Mtb del bo amb la Laetitia Roux!

Amb la Laetitia Roux havíem coincidit a diverses curses a França, a la Alps Epic el 2016 i la Chemins du Soleil 2018, allò de saludar-nos i poca cosa més, però l’any passat al trobar-nos a la BC Bike Race a Canadà vàrem compartir més moments i va sorgir la idea de fer alguna cosa juntes. A finals de febrer d’aquest any va passar per Catalunya i vem aprofitar per fer alguna sortida i concretar la idea, aniríem a la 4 Islands Mtb Stage Race a Croàcia. Quina emoció!

Però tots sabem com va acabar aquest tema, un parell de setmanes després sorgia el Coronavirus i ni Croàcia ni res, tots tancats a casa, de fet, nosaltres una mica més que ells però en definitiva tot el món de cap per avall. Amb el desconfinament i veient poc a poc com evolucionava el tema el juliol vem reemprendre el fil amb la idea de participar a la Alps Epic, finalment però he acabat anant a veure la Laeti i fent rutes pel nostre compte les mateixes dates de la cursa. I ha estat un gran encert.

El 19 d’agost al vespre em passa a buscar en Joan de Menorca, tot just arribat del ferri, ell sí que participarà a la Alps Epic i aprofitem per compartir viatge. Deixo el Santi a casa, que de moment no té vacances, i prenem rumb als Hautes-Alps, fent una primera nit a prop de Besiers.

El divendres 20, cap a les 15h arribem a casa la Laeti, davant el llac de Serre-Ponçon, ja m’hi quedaria a viure. Ens acomiadem del Joan que ha d’anar fins a Serre Chevalier, on comença l’endemà el pròleg de la Alps Epic.

La Laeti ja té la seva furgo gairebé carregada, afegim quatre coses més i les meves pertinences, carreguem tracks que ha preparat i marxem direcció Le Queyras, un dels parcs naturals dels Alts Alps. Fem parada a Guillestre a comprar menjar per passar uns dies i és llavors que veig que la Laeti és vegana, els que em coneixeu sabeu sobradament que m’encanta menjar i menjo de tot, sense restriccions, per altra banda però m’adapto a tot, així que em deixo portar i per no haver de fer dos menús cada dia la Laeti dirigeix la compra, jo agafo alguna coseta extra per a mi però en general sortim carregades de fruites, verdures i llegums.

Ara que tenim provisions continuem fins a Bramousse, un poblet encantador i molt autèntic enfilat damunt el barranc del riu Guil, allà ens instal·lem per una nit al Gite d’Etapa “Le Riou Vert” on ens rep la Sylvie i la seva família, que porten l’alberg i són amics de la Laeti, especialment el Rémy, el fill gran que competeix al equip nacional francès de skimo. Tot un campió a la neu i també fent pizzes, es passa tota la vesprada fent unes pizzes delicioses al antic forn de llenya de l’alberg, espectaculars. La llàstima però es que no m’entero massa del què diuen, si l’anglès el porto “comme ci comme ça”, de francès no en tinc ni idea, només caço paraules al aire, però abans de sopar m’he pogut integrar una mica més ajudant a fer l’amanida i massa de pa que cauran demà al mateix forn.

Són quarts d’onze, força tard per la Laeti i jo estic força cansada també del viatge, així que anem a dormir que demà ens espera el primer dia pedalant per Queyras!

Day 1 Col Fromage

Esmorzem al alberg cosetes de les que varem comprar ahir més productes locals que ens ofereix la Sylvie, bresca de mel, un pa de pessic molt especiat... i ja amb la panxa plena la Laeti rumia si podem fer la ruta sortint des d’aquí mateix, la idea original era sortir de Molines i el track el té d’es d’allà, així que s’asseu amb en Christian, el pare del Rémy, i dissenyen una nova ruta sobre mapa. Jo només entenc Col Fromage per aquí, Col Fromage per allà, Col Bramousse, Col de Près Fromage... molt formatge per aquí i la furgo carregada de verdures, hahahaha

A les 9 tocades sortim. De seguida veig que l’he cagada, volia posar el 32 per anar a la Alps Epic, però com que al final vem decidir no anar a la cursa em vaig relaxar i no vaig tocar el 34. Gran mistake! Rampes de fins el 27% a la primera pujada, mitges del 19% i trams d’herba típics d’alta muntanya que s’enganxen d’allò més. Què hi farem, on no puc toca posar peu a terra i a sobre em costa molt respirar, serà que hem sortit de 1400m i la primera pujada ens porta ja fins 2530m?

Això sí, els paisatges espectaculars, i acabar d’enfilar-se a 2500m per un corriol gairebé tot ciclable no té preu. Agafem la primera baixada des del Brunet i arribem a Col Fromage! Ja em cau la baba i només hem començat. Se m’acut mirar el gps i flipo, no portem ni 11kms i en canvi ja hem enfilat 1140m de desnivell positiu, la mare que em va matricular! A aquest ritme i amb el 34 petaré molt aviat, hahahaha. 

Em pensava que tocava baixar però no, la Laeti em mostra la direcció que hem d’agafar, cap al Col des Estronques hi falta gent, aproximadament els últims 100m positius els fem a peu, la Laeti carrega la bici a l’esquena però jo l’empenya al meu costat, sé que és menys efectiu i més lent, però vull vigilar molt amb l’esquena que no tinc ganes que em faci la guitza. Arribem al coll a 2651m, el vent ens acompanya però les vistes són de luxe i ara sí, tenim una bona baixada esperant-nos direcció Saint-Véran, el poble més alt d’Europa a 2042m i on vem estar amb el Santi aquest hivern en la nostra instrucció al skimo.

Per cert, pel camí no paro de veure marmotes, ara treuen el cap per aquí, corren a amagar-se, són molt diverties i m’encanta veure-les, no n’havia tingut l’oportunitat abans. Al Iron Bike molts cops algú deia, una marmota! Però quan mirava ja havia fotut el camp, aquí n’hi ha un munt. Només em sap greu que el Santi no hi sigui per veure-les.

Renoi quina baixada, 6kms de baixada fins a 1760m, la Laeti té una petita caiguda a les primeres de canvi, crec que per mirar enrere a veure si jo venia, per sort no és res i continuem el descens més happies que ningú.

No enfilem cap a Saint Veran, anem a tancar el bucle, es veu que hem de tornar a Col Fromage, però això ho sentia jo tant aquest matí. La pujada comença més o menys bé però de seguida ens toca empènyer que el sender s’enfila pel mig del bosc i té pressa per arribar de nou als 2000m. La Laeti, tan fina com és, és una màquina portejant la bici, sort que jo de moment vaig bé de forces que sinó... ens creuem amb molts caminaries i la majoria queden perplexos i ens animen al veure’ns amb les bicis.

Ja més amunt podem pedalar i arribem a un lloc encantador, la Chapelle de Saint Simon, on aprofitem per refrescar-nos a la font, picar alguna cosa i prosseguim, primer cap al Col de Près Fromage i de nou al Col Fromage, tancant el bucle. Fem una bona parada menjant pa amb alvocat i festucs, estem llestes per l’última baixada del dia!

Aquesta té una mica de tot, així com fins ara estaven tots els senders ben nets de rocs aquí trobem un tram força llarg més pedregós, que ens porta però a un corriol magnífic enmig del bosc, que condueix directament a Bramousse. La ruta és dura però m’ha encantat, arribem més que contentes.

Són gairebé les 4 de la tarda, mirem els gps, només hem fet 36kms però més de 2200m, com cada dia sigui així patiré, ho comento amb la Laeti i veig que sí, és la idea que té. Al adonar-me de la magnitud de la “tragèdia” comença el què jo anomenaré la “Laeti Epic Stage Ride” que ja veig que no tindrà res a envejar a cap cursa per etapes de les més dures que hagi fet, això sí amb el luxe de poder anar parant quan ens ve de gust per menjar, relaxar-nos en una font, fer fotos o vídeos...

I aquí un vídeo resum d'aquesta primera etapa pel Queyras by Laetitia Roux:  

Per celebrar-ho la Laeti obre un meló i ens el mengem a cullerades. Boníssim. Apa, una bona dutxa, ens acomiadem de la família Garcin i agafem la furgo per anar a la zona de Molines on la Laeti té previst fer la ruta de demà. Parem a una font del poble per carregar aigua a la furgo i aprofito per atacar una boulangerie, algo extra de sopar per avui i un capritxet per esmorzar demà. Busquem lloc per muntar el nostre primer campament i finalment ho fem a 2000m, al costat d’un riu, camí del Col Agnel, un dels ports mítics dels ciclistes de carretera.

Monto la tenda mentre la Laeti prepara el sopar. Aconsegueixo posar la bici dins, sense la roda de davant, ja tinc el format per l’acampada d’aquests dies, espero dormir bé, sort també que la Laeti m’ha agafat un petit matalàs que farà més còmode les acampades. Apa, sopar i a dormir que demà toca pedalar de nou.

Day 2 Descens de Col Vieux

Em llevo a les 7, el tema de la bici a la tenda ha funcionat, no m’ha caigut a sobre i he dormit prou bé. Veig que encara no hi ha moviment a la furgo de la Laeti i me’n vaig a passejar per un prat on he vist que bellugaven les marmotes més matineres. M’estic una estona observant-les, les que es deixen. Quan torno la Laeti “em renya” per no haver-la despertat, no tenim pas pressa.

Esmorzem tranquil·lament, i baixem cap a Molines, de fet aparquem una mica més amunt i decidim anar a buscar el track des d’allà. Estarà més tranquil que el poble. Sortim per una carretereta que porta a Saint Veran, allà enllacem el track.

La Laeti està escandalitzada del moviment que hi ha, normalment al estiu hi ha turisme en aquesta zona però no massa i ho veu massa concorregut, la veritat és que sí que hi ha força gent, però són gairebé tots francesos i italians, turisme de proximitat, lo normal en la situació que estem. El què no mola tant és que sortint de Saint-Véran, agafem una pista forestal que està tancada al trànsit però tot i així ens van passant mini busos que porten turistes a la muntanya, per sort no els deixen gaire més enllà i podem continuar rodant tranquil·les i gaudint de la pau de la muntanya.

Arribem a la Chapelle de Clausis, quina vall més bonica, em recorda paisatges del Iron Bike. Seguim amunt cap el llac de la Blanche i el seu refugi. Una altra parada a fer fotos, i és que aniries parant cada 10 segons. Aprofitem també per omplir bidons i deixant el llac ens toca posar peu, igual que ahir la Laeti es carrega la bici a l’esquena i jo empenyo. Seguim pujant, a estones damunt la bici a estones empenyent, poca gent trobem. Igual que ahir apareix el vent, però a 2884m, ja deu ser normal, no? Hem arribat al Col de Chamoussière. Fantàstic.

Envoltades per pics de més de 3.000m comencem a baixar direcció el refugi Agnel. Els excursionistes s’aparten per deixar-nos passar, perdem alçada però no massa, ja que quan som a 2600m hem de tornar a pujar, encarem cap a la carretera del Col d’Agnel però abans d’arribar-hi agafem un sender a l’esquerra cap a Col Vieux, fem un petit tros camp a través, ja que hem agafat un sender que no era i recuperem el nord.

Ja al corriol que toca, parem a fer un mos arrecerades del vent i enfilem cap el Col Vieux, aproximadament un quilòmetre i mig de pujada que podem fer damunt la bici mentre ens animen els caminaires. Tornem a ser a 2800m i que n’és de bonica veure el corriol de baixada, ben fresat cap el Lac Foréant. Cap allà anem.

Després del llac Foréant continuem cap el llac Égorgéou i més enllà fins arribar al poble de l’Échalp. Una baixada de més de 8kms i 1023m negatius, de molt bon fer, té un parell o tres de passos més complicats, la resta fàcil, amb flow, primer per la muntanya pelada amb les vistes dels llacs, després pel bosc. Arribes a l’Echalp que fa falta pitet.

A tres quartes parts de la baixada els frens de la Laeti comencen a fer un escàndol important. No pinta massa bé. Un cop a Echalp hi fem un cop d’ull, no li queden pastilles, em penso que en té de recanvi a la furgo però es veu que no, ni a la furgo ni a casa seva. Serà un tema que al acabar la ruta haurem de solucionar, ara per ara mirarà de frenar poc amb el de darrera que és el més apurat, per sort no queden grans baixades per avui.

Fem una parada per menjar, són les 14h tocades i traiem de les motxilles, una mica de pa del que vaig ajudar a amassar al Bramousse, que ens en van donar ahir abans de marxar, alvocats i fruits secs. Omplim d’aigua i reprenem la marxa. Agafem la pista que va paral·lela al riu Guil però per poca estona, ja que un sender que surt a mà esquerra porta també a Ristoles i evidentment el preferim abans que la pista.

Parem a fer un pipi, i ens agafa un atac de riure quan la Laeti s’amaga entre uns matolls i just abans de posar-se per feina s’adona que hi ha un home buscant gerds amagat entre la vegetació. I mira que semblava que aquí estàvem soles.

El sender s’acaba i passat Ristolas sí que agafem pista. Abans d’arribar a Aiguilles hem d’agafar un tram de carretera, curt però molt dret per salvar una gran esllavissada que hi va haver fa temps i on encara estan fent obres i reconstruint la carretera perquè va quedar totalment malmesa. Recuperem la pista cap a Moulines.

La part final del track anava per la carretera fins a Moulines, però abans d’agafar-la mirem el mapa i decidim prendre una carretereta secundària, o terciària, que passa pels poblets de Prats Bas i Prats Hauts i d’allà cap a Gaudissard, on al hivern el Santi i jo vem aparcar per pujar fent esquí de muntanya a la Gardiole de l’Alpe, quin paisatge tan diferent ara.

A Gaudissard trobem un sender que ens duu al poble de Pierre Crosse, ben a prop d’on hem aparcat. Una altra ruta rodona! De paisatges brutals i la fantàstica baixada de Col Vieux, un segon dia, comparat amb el d’ahir, més light, quasi 60kms i 1982m positius. Anem sumant!

Tenim la furgo al costat del riu, però que costa una mica arribar-hi per la vegetació. Igual que ahir ens partim un meló, cosa que es converteix en ritual, i ens disposem a posar-nos el banyador per refrescar-nos en el riu. Fem broma, ens podem canviar aquí? Sí, sí ara sí que estem soles. Tot convençudes. Em feines i treballs baixo al riu i em trobo a un metre i mig d’un pescador tot silenciós. Hahahaha de nou quasi li ensenyem el cul a un altre desconegut.

Que agradable posar-me en remull, tot i que l’aigua per estar a 1900m no està massa freda, em pensava que ho estaria més.

Ja ben refrescades la Laeti es posa a fer gestions per trobar pastilles pels Sram Level que porta la seva Bianchi. La cosa està complicada, les botigues de Le Queyras no en tenen. Llavors truca a un parell d’Ambrun i finalment sembla que tenim sort, tenen pastilles pels seus frens. El tema està en què des d’on som ara no arribem abans de les 19h que és quan tanca la botiga, i ho hem de solucionar avui ja que demà és diumenge i encara serà més complicat. Finalment queden que ens les deixen en una finestra i la Laeti els hi farà una transfer.

Així doncs agafem la furgo i deixem Le Queyras per anar a recollir les pastilles. Arribem a la botiga a quarts de vuit i quan agafa les pastilles me les miro i veig que no corresponen al seus frens, li han deixat unes pastilles pels Sram Red... ara sí que estem perdudes. Llavors se m’acut que els mecànics de la Alps Epic n’han de tenir i truquem al Joan a veure si ho pot consultar. Està sopant i quedem pendents de la seva gestió.

Aprofitem per buscar un lloc tranquil i sopem nosaltres també. Ja acabant ens truca el Joan que ha trobat quelcom que ens pot servir, no són exactament les pastilles dels Level però és un model que n’és compatible. Com que ja és tard quedem que les compra i les hi anirem a buscar demà el matí, cap a les 8h, abans que ell arrenqui amb la segona etapa de la cursa.

Buscant un lloc tranquil on passar la nit a prop de Ambrun la Laeti recorda un camp de rugbi a les afores del poble, hi arribem ja fosc, planto la tenda, hi poso el matalàs i la bici i a dormir. Que demà ens llevem a les 6:20 per anar a Saint Chaffrey a buscar les pastilles.

A mitja nit em desperta un soroll estrany. Mig clapada no l’identifico fins que em concentro i sento els aspersors del camp en marxa... casum! No he pas acampat al camp, però estic al costat i resulta que algun dels aspersors arriba a la tenda. Merda. No és pas constant, cada parell de minuts un petit ruixat, sembla que goteres no en tinc però és molest... miro l’hora, són les 2, quina mandra sortir, treure la bici, el matalàs, les coses que tinc dins la tenda, i fer-ho ara que estarà tot moll. Se m’acut que puc anar a la furgo i agafar una llauna de buida de cigrons que hem sopat i posar-la de cap per avall damunt l’aspersor perquè no em ruixi més, és una opció més fàcil que moure la tenda, però per altra banda he de despertar la Laeti i em temo que potser hi ha més d’un aspersor que m’arriba.  I mentre vaig rumiant què fer sento com els aspersors s’apaguen! Que bé, només reguen 15’, salvada i a seguir dormint.

Day 3 la conxorxa de la Alps Epic

Avui ens llevem més aviat que la resta de dies, hem d’anar a buscar les pastilles al hotel on és en Joan, més enllà de Briançon. Tal i com hem quedat a les 8 som allà. Aquestes sembla que funcionaran, no són iguals però més o menys.

Aprofitant que som aquí hem decidit fer la primera etapa de la Alps Epic 2020, la que els corredors van fer ahir i el Joan ens ha dit que és molt guapa. Mentre veiem els corredors escalfar, la seva sortida és a les 8:45 nosaltres muntem les pastilles noves i poc després els veiem sortir. Faig quatre crits al Joan i esmorzem que encara no ho hem fet.

Entre pitus i flautes sortim tard, gairebé a les 10h però tampoc tenim pressa. Sortim pel mateix camí que la primera etapa de fa 4 anys, al poc de sortir arribem a un punt on se’m bifurca el track, en el meu gps no puc veure quina és la direcció correcta, normalment ho miro a casa però como que avui porto guia i el track el vem carregar ahir a la nit a corre cuita doncs no hi he parat atenció. La Laeti s’ho mira i diu que és cap a l’esquerra, ok, doncs cap a l’esquerra. Segueix sent igual que el 2016. Continuem i de sobte el meu track es diferencia del de la Laeti i seguim el seu. A mi m’estranya, d’acord que no sé cap a quin sentit és el track el què sí que sé és que ara vaig fora track. En fi, tampoc importa massa, estem pedalant i la Laeti té pastilles, així que cap problema.

Van passant els quilòmetres, en algun moment hem creuat de nou el track que porto jo, però ara ja fa estona que no. Ens divertim en algun corriol del bikeparck de Serre Chevalier, i remem a base de bé direcció Lauteret, talment com el 2016, tot i que aquest cop amb força vent de cara, es fa dur. 

Parem a mirar el track i va gairebé fins Lauteret mateix, pel poc que vaig veure ahir de l’etapa d’enguany segur que no hi anava. Li dic, ja veuràs com ens enfilem cap el Chemi ndu Roy, com vem fer el 2016 i efectivament, abans d’arribar a Lauteret, agafem una pujada que es fa a l’Ultraraid de la Meije i anem a buscar el Chemin du Roy. Ara sí que hi posaria la mà al foc, estem seguint el track del 2016, el misteri és saber com es que la Laeti encara el té posat al seu gps.

Anant cap a Lauteret m’apareix el molest mal d’esquena. Quina merda. I això que encara només hem fet 20kms i són els més ràpids que hem fet en els tres dies que portem pedalant. Intento canviar de postura i estiro una mica quan parem, toca aguantar-se.

El Chemin du Roy és espectacular. La primera part hem d’enfilar-nos pel bosc ziga-zaga amunt, a la Meije això mola més perquè es fa de baixada. Però un cop passem els 1900m el sender es fa més planer, resseguint la muntanya, amb zones amb una bona timba, en aquest sentit ens queda a la dreta. El què aquí anomenen un “balcony singletrack”. És molt i molt guapo, parem algun moment però mirar enrere ja que la glacera de la Meije ens queda just a les nostres espatlles. El sender té una altra cosa bona, com que no és pujada constant l’esquena em deixa de fer mal.

A la Laeti se li acaba la bateria del seu gps, ja sap que té aquest problema i en porta un altre, així que fa el canvi i sorpresa, en aquest altre gps no ha carregat el track d’ahir a la Alps Epic i tampoc hi té carregat el track del 2016 (ja seria casualitat), obro zoom en el meu i veig el track que hauríem d’estar seguint aproximadament 2 kms més enllà, si seguim el Chemin du Roy hi arribarem.  

Seguim gaudint del balcony fins arribar a un lloc on tira més cap al interior on la muntanya s’obra perquè conflueixen dues valls amb un torrent cada una. Hi ha unes quantes casetes i una font, aprofitem per carregar d’aigua. Això és una meravella, no falta aigua en lloc.

Miro el gps i ja hem arribat al track, el tema està en què segueixo sense saber cap a quin sentit és i no tenim cobertura per tal de comprovar-ho a la web de la cursa o al strava del Joan, per exemple. Una cosa la tenim clar, si seguim el track continuant pel Chemin du Roy ens porta directes a la meta, podria ser ben bé l’arribada i si el seguim cap a l’altra sentit fa moooolta pujada, tocarà empènyer, de fet per aquí és per on es baixa a la Meije. Com que no volem acabar ja la ruta decidim tirar amunt i provar-ho.

És una matada, hem de carretejar la bici gairebé tota l’estona i quan portem uns 45’ carregant amunt decidim deixar-ho estar. Parem a fer un mos enmig d’aquest espai tan xulo, tot gaudint de l’entorn. A més les dues aquesta zona la coneixem de la Meije.

Apa, ara ens toca baixar per on hem pujat, segur que serà força més ràpid. Efectivament, a part d’un parell de llocs on poso peu, la resta és una bona baixada, uns 12’ ens costa desfer el camí, si fos tan fàcil pujar... 

Reenganxem el Chemin du Roy, que en aquest tram bàsicament va picant amunt, segueix el balcony i les vistes són d’infart. Ara que tinc una més de tècnica que el primer cop que hi vaig passar m’encanta! La primera vegada em feia una mica més de “yuyu” ara m’hi sento molt més còmode.

Arribem a un collet a 2170m d’alçada i comença la baixada. Amazing! Com gaudeixo seguint la Laeti, llàstima que aquí també està tot ben sec, sembla que faci dies que no hi plou, però la baixada és genial, s’ha d’anar en compte el primer tram perquè és sender molt estret amb parets d’herba a banda i banda, com en toquis una la volada està assegurada. Per sort les dues el tracem bé i entrem dins el bosc, on comencen un seguit de corbes ben tancades de baixada, seguint la Laeti vaig tan ràpid com puc, talment com si estigués en cursa.

Però lo bo s’acaba i després de 4 kms baixant arribem a un poble on agafem el camí de l’anada del revés. Cap a la furgo hi falta gent.

Potser la ruta d’avui no ha tingut tanta novetat com esperàvem però igualment ha estat estupenda, jo encantada d’haver gaudit de nou del Chemin du Roy. Avui ens quedem amb 53kms i 1500, és l’etapa de transició de la Laeti Epic Stage Ride ;)

A mi personalment m’ha anat bé per no carregar de més l’esquena. Un cop a la furgo ataquem un altre meló i baixem al riu, aquest sí que està fred, que bé per les nostres cames, només amb el color ja es veu, l’aigua baixa a tota castanya i d’un color blau cel, blanquinós, directe de les glaceres.

Ja ben refrescades anem al poble a buscar un super que necessitem provisions de nou. Ja amb l’estoc de fruites i verdures renovat, i la meva escapada a la boulangerie, tornem cap a Le Queyras. Avui muntem el campament a Arvieux.

 

Day 4 El gran vuit

Ens llevem a Arvieux, quina nit més fresca, amb el sac i una manta i fins i tot he hagut de posar-me la jaqueta de plomes als peus! Mentre esmorzem estem a 6º, sort que quan surt el sol la temperatura puja considerablement.

Avui la Laeti ha preparat una ruta en forma de 8, és a dir a mitja ruta tornem a passar per la furgo. Quin perill! Espero no tenir problemes amb l’esquena, sinó pot ser molt temptador...

Sortim cap a les 9h cap al mític port d’Izoard, volíem sortir abans per no trobar molt trànsit, ja que la primera part la farem per la carretera però entre una cosa i una altra ens ha anat passant l’estona.

Així doncs comencem l’ascens a Izoard per la seva vessant sud, la primera part és la que trobo més dura, una recta entre Le Chalp i Brunissard, després trobo que es fa millor. Anem fent i per sorpresa nostra està força tranquil i ens permetem el luxe i tot d’avançar amb les btt algun ciclista de carretera i a nosaltres només ens en passa un.

Em noto l’esquena però tot i que ens hem estat més d’una hora seguida pujant no em molesta massa, creu-ho els dits perquè segueixi així.

Arribem fins el col de la Platrière, on comença el què s’anomena Casse Déserte, una zona molt pedregosa on les roques s’aixequen fent formes d’allò més estranyes. Ens apropem al mirador des d’on veig un dels senders que vem recórrer a la Alps Epic del 2016.

Aquí seguim pujant per sender, maquíssim. Fins arribar al Col du Tronchet, em sona aquest tram, segurament també de la Alps Epic, però són llocs on hi podries passar mil cops, cap problema per repetir-los. De fet hi trobem una marca de la cursa, aquesta any també s’hi passa.

Un cop d’alt toca l’hora de baixar, li deixo l’arnés de la Gopro a la Laeti perquè baixi com una boja i immortalitzi el moment. És una freerider, baixa espectacular! Començo a baixar darrera d’ella, intentant seguir-li la roda, però freno un moment està molt sec i cada vegada que frena per agafar una corba aixeca un núvol de pols que n’hi mi veig. La deixo fer, que va ultra motivada amb la càmera. Baixa fotent espectacle, apurant, traçant les corbes que quedi un vídeo ben guapo i quan parem a baix per revisar-ho... resulta que en lloc de fer vídeo ha fet una ràfega de fotos, quina llàstima, hahahaha  

Seguim baixant, un tram de pista força dreta i enllacem amb un sender planer i ben estret al costat d’un canal d’aigua. Ens agrada aquest lloc i ens porta fins el Lac de Roue.

En lloc de baixar directes cap a Arvieux per la pista agafem el GR, molt més distret. Baixada divertida i algun tram de pujada per encarar la baixada final cap a La Chalp enmig d’un bosc d’arbres enormes.

21kms després arribem de nou a la furgo, encarem la segona part de la ruta i toca... pujada! 8 kms de pujada des de 1550 fins a 2500. Comencem animades però ben aviat l’esquena es fot “porculera”, toca patir. 

Que llarga se’m fa la pujada, em posi com em posi em fa mal. Sort que la Laeti em té distreta amb les seves històries, em comenta que aquest port i la baixada següent ja la feia amb el seu pare con tenia 12 anys! No m’estranya que vagi amb bici com hi va, jo als 12 anys agafava la bici al estiu pel poble per anar de la piscina a casa els avis, més o menys lo mateix, hahahaha

Estic temptada de parar a estirar però m’hi resisteixo. Prefereixo enllestir-ho i finalment coronem. Quin alleugeriment. Faig estiraments, fotos i passo una mica de fred, aquí dalt el vent torna a bufar amb ganes i és fresc.

La baixada fins el refugi Furfande no decepciona, està ben planxada, és rotllo bikepark, de fet quan nosaltres hem arribat un parell baixaven amb casc integral i genolleres. Continuem seguint el GR enmig dels xalets de muntanya, qui tingués una cabaneta en aquest indret.

View this post on Instagram

A post shared by Ada Xinxó (@adanonstop)

Tot i que en general seguim de baixada, en un “balcony singletrack” rollo Chemin du Roy, fem trams de sender de puja-baixa i com es queixen les cames, de fresques no en tenen res. Per sort l’esquena des que hem acabat la pujada que no em fa mal. Lo bo s’acaba encarem cap a Arvieux, no sense abans gaudir de dos senders espectaculars més on sento olor de socarrim dels frens. Toca canviar pastilles.

Ens hem marcat una altra gran ruta, 46kms i 2112m+, llàstima del mal d’esquena de la segona pujada, perquè el recorregut m’ha encantat, aquí però, lo difícil seria fer-ho perquè no m’agradés. Rematem amb un banyet al riu i el meló que ja és tradició!

Apa, una mica de couscous amb verdures per dinar, canvi de pastilles davant i darrera i a la tarda anem al poble a fer uns cerveseta i a buscar wifi per posar-nos una mica al dia. El sol se’n va i refresca de mala manera, així que tornem a la furgo a abrigar-nos, massa tard, se’ns ha posat el fred al cos, així que escalfem una mica de sopar per entrar en calor. Molt millor.

Torno a muntar la tenda i a dormir que demà la Laeti, que mai en té prou, vol anar a fer l’última etapa de la Alps Epic d’aquest any i els números espanten, a la web diu 2900m de desnivell positiu, demà comprovarem si hi són de veritat...només espero que l’esquena es porti bé.

Day 5 Le Queyras 3000+

Una altra nit fresca a Arvieux. I pensar la calor que farà al tornar a Sabadell... he d’aprofitar i gaudir de les temperatures dels Alps que ja no em queda massa d’estar per aquí.

Endrapo tot el què puc i m’emporto gairebé totes les barretes 226ERS que em queden, els 2900m de desnivell fan molta por i mes amb la Laeti al mando, que no té aturador.

El track de la cursa surt de La Chalp, 2 kms més amunt d’Arvieux, així que mirem el mapa i decidim pujar per una carretereta que va a un petit nucli que es diu Les Maisons i d’allà agafem la pista que ens porta al Lac de Roue, on ahir vem veure senyals de la Alps Epic. Dit i fet, arribem al llac amb els primers 300m de desnivell fets i agafem el track de l’etapa de demà de la cursa.

Al costat del llac hi ha una àrea de càmping i ben a prop arrenca la primera baixada del dia, 2 kms d’una baixada força dreta i seca per enmig del bosc, amb un parell de trams delicats que ens escup directament a l’entrada del poble Chateu-Queyras, amb el seu formidable fort custodiant la zona. Que fort, hem sortit de 1550m i en 7 kms de ruta n’hem pujat 300m i n’hem baixat 500m, pim pam.

Evidentment ara ens toca pujar i de valent... hem d’anar fins el nostre estimat Col des Près Fromages, aquest ja ens el coneixem! I si no recordo malament rondava els 2.200m, amunt!! Anem pujant tot fent petar la xerrada i ben aviat el mal d’esquena fa acte de presència, quina murga, si acabem de començar. Que en serà de dura la pujada i no és pas que sigui dolenta ni molt dreta, es que fer 10kms de pujada amb mal d’esquena no és la meva versió preferida de la pel·lícula.

Sense pressa però sense pausa, anem enfilant-nos. Com m’agrada això d’estar cada dia pujant per sobre 2.000m, arribades al Col des Près Fromages gravem uns vídeos a la font que hi ha la mig del prat i que a l’hora fa d’abeurador de les vaques de la zona, es veu però que estem tardant massa i és el seu moment d’hidratació, comencen a apropar-se, primer una, després dues, tres... sembla que estan assedegades, més val que marxem no fos cas que també els hi agafi gana i vulguin tastar les nostres barretes.

Comencem emocionades el descens però, amb tot el què hem fet per aquí, ens deixa una mica desencantades. Primer perdem alçada per pista, això no es pot “permitir” ;) i després sí, fem un tram de corbes xulo però no massa llarg, en aquesta zona una baixada d’un quilòmetre és una misèria, per després guanyar de nou una mica més d’alçada, amb un parell de rampes ben dures, per anar a buscar una baixada que està molt marrana, es força dreta, està seca i té molta llosa solta per acabar arribant de nou al Chateu-Queyras, decididament, tenint coneixement del què hi ha en aquesta zona, aquest bucle la Laeti i jo no l’hauríem posat a la cursa, hi ha infinitat d’alternatives més boniques.

Omplim aigua a la font del poble i encarem la segona pujada llarga del dia, sort que he descansat l’esquena baixant. De fet només em fa mal a les pujades llargues i constants, suposo pel fet de no moure’m de posició i amb el problema afegit de la motxilla, tot i que no hi porto aigua i no pesa gran cosa. Amb una nova pujada de 10kms a la vista, quelcom em fa pensar que l’esquena es queixarà.

Per sorpresa ho porto millor que a la primera pujada, em molesta però comença més tard. Quan falten uns 3 kms per arribar dalt, deixem els últims arbres del bosc i creurem un rierol paro per fer un pipi i de passada estirar una mica. Apa, ja estic apunt per rematar la pujada! Quan ja som gairebé a dalt, a 2300m veiem que el track deixa la pista principal per agafar un sender que puja dret muntanya amunt, a la Laeti li sembla que si seguim la pista farem més volta però arribarem al mateix punt sense empènyer la bici i ho provem.

La teoria és bona, la realitat és que hi ha una pastora amb tres gossos que creuen oportú que la gent passi per davant la seva cabana és molest i tenen el camí tancat. Així doncs davant la negativa de poder passar, fem mitja volta i baixem fins a trobar el corriol on hem d’empènyer la bici amunt, que simpàtica la pastora!

Cap problema, no és massa tros i dalt, amb unes vistes magnífiques parem a fer un mos, tot i que no ens podem entretenir massa, a les 18h hem de ser a Embrun a l’estació a buscar una amiga de la Laeti i ja són les 14h tocades.

Reprenem la marxa i seguim per un sender collonut que va resseguint la muntanya, perfecte, suposo que porta al Col du Tronquet, ja que ahir hi vem veure una senyal de la cursa. I més o menys estem a la mateixa alçada així que perfecte, arribem al coll pel sender i baixem cap a La Chalp, d’allà a Arvieux és un obrir i tancar d’ulls. Això ja està fet!

De cop el sender comença a tirar avall, avall, avall. Una baixada que m’encanta però que és baixada. Merda, si baixem això vol dir que hi ha encara una altra pujada per fer, que ens agafin confessats, no arribarem pas a Embrun a l’hora.

Efectivament, baixem de nou fins a 1800m a Souliers, i si no vaig errada el Col du Tronchet és a 2300m aprox... li comento a la Laeti que hauríem de retallar però es mira el track i diu que només són 3 kms de pujada, que ens dona temps. Aquesta dona no accepta un no per resposta així que a Tronchet hi falta gent, pugem pinyons i amunt.

Primer la pujada sembla inofensiva, vull dir una pujada normal com les que hem fet avui, amb una mitja del 8% per exemple, però no, hi ha gat amagat. Quan me n’adono que el track puja pel mateix lloc on vem baixar ahir tinc clar que he begut oli. Encara ens queda una opció i a més a més una opció xula, per tallar, aviat trobarem el trencall cap el sender paral·lel al canal d’aigua que porta al Lac de Roue, però la Laeti no té pas cap intensió d’agafar-lo.

Apretem les dents i encarem les primeres rampes, mira que venir amb el 34, però com que no ho puc canviar li foto gas amunt. Gas gas no massa perquè amb tot el què portem aquests dies de gas no en queda, però les ganes les hi poso. De fet pujo gairebé el 100% dels rampots de la pista, fins i tot una mica més que la Laeti que ja és dir. Però quan el track deixa la pista i agafa el sender a mà esquerra estic destruïda, entre l’esquena, el 34 i la falta de forces, em poso a caminar muntanya amunt.

En un primer moment la Laeti també camina però després s’enfila a la bici i es posa a pedalar, no ho pot fer tot però poc li falta, és moooolt crack la paia! Quina pujada més bestial per acabar l’última etapa de la cursa, ho miro al Strava i són 1’95kms a una mitja del 20%, amb lo xulo que va ser baixar ahir per aquí i lo dur que se m’ha fet pujar-hi.

En fi, ja som dalt, ara sí, toca rematar la jornada amb una bona baixada. Quines ganes! 

Em poso a seguir la Laeti, com m’ho passo intentant seguir la seva roda, és genial com baixa i un luxe tenir l’oportunitat de fer-ho. Ja arribades al poble passem per la meta de la Alps Epic a saludar els coneguts que estan fent la cursa, el Joan no el trobo però saludo als organitzadors, el Sanjuan i la Celina i el Valerio a qui em fa molta il·lusió veure de nou.

Ara sí, correm cap a la furgo i miro el GPS abans de parar-lo, colló clar que estic petada, 55kms i 3002m de desnivell positiu, que es diu aviat.

Passem per Embrun i continuem cap a casa la Laeti, ben a prop del llac Serre-Ponçon. Demà farem la ruta per aquí, ben bé pel pati de casa seva. També tinc ganes de descobrir aquesta zona, a veure què tal.

Day 6 bikers a l’aigua!

Després de dormir 4 nits a la tenda amb la bici he trobat a faltar la Oiz al meu costat. És broma! Tot i que no he dormit malament a la tenda, s’agraeix tornar a un llit, he dormit com un tronc.

Avui és l’últim dia amb la Laeti, també s’acaba avui la Alps Epic, ells faran la super etapa que vem fer nosaltres ahir, i el Joan em passarà a buscar demà el matí per tornar a Sabadell.

Així doncs hem d’aprofitar, la Laeti té massa coses per ensenyar-me amb un dia de la seva zona, així que ha de fer una selecció, no sé si en serà capaç, hahahaha, el què tinc clara és una cosa si és per ella fins que no arribem a 2.000m positius no para.

Sortim amb ganes, la veritat és que per ser el 6è dia i amb tot el tute que portem avui les cames responen més bé de lo esperat, millor perquè comencem pujant i pujant, i pujant i pujant. Diu que vol fer una pujada llarga per enllaçar després tots els singletracks xulos de la zona. Sona bé. I així ho fem, de 800m a 1700m, per variar 900m+ d’una tirada.

Pujada per pista i amb vistes al llac de Serre-Ponçon, el protagonista del dia. Fotos de rigor i a buscar l’entrada del primer sender. 

Ostres, ara que m’he acostumat als senders de vertigen de Le Queyras aquests són diferents, hi ha moltes pinyes, són molt estrets i la Laeti baixa com una boja, aviat però li vaig torbant el feeling. Com mola. Més avall parem per apartar un arbre que ha caigut enmig del sender, deixem la traça ben neta.

Fem algun enllaç per pista per canviar de sender però són coses breus, un sender més tècnic i empinat, un altre que zigzagueja a base de bé i la Laeti fent el cabra i jo mirant de no acabar penjada d’un arbre, hahahaha. I arribem al llac, això només pot voler dir una cosa, som a baix de tot, per tant ens toca remuntar.

Ara sembla que les cames ja no estan tan contentes com a primera hora del matí. Però tot i així anem fent, no els hi queda un altre remei. Després de 5 dies de pujades quilomètriques i baixades infinites toca fer quilòmetres de puja i baixa, que estrany se’m fa. No ens allunyem massa del llac, diguéssim que l’anem vorejant una mica, la seva part nord-oest.

Estem més a prop de la civilització que la resta de dies, passem per un túnel sota la carretera principal on gairebé embarranquem en un toll gegant, agafem un sender que ens deixa just a la porta d’un bungalow, hem entrar en un càmping i encara no sabem per on i finalment sí, ens regalem un refrescant bany al llac Serre-Ponçon, on evidentment no hi pot faltar el nostre meló de final de ruta.

I amb 51kms i 2.006m (sabia que no pararia fins arribar-hi) s’acaben 6 dies d’autèntic mountain bike, 300kms i 12.814m+, la “Laeti Epic Stage Ride” ha estat molt emocionant i en companyia d’una autèntica campiona del skimo com és la Laetitia Roux, un plaer enorme haver recorregut aquests camins de la seva mà.

Una experiència única que de ben segur no oblidaré mai. Gràcies de tot cor Laeti!