diumenge, 29 d’agost del 2010

TRANSPYR. Etapa 4, l'ecuador de l'aventura i amb sorpresa!

4a ETAPA: EL PONT DE SUERT - AINSA Dimarts 10 d’agost 100 kms i 2.668m.

Ens llevem amb les cames ben carregades però animats ja que en el briefing de la nit anterior les noticies són positives, menys quilòmetres i menys desnivell previstos, a veure si amb una mica de sort arribem a destí abans de les 8 del vespre i podem descansar una mica!!

Com que a la Pensió Carrera ens guarden les bicis al menjador de casa seva el Josep s’ha de llevar ben d’hora per obrir-nos i poder marxar. Com ja comença a ser habitual a part de posar una mica d’oli a les bicis, hem d’inflar la roda del darrera del Santi, però de moment aguanta.

El Ru no ha començat el dia gaire animat, tres dies fent jornades de 12 hores sobre la bici passen factura de moltes maneres i a ell ni els super Assos han aconseguit mantenir-lo allunyat de les doloroses molèsties a les parts més intimes... i toca seguir pedalant...

Emprenem la marxa i de seguida deixem territori català per entrar a Osca per una pista de pujada, primer en prou bon estat però que aviat comença a ser més pedregosa del què haguéssim volgut, que estrany! Passats pocs quilòmetres hem de parar a reenfliar la roda del darrera de la Massi, això encara no ens havia passat, amb la inflada de primera hora normalment ja en tenia prou, no fa massa bona pinta i perd aire per la vàlvula, a veure què aguanta!

Desrpés d'una petita errada agafem la pista correcta que ens obre les portes a Osca
I aviat prats verds i muntanyes altíssimes ens envolten
Per variar no ens creuem amb ningú, ni caminants, ni bicis, ni gent a cavall, sembla que només nosaltres estiguem de vacances, quina tranquil•litat, quina pau. Ni tan sols arribant a Bonansa, el primer poble del dia, veiem a ningú, nosaltres que ens pensàvem que els Cartwright ens vindrien a rebre però res, devien tenir massa feina al ranxo La Ponderosa ;)


Acabem de coronar el Port de Bonansa i quan tot just començàvem a entrar en calor ens toca la baixada per carretera on torna a fer força fresca, cap al quilòmetre 17 deixem aquesta carretera per agafar-ne una que no fa pas massa devia ser una pista i que ens ha de portar fins a la cota més alta de la jornada a poc més de 1600 metres. Per variar no ens creuem ni amb un cotxe, quan ja veiem el poble de Espés a la nostra dreta, agafem una pista a l’esquerra on s’accentua la pujada i on comencem a veure els primers “cotos privados de setas”, des de la baixada de la Molina a Alp que m’he fet un fart d’anar veient bolets a banda i banda de les pistes i carreteres o al vell mig dels corriols, això només ha fet que començar.

Ens anem acostat lentament als 1600 fent alguna paradeta, més que per les cames que un cop entren en calor van fent, per separar una estoneta el cul del seient, jejeje Un cop arribem al coll, al km 25 parem a esmorzar i emprenem la llarga baixada que pel perfil ha de durar fins el km 52 exceptuant alguna petita pujada, segons el briefing del Santi al km 32 però em de trobar un poble, Fiscal, on poder omplir aigua però passen i passen els kms i res de res, només veiem un poble per on no arribem a passar cap al km 35 però no ens desviem per entrar-hi.

On hi hagi un platan que s'aprtin les barretes, jejeje


I comença la baixada

Fantàstic rodar sols i amb bon temps

Espectacular la vall amb i les muntanyes nevadetes al fons
Seguim baixant, per fi ens creuem amb algú, tres excursionistes que ens animen per pujar una petita rampeta, poc després sona el mòbil del Santi, que estrany penso... contesta, parla en castellà, pel què sento que va dient sembla que parli d’alguna reserva o algo així, penso que està parlant amb algú dels allotjaments que tenim reservats pels pròxims dies però m’estranya perquè els últims els vaig reservar jo i vaig deixar el meu mòbil... quan penja li demano amb qui ha parlat i res de res, que ja m’ho dirà... misteri, misteri... així que em deixa tota intrigada i jo no paro de donar-li voltes, potser ha reservat algun lloc per dinar en el següent poble, o algun lloc xulo per sopar a Ainsa... no sé, però la qüestió és que em deixa ven distreta i per més que insisteixo no m’ho vol dir...
Més pedres en alguns trams i jo anar rumiant qui ha trucat al Santi?
Finalment arribem a una carretera, és el km.42 hi ha un poble que no és Fiscal, amb un super, comprem aquàrius, ametlles i fem una mica de pica-pica complementat amb algunes barretes i galetes que tenim, pensant que ja dinarem a Larrede o Senegué que els tenim marcats als kms 68 i 74 respectivament.

La ruta segueix per la carretera, aquesta ja més transitada, massa pel meu gust, a més és un congost molt profund, nosaltres hem d’anar arrambats a la dreta just on s’obre un precipici d’alçada considerable cap al riu Ésera, quin vertigen!
El riu Ésera i la carretera a la dreta... molt maco però que s'acabi!
Per fi cap al km 52 arribem a una petita presa, la creuem i agafem ja una carretera de les nostres, és a dir una de les tranquil•les i comencem la pujada llarga del dia que s’acaba, amb alguns descansos entremig cap al km 74, on tenim previst parar a dinar.

Anem fent el Santi i jo davant, el Ru i els seus Mojinos Escozios una mica més enrere, passem per un poble ben petit que no sembla tenir massa vida i que no teníem previst en el briefing, és Senz, per on passem no veiem ni bar ni restaurant així que continuem amunt. La gana però va fent acta de presència i ja més amunt trobem un altre poble que no esperàvem, Viu, decidim buscar un lloc per dinar i no esperar a arribar a Larrede, aprofito una font per posar-hi el cap a sota, fa molta calor. No tenim sort, el Santi troba un parell de nens i els hi pregunta si hi ha algun lloc per dinar però es veu que no, ells ens poden obrir un bar on tenen algo per beure però res de menjar que és el què ens feia falta, els hi donem les gràcies i els hi diem que ja dinarem en el pròxim poble, ells ens miren estranyats i ens diuen,

- Vale, pero la pista está muy rota...

En una ombra mengem alguna barreta i tirem, hem de fer uns 500 metres de desnivell per una pista que en el perfil posa “pujada complicada de pedres” i que els dos nens del poble ens han dit que està “muy rota” quina por! I no era per menys, el principi és pedregosa però es va fent però de cop apareixen unes rampes, plenes de pedres i reguerots, on o tries ve la traçada o.... tens peu assegurat, el Santi davant se les cruspeix totes, el Ru darrera seu també i jo en un parell de llocs no puc conduir bé la bici i he de posar peu, quina ràbia, tot i així intento no pujar caminant i tornar a enfilar-me sobre la bici.

Comença la pujada "rota" de moment anem fent...

Una de les rampes finals, les del mig les més xungues però necessitava les dues mans per aguantar el manillar

El Ru està poc motivat i poc xerrador, intentem animar-lo però no tenim massa cosa a fer, finalment però arribem a un coll magnífic, l’esforç ha valgut la pena, les vistes són espectaculars i hi ha un abeurador d’on raja una aigua fresca i neta on ens mullem de cap a peus i on al Ru li canvia la cara per complert al poder fer una bona remullada a la zona afectada... una imatge val més que mil paraules:



El Ru arribant a Cullivert, abans del bany regenerador

Mentrestant nosaltres ens fem un reportatge fotogràfic, que el lloc s'ho val

Satisfets de ser aquí


La Collada cap a la dreta però no posa quan falta.. El prat està ple d'unes flors liles guapíssimes

Gràcies al Coll de Cullivert tots estem més animats i la vista molt gratificant, muntanyes i més muntanyes entre prats verd ens envolten, només ens falta dinar, en principi no ha de faltar molt per arribar als dos pobles que teníem previstos, però la veritat sigui dita no fa pinta de que per aquelles contrades hi hagi d’haver cap poble a prop... deixem Cullivert per un corriol molt guapo de baixada que, tot i que ens hi resistíem es converteix en pista i a sobre torna a pujar, hem d’arribar a la Collada i haurem acabat amb la pujada més dura del dia.

Corriol ideal de baixada

Passem abans pel refugi de l’Ostacho i finalment hi arribem, està a 1548 m i entre vaques i al veure que allà no hi ha poble que valgui decidim finalment dinar barretes! Mmmmmm!

Omplint el bidó a la font del refugi, com que els pobles no arriben...
I el Santi i el seu secret analitzant on som, quina hora i quan arribarem a Ainsa..

A l'esquerra de la muntanya rocosa la Collada, ja venim!
A la collada les vaques pasturen i nosaltres "dinem"

El Santi fa estona que no para de mirar-se el rellotge i finalment ens diu que fem nosaltres tranquil•lament que ell se’n va ràpidament cap a Ainsa que sinó arribarem tard a la sorpresa... quina sorpresa? Es veu que ha reservat hora pels tres per anar a un massatgista!!! Que bo! Santi, estàs en tot, genial! Tenim hora a les 19, a les 20 i a les 21 però és clar el que hi vagi a les 19 primer ha de passar al hotel per dutxar-se i encara ens falten gairebé 30 kms per arribar tot i que majoritàriament són de baixada.

El Ru i jo més contents que unes pasques no el deixem pas marxar sol, així que posem la directa cap a Ainsa, baixo tan ràpid com puc tot i que per més que ho intento sempre em quedo enrere, és increïble com et pot arribar a cansar la baixada, peus, mans, canells, i les cames que se’t van adolorint de baixar en tensió.

Superem un parell de repatxonets i entrem en una zona que posa “Zona de saltos de btt”, és un tram de petites muntanyetes molt rodones i divertides, és molt curt però divertit i ens deixem portar per les seves ondulacions, en un botet però se’m gira la bossa del manillar i acaba per cedir, sort que la porto lligada amb un “cordill de seguretat” al manillar i així no he de tornar a enrere a buscar-la.


Muntanyetes sinuoses per passar l'estona

Finalment arribem a Ainsa a les 17:30h, aconseguit! Abans d’anar al hotel però parem en una terrassa d’una pastisseria on mengem un bon tros d’empanada gallega i pastís de xocolata amb nous, un bon dinar-berenar i és fins llavors, mirant els perfils i avançant-nos al briefing per l’etapa de demà que ens adonem que durant tot el dia havíem estat esperant trobar-nos els pobles de la següent etapa, la que va de Ainsa a Jaca, coses de la tecnologia moderna! Esperem demà sí passar per Fiscal, Larrede i Senegué.

I com que és el dia de les sorpreses doncs una més: ahir vaig parlar amb l’Iñaki que sabia que estaria aquests dies per la zona per avisar-lo que faríem l’etapa de Pont de Suert a Ainsa, ell també estava apuntat a la Bike-Transpirineus i s’havia quedat sense planing vacacional, així que va decidir anar amb uns amics a passar uns dies per la zona de Benasque i just quan estàvem a punt de marxar cap al hotel em truca per dir-me que són a Ainsa visitant el cas antic, li dic on sóc i amb un tres i no res el tenim a ell i els seus tres col•legues del foromtb fent petar la xerrada amb nosaltres. El Santi però ha d’anar cap al hotel per no fer tard al massatgista, quina llàstima i amb la roda totalment punxada, al arribar Ainsa finalment ha dit prou.


Una trobada estupenda ;)

Com s’agraeix arribar aviat al final de l’etapa, a part de veure’ns amb l’Iñaki & company, aprofitem per posar una rentadora al hotel gràcies a l’amabilitat del Fernando, gaudim d’un magnífic massatge que ens va fer l’Enric a cadascun, comprem quatre coses de menjar per l’endemà, sopem un fantàstic menú i el Santi i jo encara aprofitem per visitar el casc antic d’Ainsa ben sopat, molt maco! A més som al ecuador de la Transpyr, una mica més de mitja Transpyr superada!

Magnífica posta de sol des del pont del Cinca a Ainsa


Sembla que el poble estigui cremant

El Fernando ens deixa a la nostra disposició la sala de màquines de l'Apolo XI


Els menús a partir d'Ainsa són de luxe, n'hi ha també per sopar i amb un munt de plats per triar! Carnaca després d'un relaxant massatge!

Ainsa i la seva plaça porxada, que amunt que està!


L'església romànica, haurem de tornar un dia per visitar amb temps el casc antic i el castell


El perfil que ens ha portat a mitja Transpyr, demà més!

divendres, 27 d’agost del 2010

TRANSPYR. Etapa 3, l'última etapa catalana i quina etapa!

3a ETAPA: LA SEU D’URGELL – EL PONT DE SUERT Dilluns 9 d’agost 134 kms i 3.350m.


Cada dia tenim la rutina més apresa i mig endormiscats ens anem posant en marxa, el Ru redissenya uns entrepans que vem comprar havent sopat i sortim de la pensió mentre les altres habitacions encara dormen. A fora una mica de neteja de cadenes i pinyons, inflar la roda del Santi que es lleva una mica fluixa, pops per aquí i per allà per deixar-ho tot lligat i en marxa que a Pont de Suert hi falta gent i nosaltres estem acollonits amb els números de l’etapa que ens espera, la més llarga i amb més desnivell amb les cames ben cansadetes de les dues etapes anteriors. Això promet!


La redistribució dels embotits, quines coses de fer a les 6 del matí!

Dos zombies menjant-se els entrepans, jejeje

A mesura que anem seguint el track per la banda esquerra del Segre ens allunyem de la Seu mentre el sol es va alçant entre les muntanyes darrera nostre.

Seguim el Segre mentre ens allunyem de la Seu

Agafem un sender pedregós però curt on els primers esbarzers del dia ja em deixen marcat un braç, a continuació ens comencem a enfilar per una pista ampla ben vermellosa.


És però una falsa alarma, la pujada de veritat encara no arriba, primer baixem el què hem pujat fins a plantar-nos a uns 600 metres d’alçada, creuem la nacional que va d’Organyà a la Seu, per passar a l’altra banda del Segre i a partir de Noves de Segre enfilar-nos, ara sí de veritat, cap a La Guàrdia d’Ares que ens espera a 1.570 metres, són uns 23 quilòmetres de pujada, el Ru s’alegra al veure que són per asfalt, a mi només pensar-ho em fan una mandra tremenda, l’asfalt em carrega molt posturalment parlant i normalment també m’avorreix de mala manera però aquest cop això últim ho porto millor, el fet d’endinsar-nos en una zona desconeguda amb paisatges nous fa que ho vagi paint millor, el Ru se’ns adelanta i anem pujant el Santi i jo una mica més enrere, la carretera, per sort és molt tranquil•la, i ens creuem amb molts pocs cotxes, i així mica en mica anem enfilant-nos i atravessant Les Valls d’Aguilar, primer per un congost escarpat a la roca i acompanyats del soroll del riu de Castellàs que corre en direcció contrària, després unes esses ben marcades ens fan agafar alçada ràpidament fins a Espaén on uns ases han envaït la carretera, el Ru aprofita per esperar-nos tot fent-nos unes fotos i seguim pujant més suaument i llavors apareixen a la nostra esquerra unes vistes magnífiques de la vall i lluny molt lluny treu el cap el Pedraforca, així que parem a picar alguna cosa mentre gaudim de l’alçada que hem anat agafant.

Entrant en el congost
Equipo!!! Ai, no...
Ara sí: equipo!!

Al fons, molt al fons hi ha el Pedra
Encara però hem de pujar una estona més i finalment arribem a La Guàrdia d’Ares, on hem d’omplir bidons i aprofitem per llegir a la font del poble la llegenda dels Manairons. La llegenda em va fer prouta gràcia ja que vol explicar l’aparició d’unes grans tarteres que hi ha a la zona però jo puc evitar pensar que algú de la Transpyr ha passat amb el canut dels Manairons ben obert per bona part del recorregut ja que pistes de bon fer no n’hi ha moltes això sí pedres, n’hi ha moltíssimes!! Es passa d’un extrem a l’altra, dels ports la mar de ben asfaltats a les pistes o corriols a dojo de pedres, sembla que les regalin.

La carretera nova de trinca arribant a La Guàrdia

A partir d’aquí un puja i baixa ens porta a conèixer la Serra de Boumort, primer entre prats i pins molt joves i després entre boscos més vells de pi negre i quan per fi arriba la baixada, la gran baixada del dia, al cap de pocs quilòmetres ja tinc ganes de que s’acabi, algun tram té força pendent, així doncs que és ràpida però baixa pel costat de parets molt esllavissades, així que el terra a trossos és bastant pedregós i no hi ha més remei que aixecar el cul del seient, se’m van carregant les plantes dels peus i les mans i dits queden garratibades de tant frenar, sort que de tant en tant el Ru i el Santi paren per poder estirar una mica que sinó...

Un dia esplèndit pedalant per Boumort nosaltres sols, ni rastre de més gent
Un mirador estupendo als Pirineus i a la Vall del Noguera

Les vistes

Ja gairebé a baix s’ha de creuar un afluent del Noguera Pallaresa, el veig i no puc evitar passar-hi descalça per refrescar-me els peus cansats i activar una mica la circulació de les cames, em va de conya per treure una mica de tensió després de la llarga baixada.

Quina aigua més bona!

És clar que si hagués sabut el què ens trobaríem entrant a Gerri de la Sal no m’hagués pas calgut, després d’una mica de corriol entrant al poble, se’ns apareix ben bé un oasis, sí, sí, ens ho mirem dos cops, és un bar amb terrasseta on fan dinars i just davant d’una platja fluvial, no ens hi podem resistir, ho tinc claríssim, toca bany al riu i dinar al Xiringuito Casa Tomàs, parada obligatòria!

Sí, sí, hem d'anar més a la platja...

Ideal!

Ens costa però ens tornem a posar en marxa i és que ens queda gairebé mitja ruta per fer, però la parada s’ho valia, l’alegria ens dura ben poc, tot el què ens havíem refrescat desapareix en un tancar i obrir d’ulls quan ens toca enfilar-nos muntanya amunt tibant les bicis uns ¾ d’hora amb la calor de les dues de la tarda i la panxa plena, quin suplici! Per acabar-ho d’adobar els esbarzers ens ha agafat carinyo i ens segueixen fent companyia, el Ru s’emprenya quan veu que anem a parar a una carretera, no hi havia un altre camí possible per arribar-hi?


La penitència per haver gaudit massa a Gerri...

I el suplici de la tarda no se’ns acaba aquí, aquest cop però culpa nostra, passat el poble de Peramea anem seguint un camí a estones corriol que passa per uns marges d’uns camps, ens despistem i el perdem, amb el retard que ens havia suposat la pujada a peu des de Gerri, el Santi i el Ru veuen el track molt a prop i pensen que el podem retrobar una mica més amunt però no, una tanca plena d’espines i un esvoranc no ens hi deixen arribar tot i que un pastor d’ovelles ens indica des de lluny que hi ha un pas, però és clar, amb les bicis carregades impossible, així que volta enrere a retrobar el track, i el Ru cada vegada més negre... així que ens toca ara a nosaltres tibar endavant que encara ens queda molt desnivell per arribar a Pont de Suert!

Per compensar una mica, passat l’estany de Montcortès, on la gent banyant-se ens fa una enveja de mil dimonis, un PR de baixada fa que agafem una mica d’aire, però no massa, no sigui que ens hi acostumem i ens enfilem una mica més fins a un poble en runes on uns gossos, amb no gaires amics, ens donen la benvinguda.

Sembla que una de les masies encara està habitada, si més no pels gossos

La baixada, acompanyada per un parell de gotes d’aigua, ben bé un parell perquè gairebé són imperceptibles ens deixa a Senterada, la porta de la Vall Fosca, és a dir, entrem en territori de la Pedals de Foc, per si sol el tema ja espanta, així que segur que toca pujar, aquest cop no el Triador però a aquestes alçades tornar a enfilar-nos fins a 1.400 amb uns 90 quilòmetres ja a les cames doncs.... que no és pas bufar i fer ampolles.

Al costat d'una font a Senterada, gel al canto!

El Santi i jo però tenim un moment bo i anem fent a un bon ritmet i parem en una ombra a esperar al Ru que més que forces el què crec és que li falten ànims i aquí apareixen els primers mosquits del dia, quan me’n adono crec que un parell ja m’han picat a través del culot, així que no ens encantem gaire i seguim pujant els tres junts. Mare meva, abans d’arribar a Corroncui hi ha unes rampes de la mort, no són llargues però piquen!! Al arribar al poblet ens creuem amb un parell o tres de persones que com a mínim estaven estranyades veure’ns aparèixer per allà.


L'església de Corroncui, sí, hi ha un poble que es diu així

Passat el poble un últim esforç i coronem, la baixada aquest cop sí, no exigeix cap esforç és per carretera i arribem a Viu i el primer que es veu del poble és una petita cabana que fan servir de bar en un prat d’herba verdíssima i indubtablement parem a fer un Aquarius.

Baixant, ja tocava!
I això encara millor!

Xerrant, xerrant amb un home que hi ha per allà ens diu que per arribar a Pont de Suert és tot baixada però a nosaltres no ens quadra, al perfil encara ens hi surt una punxa per superar, i en el briefing del Santi de la nit abans havia dit algo de Malpas.... així que sí, quan ja estàs a tocar del Pont de Suert, el track marca que s’ha d’agafar un trencall a la dreta i mira recordant el pas per allà durant la Pedals la pujada a Malpàs es fa, però el problema és que un cop ets al poble encara toca pujar més, llavors ja per pista i un cop d’alt baixes una mica i divisem el nostre destí però no, deixem la pista que hi porta directa per borejar una mica més la muntanya en direcció contraria i, finalment, agafar un corriol que va cap al Pont de Suert, és un Camí de l’Aigua, que no és el mateix de la Pedals però s’hi assembla en quan a corriol.

Pujant a Malpàs per on es baixa a la Pedals de Foc

Malpàs ha quedat enrera i el Pont de Suert no arriba mai

La veritat és que és molt maco però no adequat a la quilometrada que portem i els ànims de la segona part de la ruta, un munt de esses molt i molt tancades en baixada, algun tobogan que altra i molts, molts mosquits als quals els hi vaig resultar d’allò més suculenta perquè em van cosir, literalment a picades.

El corriol del Camí de l'Aigua, abans que se'm mengessin els mosquits
Es fa tard, el sol ja no llueix amb força

El Santi però tot i cansat i amb el bulto s’ho anava baixant tot, no té remei, mentre jo remugava per les picades i el Ru enrecordant-se del dissenyador de la ruta a partir de Gerri i especialment de la volta per Malpàs. Això sí, contents per haver superat, en principi, les etapes més dures!



Un altre perfil superat!


Però lo què ha costat!!