Pedals de Foc Non-Stop: Finishers!!

Ja som finishers de la Non-Stop!! Recordant amb el Santi quan la vem fer en tres dies i amb alforges l'any passat mentre anaven passant els quilòmetres i deiem: això, fer-ho en non-stop... estan bojos!!

I aquest any els bojos hem estat nosaltres!

Hem patit, gaudit i compartit aquest repte amb molta il.lusió i nervis però finalment ja és al sac i sinó que li diguin als nostres músculs que encara estan tensos com poques vegades. Felicitats a tots els que també ho han aconseguit i als que ho han provat!

A la sortida, rarament vem arribar i gairebé no hi havia ningú:

Un cop finishers el què venia més de gust era agafar el llit per banda:

Cap de setmana sense quilometrades!

Dissabte Open Btt de Montmeló

Aquest finde amb el nostre personal trainer Rubén vem decidir canviar el pla inicial que consistia en fer la ruta del Meridià Verd per alguna cosa més curta. Així que com que érem per aquí, no com la majoria de coneguts que eren a la Quebrantahuesos, el dissabte a la tarda no vem poder evitar anar, per tercer any consecutiu, al Open Btt de Montmeló.
La veritat és que és una pedalada prou distreta, rarament es fa a la tarda, en concret a les 18:00h, són uns 30 kms i es passa pel circuit de Montmeló, aquest any, igual que el primer que vem venir, s’hi passava al final del recorregut.
A les inscripcions ens trobem amb el Rubén i el Mario amb un amic, també se’ns presenta el Juan del forogalletero que ha vingut amb tota la família, porta al seu fill en un carro enganxat a la bici, que xulo!

Rodem una mica per escalfar i aviat es comença a posicionar la gent a la sortida però ens hem d’esperar un munt d’estona perquè hi ha cua de gent inscrivint-se i acabem sortint a les 18:30h, amb tanta estona al final se’m passen els nervis i tot. Com que el Santi no pot apretar massa pels genolls el Rubén decideix que em farà de compi com a la Diferent de Sallent, avui però per despistar s’ha canviat de maillot i no anem de team Basolí però com que estem supercompenetrats per casualitat els tres portem els mateixos mitjons, així que avui som el “Team Rem”.

“Xupinazo” de sortida i surto disparada avançant posicions, el primer tram es neutralitzat pel mig del poble, i després d’un pont comencem a enfilar-nos per unes bones rampes d’una urbanització, em passa el Mario i l’animo. Tot em sona mooolt i és que la ruta és molt similar a la de fa dos anys, així que ens tocarà pujar de valent a la primera part, espero que no ens agafi la pajara que al Santi i a mi ens va agafar llavors perquè va ser de les que fan història!

Un cop sortim de la urbanització i la pista ja es de terra comença un puja – baixa infernal en direcció al Telègraf. A la primera, una de les més dretes, quan era a mitja rampa el del meu davant rellisca i m’obliga a acabar de pujar-la a peu mentre m’atrapa el Rubén, a partir d’aquí ja anem junts, bueno junts, ell uns metres més endavant esperant-me i jo intentant seguir-lo. Quan s’acaba la muntanya russa una baixada per despistar i un tros més de pujada per ara sí agafar un camí a mà dreta de baixada. És una pista prou ampla però perillosa, ja que està tot molt sec, hi ha pedres soltes i corbes amb un gruix de terra important. Tot i que em costa aconsegueixo passar un noi que m’enlenteix una mica, és que sinó se’m escapa el Ru!!

Planegem una mica i el Rubén m’espera, igualment em costa atrapar-lo, les primeres frases que intercanviem:
Ada: -Vaig ofegada...
Ru: - No cal que ho diguis, tens la cara del color del maillot!

Doncs tot i anar ofegada no vaig tenir més remei que tornar a pujar, unes bones rampes de nou, sort que el Ru, que s’ho coneix tot ja em va avisar. Tot i així a la primera de canvi em rellisca la roda del darrera i he de posar peu. Aconsegueixo tornar a arrancar i ara sí puc fer la pujada sencera i recuperant una mica de terreny mentre passem pels costat d’unes vinyes.

Per fi sembla que comença la baixada, estupendo! Però no, és breu, de seguida una altra pujada, no és molt llarga però la pendent és pronunciada i té tres descansillos d’un parell de metres cada un, al segon tram decideixo posar plat petit i el segon pinyó, no em cal pas forçar però no es bona idea, com que està més que sec perdo adherència i em torna a patinar la larsen, això que és nova de trinca. Què hi farem en un dels descansillos plat mitjà de nou i amunt. Ara sí que ens posem a baixar. Aquí suposo que recupero el meu color natural, la baixada no es tècnica, una pista ampla però s’ha d’anar al cas perquè s’agafa velocitat fàcilment i el terreny no està per fer frenades gaire brusques... la baixada ens porta a un parc crec que era de Montornès. Tot aquest tros el vem fer igual l’any passat però de pujada, quina diferència!

Al posar aquí el plat gran tinc alguns problemes, al cap d’una estona comença a fer un soroll raríssim i l’he de treure, ho provo varies vegades i ho va repetint, quin pal, travessem un bon tros de polígons i jo sense poder posar el plat gran, o només a trossos i és que no m’estranya tinc un munt de dents del plat trencades... sóc un desastre.
Amb el Rubén motivant-me fem el Turó de les Tres Creus, un turonet que ens porta de nou a un altre polígon aquest ja de Montmeló.

4 carrers més i pujada a l’esquerra cap al circuit on un grup ens anima, no puc descansar ni un moment perquè sinó perdo al meu gregari, jejejeje! Després de donar gairebé una volta al circuit però per fora hi entrem, uf sembla que no agafarem mai l’asfalt de les carreres, ara ens posem a donar una volta per un carril bici que hi ha darrera les grades... i sí al final toquem l’asfalt negre del circuit, com sempre amb la bici dins el circuit tot es veu 10 vegades més gran, quan hi veus passar les motos i els cotxes no sembla que la baixada sigui tan baixada ni la pujada tan pujada però els tacos dels pneumàtics s’enganxen a l’asfalt de mala manera, on són els slics quan els necessites, jejejeje!
Finalment passem per la recta, el Ru i jo anem xerrant i gairebé ens passa per alt la foto que ens fan els de l’organització.
Sortim del circuit i ens creuem de cara amb els que encara hi han d’entrar. En un tres i no res som a l’arribada on l’speaker anuncia que sóc la primera noia amb un temps 1 hora 28 minuts.

Gràcies Ru!!

Arrepleguem els obsequis, una bossa ben plena que pesa moltíssim, la buti i una llauna i a berenar amb el Mario que fa uns minuts que ha arribat. El Santi arriba de seguida, uns 4 minuts més tard, sort que no havia d’apretar gaire... i a sobre té la barra de dir-me que he sigut jo que ha anat relaxada, d’això res de res!

Comencem a investigar dins la bossa d’obsequis i quin tip de riure quan vem començar a treure Neutrex, Vernel, desodorant, pasta de dents, celo... a part, és clar, de la samarreta de rigor. El Ru s’ho carrega tot a la motxilla i cap a casa, que aviat es farà fosc i els núvols que han amenaçat pluja tota la tarda cada vegada són més negres.

Nosaltres ens esperem als podis, com l’any passat m’obsequien amb unes entrades pel Gamper, i a les meves companyes els regalen unes plates plenes de fruita impressionants.

Diumenge Vallforners i el Vilar

El diumenge a les 8:00 ens trobàvem el Rubén, l’Heri, l’Anna, el Pedro i nosaltres a Granollers davant la casa del Frances, el nostre amfitrió i estrenàvem el cicle de rutes que vol començar a fer el Power dins del seu nou projecte al Roca Bikes.

Sortim una mica tard ja que els frens de davant de la meva bici fan uns sorolls bens estranys des de la Molina – Sbd i l’Heri m’apreta els radis de la roda que estan molt destensats a veure si no flexa tan i la cosa és més portable, gràcies Heri!

Comencem a pedalar cap a Corró d’Avall, Marata i Cànoves, allà agafem la pista que puja cap al pantà de Vallforners i després cap a la masia del mateix nom, on hi ha unes vistes magnífiques! I uns ocupes que, educadament, ens demanen que callem, pues hay gente durmiendo... jejejeje

Un cop reagrupats decidim en lloc de pujar al Pla de la Calma, retrocedir una mica per agafar la pista que ens porta a la Masia del Vilar, a nosaltres ja ens va bé, el Santi li tornen a molestar els dos genolls i no cal acabar-los de carregar.

Esmorzem tranquil·lament a la masia i després el Pedro ens intenta ensenyar un camí que havia fet feia força anys però sense massa sort, acabem passejant-nos amb les bicis a les espatlles per un prat amb l’herba altíssima. Intentant sortir d’allà em pica alguna bèstia al tormell esquerra i encara avui ho tinc superinflat, i em pica horrors, ves a saber què em va picar...
Agafem una pista de baixada per anar a trobar la trialera del Ventura, els tinc a tots davant menys a l’Heri i de cop sento un soroll estranyament sospitós, ppppfff pfffff, paro i espero però l’Heri no apareix, reculo a la corba anterior i me’l trobo amb el tubeless de darrera perdent de mala manera, ha destalonat i decidim posar-hi una càmera. A mitja reparació arriba el Santi i sentim els altres 4 cridar bastant més avall, ja venim!!
Tots retrobats comencem el corriol de la trialera del Ventura, aquest cop em pensava que el faria millor ja que l’altre cop el vaig fer amb la Ghost i no anava gens confiada però no, l’acabo ben decepcionada, no he baixat per enlloc, definitivament no se’m dona bé, és un terreny amb molt poc “agarre”, unes corbes molt tancades i que no... vaja que no el trago, jejejejeje! Els altres però s’ho passen prou bé provant-se en els trams més complicats, el Santi també es reserva una mica, entre els genolls i que porta la bici una mica destartalada amb la direcció i el buje de la roda del darrera tocats, no està la cosa per fer bromes a una setmana de la Pedals.

De nou a Cànoves fem unes coles i la fem petar però s’ha fet força tard i em de tornar cap a Granollers. Per fer-ho més distret combinem la pista amb uns corriols ben divertits, vaig una estona darrera l’Anna i em quedo prou parada de com tira i per on baixa i això que fa ben poc que va en bici, com segueixi així no hi haurà qui la pari.

Llàstima que, com tot, la ruta s’acaba. L’Heri s’emporta les nostres bicis per netejar-ls-hi la cara per la Pedals, que prouta falta que els hi fa.

Ara sí que ja ho tenim aquí, la PDF ens espera i tot i que no hi arribem tan bé com hauríem volgut, especialment el Santi ho farem tot lo bé que puguem!

La Molina - Sabadell

Últimament les cròniques van amb un lleuger retard.... així que per no despistar posaré el dia!

Dissabte 13:
Aquest cap de setmana tornava a tocar “ruta by Ru” , així que no hi havia excusa teníem diversió i bona companyia assegurada! La ruta, tot una clàssica inèdita encara per nosaltres: La Molina -> Sabadell seguint el Roadbook de la TransCatalunya 2003 i la diversió començava ja el mateix dissabte.

Dit i fet dissabte ens trobàvem amb el Rubén a l’estació de Mollet amb una calor important que ja ens insinuava que aquest cap de setmana no passaríem fred ! Del viatge poc a destacar nomes carregar-se de paciència una bona estona.

Ja a la Molina arrenquem la ruta, la intenció es anar fins al refugi del Coll de la Merolla a uns 30 km i al dia següent fer els 130 restants, encara m’espanto quan escric números de tres xifres... d’aquesta manera arrenquem i com no potser d’un altre manera cap amunt, concretament carretera amunt i una bona estona.

Com no potser d’un altre manera agafo un ritme relaxat, sense forçar i cap amunt però tot i no apretar els primers quilòmetres vaig asfixiat, serà l’alçada? , amb tot la pujada per ‘escalfar’ s’allarga fins al quilòmetre 12 on finalment coronem el Coll de la Creueta, portem una hora i ja passem dels 500mt +, això promet.

Per alegria de tots aquí abandonem la carretera i guiats amb precisió per l’Ada i el seu Roadbook agafem una pista ample amb pedres cap a baix, es d’aquestes que mires cap avall i veus la pista a sota, així que en un dels trams improviso un corriolet per empalmar els trams i em diverteixo prou jejee!!

Durant una estona anem baixant fins a l’alçada de Castellar de N’Hug i les seves fonts del Llobregat on ens toca pujar unes quantes escales, a peu es clar . Abans d’arribar a les escales fem una trialera amb moooooltes pedres, una mica tècnica i uff em noto bastant patòs .

Desprès pujadeta cap a la Collada de l’Espluga, unes rampes importants a continuació i per sort ja una última baixada fins l’alberg, en aquesta em deixo anar i començo a baixar amb pocs miraments i això passa factura arribo just a la porta de l’alberg amb la roda punxada.... quina manera d’arribar!!

I quina ràbia per uns pocs metres ara a barallar-se a canviar la càmera, tot desmuntant la coberta em trobo a dintre les restes d’una vàlvula, crec que ara ja se on va anar a parar la vàlvula a del tubeless del Soplao, quin desastre, com per no punxar amb allò per allà dintre!!!

Son les nou i la xicota de l’alberg ja ens informa que s’hi volem ja tenim el sopar apunt, així que no ens ho pensem gaire que la gana ja apreta, aquest deu ser el moment que mes m’agrada de les rutes per etapes, quan et reuneixes a taula per comentar la jugada al voltant d’una bona teca.






Per cert totalment recomanable el sopar: primer barra lliure de pasta oeoeoeeoe, una plata d’amanida i de segon Fricando, les postres com no podia ser d’un altre manera, un flam amb nata!!!!!!!


La nit es mereixeria un altre crònica, ja ho sabeu que això de dormir en albergs sempre es una aventura, besties volant,llums, portes a mitja nit tot gaudint-ho des de un matalàs al terra!! Dormir no massa però uns riures els vem fer!


Diumenge 14

Aquí comença lo bo, ahir nomes va ser l’etapa d’enllaç (29km) però avui tenim per davant 130!!! Ens aixequem amb unes mandres considerables a tres quarts de sis del matí, mare meva amb el convenciment que donada l’hora farà pro fred. Doncs primera sorpresa, sortim a l’exterior i ens trobem un dia ennuvoladet però amb una temperatura de 22º i encara no son les sis del matí!!!! , lo següent deu ser la segona millor cosa de les sortides per etapes, l’esmorzar!!!! Sucs,torradetes, melmelada i nutella, molta nutella oi Ru?



Comencem la ruta i de la mateixa manera que ahir, cap amunt!! Deu n’hi do com puja, quina manera de fer la digestió de l’esmorzar.... tot just deu fer un parell de quilómetres que hem sortit i tenim el primer ensurt, Ruben esquiva un bassal i a l’arrambar-se al marge se li enganxa el canvi, resultat: Patilla del quadre trencada!!!!

Quin horror, l’Ada i jo ens mirem amb cara de circumstancies veient la gravetat però el Ruben que es un pou de sorpreses, desprès de rebuscar per la seva motxilla es treu ni mes ni menys que una patiila de recanvi!! Impressionant, en cinc minuts continuaven endavant com si no hagués passat res !! Conclusió: Haig de passar per la botiga a comprar-ne un parell que si ens passa a nosaltres.....

Desprès de la parada tècnica seguim pujant una estona fins que assolim el cim del coll del Faig General on les últimes rampes impracticables ens obliguen a empènyer la bici.

En aquesta pujada ja agafo consciència que el dia serà llarg, el genoll ja comença ha avisar, poc però lo just per rodar suau i sense forçar mentres vaig veient aquest parell rodant amb alegria però esperant-me constantment...
Del coll una miqueta de corriol per desintoxicar-se de la pujada i pista bona de baixada durant una estoneta yuhhuuhhu!! A continuació continuaríem alternant trams de pista pavimentada i asfalt, no gaire divertit però si mes no descansat.

Passem per el cobert de Puigcercós, la riera de Merlès i ja en el quilòmetre 75 comença una forta pujada fins a un dipòsit (tot un clàssic!) . Aquí tinc el meu petit moment d’alegria, avorrit i emprenyat d’anar darrera tota l’estona sense forçar, començo la pujada i coses estranyes d’aquelles em trobo prou bé, així que decideixo apretar una miqueta, els genolls i les cames responen, com no apreto una miqueta mes tot veient com les pulsacions s’enfilen i jo content de veure que el cos reacciona, tants dies rodant suau un te la sensació d’estar desinflat, i així vaig enfilant, el genoll òbviament no l’hi passa desapercebut l’apretada i també es queixa però nomes una mica i això em motiva a fer tota la pujada a bon ritme, creuant els dits per que no sigui massa llarga... finalment uns tres quilometres que em deixaven esbufegant però amb un bon gust de boca!!

Ja a dalt torno a la rutina de tancar el grup però ara amb millor cara jejeje!!!



Portem 80km, el dia està ennuvolat però fot una eixafugor de por, anem rodant per pistes de terra, ja comencem a notar la proximitat amb el Bages que ens retalla les ombres i ens fa anar cada vegada mes secs.

Passem la masia Fucimanya i agafem una baixada ben pedregosa fins al s peus de l’eix transversal que passem per sota. Ja a l’altre banda, al fons veiem Artés i ja comencem a somiar amb beure fresc, mare meva que patirem a l’estiu!!! Sortim de l camí i agafem la carretera que ens hi porta, per el camí l’Ada es creua amb una antiga companya de feina, la Vane, que ara corre triatlons, quines coses!!!

Arribem a Artes i els desitjos es compleixen, un banc on descansar, ombra i una botiga al davant on comprar beure, el paradís!!! Així que ens posem còmodes i a dinar que ja toca , mentres dinem l’Ada es troba un altre companya, ara de carreres, la Meritxell que venia de fer l’Anbasó, quines coses!!!

Ja mes hidratats continuem la marxa sota un expeditiu sol i un paisatge ben sec, per sortir del poble i trobar el camí donem un parell de voltes, ens hem relaxat i em sortit relaxats....però cap problema en seguida trobem la pista, de pujada però de moment prou suau.
En aquest tram mes rodador em comencen els problemes, que encara avui arrossego, del meu castigat genoll dret doncs per alegria no em dona massa guerra i noto que es va recuperant però no se si per enveja ho què hem va començar a fotre mal l’altre genoll, si si el genoll bo, no m’ho podia creure.... i no us dic els meus ànims on anaven a parar a dues setmanes de la pedals... A l’Ada i el Ruben no els comento res, no els vull preocupar i afluixo una miqueta mes tot rescatant un antiinflamatori de la butxaca.

Encara el camí m’obsequia amb uns quilometres suaus on vaig avançant amb l’esperança de que minvi el malestar però abans de lo desitjat arribem a la dura pujada de la Musara.

Mare meva quin patir, vuit quilometres per davant de pujada i per si no fos poc uns trenta- cinc graus de temperatura.... ràpid em despenjo i vaig avançant suaument i tiran de plat petit tot lo que puc, així d’aquesta manera en mes o menys una hora arribo a dalt on tinc els meus fidels companys esperant en una preuada ombra.

A l’arribar els hi tiro unes floretes remarcant el pal que m’han fotut però la sorpresa meva es quan veig que l’Ada està literalment fregida que amb tota la calorada estava mig marejada i no es trobava massa bé... Així que no ens distrèiem massa i continuem camí amb l’esperança de trobar una font on fotre el cap per refrescar-se, quina insolació!!! S’ha de reconeixer que aquest port estava ben situat, arribàvem amb 100 quilòmetres a les cames i a les tres de la tarda, ideal per no passar fred!!

Per sort la pista ara tira avall i en alguns trams fins i tot amb ombra lo que ens permet recuperar-nos una mica, comencem a veure cartell que indiquen Sant Llorenç, això sempre motiva, d’allà a casa ens ho coneixem pam a pam. Espeteguem a la carretera que va cap a Granera i la seguim una estoneta, aquí torno a patir de valent, el genoll es queixa i ja em posa traves per superar les pujades mes suaus, que serà llarg el dia!!

Deixem la carretera i agafem un corriol inèdit per nosaltres que ens va encaminant cap a St.Llorenç, un camí ben guapo que ens permet divertir-nos una mica i superar millor el moment.

I va resultar ser tota una troballa aquest camí i mes en plena canícula ja que en un marge hi havia una mena de dipòsit destapat i amb aigua neta i fresca, si increïble fresca!!!!
L’Ada només veure’l no va dubtar ni un moment, bici al terra i a córrer a refrescar-se, el seu estat d- insolació permanent va millorar substancialment i el meu també !!!

Desprès d’aquest oasi ens va ser molt mes fàcil arribar a Sant Llorenç i instal·lar-nos com si de un balneari fos en la terrassa de Can Ramon on vem gaudir d uns beures fresquets, quin plaer!! I d’una font amb aigua també fresqueta al marxar, un luxe!!!


Ja de tornada tots amb el cap pensant en els corriols de can Cadafalch, el punt de diversió ideal per rematar una bona ruta, bé jo la veritat es que anava pensant en com m’ho faria per fer les pujades que quedaven, sort que eren poques. Un cop als corriols com es diu popularment “ No hace falta decir nada mas” !! Desprès d’atravessar el desert del Bages allò era diversió en estat pur i tot hi el cansament no es va resistir ni una trialera, fins i tot ens vem permetre el luxe d’anar a investigar uns trams nous, impressionant!!!!

Arribats a Castellar tocava separar-se del nostre Personal Trainer Ruben i es clar que millor que abans de fer-ho anar a fer un beure per comentar les millors jugades!!!!

Doncs un altre ruta mes al sac que com sempre sigui per on sigui lo millor la companyia!!


Ara en qüestió de dies la Pedals, quina por.....