dimecres, 15 de juny de 2016

Reflexions d'un peu espatllat

Quan la teva passió és la bici i et fas mal a un peu, sents moltes vegades – aprofita per fer allò que normalment no tens temps de fer. I de debò que ho intentes però t’adones que és impossible.

Vols fer coses a casa, però amb un peu i les crosses o no les pots fer o tardes el triple de lo normal, dreta tampoc pots estar massa estona que s’infla que dóna gust... encàrrecs també prohibits ja que necessites un taxista que et porti amunt i avall, i si plou ja pots avortat qualsevol activitat al exterior, com agafes el paraigua si tens les mans ocupades amb les crosses? Res, aprofitaré per fer cròniques al blog que en tinc un munt d’enrederides i m’encanta fer-ho, doncs tampoc, perquè quan estàs bé fas 3 milions de coses en un matí però quan no, resulta que has d’acabar anant dia sí, dia també al poble veí a recuperació i entre això i la feina poc temps et queda per fer res més.

Així que t’armes de valor, i entre banys de contrastos i aigua amb sal, et carregues de paciència i els dies van passant fins que et deixen tornar a pujar a la bici i, encara que sigui per pla, comences a agafar una mica d’aire. Segueixes sense tenir temps de res però al menys et vas omplint de vitalitat i carregues piles per seguir treballant per tornar a deixar aquest peu al 100%.

Ja fa més de dos mesos que a la segona etapa de la Volta Ibiza, quan millor m’ho estava passant amb la Maria Casanovas, i intentant evitar una caiguda, vaig posar peu a terra amb tan mala fortuna que a part d’un senyor esquinç de tercer grau em vaig fer un edema astragalià per fractura trabecular. I ús preguntareu què nassos és això, doncs una inflamació de la part interna de l’os.

Només vem poder creuar juntes la meta de la primera etapa...
Esperant visita del trauma al hospital d'Eivissa amb les cames plenes de pols
De seguida que vaig tornar d’Eivissa amb la Pepi i el Jordi de l’Institut de Quiromassatge Pablo Planellas, vem començar a tractar l’esquinç, no hi havia massa temps per recuperar abans de la MedXtrem però ho havíem d’intentar, era dur i dolorós però la feina es notava i avançava bé, les sensacions eren bones i estava decidida a intentar-ho. No podria disputar però qui sap si podria acabar alguna de les etapes.

Però els resultats de la ressonància van arribar dos dies abans de marxar cap a Castelló, vaig entrar al trauma caminant una mica coixa i en vaig sortir de nou amb crosses, l’edema ossi havia aparegut i no seria fàcil desempallegar-me’n, al menys aquest cop el diagnòstic havia tardat poc més de dues setmanes, no com el 2012 que, quan em vaig fer lo mateix al peu dret a la penúltima etapa de l’Ironbike van estar 2 mesos i mig per diagnosticar-lo.
El peu dret el juliol del 2012
El peu esquerra el març del 2016

La MedXtrem sense bici va ser dura, sobretot la sortida de primer dia, evidentment amb lo pàmfila que sóc no vaig poder evitar remullar-ho amb unes quantes llàgrimes carregades d’impotència, frustració i enveja no pas sana. Per sort però vaig poder canalitzar les meves energies darrera la càmera de fer fotos i em vaig dedicar a immortalitzar al Santi i a tants i tants amics i coneguts que van tenir la sort de poder gaudir i suar les tres etapes d’aquesta cursa molt i molt currada.

Amb l'Hector a la sortida de la MedXtrem, sense córrer però per mi més dura que l'any passat
Càmera i crossa en mà, fent d'animadora i d'aprenent de fotògrafa: 


I entre etapa i etapa a cuidar el peuet, la galleda la vaig tornar al seu lloc, eh!
El rodillo i la piscina m’ajudaven a moure’m i no centrar-ho tot en només exercicis de peu i pel peu.

Segon dia sobre el corró
Fins i tot vaig tornar a treure l'Orbea Lanza  a passejar!
S’acostava l’Aplec de la Salut i la SúperTranscat de la botiga, l’ocasió ideal per provar el peu sobre la bici, molts quilòmetres i desnivell però sense ritme de cursa i intentant evitar els trams més tècnics. No sabeu el què és fer mountain bike amb el cul enganxat al seient, no posar-me de peu ni per pujar, ni el què és més fotut, per baixar... un tortura xina però que em va encantar. Quins tres dies més esplèndids, amb el peu al 50% però content de pedalar per la muntanya, descobrint altre cop nous camins, noves olors, nous colors...
Ruton, peu estable i companyia esplèndida, tot un plaer poder tornar a rodar, encara que sigui a mig gas
I un banyet a la vesprada a 1500m i a principi de maig, revitalitza cos i ment
I sí, plou, però què passa, estic contenta i no sóc l'única
I això d’estar lesionada és com una muntanya russa, segueixes fent el mateix, els exercicis de recuperació, magnetoteràpia cada nit, natació, estiraments, mobilització i un vespre el peu està més bé però un altre vespre el peu està ben inflat... això sí, sembla que anar a treballar no li agrada, és quan més inflat se’m posa.

I es va acabant el mes de maig i no ho tinc gens clar però m’aventuro a la Osona Límits, fa quasi 2 mesos de la lesió, el peu no em fa mal però tinc la mobilitat molt reduïda, tant la flexió plantar com la dorsal, però això no em molesta pedalant i la inflamació anant amb bici sempre està molt millor que anant a treballar, i l’endemà de fer una ruta llarga el peu no se’m posa pitjor, així que cap a Tona hi falta gent.

Quins dos dies de Btt!! Els primers 50 kms de la primera etapa són poc tècnics i ràpids, així que el peu va com una seda, la segona mitat de l’etapa ja és una altra cosa, la mitja comença a caure, ja que per no haver de treure bruscament el peu i jugar-me-la a fer-me més mal, m’entretinc a baixar de la bici cada cop que visualitzo un possible tram arriscat, diga-li riu, diga-li zona de pedres, diga-li rampota del 15, diga-li baixada tècnica... en fi, que camino molts trams i vigilant de posar bé el peu, però el Santi m’acompanya i tot i això ens ho passem fantàsticament. La segona etapa més i millor i a sobre passem molta estona pedalant amb molta colla i d’aquesta manera van passant els quilòmetres ben entretinguts.






Tornant a la vida quotidiana, dilluns me’n vaig a recuperació amb 200kms de bici més a les cames i al peu. Evidentment no li explico ni la quarta part del què fet aquests dies a la noia que em porta... tot i així em diu: - Tu no saps què és ser una pacient, oi? Aquí ho deixo.

Amb l’Osona Límits superada el Raid Maqui comença a treure el cap. A mitja setmana tinc dubtes seriosos, sobretot perquè és un repte per parelles i amb un recorregut tècnic, i si jo no puc acabar el Santi tampoc ho gaudirà i l’actitud i diversió, emblemes d’aquesta aventura, se n’aniran a fregir espàrrecs.

Però la il·lusió és tan gran que dissabte al matí som a la plaça de Castellnou del Bages amb un somriure d’orella a orella i ja és el cinquè que l’esperit maqui ens captiva i ens porta a pedalar per infinitat de senders i corriols del Bages. Com ens ho passem! Tret d’uns quants quilòmetres que fem neguitosos perquè al Santi se li ha trencat un pedal, un cop solucionat el tema gràcies al Eze i el Paco, xalem d’allò més. I és que els maquis estan fets d’una pasta especial, i ves sinó a qui se li acut posar al llarg del recorregut cocodrils inflables, Teresines que et treuen la pols, sofàs i roba estesa al vell mig de la muntanya, el típic bar maqui i el més impressionant de tot, fer-nos passar pel mig d’una masia amb una disco al cobert! Quins meneitus que ens hi fotem, diversió a xorro!

El Bestiar no falla en les ocasions especials
Benvinguts al club dels maqui anaguets!

Sense paraules...

video
La veritat és que em passen els kilòmetres qui ni me’n adono, el primer cop que miro per on anem portem ja 96kms a les cames, poc després, cap el 100, tenim un moment de globus compartit amb el Santi però tot s’arregla quan arribem a un dels aneguets sorpresa, qui ens ho havia de dir, frankfurts i tirador de cervesa sense alcohol! Qui ha dit pàjara?


Ben distrets i més contents que unes pasqües arribem a meta, som 5 vegades maquis i com ens agrada! #Actitudidiversió que no faltin!



Així que peu espatlladet i segueix en fase de recuperació, el següent objectiu està a tocar, l’Alps Epic i hi arribaré amb el peu tocat, però amb moltes ganes d’una nova aventura al costat del Santi i de gaudir d’un entorn fantàstic, d’Embrun a Gap, té una pinta espectacular!

Tinc poc més de dues setmanes per acabar de desinflamar aquest peu...