Fang, suor i pluja, un cap de setmana complert!

Després de tota la setmana de pluja i més pluja el dissabte es lleva radiant, així que marxem amb la Petitona cap a Granollers on ens reben el Francesc, la Nuri i les seves bicis de ciclocròs a punt per trepitjar fang.

Un dia esplèndit i el Montseny més que nevat

Sortim de Granollers direcció a les Franqueses per anar a investigar el circuit de la pedalada l’Aventura és l’Aventura que es farà l’endemà però que, per sort, ja està marcat o gairebé marcat.... com que en un trencall només trobem les indicacions de la curta primer fem aquesta i després tornem al mateix lloc i seguim per la pista on no hi ha indicacions amb l’esperança de trobar marques més endavant. I si.... ens enredem una mica però finalment ho trobem, això sí hem de fer i desfer algun tram.

Semblava que no però el terreny està més sec del què imaginàvem, cosa que no vol dir que hi hagi trams amb una densitat de fang considerable i algun bassal sobredimensionat ocupant la pista.

Corriols enfangats... uf quines presses que porten, que no tinc temps de fer fotos!

Entre fulles i branques

El circuit m’agrada, pistero en alguns trams del principi, però també amb caminets amagats, plens de fullaraca i corriols divertits que el fan prou entretingut, trobem també alguna pujada.... amb sec només a l’abast d’uns quants i amb mullat: impossible! El Santi i el Francesc tenen un estil insuperable relliscant amb la bici a l’esquena, jejejeje

El Santi incorporant-se després d'un intent de tombarella enrera, quines coses de fer!

Vinga Francesc que tu pots!

Sort que no hi havia cap pujada llarga perquè sinó el Francesc i la Nuri i el seu desarrollo de ciclocròs haguessin acabat amb nosaltres, com costava seguir-los a les pujades!
El circuit llarg quan s’apropa a Corró passa per alguns camins de la Copa Catalana, prou exigents i finalment anem a parar a la carretera, per evitar creuar-la per sobre els de l’organització han trobat un preciós pont que et permet fer-ho per sota, normalment allò deu estar sec però avui.... hi baixa l’aigua ben animada. Nosaltres volíem recular i estalviar-nos la mullena però la Nuri insisteix així que ens preparem per nedar, jejejejeje mira que en sóc d’exagerada!

A nosaltres se’ns fa tard a les 16:00h hem de ser a Barna nets i polits així que tornem cap a Granollers, el Francesc, mig encostipat, ens acompanya, així que deixem a la Nuri investigant els últims quilòmetres de la pedalada.... només dir que quan la vem tornar a veure va comparar-los amb Sant Hilari!! No hace falta decir nada mas...

Com que la cosa es posava xunga ens vem inventar una excusa per marxar...

I a la tarda bike-fitting al Probike, a veure què tal els canvis que m’ha suggerit el David, de moment ja em va canviar les cales i tinc la tija nova sense retrocés demanada. Lo de pujar encara més el sillin em fa bastant “yuyu” si ja em costa ara pujar i baixar de la bici sense matar-me... s’haurà de provar.

I diumenge ens llevem amb moltes ganes de fer alguna ruta llargueta, però el temps no acompanya, el cel està tot encapotat i la previsió és de pluja a partir del migdia. Així doncs més val no anar gaire lluny, sort que ja havíem descartat anar a la prova de Bescanó per les desavinences amb la “política” de la Federació.
Carreguem els impermeables i cap a Collserola hi falta gent. Aconseguim arribar a l’esplanada dels leprosos gairebé a l’hora que ho fa l’expedició de Maratonians que estan d’estrena oficial de l’equipació, que conjuntats i grocs que van! Amb l’excusa de l’equipació han aconseguit que uns quants que últimament només tenen ulls per les rodes de broma i el terra asfaltat s’hagin animat a enfangar-se per la muntanya i nosaltres que ens l’alegrem.

Formació de maratonians, llàstima que en faltessin uns quants

El Jaume fa de guia i ens condueix per un munt de corriols mentre en Joan no perd l’oportunitat de lluir-se amb algun descens de consideració, per què sembla tan fàcil quan ho fa ell?

Vinga corriols!

El Joan demostrant-nos per on és possible baixar..

Entre anècdotes, puges i baixes, fang i fotos arribem a Can Coll i l’expedició s’hi queda a esmorzar de forquilla i ganivet, nosaltres però tenim set de quilòmetres i ens despedim per continuar la ruta.

Coi, però que no era cap a l'altra banda la foto??

Són prop de les 12:00h, portem 33 kms i uns 630 de desnivell, si volem fer alguna cosa que s’assembli a una marató ja ens podem posar les piles.... i tan si ens les posem! Després de descobrir la pista de la Font dels Caçadors, gràcies a les indicacions de l’Héctor, passem per la Font Groga i en una font que hi ha a la pista que porta al Tibidabo ens trobem al Carles (Epic) que s’anima a anar amb nosaltres, mare meva, quin no parar, però com en va de ràpid! Tenim feina per seguir-lo tan si és baixant com si és pujant, el tio va com una bala a més està al seu territori i s’ho coneix tot a la perfecció, ens ensenya uns quants camins i corriols que ens hem apuntat per pròximes rutes collseroleres i és que no hi ha res com anar amb un autòcton!

I ell tan panxo!

Baixem fins el pantà de Vallvidrera, pugem per un camí nou amb pendent prou pronunciada i un fang enganxós que no ens vol deixar marxar, arribem a un punt de la carretera on comença el corriol conegut com “la muralla xina” o el “sendero luminoso” però l’agafem en direcció a Santa Creu d’Olorda, un tram que no havíem fet mai. La pujada del final però és la mateixa de sempre i les meves cames ja no poden més així que xino-xano plat petit i amunt hi falta gent. Llavors ens despedim del Carles, que se’n torna cap a Barna, són les 14:00 i la gana apreta, miro el compta i portem 54 kms i més de 1400 de desnivell, els números s’animen però la pluja també de seguida comencen a caure 4 gotes... així que després de la barreta de rigor prosseguim cap a l’urbanització de Sant Bartomeu de la Quadra, acabem de baixar fins la riera de Vallvidrera per encarar l’última pujada llarga del dia que entre una cosa i l’altra ens porta fins el Puig Madrona, ens deixem caure cap al Hospital General i d’allà tirem cap a Rubí per tornar cap a casa pel Torrent dels Alous i és llavors quan comença a ploure amb més ganes... la que ens faltava!

Cames ajudeu-me arribem a Sabadell, xops com arengades però molt contents amb la ruta que ens hem marcat amb lo malament que pintava el dia. Al final ens hem plantat a casa amb 84 kms i poc més de 2000 de desnivell, sort que ens ha fet mal temps que sinó...

Riudarenes, una cursa de contrastos

De contrastos perquè l’he començat d’allò més emprenyada pels problemes amb la Federació i les classificacions però l’he acabada molt contenta pel temps i les sensacions, també perquè ha aconseguit anar una estona primera tot i que al final he acabat quarta.

Doncs sí, el matí començava fred al carrer però els nostres ànims ben caldejats a la zona d’inscripcions, finalment després de discutir i fer el numeret ens han fet canviar fins hi tot el dorsal i el més segur és que haguem desaparegut finalment de la classificació del Gran Premi de la Selva 2010 perquè es veu que aquest any els que tenim la llicència Cicloturista UCI no podem competir, cosa que no era així els anys anteriors.. i on han avisat?? Segons ells el nostre club ens hagués hagut d’informar... i dic jo, què els hi hagués costat informar-ho a la propaganda del campionat, a la web on es fan les inscripcions o qualsevol cosa per l’estil?... tan és com que ja érem allà hem sortit a córrer, això sí amb tot el follon gairebé no hem escalfat i personalment hem trobava fatal a la sortida per culpa del “berrinche”.

Per sort però s’ha donat el tret de sortida i he sortit com un coet, primer darrera la Nuri, m’he vist en cor i l’he passada, al cap de poc he vist a la Rosa Maria cosa que m’ha motivat i en un repatxonet quan hem entrat a la pista també l’he poguda passar, que agosarada, he pensat, vaig i em poso primera! Però ja estava fet o sigui que a tirar a tope per aconseguir que em tornessin a passar com més enllà millor! He seguit i al inici de la primera pujada atrapo al Francesc, que quan m’ha vist ha fet una cara de no creure-s’ho... jejejeje, i no sé si ha estat per la sorpresa o què que ha decidit fer-me companyia durant tota la cursa i animar-me d’allò més! Gràcies a ell, no he descansat en cap moment, fes pujada o baixada,
- Vinga, vinga
- Molt bé Ada
- Va que només queda patir una mica més
.....
Gràcies pel suport!!

En un tros més planer ens han enxampat el Santi, la Nuri i el Vicenç que ens han passat a tota llet però al cap de res ha continuat la pujada i m’he pogut enganxar a la Nuri, uf quin “subidon” haver pogut seguir-la fins dalt, només per això ja m’ha valgut la pena la cursa! Això sí, dos pujades a aquest ritme alt per mi començaven a deixar-me tocada i hem agafat un corriol de baixada prou factible, llàstima que s’ha convertit en una rampa de pujada, la Nuri davant ha desmuntat, darrera seu el Vicenç i seguidament jo, al Santi ja n’hi el veia, i aquí els he perdut de vista ja que això d’arrossegar la bici amunt no és lo meu en canvi la Nuri se’n surt d’allò més bé.
Així que he continuat acompanyada del Francesc, més corriol creuant algun rierol i una altra pujada que tot i que no picava molt i el terreny era molt bo se’m ha fet llarga al anar amb els pinyons més baixos del què estic acostumada. A dalt hi havia algú de l’organització dient que venia baixada i després una pujada de caminar cap a no sé quin castell, la baixada ha estat força llarga i hem recuperat un parell de posicions hi tot, de cop però corba a la dreta i uns rampots de consideració, aconsegueixo passar de plat gran a platillo sense trencar res i enfilar-me sobre la bici amunt, estupendo!

Fins aquí la cosa ha anat prou bé però un cop d’alt ha tocat baixar per la zona més tècnica del dia, amb esglaons i pendents pronunciades, alguna pedra gegant mal posada i en definitiva, he acabat caminant-ho gairebé tot i fent una cua considerable, però anava tan ofuscada per fer un bon temps que molts cops n’hi me’n he adonat, sorry a qui hagi molestat!! Lluís, a tu també!

En una altra zona tècnica però no tan complicada de més endavant m’han passat com un coet la Rosa Maria i immediatament darrera seu una noia que no tenia vista, la Gemma, llavors he mirat el comptaquilòmetres per primer cop estàvem al 26! Contenta d’haver aguantat davant seu tanta estona he continuat apretant al meu nivell i hem arribat a una zona corriolera amb bastant de fang, la cosa lliscava que donava gust però no era molt tècnica així que s’anava fent, de cop em trobo al Francesc parat a un marge, m’anima a seguir corrent i es queda arreglant la punxada, poc després i sense saber mot bé com surto volant per davant la bici i queda mig penjada d’un marge aguantant-se només amb el meu peu. No sé com m’ho he fet, anava força ràpid, hi havia un tou de fang i una rodera molt marcada, no l’he agafada bé i he sortit per orelles... he recollit el bidó que era a campistraus i m’he tornat a posar en marxa sense ni mirar si la bici estava sencera... i quan intento frenar.... la maneta del fre de darrera no fa res, està com bloquejada! La que em faltava, per sort tocant-la una mica torna a funcionar, uf, només em faltava haver-me-la carregat!

Continuem per un corriol puja baixa prou distret, el recordo de l’any passat, creuem una pista i em diuen que falten 5 kms, bé, penso acaba de donar-ho tot que ja falta poc, però aquests kms se’m fan eterns a més posava que la ruta tenia 35kms i ja amb els ulls posats al compta, passen els 35, els 36, els 37 i coi no arribem mai! Finalment deixem la pista rodadora i agafem el corriol “porculero” de cada any que va paral·lel al camp de futbol de la zona d’arribada i aquest any per rematar-ho és ple d’ovelles pasturant, fins al punt que quasi n’atropello a una. Entrem a la zona del poliesportiu i com cada any toca fer una mica de circuit, just abans però sento per darrera la Nuri que m’anima, però que hi fa ella avançant-me si jo la feia ja dutxada i canviada? S’han perdut i la veritat és que el final de la ruta estava tan mal marcat com l’any passat... llàstima!

Passo l’arc d’arribada amb 39kms a les cames, 992 de desnivell i unes 2:30h aprox, contenta d’haver pogut fer una cursa esforçant-me a tope i tenint bones sensacions de cames, el Santi també n’està, els genolls segueixen bé i els pals que ens està fotent últimament també! Al cap de poc arriba el Ru.
Llàstima del Francesc que després de punxar, també ha trencat la cadena i després de fer-me de gregari tota la ruta va i no la pot acabar!

L’un per l’altre ens hem deixat la càmera, així que a falta de trobar alguna foto per la xarxa aquesta té molts números de ser la primera crònica sense fotos. De moment el perfil gentilesa del Ru:

Gran Premi de la Selva: Vilobí d'Onyar

Continuem amb la Selva, aquest cap de setmana tocava Vilobí d’Onyar.
Diumenge al matí el ritual de sempre i expedició cap allà amb el Ru, tot seguint la rutina fins que ens va tocar fer les inscripcions i van començar els problemes. Resulta que fa un parell de setmanes que vem donar els cèntims per fer la llicencia i a dia d’avui per no sé quins problemes encara no l’han tramitat.... i a raó d’això els jutges de la taula d’inscripció ens reclamen 5 euros més per poder córrer ¿? Impressionant!!! El Francesc amb la mateixa problemàtica si nega i no corre i nosaltres doncs paguem emprenyats, bé paga el Francesc la nostra part, gràcies!!!

Superada la primera dificultat cap a la sortida i a córrer!!
Aquesta vegada sembla que encara en som més, penso que si uns quants d’ells han tingut el mateix problema amb la federació aquesta nit algú segur que es fotrà un bon sopar... de noies també n’hi ha més participació i de nivell!

Bé, sortim i els primers quilòmetres són perillosos, molta gent i poc lloc i com no alguna patacada que altre ... ja al camí pujada important i primers taps però de moment content vaig rodant amb l’Ada i això vol dir que ja no surto tant lent! Llàstima que en un tram de pujada tècnic avanço un per la seva esquerra seguint la meva traçada recta, en aquell moment perd el nord i es tira cap a la meva banda tocant-me la roda, jo aconsegueixo continuar però ell es queda travessat tallant-l’hi el pas a l’Ada i obligant-la a baixar, lo millor lo que li diu a l’Ada per disculpar-se:
- Se m’ha creuat i no he pogut fer res!
Referint-se a mi és clar...

Així que aquí ens vem separar, el recorregut era trencador, trencador amb unes parets tant de baixada com de pujada criminals que t’obligaven a exprimir-te i treure fum al platillo o als bessons caminant segons el moment. Un dels punts espectaculars de la cursa era un tallafocs, espectacular per la gent que mirava però per els corredors humils una mala estona!!! Arribaves i et trobaves una pendent descomunal, uns s’ho miraven per baixar caminant, el que portava davant si tira i jo darrera, cul a la roda, premo les dents i començo a baixar, els primers metres bé però la bici cada vegada va més ràpida i encara queda baixada... el de davant meu cau i això m’acaba de convèncer, sutilment em tiro de costat per aterrar suau i acabo la baixada a peu...

Lo que dic encara em queda per aprendre, encara hi havia un segon tram, aquest el veig bé i decideixo tirar-me però quan vaig a fer-ho al final de la baixada passa caminant la Mercè que havia patit una mala caiguda... i decideixo baixar de la bici no fos cas que encara l’atropellés!! Espero que et recuperis ràpid!!!



Avui les sensacions continuen sent prou bones, les cames es porten prou bé tot i que en alguna pujada impossible coincideixo amb el Vicenç Pacios que va amb la Núria i mentre jo vaig asfixiat ell sembla que va passejant!!! Com ja és costum a la Selva en el meu moment àlgid avanço la Núria amb el convenciment que com sempre quan jo comenci a gastar la reserva ella m’avançarà ràpidament!!

Per si no era prou dura la ruta fem un parell de pujades ben llargues caminant, buff tinc els bessons a l’alçada dels genolls, patint i pregant per no enrampar-me i per sort no passa!
En els últims 10 quilòmetres com no, m’avancen volant el Vicenç i la Núria i això que era pujada i llarga, per un moment penso en seguir-los però ho descarto ràpidament, per sort la neurona encara funciona i arriba a la conclusió que si apreto més m’arrossegaré inevitablement!
Desprès d’això en un revolt escolto el meu nom, caram algun animant? Doncs si, el Francesc que havia fet part del circuit al revés per fer-nos quatre fotos, gràcies!!! Al passar em diu que ara ja és tot baixada i tot i ser veritat haig de reconèixer que no m’ho vaig acabar de creure!!!

I si, baixada forta on intento anar ràpid per no perdre masses llocs (sóc lent..) i sortida a la carretera que porta directe a l’arribada on gasto l’últim cartutx movent el plat!!

Ja està un altre al sac, estic destrossat però content amb la cursa que es lo important, a l’arribada em trobo al Christian i comentem la jugada, desprès la Núria que finalment a guanyat i el Vicenç i entre conversa i conversa arriba el Ru, avui se’l veu millor que l’altre setmana i en un no res l’Ada!!!! Oeeee!!! Ja estem tots!!!!

Ara toca lo millor de les curses, la botifarra, xerrar amb tothom amb calma, unes galetes de xocolata del Vicenç ben bones i els podis, si sí finalment l’Ada ha arribat tercera, gran cursa!!!!!

Ah l’altre cosa fantàstica d’aquets llocs, segurament la millor, es conèixer gent i aquestes últimes setmanes hem anat coincidim amb una parella molt simpàtica d’Olesa: l’Oscar i la Laura
I vem conèixer un altre d’estupenda d’Arenys, amics de la Noe:
En Lluís i la Núria

Doncs bé això seria tot, un altre diumenge de patiment, fang.... però com m’agrada!! Dilluns com sempre tot il·lusionat a mirar les classificacions per valorar i fer les meves palles mentals i aquí va canviar l’il·lusió per mala llet!! Tot i el merder amb les llicencies, explicar-ho, pagar els 5 euros i tot doncs ens han posat a la classificació popular i per arrodonir-ho ens han tret també de la cursa de Maçanet, tant esforç perquè desprès la federació t’esborri del campionat en un moment.... Se’ls ha de reconèixer que per motivar i promocionar l’esport son ‘únics’.

Classificacions Gran Premi de la Selva
Classificacions Marxa popular

III Gran Ruta Serres de Mediona

La primera nocturna de l'any!

Dissabte necessitava ... dormir!! Així que vem anar a fer una nocturna divendres, el típic Sabadell – Sant Llorenç - Sabadell amb la parada obligatòria per sopar, com no!

Uns energumens famèlics...

I sort que dissabte al matí vem dormir prou bé perquè per sorpresa el dissabte a la tarda ens el vem passar ajudant al Francesc a fer un tetris en un traster d’aquests de lloguer que estan de moda ara i ho vem aconseguir, al final vem encabir-hi tots els mobles, això sí vem fer un bon entrenament de braços movent mobles i caixes amunt i avall!

I diumenge de nou cursa però aquest cop no hi havia Selva així que vem tornar a visitar els nostres amics del Penedès, que sempre ens obsequien amb unes rutes molt guapes i aquest cop a sobre prou exigent.

Ben aviat vem anar a buscar el Ru i morts de son vem tirar cap a Sant Joan de Mediona, on s’hi celebrava la III Gran Ruta Serres de Mediona, i sí va ser una gran ruta, amb una mica de tot trialeres de pujada, de baixada, pistes empedregades i uns paisatge molt guapo que mica mica ja ens comencem a conèixer, les antenes de Puig Castellar, la pujada cap a Fontrubí...

El Santi ben acompanyat amb el terratrèmol de Pontons!

El Dani, el Ramon, el Santi i el Ru, més estàtics de lo normal

Al arribar anem a buscar els dorsals i ens posem a saludar a un munt de gent, hi ha el Mario i el Dani (Doo4ever) dels Maratonians que han vingut mig enredats per nosaltres però també trobem al Ramon, que només s’apunta a curses que tinguin un percentatge de pista mínim i molts altres coneguts de la zona.

Amb el Ru i el Ramon entrant en calor al solet

A la sortida coneixo a la Laura, una noia molt simpàtica que també està fent el Gran Premi de la Selva.

Fent amigues

Surto forta, tot el què pugui guanyar ara ja estarà fet, espero però no quedar-me buida de cames al km 25 com em va passar diumenge passat. Fins i tot puc difrutar veient al Llibert com fot els primers pals tan bon punt el cotxe desneutralitza la cursa. I poc a poc la gent va agafant el seu lloc. El Santi em diu que anirà suau per no forçar el genoll però estic segura que un moment o altre m’atraparà. Els primers 25 kms són pujades i baixades relativament curtes, 3 kms amunt, 3 kms avall... a les baixades vaig apurada perquè moltes són corrioleres, m’encanten perquè es poden fer però sempre tinc algú trepitjant-me els talons i no vaig tan tranquil·la com voldria. A les pujades aprofito per recuperar alguna posició fins que en una la cadena se’m posa per darrera els pinyons, ja hi tornem a ser, des que tinc aquesta bici és el problema que més se’m repeteix, em dona per caure sempre cap a la dreta i la pobre patilla està tocada, com que divendres vem canviar cadena.... total que em veig obligada a acabar de fer les rampes que em falten jugant amb el plat petit i els pinyons més grans, amb lo tranquil.la que hagués anat jo amb el clàssic plat mitjà-pinyó gran!

Per fi arribo al primer avituallament, on hi trobo un altre conegut de la Volta al Penedès, el Josep, aprofito per preguntar-li pel què ens espera i em dóna unes bones indicacions mentre menjo i bec alguna cosa i reprenc la marxa. Anem per una pista facilona però amb alguns bassals d’aquells enormes que l’ocupen de banda a banda i no saps per on tirar-t’hi i ben aviat m’atrapa el Santi, ha tardat 1:50h en enganxar-me, no està mal però ja veig que el genoll el té bé perquè arriba amb unes ganes tremendes de tirar i jo intento seguir-lo. Estem a la pujada llarga del dia que per sort té algun descans entre mig, la pista cada vegada és més pedregosa i demana més esforç, uf em començo a trobar fluixa... mentrestant em passa una noia que no havia ni vist a la sortida, va forta, va tirant de peu i al cap de no massa ja ni la veig, tampoc em preocupa, jo vaig fent la meva cursa i penso que no la tornaré a veure pas fins l’arribada però m’equivocava.

Deixem la pista i agafem un sender principalment de baixada però amb un parell de rampetes que em toquen la moral, aquí el Santi que s’havia parat un moment m’atrapa i no es queda content amb això que m’avança i em va agafant terreny. Arribem a una pista emporlanada que ens porta al punt més alt de la ruta, les antenes de Puig Castellar, com em costa arribar-hi! Estic defallida! Sort que després de la baixada arribem al segon avituallament on, per sorpresa, encara hi ha la Rosa quan hi arribem.

Després de menjar alguna cosa em sento millor i sortim amb el Santi amb ganes de no perdre temps, faig el què puc per seguir-lo, arribem a una zona de corriol amb bastanta pendent i evidentment se’m escapa a més cada cop tinc els braços més ganduls i el corriol se’m fa més llarg del compte. Em trobo al Santi esperant-me al final i aquí comença el gran suplici del dia, una pista ampla amb trams de fals pla i altres de pujada que se’m fa pestosa pestosa, no tan sols pel fang que hi ha, la pendent de pujada no sembla res de l’altra món però no puc amb ella i em vaig quedant enrera, enrera i em vaig fent petita, petita, o al menys aquesta és la sensació que tinc, m’avancen 4 o 5 i sóc incapaç de seguir-los la roda, desmoralitzada arriba algun tram de baixada on puc recuperar-me una mica.

Per sort arribo al tercer i últim avituallament, estic mig marejada i només penso en acabar, de nou hi torna a haver la Rosa, jo que em pensava que ja hauria acabat! Em recreo amb els meus plàtans i la taronja i quan em sento una mica millor arranquem de nou amb el Santi, queden uns 15 kms, corriol de pujada per començar, pista de pujada de plat principal i la baixada de postres, miraculosament em trobo molt millor i el canvi només fa un soroll estrany però no acaba de saltar, millor. Així que aquí em poso a fer-li pressió al Santi, m’enxufo a la seva roda i amunt que fa pujada fins a la torre elèctrica, el Josep ens ha informat que a partir d’allà tot baixada. I quan et diuen això ja he après a no creure’m-els mai, que sempre hi ha alguna pujada per rematar l’àpat i en aquest cas ens duia fins el cementiri on llavors sí que ja teníem un peu al poble.

Creuem l’arribada, miro el pulso i em poso contenta de cop, havia pensat que estaria bé fer la ruta màxim en 5 hores i em marca 4:53h : Prova superada!

Classificacions

El Dani pujant el maillot dels maratonians al podi

Ens venen a rebre el Dani i el Mario tot contents, el Dani s’ha sortit ha fet 7è de la general!!!!!!!!!!! I el Mario tot i trencar el cable del canvi també ha acabat molt bé, fem l’entrepà i van arribant la resta, el Ramon, el Ru... i no arriba cap més noia... els de l’organització ens diuen que les altres han abandonat i que passen a fer l’entrega de premis, però ... resultava que no, quan arriba la pobra Laura ha de pujar sola al podi perquè li facin entrega del trofeu que es mereix per haver completat la ruta tercera, que contenta que està!

El podi femení en dues tandes