Ha costat arribar-hi però ja tenim aquí l’última
etapa del nostre segon Ironbike. Em desperto, trec cuidadosament el peu del
sac de dormir i confirmo que no ha estat tot un somni, en lloc d’un peu tinc un
botifarró gegantí, on és el meu turmell? Però amb el peu més inflat o sense
toca recollir la tenda i preparar-nos per afrontar l’última etapa, l’ambient
però el noto carregadet i el temps no ajuda, a Sestriere hi plou, quina llauna.
Últim dia d'acampada, sort que hem dormit a cobert i no ens ha emprenyat la pluja |
Un peuet d'elefant |
Recollim tots els
trastos i improvisem un canvi en la logística de tornada, el Dani i
l’Alejandro, després del conjunt de despropòsits d’ahir no tenen ganes ni de
fer l’última etapa i menys plovent, els nostres ànims no serveixen de res i
decideixen tornar cap a casa avui mateix. A l’autocaravana en marxa només podem
baixar 5 persones, així doncs que li toca al César baixar amb ells per tal de
que el Francesc pugui acabar l’Iron i baixar amb nosaltres demà.
Entre una cosa i
l’altre ja són les 7:30,
ahir vem quedar a aquesta hora amb el Salvatore perquè em fes el embenatge i pogués
sortir avui, així que vaig cap a la sala on hem quedat mentre el Santi acaba
d’organitzar les bossetes amb el menjar i les coses d’última hora. Però a la
sala ni rastre del Salvatore, espero uns minuts i res. Quins 15 minuts de
neguit, em bellugo coixa per tot el poliesportiu buscant el Salvatore i ni
rastre, fa estona que ningú el veu, però finalment apareix, buf, quin ensurt
m’ha donat.
Vinga Salvatore apreta fort que sinó això no entra dins la sabata! |
Ara sí, m’embolica el peu ben embolicat, l’entaforem com podem dins la sabata i apa cap a fora a esperar que el Fabrizio cridi els nostres noms per emprendre l’última etapa. Quins nervis, estem a punt de conseguir-ho, 60 kms ens separen d’aconseguir la maglia de finishers però al Iron Bike mai res és fàcil i el peu i la pluja no ajuden.
Últim perfil, al atac!! |
Últim dia i toca abrigar-nos que plou i fa fred, quina mandra! |
Ironbikers passat per aigua |
El gran Kaptian Pedales, és la bomba aquest home! |
sí, sí, molt sexy, tira cap a la sortida, home! Aquest home està pitjor que quan va arribar i mira que era difícil |
Fins i tot l'arc de sortida ja no pot mes, jejeje |
Junts per assolir l'objectiu! |
No és un descens
difícil, la veritat és que sembla un baixada ben divertida però no la puc
disfrutar mai, l’any passat perquè tenia els braços destrossats de la visita al
Chaberton del dia anterior, i aquest any perquè el peu en fred em fa mal i
l’ibuprofè que m’he pres potser encara no m’ha fet efecte. Així que baixo a pas
de tortugueta i pacientment el Santi i el Francesc em fan companyia.
Un tramet de pujada enmig del descens, l'helicòpter fent escampar els núvols de pluja |
A mitja baixada els
frens comencen a fotre una escandalera important, però per sort segueixen
frenant i la pluja no vol ser la protagonista i ens deixa baixar tranquils. Acabem
el descens i l’especial, hem baixat a 1.500 metres , un
descens de 1.200 metres ,
quasi res. Segur que no hem fet un bon temps però avui es tracta d’acabar.
El primer avituallament del dia a Sauze di Cesana |
Comencem el primer
port del dia, comencem igual que l’any passat però deixem passar l’entrada al
senderó per on vem continuar, així doncs la pujada és una altra, anem pujant
per pista i com que ja no plou, comença a fer calor. Em passa la Rickie i xerrem una mica,
diu que vol un bike park com el què hem fet al pati de casa seva, i qui no! I em
pregunta pel peu, li dic que em deixa anar fent que ja és prou. La veritat és
que ara que s’ha escalfat i que no fa baixada vaig una mica millor i miro de no
pensar-hi massa però tampoc vull apretar per no forçar-lo més del compte, així
que intento pujar amb més cadència de lo normal i menys força.
Go Rickie go! |
Mica en mica anem parant tots a treure’ns
l’impermeable i entre això i que no estem per tirar coets ens va passant
bastanta gent. El Francesc se’n va endavant i jo prenc al César com a
referència, miro de mantenir la distància, que no em tregui més metres, em
costa i és va allunyant, em passa el Toni i llavors el segueixo a ell i així
vaig fent, el Santi va venint més enrere, li ha costat una mica encabir el gore
dins el camelbak minimalista.
Una veu coneguda per darrera, m'atrapa i em passa el César |
Quin rocot, espero que no ens hi haguem d'enfilar! |
Vinga que m'atrapen uns quants més... el Toni i el tornado del Milton |
La pujada se'm fa eterna, em distrec fent fotos per no pensar en el peu |
Vinga que això cada cop fa més bona pinta, no pot faltar molt, que no se m'escapi el Toni |
El César para a fer-me una foto, sort que no se'm veu la cara. Sestriere al fons. |
Arriba el Santi que per no tornar a treure el Gore de la motxilla si fa falta passarà fred |
Fred potser sí però gana no! |
El Santi tira avall
i el perdo de vista de seguida mentre em torno a abrigar per baixar, baixo
incòmode i poruga i tot i així atrapo un biker suiís, i amb el soroll que em
fan els frens com per no adonar-se que vaig darrera, així que em deixa passar,
mal negoci, a la corba següent tinc una petita caiguda, res important però el
suïs torna a passar davant. Al cap de res m’atrapa el Jose, m’aparto per
deixar-lo passar, m’explica que ha caigut al bike park i li fa mal l’espatlla
però ningú ho diria perquè baixa volant.
El tram final de baixada és molto facile! i aquest cop no és broma |
La baixada suavitza i el Santi m’espera per anar fent junts el tram planer que ens ha de portar fins al avituallament de Fenils, on ahir començava la pujada al Chaberton i on avui comença la segona especial del dia. Són uns 10 kms de lleugera baixada amb algun rampot sorpresa i trams de rodar constant fins que finalment arribem a Fenils on ens està esperant el Francesc.
Rodant per la plana amb el Santi i el Jose María d'Asturias |
Ara sí, endavant amb l'última especial! |
Ens encantem una
mica xerrant al avituallament, és l’últim i s’ha d’aprofitar. Però portem ja 3:30, ens en queden 3 per entrar dins
de temps i ens falten encara uns 25 kms així que ens deixem estar de
xerrameques i encarem l’última especial els tres junts, el Francesc, el Santi i
jo. Per variar és un port llarg, l’any passat ens vem saltar l’últim tram
perquè estava mal senyalitzat, així que avui vaig amb mil ulls. Segons el perfil
són uns 10 kms de pujada amb 900
metres de desnivell i segueixo la mateixa filosofia que
en el port anterior, “sin prisa pero sin pausa” i amb més cadència que força
que el turmell ja està patint prou.
Fem les primeres
corbes junts però el Francesc es va distanciant poc a poc i el Santi també
m’agafa uns metres tot i que el vaig veient. Deixem la pista i entrem en un
sender molt xulo, el recordo de l’any passat, és juganer, fins i tot perd alçada
en alguns moments però després ho compensa amb uns rampots curts però intensos
i és aquí on el canvi em comença a jugar una molt mala passada. Com que no vull
forçar, al veure les rampes poso plat petit però no aconsegueixo que engrani
amb cap pinyó, que estrany. Paro m’ho miro i a part d’una mica de fang a les
roldanes no veig res anormal. Netejo una mica i ho torno a intentar, res, que
amb plat petit no puc anar perquè els pinyons no rutllen. Amb aquestes m’atrapa
el César, ens ho mirem els dos i optem per netejar les roldanes, puc posar el
plat petit però no amb el pinyó gran, amb el segon, penso que ja em va bé i
prosseguim però no dura gens, a la que faig força torna a saltar tot. Quin
rotllo i el Santi que s’ha esfumat.
Segueixo pujant com
puc, mantinc el plat petit i baixo pinyons però cada cop el tema va pitjor,
estic perdent molt de temps i estic enrederint també al César, m’avancen uns
quants bikers entre ells la Stefania que segueix endavant després de
preguntar-me si necessito res. Finalment aconsegueixo pujar a pinyó fix, sembla
que l’única combinació que aguanta pujant és el plat mitjà amb el tercer pinyó,
em cabrejo de mala manera perquè això m’obliga a pujar forçant molt més del què
voldria el turmell. De mala llet vaig fent amunt sense perdre de vista el César
que em va animant.
Avancem a la Stefania
que fa cara d’estar patint de valent, l’animo i tiro amunt jo també porto la
meva processó particular i més quan arriba el tram de caminar, per sort és el
mateix que l’any passat i no dura massa. Ara segueixo pujant per pista amb el
César i els seus ànims, jo estic que trino em surt foc pels queixals, just avui
que no he de forçar li dóna al canvi per fotre’m la punyeta? Segurament es deu
haver doblegat una mica la puntera a la caiguda que he tingut baixant de la
Cima Bosco...
Tinc el turmell
fart de tant apretar i la pujada no s’acaba, amb el César ens sembla que ja no
pot faltar massa, es mira el perfil i em crida:
-
1 km !
Collons quin quilòmetre més llarg, em pensava que no arribaríem mai al
cap damunt. Per fi, una recta i el Santi enfilat a un marge animant-nos i fent
fotos i un avituallament neutralitzat al final, al pobre Santi li dic de tot,
els nervis han pogut amb mi i li toca pagar-ho a ell.Se m'intueix la cara de pocs amics... |
Però no ens podem
encantar ens queda 1:10 per
baixar i fer l’últim ascens fins Sauze d’Oulx, he perdut molt temps pujant i la
baixada no es preveu fàcil deixem que el César encari primer avall i al cap de
poc sortim el Santi i jo.
Amb lo bé que
m’aniria una baixada facilona per pista i apareix un sender primer molt dret i
després tremendament pedregós, baixo el què puc muntada però de tant en tant he
de parar per intentar relaxar una mica el peu, al baixar dreta sobre la bici
carregues tot el pes al turmell i les pedres no ajuden a que sigui un arrepenjar-se suau, tot al contrari. A sobre el corriol és llarguíssim i només
l’últim tram és per pista on, per fi s’acaba l’especial. Acabem de baixar fins
la carretera i ens disposem a encara l’última pujada de l’Iron Bike 2012,
arribar a Sauze d’Oulx no és fàcil i seguim sota pressió fins l’últim moment de
l’última etapa, ens queden uns 8 kms de pujada i uns 45 minuts per fer-los.
El Matt al inici de la baixada de l'especial |
Tenim por de no
entrar a temps i pugem al tope de les nostres forces, ara ja sé que l’única
combinació que em serveix per pujar és plat mitjà i el tercer pinyó així que
començo així d’un bon principi, és l’últim esforç i val la pena. No anem a poc
a poc, avancem uns quants bikers, pugem tot lo ràpid que podem o no arribarem a
temps. A sobre la memòria em fa una mala passada, l’any passat aquí anàvem
sobrats de temps i pujàvem sense pressió, total que no em vaig adonar que la
pujada era tan llarga i com tarda en aparèixer el camí de les estàtues de
fusta.
Mentrestant a l'arribada Francesc ja pot respirar tranquil, 6è Iron Bike a la butxaca, que bèstia! |
Es fa dur però hi arribem, ara sí que em veig finisher, aquest senderó
humit i curiós és una zona de passeig per la gent de Sauze d’Oulx, és un puja
baixa ondulat entre estàtues i bancs, el Santi m’agafa uns metres perquè no puc
jugar amb els pinyons però res important, al final del sender veiem les
primeres cases, som a Sauze, ara “només” ens falta enfilar-nos fins la plaça
principal del poble, ho dic entre cometes
perquè sona fàcil però no ho és, viure aquí ha de ser com viure al barri
alt de San Francisco, quines rampes déu meu i jo sense poder pujar pinyons!
Però sentint-nos
tan a prop de ser finishers qualsevol cosa és viable i ens anem enfilant mentre
un manyoc de nervis i il·lusió es va apoderant dels nostres estómacs, pessigolletes,
papallones, com li vulgueu dir, emoció, molta emoció i creuem la línia de meta
agafats de la mà, aquest any oficialment som FINISHERS!!
La millor arribada :) Ho hem aconseguit!! |
I no ha estat fàcil... |
Sabia que per més
ben preparats que ens enfrontéssim al nostre segon Iron Bike seria molt difícil
que ens anés tot tan bé com l’any anterior, quan els problemes mecànics i
físics ens van respectar d’allò més. Aquest any en canvi els handicaps han
començat a aparèixer des del primer dia, des d’haver d’acostumar la musculatura
altre cop al plat rodó, passant per mals diversos i finalitzant una etapa i
mitja amb l’esquinç al turmell. El Santi tampoc s’ha quedat lliure de
problemes, molèsties a genolls i turmells, problemes amb el canvi de la bici
des del primer dia i més aguditzats a l’etapa del Chaberton, fins al punt
d’haver arribat a pensar que ho hauria de deixar estar per culpa de la cadena.
Però tot i així cap dels problemes mecànics ha estat definitiu i els problemes
físics els hem anat trampejant amb més o menys gràcia per arribar a aconseguir
el nostre objectiu, i la veritat és que l’alegria és immensa i la recompensa
descomunal, i és que no n’hi ha per menys, gairebé 30.000 metres de
desnivell en 7 etapes és molta canya pel body i aconseguir superar-los pedalada
a pedalada, pas a pas, és magnífic però molt cansat, jejeje.
Tenim molta sort de tenir-la sempre a tope esperant-nos en el campament |
1a especial
|
2a especial
|
Final 5a etapa
|
|||||||||
1
|
Milton
Ramos
|
0:15
|
1
|
Piero
Lunati
|
1:04
|
1
|
Milton
Ramos
|
4:05
|
|||
28
|
Vicenç
Pacios
|
0:20
|
20
|
Francesc
|
1:21
|
28
|
Francesc
|
4:47
|
|||
44
|
Rickie
|
0:22
|
1a
|
38
|
Rickie
|
1:29
|
1a
|
34
|
Rickie
|
4:29
|
1a
|
57
|
Francesc
|
0:24
|
46
|
Santi
|
1:33
|
49
|
Santi
|
5:03
|
|||
68
|
Santi
|
0:25
|
56
|
Ada
|
1:38
|
2a
|
57
|
Ada
|
5:07
|
2a
|
|
69
|
Ada
|
0:25
|
2a
|
62
|
Toni
|
1:43
|
58
|
Vicenç
Pacios
|
5:11
|
||
70
|
Toni
|
0:25
|
64
|
Vicenç
Pacios
|
1:45
|
62
|
Toni
|
5:08
|
|||
Final Iron Bike 2012
|
|||||||||||
1
|
Ondrej
Fojtik
|
1.549
|
|||||||||
34
|
Vicenç
|
37.650
|
|||||||||
38
|
Rickie
|
40.012
|
1a
|
||||||||
42
|
Francesc
|
43.809
|
|||||||||
46
|
Santi
|
46.616
|
|||||||||
48
|
Ada
|
47.481
|
2a
|
||||||||
53
|
Toni
|
53.812
|
Abraçades, fotos, petons... moltes fotos i bon rotllo! |
Com l’any passat la Fátima i el César ens han ajudat en tot el què han pogut, no han pedalat amb nosaltres però han fet que les nostres màquines, cossos i bicis, patissin el menys possible, la veritat és que tenir algú a punt per rebre’t cada dia a meta ajuda a cos i ment a preparar-se pel dia següent.
Ens ha faltat el Dani! |
Però com a grup
també hem patit, sobretot amb l’abandonament del Dani a primeres de canvi, un cop
molt dur per ell però també per nosaltres que li ha deixat un regust amarg a
aquest IronBike.
Per sort i, gràcies
a la nostra mala influència, el Francesc s’ha animat a tornat al IronBike, i ja
en porta sis, que es diu fàcil. Tot i que ha trobat aquest el més dur de tots,
ha fet el què ha volgut amb nosaltres, ara us acompanyo un tros, ara us foto un
pal o dos... no hi ha res com estar fort! I que bé que ens ho passem tots tres!
I el Vicenç l’altra
veu de l’experiència, aquest any tampoc ha estat el seu, trencadissa a la
primera etapa cosa que el va portar a pretar més del compte i a pagar-ho dies
més tard amb una indisposició estomacal que no li ha posat les coses fàcils,
tot i així 34è de la general, quin paio!
El germans de
Andrés també han conegut la cara més aspre de l’Iron bike, i és que a la que en
una etapa ja no aconsegueixes entrar a temps saps que per molt esforç que hi
dediquis no seràs finisher i és una cosa que costa d’assumir quan portes tot un
any pensant en aquest repte. Nois, l’any vinent més i millor!
Genial haver
coincidit aquí amb el Toni, i els nostres amics de Castelló, el César, el Chus
i el Jose, gràcies a tots per haver-hi estat i haver compartit moments en
aquesta bogeria, gràcies!
L'Anna i el Toni, bona gent de Sabadell per tot el món, jeje |
Encantada d’haver
conegut altres aventurers com el Jordi Masip, els nois del Buf amb el Kapitan
Pedales al capdavant i la seva claca, el Vicenç i el Jordi Mont, la Loreto i el
David, la bèstia de la Rickie i l’atrevida de la Stefania i d’haver tornat a
coincidir amb l’Emili & family, l’Alexis, el Milton, el Jose Maria d’Asturias i
el seu pare, l’Unai i l’Isra, el Jordi Martin, els germans Van Dijk, el Matt,
l’Elias, el Jordi Falgueras... i com no gràcies a l’Anna i la Clara, parelles
del Toni i el Jordi respectivament, per haver-vos trobat als llocs més
inesperats animant-nos a tope, fent-nos fotos i donant un cop de ma si feia
falta.
Amb una part de l'equip d'ambulancieros, sembla que no han acabat farts de mi... |
Tinc por de treure'm l'embenat del Salvatore... què sortirà d'aquí? |
Sembla que el peu d'elefant està agafant un to lilós... |
El Santi saludant al senyor Perfecto |
I aquest any a falta de cava brindem amb una birra, que bona que està i que bé que entra! |
I gairebé faig tard al podi, amb la Rickie i la Stefania |
Aquest any sí, FINISHERS! |
La superació personal és genial però poder compartir l’experiència també!
Els finishers |
Bona part de l'organització, tenen els seus quès però fan molta feina |
Séptima etapa
Victoria merecida del Checo Ondrej Fojtik en el Iron Bike 2012, con una carrera impecable, potente y un final de lo más conservador
El español Milton Ramos consigue un valioso segundo puesto, después de luchar sin descanso por atrapar la victoria
Finaliza el Iron Bike 2012 con una última etapa de más de seis horas, incluso para los primeros de la clasificación Aun así ha sido una etapa de transición, donde Fojtik ha hecho una carrera en la que no ha tomado ningún riesgo. El checo ha quedado en un sexto puesto en la clasificación de la etapa, pero en ningún momento se le ha escapado de las manos la victoria final de la competición. El corredor español Milton Ramos, ya con su segundo puesto asumido, bromeaba durante la etapa gesticulando sobre la bici, como si lanzara un lazo a Fojtik, para que este lo arrastrara.
Sin duda el buen humor y el compañerismo han sido notas predominantes durante toda la carrera; hoy se han presenciado escenas muy emotivas por parte de aquellos corredores que tenían por meta alcanzar la malla de finisher, y este es, precisamente, el objetivo y el reto de la mayoría de participantes en el Iron Bike.
Muchas felicidades a todos y hoy sin nombrar a nadie en particular, ya que la última etapa es un homenaje a todos aquellos que han terminado el recorrido; todos aquellos que venían por primera vez y han finalizado el recorrido descubriendo muchas cosas sobre su resistencia y sus límites, y los más veteranos, a sacar provecho de esos conocimientos.
Queremos destacar a la pareja vasca de Unai Paniagua e Israel Perea que, siendo campeones indiscutibles por parejas, tendrán como premio la participación gratuita en el Iron Bike de Tunez, que se celebrará el próximo mes de febrero.
Estaremos pendientes de ello.
La Cifra final casi 30.000 m. desnivel positivo y 675 Km recorrid