La crònica
Ens llevem amb els nervis i la il.lusió d’afrontar un nou repte: un gran repte! I és que 121 kms amb 5400 de desnivell no es troben cada dia... estem sonats!
No fa molt bon dia, el cel està cobert però per sort els de l’organització han decidit mantenir la data, això vol dir que per molts núvols que hi hagi les previsions de pluja deuen ser nul.les.
971 inscrits a la llarga, la vem acabar 819
Esmorzem, ens vestim i cap a corralines amb el Charlie i la Carol. Mare meva quina gentada i aquí no tenim parrilla privilegiada com al Eiger així que ens posem darrera l’últim i van apareixen ciclistes per tot arreu fins que quedem d’allò més dissimulats entre la multitutd.
Els Protas (Charlie, quina carona de son!)
Les protas, jo no sé perquè fem aquesta cara d'alegria, amb la que ens espera.. De sobre m’entren unes ganes tremendes d’anar al lavabo... ups i queden pocs minuts perquè es dongui el tret de sortida, sé que si no vaig al lavabo no podré fer dues pedalades que hauré de parar així que deixo la bici al Santi i surto d’allà al mig com puc a la recerca del lavabo, trobo de tot, el Dani Pedrosa, uns reporters d’una tele, families animant als seus... però bars i restaurants tancats... jo no sé quina cara debia fer però em planto davant d’un hotel i l’amo em dona pas a la salvació. Un problema menys, ara em toca correr, gairebé és l’hora i a sobre arribo al lloc on erem i el Santi, la Carol, el Charlie i la meva bici no hi són, merda! Han fet avançar a tothom endavant i ho passo fatal per trobar-los, per fi els diviso, em sembla que el Santi s’ho estava passant pitjor, ja es veia havent de sortir amb les dues bicis, jejejejeje!
Així que entre una cosa i l’altra es dona la sortida, uf quin acolloniment! Al turrón!!!
Apa a guanyar-se el primer port, com al Eiger és un port llarg, primer d’asfalt i s’acaba per pista, aquest cop no estic pas cansada de cames però no hi ha manera d’agafar-li el ritme a la pujada, esbufego tot i intentar mantenir una cadència prudent, uf acabem de començar i ja estic atabalada, com no acabi la pujada ja m’agafa algo.
El Santi ens adelanta i ens deixa retratades, ja no fem cara d'alegria...
Un suís s'ofereix a fer-li una foto al Santi
Per sort, arriba el Santi per distreure’m, m’anima tot i que jo tinc feina per respondre’l, em passa i corono veient-lo una mica més endavant, quin espectacle quan arriba a dalt i fa una foto a la gent que està animant, es peten de riure i l’aplaudeixien, si és que aquests catalans...
La gent aplaudint i flipant amb el Santi, just dalt del primer port
Que bé, toca baixada llarga així que de seguida que puc poso plat gran i avall com l’aigua, intentant que em passin quants menys bikers millor, la cosa no va malament però al Santi ja no el veig, llàstima.
Quan ja no quedava molta baixada noto una fiplada al angonal esquerra, de refilon veig un insecte enganxat al culotte, com puc me l’espolso, em temo que m’ha picat una avella a 50 kms per hora.... i jo sense saber del tot si sóc alèrgica a aquests bitxos... decideixo no parar a mirar-m’ho, només espero que no m’agafi una febrada de nassos, per sort hi ha gent per tot arreu. Les cremors i punxades m’acompanyen tota l’estona, apa ara sí que estic distreta!
Al cap de poc veig al Charlie parat a prop d’un avituallament, ha punxat, quina llàstima. Prosseguim i a la segona pujada, aquesta més curteta, la porto millor de respiració, just quan estava fent pràctiques d’anglès amb una noia que m’havia atrapat i m’explicava que era el 5è any que hi participava i que per cert, duia la potència i el manillar forrats de powergels (sí, sí, com a mínim n’hi duia 6 i enganxats amb celo!!), em començo a sentir lenta, molt lenta, tinc la sensació de dur la roda punxada, miro avall i per mala sort la sensació era una realitat, apa això de dur càmares havia de jugar-me una mala passada, apa a reparar.
Sort que era la roda del davant, perquè tot i així tardo uns 15 minuts en reparar! La picada m’està matant, amb els nervis em carrego la vàlvula d’una de les càmeres de recanvi que porto, així que he de fer servir la segona i em quedo sense recanvi i amb uns 100 kms per davant. Em passa tothom i els autòctons ni em miren, aquí normalment ens preguntem si necessitem algo però allà els únics que es preocupen per mi són els més pròxims (el Charlie, la Núria, uns vascos...)
El Charlie recuperant posicions, el Santi aprofita per fer-li una foto en marxa quan l'avança
Un cop tot arreglat, creuo els dits i arrenco de nou, em sembla que vaig gairebé l’última, em tocarà apretar les dents per passar tots els controls de tall així que apreto per intentar recuperar algo de lo perdut, espero no pagar-ho molt car. En el següent control bec alguna cosa aprofito per deixar als mecànics la càmara punxada i agafar-ne una de recanvi, apa, ara ja puc tornar a punxar!
En un corriol de baixada avanço alguna posició, m’encanta aquest tram i atrapo a la Núria de Lleida, xarrem una mica i quan recuperem la pista m’anima perquè li foti canya i surto disparada a menjar-me el món. Però les piles no duren per sempre i menys amb el gasto que els hi estic fotent, passem abans d’arribar al control d’Heremence per una zona molt guapa de corriol de pujada amb arrels que el supero prou bé tècnicament però que em crema molt, per sort miro el perfil i toca baixada però encara l’estic esperant, a mi em dóna la sensació que baixem molt poc, no prou per recuperar i de seguida torna tocar a pujar, així que a la que puc em prenc un gel.
Passant per l'arc de Veysonnaz
Vaig fent, passo algunes noies però crec que són de les marxes més curtes, tan és l’objectiu és acabar, però la meta encara es veu prou lluny i ara toca enfrontar-se a Mandelon, un nou i llarg port, és clar!
En aquesta pujada agafo un bon ritme constant i vaig avançant gent, pim pam, pim pam cap amunt, quan encara estic prou bé passem un cartell que posa Mandelon i penso que ja hi devem estar arribant, però per mi que era perquè ens confiéssim perquè encara faltaven unes quantes corbes per arribar al refugi i l’avituallament.
El Santi també es va fixar en el cartell..
Quan ja gairebé hi era miro avall i enmig de la ziga-zaga de bikers diviso un maillot de la Pedals Non-Stop, al cap de res sento que em criden, m’hi fixo millor i sorpresa, és el Rober d’Asturias! Quina alegria trobar-te algú conegut enmig de tanta gent, al avituallament xarrem una mica però poc, ja que el més important és recuperar forces i omplir-nos d’energia o sigui que entre taronja i taronja ens saludem. Sento que algú pregunta si ja som al “top” del port i li diuen que falten 500 metres, així que reprenc la marxa amb la il•lusió de coronar i començar la baixada però ben bé que era una il.lusío, pugem una mica més i després comencem a crestejar per un corriol força tècnic amb pedres, arrels i bàsicament de pujada, el Rober em passa i el perdo, jo passo algú amb poca tècnica i encapçalo a un grupet de 4 o 5 que sembla que van còmodes a roda, però tenir-los tan a prop en un tros complicat em fa posar nerviosa, si poso peu a terra els faig desmuntar a tots així que m’exprimeixo per fer-ho lo més bé que puc fins que desemboquem a una pista, ara sí de baixada, per fi.
Aquest tros de cresteig per mi és un dels més bonics de la ruta tot i que amb el dia núvol es desllueix bastant. La veritat és que paisatgísticament em va agradar més l’Eiger que el Gran Raid però no ho puc comparar 100% ja que el dia de l’Eiger feia un sol esplèndit que feia que tots els colors fossin d’allò més vius.
A la baixada tampoc escatimo energies però em passen uns quants, la picada encara em crema i intento no pensar-hi, perquè m’entren unes ganes de rescar-me tremendes. Tot el què hem pujat ho baixem de cop i arribem a una plana on hi ha un poblet i molta gent animant, és Evolène, a 41 kms del final i on comença el temible últim port que s’acaba amb el mític Pas de Lona a 2787 metres d’altitud.
Evolène es va quedant petit mentre ens enfilem
Em costa molt tornar a posar-me a pujar, les cames em cremen, no m’estranya amb les apretades que he fotut per culpa de la punxada... intento seguir roda d’algú per motivar-me però no ho aconsegueixo, no vaig còmode. Miro amunt i la pujada està a tope de ciclistes. Per sort hi ha un avituallament que no m’esperava i el què menys m’esperava era trobar-m’hi al Santi i la Carol, això sí que m’anima, companyia de la bona!!
Mira que és dur això d'atrapar el Santi i la Carol, quina cara que se'm va quedar, jejeje
La Carol feia més bona cara que jo
Estic més que contenta de veure’ls! El Santi diu que va fent i que els genolls el molesten lo just i la Carol m’explica que ha apretat prou per passar els controls i ara té por d’haver-se cremat i no aguantar fins al final. Però a aquestes alçades no ens podem donar per vençuts.
Reprenem la marxa els tres junts, en un tram curt però que agraeixo d’allò més de corriol de baixada, em poso a roda del Santi i intento no perdre’l, deixem a la Carol una mica enrera. Creuem de nou un poble i com sempre el Santi donant espectacle, s’agafa un carrer amb escales que surt a mà dreta i el tio les puja totes sobre la bici, com l’animen! I jo m’hi apunto:
- Hop, hop Santi hop!
Ara sí que ja no tenim escapatòria amunt s’ha dit, comencem a pujar els dos un al costat de l’altra i descobrim que els suïssos també tenen humor al passar pel costat d’una pancarta d’una noia amb poca roba... el Santi aprofita per fer-hi una foto...
Seguim pujant i mica mica em torno a sentir bé de cames i vaig deixant al Santi una mica enrere mentre un parell o tres se’m posen a roda, mira que n’arriben a ser d’orgullosos alguns. No pas el Santi que el sento que em crida:
- No m’esperis, tu tira!
A sus ordenes! Així que tirant fort amunt però mare meva, no contava que fos tan llarg, sortim de la zona boscosa i puc veure bona part del què ens queda per pujar, si falta una eternitat! Demanant l’hora arribo a l’últim control horari, el definitiu, superat aquest només falta arribar fins al final sense límits horaris això sí amb bona cara, la Núria ens havia explicat que l’any passat va superar aquest control però arrossegant la bici per pujar a Pas-de-Lona no es va trobar massa bé i com que feia mala cara els de l’organització la van obligar a abandonar, així que una premisa la tenim clara, patim el què patim s’ha de fer bona cara!
Al control torno a coincidir amb el Rober, quan jo arribo ell arrenca, ens desitgem sort i jo em quedo endrapant tot el què puc, tinc gana, jejejeje
M’armo de valor i enfilo cap al Pas de Lona, tot i que alguns ja comencen caminant el primer tros encara és ciclable i ni que sigui a plat petit prefereixo avançar el màxim possible sobre la bici que ja en tindrem prou de patejar.
Això d’arrossegar la bici tinc clar que no és lo meu, sóc molt lenta i patosa, recordo al juliol pujant al Puigmal com a vegades feia una passa endavant i en relliscava dues enrere... em plantejo no parar, passi el què passi sempre avançar i així ho faig. Primer intento carregar-me la bici a l’esquena però amb tantes hores de ruta no em queden forces i desisteixo així que el pujo sencer seguint el mètode tradicional, arrossega que arrossegaràs que al final a dalt arribaràs!
Tot i que hi fa fresca, i és que a gairebé 2800 no és per menys, hi ha força gent animant que sempre és d’agrair, trobo a faltar però el senyor que surt a totes les fotos tocant un instrument de vent típic suís, un corn dels Alps, un trasto molt llarg que pot arribar a fer 4 metres (a mi em recorda un didgeridoo), però no, ja es deu haver cansat i ja no hi és...
Mira que no esperar-nos l'home del corn...
Arribo a dalt havent estat més o menys uns 30 minuts des del control, la veritat és que em pensava que seria pitjor, el Puigmal té trams més xungos, aquí la pendent és impressionant però no has de superar pedres impossibles, pots anar tirant.
El mític Pas-de-Lona: des d'abaix
El mític Pas-de-Lona: des de dalt
A dalt hi ha un últim avituallament, xerro una mica amb un suís amb qui m’he anat creuant forces vegades i que m’explica que ha estiuejat a Miami platja, el pobre només coneix això de Catalunya.. em rumio si anar a pixar o ja aguantar-me fins al final i pel què queda decideixo deixar-ho estar, no sigui que vegi la picada de l’abella massa animada. Així que començo a baixar, però es veu que la gent se sap el camí de memòria menys els dos de davant meu i jo, arribem a un encreuament no senyalitzat per l’organització i el de davant tira cap a l’esquerra, penso que sap on va i el segueixo, a més hi ha un pal de fusta que indica Grimentz. Però després de baixar una mica me’n adono que no anem bé, veig altres ciclites més avall però totalment a la dreta, mmmm apa enrera que només falta que ara arribi per un lloc que no toca i em desqualifiquin!
Evidentment sempre que t’equivoques és baixant així que he de remuntar caminant i empenyent la bici de nou, sort que no és massa tros! Mira que perdre’m!
Recupero el camí bo i em deixo caure fins a un petit llac, aquí sé que hi ha el què li diuen l’últim repatxó, però coi de repetxó, a més d’un se li creua. Quan gairebé arribo a dalt, miro avall i veig el Santi que ja està fent la pujada, estupendo!
Arribant a dalt de l'última pujada
Surto disparada pista avall, ara sí que ja ho dones per fet, només queda baixar, baixar i baixar, primer per pista ampla i fàcil, tot i que amb corbes prou tancades i després però la cosa es posa emocionant, cansats com mai ens fan baixar primer per una trialera força tècnica, creuar tres o quatre cops un rierol i finalment per un corriol més que empedregat, acabo demanant l’hora i és que sembla que la bici s’hagi de trencar en mil troços i els meus braços estan baldats. Finalment veig un prat d’herba i l’arc d’arribada, és el primer cop que em passa però m’emociono i em cau una llagrimeta, mira que arribo a ser bleda!
Al cap de res (2 minuts) arriba el Santi i una mica més tard la Carol! Prova superada, la satisfacció és immensa, hem superat les dues curses en una setmana, l’Eiger i el Grand Raid Cristalp ara sí que podem dormir tranquils!
Se fini!!
Les bicis al remolc de l'autocar, van arribar amb unes quantes rascades del viatge...
Contentíssims de retorn a Verbier
Charlie posició 245 amb 8:56h
Ada posició 662 amb 10:47h
Santi posició 670 amb 10:49h
Carol posició 738 amb 11:18h
Més endavant, al veure les classificacions vaig estar mooolt contenta, ja que vaig punxar abans del primer control de pas (Herémence) i per això el vaig passar en la posició 827 de 971 i poc a poc vaig anar recuperant posicions fins a quedar la 662, no està mal la progressió!
Amb el Grand Raid però se’ns acaben les vacances, hem de tornar a la realitat i de manera brusca.. dissabte cursa, diumenge toston de viatge a Sabadell i dilluns a treballar, això jo que el marquès del Santi no comença fins dimarts, quina enveja!
