Salut i Rauxa!!

Exprimint els findes d'hivern

2012-01-27T00:05:00.002+01:00

La veritat és que, de moment, està fent unhivern d’allò més light, a primera hora fa fresca però res de l’altre món i almigdia alguns dies arriba a fer caloreta i tot, això ho hem agraït aquestprincipi d’any per poder entrenar una mica algun vespre i per anar a laHivernal del Bages i al Rogaining de l’Espluga Calba, el TWBR’12.

A primera hora encara no enfoco prou bé, ja ho anirem millorant

Amb moltes ganes de senders ens apuntem unabona colla del Bestiar Lliure a l’Hivernal del Bages i ens trobem a Santpedoramb el Ru, el Francesc, el Dani i el Luis, a part allà un munt de coneguts aixíque des que arribem fins que aconseguim recollir el dorsal passa una bonaestona i per sortir encara més, és sortida oberta de les 8 a les 8:30 i nosaltres,esperant que el Dani li connecti al mòbil amb no sé quin astre celestial,sortim dels últims.

1, 2, 3... llamando al satélite

Sortint de Santpedor de seguida enllacem amb la ruta que vem fer al novembre de la Demo de Terra de Maquis, cap problema laruta ens va encantar així que no ens fa res repetir-la, sí que és veritat quehi havia algun petit canvi però fins arribar a Castellnou de Bages, on hi ha labotifarrada, diria que el 98% del recorregut era el mateix. Després tambécoincidia en part però ja no tant.

Com diu el Luis la pastora amb el ramat

Lo dolentde sortir tant tard i en una ruta tan corriolera és que de seguida comencem atrobar taps, però ens ho prenem amb filosofia i bon humor, com no pot ser d’unaaltra manera.

Havent-hi donuts ara els hi ha donat pel caldo i això que no l'ha fet la de l'anunci d'Estrella...

Al avituallament més que bèsties semblen una colla d'avis, una mica més de caldet calentó? Però quan tornem a les bicis es que no et pots despistar ni un moment, jotan tranquil·la pujant per un caminet estret fent cua al ritme de tothom i decop aixeco el cap i recoi, que no els veig.. però què han fotut? Finalmentaconsegueixo veure, 10 bikers més enllà, el Luis que ja trenca cap a l’esquerra,ara els hi ha donat per apretar i anar fotent pals a tort i a dret, al menyspodrien avisar, no? apa, em toca arrancar a córrer per no perdre’ls del tot,estan sonats!

El Luis, aquest cop tria el camí fàcil i darrera va el Santi...

Que evidentment tria el pas.... més complicat, com no!

El Bages és ple de Bikeapeus!

A Castellnou botifarrada, amb companyia del maqui Albert i el seu bestiar

I aquí el nostre!

Al acabar rentem les bicis que a l’última partde la ruta hem trobat una mica de fang, no pas de les pluges dels últims mesosperquè si fos per això hauria d’estar tot ben sec. Mentre fem cua en Joan emdóna 4 nocions bàsiques per fer servir la brúixola que ja tinc al cap elRogaining de la setmana vinent i orientar-me sobre mapa ho porto prou bé peròlo de fer anar la brúixola...

Al Joan li acaben de treure un ferro de la cama i ja està donant guerra

I arriba el gran dia, un any després tornemcap a l’Espluga Calba, ara al menys ja sabem on para el poble, tot un què. Enspassa a buscar per casa el Dani, avui la Petitona descansa, i els 4, la Fátimatambé repeteix, marxem cap a la prova d’orientació.

A l’Espluga Calba ens trobem amb el Ru i elFrancesc, ara sí que ja hi som tots!

Recollim dorsals, els sportident (xip per marcar les balises) i obsequis, entre ells deliciósoli de la cooperativa del poble i anem a esmorzar que la sortida no és fins les12h.

Una estona abans s’ha d’anar a la plaça delcastell que hi ha comprovació de material i buidatge dels sportident. Al finalno ens revisen res i ens esperem tot fent-la petar i saludant a coneguts icompetidors, alguns més experimentats que d’altres.

I finalment una petita explicació del’organitzador i es dóna la sortida neutralitzada a les 11:30, a diferència del’any passat, el mapa es troba a 1,5 kms del poble, anem cap al punt de sortidaoficial tot caminant i allà ens estudiem el mapa, bueno, allò que se’n diuestudiar-lo no ho fem massa, un cop d’ull ràpid i decidim sortir a buscar la 41. Es nota que som novells, tothom dissenyantestratègies, marcant l’ordre decerca sobre el mapa i nosaltres que ens sobren minuts, el Francesc i el Ru vana la seva, així que es dóna la sortida, ara sí la definitiva, i no els veiemmés durant les 6 hores que dura la prova.

Que aplicats aquest parell, aquí tramant la tàctica

Alguna cosa falla, tots tan concentrats i nosaltres ja amb ganes de sortir..

Com és normal sortim corrent, primer tothom ésmolt valent, menys la Fátima que li costa trobar les sensacions. En un tres ino res estem enfilant-nos a una muntanyeta buscant una de les balises, la genttria camins diferents però al ser la primera es va amb colla, de seguida peròen adonem que les balises estan igual d’amagades que l’any passat, res deposar-les a la vora de la pista, no pas!

El Dani no té remei només sortir corrent ja està fotent pals, jejeje

Les primeres balises serveixen per fer-se unaidea de les equivalències entre les distàncies del mapa i les distàncies reals,buf, això de córrer per muntanya cansa molt i si es fa camp a través més. A lazona hi predomina un bosc baix però brut, ple de punxes, esbarzers, rocs, terrasses de conreus, troncs caiguts...tot això li dóna una duresa extra a la prova, com ho diríem, és un terreny pocagraït.

Intento córrer tot el què puc, sé que noaguanto ni de bon tros 6 hores corrent, però el què em preocupa de veritat ésressentir-me de l’estrebada de darrera el genoll que vaig fer-me a la Pedals deLava i que vaig arrossegar ben bé un mes, ja fa un parell de setmanes que notinc cap molèstia però també és veritat que anant en bici no ataco directamentla zona, corrent però ja és una altra història, i aviat noto que avui la faréemprenyar, no em fa mal però em noto la zona i això no és molt bona senyal.

Quin bon dia que fa, sol solet!

Si mai aneu a un rogaining sapigueu que les ruïnes i les clarianes són els llocs ideals per les balises

Tenim la sensació d’anar a bon ritme, al menysno ens està costant especialment trobar les balises, a Cornudella de Montsantera més complicat però és clar, la boira no hi ajudava, però la Fátima té algunproblema més que no trobar les sensacions i es que es troba marejada, fem unaparada per alimentar-nos, baixem el ritme i mica en mica es va trobantmillor.

Un moment de reflexió per seguir amb l'aventura

El temps però passa volant i quan miro el rellotge japortem dues hores, ens havíem fet una idea del recorregut a seguir, al menysles primeres balises però proposo fer un canvi i anar a buscar unes balises quepuntuen més però clar, estan més lluny, a la resta els hi sembla bé així queposem rumb cap a la 86!Mentrestant la Fátima cada cop es troba millor i aprofitem per tornar a córreruna mica.

La majoria de balises que anem a buscar estandalt de turons i un cop d’alt per no haver de donar la volta i desfer camídecidim baixar pel recte, a tots ens venen al cap les imatges del Kilian Jornetsaltant muntanyes al Kilimanjaro, qui pogués, sembla tan fàcil, tan lleuger,tan ràpid... però res de res, tot es queda en comentaris, i a mesura d’anar-hibaixant l’estrebada torna a fer acte de presència, així que ara que la Fátimaja es troba en la seva salsa sóc jo la que he de baixar una mica el ritme.

Els Omells de Na Gaia

Tot i així no ens donem per vençuts, corrempel pla i caminant portem un ritme alegre i anem sumant balises fins quefinalment apareix la que se’ns resisteix, tot i que acabem trobant-la la 63 ens fa perdre untemps preciós i després de marcar-latornem a la pista i decidim seguir buscant balises però ja apropant-nos a lazona d’arribada. I això es nota perquè a partir d’aquí tornem a trobar-nos ambmés participants cada vegada.

Vinga aprofitem la pista bona per córrer una mica, que no decaigui!

Tot pista agraïda...

Entre elles l'Ana i la Idoia, unes Neskas molt simpàtiques, coincidim buscant la ruina perfecte on els de l'organització hauran decidit posar la balisa 51, després elles també van a buscar la 35, ens queda una mica menys d'una hora per exhaurir el temps, a les 18:00 hem de ser al punt de sortida. I on cop trobem la 35 decidim anar a buscar la última, la 44, al mapa queda clar que ens tornarà tocar enfilar-nos però de perduts al riu, així que no podem perdre temps. La Idoia i l'Ana han posat la directa baixant de la 35 i ja no les veiem però sí que ens podem sentir, així que crido: Cervezas!!

I entre el bosc responen elles: cervezas!!

jajaja, estan mitja muntanya més amunt. Com hi van!

Amb la Idoia, no hem pogut pas seguir-les

Conseguim trobar la 44 i sense pausa a buscar el camí de tornada, ara sí que no val a equivocar-se, o encertem el camí a la primera o no arribem.

Arribem haver de córrer 5 minuts més i acabem tots així

Quan toquem la pista ens toca tornar a còrrer, el rellotge està imparable i si ens descuidem ens guanya, sort que entre tots trobem forces d'on no hi són per arribar a meta.

Una mica apurats de temps però suficient, prova superada!!

contents, molts contents de l'aventura

I d'aquí fins l'Espluga Calba desfent el quilòmetre i mig que fa 6 hores hem fet plens d'energia, ara el Dani i jo una mica més coixos que abans i observant com el sol es pont darrera el poble.

I durant la passejada aprofitem per trobar-nos un company de les sortides furgoneteres que feiem abans de descobrir el món de la bici, que petit que és el món!

Amb el Jordi i els seus companys de Rogaining

I després el millor de tot, l'oloreta d'estofat de porc senglar ens crida, no ho podem pas evitar, a sopar!

Entaulats i ben entaulats

Mentrestant les neskas pugen al 3er graó del podi!

I mentre uns prenen un cafè calentó nosaltres aprofitem per fer les cerveses que portem tota la tarda desitjant.

I diumenge tot em diu, queda't al llit i descansa, però no, tenim una missió especial, acompanyar al Francesc el dia que estrena bici, costa una mica aconseguir-ho perquè el noi s'ha entossudit en comprar-la desmuntada.... mira quines coses més estranyes, jejeje, deu ser defecte professional.

Enfrescat muntant la seva nova montura

Mentrestant el Ru ajuda al Santi a pretar 4 cargols de la Flash

El dia dóna per molt, Ru a l'ast!

Entre una cosa i l'altre sortim gairebé a les 11h, la idea és fer el recorregut de la pedalada de Sant Quirze Safaja, així que cap allà anem, la ruta està molt i molt bé, entretinguda i plena de corriols, circuit guapo, guapo!

Mira'l que content! fa la típica cara d'un bestiar lliure amb bici nova!

Sant Julià d'Uixols des d'una perspectiva nova

coneixent els voltants de Castellterçol

Prop de Castellterçol coneixem a la Salvatgeta, saluda amb la cua i tot!

Un corriol d'allò més agraït, es que n'hi ha per tot arreu

Després la cosa millora i el terreny està estupendo

Després de 35 kms, les meves cames estan millor que a la sortida, si encara haurà estat bo i tot sortir a passejar!

IV Volta pel Vallès, avall que fa pujada!

2012-01-13T21:48:00.000+01:00

El 7 de gener ha estat aquest any el dia escollit per la Volta pel Vallès que amb moltes ganes el Santi i jo preparem cada any i ja en van 4.

El dia abans però tenim un compromísineludible a la ruta Crema- Turrons que el Ru ens prepara prop de la Llagostai cap a la Serra de Marina. He de dir que no va ser el meu dia, devien ser elsnervis per la nit màgica o alguna cosa així però, tot i que la ruta era moltdistreta, pujadots exigents i baixades tècniques, jo no estava d’humor, no sempre es té bon dia... ho sento nois!

Aquí falla algo, com hem de cremar turrons si en mengem més?

Al final però tornem cap a Sabadell bencarregats, un tortell de Reis per compartir amb la family i el Francesc ques’uneix al tiberi.

Serà possible! qui l'ha convidat aquest?

Havent dinat i ja fosc, toca ultimarels preparatius per la IV Volta pel Vallès, i pugem els tres amb cotxe al Balcó de St.Llorenç, on busquem en un racó de bosc un espai on amagar un avituallamentsorpresa per l’endemà. Ara sí, arribem a casa, enviem el track als confirmats ija ho tenim tot a punt.

A quarts de 7 sona el despertador, fa mandra però ens espera ungran dia així que fora lleganyes i ens posem en marxa. Gairebé arribant al puntde sortida, la benzinera del final de l’Avda. Matadepera ens truca el Ru, comcada any ve en bici des de la Llagosta però amb tan mala sort que aquest cop apunxat i, és clar, arriba tard.

Arribem a la benzinera i els mésmatiners ja ens estan esperant i la resta van arribant mica en mica. No somtants com l’any passat però esperem tenir tanta sort i no patir avaries.

Entre salutacions i presentacions anem fent una mica de tempsfins que el Ru arriba just en el moment de la foto de grup, perfecte!

El Ru, jo mateixa, el Pep, el Joan, el Mario, el Santi O, ajupida la Mariona, el Santi, el Jordi (Senselimits), el Miquel, el Luis, el Jordi (Bender), el Francesc, el Robert, el Fri, el Ramon i el Dani

Ara sí que ja hi som tots, així queemprenem la marxa i, igual que fa un parell d’anys, el Santi es posa a tirardel grup per anar alegres cap a Matadepera. Un cop allà agafem la primeravariant que ens evita haver de travessar tot el poble pel mig, però clar, algunapega havia de tenir i és que fa pujada! Comencen a disparar-se elspulsòmetres a la primera rampa del dia, per sort els del davant tenen pietatdels humans i ens esperen avanç d’agafar un petit tram de baixada i un corriolque torna a tirar amunt fins contactar de nou amb l’asfalt en una de les tantesurbanitzacions de Matadepera.

Comencem a pujar que sinó se'ns relaxen

Millor pujar per corriol que per pista, aquesta és la màxima del dia... aquest només és l'aperitiu

Reagrupem per atacar juntets el plat principal

Un parell de carrers i altre cop pistaque ens dura ben poc. Reagrupem just abans d’encarar-nos a la primeraensarronada del dia, és un corriol xulo i distret, llàstima que aquest cop tocafer-lo de pujada, però clar, l’alternativa era pujar per pista monòtona iensopida, així doncs que toca fotre-li canya amunt. Buf, el Santi sé que s’hopuja tot sencer exceptuant un esglaó molt alt de pedra, que el cop que ho vemprovar, no se’l va pujar però li va anar de poc, a mi ja em costa més feina, notan sols tècnicament sinó físicament, és esgotador i per les cares d’alguns quees queden més enrere, em sembla que no sóc l’única.

Arribo a dalt esbufegant i miro la cara del meu còmplice, queens espera que arribem tots fent-nos fotos, sort que ara toca pista lleugeretaque sinó més d’un ens escanya, jajajaj.

El Joan, el més atrevit de tots, ha vingut a la Volta pel Vallès sense conèixer ningú, benvingut!

Anem sortint del corriol ensarronada, recomanem que vingueu a fer-lo de baixada, jejeje

Com que som bona gent, us deixem descansar una mica

Però quan anem a prosseguir en Fri téproblemes amb el nucli de la roda de darrera, sinó pedala es xupa la cadenaamb la conseqüent rebregada del canvi, a punt està de quedar-se sense unsquants cops, perquè pujant no parar de pedalar no té gràcia però posant-se enmarxa i baixant la cosa ja és més peluda.

El Ramon i el Santi, positivisme sobre dues rodes!

En Fri va avançant amb la bici en unestat deplorable i aprofito una desllantada del Luis per organitzar un comandoamb l’objectiu d’aconseguir un allen lo suficientment gran per intentardesencallar el nucli de la Mavic. Així que el Francesc, el Dani i jo acompanyem al Fri aSant Feliu del Racó creuant els dits per trobar una casa on tinguin un jocd’allens potent perquè el Francesc desmunti la roda. Però fracassem,sembla que l’urbanització encara està dormint i no gosem trucar a les portes aquarts de 10 del matí del dissabte de Reis, així que decidim baixar fins aCastellar on hi ha una botiga de bicis a veure si tenim sort i ens ho podensolucionar.

Truco al Santi per avisar-lo, tinc la sensació de que no m’estàfent massa cas, després m’expliquen que mentre xerràvem pel mòbil un goscaçador sortia corrent amb un guant seu a la boca, em diu que el Luis encara noha acabat de reparar la punxada i nosaltres baixem pels corriols previstos finsla carretera de St. Feliu a Castellar, on el Fri es marca una duatló guapa, guapa, seguint-nos corrent en els trams on fa més baixada.

Un cop a Castellar localitzem la botiga, Bike Tolrà, però éstancada, són les 9:55, així doncs o encara no han obert o avui fan festa...intentem localitzar un taller mecànic però també sense èxit i quan tornem a labotiga, sorpresa! han obert, i ens canvien les cares, tornem a veure opcions depoder-ho solucionar.

Cares llargues, la cosa se complica, quina tallada de rollo, oi Fri?

Mentre el mecànic de la botiga té feinaper desmuntar el nucli, el Dani aprofita per anar a fer un dels seus cafès,resulta que la cosa està ben fotuda i no és cosa d’arreglar-ho al moment, per sortperò s’enrotllen i li deixen una roda a en Fri per poder continuar la ruta. Merci!

Moments incerts...

Sortint de la botiga truco al Santi quem’explica on són, podria ser pitjor, per sort encara no han arribat alavituallament sorpresa així doncs quedem que ens esperen allà i que si tardemmassa continuen.

Mentrestant el grup gran arriba on nosaltres hem deixat el track i comencen a treure'ns distància

Posem la directa cap a retrobar eltrack, només hem d’anar per carretera fins on surt el camí cap a Can Borrell iallà ens comencem a enfilar, primer per una antiga pista que passa pel costatd’un forn de calç però, que al estar poc transitada, és plena de plantespunxegudes i pedres i al final sortim a la gran pujada del dia la coneguda com“no puedo”, perquè serà? Aquí es veu perfectament el rastre dels nostrescompanys de ruta, roderes per tota la pista, i jo em pregunto ens hauran maleïtgaire deixant-se la pell en aquestes rampes? Per sort, al haver-les superats’hauran trobat l’avituallament sorpresa, que espero que, com a mínim, serveixiper fer-nos perdonar.

Recoi, quines bèsties que m'ha tocat guiar... mama por, em fotaran un pal...

La resta han arribat a la recompensa i encara hi és! Teníem por que durant la nit algun senglar es poses les botes

Els meus tres companys de la “No puedo” no tenen capproblema per enfilar-se rampots amunt, aquí la única que “no puedo” sóc jo iveig com em van traient metres, jo m’esforço a pujar sense perdre adherència iho vaig aconseguint però arriba un moment que ja no puc més, molta pendent ivaig ofegada perduda, així que paro a agafar aire per poder encarar la resta derampes, a més porto les cames fetes caldo, una setmana intensa de gim i lesrampes de la crema-turrons d’ahir algo hi deuen tenir a veure... i finalmentarribo a l’avituallament sorpresa on ja hi són tots i fan prou bona cara,sembla que la tàctica ha funcionat i estan tant distrets amb l’avituallamentque ja no se’n recorden del corriol ensarronada del principi i la “no puedo”,que bé!

Arribant al avituallament, però si no s'han ni cansat!

Evidentment: m'han fotut un pal, més ben dit 3. Sort que són bona gent que sinó...

Sort que em deixen reposar una mica, els dels braços plegats es que ja han descansat massa, jejeje

Recollim la brossa i apa toca tornar aposar el xip de patir que encara queda acabar de pujar fins a Can Cadafalch jatot el grup junt. Ara no hi ha rampes tan dures i a més anem combinant la pistaamb trams de la trialera de Can Cadafalch però de pujada en lloc de baixada,que seria lo habitual.

El Miquel comprovant si ha agafat la seva bici o la del Dani

Corriol de Can Cadafalch de pujada, al menys aquest es deixa fer sense deixar-hi la pell

Si els hi arribem a dir que vinguin tots de vermell segur que no ho fan tan bé

Un cop d’alt seguim per la pistadirecció a la carretera de Sant Llorenç a Sant Feliu de Codines però no hiarribem pas, agafem un corriol a mà esquerra que porta als més coneixedors dela zona a ensumar-se alguna cosa, sinó com és que no hi ha passat mai amb bici?Doncs és evident, toca caminar, i és aquí on el Ramon deixa anar un comentarique ens arrenca un somriure al Santi i a mi:

- No aneu més a les Guilleries queagafeu males costums! Jejeje

Però val la pena, després d’un parellde trams realment impossibles apareix un corriol idíl·lic que serpenteja perenmig del bosc fins deixar-nos a l’amagada ermita de Sant Jaume de Vallverd.Arribats a aquest punt el Robert al·lucina, al Vallès no tan sols tenim arbressinó que també hi ha ermites romàniques, talment com si d’Osona es tractés,jejeje

Ens va quedar bé el puzzle, oi?

Fem la foto de rigor, llàstima que noes veu el campanar i baixem en fila de un per un corriol dret i molt sec onposar a prova els frens i neumàtics gastats de més d’un. Ja a la pista laMariona i el Santi O. veig que em miren estranyats al no baixar directes cap aSant Llorenç, toca tornar a pujar per fer un bucle i així acabar de fer la gana. El Santi, que finsara ha guiat estupendament, sembla que s’ha deixat enredar per algú i se saltenel trencant que hem d’agafar a mà dreta així que de cop ens trobem els últimsobrint camí, ja tocava, jejeje

Ens enfilem per una altra pista poc rodada, per anar a trobar uncorriol que ens porta fins la freqüentada pista de les estàtues on, ara sí,baixem plàcidament fins Sant Llorenç per atacar el dinar. Abans però d’agafarel corriol el Santi O. se’n torna que ha de ser a casa per dinar, tot un honorque ens hagi acompanyat una bona estona encara que no hagi pogut completar laruta.

Igual que l’any passat dinem a Cal Ramon, ja ens tenen per màals ciclistes i saben que amb una bona botifarra ens fan contents, si a méss’acompanya amb patates, carxofes, amanida... doncs molt millor, ara ja somciclistes panxacontents, com ha de ser!

A endrapar! Els Gor-2 ens ensenyen com es fa...

Robert, que amb el menjar no s'hi juga, sempre igual!

Lo difícil arriba havent dinat perquèper sortir de Sant Llorenç s’ha de pujar sí o sí, aquest cop hem traçat la rutasortint per la pista a la vora del Ripoll però que aviat s’enfila deixant a màdreta el molí de l’Agell i on cop dalt, una mica amagada hi ha una explanada amb una creu al mig, on parem a admirar les vistesde la Mola i alguns es queden parats de lo a prop que es veu el Castell deGranera.

Ho haveu vist?

De la creu anem a buscar el tallafocper on l’any passat vem pujar i per l’alegria de més d’un aquest any tocabaixar-lo! De nou a la pista baixem un xic més però sense arribar a la Font delPlàtan ja que volem pujar per un caminet que és molt més distret. Primer esdeixa fer bé però just creuar una pista hi ha una zona peraltada que dóna pas aun tram amb més pendent però que m’encanta i quan s’acaba tornes a sortir a lapista en un paisatge totalment diferent, molt més al descobert i vermellós.

That's the way, aja aja, I like, aja aja......

Ei Robert, els cordons encara es veueu nous ;)

El Dani aprofita la pujada relaxada per anarlitzar com té la mà lesionada.. només ho pot fer ell

Santi, vas tan endavant tot el rato que no et puc fer n'hi una foto! Jo en canvi sí que surto, sempre apretant les dents..

Segueix de pujada per corriol i de cop se sent un catacrec ben sec, em giro i el Ramon s’està mirant la bici, el canvi penja d’un fil, s’ha trencat la patilla, apa, ja l’hem feta bona! Fem un crit perquè la resta no segueixin avançant, el Ramon no porta patilla de recanvi i ja es veu corrent fins al cotxe amb la bici a l’esquena, per un altre seria tot un suplici però a ell fa cara no sonar-li del tot malament, un bon entrenament de cara els ultra-trails que té en ment. Però gràcies a en Robert apareix una patilla Specialized i sí encaixa perfectament, Ramon l’entrenament Kilian Jornet haurà d’esperar, jejeje

I quin bon dia que fa!

Quina bici més guapa! es ven sense biker: només 2.200 euros (desprès diràs que no et faig publicitat!)

Fem uns bons riures mentre en Ru ambles intervencions de tots plegats canvia la patilla, un primer intent fallit jaque sense saber com la cadena ha quedat totalment al revés, com girada, apatorna-ho a desmuntar! I finalment sí, la segona averia important del diasolventada i acabada la pujada tornem a ser a Can Cadafalch.

I ara sí aquest cop toca baixar per latrialera on una estona abans hem fet trams de pujada, avall va i als ques’estrenen com no pot ser d’una altra manera, els hi agrada i els que repetimtambé! Llàstima però que abans me la feia tota i ara hi ha dos trams que no...això s’haurà de recuperar, ja tinc feina per aquest any!

Què Fri, arranquem o què?

Ei aquesta Mariona que no se'n perd una! i no és la única...

El Ramon es llença per tot arreu, jo vull fer com ell!

Arribem a Castellar, on el Ru ens deixaper tirar cap a la Llagosta que ha de tornar a casa tal i com ha vingut, ambbici. Tirem cap el cementiri per anar a buscar un senderó revirat de baixadaque és molt i molt divertit, llàstima que no sigui més llarg. TravessemCastellar per anar a buscar el Ripoll baixant per la zona de Can Carné.

Mira que ve el Santi, aprofito i li faig una foto, apa moguda!

Ho veus, el Bender si que ho fa bé, frena i somriu a la càmera

Creuem el Ripoll i en dirigimcap a Sant Julià d’Altura remuntant el Torrent de Ribatallada, és espectacularel fred que fa en aquesta zona, és molt ombrívola i sempre hi ha uns graus menys i a més toca anar creuant eltorrent amb el risc de mullar-se els peus però estem a punt d’arribar i aaquestes alçades això ja no importa.

Ja falta poquet, gairebé s'olora Sabadell

I al final pista humida per embrutar una mica les bicis, que sembli que hem fet algo

Pugem fins Sant Julià i ja només ensqueda corriolejar uns instants i arribar de nou a la benzinera, la volta escompleta i l’objectiu també: ens ho hem passat de conya!

És evident qui ha begut vi per dinar...

A les 17:00h som a Sabadell, em sembla que no havíemarribat mai tan de dia, i els nostres convidats ens dediquen un aplaudiment itot! Que emocionant, sou uns cracks!

De cap d'any a Prades !

2012-01-05T20:59:00.000+01:00

Com manen aquestes festes toca passar-les amb família, en aquest cas les dates de cap d’any les tenim guardades per lo que podríem dir la família ciclista, en Francesc i en Ru, que tot l’any que ens aguanten i ens acompanyen arreu.! Aquest cop la zona triada era Prades, concretament el seu càmping en una mena de motorhome .

Desprès d’un viatge distret divendres vespre arribàvem a lloc, ens instal·làvem, unes compres, un caldet per sopar i encara forces per fer algu de sobretaula desprès tot i que el sofà no convidava gaire a quedar-s’hi..

Sopar familiar típic

Al matí tot preparat per fer l’última ruta de l’any anomenada la Volta al Montsant! Sobre paper pintava bé, deia que hi havia corriols, alguns trams de caminar, de tot! A la pràctica estupenda! Això si molt lenta... sembla que el temps desprès d’una temporada amb boires, fangars i d’altres exquisideses volia fer les paus i ens obsequiava amb un dia radiant, amb molt menys fred de lo esperat i això si amb un vent emprenyador però tot no podia ser..

Colla d'animals

De Prades anàvem cap a Albarca passant per una serie de corriols ben distrets i a continuació ja ens endinsàvem a la zona del Montsant i fèiem l’ascensió fins dalt de Roca Corbatera (1163mt.), pujada dura però les vistes a dalt eren sensacionals, tot un luxe passejar per allà

Una pedra que es diu Ada!!

Tot superant corriols,trialeres i demès arribem a la zona de Margalef i mare meva, de bonic ho era molt però per anar en bici seria allò que en diríem una ‘encerrona’ !! El terreny és ben complicat i s’ha d’anar caminant en molts trams però la veritat es que val la pena passar per allà, quan aconseguim perdre alçada i situar-nos vora el pantà, el terreny tot i ser m’és ciclable es ben punyetero, tot de rampes curtes duríssimes on et deixaves la vida per pujar i al moment tornaves a baixar i sant tornem-hi .. però encara podia ser millor ja que arribats a un punt les rampes es transformaven en escales i ja tocava caminar si o si.

Exemple de camí distret...

Pantà de Margalef

La ruta en si nomes tenia 50km però amb lo distreta que estava resultant tots ja ens començaven a enrecordar de l’any passat, quant a la Sènia se’ns va fer de nit ... no va ser el cas però no us penseu que ens va sobrar gaire, per fer-ho vem trigar més de 8 hores, això si que es acomiadar l’any!!!! La pressa ens va durar fins a Prades on en lloc d’anar-nos al càmping a dutxar-nos vem anar directament a buscar una xocolata calentoneta, això es vida!!!

Cares de patiment.

No ens oblidem que és dia 31 així que un cop al càmping ens arreglem i com que encara ens queda temps per el sopar ens distrèiem al bar fent unes cartes, quins feliços!

Alguna carta més?

Del sopar de cap d’any que us tinc de dir, molt beure, molt menjar i sobretot molts riures, mare meva autèntic Bestiar Lliure de cap d’any!! Per cert, per segon any vem aconseguir, tot i que els assistents es resistien, fer una conga per celebrar el nou any, per veure-ho !!!

Bestiar!!!!

Aquí el Bestiar en la fase de: Tots som Rubén!!

Bon any!!!!!!!

No us penseu que el dia 1 vem perdonar la bici, al matí sonava el despertador i amunt amb energia! Be aquesta seria la versió dels meus companys jo em vaig aixecar d’allò més resacos, mare meva quin mal cos però no s’hi valien excuses, agafàvem les bicis i endavant!!

En plena forma...

La ruta aquest cop molt més rodadora, mateixos quilòmetres però tot pista i sort, ja que jo no espavilava i m’havien d’anar esperant, sort que sempre hi havia un voluntari o dos disposat a punxar i així jo mentres em situava....

Endavant!!!

Quina energia, això es començar l'any!

Sincronitzats fins i tot punxant

No vaig trobar el nord fins ben be el quilòmetre 40 on suposo que ja ho havia destil·lat tot i amb l’ajuda d’unes gominoles del Ru vaig poder encarar la pujada dura del dia amb dignitat, sort!!!!

Sort que m'aguanten..

Què més dir, ja es el segon cap d’any amb aquesta colla i només se m’acut dir que són collonuts, per civilitzar però molt bona gent!! Desprès d’aquesta entrada/sortida d’any no tinc dubte que aquest any tampoc ens aborrirem!!!!

Ah m'oblidava: AQUEST ANY S'HI VAL TOT!!!!!!!!!!!!!

Quina colla més fantàstica!

Al 2012 també! : IV Volta pel Vallès 07-01-2012

2011-12-29T22:02:00.002+01:00

Doncs si un any mésens hem tornat a posar per feina per tal d’oferir-vos una ruta per el nostreVallès, ja sabeu que tota aquesta martingala no és més que una bona excusa perretrobar-nos tots plegats i passar tot un dia ben distret posant-nos al dia detotes les xafarderies imaginables!

Com que ja se quealguns llegiu en diagonal tornaré a posar la data de la Volta:

7 de Gener del 2012

Aquest ja serà el4rt any, això no és lo sorprenent, lo que sorprèn es que encara tingueu ganesde repetir amb les ‘encerrones’ que us posem cada any, sou una colla demalalts!! I com que ja ho sabem aquest any no serà per menys! Avui l’hem feta sencereta i deu n’hi do, m’han faltat torrons per cremar i tot!

Que be ens ho passarem...

L’esperit de la rutad’aquest any serà una mica com les solucions dels polítics, ells retallen ipugen impostos, nosaltres retallem lleugerament (menys de 100 com sempre) ipugem el desnivell!! Així que ja us podeu calçar que la cosa tindrà tendència atirar amunt.

Més coses, no sé si el recorregut és més xulo o no que altres edicions, loimportant es veure’ns, però aquesta vegada és el cop que més camins sensesortida ens hem trobat! Quina ràbia, veiem un corriol amb una pinta fantàstica,començàvem a seguir-lo il·lusionats i.... o no tenia sortida o acabava sent impracticable!!No hem pogut posar tot el que haguéssim volgut però esperem poder oferir algunanovetat als autòctons per petita que sigui..

Pa matarse!!!

M'oblidava, com que sou una mica rarets, si no segurament no vindríeu, feu el favor de vindre ben esmorzats, en els primers 20kms tenim vora 900 mt + !

Ara si un temaimportant, com l’any passat estem tancant el tema del dinar amb un restaurant per tal que tot no siguipedalar i ens puguem entaular una mica per fer-la petar. Així que seria moltimportant que ens confirmeul’assistència lo abanspossible per poder fer la reserva i portar endavant el tema. Per apuntar-vospodeu fer-ho aquí mateix amb un comentari o si preferiu enviant un correu a lasegüent adreça:

voltapelvalles@gmail.com

En aquest correu també respondrem els dubtes i qui vulgui el track potser tambéli enviarem però el vespre del dia abans i ben tard que si no us el estudieu i perd la gràcia, lafinalitat d’enviar el track es per que sigui més fàcil portar el grup no per quèfeu d’investigadors!!!

Així que ja ho sabeu el dia 7de gener ja us el podeumarcar com a complert, com sempre tot el dia!!
En quant al lloc i l'hora de sortida doncs com cada any:

7:45h a labenzinera Repsol del final de l'Avinguda Matadepera

Si ho se, és molt d’hora, fa molt fred i encara més mandra però millor anar ambtemps per el que sigui i així no tindre que retallar la parada del dinar....

Perels habituals el lloc és el de sempre, en principi s’aparca bé per els quevinguin el cotxe i està a prop de l’estació de la Renfe de Sabadell Nord.
Aquest es el lloc:

Perels que vingueu de fora i no sigueu tan agosarats de venir pedalant amb lafoscor i la fresca les opcions son les comentades: Tren o cotxe.

Cotxe:

Aquestany ens han endossat una carretera nova a Sabadell, la Ronda Oest, curiosamentsi l’agafeu us deixa directament a la benzinera sense tindre que travessar Sabadellper dintre.
Si veniu en cotxe per la C58 sortiu per la sortida de Sabadell Centre peròsense entrar-hi, seguiu recte i veureu indicacions de la Ronda Oest, seguiu-les i on s'acaba la ronda us deixa a la benzinera.

Tren:

Els que vingueu en tren probablement haureu de matinar una miqueta mes però acanvi gaudireu de l’experiència de viatjar amb Renfe a aquelles hores, semprees emocionant , si veniu de BCN agafeu la Renfe i baixeu a l’estació deSabadell Nord (Pl. Espanya) , el tren arriba a les 7:20. Aquí teniu el mapa:

En breu obrirem un post al ForoMaratonians, qualsevol dubte ja sabeu ho pregunteu per aquí o per elfòrum.

Vinga us hi esperem!!!
I com no en aquestes dates primer agrair-vos a vosaltres els bons moments queens heu fet gaudir, els camins que hem descobert i sobretot les bones estonescompartides!!

Desitjar-vosmolt bones festes i un fantàstic 2012 ple de corriols i bons moments!!!!

M'han portat carbó!!!

2011-12-24T15:04:00.000+01:00

Doncs sí, no se si m'he portat moltmalament o no però sembla que finalment, ja li tocava a la pobreta, li haarribat la jubilació a la Massi!! Crec que amb la mala vida que ha portat hocelebrarà més que jo!

Juliol del 2008

El procés de selecció ha sigutdigne d'escriure un llibre, m'he autoconvençut que ja sabia la bici ideal ambinfinitats de models d'allò més disparts però quan anava a fer el pas sempre hihavia algun problema, que si el pes, que si ja no la fan, el preu, ladisponibilitat.... anar dubtant i anar marejant a tots els del meu voltant finsque un dia em centro del tot i dic: Aquesta es la perfecta!!! Una Flash Carbon3 , cuadre xulo, provar la famosa Lefty i un preu prou raonable, perfecte! Ono.... em torno a estampar quan comprovo que al cataleg de Cannondale del 2012 l'han suprimida!! Sivols una Flash amb Lefty has d'invertir de valent en una 2..... inaccessible per la meva butxaca!!

Desembre del 2011

No em rendeixo i truco a unmunt de botigues, de Catalunya i d'Espanya amb l'esperança de trobar una 3 del2011,envio mails per tot arreu i evidentment no en queda ni una, ni tan sols a fábrica!!

Uohhhhhhhhh!!!

Aquí ja m'agafa un desanimimportant però penso i una d'ocasió??? obsessionat cada dia busco i miro pertots els foros fins que un dia...La trobo!!! I no una 3 sinó tot una 2 !!!Així que com un bon conte al final de totes les cabòries hi ha un final feliç,Ja tinc bici!!!!!

De moment porto poques sortides amb ella però fa pinta que ens portarem bé, sembla bona noia i tot i ser coixa es espectacular amb quina rigidesa ho encara tot! La veritat es que molt bones sensacions, molt estable i comode baixant i per la resta un mísil ja que no pesa pas gaire...

Apa ja us aniré explicant comevoluciona la relació entre nosaltres!!!

Típic flipat que et trobes per els corriols..

MOLT BONES FESTES I MOLT BON ANY NOUPER TOTHOM!!!!!!!!

PD: Mengeu molt, entreneu poc però nous despisteu gaire que en breu tindrem La Volta pel Vallès de cada any....

Pedals de Lava. Això s'acaba!

2011-12-23T00:21:00.001+01:00

Avui per fi ens llevem a una hora raonable, l'esmorzar és a les 8 així que el despertador no molesta fins les 7:00h, llàstima que al mateix hotel hi ha uns altres catalans matiners que comencen a fer soroll una mica abans, tot per marxar abans que nosaltres i sense esmorzar, jejeje, més per nosaltres!

Després de cruspir-nos unes magdalenes i uns entrepans amb rodanxes de tomàquet, deixem les maletes a l'habitació que pertoca i sortim poble amunt a recuperar el track on el vem deixar ahir. Abans però parem a la farmàcia que amb la ventolera d'ahir més d'un té mal de coll.

Un cop hem trobat el nord agafem una pista i després un corriolet de baixada per anar a parar a una zona bastant pedregosa que segueix baixant, igual que ahir de seguida que deixem la pista tinc molèsties rere el genoll i no puc seguir el ritme de la resta fins que la cosa s'escalfi i em deixi de molestar.

És una llàstima perquè em passo així tota la baixada, quan començo a estar millor ja som a nivell de mar i toca planejar.

En Fri davant les Salines de Janubio

Ara que ja som arran de mar anem resseguint la costa, passem pel costat d'una des-saladora i més endavant per una zona on les roques formen piscines naturals,

Ru, aquí en Pep que li fa la competència al Santi: flaco i filigranes!

En Fri vol veure-ho tot de més a prop

El camí a estones no es veu molt bé, sort de les fites, els "mojones" en canari, que faciliten l'orientació

Hotel de luxe a primera línia de mar...

I uns 26 kms després trobem de nou civilització, amb lo tranquils que estàvem nosaltres.

El far de Pechiguera, arribant a Playa Blanca

El dia s'ha llevat una mica ennuvolat, encalitxat, però és passar el far de Pechiguera i el sol es va animant cada cop més.

El far original era molt més petit que l'actual, la diferència és brutal

El vent segueix bufant, el mar ho evidencia, però molt millor que ahir

Entrem a Playa Blanca i comencem a fer quilòmetres pel passeig peatonal, sort que no estem a l'agost perquè seria impossible esquivar a tots els turistes, tot i així se'ns va fent llarg, no hi ha manera d'arribar als Bungalows de Playa Limones on hem de segellar, al entrar a població em despreocupo del roadbook perquè sempre és pel passeig marítim i com que la majoria porten gps... però la cosa se'm va fent molt llarga i començo a mirar els parcials, el roadbook, fins que faig parar a la troupe, nois diria que ens hem passat!!

I sí, sí quan aconseguim situar-nos resulta que ens hem passat més de 3 kms de Playa Limones, de fet ja som a Puerto Rubicon, així que ens toca recular, hi anem pels carrers de darrera força transitats, però finalment arribem a lloc, ens ha costat lo nostre!

I com que hem hagut de fer uns quants quilòmetres de propina i l'etapa d'avui només té poc més de 60 kms decidim para a fer un esmorzar-vermut. No és que sigui molt tard però amb la caloreta les clares venen de gust!

Ni que fossin les 13:00h! En Pep comença a fer cara de calamars... que bons que estarien amb la clara!

Aquí el Joan fent de les seves

Sí, sí doncs nosaltres inconscients enfontent-nos-en de la estrambòtica combinació del Joan, el tio es fot la clara, les olives, un gelat de xocolata, un redbull i de postres un carmelet d'eucaliptus per tirar avall, només de pensar-ho se'm regira l'estómac.

Amb la parsimònia que ens caracteritza ens tornem a posar en marxa, i 6 kms després tornem a aparèixer a Puerto Rubicón, ara sí disposats a menjar-nos el què queda d'etapa!

Visiteta al Castillo de las Coloradas

Mica en mica anem deixant la civilització, sobretot un pic passem la Playa del Papagayo i ens apropem a la zona dels Ajaches

I abans d'endinsar-nos als Ajaches unes vistes estupendes de la Playa del Papagayo

Crec que tots tenim ganes d'arribar als Ajaches, és on diuen que hi ha el terreny més moutainbiker! però coi, el paisatge és bastant desmotivador, tot sequíssim, molt poca vegetació, es troben a faltar els colors foscos de la lava i en moltes zones, tot i estar a prop, el mar ni es veu... és clar per alguna cosa diuen que recorda al desert del Sahara! Això sí, el terreny és de lo més exigent, pujades curtes però empinades, de tant en tant algun senderó.

Al arribar aquí, el Santi i jo ens mirem i alhora ens venen al cap els nostres amics de Castelló: Menudo secarral!

A més ara és dels tres dies el moment que fa més calor, suposo també perquè pedalem sense la companyia del vent, i ens toca atacar la pujada llarga del dia, el Joan que el coctel molotov li ha fet efecte no es que estigui vomitant pels marges, sinó que va com un coet!

Els Ajaches són això ara puja

Ara baixa i així anar fent per anar superant tots els barrancs

Al final d'un tram més llarguet de pujada ens trobem una parella de bascos que no acaben d'estar massa situats, se'ls hi està fent coll amunt la ruta que han triat i voldrien sortir dels Ajaches per tornar per carretera. Com que portem els mapes de la illa que ens va donar el primer dia el Chema, ens situem ràpidament i entre tots els hi trobem una escapatòria, com que en tenim de sobres els hi donem un dels mapes, que no el trobarem a faltar i el noi, la mar d'agraït, ens ofereix de tot, que si plàtans, galetes de xoco marca blanca, que si aigua... recoi, es veu que la meitat van mig morts de set, d'això sí que en volen!

I quan ja anem a prosseguir.. sorpresa, porto la roda de davant punxada!! sort que ahir va anar tot bé que després de l'èxit de punxades del primer dia ja no les tenia totes. Podria dir que arreglar la punxada va ser treball en equip però la veritat sigui dita, si al equip hi ha el Joan gairebé no cal fer res, quina velocitat, quan me'n adono ja només em fa falta manxar!

Apa, ja estem llestos de nou i podem continuar, baixem una mica, per de seguida tornar-nos a enfilar i rematar la pujada del dia.

Després de passar un bon tram on la sorra ens ho posa difícil per ciclar amb continuïtat i on, entre la calor i paisatge monòton, la cosa començava a fer-se avorrida entrem en una zona més corriolera, primer ens toca caminar amb la bici a l'esquena però quan arriba la baixada, la cosa es posa emocionant.

Però lo bo s'acaba i arribem tots a Playa Quemada amb cara de satisfacció pel descens final i amb la il.lusió de saber que ens toca parada per dinar! Yuhu! Molt mala pinta havia de fer el 7 Islas, restaurant on s'ha de segellar, perquè no ens hi quedéssim a dinar, l'altra opció és que estigués tancat... coi, quina decepció!

El segell del 7 Islas no el tenim però la foto sí :)

Per sort a Playa Quemada hi ha més restaurants i no ens ho pensem dues vegades, demanen que ens muntin una taula dins que per ara ja hem tingut prou sol. Mentrestant, el Santi, en Fri i jo aprofitem per anar-nos a mullar els peus, que no sigui dit!

I finalment el merescut dinar, el Pep feliç amb els seus calamars i la resta seguim tastant la cuina canària, avui toca provar el cherne. I ben bo que està o potser és la gana que portem...

I de postres ració doble de tiramisú!

I un parell de privilegiats s'acaben l'ampolla del Rom típic de les Canàries... la resta ens toca un digestiu més vulgar

Al sortir una mica més i ens posem a fer la migdiada, així que entre una cosa i l'altre se'ns va fent tard, no si al final sempre ens toca córrer!

Encara tenim temps per una altra actuació del circ d'en Pep, està clar que els calamars se li han posat bé

Playa Quemada protegida pels Ajaches

I havent dinat, per poc que sigui costa pujar i més amb la panxa tan plena, això sí el Robert i el Jaume amb el rom canari van que treuen fum, recoi, no encertem mai la combinació guanyadora!

Alguna sorpresa abans d'arribar a Puerto del Carmen

No si encara se'ns farà fosc!

I a les primeres cases de Puerto del Carmen una altra punxada i estranyament aquest cop no he estat jo, que bé pensava que en 3 dies de ruta i 7 bicis amb càmeres seria l'única que punxaria. Amb l'emoció del moment i tornant a fer gala de la seva rapidesa en Joan treu la càmera punxada i sense mirar la llença, anant a parar al pati de la casa de les palmeres...

Em veig obligada a delinquir per fer de capità enciam, sort que no em criden l'atenció!

I finalment arribem a Puerto del Carmen, i un altre cop vinga passeig marítim i botigues de souvenirs i quan em pensava que no s'acabaria mai, diviso els llargs fanals de la Plaza de les Naciones: Pedals de Lava a la butxaca!!

La ruta estupenda però lo millor la companyia, quin tip de riure amb el Ratafia Team!

I al vespre tornem als nostres apartaments de Guazimeta i com no, avui sí amb gana, anem a sopar al italià del primer dia, pasta fresca de primera i unes maduixes amb nata d'allò més guarnides, i tot amanit amb uns cambrers la mar de simpàtics amb qui ja anem escalfant motors pel Madrid-Barça de demà.

I a dormir més o menys d'hora que demà a les 5:20 ens passa a buscar el minibús per dur-nos al aeroport, quines hores!!

Està clar que els vem deixar morts, jejeje

Arribant a Barçelona ens ve a buscar el meu cunyat que tenim pressa per ser a Manresa abans de les 13:00h o el ventafoscs del nostre conte es quedarà sense carrossa... oi Santi?

I per acabar-ho de rematar i desitjar-vos unes Bones Fetes a tots, les imatges més nadalenques de Lanzarote:

En lloc de camells allà els reis fan servir elefants!

A Lanzarote vem poder veure que ens ajuden a cuidar les tradicions més catalanes:

BON NADAL!!

Pedals de Lava, l'etapa reina

2011-12-18T23:42:00.000+01:00

Ahir el cel del capvespre ja ens avisava, i els cops de vent ens desperten abans que el despertador, però no ens posem a esmorzar fins que el sentim, són 3/4 de 6.

Esmorzem el què vem comprar ahir al forn i miro per la finestra, fa molt vent i aixeca la sorra dels carrers, perquè encara que sembli mentida a Caleta de Cebo només n'hi ha un parell d'asfaltats. Està clar avui toca etapa reina amb vent i no pas a favor com ens havien dit... però de moment toca agafar el ferri de les 7:00h per tornar a Orzola i allà posar-nos a pedalar.

Baixant les escales de la pensió, l'estrabada de la caiguda d'ahir ja em fa la guitza, espero que no em molesti massa pedalant. A aquestes hores del matí tothom al ferri està mig adormit menys la nostre grupeta, vinga anar amunt i avall, a preguntar per l'estat de la mar, el vent, el temps, vaja uns autèntics "incordius", sort que la gent del Biosfera Express són la mar d'enrollats i reparteixen caramels, aigua.... i a sobre entenem com parlen! fins i tot en trobem a un que diu haver estat a Sant Sadurní d'Osormort, tela!

Fent uns exercicis de core amb la boia del vaixell

Clar que m'he marejat si és en Fri qui porta el timó!

Per si no havíem estat prou discrets en el ferri, només tocar terra en Pep es marca una exhibició pròpia del circ

Amb tot el què hem gastat durant el viatge al ferri, millor que tornem a esmorzar, no fos cas que amb la pujada ens entrés gana, així que ens assentem al primer bar obert que trobem, obert, obert... més aviat l'estaven obrint.

El dia es va despertant però el sol no surt, està núvol.

Etapa reina amb una mica més de 2000 de desnivell

Menjant torrades, just després de que un autòcton ens intenti emborratxar de bon matí!

Sense pressa acabem d'emorzar, clar com que avui no tenim la presió d'haver d'agafar un ferri doncs anem la mar de relaxats, només és qüestió de no arribar de nit.

Sortim d'Orzola primer per carretera però després del poble agafem una pista a mà dreta que es comença a enfilar, de seguida em fa mal darrera el genoll i més al apretar una mica per anar superant les rengleres de pedres que creuen la pista. Veient el panorama paro per prendrem un ibuprofè a veure si se'm queixa menys la cama. La pista acaba corriolejant per un lloc guapíssim, on contrasta molt la negror del terreny volcànic amb el verd de la vegetació.

plantacions d'Aloe Vera

Avui toca pujar ben aviat

Ja arriba la lesionada, jejeje. No fa sol però fa una xafogor!

som-hi nois cap al mirador!

Impressionant i això que no hi havia bona visibilitat

El sol es filtra entre els núvols i fa brillar el mar

Des del Mirador del Rio unes vistes acollonants de la Graciosa, aquí en concret Caleta de Sebo

Sessió fotogràfica en el Mirador del Rio i això que el vent bufa amb ganes i no és precisament calent.
Això és el què passa quan poses dues càmeres per intentar fer una mateixa foto, jejejeje

I aquí els fotògraf en acció, perquè no se les emportés el vent feia falta falcar les càmeres amb pedres!

Comencem la baixada, aquí ja me'n adono que això del vent va realment en serio, impossible deixar anar el manillar per fer una foto...

Seguim resseguint l'espadat, és un puja- baixa acompanyat de ràfegues de vent considerables.

El Santi lluitant contra el vent amb la Graciosa d'espectadora

apretant les dents per vèncer el vent

Baixem fins al poble de Guinate per fi per un sender! Però l'alegria inicial em dura poc, és ple de grava i si et deixes anar la bici va per on vol, costa molt triar la traçada, baixo prudent intentant acostumar-m'hi. Passat el poble per pista ens tornem a enfilar fins a El Gallo, on hi ha tot d'artilugis militars i ara sí ens espera un llarg descens fins a Maguez.

Abans però d'arribar al següent poble, Haria, on toca fitxar, trobem més trams de baixada amb grava, m'hi vaig trobant millor i vaig agafant confiança fins que ja gairebé arran de poble, patapam! en un clot farcit de grava, se m'hi clava la roda de davant i amb el què pesa no sóc capaç de treure-la així que de cop al terra! La caiguda en sí no ha sigut gaire res perquè al quedar-se la roda clavada, he caigut gairebé en parat, però al picar el colze contra la grava punxeguda de lava doncs ferida al canto. Apa genoll fotut i colze esparracat, estic feta la pupes.

Aprofitant que a Haria hem de fitxar en un bar, ens hi aposentem per fer el tercer esmorzar del dia que ja hem fet 24 kms! només ens en queden 68, jejeje

A la parada el Dr. Joan aprofita per apedaçar-me el colze

Mentre esmorzem ens cauen 4 gotes, coi sembla que m'he encongit!

Ada, fes veure que caus! bona aquesta, si no em cal fer-ho veure, que ja m'he tirat fa no res!

Parada i fonda, ens captiva el feeling de Lanzarote, prisa mata

Finalment ens posem serios i tornem a pedalar i toca agafar el ritme amb una pujada de 10 kms d'anar fent, no té rampes fortes i a més de seguida trobem un mirador sobre el Risco de Famara, l'excusa ideal per tornar a parar. Aquí per sort rodem a raser del vent.

Pugem fins a poc més de 600 metres d'alçada, la cota màxima de la Pedals de Lava i ens dirigim a l'Ermita de las Nieves, abans de començar a baixar, parem altre cop a observar les vistes de la costa i Famara als nostres peus.

Darrera d'en Fri i el Santi antenes militars i el punt més alt de la Pedals de Lava

El vent ens torna a fer companyia i això que no l'hem convidat. Famara és el poblet de costa cap on anem.

I ens havien dit que en aquesta etapa trobaríem vent a favor... la palmera no diu el mateix...

I aquí comença el nostre infern, els 8 kms que ens separen de Teguise ens ataca un vent amb ràfegues molt i molt fortes, baixar és complicat però anem fent, però pujar és impossible, ho intentem, a estones tinc la sensació d'estar pedalant amb la bici en horitzontal, el vent ens empeny per l'esquerra amb molta força, pedalar es torna impossible i arrossegar la bici costa molt, moltíssim. És de lluny la vegada que m'he trobat més vent i arrossegar el pes de la Merida és fa complicat i amb ganes.

Quina llàstima que el vent no no es vegi a les fotos...

Els fulls del roadbook van bojos i jo morta

Sort que en aquest tram algú va decidir posar-hi arbustos i una paret de pedra, per fi podem pedalar de nou

I finalment aconseguim arribar a Teguise, un poble molt bonic on parem al Bar Cejas, hi havia expectació per veure l'amo, a segellar el llibre de ruta altre cop.

Per carrerons de noms curiosos (Relampago, Guincho, Chimenea, Rayo..) travessem el poble i seguim de baixada cap a Famara, el poble que vèiem des de dalt l'espadat. S'hi arriba per una urbanització de cases amb el sostre pla que si es descuiden d'aquí uns dies no les trobaran ja que la sorra de la platja sembla que les estigui colgant.

Nosaltres venim de les muntanyes del darrera

Aquí bufa vent però amb menys força, i va passejant la sorra d'una banda a l'altra

Arribem a un altre punt de control, on el Joan es menja una poma de Girona que ha comprat a Haria, que petit és el món

Sortint de Famara, agafem una pista al mig del no res, a estones és molt sorrenca, tant que decidim anar pels costats, entre els arbustos, on sembla que el terra és més ferm i avancem més ràpidament.

Buscant la millor traçada

Que no sempre trobem i toca caminar mentre ens entra sorra dins els mitjons

Caleta de Caballo, tots els pobles segueixen la mateixa estètica, blancs com la llet

De cop veiem un gran complex, és La Santa Sport, un centre d'esports tant per professionals com per aficionats que vulguin passar les vacances en un dels seus apartaments, i on a finals de gener organitzen una cursa de 4 dies de mtb.

El Robert passant per davant de La Santa

A la Santa la temptació d'una avinguda plena de restaurants a les 15:00h de la tarda ens pot i ja tornem a estar entaulats de nou, toca dinar! Visca la pasta i les pizzes!

Encara ens queden 25 kms que no podem pas fer amb pla panxa buida!

Tot dinant i mirant en direcció al Timanfaya, que és cap on ens dirigim, sembla que estigui més ennuvolat, de fet arribo a pensar que hi està plovent però no, sembla ser que és la calima (petites partícules de sorra en suspensió) pròpia de les Canàries.

Havent dinat ens queden dues pujades, abans d'arribar-hi fem un senderó sobre el mar, per ja agafar la pujada per pista. La pujada es fa prou bé, de fet arribem a dalt pensant-nos que encara no l'hem acabat però sí, comencem a baixar cap al Timanfaya.

A l'última casa abans del Timanfaya tenen un gos guardià a la taulada

Fem una bona baixada per pista amb "Risaero", petites i seguides ondulacions del terra produïdes pel pas dels vehicles motoritzats i que és molt típic a tota l'illa. Cada vegades estem més rodejats de lava fosca, i la baixada es converteix en pujada, primer suau i cada vegada més pedregosa i amb trams una mica més drets. Aquí cadascú agafa el seu ritme i ens anem distanciant, són uns 5 kms de pujada que es fan llargs pel terreny i pel paisatge inquietant en alguns punts.

Els trams més drets s'ha de traçar bé i apretar les dents sobre la lava

Davant meu sempre tinc com a referència el maillot vermell d'en Pep

El Santi entre la negror de la lava i la llum tènue filtrada per la calima

El Santi arriba ben marejat a l'entrada del Timanfaya, els macarrons no se li han posat massa bé... és el risc de sortir a pedalar amb la panxa plena.

Són les 17h, no ens queda molta estona de llum però tot i així ens encantem fent fotos, caçant pedres de lava... ja no ve d'aquí.

El Timanfaya aconseguit!

I finalment, gairebé a les 18h, arribem a Yaiza, on ens falta segellar el roadbook i buscar l'hotel. Tot i que el poble gairebé no es veu, ho trobem tot.

Yaiza al fons entre la calima, les cases blanques ens guien.

Està clar qui fa servir Micolor, jejeje

A Yaiza ens trobem de lluny amb el pitjor allotjament de la ruta, El Campo, l'hotel està antiquat i amb desperfectes fàcilment visibles, a la nostra habitació hi ha un paper amb les tarifes de la nevera del minibar, que per sort està buida, amb els preus en pessetes! Per postres no hi ha manera de que ens surti aigua calenta, i la noia de l'hotel ens deixa les claus de la seva habitació per anar-nos a dutxar... algun vidre trencat, un ascensor en desús... en fi, la resta d'establiments molt bé però aquest podria estar millor.

Sopem també a El Campo ja que tenim mitja pensió, quin fart de riure, el Joan arriba tard i liant-la, es veu que lo de que la sopa sigui de "pollo" no li encaixa i si a sobre de segon hi ha pit de pollastre doncs ja el sobrepassa i a més d'acompanyament les patates típiques canàries li semblen bé però si us plau que no siguin papas, ni arrugadas, jejeje! Total que al final la cambrera tria per ell.

L'etapa reina ho ha estat, reina en quant a ràfegues de vent, a parades per menjar i sobretot pels paisatges espectaculars que han captat les nostres retines. Sens dubte l'etapa reina de la Pedals de Lava.

Fri, Robert: us he agafat unes quantes fotos vostres! Espero que no us sàpiga greu!

Pedals de Lava, descobrint Lanzarote amb el Ratafia Team

2011-12-13T23:57:00.000+01:00

Per rematar latemporada com es mereix aquest pont l’hem aprofitat al màxim, després d’unintent infructuós d’anar a buscar bolets pel moianès el diumenge, dilluns femles maletes i cap a Lanzarote i falta gent.

jaja un bolet de merda! mai més ben dit, de bons no em vem trobar :(

Després dinar familiar i visita a St. Miquel del Fai, s'ha d'anar ensenyant el territori a la sister i el cunyat

El Chema i el Maxi ens haviencomentat per mail que aquests dies coincidirem amb un altre grup de catalansque també anaven a fer la ruta en 3 dies, així que érem a la cua d’embarcamentrevisant a veure quina grupeta tenia pinta de ciclistes, quan veiem arribar unconegut dels 3 Dies dels Cingles on vem participar l’any passat. No recordem elnom però sí el del seu equip, Ratafia Team, com per oblidar-lo, així que totentonant un

- Ei Ratafia!

Ens atansem asaludar-los.

El tràmit delviatge en avió em senta realment malament, passo un fred de nassos al avió, ambcago literalment amb els de Ryanair, i em consta que no sóc l’única, entre elsque els hi toca pagar quilos de més al equipatge facturat, els que no els hiaccepten l’equipatge de mà i han d’acabar pagant-lo a preu d’or i els quemaleïm l’aire gelat que ens acompanya tot el vol ens tenen contents. Això sí lasortida de l’aeroport és ràpida, quan arribem a la cinta de les maletesfacturades ja han sortit totes, així que amb els Ratafia Team anem a localitzarel minibús que ens ha de dur a Puerto del Carmen,al sortir de la terminal una mica de decepció per tots plegats, jo ja em veiabuscant dins la maleta els shorts però no fa massa calor... s’hi està bé però l’aireés fresquet i anem buscant el sol. Nosaltres tenim un allotjament diferent a laresta i el minibús ens deixa als apartaments Guazimeta, una mica allunyats dela seu de Pedales de Lava.

Són quarts de 4hora canària però per les nostres panxes són quarts de 5 i nosaltres sensedinar! Així que abandonem els catxarros al apartament i baixem tot caminant ala zona de Playa de los Pocillos a buscar un lloc per dinar a prop de l’oficina de laPedals de Lava. Realment el lloc és mooooolt turístic, anem a parar en un “garito”on per l’idioma que ens parla el jefe i el menú que ens serveixen, sembla quehaguem tornat de vacances a Escòcia.

Tot ben acompanyat amb patates fregides, com a Escòcia

Ja amb la panxaplena, molt plena, anem a veure el Chema perquè ens expliqui els detalls de laruta i allà ens trobem de nou amb els Ratafia, un parell de bikers de Lleida iuna colla de bascos. El Chema ens fa entrega de la bossa d’obsequis, elroadbook i les que seran les nostres companyes de ruta durant els següents tresdies, unes Merida rígides que pesen com un mort, jejeje, això ja ens ho imaginàvem,però es que vem preferir no patir havent d’enviar les nostres bicis...

Quina por quan vem veure aquesta bici, vem pensar que era la nostre de lloguer! Puños fuera!

De seguida en la nostra salsa, el Ratafia Team ja agafa el comandament!

Posem-nos serios i deixem al Chema que ens expliqui el kit de la qüestió

Havent dinat tardperò bé, intentem anar a sopar sense massa gana i trobem un italià, la Trattoria Timbaybaon sopem un plat de pasta boníssim i passem una estona divertida amb els seuscambrers.

El 1er restaurant que vem trobar va ser aquest però ens va fer no se què entrar-hi...

Pedals de Lava dia1 Puerto del Carmen – La Graciosa iruta per la illa

Els més matiners dels apartaments, a rodar! Ull, la meva bici porta reflectant i tot, quin luxe!

Ens llevem a ¾ de7, esmorzem i emocionats sortim dels apartaments a trobar el punt d’inici de laruta, a la Plaza de las Naciones i des d’allà iniciem la nostra Pedals deLava a les 8:00h del matí. Avui hi ha un objectiu clar, fer dues etapes en una:normalment la segona etapa de la ruta consisteix en descobrir l’illa de laGraciosa, però com que nosaltres només disposem de 3 dies per pedalar, avui hemde fer la primera etapa de 64 kms i enllaçar-la amb la segona i per poder-ho aconseguirhem d’agafar el ferri que surt de Orzola a les 13:30, per tenir temps a latarda de fer els 30 kms de la Graciosa.

El punt de sortida, la Plaza de las Naciones

En principi és proufactible ja que tenim més de 5 hores per fer 64 kms amb molt poc desnivell, només350 metres!!però mai se sap, les bicis no són les nostres i volem fer fotos i gaudir delsnous paisatges així que es tracta d’anar fent controlant el rellotge.

Anem pedalant mentre es desperta el dia

Els primers quilòmetres ben planers, sortim de Puerto del Carmen pel costat de l'aeroport i anar creuant poblacions pel passeig marítim, és una part molt turística però aquesta època de l'any encara prou tranquil·la, al matí molta gent fent exercici, sobretot jubilats!

Carril bici entre l'aeroport i la platja, mica en mica ens anem fent a les bicis

El fort de San Gabriel amb un estol de gavines

baixant a la zona portuària d'Arrecife

Impressionant el vaixell encallat a la platja de los Mármoles

Entrant a Costa Teguise em foto una nata de les tontes, anant per la vorera, agafo una corba a l'esquerra i com que les rajoles estan mullades i les cobertes bastant gastades, rellisco. Cap rascada ni ferida però darrera el genoll esquerra em fa mal del cop... estiro una mica i seguim pedalant abans no se'm refredi i sigui pitjor.

La jovenalla de l'illa movent el body de bon matí, en algun lloc feien cua per pujar a aquestes màquines, jejeje

Km 24, comença la primera pujada, ull, és fins les cases blanques que es veuen a la dreta! ho aguantarem?

El perfil de la primera etapa, la pujada del km.24 té 30 metres de desnivell positiu!

Passades les quatres cases que conformen el poble de Los Ancones tot canvia radicalment, benvinguts a Lanzarote, s'han acabat els turistes i comencen les pedres volcàniques.

Les salines de Los Cocoteros aquestes encara en funcionament

Al Santi no se li escapa una! ha detectat una furgo embolicada en un pati de Guatiza

Ull amb els pinxos!

Aquest sí que és veritat i amb flors i tot

Després de Guaitza arribem al punt més alt de l'etapa, sobre uns 125 metres i agafem una baixada! Tota una novetat, anem baixant quan de cop i volta veiem un senyor que puja corrent, sembla que no porta samarreta, ostres diria que tampoc porta pantalons?, calçotets tampoc! va corrent amb tot penjant i fins i tot va descalç! Una manera ben clara d'avisar-nos que estem a punt d'arribar a Charco del Palo, evidentment, una urbanització nudista.

Travessem l'urbanització barallant-nos amb la sorra de les seves platges, així estem distrets i els ulls no se'n van tant...

Però poc després de deixar l'urbantizació enrere, en un tram de pista de les que s'han de batallar perquè la sorra ens ho posa difícil, noto que flambeja molt la bici de darrera, amb la sorra ja és normal, però en un tram on el terra és més dur me'n adono que vaig punxada i just ara que ja fa una bona caloreta i no hi ha ni una ombra on amagar-nos.

La punxada ens desmarxa una mica però cap problema, anem bé per arribar a Orzola tot i que aquest tram tot i ser planer és bastant lent sigui per sorra o per pedres. El problema és que 3 kms després torno a punxar la mateixa roda, que estrany, si hem revisat que la coberta no tingués res.... en fi, tornem a reparar i ja hem gastat les càmeres que venien amb les dues bicis, sort que en portem de nostres, tot i que espero ja haver fet el cupo per avui.

Quan estem acabant de reparar la segona punxada arriba el Ratafia Team que han sortit una mica més tard de Puerto del Carmen.

Intentant seguir-los arribem al primer control on hem de segellar el llibre de ruta, és en un xiringuito de Arrieta, jo ho tinc clar millor anar tirant que amb les incidències hem perdut una mica de temps i prefereixo que si ens ha de sobrar temps sigui a Orzola esperant el ferri que no perdre'l, així que nosaltres continuem mentre els Ratafia rumien si picar algo allà.

Però no tardem gaire en tornar-nos a trobar, al senderó que agafem per deixar l'encantador poble de Punta Mujeres punxo per tercera vegada i altre cop la mateixa roda! Increïble! ho tornem a desmuntar absolutament tot mentre veiem com els Ratafia s'allunyen, tenim de tot així que no cal que ells se la juguin a perdre el ferri, amb dos ja n'hi ha prou!

En 10 kms, tres punxades, això comença a passar de taca d'oli i se'ns està posant la mosca al nas. Seguim creuant els dits, el sender és llarg i molt lent, trams amb molt gruix de sorra on per tossuderia intentem avançar pedalant fins que ens és impossible, trams molt pedregosos... finalment arribem a la pista que ens acosta fins a Jameos de Agua i d'allà només ens queden 9 kms per carretera fins al port d'on surt el ferri, toca corre que són les 13:00h!

Què fa aquest home que no ve... que perdrem el ferri!

Uf, al final ens han sobrat poc més de 15 minuts, amb lo bé que anàvem de temps!

Durant el trajecte en el ferri aprenem que a vegades és més difícil entendre un canari autòcton que un guiri, mare meva que complicat saber què ens preguntava el senyor de blau! sort que el Rober estava inspirat!

Fent germanor en el ferri, els Ratafia Team ja tenen nom: Joan, Fri, Pep, Robert i Jaume

Vistes d'on ens haurem d'enfilar l'endemà quan tornem amb el ferri a Orzola

Un cop a la illa ens toca buscar ca l'Enriqueta, l'allotjament d'avui, aquest cop tots tenim el mateix, quina fila passejant-nos pel poble amb les bicis i arrossegant les maletes. Finalment trobem l'Enriqueta, bueno primer a una empleada seva i després amb ella i entre riures i catxondeo ens indiquen on anar a dinar que la gana apreta!

Mmmmm que és bo! M'encanta l'entrepà de " pechuga con de todo"

Té el mateix desnivell la ruta per la Graciosa que els 65 kms que hem fet fins a Orzola

Amb les piles carregades comencem la volta a la illa, ens dirigim al centre per agafar allà una pista que ens guia cap al poblet de Pedro Barba i la seva magnífica platja, nosaltres acalorats d'anar en bici ens hi banyaríem però ningú no ho fa, la gent només pren el sol, pocs es banyen i és que la temperatura és ideal per anar en bici però banyar-se ja no tant.

Seguim rodejant l'illa per pista sorrenca

Fins que ens plantem als peus de la Montaña Bermeja

Seguim voltejant l'illeta i ens dirigim just cap a l'altre extrem, la Montaña Amarilla ens espera.

Buscant difícultat tècnica el Pep inaugura una nova traçada

Les montures

I els seus cavallers

Desfem el camí per tornar al centre de l'illa mentre la lluna ens vigila

I a les 17h arribem a ca l'Enriqueta a punt pel repartiment d'habitacions

Després de tots els tràmits burocràctics, omplir formularis, fotocòpies dels DNI..., ni per fer el check in al Palace, jejeje! Cadascú a la seva habitació i una merescuda dutxa després del primer dia descobrint Lanzarote i la Graciosa.

Des de la terrassa de l'Enriqueta una premonició: cel rogent pluja o VENT! (foto robada als Ratafia)

Abans d'anar a sopar atraquem el forn del poble per aprovisionar-nos d'esmorzar per l'endemà que el ferri surt ben d'hora i l'Enriqueta no estarà d'empeus per acomiadar-nos.

Sortint del forn ens trobem l'Ivan i el Joan, que han arribat amb el ferri de la tarda per fer l'endemà l'etapa per la Graciosa, com que tindran tot el dia per passejar-hi els hi aconsellem coses per fer, que si banyar-se a Pedro Barba, que si pujar a la Montaña Bermeja... un món de possibilitats.

Segons ens havien aconsellat a la Graciosa s'ha de menjar llenguado, doncs dit i fet.

La masacre dels llenguados!

I havent sopat descobrim que hem encertat el restaurant més entretingut de la Graciosa, va por ustedes!

Abans de dormir reparació de càmeres punxades i crema darrera el genoll que m'ha quedat una mica tocat de la caiguda, m'és impossible ajupir-me i si apreto una mica pedalant també es queixa i això no pot ser que demà ens esperen més de 90 kms altre vegada i aquest cop sí amb més desnivell, uns 2.000 metres.

Test Niner Air9 Carbon. M'he enamorat!

2011-11-30T21:22:00.000+01:00

Hi ha coses que més val no provar-les o restornarà a ser mai com abans, sona una mica exagerat però en el meu cas, el testNiner que vaig fer aquest cap de setmana ha estat així.

Intercanviant-nos mails, el Charlie es vaoferir a deixar-me la seva Air9 Carbon i no podia deixar passar aquesta oportunitat deprovar una 29 lleugera, pesa menys de 9 kilos, això sí com a contrapunt estàmuntada amb forquilla rígida i només un plat!

La joia de la corona

No fa pas massa el Francesc també ens va deixarprovar unes 29, llavors em vaig quedar amb um regust agredolç perquè vaig tenirprincipalment bones sensacions però en pujades de més de 4 metres em quedava clavada i era incapaç de moure-la, és per això que volia tornar a provar-ne una.

No tenim molt temps per sortir així que ensaporopem a Castellar amb la Petitona i encarem de seguida el Puig de la Creu,tota la setmana pensant que tindria feines per pujar amb el desarrollo delCharlie però no... pim pam amunt i de seguida som a dalt, se’m ha fet curtíssimi ni rastre de les sensacions feixugues de l’altre vegada, està clar queaquesta bici pesa menys però tan menys? Alguna cosa a dir hi deuen tenir les rodes grosses i la geometria...

Per ser una 29 no se'm veu pas gran, em queda bé i tot!

A dalt el Puig elSanti para a posar piles al gps i jo no deixo de donar voltes amb la joguinaque m’han deixat, hi ha un grupet de bikers joves que es queden flipant, sentoque van dient niner, niner, està clar que no els hi sona de res la marca, però la bici amb el seu taronja enlluernadores fa veure, al·lucinen de que vagi amb rígida i un únic plat, però jam’encarrego de dir-los que jo encara no estic tan boja, que només l’esticprovant però que, de moment, m’agrada molt!

Seguim cap a TresPins, anem pujant per la pista i de cop veig un corriol que puja per l’esquerradeixant el camí principal, és un corriol bastant dret i travessat per arrels,li dic al Santi:

- Jo pujo per aquí!

Que bona la caraque se li va quedar al veurem pujar ràpid, amb força i sense ensopegar amb capdels obstacles, la cosa promet...

A partir d’aquí decideixoenfilar-me per qualsevol corriol que se’m posa al davant, algun que no em pujoa la primera fins i tot insisteixo per veure si en sóc capaç, i a més aprofitemper anar definint la ruta de la Volta al Vallès d’aquest any. Descartar alguncorriol de baixada, massa tècnic (ens consta que alguns encara ens estan maleint per la pujadade després del dinar de l’any passat, com els fotem per aquí no tornen) i tambéalgun corriol que no ens duu en lloc, això, com diuen al APM, ja seria es colmo!

No ve a cuento però el Santi tot i anar amb la forquilla petada baixa per tot arreu

Buscant caminets per la Volta

Només fem uns 25kms però donen per molt i per mi són molt motivadors, en pujades pronunciades iamb pedres o arrels la Air9 demana canya, però si li pots donar puja molt bé,baixant no la vaig trobar gens aparatosa, cap problema per girar com algunsdiuen, això sí, amb baixades molt pedregoses havia de parar a descansar debraços que la forquilla rígida és molt rígida però aquesta és l’elecció delCharlie.

Avall també va bé però l'endemà tenia unes agulletes als braços d'agafar-me fort al manillar!

Geomètricament crecque m’hi he adaptat molt bé, la veritat és que la vaig trobar d’allò més còmodei a sobre feia molt de temps que no veia al Santi amb problemes per seguir-me ales pujades, a la que apretava una mica perquè volia o perquè era l’únicamanera de pujar amb plat mitjà es quedava una mica enrere. Això sí, a lesbaixades encara no ho aconseguit, però clar duia forquilla rígida, jejejeje

A sobre és del meu color preferit! una que és discreta...

I diumenge la provadefinitiva, anar a fer un “circuitillo” de tècnica que tenim localitzat prop decasa, em costa arrancar amb les cames cansades de les apretades del diaanterior però mica en mica vaig recuperant sensacions i amb forquilla rígida iun plat aconsegueixo fer el mateix que faig amb la meva o una mica més, en capcas menys, així doncs la conclusió és fàcil, Reis Mags: vull una Niner!

Tot un risc, anar al Tagamanent sense neopre!

2011-11-24T21:39:00.000+01:00

Continuem combinant rutes a peu amb rutes debtt, això sí sempre que el temps ens deixa, que portem unes setmanetes que...sí coi, estava tot molt sec, feia falta pluja però cal tota de cop? Jo crec queja ho ha remullat tot bastant, potser que en guardem per més endavant, no?

Ens llevem el diumenge 13 de novembre amb laintenció d’anar a fer una caminada pel Tagamanent, d’una revolada corrent capal menjador a parar atenció a veure què diuen els del Temps en el 3/24, risc depluges a la costa, especialment al nord i sud del país, miro per la finestra, aSabadell el terra moll però comença a sortir el sol, visualitzo el mapa deCatalunya, hi col·loco mentalment el Tagamanent i com que no em cau ni a lacosta ni al nord o sud del país doncs decidim mantenir la caminada.

Ens passa a buscar el David, el germà delSanti i a Aiguafreda ens trobem amb el Francesc i el Dani, i el Bestiar LliureTeam, empren una nova ruta. Sortim d’Aiguafreda per una pista ben ample queaviat comença a enfilar-se i un parell de corbes més amunt l’abandonem perengrescar-nos a pujar per un sender a estones amb fort pendent amunt. Deseguida apareixen tots els bolets que no hem vist durant el què portem detardor, les pluges comencen a fer els seus efectes i el sotabosc està més viu quemai. Entre que el bestiar va que se les pela i que no paro de mirar bolets emquedo l’última tancant l’expedició, sort que decideixen para per treure’s robaque sinó no els veig fins al Tagamanent, quin ritme!

Un infiltrat! Mira que no anar de maqui!

Em sembla que això del Bestiar Lliure li està afectant de veritat...

El corriol és molt guapo, travessa un parell de cops la pista i s’enfila prou amunt fins arribar a les runes de la Masia de Fondrats sense haver tocat gairebé pista i envoltats per manifestacions d’apagallums.

Ens persegueixen els apagallums

Cada cop n'hi ha més i més grans

Vistes des de Fondrats, el color del cel cada cop més sospitós

Els vaig fer parar perquè miressin aquest bolet tan bonic i es veu que és comestible i tot!: cassoleta

Continuem ara si un tram més pister fins la masia del Bellit,enorme, on comença a ploure, coi quines gotes més grosses, potser que ens posemels impermeables, com que aquí no havia de ploure el Santi i jo només portemels primets, sort que deuen ser quatres gotes mal comptades que sinó... sí, sí,quatre gotes mal comptades, dues hores sota la pluja! I cada vegada plou ambmés ganes, vaja que ens enganxa un xàfec dels bons, primer encara anem una micade pujada i ho portem bé però mica en mica ens anem calant i agafant fred i joque he estat a punt d’agafar els Gore-Tex però al sentir la previsió tanoptimista els he deixat a casa, cabrejada maleeixo el Molina, el Picó, elMauri, la Mònica López,el Nadal i el Dani Ramirez! Recoi, que últimament no n’encerten ni una!

Al veure que no amaina decidim, als peus delTagamanent avortar l’ascensió, ja hi pujarem un altre dia, i aprofitarem tambéllavors per veure les estupendes vistes de la zona que amb la negror que ens tésegrestats no veiem res. Comença el descens, baixem un tram per la carretera,ens anem creuant amb cotxes que ens miren amb cara de peneta, ai pobretss’estan mullant, no ens estem mullant, no, anem ben xops que és diferent!!Aviat però recuperem el track agafant el GR-5 cap avall, i noi més que un camísembla un riu, baixa més aigua que pel Ripoll. Amb cura de no relliscar massa,anem perdent alçada, mentre anem discutint si és més incòmode mullar-se totpedalant o caminant i ens partim la caixa amb les ocurrències del Dani que finsi tot veu cambrers per la muntanya.

Per fi arribem a Aiguafreda, un parell a apropar els cotxes i la resta directes al restaurant de l’Avencó, que bé té llar de foc! Però sembla que els del restaurant no se’n adonen que som els únics que anem xops de cap a peus perquè ens donen la taula que queda just a l’altra punta... sort que després de fer una mica de peneta ens canvien a una que queda a mig camí.

Uns embotidets sempre entren

Dissimulant la cara de fred però els cabells molls ens delaten

Per no quedar-nos massa estona asseguts amb laroba mullada decidim fer un esmorzar-dinar ràpid i demanar embotits, mentrecomprovem els efectes secundaris que provoca anar xop: es veu que et tornes invisible,sí, sí, sembla que no però demanes algo a un cambrer que t’està mirant fixamenti quan et penses que ja ho tens resulta que està parlant amb el de la taula delcostat, sort que ens va donar per riure perquè ens vem sentir d’allò mésignorats!

El Bestiar Lliure Team s'ha quedat sense fer cim, així doncs haurem de tornar per fer les paus amb el Tagamanent i com no anar a fer una visita als de l'Avencó i sense presses fer una bona botifarra, esperem trobar un dia de sol radiant, segur que llavors ens donaran la taula al costat de la llar de foc ;)

Per si les mosques, el pròxim cop que hi anem m'enduré el neopre!

Descansant a la nostra manera! Octubre d'orientació

2011-11-11T13:09:00.000+01:00

Curs de GPS i orientació 12/10/11:

Tornant de laEUSKADIextrem ens tocaven un parell de setmanes de descans de bici peròaprofitant que el dia 12 d’octubre era festa i la Fátima ens havia demanat queli donéssim un cop de mà per organitzar el Campus de GPS vem tornar a treureles bicis a passejar.

El dia 11 a la tarda vem tenir laclasse de teòrica i el dia 12 la pràctica, la Fátima ens va dividir en equipsde dos o tres i després d’un escalfament seguint un track que havíem dibuixatsobre mapa amb el Compte GPS la nit abans, tots a buscar els waypoints delsquals als participants els hi havíem facilitat les coordenades i un mapa de lazona.

Tots al punt de sortida mirant-se el gps

Jo vaig acompanyar a la Clara i el Jep, això sívaig callar com una tomba, deixant que fossin ells qui s’orientessin idecidissin quin era el millor camí per trobar quants més waypoints millor, toti que no sempre van triar la millor opció... al Santi li va tocar amb elFrancesc, quin parell, no sé si el Santi va ajudar gaire al seu companyd’equip, en tot cas amb la poca memòria pels camins que té segur que li vacostar poc fer veure que no sabia per on havien d’anar, jejeje

El meu equip decidint quina tàctica seguir

Primer waypoint localitzat! Molt bé nois!

Ens creuem amb altres equips, aquí el Pere em llança una mirada assassina....perquè serà? jejeje

Però no sempre encertem el camí més pràctic... encigalada final!

Al final desprésd’una matinal molt entretinguda i educativa ens vem trobar tots de nou a laplaça de St. Llorenç per fer-la petar una estona i on la majoria ens vem quedara dinar per acabar de completar la jornada.

No s'ha perdut ningú, tothom ha sabut trobar el bar! I això que no sortia al mapa!

I que bons estaven els peus de porc!

Geocaching Riu Tenes 15/10/11:

Tal i com vemarribar a casa vem aparcar les bicis i ens hi vem autorestringir l’accés, noles podíem tocar els dos següents caps de setmana i entre setmana tampoc! Resde rodar, ni corró, ni bici estàtica, ni spinning... abstinència de rodar 100%!Així doncs que per alguna banda havíem d’alliberar l’energia biker que portemdins i vem acceptar de bon grat la proposta del Francesc per anar el dissabte15 d’octubre a fer un geocaching a prop de Sant Feliu de Codines, en concret ala zona de la Vall del Tenes. I així va néixer el Bestiar Lliure Team a larecerca de cachés!

Comencem el geocaching, sembla que les primeres indicacions les hem seguit bé

Quin equip, el Bestiar Llliure Team uniformats i tot!

Mira que hem passat per aquestes contrades vegades doncs mai havíem visitat amb deteniment l’indret tal i com ho vem fer buscant el caché (tresor) que s’amaga per la zona. La veritat és que vem passar un matí d’allò més entretingut seguint les pistes que ens van dur fins el tupper ple d’andròmines que es troba sota unes pedres just on marquen les coordenades que descobreixes si vas resolent correctament els enigmes del geocaching.

Una mica més i perdem una part del ramat! Francesc no caiguis!

El GPS del Santi diu que és cap aquí dalt...

i el del Francesc.. en fi.. més val no saber què diu el del Francesc...

Descobrim un dens llac verd

Tot i la sequera hi ha racons que encara estan preciosos

I per trobar el caché a fer una mica el tarzan

Un cop vemintercanviar la nostra andròmina per una de les que hi havia en el tupper vemanar a buscar un altre caché del qual el Francesc havia pres la precauciód’agafar les coordenades amb previsió d’acabar aviat el de la Vall del Tenes.

Trobat! i amb un sudoku electrònic i tot!

Ni temporada de bolets ni res, només algun bolet de soca, per un cop que vaig al bosc sense bici!

Cada vegada semblen més una parella tradicional, o montamos la mesa en medio?

Així doncs, tot iser novells, vem localitzar dos cachés en un matí, no està malament percomençar.

Espectadors del Garmin Triatló de Barcelona 16/10/11:

Seguint amb eldescans diumenge vem anar a veure la Fátima i la Clara que corrien el Triatlóde Barcelona, la Fátima primer en la categoria olímpica i la Clara en la categoria Sprintque no sortia fins a quarts d’una.

Val a dir que erala primera vegada que veiem una prova d’aquest tipus i mare meva quin enrenou, peròclar comptant que hi havia uns 6.000 inscrits entre totes les categories i sisón com la Clara que porten amics i mitja família animant-los doncs clar, allòera un anar i venir de gent amunt i avall preparant-se per competir, peranimar, per ajudar, per fer fotos... en fi, vem veure que això del triatló moua molta gent i vem tenir a l’oportunitat de tornar a veure al Alberto Tombo iconèixer a la seva dona, la Aline que s’enfrontava per primera vegada sola a untriatló. A tots ells moltes felicitats!

L'Alberto entrant a meta!

La Fátima també a punt de fer-ho!

Amb la Fátima, l'Aline i l'Alberto, els més tri de Trideporte

I la Clara, que se li està donant molt bé això de ser multidisciplinar

Vem aguantar unasetmana més amb un entrenament light, algo de natació, pilates i lo més fort detot, ens vem deixar enredar per la Susi, la profe de pilates, per anar a unaclasse de TBC per recollir cèntims per la lluita contra el Càncer. Mare meva,quin tip de riure, la classe plena i tothom saltant d’una banda a l’altre, comdiria el Santi, a ritme centrifugadora, quan aconseguíem memoritzar un pas jan’estàvem fent un altre, entre això i els atacs de riure anàvem més de bòlitque les boles del sorteig del Nadal dins el bombo, quin mareig!

Geocaching Tres Coves (M3) 22/10/11:

El finde les ganesde btt em podien però havíem de ser forts i aguantar un segon finde sense pujara la bici, així que després de l’èxit de la setmana anterior vem repetir amb ungeocaching, un altre tipus multi-caché on va aparèixer de nou el Bestiar LliureTeam però aquest cop també s’ens van afegir la Clara i el Carlos, en unprincipi també hi eren la Raquel i la Magda, acompanyades per en Jesús, ungosset que una mica més i ens impedeix desxifrar la primera pista delmulti-caché, però poc després de començar ens van haver de deixar perquè la Magdaes va ressentir d’una lesió al turmell.

Aquí encara el grup sencer, intentant desxifrar el primer enigma, el més difícil de tots

Seguint lescoordenades de les pistes vem descobrir llocs de la Mola insòlits per nosaltresi una mica més i passem per davant del monestir sense veure’l de la boira quehi havia.

Quin lloc més rebuscat i resulta que no hi havíem de pujar, jejeje

El Bestiar Lliure Team avui ha crescut!

Davant de la cova del Frare

Fent pinya :)

Una mica més i ens saltem el monestir!

Després com no vols estar gordo? jejeje

La Cova del Drac treient fum

A la Cova de Santa Agnés

Un excursionista de Sant Llorenç ens explica les llegendes del lloc

Vem estar esperant a la parada del bus però res...

Llocs espectaculars, llàstima que la visibilitat no és la millor

Demostrant a la Clara que amb faldilla també es pot anar al bosc

Que puja ben dret... doncs aquests dos fent una carrera, espereu-nos!

S'intueix un camell...

Sort que ens han posat unes arrels per enfilar-nos!

sí, sí talment per tancar... i sempre són els mateixos...

Ups.. quina senyal seguim?

és per aquí?

No digueu que no sembla un camell, bueno, millor un dromedari

Resolent l'enigma final que ens ha de dur al caché!

Després de 6 horesde caminar i d’haver de refer diverses vegades els càlculs matemàtics perdescobrir les coordenades on s’amagava el caché vem trobar el caché! L’esforçva valer la pena i ben satisfets ens vem entaular a dinar a Matadepera a lesrequinientes.

A punt de donar-nos per vençuts...

Però al final recompensa, hem trobat al Francesc! A no, que ell venia amb nosaltres

Un bon tute per la Mola!

Així que per sopar ens posem les botes!

Open Raid Cornudella de Montsant 29/10/11:

Així doncs entrecaché i caché vem aconseguir superar dues setmanes sense bici! I aquest findeja tenia permís de la jefa per tornar a rodar, això sí, per no començar ambmolta canya pedalant i seguint la filosofia de l’any passat, hem arrancat ambun raid d’aventura. Volíem repetir el Raid de Torrelles però a la Fátima no lianava bé d’agenda, és el què té ser una dona tan ocupada, jejeje així que ensvem decantar pel Raid de Cornudella de Monsant i aquest cop vem ser una bonacolla, ella i jo formant un equip, el Santi i el Dani un altre, la Clara i elCarlos un tercer, el Francesc i el Xavi Arenes un quart i finalment el Vicenç iel César acompanyant-nos amb les bicis tota l’estona.

Una doble parella :)

Això no és serio, que estan fent el briefing!

Quin gran diatrotant per les muntanyes plenes de boira del Montsant, aviat vem perdre alFrancesc i al Arenes però els altres tres equips vem fer pinya tota l’estona,això sí la majoria de cops em van deixar la responsabilitat de guiar-los totinterpretant els mapes que ens facilitava l’organització, sort que no ens vemperdre en excés!

A veure, abans de res estudiem-ho bé!

Enfilant-nos pel Montsant

I el César i el Vicenç seguint-nos pels llocs més insospitats

Santi, per on diries que és?

La primera seccióque era a peu, majoritàriament caminant i estones corrent vem decidir no fertotes les balises opcionals per tal de poder entrar a temps a totes lesseccions, la segona secció que era amb bici la vem trobar bastant senzilla,però l’estona passava i amb la secció d’orientació, també a peu, ens vemencallar una mica amb la primera balisa i quan vemrecuperar el nord ja era massa tard, sabent que no podríem fer la secció dekaiak vem decidir completar tota la secció d’orientació i amb totes les balisesfitxades vem tornar a agafar les bicis per anar a caure a les mans d’una pistaenfangada amb molt mala llet.

Cadascú a lo seu, uns analitzant el mapa, d'altres menjant, canviant-se de calçat...

Amb la Mònica, ens reconeix pels blogs!

Santi, tu com ho veus? emboirat, jejeje

Aprofitant l'avituallament per tramar l'estratègia

La primera ens costa però després anem llançats

Entre la boira apareix aquest noi que ens sona d'alguna cosa...

Mare meva quina cosa més enganxifosa! Amb les rodes de tractor el fang bloquejava el pas per la forquilla i el tirant del quadre i allò no hi havia qui ho mogués, així doncs ens vem carregar les bicis amb sobrepès a l’esquena, i vem començar a baixar mentre les bambes s’omplien de fang, no sé què era pitjor si el què pesava la bici o els peus, em sentia com el Yeti caminant per la neu, no m’havien pesat mai tant els peus! Una situació ben curiosa tots baixant a peu per una pista d’allò més ampla sense cap dificultat tècnica aparent... quina fila!

fang és poc, el fang més enganxifós del món!

Quina manera de guanyar pes a lo bèstia!

I a sobre triem el camí més fàcil

El Xavi no para de renegar i arrossegar la bici, és el què passa amb el Bestiar Lliure

Aquesta incidènciaens va fer acabar de perdre temps però, tot i que la Fátima al intuir quearribàvem a Cornudella es va saltar un trencall i per més que la vem cridar nohi va haver manera de que ens sentís i vem tardar uns minuts en retrobar-la,encara ens vem animar a fer la última secció de Btt, ens jugàvem penalitzar siarribàvem tard però sobre mapa semblava que teníem dues balises factibles defer força ràpid així que res d’anar directes a Cornudella.

Finalment creuàvemla línia de meta encara amb una mica de marge de temps, i a sobre sense que fosel nostre objectiu la Clara i el Carlos feien segons de la seva categoria i laFátima i jo terceres de la nostra a un sol punt de les segones classificades ia dos de les primeres!

La Clara i el Carlos agafant l'última corba del seu primer raid

Ei doncs al final ho hem fet prou bé

I a sobre el Vicenç ens ha fet de fotògraf, quin luxe

Després del’Escudella Party, rentar les bicis, l’entrega de premis, despedir-nos de la collai carregar la furgo agafem carretera i manta cap a Solsona, un viatge llarg iper seguir amb la tònica del dia ple de boira, i finalment ens plantem a casaels pares, encara per dutxar a les 10 de la nit tocades, quin dia més complert!

Escudella Party, on hi hagi una bona escudella res de pasta!

Primer raid i segons de parella mixta!

Entre d'altres ens regalen un Cap de Ruc i la Fátima no el vol... Santi, què en farem?

Atac al Pedró dels Quatre Batlles 30/10/11:

I com que teníempont s’havia d’aprofitar! Així que diumenge després de llevar-nos una hora méstard del previst boicotejats pel mòbil del Santi, ens apropem amb la Petitonafins a Coll de Jou i allà encarem la pujada cap al Pla de Bessies amb elscossos mandrosos després del tute del raid. La pujada és constant fins aquí onens relaxem una mica i fins hi tot baixem fins un dels parkings de les pistesdel Port del Compte on reprenem la pujada, ara ja sí, fins dalt el Pedró delsQuatre Batlles, a 2.383m. Hi arribem amb 18 kms i 1.100 de desnivell positiu ihi trobem tota una colla d’excursionistes, la majoria de Sabadell.

Pla de Bessies, retornant al btt

Els remuntadors més moderns del Port del Compte

Jo hi hagués posat alguna pedra més... total...

Això ens passa per no anar per la pista que volteja una mica, no tenim remei

Per l’època del’any en què estem, tancant l’octubre, fa una temperatura prou agradable duranttot el recorregut, el primer tram arribem als 17º, només a les cotes més altesla temperatura comença a baixar, uns 13º i sobretot en un tros on ens engoleixla boira, allà la temperatura cau fins els 9º però si t’agafa de pujada això noés res, la calor la portem incorporada.

El Santi perdut entre pedres i boira

Hem sortit de la boira i desbordo satisfacció betetera

Si noi, a punt de fer aquest cim per segon cop

No ens encantemmassa al cim, gràcies al despertador anem tard i no ens queda temps per pujarmés així retallem una mica respecte la idea original i baixem per la via mésdirecte possible cap al Refugi de la Bòfia on agafem al revés la pista per onhem pujat una estona abans.

Gràcies noies per acompanyar-nos fins aquí

No ho sembla però baixa molt dret, i el Santi s'ho fa tot, tot i tot

De cap a un mar de núvols

I abans de marxar una abraçada al Pauet que està molt sol

I com cada any peraquestes dates toca fer panellets que sinó la sister s’entristeix i això no potpas ser! Així que a la tarda deixem la massa enllestida per l’endemà, jareposada, donar-li forma i adornar-la amb els típics complements panelleteros,pinyons, ametlles, sucre llustre, xocolata, codonyat, melmelada de maduixa...

Ruta a peu Sant Llorenç de Morunys - Santuari de Lord - Clot d'Infern - Mal Pas - Sant Serni del Grau 31/10/11:

Però com que aixòens dóna temps de fer-ho a la tarda, què millor que anar a fer una excursionetadilluns al matí? Doncs sí, agafem de nou la Petitona i cap a Sant Llorenç deMorunys, aquest cop per fer una caminada, però és clar, nosaltres ens baixem untrack del wikiloc i com que sempre anem de bòlit ni mirem el desnivell, elperfil... total només sortir vinga enfilar-nos per un senderó ben dret, nohavíem ni fet un quilòmetre que ens sobrava tot, la jaqueta, la samarreta demàniga llarga... talment com si estiguéssim arribant al estiu, sort que el toccarbassa d’alguns arbres ens confirma que la tardor, tot i a poc a poc, vaarribant.

Amb un moment guanyem alçada i St. Llorenç ja es veu lluny

El Port del Compte

La ruta ésespectacular però lenta de nassos, està clar que si volem arribar a dinar ambels pares tal i com hem quedat ens hi haurem de deixar la pell, a més al notocar gens de pista algun tram més confús ens equivoquem de camí i hem derecular, sort que alguns trams podem anar seguint senyals diverses, ara groguesi verdes, ara fletxes vermelles, unes cintes descolorides... passat un pas méscomplicadet i havent-nos enfilat a un parell de turons finalment arribem alspeus del Santuari de Lord, on la majoria aparquen els cotxes i procedim aenfilar-nos-hi per l’ample escalinata que precedeix el tossal on s’ubica elsantuari.

Apa, acabem de sortir i ja ens arrosseguem, jejeje

Vistes i formacions rocoses que recorden Montserrat

Per primer cop divisem el santuari però ens separa una vall!

Ara sí que ja l'olorem

El santuari en siens desil·lusiona una mica, però l’indret no gens, les vistes de la serra deBusa i l’embassament de la Llosa del Cavall valen la pena i en gaudim mentreesmorzem uns croissants de pernil dolç i formatge. Mentrestant el monjo que hi habita ens demana si hem vist pujar un grup de senyores que venien caminant perla carretera des de Sant Llorenç i amb aquestes que arriben uns altresvisitants i un d’ells es posa a tocar l’acordió, quines coses!

El típic canó-llit

Portem una mica mésde 2 hores de ruta i hem fet 6 kms dels 18 que té el track, senyal de que latornada és bastant més llarga que l’anada, així que ens hem de posar les piles sino volem arribar per sopar en lloc de dinar. Retrobem el track agafant unapista que surt de davant del santuari i que està indicada com a Camí de SantJaume.

Confirmat, latornada serà de les que fan història, aviat abandonem la pista per posar-nos abaixar per una canal ben dreta enmig dels espadats que donen a la pressa de laLlosa del Cavall. Només per trobar l’entrada de la canal i superar aquest pascomplicat perdem gairebé tres quarts d’hora, amb les cames cansades com lestenim la tornada se’ns planteja ben dura.

buf, quina baixada.. no recomanable per fer amb nens ni amb la sogra!

home que no era per tant! jejeje

Acabem de baixargairebé fins els peus de l’embassament, el track cada vegada ens allunya més deSant Llorenç, s’entossudeix en dur-nos fins el Mirador de la Trona i d’allà perfi sembla que ens encarem direcció el poble.

La Llosa del Cavall i la seva presa

Bastets, Busa i l'embassament

Sí, la direcció ésbona però en lloc de dirigir-nos a Sant Llorenç per l’estreta vall del torrentde la Rasa de Torroella, deixem la pista per començar-nos a enfilar de valentper la Serra Llargade Sòbol. I vinga a guanyar alçada per un senderó a estones més desdibuixat,altres més ben marcat, entre balmes, roques, arbustos, algun rapinyaire que ensdeixa amb la boca oberta, i ja arribant a la part més alta de la serra, on lavegetació és cada cop més escassa, apareix davant nostre el Pla de Sòbol ambles ruïnes d’una antiga masia. Al mirar a la nostra dreta ens quedem embadalitsobservant les magnífiques vistes del lloc, les millors de la ruta. Des del punt mésalt de la Serra, a 1270 metresi el punt més alt de la nostra ruta, podem resseguir amb la vista tot el camíque hem fet les Roques de Lord, el Tossal de Vall-Llonga, la Mola de Lord idarrera seu la Serra dels Bastets i la Serra de Busa: magnífic!

Amb l'explicació del que va pujar el track i el gps ho anem trobant tot a la primera, bueno o a la segona..

Li donem tota la volta, el Santuari dalt la cinglera

Una balma ben acollidora però millor continuem, no?

Arribem a Mal Pas, per sort no fa honor a nom i es passa prou bé

Contrast de paisatges, si això sembla la sabana!

La serra de Bastets ben dentada, el Pla de Busa i la Mola de Lord

Finalment encaremla baixada final i es deixa veure Sant Llorenç a la llunyania, de tan ràpid comanem baixant el Santi ensopega un parell de vegades, però gràcies als seusreflexes d’ex-scater reciclat a biker-muntanyenc amorteix bé les caigudes.Amunt i prosseguim que no ha estat res, arribant al Roc Foradat ens trobem ados excursionistes, a part de la gent que hi havia al Santuari no hem vist aningú més fins ara, ja ens pensàvem que ens havíem quedat sols. Finalment elcamí desemboca a la carretera que va de St. Llorenç al pàrquing del Santuari,l’agafem direcció Sant Llorenç fins a l’ermita romànica de Sant Serni del Grau,els nostres peus se’n fan creus, un tram pla i llis, jejeje!

si que ho és de foradat aquest roc!

Per fi sembla que es digna a arribar la tardor

Preciosa l'ermita de Sant Serni

Amb un tuteconsiderable ens animem a acabar la ruta pel track marcat i agafem un corriolque surt darrera l’ermita, mentre el fem bavegem imaginant-nos baixant per aquíamb les bicis, de vici! I per fi sí, arribem al poble, just per on el 2008 vemestar animant a tot de coneguts que corrien aquí la Copa Catalana:

http://salutirauxa.blogspot.com/2008/05/solsona-passada-per-aigua.html

Sense niespolsar-nos ens enfilem a la Petitona i corren cap a Solsona hi falta gent,que ens esperen per dinar i la gana apreta! Sort que no hem de fer elspanellets amb els peus perquè tindríem feina! Així doncs a la tarda sessió panelletera,aquest any molt participativa, els pares ens donen un cop de mà i ens ho passemcom nens gaudint de la castanyada.

Tarda panelletera en família

Quin goig que fan, ni de pastisseria!

I que contenta que està ella amb els seus 29 anyets i envoltada de panellets!

Euskadi Extrem 2º Etapa Orduña - Bilbao

2011-11-04T19:22:00.000+01:00

Etapa espectacular i amb lescondicions meteorologiques que hi havien es va fer dura però començem per elprincipi.

Ens aixequem en el hostal deLlodio, esmorzar complert amb les seves torrades i vinga carregar maletes cap al’estació de tren per anar a la sortida a Orduña- El dia promet, tot el camíque va plovisquejant i a l’arribar a Orduña el mateix panorama... això comportaque molts n’hi tant sols surtin, entre ells la Gemma i el Mia que fan càlculs iveuen que amb tot plegat arribarien molt tard a casa.

Si, estava dormint amb la torrada a la ma!

Però nosaltres evidentment no havíemanat fins a Euskadi per no sortir, aixíque amb la convicció que serà un dia complicat emprenem la 2a etapa!!

Control de firmes

Fátima, Gorka i Sergio

Primer ens ho posen fàcil unport de carretera per anar fent, aquí cap problema va plovent però s’avançasense complicacions, a més tots anem molt agrupats petant la xerrada i es faprou distret però allò literalment era la calma abans de la tempesta, ungaudeix mentre puguis!!!!

Ulleres entelades?

Km12 coronem l’alt de laBarrerilla i comença el festival, sortim de l’asfalt per agafar una pistatotalment desfeta per el fang i canviem el rodar fàcil per una continuapicabaralla per aconseguir que la bici vagi recte o simplement es mogui , lo bodel tema per dir-ho així que aquesta ja seria la constant i l’únic que ensquedava era desitjar que no empitjorés!

Comença el festival del Fang

Després d’una dura batalla ialgunes parades per evacuar fang de la bici aconseguim arribar al primeravituallament en el quilòmetre 18, bon lloc per relaxar-se i fer broma de lespintes que portàvem, res millor que el bon humor per aquestes situacions!

Primera sessió de Fangteràpia

Sense comentaris

Uns quilòmetres d’asfalt, per un cop i com a excepció són benvinguts,podem rodar, menjar i comentar la jugada però és un tram breu i en res tornem ala realitat... pujada enfangada i perquè no una mica més de pluja.

Una mica de fang i ja soc feliç!

En aquest tram vem protagonitzar la bona obra del dia ja que en un marged’una pujada vem veure un parell de gironins, petit que és el mon, parats ambmala de cara i desprès de insistir ens comenten que han trencat la cadena i queja porten una bona estona intentant sense èxit arreglar-ho, aquí entra en jocen Dani i en un moment els hi deixa tot a lloc, un luxe això d’anar sense presseset dóna per moltes coses.

Assistència en ruta

Continuem encara una estona depujada, de dura pujada en alguns trams, fins enllaçar amb la baixada que ensdeixa al segon avituallament (km.35) situat per sorpresa nostre en el mateixpoble on havíem dormit, a Llodio.

Aquí fins i tot arribem amb unamica de fred, portem molta estona sota l’aigua i patint amb el fang, per sort l’avituallament està molt ben muntati fins i tot hi han unes mànegues per netejar les bicis i una carpa ambmecànics. D’aquí al final el perfil es fàcil, ens queda una pujada d’uns 15kmsi la seva corresponent baixada fins a Bilbao!

Uoooo que neta!!!

Lleugerament pigats

El perfil no enganyava la pujadapintava molt dura i en aquestes condicions encara més però lo que no esperàvemera que la gent s’espantés tant, jo dels de Bilbao esperava més!! Total que de Llodio a Bilbao s’hi arribava comodamentper carretera i l’exode de gent va ser espectacular, amb comentaris d’algunsper autojustificar-se com aquest:

- - Esto van aser 15 kilómetrosde subida a pie y otros tantos de bajada!!

Amunt!!!

En fi, nosaltres vem continuar l’etapa i en res ens vem trobar amb unesrampes de por, per sort el fang no era tant emprenyador però la pendent per sisola donava guerra, ara entenc els abandonaments... si per mi eren dures lesrampes que anava amb el plat petit i tot posat per l’Ada va ser un prémer lesdents i deixar-ho tot en l’intent ja que a conseqüència del fang no li entrava el plat petit des de la pujadaanterior... una odissea!!

Però anàvem avançant i la situació no era tant apocalíptica com lapintaven els desertors, això si la pujada ben dura i si amb alguns trams decaminar, fins i tot ja ben amunt un tram de carregar la bici a l’esquena, mésamunt dels 800 mt. La vegetació desapareixia talment com si estiguéssim a mésde 2000 mt i l’indret feia pinta de ser molt espectacular i dic feia ja que hihavia una boira que no es veia res!!!

Desprès de pujar durant 15 km amb el convencimentd’estar fent el cim, la Fátima ens diu que encara falta que estem a mitjapujada!!!! Tots tenim clar que ja som adalt, les cames també però el seu gps li marca el contrari... ai aquets catxarros!!!

Fátima que ya estamos arriba!

Sempre discrets...

Diuen que des d’aquí dalt, el Ganeko, es divisa Bilbao, el mar i moltescoses, nosaltres i posem imaginació ja que feina tenim per veure el camí debaixada, que per cert deu n’hi do un senderó ben trencat i extremadamentrelliscós que ens fa anar amb molta cura i caminar en alguns trams, be en alguncas provar el terra i tot!
La Fátima que cada vegada s’atreveix més amb això de la btt va baixantcom pot, l’anem esperant però ella no es rendeix, fins i tot voler posara prova la resistència del seu casc, sempre torna a enfilar-se a la bici perseguir avançant entre el fang
.

Bilbo al fons

Superada tota la zona complicadaenllacem amb una pista bona i ja no ens queda més que deixar-nos caure fins aBilbao, on he de dir que em va ser emocionant entrar-hi pedalant i com solpassar com més a prop érem d’acabar l’etapa més s’arreglava el temps, quinescoses...

Rodant per Bilbao

Ja ho tenim, aupa!!!

Equipo!!!!

Somriure caracteristic desprès d'una sessió de fang!

La colla de Madrid, bona gent!

Què més dir, un gran cap desetmana envoltat de bona gent, una cursa molt ben organitzada que s’intuïa ambuns paisatges espectaculars, una mena de colofó final a una temporada d’allòmés farcida d’històries i emocions, en fi feliç de la vida!!!!

Del viatge de tornada podriaescriure tota una crònica, arribàvem a Sabadell a les 3:30 de la matinada peraixecar-nos a les 7:00 per anar a treballar, però l’esforç compensava!

Servirà per el DNI ?

I aquesta?

Euskadi Extrem: Labastida - Orduña

2011-10-21T19:14:00.000+02:00

Coses del Dani i la Fátima

Doncs si en aquestes alçades d’any i encaratenim humor d’anar a passejar per el món, aquest cop tocava anar cap aEuskadi!!

Divendres tarda ens veiem amb el Dani,carregàvem tots els trastos a laPetitona i cap allà tots tres, no caldria dir-ho però quina pallissa de viatge!

Així es presentava en Dani desprès de fer uns cartells de l'Euskadi d'allò més especials....

Sortque només arribar a Labastida ens estaven esperant la Fàtima, el Gorka, songermà i el Sergio per sopar, arribar i moldre, a més començàvem a ferl’objectiu principal del cap de setmana: trobar-nos amb amics, coneixent denous i petar la xerrada relaxadament, aquest cap de setmana res decórrer!! Ja ben tard trobaríem alOskarraju, un dels culpables que estiguéssim per allà ja que teníem ganes deveure’l i rodar amb ell però ens diu que no participarà ohhhhhh.. ... I ja de matinada, mare meva quins horaristots plegats arribàvem la Gemma, el Mia i la Rosa, ja hi som tots, així que adormir que ja toca! Per cert, poc però anava plovent...

Gorka, son germà i en Sergio

Ja al matí comprovem l’alt nivell del’organització, esmorzars per tothom, control de firmes, obsequis i sobretotmolta simpatia!! Seguim coneixent mésgent encantadora com els del Bike Run de Valencia amb el Ramir entre ells o laIsabel de Madrid que com a carta de presentació de l’Ada va rebre una abraçada!

Control de firmes

Quin personal!

L'Isabel

Desprès d’assegurar-nos de totes, totes que nohi haurien classificacions la tàctica era clara, xino-xano, anar xerrant i capmena de pressa, així que ja ens veieu al moment de la sortida amb tota la calmadel món!

Vem començar a gaudir de la ruta des delprimer metre on hi havia la gent del poble animant com si ja portéssim moltsquilòmetres, a més es feia un bucle i es tornava a passar un altre cop per allài més ànims entusiastes!

El terreny tot i la pluja de la nit encaraestà bastant bé i anem alternant pistes,algun senderó distret i alguna rampaseria! Hi havia una que era una paret i la gent només veure-la es posava acaminar, ho vem provar però amb la gentada que hi havia era impossible trobarun pam on progressar, lo bo es que a dalt la gent anava dient:

- Esto no se sube, madre mia quesubida....

I el Dani emprenyat per no haver pogut provar-hoen condicions anava dient:

- No em piqueu quetorno a baixar

Jo crec que es va quedar amb les ganes....

La Gemma i el Trigui al fons

Pont mullat de fusta...

Danny Macaskill in action

Gorka,Sergio i Isabel

Un rampot de por!

Més coses a destacar, com que he tardat tant aposar-me amb la crònica els detalls són justets però les fotos espero queajudin a compensar, ah sí vem passar per un lloc d’aparença estranyíssima,semblava com un jaciment gegant però els de la zona veient les nostres caresens van explicar que eren unes salines, les Salinas de Añana, ben curiós!

Les Salines de Añana

Passades les Salinas, en el poble, trobàvem elsegon avituallament i mare meva ho celebràvem ja que d’un control a un altre hihavia 40 quilòmetres i ja es començava a fer llarg... Això si l’avituallamentben complert amb entrepans i begudes, prova de lo relaxat que estàvem i lespoques preses era veure el Dani menjant-se els entrepans de dos en dos!

Quin estres!

Un altre entrepà Dani?

! L’Ada i la Fátima desprès d’una estona vancontinuar i nosaltres encara ens vem quedar xerrant una estona, quin luxe decursa!!!!

Al marxar em va tocar córrer, teníem queatrapar-les i el Dani va posar la seva ‘marxeta’ portant-me a mi d’allò méscollat, sort que no eren gaire lluny!

Per aquelles coses dels recorreguts vem agafarun tros llarg de carretera d’aquells que a nosaltres se’ns fan tant pesats, pocque ens agrada l’asfalt, i que a més va ensopegar en un moment on l’Ada noestava massa fina , be en paraules textuals seves s’arrossegava!! No eraespecialment dur però al ser terreny que no et motiva se’t fa molt pesat it’incrementa la sensació de no avançar, ja us puc assegura que al poc de sortirde la carretera els mals se li anaven passant!

carretera i manta..

Anar-hi anant arribàvem a l’última pujada d’uns 8kms fins a Karkarru, aquí vaig arribar amb les cames tocades s’intuïa el meumoment de crisis, tant canvi de ritme,parar aquí, surt escopetejat allà.. m’estava passant factura, vaig mirard’agafar un ritme constant i cap amunt, aquest cop compartint la pujada amb elGorka tot moment, es va fer llarga, llarga, ja a dalt trobàvem al Dani estira’ten un costat resguardant-se del vent i el fred (7-8º amb un vent geladet),estava clar que tocava fer-l’hi companyia tot esperant per reagrupar la colla.

Es respira competició en l'ambient..

Aquí vem tindre un altre moment de la broma,un de tants! El Dani ens comenta a Gorka i a mi si escoltem la percussió inosaltres ens mirem pensant que no està massa fi que allà l’únic que sona erenles esquelles de les vaques però... tenia tota la raó uns metres més enllà h ihavien uns nanos tocan la Txalaparta!!

Amb Txalaparta inclosa!

El Karkarru aquest espectacular amb uns barrancsmolt vistosos, de lo millor de l’etapa, per aquí a dalt anem planejant , bel’Ada i companyia planeja jo m’arrossego un pel per seguir-los, ara si que estava ‘perju’, ja ho diuen els excessos es paguen

Comencem una baixada ben trencada i plena de fangque ens ha de dur fins l’arribada, la baixada es xula, l’Ada comença a baixarcom un coet i jo feina tinc per seguir-los, això al principi ja que amb el fangcada cop em va costant més i em vaig quedant enrere, m’atabalo, tinc la sensació d’estar baixant al damunt d’unataula de planxar, tot m’ho empasso, molt rígid... fins que se’m acut mirar laforquilla i veure a part d’un munt de fang que no es mou! Paro lo més ràpid quepuc i començo a treure fang de les barres i sorpresa.... trobo un pedrot entravessatentre la barra i el pont clavant la forquilla!!! Si, si, evidentment m’emportouna ratllada a la barra espectacular.. sort que la pobre des de l’Iron que estàdemanant la jubilació, em passa lo mateix amb una nova i em poso a plorar allàmateix! Emprenc la marxa i ara ambforquilla molt millor, a baix de tot trobo a l’Ada esperant, ens reagrupem totsi cap a acabar l’etapa que ja toca!

Arribada

L’arribada a Orduña ben xula, ens rep en Mikel undels organitzadors tot fent-nos fotos i se’m cau la llagrimeta d’emoció alrecordar els plats de pasta amb verdura que donaven, mare meva que bons i a méses podia repetir!! Desmaiat que estava un ,si es que m’havia plantejat el capde setmana tant de relax que ni m’havia mirar les etapes i avui al final vancaure 2942 mt. de desnivell positiu i 112km, deu n’hi do!!!

Pasta rica rica

Per cert tot dinant coneixem a la Koro i alIñaki !

Iñaki i Koro

Rentem les bicis, les deixem al pavelló on lesguarden fins l’endemà i agafem el tren fins a Llodio on tenim la pensió ondormirem no sense abans anar a fer un bon sopar tots sis, Gemma, Mia, Dani, Fàtimai naltros