ETAPA 3. STRONIE
SLASKIE – BARDO 69.3 kms 2400 de desnivell
Avui tenim més
feina al matí perquè hem de fer les bosses i deixar-les al camió que les durà a
Bardo, on acabarem la que han catalogat com l’etapa reina de la Sudety.
Ens llevem a la
mateixa hora que cada dia, les 6, abans d’anar a agafar el bus deixem a punt el
màxim de coses que podem i anem a buscar el Ricardo perquè ens porti a
esmorzar. L’últim viatget al restaurant Black Mountain. Tornem a alliberar la
classe de geografia que hem tingut ocupada 3 dies i som dels primers a deixar
les bosses al camió.
|
L'Héctor dóna un cop de mà al Santi amb les pastilles |
|
I cadascú passa l'estona com vol, el Santi i l'Albert buscant l'espiritualitat del lloc... |
|
El Carmelo meditant sobre la roca solitària... |
|
Apa, prou de tonteries, tothom a la línia de sortida |
|
Ja ho tenim, a punt per la tercera! |
I ara sí,
arranquem l’etapa, com ahir sortim per carretera però ho portem millor, la gent
deu estar més cansada perquè aguantem el ritme, no ens passa massa gent i fins
i tot avancem algú, que estrany! Com l’Andrea de Suïssa, ella va molt bé a la
classificació però l’avancem, li ofereixo roda però no ens segueix. Quan deixem
la carretera i la pujada continua per pista coincidim amb uns belgues que
vesteixen de blau, resulta que són els que van trobar el gps del Santi ahir.
Els hi agraïm i continuem de pujada.
Una mica més
endavant diviso la Monique de Giant, realment o nosaltres anem millor o la gent
ha sortit amb la calma. Sigui com sigui no ens hi podem encantar, miro enrere i
diviso els Twomark, sembla que van avançant a bon ritme. De moment la pujada
transcorre per pista molt fàcil i ampla però de sobte veiem tots els del grupet
de davant baixant de la bici, incloent la Monique, resulta que comença un
sender ben dret amunt.
|
Un caminet amb quatre branques... |
Comencem a
caminar sense perdre temps i xerro amb la Monique, diu que queda molta etapa
per davant i va una mica fotuda d’un genoll per una caiguda del primer dia. Li
pregunto si entrena amb les noies de l’equip Giant i resulta que a vegades sí,
i que ha estat per Barcelona en els entrenaments de l’Oscar Saiz, que petit és
el món. Som una gentada pujant pel sender i quan arribem a la part alta ens
enfilem sobre les bicis i anem fent en fila india, el sender és estret i
entretingut, com el tram d’ahir de la frontera, de fet tornem a anar-hi. Veig
que la Monique se’n va i li desitjo bona sort, més endavant i en una part més
tècnica ens passa l’Andrea, com hi va sobre les arrels, es nota que a Suïssa té
terreny de sobres per fer’s-hi amiga.
|
Aquests d'Sportograf s'ho curren molt, uaaaaaaaaaau! |
Uf, el terreny
està ben humit, en alguns llocs rellisca però a la majoria agafa força,
prefereixo això mil vegades que el terreny sec, i més si com aquí la pendent és
important. La baixada és espectacular i plena de fotògrafs, no sé com però
aconsegueixo fer-la sencera, que emocionant. I em puja la moral, però el sender
no s’acaba al final de la baixada, continua i molts quilòmetres, en total uns
25, brutal!!
|
Concentració que no la vull liar amb les pedres mullades |
|
Avall va! |
|
Avaaaaaall! ai mare quina pendent |
Però no tots els
trams se’m donen tan bé com la baixada primera, algun tram de cresteig o alguna
baixada puntual se’m atravessen una mica més i em fan posar nerviosa, així que
ens avancen uns quants bikers, per sort però ni rastre dels Twomark. A més hem
de parar un parell de vegades, tinc una caiguda tonta, com que el sender és
molt estret, entre25-30 cms gairebé tota l’estona, en un pas amb una pedra em
rellisca la roda del darrera, em sembla que ho puc salvar i en lloc de
descalar-me apreto les dents per tirar endavant, però no es suficient i caic a
plom de costat, el sender era una mica alçat i així que la patacada és bona,
però no em faig res, m’aixeco, recol·loco el gps que ha quedat de costat i
continuem. El següent incident el té el
Santi, al primer avituallament (km.25) ja ha apretat el portabidons però
ara se li ha acabat de trencar del tot i se l’ha de posar a la butxaca, però
les duu totes plenes, entre impermeable, eines i alguna cosa més, ho repartim
entre les butxaques dels dos i continuem.
|
El Santi davant, jo al mig i darrera el belga de l'Ironbike, quina preciositat de boscos! |
|
Aquestes fites marquen la frontera entre Polònia i la República Txeca, aquests dies en n'estem fent un fart! |
Després del segon avituallament toca
pujar al Borówkowa Góra, a 900m. Les pujades que queden no són molt llargues
però sí algun tram de rampes dures, algunes rampes d’aquelles de posar-ho tot i
apretar les dents, de les que ens agraden i ens esforcem per fer-les damunt la
bici i recuperant algunes posicions, em sento bé i tot i que el Santi no es
dóna per vençut i les fa totes, em sembla que té una mica d’enveja del meu 22,
la veritat és que en aquests casos em va la mar de bé.
|
Una parella de noies en el seu pas per Borówkowa Góra |
Estem animats i
atrapem a la parelles de belgues del gps, un d’ells va fos i algun altre biker,
i tirem del grup fins al últim avituallament i això que hi ha trams força
rodadors.
|
De peu intentant seguir al Santi i aixecant polseguera |
La pujada final
es fa bé i atrapem al Andreu que ens la torna cap al final de l’última baixada,
a prop ja de la guinda del pastís, una pujada d’uns 500 metres aprox. però
amb unes rampes de treure l’alè amb algun tram de més del 30% i terreny rocós,
que ens porten fins la Kaplica górska Matki Boskiej Płaczącej (que vindria a
ser algo així com la capella de la Mare de Déu de les Llàgrimes). El Santi, com
no, s’ho puja tot però jo aquí ja no puc més i he de caminar una mica, sort que
no és molt llarg i arriba la baixada final fins al poble, tot resseguint un
conjunt de capelletes, que marquen el camí des de Bardo fins l’ermita que
acabem de deixar enrere. Deixo passar alguns bikers desmadrats que veient la
proximitat del poble es tiren de mala manera, jo prefereixo arribar sencera, de
fet un d’ells al cap de poc de passar-me surt volant per davant la bici, la
combinació de terreny humit, pedres i massa presses no és mai bona.
|
Divertimento! |
|
Flipada! jejeje |
I ara sí, pel
costat d’una zona on sembla que fan ràfting entrem a Bardo, seguim les fletxes
que ens porten fins el camp de futbol on s’acaba l’etapa, ha estat dura, 5h24’,
però molt guapa, senders inacabables per la frontera, paisatges espectaculars,
rampes dures, terreny humit de les pluges, 69 kms molt exigents i divertits.
I una dada
interessant, per variar... hem fet cinquens! Jejeje, no hi ha manera de sortir
d’aquí, com cada dia Scott i Ghost es disputen la primera posició, avui els de
Scott els hi han fotut un bon pal als de Ghost, 4h38’ respecte les 4h50’ quan
normalment eren els de Ghost qui els guanyaven. Després segueix la lluita entre
els Subaru i els Romet a la general tot i que avui els Subaru s’han imposat
clarament i han entrat just darrera dels Ghost, en canvi els Romet han fet
5h11’. Després nosaltres amb 5h24’ i perseguint-nos com cada dia els Twomark
amb 5h31’ el què ens dóna 7 minutets més de coixí.
I la resta de la
colla segueix en cursa, avui el Ribi no ha deixat que el Juanjo tornés a ser el
més ràpid i han entrat amb 4h27’ i 4h28’ respectivament, 23è i 24è èlits.
Després el Joan amb 4h48’ ha entrat 12è màster, l’Albert 4h57’ 52è èlit, el
Carmelo amb 5h05’ 19è màster i l’Hèctor, que últimament no ha pogut sortir
gaire va notant el pas dels dies però no es rendeix, 7h15’. Etapa reina
completada i ens en queden dues!
Classificacions 3a etapa categories en parelles
Classificacions 3a etapa categories en individual
|
Satisfets amb l'etapa que hem fet, ole nosaltres :) |
Avui a l’arribada
tenim més feina, a part de netejar les bicis, toca localitzar les bosses i
buscar una nova classe per allotjar-nos, en aquest cas a l’escola de Bardo. Com
costa pujar els dos pisos d’escales amb les bosses ben carregades després de 4
dies de cursa... però en fi, al final s’hi arriba, deixem les maletes,
localitzem els trastos de dutxa i apa, excursió a l’altra punta del camp de
futbol, als vestuaris de l’equip visitant a dutxar-nos. Al entrar i veure
l’Andrea tinc una cosa clara, avui toca dutxa amb aigua gelada i no és el què
més il.lusió em fa ara mateix, el cel s’està ennuvolant i ja fa estona que
estem agafant fred, ara ho acabarem de rematar.
|
Apa, ja hem trobat les bosses ara a carretejar-les fins l'escola |
|
L'arribada i l'escola de Bardo des de les dutxes del camp de futbol, encara fa prou bo... |
Ja nets i polits
i abans de tornar a l’escola, anem a l’entrada del poble per on hem arribat amb
les bicis, ja que he vist uns para-sols de la coca-cola i des que hem arribat a
Polònia que només veiem Pepsi per tot arreu, així que anem a buscar un refresc
que a cada avituallament els trobo a faltar. Tot s’ha de dir que ja m’estic
acostumant a la beguda isotònica que hi ha als avituallaments, al menys no és
molt dolça i sinó sempre hi ha aigua.
|
Anem a fer una cola i el cel es va ennuvolant |
Ara sí, tornem a
l’escola, massatge i corrent a agafar el Ricardo, nosaltres que ens pensàvem
que ja no hauríem de tornar a agafar el bus, resulta que sí, el lloc de menjar
està més a prop que el de Stronie però igualment queda llunyet i prop d’una
carretera principal. El menjar està prou
bo però no pots triar, et posen una sopeta calentona i un plat de pasta i si
tens sort un crep de postres. Mentre fem el “dinar-berenar-sopar” cau un ruixat
però sortint ja amaina i el Joan, l’Albert i nosaltres dos anem a donar una
volta pel poble que, després de passejar-nos-hi, podem dir que no té massa cosa.
|
Avui per sopar toca una mica d'amanida, sopa amb de tot i un plat de pasta, ben bo |
|
Sempre que veig un jardí bonic penso amb la meva padrina i les seves flors |
|
Els arbres de Bardo són una mica freds.. |
|
La part més maca del poble, l'entrada pel pont |
ETAPA 4. BARDO
–WALIM 44, kms 1405 de desnivell
Avui a priori
tocava l’etapa més fàcil pel què fa a quilometratge, només 44 kms, això sí, el
perfil ja deixa clar des d’un bon principi que majoritàriament seran de pujada.
El què acaba de complicar la cosa però és el temps, ens llevem i plou, no molt
fort però el cel està ben encapotat, no sembla que s’hagi d’aclarir en un tres
i no res. De totes maneres mantenim la il·lusió de poder sortir, en sec segur
que no, però al menys sense ploure i amb clarianes a la vista, ja que queden
gairebé 4 hores per la sortida.
De nou avui toca
fer les bosses perquè l’etapa torna a ser lineal. Ho deixem tot mig preparat i
anem a buscar el Ricardo perquè ens porti a esmorzar. Esmorzar completíssim i
ben bo. Tornem a l’escola, ho recollim tot i intentem recuperar les nostres
bicis del bike park.
|
Carona de: pararà de ploure? |
|
mmmm... quin esmorzar |
|
El Ribi, el Joan i el Santi aixoplugats sota el porxo del restaurant mentre esperem el Ricardo |
Apa, ja ho tenim
tot i el temps segueix fent de les seves, ara fa xirimiri, ara plou amb una
mica més de ganes, ara descansa i nosaltres anem agafant fred. Ens aixopluguem
i quan la cosa està més calmada anem a escalfar una mica, de poca cosa serveix
ja que, per variar, la gent es posa molt ràpid a la sortida i com que nosaltres
no podem ser menys cap allà anem, més de 30’ palplantats esperant l’hora de sortir.
|
Vinga que quasi no plou, a per la quarta! |
Les 10h del matí, ara sí, es dóna la sortida de la
4a etapa, per variar rapidíssima pels carrers de Bardo. Ens avancen els Romet i
els Subaru, em costa localitzar al Santi amb tanta gent esperitada, l’asfalt
dura poc i agafem la pista de pujada ja els dos junts.
Després del
primer tram de pujada més animat on la gent va trobant el seu lloc, la cosa va
suavitzant i toca rodar ràpid en fals pla cap amunt, el Santi avui li costa
agafar el ritme, porta 3 dies marcant-me el ritme a les pujades, així que em
poso jo davant i intento tibar d’ell però sense passar-me que queda molt per
pujar avui. Aquest és el terreny ideal pels Towmark així que és la Ewelina qui
pren la iniciativa i ens avança seguida d’uns quants bikers però no divisem la
seva parella.
La deixem fer
sense perdre-la de vista i ens enganxem al seu grupet. Però quan la pujada pica
una mica més nosaltres anem millor i la tornem a passar, de conya perquè just
abans de la primera baixada del dia, curta però complicadeta i més encara amb
la pluja, el fang i tot ben mullat.
M’esforço per no
baixar de la bici, sé que ella baixarà a peu i si aconsegueixo baixar muntada
els hi guanyarem distància, començo bé però la cosa es va complicant i quan
tinc un parell d’ensurts decideixo baixar a peu i veig com el Santi se’n va. De
fet no el veig gaire, perquè el sender és cada cop més estret fins convertir-se
en un tub dins el bosc, és com un tobogan d’aquests de les piscines
d’estiu però ple de terra solta xopa i pinassa que amaguen algunes arrels i
pedres. Al cap de poc m’hi torno a atrevir i m’enfilo a la bici, s’ha de dir
que no la controlo molt però com que és un tobogan es tracta de deixar-m’hi
anar i avall va, quins nervis i quina pujada d’adrenalina. Quan ja hi estic ben
ficada començo a sentir pffffffffffffffffffffff, merda, com puc miro avall i
veig làtex sortint de la roda del davant, començo a cridar al de darrera que
intento parar, cosa difícil en una baixada així i mentre estic intentant-ho la
roda acaba de perdre tot l’aire de cop, cosa que fa que no la pugui controlar i
s’enfila cap al marge dret del tobogan, surto disparada, cap a la dreta, per
sort m’agafo a un arbre i paro el cop. Reacciono ràpid, trec la bici del
tobogan i quan no passa cap biker tiro avall corrent, que complicat no
relliscar i agafant la bici a pes perquè no toqui la roda a terra a veure si la
podem salvar.
Mentre baixo
corrent em poso a cridar com una boja: Saaaantiiiiiiiiii! Santiiiiiiiiiiiiii!
Crec que m’ha sentit mitja Polònia, s’acaba el corriol i surto en una cruïlla
de camins, miro el neumàtic, té un tall al flanc esquerra, merda. Segueixo
corrent i cridant el Santi, de cop el veig sortir de la corba següent, paro i
començo a treure la roda mentre arriba ell, li explico i posem la càmera mentre
ens va passant un munt de gent, entre ells els Twomark, em poc tros els hi
havíem tret força, quina llàstima.
Amb les mans, el terra i tot ple de fang canviem la càmera com podem, em trec el guant per
revisar les punxes, entre la coberta plena de làtex, ja que ho vem reomplir
dissabte i la fangada el merder és important, trec una punxa i acabem de posar
la càmera, per sort hi ha un parell de cotxes d’assistència d’equips allà i un
ens acosta una manxa de peu, de conya. Segueix avançant-nos gent, entre ells
els nostres amics italians, la Nadia i el Paolo, també la parella russa, vinga
a perdre posicions.
Donem les gràcies
al noi que ens ha deixat la manxa de peu i prosseguim, ara plou poquet però li
va fotent. Sortim de pujada, amb ganes de recuperar totes les posicions, però
costa més fer-ho que pensar-ho, jejeje, així que les anem recuperant mica en
mica, el primer tram que és més dur, passem als russos i els italians que ens
animen però del km.13 al 17 ve una zona de fals pla cap amunt, d’aquelles que a
nosaltres ens van fatal i on els Twomark volen.
Només tornar a
rodar el Santi m’explica que al acabar la baixada no m’havia esperat perquè com
que avui jo vaig un pèl més fresca que ell volia aprofitar per prendre’s la
pujada amb calma i recuperar mentre l’atrapava i per sorpresa havia agafat els
Subaru! Per fi, una etapa que podíem haver estar rodant amb els Subaru i els
Romet vaig i punxo, quina llàstima.
|
Sembla que m'hagin ruixat amb xocolata desfeta, això sí, amb llet! |
Però la realitat
és la que és i ens fotem els dos a rodar lo més fort que podem, tenim dos
bikers a la vista, ens hi anem apropant però lentament, just abans de la
baixada els cacem. Anem en mode persecució “on” i pensant en la remuntada,
llàstima que les baixades són curtes perquè són “disfrutones” 100% i mira que no
para de ploure, ara més ara menys i que estan les arrels, pedres i tot el què
ens trobem moll però en canvi baixo amb prou confiança. Això sí, passat un pont
ve una part molt dura, una baixada picadíssima cap avall, que fins i tot el
Santi baixa a peu i on un biker que ho intenta baixa rodolant davant nostre,
passem per sota el pont que fa un moment hem creuat per dalt i toca remuntar
fins la carretera, amb tot el fang és molt difícil tot i que el Santi se’n surt
prou bé, és l’únic del grup que va enfilat a la bici.
I tornem a encara
cap amunt, a buscar el primer avituallament, km.20, hi passem volant, no ens
podem encantar, passem per davant d’una fortalesa, Twierdza Srebrna Góra, i seguim la
remuntada, a partir d’aquí les pujades són més tècniques i dures, és un puja
baixa constant on globalment s’acaba pujant però perdent alçada constantment,
cresteig dels bons i amb pluja i boira, semblen els boscos d’una peli de
Dràcula!
|
Santi, no t'enfadis! només és fang i el de Nalini ja l'avançarem ;) |
Mica en mica
recuperem posicions i comencem a trobar-nos bikers amb els que hem rodat
aquests dies, bona senyal, estem apropant-nos a les posicions que segurament
ens tocarien pel què hem anat veient aquests dies i en un dels pujadors durs
divisem els Twomark caminant. Yuhu, ja són nostres! A més, hi ha un factor que
juga al nostre favor, nosaltres tenim la moral alta d’haver assolit la
remuntada i ells, quan els passem, la moral al terra de no haver aprofitat l’oportunitat
de recuperar-nos minuts.
Així,
aproximadament al km.25, en un altre pujador els avancem, ens ha costat uns 13
kms atrapar-los i en queden menys de 20, a fondo fins al final!
Seguim igual,
apretant a les pujades i gaudint de les baixades xopes i relliscoses, en una
d’elles atrapem una de les noies russes que va en individual i es fot un pinyo
important, li pregunto si està bé i em diu que sí. Prosseguim. Tot i que al
veure el panorama i les probabilitats de mullar-nos, vaig posar la visera al casc,
he aguantat les ulleres un munt de quilòmetres però ara ja no veig res i me les
he de treure, les porto penjant del coll de mallot i a l’última de les baixades
abans del últim avituallament (km.36) em cauen. Me n’adono, paro com puc i
abandono la bici i pujo caminant a buscar-les, el vidre s’ha desprès però no
s’ha trencat, les recullo com puc mentre la russa gairebé em passa per sobre i
torno a buscar la bici, per no tornar-les a perdre me les poso dins el maillot
i el vidre a la butxaca.
|
|
Agafem un gotet
de l’avituallament i continuem, ens queden uns 8 kms, pujada fins a Wielka Sowa
i la baixada fins el poble, sortim per una pista de nou amb molta boira i
arribem a una cruïlla de camins, les cintes marquen amunt per un camí que
sembla talment un riu, baixa aigua a dojo, de fet està plovent bastant fort, el
primer tram esquivem l’aiguat pujant per un sender lateral amb força arrels que
ens fan posar algun peu però el sender s’acaba i definitivament ens toca entrar
al camí i pujar pel què ara mateix és ben bé un riu, mentre nosaltres pugem els
fotografs de Sportograf i el Gregorz, el director de la cursa, baixen corrent,
sembla que ja s’han mullat prou.
El tram remuntant
pel riu és força llarg i dur, ja que a més la pista està farcida de pedres, al
final opto per anar enfilant pel tros del mig per on baixa més aigua i no es
veuen les pedres però millor que anar pel recte que perdre el temps intentant
traçar per on és impossible. I ja a dalt les coses no milloren molt, hi ha
tanta aigua acumulada que es tot un bassal gegant, costa veure on suposadament
hi ha un sender, semblen més aviat aiguamolls.
|
Quan hi passem nosaltres, com que fa més estona que plou encara baixa més volum d'aigua |
Superem aquest
tram i encarem la baixada final, descomunal!! 3 quilòmetres de baixada, amb
pedres, arrels i molta aigua, no sé com però vaig fent-la sense fotre-me-la, el
Santi va davant i de tant en tant es gira per mirar si vinc, tot bé et segueixo
al meu ritme i el més important gaudint com una nena petita sota la pluja de
Polònia que al final no ens ha volgut donar treva.
Cap al final paro
un moment, tinc les mans destrossades, ja fa estona que em costa canviar,
sobretot de plat, ja que em rellisquen les mans amb el fang i els grip shift, i
que em fa mal el colze dret, des de fa un parell de dies que se’m carrega molt
tant a les pujades dures com a les baixades, em sembla que tinc una mica de
tendinitis, però més igual, això és divertidíssim, així que torno a enfilar-me
a la bici, passo per un pas estret entre roques i veig el Santi desembocant a
una pista asfaltada i una mica més enllà el final d’etapa, ja ho tenim!
Després del
descens brutal i molt cansat toca fer un parell de quilòmetres per dins el
poble i ja sense cronometrar per trobar el camp base de la Sudety a Walim, avui
hem canviat l’escola pel poliesportiu. Ara sí que m’agafa fred, el Santi també,
comença a tremolar com una fulla, mengem una mica i anem a rentar les bicis i a passar-nos la karcher a nosaltres que també ens convé i
evidentment ja no ens ve d’aquí.
|
Ben fresquets a l'arribada, jo però ja m'he passat un tovalló per la cara, que no podia ni obrir els ulls! |
El més
desagradable després de 3h54’ rodant sota la pluja és que et diguin que la dutxa
és d’aigua freda, amb lo de gust que bé una bona dutxa amb aigua calentona per
recuperar, doncs no, un altre dia serà.
Després de la
remuntada evidentment hem tornat a fer cinquens, hi estem ben aposentats, avui
però, si no hagués estat per la punxada, segurament haguéssim pogut lluitar, o
al menys haver intentat, fer quarts, ja que els Romet han fet 3h47’ els Subaru
ja ens quedaven una mica més lluny amb 3h38’ i per davant com sempre els Scott,
3h13’ i els Ghost 3h19’. Sorprenentment darrera nostre no han entrat els
Twomark, sinó la Nadia i el Paolo, els italians amb 4h03’ i és que els Twomark
realment no els hi deu haver sentat bé que els agaféssim ja que en 18 kms
finalment els hi hem tret 18’
ens costa de creure-ho.
|
Veig que hem arribat tots igual de nets, oi Albert? |
|
Congeladets fent cua per rentar les bicis, sort del te calent |
|
I l'Hèctor tota l'etapa amb tirants esperant que fes sol! |
Els 44 kms més
que exigents d’avui no han pogut amb el nostre equip de catalans i resistim
tots, això que l’Albert no ha tingut bon dia i l’Hèctor ha fet tota l’etapa amb
mallot de tirants i sense portar ni impermeable confiant en que les previsions
del temps eren bones i acabaria lluint el sol, boníssim! El Ribi, que sempre
diu que sota aigua no surt, ha triomfat i ha fet 16è elit amb 2h57, espectacular, el Juanjo 28è èlit amb
3h08’, darrera seu el Joan amb 3h09’ i 7è màster, el Carmelo 22è màster amb
3h36’ i avui l’Albert entra poc després de nosaltres amb 3h56’, 66è èlit i
l’Hèctor 4h49’ i 49è màster, molt millor que ahir.
Classificacions 4a etapa categories en parelles
Classificacions 4a etapa categories en individual
Ja amb les bicis
netes i gelats recollim les nostres bosses, una d’elles s’ha mullat i
evidentment murphy ha actuat i és la de la roba, en una hi portem la roba dels
dos i a l’altre els matalassos inflables, la manxa, eines per les bicis i
trastos diversos. Per sort s’ha mullat per sota on hi portem la roba de més
abric que, de moment, no hem fet servir. Anem cap a la dutxa a intentar
treure’ns els tres quilos de fang per cap que portem al damunt i que bona que
està l’aigua congelada per rentar-se el cap! En fi, fem el què podem i a muntar
l’habitació al pavelló.
|
La nostra habitació a Walim |
Ja amb la feina
feta anem al massatge i a revisar les bicis, el tall de la coberta és totalment
lateral i bastant gran, deixo la càmera doncs per demà, espero que aguanti una
etapa. Revisem pastilles i alguna cosa més i cap al dinar-berenar-sopar d’avui,
miracle, no hem d’anar a buscar al Ricardo, l’àpat és al mateix edifici, quin
luxe. La veritat és que mengem la mar de bé tot i no poder triar el menú.
|
El tall al neumàtic, em sembla que deixarem la càmera per l'etapa de demà |
Després anem a
fer una volta pel poble, no sé si ho fa el dia núvol o què però té un aire
tètric, misteriós, no hi ha massa gent, darrera l’església més gran del poble
s’aixequen les ruïnes d’una fàbrica, hi ha moltes cases tancades, algunes que
sembles autèntiques mansions i de les que estan en ús moltes tenen les façanes
que necessiten una rentada de cara, això sí, tenen un parc molt bonic on uns
operaris estan penjant bombetes de colors al arbre més gran que hi ha i això
que no és pas Nadal.
|
L'església de Santa Bàrbera a Walim |
|
Les runes a Walim |
Com que m’ha
despertat la curiositat, un cop a casa, busco informació del poble, les ruïnes
pertanyien a una important fàbrica tèxtil, aquesta indústria va ser
importantíssima a la zona des de finals del segle XVII fins a la Segona Guerra
Mundial, quan Walim va patir moltíssim i Hitler hi va fer construir una serie
de passadissos subterranis, el què va anomenar projecte Riese, construint-los,
entre 1943 i 1945 van morir centenars de presoners de l’exèrcit nazi, no es van
acabar mai les obres i no se sap exactament quina era la finalitat del
projecte. Tot i així la indústria tèxtil va aguantar fins 1992 quan la fàbrica
va tancar les seves portes. Ja en ruïnes ha servit d’escenari per filmar-hi
pel·lícules sobre la guerra mundial. Avui en dia als afores de Walim hi ha el
Muzeum Sztolni Walimskich, museu que permet visitar les galeries subterrànies
que comentava i que només són un dels 9 complexos del projecte Riese que hi ha
excavats sota les Owl Mountains, les muntanyes del mussol per on ha arribat la
penúltima etapa de la Sudety 2014.
He intentat també
buscar informació sobre la tradició aquesta d’il·luminar un arbre del parc en
ple juliol, m’ha costat trobar alguna cosa, ja que tot i practicar-lo cada dia
sembla ser que el meu nivell de polac està una mica rovellat. Tot i així m’ha
semblat entendre que no es tracta pas d’una tradició sinó d’una atracció
innovadora per atreure gent al poble, l’arbre s’il·lumina i també té uns
altaveus que fan sonar música segons les preferència del visitant que ho pot
escollir a través del mòbil, com us deia d’aquesta informació no en feu massa
cas ja que l’he extret d’un article d’un diari polonès.
|
El parc de Walim i darrera l'arbre dels llums |
Després del
passeig encara és aviat així que anem a la zona wifi del poliesportiu, la fem
petar una estona i aprofitem per mirar les fotos que hem fet fins ara del
viatge. Quan entrem al poliesportiu quasi caic de cul, fa una pudor que tomba
enrere, sort que ens acostumem a tot, totes les espatlleres i les grades que
rodegen els matalassos on dormirem estan plenes de roba humida, bambes
enfangades, totes les restes de la batalla d’avui, no s’aixugarà pas res però
per intentar-ho... i a les 22h tots a dormir, demà última etapa!
ETAPA 5. WALIM
– KUDOWA ZDRÓJ, 79,8 kms 2.281 de
desnivell
A les 6 del matí
comença l’últim dia de la rutina Sudety, avui rai que tenim l’esmorzar aquí
mateix. El Santi s’ha llevat amb el matalàs mig desinflat, aquest vespre al
inflar-lo a veure si trobem per on perd. Anem a alimentar-nos i a preparar les
bosses, la de roba està molla per sota però millor no m’ho miro gaire per sort
no se’ns han mullat ni els culots d’avui ni la major part de la roba que estem
fent servir aquests dies, tot un detall. Recollim la roba pestilent d’ahir, no
sé si la salvarem, la tanquem en una bossa hermètica, ai que no en tenim
d’això, una bossa de plàstic qualsevol servirà i la exiliem a la bossa dels
trastos, no pas a la de la roba, no sigui que se li encomani algo.
|
Som-hi, a esmorzar! |
El cel torna a
estar ben núvol però les previsions són millors que ahir, esperem que no
plogui. Això sí fa fresca, per estar per aquí ens posem els maniguets i
l’armilla, ja me la trauré abans de sortir. Tot i ser l’últim dia tothom corre
a prendre posició a la línia de sortida i això que les places estan bastant
establertes, però és clar, avui toquen 80 kms i amb 80 kms pot passar de tot
així que més val no confiar-se ni donar res per perdut.
|
Escalfant amb bon humor |
El perfil d’avui
espanta una mica, hi ha tres pujades força llargues, una de bon principi,
l’altre cap al km.11 i fins el 18 i una última al km. 60. Entremig molts
quilòmetres de crestejar, una baixada llarga i una zona que fa pinta de mooolt
rodadora, segur que ens farà patir. Però tot plegat toca superar-ho i arribar a
la meta de la Sudety a Kudowa.
|
Última sortida de la Sudety 2014, el Joan a les fotos tan rialler com sempre ;) |
|
Amb els Twomark, dues parelles de polacs |
|
Amb l'Albert i el Carmelo, tots a punt |
I a les 10 es
dóna la sortida, creuem el poble, com hi va el Santi i quin mal de cames que
tinc, li demano que afluixi una mica, necessito agafar-li el ritme a la pujada,
i mica en mica el vaig trobant i ens anem enfilant, en algun moment cauen
gotetes però res important, això sí la boira ens torna a acompanyar en alguns
trams.
Arribem dalt de
la primera pujada per davant els Twomark i sabent que anem millor que ells
baixant no ens ho pensem dues vegades i tirem avall. El terreny està xop d’ahir
però ja ens agrada a més, tret de llocs molt puntuals no hi ha molt fang.
L’últim tram de la baixada és per una pista amplíssima que han empedrat
recentment, al Santi i a mi aquesta superficie no ens dóna confiança i afluixem
una mica, més val baixar segurs que rodolant i de totes maneres arribant abaix
atrapem a la Aleksandra la noia dels Romet, segurament a ella encara li ha
agradat menys l’empedrat.
Que xulo,
m’emociono, a veure si podem rodar un ratet amb ells a veure a quin ritme
pugen, però l’emoció em dura ben poc, de la pista hem de passar tots a un
sender i de pujada i és com quan a la carretera s’ha de passar de dos carrils a
un, caravana, no reacciono a temps, canvio just abans d’haver de parar i se
m’enganxa la cadena entre els dos plats, merda, he de parar i posar-la bé a mà,
mentre ho faig passen uns quants bikers i la noia de Romet se’n va.
De seguida que
puc arrenco, el Santi m’està esperant i ens enfilem en fila india pel sender, a
l’esquerra n’hi ha un de parat, és l’Albert que ha punxat, diu que li sembla
que el tubeless aguantarà i infla.
|
Vinga, amunt tots amb fila d'un |
|
Sort que jo tinc la millor roda a seguir |
Prosseguim, abans
d’encarar la pujada llarga baixem una mica i anem a trobar una pista que puja,
primer enmig de prats i després es fica dins el bosc. I el què amaga el bosc
són unes rampes de por, apa a caminar amunt i com que està força moll rellisca
bastant, les rampes del 39% em costen fins i tot a peu. L’últim tram és dur
però no tant i ja podem pedalar, acabem d’enfilar-nos i comença una
quilometrada de cresteig, uns 23 kms de puja i baixa majoritàriament dins el
bosc i de nou pels senders estrets i exigents de la frontera amb la República
Txeca.
|
Nosaltres passant per la pista de la foto de dalt |
Mare meva hi ha
un parell de baixadors amb una pendent de vertigen i com que està moll rellisca
que déu n’hi do, en el primer el Santi va davant i el veig baixar amb el cul
més enrere que mai, tant que em cago a les calces i baixo de la bici, jejeje,
és pitjor, no sé ni per on baixar caminant! Així que quan arriba el segon
baixador tanco els ulls i m’hi tiro, ai no, millor que obri els ulls, serà una
mica més pràctic. Vaig baixant amb l’ai al cor, l’adrenalina pels núvols, en un
primer moment controlant, a poc a poc, però a mica en mica la bici va agafant
velocitat i relliscant de darrera, no la controlo del tot i apareix un reguerot
a mà esquerra, aguanto com puc pel marge dret i aconsegueixo fer la corba final
cap a l’esquerra. No me l’he fotut, momentàs!!
Els trams de
pujada anem alegres, apretant i exigint-nos, enfilant-nos el màxim que podem
sobre la bici, fins i tot el Santi es veu obligat a pujar algun tram més del
compte al veure’m enfilar-me davant seu mentre la resta caminen i alguns ens animen.
La veritat és que ho estic donant tot, és l’últim dia i no hem de reservar per
demà. L’Albert ens avança però poc després d’atrapar-nos passem pel costat d’un
punt de servei mecànic i para de nou per revisar la roda.
Abans d’arribar a
la baixada segueixo apretant i porto al Santi una mica amb el ganxo. Quan
acabem el cresteig toca la baixada llarga, del 40 al 47. Ara sí, per fi agafem
zona de fang enganxifós, mira que fins ara tot el fang era molt líquid i
drenava molt bé, ens deixava enfangats fins les orelles però els passos de roda
prou bé, aquí no, passem un tram amb unes fangueres fondes i just després un
pujador curt però d’empènyer i a la esquerra hi veig una platja de rossinyols,
ooooh!
|
M'han sortit pigues! |
Apa, continua la
baixada, ja de nou amb el fang líquid que rellisca horrors, ens atrapen
l’Andreu i l’Enric, l’Andreu va cridant que sembla Costa Rica, la ruta del
Conquistadores i amb aquesta que me la foto i vaig a parar dins un camp
d’ortigues, em pica fins i tot la cara, per sort no són unes ortigues potents
com les de les Guilleries i al cap de poc ja m’ha passat l’urticària.
L’últim tram de
baixada és per pista asfaltada fins l’avituallament del km.48. demano que em
tirin una mica d’aigua a la zona del desviador que està bastant enfangada,
bevem una mica i tirem. Ara arriba el tram que més temem, el pla! Ja té nassos,
però tenim clar que és el nostre punt feble. Primer encara anem bé perquè la
carretera va de pujada i atrapem uns quants bikers, però arribem al pla sols,
primer tira avall i després pujadeta suau cap amunt. Des de d’alt ho veiem
claríssim és com un enllaç, hem de creuar la vall per apropar-nos a l’última
pujada del dia. Al principi que hi ha visibilitat veiem un grup força nombrós
davant i ens sembla veure-hi els Romet, però està clar, nosaltres dos no els
atraparem pas i efectivament ens fotem els 11 kms. sols, no atrapem ningú i
fins al final no ens atrapa ningú.
|
Sort que el fang de la zona no és molt enganxifós, que sinó.. |
|
Som al esvoranc abans de l'última pujada |
|
Fent un esforç per intentar rodar ràpid pel fals pla |
En mig passem per
un poble Radków i després de passar-lo canviem de carretera i una mica més
enllà ens saltem un trencall, són pocs metres però quan vas enxufat i amb tot
posat fer la volta costa. Apa, tornem a encarar-nos cap al camí bo i ja tenim
la muntanya a tocar. Als peus de la pujada final ens atrapa l’Albert i decideix
fer-nos companyia.
|
Quin perill aquests dos junts! |
D’aquí fins al
final el track transcorre gairebé tot pel Parc Natural Gor Stolowych. La
primera part de la pujada és força tècnica perquè el sender havia estat
empedrat i has d’anar-te enfilant per les pedres algunes més mal posades que
d’altres, i intento seguir l’Albert i el Santi, ara sóc jo qui va amb el ganxo
posat, així que quan arribem a la part més alta, on toca rodar per prats vaig
fosa, sort que sé que falta poc que sinó... arribem al últim avituallament, és
el km. 66. El Santi i l’Albert canten victòria, només queda una última rampa i
baixada cap a Kudowa, però mirant-me el perfil els adverteixo que durant la
baixada tindrem algun repatxó.
|
Uf, com costa enfilar-se pel prat i més seguint el duo dinàmico |
Fem un tram ràpid
de baixada per carretera i encarem la
part final de pujada, de nou empedrada i amb aquest parell fotent-li canya però
quan arribem a dalt l’Albert s’esfuma, jo tot just estic recuperant l’alè que
ell ja deu haver arribat a Kudowa.
|
L'Albert radiant acabant la seva primera cursa per etapes, felicitats! |
Encarem la
baixada, collonut, però apareixen dos pujadors que se’m fan durs de nassos,
sort que ja som al final i surten les forces d’allà on no n’hi ha. Abans de
l’últim pujador travessem un prat verd, va pels pèls que no me la foto, anem
molt ràpid i hi ha un sot al mig, faig tope amb la suspensió però aguanto fort
el manillar i la bici continua recta, uf!
Veiem les cases
del poble, ens creuem amb gent passejant, i divisem un parc amb l’arc
d’arribada, que bé, som Finishers de la Sudety Mtb Challenge 2014 i en Marek
ens dóna la samarreta que ho acredita i ens felicita.
|
Quin moment! Compartint una altra aventura junts! |
Ens trobem amb
l’Albert i el Carmelo, tots ben contents d’haver acabat amb èxit la cursa i
passem una bona estona per la zona d’arribada, felicitant a uns i altres,
fent-nos fotos i atacant l’avituallament, hi ha gana.
|
Sudety a la butxaca! |
|
Amb l'Enric i l'Andreu, presentant Catalonia arreu del món |
|
Amb el Marek, que ens ha donat un cop de mà amb tot el què ha fet falta |
Ara sí, tots
acabem la 5a etapa, la grupeta finishers de la Sudety! El Ribi s’ha tornat a
endur l’etapa d’avui amb 4h14’ i 20è èlit, el Juanjo el segueix amb 4h31’ i 34è
elit, molt a prop seu el Joan amb 4h33’ i tancant el top 10 dels màster, el Carmelo 5h01’ 22è màster, les primeres
etapes el podíem seguir però els últims dies no, en canvi hem anat coincidint més
amb l’Albert que avui ha fet 5h07’ 56è èlit i això que al últim port ens ha fet
companyia. I l’Héctor sense haver pogut sortir gaire aquest any també
aconsegueix la seva samarreta, 6h41’ i 48è màster.
Per la nostra
part hem acabat tal i com vem començar, cinquens! De fet hem fet cinquens cada
dia, som molt constants, jejeje. Avui els Ghost i els Scott es jugaven el
primer calaix del podi que ha estat pels Ghost completant l’etapa amb 4h28’ i
endosant 27’
als Scott, per darrera la lluita per la tercera posició ja s’havia anat
definint en les últimes etapes i avui s’ha confirmat, els Subaru amb 4h58’ han
augmentat la diferència amb els Romet amb 8’ mes, entrant ells amb 5h06’, darrera seu
nosaltres amb 5h12’ i hem superat còmodament els nostres rivals més directes,
els Twomark que han entrat amb 5h35’, avui no ha estat el seu dia ja que abans
que ells han entrat dos equips mixtes més. Finalment dels 19 equips mixtes que
vem començar hem acabat 15 i nosaltres 5ens així que molt i molt contents.
Classificacions 5a etapa categories en parelles
Classificacions 5a etapa categories en individual
Classificació general categoria mixta
Classificacions generals categories en individual
|
I aquí amb els Romet, entrenarem perquè quan ens tornem a trobar els puguem seguir una mica més :) |
Un cop passat el
moment intens de l’arribada comença una peripècia important, força cua per
rentar les bicis, aconseguir dur les bosses a la zona de les dutxes i després a
l’escola on dormirem avui que resulta estar a l’altra banda del poble, sort que
el Ribi i el Joan ens ensenyen el camí, sinó encara l’estaríem buscant.
|
Desorientats per Kudowa, on són les dutxes de les bicis? |
|
Amb la Monique i l'Andrea, 3a i 4a en solo woman |
|
Sí, millor que ens rentem una mica o portarem sobrepès al avió |
|
Excursió pel poble carregats com a mules |
Ens instal·lem a
la classe de P4, dic jo que deu ser la de P4 perquè tot és molt petit, les taules, les
cadires, la classe, hi cabem els 8 justets i confirmem que un dels matalassos
se’ns ha punxat però som incapaços de trobar el forat, deu tenir un poro i no el localitzem, què hi farem.
|
Deixa-ho ben net Albert |
|
La mini-classe |
Deixem els
nostres trastos, les bicis al bike park on trobem també les maletes, bosses i
caixes de les bicis que vem deixar fa gairebé una setmana a Stronie Slaskie. I
marxem cap al centre del Kudowa on es fa la cerimònia d’entrega de premis.
|
Sudety Finishers! |
|
Selfie a la foto de grup de finishers |
I després a
menjar s’ha dit! El Banquet famós resulta ser com una mena de barbacoa amb
molta carn i un bufet lliure per agafar coses d’acompanyament, la veritat és
que fa molt bona pinta i bona olor, però les taules de la terrassa del
Restaurant Sissi s’omplen de seguida i les de dins també, així que ens toca
sopar al parc.
|
Barbacoa a la polonesa |
|
Ració doble de carn! |
|
Sopem al parc però les cerveses no les perdonem! |
Havent sopat
entrem a dins que estan passant fotos de la cursa i després també un vídeo que
ja han editat amb talls d’avui i tot. Molt guapo.
Fem una bona
sobretaula amb tots els catalans, en total 15 i tornem cap al nostre hotel, més
ben dit la nostra aula a l’escola de Kudowa.
LA TORNADA
L’endemà ens toca
recollir-ho tot plegat, desmuntar les bicis i embalar-les per tornar, però
abans anem a esmorzar a una cafeteria del poble on ens trobem els gironins. Ens
agradaria fer una volta pel poble i comprar algun souvenir però no ens dóna
temps ja que han de tancar l’escola, així que passem pel llac del parc i anem
per feina.
Desmuntem les
bicis, les posem a les Evoc i recollim tot el què ens queda a l’escola, som els
últims en marxar, nosaltres hem quedat amb el Gregorz que l’autobús ens vindrà
a buscar a les 15h però a les 13h ens tanquen l’escola, així que no podem
deixar les maletes en lloc i hem de fer torna per anar a dinar. El primer grup
surt prop de la una i el Ribi, el Joan, el Santi i jo ens quedem fent guàrdia
amb les bosses i poc després de les 14h
ens fan el relleu i anem nosaltres a dinar.
|
Preparant els catxarros |
|
Montant guàrdia |
Per variar
l’autobús ens ve a buscar tard, en lloc de les 15 es presenta cap a les
15:20 i encara hem d’anar a buscar a
quatre sud-africans que van a passar uns dies de vacances a Praga, això sí
tenim un autobús sencer per 12 i els nostres maletots.
Arribem a bona hora al aeroport, de fet som
els primers a facturar pel nostre vol, ens desfem de les maletes i apa a menjar
alguna coseta i a volar, llàstima que el vol surt amb retard i que arribant a
Barcelona es veu que les maletes també surten amb retard, quina son i quina
espera més llarga, però l’aventura no s’acaba fins que les maletes de les bicis
surten per les cintes d’equipatge especial i totes! Collonut ara sí, Sudety
finiquitada i amb molt bon gust de boca!
|
Els Niner men |
|
Volando voy volando vengo vengo.. |
|
Al aeroport de Bcn també toca esperar, no serà el Ricardo qui ens porta les maletes?? |