divendres, 29 de juny de 2012

Terra de Maquis. 1a etapa. Que llarg que és ser maqui!

La setmana no evolucionava bé, tant temps esperant poder lluitar de nou per revalidar el títol de maqui i tot anava agafant un to grisenc. Unes molèsties a les parts intimes em portaven a visitar el metge el dijous i la cosa ja pintava negre, negre, prohibida la bici el finde i un volant per una petita intervenció quirúrgica el divendres al matí.
Ja em veia trucant al Raül per dir-li que comptés amb mi com a voluntària però no com a aspirant a maqui però com que l’esperança es lo últim que es perd…. Divendres al matí a veure la cirurgiana del Taulí amb qui, després de demanar una segona opinió, acordem que abans d’obrir provarem un tractament menys radical, això sí, recomanació per part de les dues que descansés de bici ben bé una setmana i a poder ser més... i això que es devien pensar que volia anar a fer 30kms!


En lloc de 30, provarem què tal se'm posen de moment els 130 de l'etapa del dissabte

Doncs res, divendres al plegar, sopar ràpid, recollir trastos i la Petitona, el Santi i el meu problemet i jo cap a Santpedor. Arribem a les 12 tocades i corrent a dormir al costat d’altres furgos i autocaravanes.

Dissabte la rutina de sempre, recollir dorsals i obsequis (per cert, els maquis d’aquest any tenim una bossa guapíssima personalitzada i tot), salutacions a tort i a dret, visita al Roca, lentilla, entregar les motxilles a l’organització i com ja comença a ser costum ens falta poc per tornar a fer tard tot i haver dormit allà mateix.

Les nenes maquis al dematí s'alcen i pedalen, s'alcen i pedalen...
Anem tots els aspirants a maqui 2012 cap a la plaça del poble, on l’amfitrió ens fa un minibriefing i es dóna la sortida neutralitzada pels carrers del poble. Ja sortint campi qui pugui o més ben dit qui s’hi vegi, perquè el terreny està sequíssim i aixequem una polseguera que fa por, acabem de sortir i ja ens cobreix una capa de pols que no em deixa ni veure el gps.


Una il.lusió comuna, volem tornar a ser maquis!
L'aspirant a maqui amb més bon humor, aquest és el nostre Mia!
L'any passat vem ser maquis amb la companyia de l'Albert, a veure si repetim!
El Ru, el Fri i el Luis. Luis no posis aquesta cara que segur que ho aconsegueixes!
El superVicenç i el Bernat, Sabadell power

El Raül fent el briefing des de l'ajuntament
Mica en mica el grup de 170 aspirants a maquis es va estirant, al Santi el perdo de seguida, aquest cop hem decidit que cadascú farà la seva i aviat comença lo bo, al principi la gent vol anar molt ràpid i encara no està del tot concentrada, al anar força colla, un segueix al altre i quan un s’equivoca s’equivoquen tots, així que ben aviat retrobo al Santi que amb un grup nombrós reculen perquè s’han passat l’entrada al sender que ressegueix la sèquia.
Montserrat és la gran espectadora de la primera etapa, quin fart de veure maquis amunt i avall
Fent una mica de cua amb el Bender, el Juan i el Ru

Anem rodant més o menys junts una estona, els primers quilòmetres són molt ràpids ja que són bastant planers, en una pista en Mario es fum una nata al esquivar un cotxe que ha aparegut de cara, per sort no s’ha fet res. Mica en mica vaig perdent al Santi, el Mario, el Toni i vaig fent amb un grupet amb el Ru i el Mia, quina bona companyia. Corriol rera corriol vaig recordant que n’és d’exigent Terra de Maquis, però per altra banda cada vegada que entro en un se’m dibuixa un somriure de trapella a la cara.

En un tram dubtem del camí, de fet hem marxat uns metres, el Mia, un altre noi i jo reculem per recuperar el track però el Ru i la resta del grup segueixen endavant, un cop sobre track veiem que anava a parar al mateix lloc però clar, com que nosaltres hem reculat els hem perdut. Casum l’olla se m’ha escapat el Ru! I en baixades tècniques ho tinc fotut per atrapar-lo, hauré de ser pacient...

Vinga que ja arribem al primer avituallament... o no...

On hi havia el primer avituallament l’any passat resulta que no hi és, així doncs que continuem una bona colla i en un sender empedrat de pujada atrapem al Txume, l’Uri & company i jo aprofito per fotre’m enlaire la crosta de la ferida que em vaig fer a la Tracks del Diable, tot per no voler posar peu a terra. Cada vegada tot puja més i cada vegada fa més calor, ai que patirem!

Arribem a la que crec que serà la baixada més tècnica del dia, tan tècnica que la fem a peu, el genoll em va degotant sang, les bambes blanques tacades de vermell sembla una peli gore i el Mia que vol amputar!! Quin tip de riure! El bon humor que no falti.

Mia, ull amb les pedres!!
Ara sí arribem al primer avituallament a Rajadell cap al km.39, el Ru marxa al cap de poc d’arribar nosaltres, però prefereixo deixar-lo marxar i beure i menjar bé que 130 kms són molts kms.

Amb en Txume, l'Uri i companyia arribant, ara sí al primer avituallament a Rajadell



Surto sola, uns moments abans que jo han marxat el Pep Riba i un parell més, a veure si els atrapo. Si la memòria no em falla diria que ara és tot pujada fins el Cogulló, el sostre de Terra de Maquis, però només sortir veig que agafem un camí diferent, apa que això estarà ple de sorpreses. Veig el Cogulló a la llunyania i m’esforço a la pujada amb l’esperança d’atrapar algú i sí, després de fer uns trams d’un sender pedregós amb rampes bastant dretes diviso al Ru una mica més endavant i per davant seu el Pep.

Arribem a una pista, només la toquem uns segons per agafar un altre sender però a l’altra vessant de la muntanya, les vistes de Montserrat són estupendes i cada cop som més a prop del Cogulló, més enllà es veu una pista que s’hi enfila, cap allà anem. Cada cop veig al Ru més a la vora, però per agafar la pista s’ha de baixar per una rampa de fusta massa maqui pel meu gust, així que prefereixo caminar i de seguida m’enfilo pista amunt. Avanço a un biker i el canvi comença a fer coses rares, miro el cable i sembla que estigui bé, segueixo, la pista ens dóna una mica de descans i de cop i volta altra cop amunt, ara ja sembla la part final de l’ascensió, pujo pinyons i.... catacrak! Em quedo totalment travada, el coi de cadena per darrera els pinyons, estic temptada de cridar al Ru, crec que ell no se’n ha adonat però el tinc just uns 20 metres per davant, però no paro i intento treure-la. Però és tossuda i com em va passar a la Volcat s’ha posat per darrera el topall que hi ha justament perquè la cadena no caigui. Per més que ho intento no la puc treure. Per rematar-ho sento un soroll sospitós, pssssssssssss, amb tanta pedra un tall que tenia al neumàtic s’ha obert, duc un pedaç per dins el neumàtic però deu haver cedit i com que tinc la roda travada per la cadena no la puc fer girar per mirar de que el líquid ho selli. Quin desastre!

Em carrego la bici a l’esquena i em poso a caminar, no puc evitar pensar que no hauria de ser aquí, amb dos dies tres metges m’han dit que aquest finde no tocava bici i jo errequerre, deu ser el destí. Així que penso que el millor serà abandonar al Cogulló, total no portem ni 50kms...

Trobo dos nois que estan reparant una punxada i molt amablement em donen un cop de mà, finalment i després de treure la roda aconseguim desencallar la cadena mentre van passat un munt de bikers tots pregunten si necessitem res, també les dues Sílvies, quina canya, d’això se’n diu esperit maqui tothom ofereix ajuda!

Si es que no em deixen ni ajudar-los! Gràcies!

Arranquem però la cosa no va bé, la cadena ja és al seu lloc però no s’aguanta sobre de cap pinyó, si faig força cau i vaig amb la roda mig desinflada, s’ha acabat pujo el què queda a peu.

A dalt les vistes espectaculars de sempre i un gran avituallament, de seguida em veu el Raül i s’interessa pel què em passa, agafa la bici d’una revolada i la porta al Joan, el mecànic, mentre busca algú que em netegi una mica la ferida, mare meva quina atenció!

Amb tot això el Joan em diu que s’ha doblegat la puntera del canvi, cap problema, per això porto la de recanvi i la canvia, mentrestant bec i menjo i va passant més gent i molts coneguts, el Luis, el Joan i el Carles, l’Emili i la seva colla, el Jaume i l’Àlex... van passant i veig com marxen i això m’anima a continuar, tinc gent davant amb qui tinc ganes de rodar, així que intentaré enganxar-los, jejeje. Arriba el Vicenç que va amb la calma tot esperant als Costa. Li comento al Raül que aniré tirant amb la calma i penso per dins meu que a abandonar sempre hi sóc a temps.
El Joan curant la meva bici, últimament estic fent servir massa el servei mecànic de les curses

Amb el canvi ja arreglat, posem també càmera a la roda de darrera i després d’uns 20 minutets reemprenc la marxa. Toca una baixada llargueta i com que vaig sola he d’estar ben atenta al gps, tot i així en un corriol de baixada he de rectificar un parell de cops, especialment al creuar una pista, però finalment encerto la via bona.

La baixada s’acaba, passem per un pont al costat de quatre cases i agafem carretera amunt, el track és ben clar, no tinc pas cap dubte, però allà hi ha parats la colla dels Picarols, ells no ho tenen clar, jo els animo a seguir-me però no se’n refien i es queden allà discutint que si cap amunt o cap avall. La carretera va pujant suau i diviso una parella de bikers, són el Jaume i l’Àlex que van fent tranquil·lament, em sento bé i això m’anima, així que segueixo a un bon ritmet, que em permet a les rampes més dures agafar al Carles i a un altre noi i una mica més endavant al Joan que va esperant al Carles.

Atrapo a l'Àlex i el Jaume
Saludo i vaig fent la meva, passo pel costat de Castell Castellar, això ja ho recordo de l’any passat, d’aquí res toca l’avituallament d’Aguilar de Segarra. Aquí paro a recuperar energies que recordo que l’any passat d’aquí fins al dinar se’m va fer especialment dur i ho comunico als que van arribant al punt de descans.
Amb el Jaume vem acabar la Pedals de Foc Non Stop el 2009  
Arriba el Joan però s'espera tot prenent un Despertaferro fresquet, a falta de ratafia...
Surto de l’avituallament, pròxim objectiu Fonollosa, el camí me’l conec bé, no tan sols de Terra de Maquis de l’any passat sinó també de la Marató d’Aguilar de Segarra, travessem uns quants camps, una bona pujadeta i un corriol amb una mica de tot que ens deixa a la pista que, de baixada, ens apropa al poble on hi ha un altre avituallament i, allà, l’Emili i la seva colla.


El Santi i el seu grup agafant la pujada entre Aguilar i Fonollosa, quina colla!
I jo, una estona més tard passant pel mateix lloc tot recuperant alguna posició
Sota les ulleres brillants hi ha l'Emili, quan ironbiker per aquests móns maquis

Ara sí que la propera parada serà al dinar, continuo amb dos nois amb maillots de The Cyclery. La calor no afluixa ni un moment, i menys en aquest tram que al principi és per pista sense ombres, per sort quan la cosa es posa més dreta apareixen els arbres i ens protegeixen una mica. És en una d’aquestes rampes on atrapo al Mia, comentem la jugada i continuo que estic animada i cada cop som més a prop de Castelltallat però no em vull fer il.lusions que encara recordo unes rampes punyeteres just abans d’arribar-hi.

I sí, un tramet de calma, una mica de baixada per enganyar i apa rampot amunt cap a la dreta, el recordava tal i com és, el què no sabia és que m’agafarien les rampes del segle! És encarar-lo i rampa als abductors de la cama dreta, intento baixar de la bici i rampa als abductors de la cama esquerra, vinga, qui en dóna més? Vaig ben cardada, però amb les rampes ben actives a la que puc torno a pujar a la bici, elles van saltant d’una cama a l’altra i també decideixen visitar els bessons, per què sempre ha de ser tant complicat arribar a Castelltallat? Hi ha però una cosa bona, dalt de tot de la rampa divisio un membre del Bestiar, el Luis!

Mica en mica les rampes s’apaivaguen i arribo just a l’hora de dinar, cap a les 14:00h, just quan marxen les Silvies. Tot i que m’ofereixen pasta jo prefereixo menjar plàtan, beure bé, omplir bidons i fer estiraments, xerrar i fer fotos, que això de menjar massa amb la calorada que està caient i els quilòmetres que queden no se’m posa massa bé.
Ja tenim Castelltallat aquí,sort!
Les Sílvies i l'Oskar, vinga a fer la digestió tot pedalant una estona més
Dinant hi ha una bona colla, el Ru, el Luis, el Juan, el Javi, els Alberts... arriba en Mia i anem fent-la petar.


Quant l’Albert i el seu company acaben de dinar decideixo sortir amb ells, li comento al Ru i s’hi apunta, però el veig ben poc, al cap de res ens trobem baixant per una pista de pedres que et deixa ben trinxat, al menys a mi perquè el Ru desapareix, com si això de les pedres no anés amb ell, com aniria de bé aquí la Kona Garbanzo que lloguem cada any quan fem la visita a la Molina. S’acaba la baixada i ni rastre del Ru, dubto un moment del camí ja que el track se’m separa a la dreta i penso que potser ens hem saltat l’entrada d’algun corriol, tornem una mica enrere però no, ja anàvem bé per la pista.

Agafem un trencant a la dreta, i la cosa comença a pujar, anem xerrant amb l’Albert, a ell li sembla que és la mateixa pista de pujada al Costafreda que l’any passat però a mi em sonava que la pista l’any passat l’havíem agafat més enllà... en fi que si sí, que si no... anem agafant metres als companys i atrapem al Ru. No l’espero que ja m’atraparà a la baixada! Sobretot si és molt tècnica i plena de pedres, jejeje

Després d’unes rampes fortes, on en una perdo tracció i em veig obligada a posar peu a terra, la cosa suavitza i va pujant per una pista ombrívola de molt bon fer, tot i així les rampes van i venen quan volen, em sembla que avui ja no me les trauré de sobre. Aquí tan l’Albert com jo ja tenim clar que aquesta no és la pista de l’any passat.
Amb l'Albert anem a un ritme molt semblant i pugem ben distrets
Un cop hem fet el cim l’Albert es despedeix de mi, es queda a esperar el seu company, llàstima amb lo bé que anava rodant amb ell. I just a l’entrada del corriol hi ha les Silvies i els seus companys fent una parada tècnica. Pregunto si necessiten res però ho tenen tot en ordre i sembla que ja continuen.

Vinga anem a pel sender, l’any passat per aquí anava més marejada que una altra cosa però el recordo bé, puja, baixa, ajupat per passar un filat i ai! Això d’ajupir-se no és el millor per les rampes, apa, altre cop em venen a veure. Amb aquestes veig algú davant, és el Toni Trujillo que s’ha despistat i veig que no està seguint el track, l’aviso perquè rectifiqui i alhora m’atrapa algú, em penso que són la colla de les Sílvies però no, és el Jordi Santacana de The Cyclery, li pregunto si vol passar però em diu que no, que el què vol és que algú el porti, que li va molt bé anar darrera meu perquè així el guio i no s’ha de mirar el gps, jejeje. Que bo el tio, el sender comença a baixar amb ganes i el creuen uns reguerots que jo passo a peu, doncs ell que baixa molt millor prefereix quedar-se darrera meu frenant com un boig per no estampar-se contra la meva esquena. I així anar fent i anar guiant al Jordi arribem al avituallament de la Font del Ferro, en una zona ben ombrívola on agafar aire pels 30 kms que encara queden.

Ja ho deia jo que a la baixada em tornaria a atrapar el Ru. Que bo el Jordi gastant pastilles darrera meu!
Amb sembla que de fotos com aquesta n'hi haurà unes quantes més... però seran fetes a Itàlia

En algun punt del sender de baixada ens hem desviat del recorregut de l’any anterior i ara tot aquest tram és nou fins a Callús. Atrapo a un bona colla i al final em quedo pedalant amb un noi del C.C Arenys d’Amunt amb qui entrem al amagatall del Caracremada i nosaltres sense saber-ho! 375 metres de túnel, ben il.luminat, net, amb una senyera i passarel.la de fusta en algun tram i quan menys t’ho esperes una corba i PUM! Un maqui sorgit del no res dispara un tret enlaire i ens clava un susto de mort, boníssim!! És com el tren de la bruixa, jejeje, brutal i quina feinada hauran tingut per adequar-ho. 

El maqui Cinto fent de les seves dins el túnel, collonut!
Sortim de la gola del maqui, em torno a posar les ulleres i cap a Callús hi falta gent, però abans d’arribar-hi, a l’antiga colònia d’Antius trobem a la colla dels Rat-Penats i al Alejandro parats. Resulta que un noi ha caigut i l’Alejandro es queda amb ell mentre revifa, els altres just reprenien la marxa i ens hi ajuntem.

L’Ezequiel tira del grup però aviat arribem a una font, un lloc molt acollidor: massa! Ombreta bona, aigua fresca... em mullo el cap i vaig tirant qui sinó farà una mandra terrible continuar pedalant sota el sol. Per fi arribo a Callús, el què jo em penso que és l’últim avituallament, meló, plàtan, cola... pregunto pel Santi, em diuen que ha passat cap al 20, fa una hora aproximadament, ostres em pensava que m’estaria treient més... La veritat és que estic molt sorpresa de com està anant l’etapa, al km. 50 no hagués donat ni un duro per acabar i ara, tot i les rampes, vaig avançant gent i estic molt animada, però no es poden tenir pensaments positius, algo els ha d’espatllar... agafo aire i mentre arriba el grupet que havia deixat a la font em poso en marxa però no arribo gaire lluny, vaig punxada de darrera! Massa ha durat la càmera que hem posat al Cogulló!

L'organització i els voluntaris un 10! Gràcies noies! 

Que bé que m'ho passo compartint quilòmetres amb els diversos grups i amb alguns em fa especial il.lusió
Però apareix l’Ezequiel de seguida disposat a donar-me un cop de mà, mentre jo trec la càmera que he demanat als mecànics en el avituallament de Fonollosa, ell ja ha desmuntat la roda, inflo una mica la càmera i ens adonem que és de 29! Recoi! El Toni però s’ofereix de seguida a donar-me la seva, ells van tirant que algú del grup va tocadillo, i l’Ezequiel i jo acabem de reparar, més aviat ell perquè no em deixa ni ajudar-lo!



Apa, prosseguim, seguim el track per la pista que porta al cementiri però no hem fet ni 200 metres que em cau la moral a terra, psssssssssssss i la roda de darrera punxada altre cop! Mira que hem revisat que no hi hagués res dins! En fi... l’Ezequiel em mira amb cara de no pot ser, estem sota la solana i cap ombra a prop, i tornem a reparar. Amb aquestes arriba un altre Rat penat que estava més enrere i s’afegeix al equip de reparació d’emergència i a sobre em dóna també la seva càmera. Mentrestant passa el Ru, el grupet de les Sílvies... tots oferint la seva ajuda però crec que entre tres que som ja ens en sortirem, jejeje

Com que des de l’anterior punxada fins aquí no havíem gairebé ni avançat, l’Ezequiel decideix posar una protecció extra, arrenca d’una mossegada la vàlvula de la càmera que acabo de punxar i la posa entre el neumàtic i la càmera nova. Vinga, ho muntem tot de nou i sortim creuant els dits.

La parada els ha motivat i surten els dos com un coet, tinc feina per seguir-los pel sender de pujada que s’enfila amb ganes, van forts i aquestes parades no m’han sentat molt bé.. D’aquí al final, si és com l’any passat, va tot picant cap amunt i entretingudet, així que paciència. Em van animant i al cap de poc atrapem a les Sílvies que estan fent un tàndem estupendo. S’entossudeixen en deixar-me passar i jo intento seguir aquell parell que s’han proposat de totes totes arreplegar els companys que han anat tirant quan he punxat al avituallament del Callús.

Els atrapem abans de lo esperat, un d’ells va força tocat i han parat per agafar aire. Es queden tots junts i jo continuo amb ganes, ja em trobo millor i vull atrapar al Ru. Fet, anem junts una estona, passo amb ell el cartell que ens indica que falten 10kms per la meta, però quins 10kms, la sort és que ja me’ls conec, per lo bo i per lo dolent. Les rampes segueixen fent-me companyia però tot i així vaig deixant al Ru enrere. Arribo als dos rampots infernals que hi ha al costat d’una urbanització, tot i que ho intento no puc acabar el primer enfilada sobre la bici, però torno a pujar i la segona part, esperonada pels ànims d’un parell de nois l’aconsegueixo fer i sorpresa, hi ha un altre avituallament! Bec una llimonada i més contenta que unes pasqües encaro els quilòmetres finals, no són fàcils però són molt i molt distrets i encara atrapo uns quants bikers més.

Ara sí, ja està fet, un tobogan per aquí, una rampeta per allà, l’urbanització i els últims metres per arribar a Castellnou, última corba i el pare i la mare animant, que bo! He superat la primera etapa, estic molt i molt contenta però trinxada! Tan preocupada que estava jo amb el meu problemet i al final ha estat el què menys m’ha molestat, la doblegada de la puntera, les tres punxades i les rampes s’han endut el protagonisme!

Maqui satisfeta de la primera etapa!
A l’arribada tot són atencions, el Raül interessant-se per cadascú de nosaltres, foto maqui, els Danis que venen a veure com m’ha anat, el Santi que ja està dutxat i tot, no m’he de preocupar de res, només de les rampes que han començat pels abductors, han seguit pels bessons i ara ja m’ataquen les plantes i els dits dels peus!
La millor rebuda ;)

Està clar que el Raül sí que és un maqui, perquè mira que aixecar al Ru!! jejeje

Cadascú amb la seva història però tots satisfets de ser a Terra de Maquis i jo de ser-hi amb ells
I van arribant, Mia!!
Un altre més, Joan!
Caracremada, camesbrutes... el què sigui per aconseguir ser maqui
Festival de rampes, tot un espectacle els meus dits enrampats, quin mal!

Menjar, servei de massatge i un bus que ens porta fins la casa de colònies on dormim que està a 600 metres de l’arribada, quin luxe! Després de la dutxa regeneradora, cua pel massatge i a les 21h cap a sopar, sorteig de regals i tots a fer nones que demà ens queden 105 kms més farcits de corriols, no sé com però hem de descansar.

Que monos, esperant per rebre un massatget regenerador
Tothom a sopar que hem de recuperar energia i el Dani el coll que no pot ni parlar
Bender a dormir, prou d'explicar acudits!

Moltes gràcies als que m’heu ajudat durant aquesta etapa que heu estat molts i especialment al Ezequiel per aguantar-me durant dues punxades seguides i fotre-li tal queixalada a la càmera untada de líquid de tubeless, eggggsss!

Per cert, el problema s’ha anat resolent sol i no ha fet falta el bisturí, com per haver claudicat a la primera de canvi!


Brutals les fotos del Marc Sixto, ho diuen tot!

divendres, 22 de juny de 2012

Rally di Romagna 2012. Quina llàstima, també s'acaba!

23/05/12 5a Etapa: Palazzuolo sul Senio – Riolo Terme

En teoria avui la previsió és de bon temps però abans de sortir es torna a posar a ploure, no res de l’altre món però toca enfundar-se l’impermeable un dia més, la pluja és suau i dubto fins l’últim moment si sortir amb el hotpack posat o no, el Santi ho té clar i jo doncs faig el mateix, si arribo a saber la calor que passaria a la primera pujada...


Pim pam, pim pam, anem superant les etapes

En principi avui l’etapa no ha patit variacions i ens durà de nou a Riolo Terme, el punt neuràlgic del Rally di Romagna. Aquest cop en lloc de cridar-nos a la sortida per dorsal, ens criden per posició a la classificació. 


L’especial del dia comença a la sortida i s’acaba cap al km.34, tres pujades i mitja ens separen del final de l’especial. Surto fatal, primer el noi del meu davant té problemes amb alguna cosa de la bici i no arrenca i després l’Orietta desmunta davant meu, no la puc esquivar i em comencen a passar sense poder-me incorporar, anem bé!

Finalment m’hi poso, veig a la Orietta i el Santi llunyet i faig un esforç per recuperar-los, quan ja els tinc apareixen unes rampes monstruoses, això sí les primeres emporlanades, aixeco la vista i uns metres més amunt hi ha la Michela i poc més endavant la Ivonne, passo la Orietta i, tot i el mal de cames, pujo bé, la distància que em separa de les altres dues es va reduint, vaig angoixada, de calor i perquè se’m entelen les ulleres i no veig res, tant que he de posar peu a terra quan veig que estic a punt de sortir-me de la pista. Per sort, tot i la pendent, puc tornar a calar sense perdre massa temps.

Al cap de res torno a tenir al Santi i la Ivonne a tiro, i just a la corba on l’asfalt es converteix en terra la Ivonne canvia de desarrollo i se li enganxa la cadena, deixa anar un dels seus crits (l’hauríeu de sentir com gemega quan té algun contratemps amb la bici...) mentre l’avanço per l’interior i just al Santi li passa el què no li passa mai, que desmunta, no sé ni com aconsegueixo també passar-lo i amb tot posat segueixo rampot amunt i en paral·lel meu la Ivonne caminant empenyent la bici.

Esbufego de mala manera, però li trec un parell o tres de metres que em recupera ràpidament ja arribant al capdamunt de la primera pujada, aprofita per avançar-me quan entra primera pel pas estret que esquiva un bassal i tot i que intento seguir-la a la baixada m’és completament impossible, la perdo de vista en un tres i no res. Arrisca moltíssim! És un corriol tot moll i enfangat, rellisca de valent. Evidentment aquí m’atrapa el Santi i em passa baixant de conya, també m’avancen un parell més i m’emprenyo per perdre tot el què guanyat a la pujada i perquè crec que la Michela baixa bastant bé i deu estar retallant-me metres, si avui no aconsegueixo retallar-li minuts ja em podré oblidar d’aconseguir la segona posició.

Comencem la segona pujada de l’especial, no miro mai enrere, però anem fent a bon ritme i de moment cap senyal de la Michela ni la Orietta. Ja arribant a dalt a la distància tornem a veure a la Ivonne, es nota que ella ahir va fer tota l’etapa perquè fins ara cap dia l’havíem vist més enllà dels primers 4-5kms. Això sí, arriba la baixada i desapareix del mapa.

Però per sorpresa nostra cap a mitja baixada, en un tram de corriol guapíssim en mig d’un bosc frondós, ens la trobem parada ajudant al Walser, que ha trencat la cadena, el Santi també para i em diu que continuï, al cap d’un moment em passa la Ivonne, el Santi s’ha quedat ajudant al alemany i ella ha tirat, com que fa baixada em deixa ràpidament.

M’esforço a baixar tot lo ràpid que puc, primer pel senderó, després per un tram de pista i tornem a entrar en un sender on em passa un dels austriacs, li pregunto pel Santi i em diu que quan ell ha passat encara estaven parats amb l’averia, recoi... però jo no afluixo, bueno afluixo contra la meva voluntat perquè el senderó passa a fer pujada i a més ben enganxosa per culpa del fang. Remuntem una mica i acabem de baixar fins un riu, just abans d’arribar-hi veig un biker, sembla l’Ivan, el xicot de la Orietta, que estrany si sempre ens treu un munt de temps. L’avanço i baixant! Algo li passa però em diu que tot ok, així que creu-ho el riu començo a enfilar-me per la tercera pujada del dia i de l’especial.

Aquí sí que miro enrere, però no busco a la Michela, busco al Santi, que estrany, a més l’alemany no m’ha passat i el tio va molt fort... si que els hi està donant feina la cadena! Però jo segueixo pujant i em trobo molt bé, el genoll amb d’ibuprofè que m’he pres abans de sortir quasi no s’ha queixat i atrapo a un biker que una estona abans ens havia deixat baixant, alço la vista i veig a la Ivonne, això sí que no m’ho pensava pas, encara apreto més, jejeje, la pista però cada vegada està més enfangada, i quan la tinc a uns 20 metres... catacrac!! Paro de seguida, no m’ho puc creure la pota del canvi entre els radis, no pot ser ara que anava tan bé. Quina mala sort, ggggrrrrr, tot remugant trec el canvi dels radis i faig força per adreçar-lo, mentrestant la Ivonne se’n va i arriba on sóc jo el biker que havia passat no feia gaire, s’ho mira i diu que no em pot ajudar. Finalment aconsegueixo deixar-ho amb una combinació de plat i pinyons on el canvi no s’enganxa però és un pinyó massa petit i sobre amb plat mitjà així que no puc pujar muntada.

De moment però les bones sensacions que duia m’animen a continuar corrent empenyent la bici, corro, camino ràpid... no puc perdre tot el què he aconseguit, si ve alguna baixada pujo a la bici i quan torna a pujar em carrego la bici a l’esquena o l’empenyo i així vaig fent, com que el Polar se’m va espatllar ahir amb la pluja no tinc referència de quants quilòmetres falten per l’avituallament, si hagués sabut que me’n faltaven uns 15 m’hagués desmoralitzat abans del què ho vaig fer, però la sort no m’acompanya, corono la tercera pujada i en lloc de trobar-me amb una baixada com deu mana toca crestejar, merda, així no arribaré mai, ara sí que estic fent una autèntica duatló de muntanya i tan caminar el genoll es comença a queixar cada cop més.

Acabo la baixada-crestejadora i la cosa comença a pujar i no veig l’avituallament per en lloc, la memòria m’està jugant una mala passada, la fi de l’especial era després de tres pujades i mitja, és a dir que encara em falta fer la mitja pujada i baixar, ara sí que em començo a desmoralitzar, a més començo a pagar l’esforç. Vaig empenyent la bici per la pista de pujada, em giro una vegada més buscant al Santi i sí, hi és però porta la Michela darrera, no puc evitar deixar anar un renec i la ràbia m’envaeix. El Santi em va fent gestos dient-me que tiri, què més voldria, quan arriba on sóc, es mira el canvi i intenta adreçar-lo millor del què he fet jo, amb tan mala fortuna que es torna a posar entre els radis, la Michela ja ha passat i amb la bici així no puc ni enfilar-m’hi a les baixades. Finalment aconsegueix deixar-ho de manera que puc fer servir un únic pinyó i puc jugar amb el plat mitjà i el petit, reemprenem la marxa i com puc arribem al final de l’especial, on hi ha avituallament i el mecànic, el super Remo! 

La zona de l'avituallament convida a quedar-s'hi tot descansant

Ploro una mica per desfogar-me del cabreig, he passat d’anar enganxada a la Ivonne a tornar a arribar per darrera la Michela, tots però m’animen i mentre mengem i omplim bidons el Remo adreça el canvi i el deixa apte per continuar. 

en Remo adreçant el canvi

La gent ha anat sortint i ens quedem sols i el Santi i jo esperant tenir la bici a punt, sortim i mica en mica anem recuperant posicions, passem al Franco i a un altre noi a la primera pujada, un parell més a la segona, però ni rastre de la Michela i això que anem a un ritmet bo però clar tenint en compte que ha arribat 10’ abans que nosaltres al avituallament i que no hi deu haver parat gaire... però nosaltres continuem, a més el paisatge s’ho val, sort que el Remo m’ha pogut arreglar el canvi i tret d’algun pinyó en concret la resta va força bé.

Després d’una llarga baixada primer per un sender crestejador guapíssim i després per carretera cap al km. 67 la cosa es torna a enfilar, estic pagant l’esforç i començo a flaquejar, a més després de tants dies amb pluja i ambient suau avui la calor ha fet acte de presència i tampoc m’ajuda. Però què hi farem si toca pujar toca pujar, ens anem enfilant i la muntanya brilla, les roques a banda i banda de la pista estan plenes de minerals i amb el sol deixen anar espurnes de llum.

Ja ben amunt me’n adono que estem enfilant-nos de nou al Monte Mauro, com ja havíem fet a les primeres etapes però per una altra banda, recoi amb el Monte Mauro, que ens farà patir! Arribem al lloc on el primer dia vem agafar un corriol enmig del bosc i avui per sort el repetim, només però la primera part, aviat agafem un trencant a mà dreta que ens encara direcció Riolo Terme, que bé i quines ganes d’arribar! El poble cada vegada és més a prop, ja m’estic imaginant passant per sota l’arc d’arribada al centre del poble però no, les senyals marquen cap a una altra direcció, on ens porten ara? Que no puc més! L’etapa avui s’acaba, amb 76 kms i uns 3000 de desnivell, a les afores del poble, al parking d’un super que patrocina la cursa, ara s’entén tot, s’ha de fer content als sponsor, jeje


Amb el D'ambrosio i el Jose, estic petada!

A l’arribada trobem a la Ivonne, ens comenta que s’ha perdut i que ha fet no sé quants quilòmetres de més i que la Michela encara no ha arribat? Com pot ser que no hagi arribat? Si anava per davant nostre i no l’hem atrapat pas! Però aquí no s’acaben les noticies, la Orietta i l’Ivan no han acabat l’etapa, quina llàstima!

El Santi conversant amb l'Stefano i el Jose, tot gaudint d'una calda giornata

Tot i que avui el bon temps ja ens ha vingut a veure les bicis han patit moltíssim degut al fang acumulat dels darrers dies, així doncs que les netegem i les deixem a San Remo perquè els hi doni un cop d’ull i ens les deixi potables per l’etapa reina, demà ens esperen uns 100kms, vinga que no ha estat res!


Sort que avui al final ha fet sol perquè de fang en sobrava uns grams


Temps dels dos: 6:45h
Posició Santi: 33è masculí de l’etapa
Posició Ada: 2a de l’etapa i 2a de la general


Descansant a la nostra habitació que ho aguanta tot, terratrèmols, roba suada i plena de fang... ecs!


24/05/12 6a Etapa: Riolo Terme – Riolo Terme

Començo l’etapa amb la segona posició a la butxaca, m’hagués agradat més aconseguir-la pel bon ritme que duia ahir, estroncat pels problemes mecànics, que no per la perduda de la Michela però és clar, fixar-se en les senyals també forma part del Rally.


Amb l'Ivan i la Orietta i les seves Titici
Amb el Marco, la Orietta i el Gino
Avui sortim de les Termes que hi ha al costat de l’hotel i per les quals és famós el poble. Com ens acostuma a passar en aquests tipus de proves, ja hem anat notant que dia a dia la gent va avall i com que nosaltres ens mantenim bastant anem tirant amunt, però avui hi ha molts quilòmetres per davant, uns 95, i pot passar de tot.



L’especial d’avui comença cap al final de la ruta, al km.60 i coincideix també amb el tall de pas. Sortim a un ritme alegre per no fer tard al tall però sense passar-nos que el dia és molt llarg i hem d’arribar amb forces a l’especial.

Aviat deixem enrere la Michela i com no la Ivonne se’ns escapa, nosaltres anem fent amb el Sebastian que ens acompanya i una mica més endavant també amb la Orietta i el Franco.

Molt ben acompanyada tot pedalant amb la Orietta i el Franco
El Sebastian avui ha decidit fer-nos companyia




En un tram de corriols tècnics de pujada em comença a fer mal el genoll lesionat, i me’n adono que m’he oblidat de prendre’m l’ibuprofè, com que en porto a la motxilla ho soluciono tan aviat com puc, tarda una mica però m’acaba fent afecte i m’oblido d’ell per un bon rato. Del què no acostumo a oblidar-me és dels camins i els d’avui em sonen un munt, és llavors que me’n adono que estem fent bucles per tot de camins que ja hem anat passant aquests dies, normalment en sentit contrar-hi, enllasant-los diferent... ens atrapa algú per darrera i li comenta a la Orietta que la Michela la tenim a uns 3-4 minuts, així que a ella li agafen les presses i decideix apretar, la veiem com s’allunya a més en un tram de baixada al Santi li entra un mosquit al ull, i és que el pobre des de que se’m van trencar a mi les meves ulleres va sense i és clar, no és lo millor.




Agafem una nova pujada i recoi, torna a brillar tot molt, si estem pujant de nou al Monte Mauro, igual que ahir!! I just abans d’agafar el corriol trobem un avituallament, com que no n’hi ha molt sovint aprofitem per agafar beure fresquet i seguim els tres, el Santi, el Sebastian i jo repetint bona part del traçat de la primera etapa, el sender i tota la part de la mina de calç i avui la calor apreta.


Bona gent els de les motos! Una birra? jejeje
L'Stefano treballant al avituallament de Monte Mauro

La mina de nou

Quan deixem la part coneguda el Santi, que porta el perfil, ens comenta que falten dues pujades, baixar i arribem al control de pas que és a les 14:30, si no passa res estrany anem bé de temps. Ens cruspim la primera pujada amb facilitat i quan agafem la baixada hem de parar un moment perquè la cadena se’m queda penjant, els pinyons pugen i baixen però la pota del canvi es queda com en una posició adelantada i la cadena penja amb els pinyons petits... ho arreglem i continuem però a partir d’aquí em passa tot sovint, així que evito posar els pinyons més petits. 

Aprofitant els trams tranquils per fer un mos

El problema però arriba a la següent pujada, intento posar pinyons grans i el canvi cada vegada falla més fins que cap a mitja pujada decideix que ja n’ha tingut prou i no puc canviar ni fer força al pedalar perquè salta tot, així que ja em veig fent el què queda de port a pas de tortuga, és una pujada suau però l’únic pinyó que s’aguanta és el 30 i a més no el puc forçar que sinó salta. Amb la meva supercadència obligatòria em vaig quedant enrere, quina impotència, vull apretar però no puc, vinga un altre dia més amb problemes mecànics. Al final el Sebastian tira per no fer tar al tall de pas, el Santi em va esperant i mentrestant ens va avançant gent, quin desastre!

Mira que n'és de catxondo en Zé, sempre fent broma però aquí va més cansat que una altra cosa..

S’acaba el port i baixem, al menys sembla que passarem el tall i amb una mica de sort al avituallament i haurà el mecànic i potser pot posar-hi remei però recoi, la baixada s’acaba i tornem a pujar i pujar i pujar... o ha criat un port més o el Santi ha mirat malament el perfil. Hem superat ja de llarg el km.60 que és on hi havia d’haver el tall de pas i estem ja amb la mosca al nas però finalment veiem gent a la pista i se’ns alegren les cares però no, és un avituallament que han improvisat per la forta calor, ens ofereixen beure i ens diuen que el control està uns quilòmetres més endavant... no pot ser!

Sense perdre temps continuo amb el meu ritme patxanguero, ni pedalant enrere el Santi pot anar tan lent com jo. Entrem en un corriol de baixada en zig-zag on, en un moment, el Santi em treu un món, però quan ja estic fent les últimes corbes sento gent, per fi el control i des del mig del bosc crido REMO!!! Falta poc per les 14:00 així que entrem bé al tall.

San Remo, San Remo! i no em refereixo pas a la cadena de perfumeries

Arribo i vaig directe al seu taller mòbil, una furgo d’allò més ben equipada, li explico el què passa i de seguida veu que la molla de la pota del canvi ha dit prou, necessito un canvi nou, però San Remo té solucions per tot i també en porta, només hi ha un petit problema... el canvi XT que té de recanvi és de 10velocitats en lloc de 9. Què hi farem, millor això que res. Mentre el canvia aprofitem per alimentar-nos i mentrestant arriba la Michela, casum l’olla!! No para ni un minut, ni tan sols per saludar, jejeje, agafa quatre coses i passa per l’alfombra del xip, una que comença l’especial del dia.


La Michela arriba tota enxufada, ni saluda...

El Remo em comenta que no podré posar els últims pinyons però bueno, mentre tot sigui això molt millor que no pas com he hagut d’arribar fins aquí, a single speed i sense poder fotre-li canya. Comencem l’especial a tope, no podem perdre temps, quin luxe poder apretar i que no salti tot, la sorpresa és que cap a la meitat de la primera pujada divisem a la Michela i ens hi anem apropant amb aparent facilitat.

La passem, l’animem i apa endavant que ara anem engrescats i el millor està per venir. Fem una baixada pistera que no té cap gran al·licient però, després d’un petit repatxonet, agafem un corriol entre arbres fruiters a mà dreta, que guapo, baixa bastant sobtat, corbes tancades, pedres per esquivar, molt guapo i a baix de tot passem pel costat d’una cova d’on emana una fresca genial, la temperatura aquí baixa uns quants graus, llàstima que dura molt poc.

Però després del corriol de baixada ve lo millor, un corriol de pujada, estretet, ple de pedres i dret, el Santi davant, jo darrera, fent l’impossible per no posar peu, a diferència dels demés a nosaltres ens encanta i treiem les enganxines a un parell de bikers que avancem, no pot quedar gaire per la fi de l’especial i de l’etapa i sí, finalment divisem unes carpes al final d’un camí, síiiii!! A la meta ens espera l’Orietta, que maca!

La colla dels austríacs del Green Valley, l'Stefano i la Orietta, quines cares de satisfacció
Amb la Orietta i el Riccardo
Amb el Giancarlo amb qui ens vem anar fotent pals a totes les etapes
El Franco acabant l'especial i recuperant el somriure

Buf, l’esforç ha estat important així que ens quedem una estoneta flipant en colors a l’ombreta d’uns arbres i asseguts al oasis de l’avituallament. La Michela tarda en arribar, per fi li he pogut guanyar una etapa com déu mana i això que el canvi m’ha jugat una mala passada. Al final faig el segon millor temps entre les noies de l’especial, com no darrera la Ivonne (tot i que a les classificacions de l’etapa surt com si hagués fet el 3er millor temps)

Temps dels dos: 6:30h
Posició Santi: 37è masculí de l’etapa
Posició Ada: 3a de l’etapa i 2a de la general


Fins aquí han sortit uns 90 kms d’etapa però encara hem de tornar a Riolo, ens queden uns 15kms extres que fem la mar d’alegres amb un bon grupet, l’Orietta, el Franco, el Riccardo i el Giancarlo. Per una banda estem contents, demà ens queda un tràmit, un crono de 20 kms planera, això ja està fet per altra començo a tenir la sensació de que això s’acaba i abans de marxar ja m’estic enyorant.

I a la tarda... relax, menjar i Morettis!! sembla mentida que després de fer 105 kms ens quedi temps per tot això, quin luxe!
Aquests d'Alacant en saben molt de fer el lagarto, jejeje

A l'arribada el Remo m'ensenya el canvi vell, finalment s'ha rendit que estrany, si només devia tenir 15.000 kms!

Gelatto al canto, s'ha d'aprofitar que torna a fer bon temps
Demanem una pizza per emportar i ens la porten a la terrassa del bar, jejeje


25/05/12 7a Etapa Contrarellotge individual: Ravenna 20 kms

I arriba l’últim dia, l’ambient més que distès, ens porten a nosaltres amb bus i a les bicis amb camió fins a un centre comercial als afores de Ravenna. Aquí tenim una bona estona per fer-la petar i prendre algo, es veu que la TV local ha de filmar la nostra entrada al centre del poble i encara no estan preparats, així que ens toca esperar.


Brutal el desplegament i la cura amb la que transporten les bici
De relax amb la Orietta mentre esperem el bus que ens ha de dur a Ravenna
La Ivonne ha volgut que avui totes pedalem amb el maillot de líder i ens en ha regalat un a cada una.Tot un detall.
La Clara, la Michela, la Ivonne, una servidora, la Orietta i la Janny

El cap de la tribu d'allò més estressat, gràcies Franco!
Els portuguesos els amos de les noves tecnologies però el Joao Marinho n'és el rei i a més el vencedor del Rally  

Aprofitem per descobrir que els germans bessons que van primers per parelles, els Van Dijk fa un parell d’anys ja van ser al Iron i aquest any repeteixen o sigui que ens trobarem a Limone d’aquí a poquet i amb el Sebastian, que també hi va estar, ja tenim tema de conversa. Que petit que és el món!

Esperant pacientment l'estrena de la pel.lícula
De patxanga al centre comercial
Algun detall... si més no... curiós
Finalment arranquem en processó cap a Ravenna, els turistes que hi ha pels carrers flipen, saluden, ens fan fotos i arribem a la plaça major on hi ha muntat tot el “tinglado”, els de la TV fan entrevistes a uns quants i a continuació seguim de nou tots junts fent turisme per Ravenna, passant per davant de monuments i sortim del poble direcció a una pineda on es donarà la sortida de la contrarrellotge
En processó cap al centre escortats per la polizia

Arribem a la plaça major on hi fa una caloreta... una calor de nassos!

Amb la Clara Lopes, la portuguesa de l'expedició
L'Ettore i el 'd'Ambrossio, la colla del bon rotllo, genial :)

Alguns aprofiten la caloreta per fer un gelat
D'altres aprofiten per altres coses, jejeje
Entre broma i broma passejant pels monuments de Ravenna

Les noies sortim seguides, per ordre invers a la classificació i cada 10 segons, així que jo surto la penúltima per davant de la Ivonne, i recoi sembla que s’ho prenen en serio i tot! Ara em faran córrer, jo que no tenia ganes de cansar-me!

L'Ettore a punt per inaugurar la contrarrellotge, que gran que és l'Ettore!
El Marco comença la seva especial
Totes les noies a punt

Surt i al cap de res em passa la Ivonne, com hi va la tia, jo avanço la Clara i més endavant la Janny i vaig a la caça de la Michela, em costa però m’hi vaig apropant, anem pel mig del bosc per un camí amb poca visibilitat entre els pins i les corbes. Aconsegueixo avançar-la però no deixar-la i se’m fa incòmode, apreto el què puc, tenint en compte que els últims dos pinyons més petit no m’entren per culpa del canvi de 10v, vaig una mica forçada amb el plat gran i em torna a avançar. Sortim del bosc, creuem un canal i entrem en una pista llarguíssima on al fons diviso a la Orietta i molt a la llunyania la Ivonne.

Ho torno a intentar, avanço la Michela i li ofereixo roda però no pot o no vol seguir-la, ara sí que marxo. És tot pla o fals pla amunt, lo que al Santi i a mi no se’ns dóna gens bé, simplement rodar i rodar però aquest cop a saco, amb totes les meves forces. Em vaig apropant a la Orietta i l’atrapo al final de la recta. Quin escalfada!

La recta s’acaba i corba cap a l’esquerra, hi entro davant amb la Orietta a roda, i collons com costa avançar, vent de cara, la que em faltava! Amb l’eforç que he fet per atrapar-la i el vent no puc amb la meva ànima li comento a la Orietta i comencem a donar-nos relleus. Amb ella sí que m’entenc!

Entrem en un corriol i l’Orietta va davant, em costa seguir-la, és horrorós, amb les cames carregades d’aquests dies, això de rodar en pla és mortífer, tinc els quàdriceps a punt d’explotar! Se’m en va uns metres però al final puc recuperar-li la roda en un encreuament de camins, tot i que no he descansat gens perquè no li he pogut seguir la roda, em poso davant, no massa perquè les meves energies van justes però aguanto el què puc. En aquest moment ens avança un dels portuguesos que amablement ens ofereix la seva roda però sóc incapaç d’agafar-la, així que se’n va... veient que vaig perjudicada l’Orietta torna a agafar la iniciativa i així anem fent fins a trobar-nos davant d’una escala metàl·lica, apa bici a l’esquena i escala amunt, de la mateixa manera la baixem, tornem a enfilar-nos a les bicis, un parell de corbes i divisem la meta, on entrem les dues juntes més contentes que unes pasqües! 

andando a finire con la mia amica Orietta


Temps Santi contrarellotge: 43:19 posició 43è masculí
Temps Ada contrarellotge: 44:08 posició 2a fèmina


Amb el gran Stefano, grazie mille!!


El Santi, acompanyant-me totes les etapes, acaba 34è de la general i 16è de la seva categoria i jo 2a entre les noies. Les classificacions



S’ha acabat el Rally en sí i és una pena perquè ho estem gaudint moltíssim, per sort encara ens queda tota una tarda i un vespre compartint estones amb els nous companys d’aventura, el Gino i el Jose, l’Orietta i l’Ivan, el Franco Amati, el Marco, els germans Van Dijk, el Sebastian, etc...


Amb el Gino i el Jose, quin tip de riure!

Que bona que estava la lassanya!! no n'havia vist mai cap amb tantes capes, el Garfield fliparia :)

Una part de la bona colla dels portuguesos
El Jose, el nostre finisher!
Podi femení, Ivonne 1a, jo 2a i la Michela 3a


Ens havíem presentat a Riolo amb la incògnita de saber que ens trobaríem, i en tornem la mar de contents, la organització collonuda (res a veure amb l’Ironbike, la nostra altra experiència italiana), l’entorn estupendo, corriols, canteres, verdor, visita turística l’últim dia, poder descansar cada dia en un llit, sigui d’hotel o de casa de colònies també s’agraeix i com no la gent a qui hem conegut i amb la que hem compartit anècdotes i quilòmetres de totes totes un ambient entranyable .. només em queda donar les gràcies de nou als Stefano’s per haver-m’hi convidat, una oportunitat així no es podia desaprofitar!


La gran família romagnola! Forza Romagna!!!
Al Santi i al Sebastian els hi ha tocat un... un.... bueno, no sabem què és però mola eh!
I al vespre ataquem el millor recuperador de tots, més civada!! Això sí ven acompanyada amb prosciutto 
Amb el Sebastian i la seva xicota i els germans Van Dijk ens arribem a la festa de la cervesa, que hem de seguir recuperant!

Llàstima que la roba fangosa no s'ha rentat sola durant el viatge...