Difícil de posar un adjectiu a l’alçada d’aquest llarg cap
de setmana, de principi a fi a estat ple de somriures, emocions, admiració,
fascinació i sobretot omplint de vida les hores!
Arrencàvem el divendres visitant uns amics, en Francesc i
l’Anna, que ens presentaven el seu acabat de néixer fill, en Pol, no cal dir
que tot i l’esgotament que duien només transcendia felicitat en ells. Moltes
felicitats Quinyos !
Benvingut Pol!!
I d’aquí eixíem cap a un destí molt especial per nosaltres
on per un nap o una col feia anys que no hi anàvem, Cadaqués, podríem dir que és com un bon amic que encara que encara que no hi parlis en molt de temps saps
que sempre està allà. I efectivament ens rebia com sempre, amb tots els seus
encants, la seua pau malgrat la gentada, els nostres vells records i la
capacitat de generar de nous.
Així que el divendres el passàvem fent tot un exercici
d’hedonisme, regalant-nos un dinar espectacular, recreant-nos tot passejant amb
els paisatges, fent uns beures a la platja amb un concert a pocs metres,
senzillament despreocupats fruint del moment. Millor deixo que les imatges
parlin que segur que s'expressaran millor:
Un caneló surrealista i boníssim!!
Ohhhhhh!!
Cocteleria!
Ens aixequem dissabte i que fem? Doncs si, ja apareixen en
escena les bicis, certament ja era estrany en nosaltres tantes hores de vida
contemplativa J .
Arrenquem ruta i en no res ja estem pujant per un sender empedregat posant-nos
a prova, metre a metre cada cop més espectaculars les vistes aèries de Cadaqués
enfilant-nos fins als 200mt en l’indret de la Muntanya Negra sota el Puig dels
Bufadors, la vegetació ben diferent a lo acostumats, pocs arbres i moltes
argelagues i ginesteres, un paisatge sens dubta tocat per la tramuntana amb un
aspecte dur, feréstec on res es fàcil, com el camí ens recorda a cada pedalada.
D’allà progressem cap a un dels moments crucials de la ruta, un lloc on el
track es creua i toca decidir cap a quina direcció l’agafem!! Al final del dia
descobriríem que la nostra tria va ser una reinterpretació del track.. un
sentit diferent però que ens va encantar així que trenquem directes cap a Cala
Taballera.
Sortint de Cadaques per el GR
Mare meva quina cala més espectacular, des de la Tracksd’Eivissa que no veiem res semblant, fantàstica!! No podíem marxar sense banyar-nos
així que disfressa de ciclista fora i cap a l’aigua, mare meva que gelada
estava!!!
Quin luxe!
Per sortir d’allà un bon fart d’empènyer la bici però cap
problema es el just preu a pagar per gaudir d’un indret així.
I no es maco això!
D’allà seguim amb senderons divertits de baixada i exigent
de baixada direcció a Port de la Selva tot passant per l’Ermita de Sant
Baldiri de Tavallera , un conjunt de construccions, església, cases, torre,
prou curiós tot i que l’estat es prou enrunat. I res entrem al terme de Port de la Selva per
la zona de la cala Tamariua però aquesta no baixem a veure-la, curiositats de
la vida al passar per allà trobem a uns amics germans, en Pau i en Didac de Selva
de Mar.
Senderons divertits
Sant Baldiri de Taballera
En Didac i en Pau
Travessem Port de Selva, fem uns centenars de metres per la
carretera de Cadaqués i enfilem per un sender de pujada extremadament exigent,
en aquell moment recordo que l’explicació del track deia algu això com que
s’arribava a Port de la Selva per un sender de baixada espectacular... així que efectivament estem
fent el track del revés i ens obsequiem amb uns rampots de por que ens fan
alternar el pedalar amb el caminar. Òbviament més vistes espectaculars.
Port de la Selva
Duríssim sender amb vistes espectaculars
Això si per la zona del Mas Vell fem un sender fantàstic on
xalem com a nens, estret i sinuós, molt divertit fins tornar a enllaçar la
cruïlla del principi on rematarem aquesta ruta tan maca arribant a Cadaqués per
el GR92, aquest cop de baixada!
Baixant cap a Cadaqués!
Cadaqués!!!!!
I amb la gana més que feta acabem la ruta en una terraseta fent un bon mos. Un autèntic plaer
redescobrir Cadaqués i els seus vorals a cop de pedal, aquesta ruta del dret o
del reves es de les que deixa empremta, senzillament sensacional!
Amb tot això el cap de setmana ja es podia qualificar de
sensacional però lluny de conformar-nos diumenge anàvem a fer L’Esperxada!!
La Muxina, el terratrèmol de Banyoles!
Oscar,Yolanda,Abel, bona gent!
I què puc dir d’aquesta cursa? Doncs ho puc resumir en una paraula: Tornaré! Ja tenia
molt bones referències però fins i tot així va superar expectatives, un
recorregut molt exigent cap amunt i molt tècnic cap avall, d’aquesta manera
aconseguien que durant 6:30 no tinguéssim temps d’avorrir-nos un segon, tot un
luxe
En Johnny, un senglar baixant!
La cursa la vaig compartir tota amb l’Ada i vaig gaudir molt
veient com baixava i el ritme constant que portava, per sort els astres estaven
ben alineats i aquell dia i els dos vam tenir bones sensacions ja que en cas
contrari es podia fer molt llarga la cursa amb els seus 2900+ en 70km....
Va ser un dia de corriols interminables i de pujades
infernals, allò que diríem btt del bo, aquesta gent de Banyoles te una zona
espectacular per divertir-se.
Molt feliços a l'arribada
Les campiones: La Cristina i l'Ada
Osona Limits Team vigilant de prop la Fideuà!
I d’aquesta manera acabàvem 3 dies confirmant tota una
obvietat: Tenim un país sensacional!!!
L’any passat ja havíem mirat d’anar-hi però quedava massa a
prop de la Volcat, aquest any però amb una setmana de descans ens hi hem animat, i ens hem plantat a la 2a edició de la Mediterranean Xtrem, la MedXtrem.
Els que van anar-hi ens van dir que hi havia molt corriol i
que realment era dura, és a dir extrem. Aquest any sembla que si no poses
“Extrem” al nom de la teva cursa no ets ningú i s’està fent servir aquest
adjectiu gratuïtament ens molts casos, aquí però hem pogut comprovar que el nom
se li escau. Han estat 340kms i quasi 9000m.+ de desnivell en tres dies de pur
btt, on hem tingut de tot, zones rodadores, zones molt pedregoses, algun tram de
caminar, rius on refrescar-nos els peus, baixades tècniques molt guapes,
senders espectaculars prop de Morella... i sobretot, sobretot el què ens ha
encantat ha estat retrobar-nos amb els amics de Castelló, feia massa que no
rodàvem amb ells. Per sorpresa també ens hi trobem a l’Iñaki de Madrid i el Jaume
Caro, a qui vem conèixer a la Costa Blanca, i molts d’altres bikers que hem
anat coneixent aquests dies i és que les curses per etapes, i més si dorms al
campament, t’aporten això, conviure i compartir molt més intensament
l’experiència amb els altres bikers.
Dijous 16 recollida de dorsals
Dijous a quarts de vuit del vespre arribem a Castelló, just
per recollir els dorsals i per trobar-nos a molts coneguts, això pinta bé! Ens
recomanen un lloc on anar a dormir amb la furgo i un cop acampats anem a sopar
al hotel on es fa el briefing, no hi arribem a temps. Sopem amb el Jaume, el
Juanma i la Rebeca, xerrem una mica amb el Milton i anem a trobar una farmàcia
de guàrdia, ens hem deixat els taps i demà els necessitarem per dormir al
pavelló.
Molt bona gent per Castelló, aquí amb el Luis, el Javi, el Chus i el Cesar
Cap a les 23h anem a dormir, a les 4:15 sonarà el
despertador, la sortida de la primera etapa és a les 6:00h, quina mandra!
Divendres 17, Castelló – Morella 140,2kms i 4150m. de
desnivell
Aquest cop m'he currat els perfils! avituallaments, talls de pas...
No dormo quasi gens i això que diria que és un dels llocs
més tranquils on hem dormit amb la furgo. Em fa por adormir-nos i no arribar a
la sortida i a més tinc calor, així que em costa dormir, espero al menys
descansar.
A les 4:15 i amb molta nyonya ens llevem, ens enfundem
l’equipació, esmorzem una mica i ens apropem amb la furgo a la zona del Corte
Inglés, descarreguem bicis, muntem llums, les bossetes amb el menjar, sort que
quasi tot ho havíem preparat ahir... però arribem a la sortida ben justos, a
escassos 10’. Deixem la bossa que ens faltava entregar, firmem i cap a sota
l’arc.
Carreguem d'energia que ens farà falta!
Santi, em sembla que t'has passat amb el camelbak!
A les 6 del matí tota logística és complicada... jajaja
Apa, ara sí, a punt per començar la MedXtrem!
Ostres, si ha vingut l'Iñaki!
A les 6h es dóna la sortida, comença una nova aventura! Per
fi una sortida neutralitzada com déu mana, a un ritme assequible i la gent prou
tranquil·la. Sortint de Castelló em saluda en Wim, un belga que vem conèixer al
Ironbike i que via facebook m’havia demanat recomanacions de curses, volia
venir a Terra de Maquis però com que aquest any no es fa, finalment han vingut
aquí amb la seva colla.
Arribant a una cantera es desneutralitza la cursa i comencem
a donar gas pujada amunt. Mica en mica es va estirant el grup, es van prenent
posicions, comença a sortir el sol i anem concentrant-nos, toca navegar amb el
gps i verificar que el que va davant teu ho fa bé, no sempre es bo seguir a qui
et precedeix.
De seguida veiem com se les gasten per aquí, una mica de
tot, senders, pistes, caminets, ens anem allunyant de Castelló i a la primera
pujada més dura me n’adono que el canvi no em va bé. Estupendo... Al Santi tampoc
li va massa bé i només se senten les nostres cadenes espeternegant, per sort puc
anar graduant-lo i acaba funcionant prou bé, millor, perquè en un primer moment
només s’aguantava el pinyó més gran i el quart o cinquè.
El Santi ja no fa molt bona cara...
Cap al km. 20 passem per una zona molt tècnica, crec que és
el Barranc de la Parra i sortint-ne el Santi es queda una mica enrere, em
pensava que s’estava posant les ulleres i m’atraparia però no, la panxa li està
fent la guitza i està marejat.
Vaig tirant i després d’un tram molt rodador per pistes
entre camps i per alguna rambla pedregosa, ens retrobem al avituallament del
km. 43 a Hostal Nou. Al no haver pogut anar al lavabo a primera hora anem amb
la panxa remoguda i el Santi ho està portant pitjor. Guardem els llums a les
motxilles, mengem el què podem i prosseguim, ara toca una bona pujada fins a
Culla, pujada fins el km. 70.
El Santi cap al primer avituallament amb una colleta
Jo mentrestant aprofito l'avituallament, però de seguida arriba el Santi
Guardant els llums a la motxilla
Arribem al poble per una última rampa d’asfalt que pica, fa
molt bon dia i per sorpresa ens trobem al Sisco i la seva filla Lara que ens
donen un cop de mà i, mentre nosaltres aprofitem per anar al lavabo amb
l’esperança de posar les panxes a lloc, ells s’encarreguen de que els nois del
servei mecànic, ens engreixin les bicis, ens ajuden a omplir bidons... quin
luxe!
Camí de Culla
Si que costa arribar al poble
I per fi el veiem, sembla que ens hi haurem d'enfilar
Quina bona sorpresa, sense saber-ho tenim assistència als avituallaments, el Sisco i la Lara
Ups, no he calculat bé, el Carlos sí però el César...
Sortim de Culla, en un primer moment de baixada on agafo
fred, però de seguida el track ens porta per una pujada molt pedregosa direcció
a una ermita on no arribem, aquí passo un mal moment, ara sóc jo la que estic
marejada i tinc molt males sensacions. Per sort, passada aquesta pujada, toca
tornar a baixar fins a Benassar i després un planejar suau on em vaig
recuperant.
El proper objectiu és Vilafranca, on hi ha el següent
avituallament, cap al km. 95, no al 90 com deia el perfil. Però per arribar-hi
toca una bona pujada, uns 7 kms de pujada d’anar fent fins els 1150m. aprox.
Comencem la pujada junts però de mica en mica vaig agafant uns metres al Santi,
ens hem tornat a intercanviar els papers i ara és ell que no es torna a trobar
massa fi.
Tot i anar una mica més endavant no perdo al Santi de vista
i veig que va pujant. Abans d’arribar al poble ens fan baixar una mica per
tornar a recuperar alçada, aquesta pobles castellonencs estan tots ben enfilats
dalt els turons. Així que per arribar al avituallament cal enfilar-se fins dalt
al poble, i aquí em trobo el Carlos, que està fent l’etapa però fora de cursa i
el pobre va amb les cames tocades.
Un altre poble damunt el turó...
Apa, per variar rampa per arribar al poble
Al avituallament hi ha molta cridòria, un grup de nens van
animant a tots els bikers que reprenen la marxa. Tornen a ser-hi el Sisco i la
Lara que s’ofereixen per ajudar en el què faci falta, aquest és l’avituallament
del dinar i ens ofereixen pasta però no em ve pas de gust ara. Per sorpresa encara
hi ha el Cocis que marxa abans que jo, i arriba el Santi, encara una mica
marejat però sembla que va millorant. Xerrem una mica i jo tiro mentre ell
menja alguna cosa.
Amb el Cocis que uan arribo s'està menjant un plat de pasta
Arriba el Santi i comença a estar millor, ja pot menjar alguna cosa
Sortint del poble aviso uns de davant meu que es passen el
primer trencall, anem junts uns primers moments però sortint del corriol i al
travessar una carretera el seu ritme em sembla massa alt i els deixo fer. Em
quedo sola però gaudint de la zona, pedra per aquí, pedra per allà, comença a
fer calor i decideixo prendre’m les sals de 226ERS, just abans de començar una
baixada força tècnica on he de posar peu un parell de vegades, ara m’atraparà
el Santi penso, però no, segueixo fent al meu aire i vaig a parar a un bosc
preciós, tot molt verd, amb una pastura de vaques, una cabana de pastor, de cop
i volta sembla el Pirineu.
A punt d'arribar als 100kms!
Després d’una pista llarga de baixada, per uns metres, em
passo un sender que surt ben enfiladís a mà esquerra, un cartell indica que
agafem direcció el Portell de Morella. El sender és tan dret que he d’empènyer
la bici algun tram, però dalt el corriolet enmig dels pins és maquíssim. Al
sortir-ne em trobo un parell de bikers despistats amb el track i els indico el
camí correcte, baixem per pista fins un pont antic preciós que ens facilita el
pas per damunt la Rambla de Sellumbres. Toca pujar de nou, ara per una pista
emporlanada.
Senderó cap al Portell
Sortim de la fondalada i el paisatge ja torna a ser més
àrid, diviso un poble, i atrapo un parell de bikers amb els qui hem anat
coincidint tot el dia, estan desitjant trobar l’avituallament, però els informo
que em sembla que encara falta, ja que en el perfil surt marcat a la cota més
alta del dia, al km. 117 a 1240 metres i, quan arribem al poble, ens trobem a
poc més de 1.000 metres.
Arribant al Portell de Morella
Efectivament, creuem el poble i seguim pujant, ve una zona de
fortes pendents i algun tram pedregós, on avanço uns quants bikers entre ells
atrapo al Cocis i després el Carlos. Tot i que, a la part més dura m’agafen
rampes al quàdriceps de la cama dreta, em trobo millor ara que fa 60kms i això
que ja anem pel 120. Però un cop d’alt l’avituallament no hi és, en canvi una
baixada tècnica ens posa a prova, ho dono tot i baixo molt bé, cul enrere,
supero els obstacles, les pedres, atrapo bikers baixant, això és estupendo!
Anem bé.
Baixant a Cinctorres m’ajunto amb el Carlos i el David, anem
tan decidits cara avall que ens saltem un trencall i com que fa baixada ens
passem de llarg força tros. Me n’adono i recuperem el camí tot havent de pujar,
quina putada, amb lo bé que anàvem. Ara sí, arribem al poble i per fi, l’esperat
5è avituallament. De cara a l’organització de moment està tot genial, això sí,
no han encertat massa marcant els avituallament en el perfil, aquest que havia
d’estar a 1240m d’alçada i sobre el km. 117, està en el km. 125 a poc més de
900 metres... en fi, ja hi hem arribat i endrapo tot el què puc.
Amb el Carlos al avituallament de Cinctorres, per fi l'hem trobat!
Just estic a punt de continuar, mentre demano als nois de
l’avituallament que animin al Santi de part meva, que apareix tot eixerit i amb
bona cara. Que bé veure’l. Ens animem mútuament i segueixo abans no se
m’escapin el Carlos, el David, el Cocis, el Carlos i algun altre biker que hi
ha per allà.
Sortim de Cinctorres per... un riu! Suposo que normalment
deu baixar sec però amb les pluges d’ahir el Barranc de la Font porta un pam
d’aigua i entre que està remoguda i ben marró no es veuen ni les pedres, ni les
trampes que amaga sota, fem algun tram amb bici, algun tram a peu, lo important
és no caure. I per sortir del barranc ens toca caminar una mica. Això sí, un
cop superat el desnivell, agafem un corriol tècnic molt guapo, on el Carlos, el
Cocis i jo deixem enrere la resta de bikers, arribant a baix, de nou al riu
Sellumbres, el Cocis i el Carlos em feliciten per com he baixat, tot un afalac,
gràcies nois!
Vinga ara toca caminar!
Ens encarem a l’última pujada llarga del dia, el Carlos es
queda esperant el David i el Cocis i jo anem xerrant amunt. Passem per darrera
una masia, la pujada es torna més tècnica i començo a agafar uns metres al
Cocis, passo també en Jaime i continuo cap dalt. El camí planeja una mica i em
trobo un noi parat, s’ha quedat sense bateria al gps i al veure’m ha decidit
acoplar-se una estona en lloc de canviar la bateria.
Així que vaig fent via amb el Jose Antonio, ostres, aquest
últims quilòmetres sembla que no s’acabin mai, i quan divisem Morella encara
fem una bona volta per arribar-hi i seguim enfilant-nos, però quan arriba la
baixada? Per fi, ara sí, a la nostra esquerra Morella, dalt d’un turó i
nosaltres dalt d’un altre turó, comencem la baixada per un sender força tècnic,
el primer tram el faig molt bé i, estranyament atrapo el Cesar, que des que ens
havia passat a Culla amb el Carlos Pitarch no l’havia tornat a veure, resulta
que ha trencat el basculant i va baixant com pot.
Per fi diviso Morella!
A mitja baixada i amb les
forces mermades després de 140kms de ruta, veig algun tram més complicat i
decideixo no jugar-me-la que amb lo que ha costat arribar fins aquí no és
qüestió ara de caure. Cansada però molt contenta creu-ho un rierol, el Riu
Bergantes, i em mullo ben bé els peus, i emprenc l’última pujada del dia,
Morella ens espera i que amunt que està, càsum l’olla!
Per variar, rampots fins al poble, no se'n salva ni un!
A més han posat la meta ben amunt, a la plaça de Colom, no
és fàcil arribar-hi, fortes rampes, trams llargs d’escales, un sender per sota
una de les torres de la muralla.. i al final sí, un carrer amb forta pendent on
sento la gent animant-me des d’una de les torres de la muralla, que arriba la
primera xica, criden! Ostres, aquesta sóc jo! Alegria i creu-ho la meta de la
primera etapa de la MedXtrem 2015, yuhu!
Hahahaha, esbufegant a les últimes rampes
Ara sí, 10:20h! 61 de la general
Poc després arriba el Santi, la segona meitat s’ha trobat
molt millor i quasi m’atrapa, jo ja m’ho veia a venir, hehehe.
I després de
l’etapa lo millor de tot, xerrant a tort i a dret, netejar bicis, dutxeta bona,
massatge, relax al pavelló que està molt ben equipat, berenar per Morella,
briefing i a sopar! La veritat sigui dita que l’organització està molt bé,
s’han de fer unes quantes excursions per Morella però així aprofites per
visitar el poble que és encantador.
Quin massatge! Moments de relax
I més relax: estil potes enlaire
Més relax: estil cuc de seda ;)
L'hotel de Morella, per nosaltres i les bicis, amb matalassos de l'organització, tot un luxe
I havent sopat cap al pavelló, taps al canto i a dormir, que
demà tenim la segona!
Dissabte 18, Morella – Morella 53.5 kms i 1885m. de
desnivell
Avui l'etapa curta, però déu ni do si fa respecte
Avui sortim a bona hora, les 9:30, així que no cal llevar-se
a les 4 del matí, que bé! Tampoc ens encantem massa per no anar amb presses i
ens en sortim prou bé. Després d’esmorzar i ja amb tot preparat passem per la
zona on els Ciclos Domingo tenen el taller mecànic per utilitzar la manxa de
peu i sorpresa! Hi ha l’Esther de Castelló, quan de temps! I ahir no ens vem ni
veure...
Quan de temps sense veure l'Esther!
Anem cap a la sortida, allà ens saludem amb les noies de
BikeZona, la Meritxell i la Mony que van segona i tercera, i a qui no tenia el
gust de conèixer. Al pavelló també he conegut l’Ana, ella farà la versió
ProBiker, la de dos dies, de fet ella i jo crec que som les úniques noies que
hi dormim, estupendo, les dutxes per nosaltres soles, yuhu! La veritat és que
hi ha força noies i això m’encanta.
Amb el César i l'Esther cap a la sortida
Amb el Chus i el Cocis, tots somrients, com es nota que no són les 6 del matí!
Apa, a per la segona!
Tots a punt!
Doncs res, es dóna la sortida, avui el neutralitzat ja és
una altra cosa, la sortida és pel mig del poble i de seguida agafem un munt
d’escales, a mi que no m’agraden! Mai n’havia baixat tantes, quin fart!
No sé quantes escales fem, però moltes!
Aquí un vídeo de la sortida i on començava el tram llarg d'escales, el Santi i jo sortim cap al 1:14:
Però aconsegueixo sortir-ne indemne, em poso les piles que la Meritxell em trepitja els talons i al capdamunt d’un carrer que fa molta pujada ja tinc quasi la roda del Santi, que fresc que se’l veu.
Renoi, com ha sortit el Santi!
De seguida baixem a una zona més tècnica, un sender
paral·lel a dos barrancs, amb pedres i on s’ha d’anar creuant el rierol,
aprofito per anar-me distanciant de les altres noies, imagino que per davant va
la Marga, tot i que ni l'he vist. De totes maneres ella ha començat avui i
puntua per la classificació ProBiker, no a la ExtremBiker dels tres dies, així
que cap problema.
Ens encarem amb la primera pujada, anem fent el Santi, el
Miguel de Castelló i jo, avancem forces posicions al aconseguir passar zones
rocoses sense baixar de la bici mentre que molts pugen a peu, a veure si ho
pagarem després... de moment però funciona. Això sí, a la part més alta el
Santi i el Miguel em treuen uns metres, van molt valents. Ja hem pujat fins a
1100 m. i hi ha unes vistes molt guapes de Morella a la nostra esquerra.
Wauuu!
Pedalant sobre roques amb Morella al fons
Com hi van el Miguel i el Santi, no m'abandoneu!
I el Santi s'espera i em fa una foto i tot
Fem un tram de carretera, el Santi m’ha esperat i el Miguel
se’n va. Però no afluixem, gas a la burra i arribem el primer avituallament,
km. 14, on no parem. Sinó que encarem directes un sender magnífic! La primera
part molt ràpida, de viratges suaus entre arbres, corriolet ben fresat i
facilot, fins que ens acostem de nou a un torrent, el Barranc de la Carcellera
de Terme, on fem un petit tram de via ferrata, hi ha gent de l’organització
ajudant però es pot passar perfectament agafant la bici amb la mà esquerra i
amb la dreta agafant-se a la corda que hi ha ben enganxada a la roca.
Seguim paral.lels al torrent, majoritàriament de baixada
però amb algun rampot sorpresa entremig. Aquí ens atrapa el Cesar de Castelló.
Intento prendrem un gel però m’és impossible, si fa baixada perquè fa baixada,
sinó perquè el pujador és massa fort, ara no que creuem el riu... no és fins
passat el Molí Rico que me’l puc prendre, just després de creuar el riu d’aigua
ben fresca, on comença la segona pujada llarga del dia cap el Tossal Gros i el
Turmell, de nou hem de pujar a 1100m, ara que havíem baixat fins a 760.
Aquí pugem una bona grupeta, el Santi tibant del grup, la
colla de l’Andrés de Bkool, el Cesar que a l’última part ens agafa uns metres i
ens deixa enrere i el Xevi de Benifallet amb qui compartirem ja el què queda de
ruta.
M’esforço per seguir al Santi i agafem la baixada ell, en
Xevi i jo, la primera part és per pista i de cop la deixem per agafar un sender
a mà dreta, ens passem el trencall però me n’adono de seguida i rectifiquem,
entro davant i poso la directa, que no em diguin que faig tap, hehehe. I no
devem anar malament perquè avancem uns quants bikers i cap al tram final
atrapem al Cesar que va fluix de la roda de davant, li dic que aguanti fins a
Vallibona que no deu faltar massa, però para a inflar.
El sender és guapíssim però amb molta pedra, arribo a baix destrossada, tinc les mans... és igual, millor no hi penso i el colze, on
encara tinc rastres de la tendinitis aguanta prou bé que ja és molt.
El Santi, en Xevi i jo fent caravana darrera un biker que no ens deixava passar :(
A Vallibona hi ha el segon avituallament, km. 30. Aquí sí
que parem, que queden uns 25 kms i majoritàriament sembla que tiren amunt.
Agafem forces i sortim els tres, de nou sortim paral.lels a un altre torrent i
la cosa s’enfila, primer ben fort per una pista emporlanada i després amb una
pendent més acceptable ja per pista de terra. Ens avança el Cesar amb molta
força, nosaltres seguim al nostre ritme.
Amb en Xevi al avituallament de Vallibona
Acabem la pujada i fem uns quants quilòmetres crestejant
fins arribar al tercer i últim avituallament, parem un moment i seguim agafant
un sender que ens porta fins a trobar el track per on hem passat fa unes hores,
una mica més enllà del tram de viaferrata. Però no hi ha problema, està tot ben
marcat, avui tot i ser amb gps, com que la ruta fa diversos bucles han marcat
força part del recorregut, especialment els punts on es creua el track.
Encarem l’última pujada del dia, enmig del bosc, el Xevi ens
agafa una mica de distància que ja no li podem recuperar, ara em trobo una mica
més fluixa de forces però estem a punt d’acabar la segona etapa, així que
m’enfilo lo més àgil que puc i a dalt... en tram de baixada suau per carretera
i quan arriba l’hora d’agafar el sender ens equivoquem, l’estem buscant uns
metres abans i no veiem la tanca per on hem d’entrar, quin desastre, i tot per
haver-nos guiat pel biker que teníem davant.
Cap problema, rectifiquem i ara sí, entrem al super sender
del dia, com m’ho passo! I mira que hi ha pedres! Vaig baixant al màxim amb el
Santi darrera i un altre biker que ens segueix, gaudeixo com una nena petita,
això sí, mentrestant li vaig cridant al Santi – Vull una doble! – hehehe, vaig
amb les mans destrossades.
Arribem a baix amb un somriure d’orella a orella, nosaltres
dos i el Jose Coves amb qui hem baixat. Ara ja només ens falta enllaçar quatre
pistes per arribar a Morella, llàstima que fa pujada i les meves cames ja no
estan per massa festes. Però els tres fem via fins el poble i creuem la meta de
la segona etapa després de 4:31h.
Últims cartutxos per dins el poble, ja arribem!
Avui entre les noies he tornat a fer 1a de la categoria
Extrem i segona de la general a 16’ de la Marga, doncs no està malament,
comptant que ella ahir no va fer els 143kms, em dono per més que satisfeta.
La veritat és que la ruta d’avui ha estat espectacular!
Quins senders, ens han fet vibrar i els paisatges de 10, autèntic btt, pur i
dur. Així que quan ens reben els de l’organització i el representant de Morella
Singletracks lo únic que podem fer és felicitar-los. A més a diversos punts del
recorregut et trobes bombers, serveis mèdics.. ho tenen tot molt controlat.
Amb el Jose Coves i el Xevi, etapa 2 finiquitada!
Amb l'Ana, la meva companya d'habitació del gran hotel poliesportiu de Morella
Amb el Rodamons Milton, que va líder de la MedXtrem!
A la tarda doncs de conya, tot i que hem menjat la fideuà de
l’arribada, després de dutxar les bicis i nosaltres i descansar una mica, ens
agafa una gana ferotge, així que busquem un bar on fem un dinar- berenar mentre
veiem la segona part del partit del Barça.
Braves, nuggets, mandonguilles, cerveseta... què més es pot demanar? que guanyi el Barça!
Tinc les mans lleugerament destruïdes, i demà ens esperen 140kms més...
Tornem al pavelló on mig preparem
totes les coses per demà, la sortida és a les 6:30 i hem d’haver esmorzat,
preparar-nos per sortir, deixar les motxilles amb tots els nostres trastos
perquè les portin a Benicàssim... així que tot el què puguem avançar millor que
millor. Després una mica de briefing on aprenc una paraula nova, assegador,
resulta que és un camí pel bestiar o per traginar les collites, i el què ens expliquen és que hem
de passar per un que porta un pam d’aigua, és a dir que al poc de començar
haurem de fer caminant un tram de pastetes, cap problema, mentre l’aigua
no arribi al coll!
Apa, tots pensant amb el coi d’assegador, anem a sopar, la
fem petar una estona i a descansar que demà a les 4:30 torna a sonar el
despertador, socors!
Diumenge 19, Morella – Benicàssim 142 kms i 2785m. de desnivell
Això serà dur! però és l'última així que toca donar-ho tot fins al final!
Doncs ja tornem a estar liats, quina mandra! Ja fa una mica
que van sonant despertadors, al menys he dormit una mica més que la nit del
dijous al divendres. No sé com ens ho fem però, tot i que ho tenim tot força
preparat, anem cap a meta amb el temps molt just, la pujada que hi ha per
arribar-hi ens senta com quatre tiros, a qui se li acut posar el pavelló aquí
baix?
Esmorzant a les 5h del matí... quina carona!
Tenim els ulls prou oberts! avui fa més fresca
Avui de nit creuem els dits perquè no ens facin fer de nou
les escales, es porten bé i ens les estalviem, sortim neutralitzats una bona
estona, de fet tota la primera pujada la fem amb el grup de davant, no és fins
que comença la pista que la cosa comença a estirar-se.
Morella by night
Ja clareja
Continuem crestejant per pista i és aquí on ens avança la
Marga Fullana amb el seu company de ruta, se’ls veu amb bon ritme, com que ella
puntua a la classificació de dos dies, no em preocupa, a la de tres vaig mooolt
bé. Això sí, em quedaré sense fixie, avui hi ha premi extra per la primera noia
que acabi l’etapa, tan sigui de la Extrem, com de la Pro, què hi farem.
Llàstima que m'ha sortit borrosa, una filera de bikers carenejant mentre el sol es lleva
Però al cap de no res, els veiem parats en un marge, sembla
que hagin tingut averia i continuem amb la directa posada, a veure quants
quilòmetres aguanto davant seu. De seguida però trobem un tap, penso que hem
arribat al assegador que ens deien ahir però no, simplement és un tram amb
molta pedra i com que encara no s’ha estirat prou el grup a la que camina un,
camina tothom.
El tap del dia!
Aquí guanyo un parell de posicions respecte al Santi, tenim
uns quants bikers entremig, i quan arribem al assegador famós, encara ens
distanciem una mica més, realment és un tram una mica “porculero” has de pujar
i baixar de la bici constantment, hi ha aigua i fang... però al fi i al cap
tampoc és massa llarg i aviat ho hem passat.
Continuem per uns senders tècnics i pedregosos bàsicament de
pujada, miro enrere buscant al Santi i no el veig però sí que veig a la
Fullana, ja han arreglat el problema, però de moment segueixo davant, estic
convençuda que no durarà gaire. M’esforço a fer aquest tram tècnic bé i en
surto prou satisfeta, fins i tot he guanyat algunes posicions més. Quan arribem
a la pista el Santi m’atrapa, continuem atrapant gent pujada amunt, entre ells
el César amb qui fem els següents quilòmetres, fins arribar al primer
avituallament cap al km.26, on no parem i ens separem del César.
El Santi ja m'ha caçat però la Marga no, creuem els dits!
Agafem la baixada a tota castanya però aviat veiem que és
perillosa, és per pista però amb molta pedra solta i són bastant grans, així
que anem vigilant i ens atrapen uns quants bikers, però de moment la Fullana
no... la mala noticia és que el Santi nota la roda de darrera fluixa, sí,
sembla que ha punxat, segurament ha segellat però no pot continuar baixant per
aquí amb aquesta pressió, ha de parar a inflar, sí o sí. Merda, m’anima a continuar
i ens separem. Mal lloc, perquè la baixada és molt llarga, gairebé fins al
km.40 al poble de Catí, si hagués punxat a mitja pujada m’atrapa segur, però
aquí... si no em passa res serà difícil o tardarà molt en atrapar-me.
El deixo inflant i continuo sola. Però abans de Catí
aconsegueixo rodar amb un grupet de 6, tot són parelles, dues que m’han atrapat
i una més que hem agafat i al final es despengen.
Comencem la pujada a l’ermita de Sant Vicent de Catí, al pla
em costava seguir-los però aquí em sento amb més ritme que ells i els deixo
enrere, just passat l’ermita em trobo el Cocis que ha parat a canviar l’aigua
de les olives, uf, ahir em va tornar el pal del primer dia, a veure avui què
tal. Comença una baixada força tècnica des de l’ermita, perdo en Cocis que
baixa com una moto i en una zona on hi ha una masia em despisto un moment del
track, he de tornar enrere i recuperar el camí, més avall,un filferro que hem
d’obrir per poder passar.
Ens tornem a agrupar amb una de les parelles amb les que
havia arribat a Catí, no porten molt bé lo de la navegació i després
d’avançar-me dues vegades i equivocar-se decideixen quedar-se a roda meva, ells
i una altre noi. Per pistes molt ràpides arribem al avituallament de Tirig, al
km. 53. Quina alegria al veure-hi la dona i la nena de l’Emili, és com tornar
de cop al Ironbike, on eren a quasi tots els avituallaments.
Menjo una mica de plàtan, omplo bidó, m’engreixen la cadena,
tothom és molt atent i t’ajuden amb tot el què poden. Deixo ànims perquè li
donin al Santi i prossegueixo, toca pujar.
La pujada sembla més suau que la de l’ermita però una mica
més llarga, de seguida diviso al Cocis i veig que li vaig guanyant metres,
acabo passant-lo. Per una banda penso que és bona senyal però per l’altra tinc
por d’estar anant massa ràpid i pagar-ho al final però... vaig de camí als
60kms i segueixo davant la Marga, per mi es tan increïble que començo a pensar
que ha abandonat.
Agafo la baixada atrapant un noi amb una Epic Module, faig el
què puc per no perdre’l, així segur que vaig més ràpid i dos navegarem millor
que un, la baixada aquest cop és pistera primer i amb trams d’asfalt després,
anem creuant camps de cultiu fins arribar a una nova pujada, en alguns llocs he
vist que li diuen pujada a Pedra Seca, aquí de nou em noto amb més ritme i vaig
deixant enrere el noi de la Epic. Faig uns quants quilòmetres sola, acabar la
pujada i tota la baixada, en algun moment amb més visibilitat veig que davant
tinc un grupet de 4 o 5, a veure si els atrapo. Mentrestant veig que ja porto
més de 75kms, estic convençuda que la Marga ha abandonat, per problemes
mecànics o per la caiguda, ja que abans un noi m’ha dit que el què els hi havia
passat quan estaven parats era que ella havia caigut.
Res, jo vaig fent a la meva i quan arriba la següent pujada
avanço un parell dels que havia divisat, n’hi ha uns quants més endavant i en
una de les corbes veig que un és el Miguel de Castelló, ostres com em molaria
rodar amb algú conegut, així que apreto les dents fins atrapar-lo, ja arribant
dalt.
Anem junts fins Alcalà de Xivert, km.86, on hi ha el tercer avituallament
i encara hi trobem al Luis Barreiro, el Miguel para molt poc i marxa amb ell,
jo necessito agafar una mica més d’aire, a més m’estic pixant i rumio si entrar
en algun bar. Arriben però uns quants bikers més, entre ells el de la Module i
decideixo sortir abans que ells, parar a pixar en algun raconet i ajuntar-me a
ells quan passin.
Dit i fet, surto i passat el poble trobo el meu raconet
darrera uns xiprés, quin descans! I just estic sortint que sento que arriba el
grupet de bikers, el pla m’ha sortit perfecte i és que ara venen molts
quilòmetres de rodar, pujada suau amunt i no els vull fer sola, és una cosa que
se’m dóna molt malament, sé que sola em rallaré i són més de 20kms....
Ups, això no és una barreta!
Són tres, però de seguida em torno a quedar sola amb el
Vicent, que és el noi de la Epic Module, ja que els altres dos també han de
parar a canviar l’aigua al canari i és que amb tants quilòmetres ja se sap.
Total que comencem a rodar i rodar i rodar i rodar amb el Vicent, entre camps,
abans però de creuar per sota una carretera ens trobem el Santi Barreda que ha
punxat i ens demana una càmera, el Vicent para per donar-li la seva i continuo
sola.
La pujada deixa de ser tan suau i anem enfilant-nos
paral.lels al barranc de Subarra fins que el camí dóna a una pista principal
amb molta visibilitat on veig més endavant un dels nois belgues i per davant
seu el Miguel. Acabo de fer la pujadeta mentre veig les antenes del Bartolo i
el Mediterrani, són els dos pròxims objectius, això ja ho tinc bastant fet,
només falta arribar dalt les antenes i després tot baixada fins Benicàssim,
quines ganes!
No faig massa bona cara, acabo de veure les antenes del Bartolo!
Seguint el gps, a veure si em porta fins al últim avituallament
Poso la directa a la baixada, tant que em salto un trencall
a mà dreta, per sort me n’adono de seguida i rectifico, continuo i en uns
senders que trobo a continuació m’atrapa el Miguel amb un parell de bikers més,
resulta que també s’han colat en el mateix trencall però no han rectificat tan
ràpid com jo.
Apa, ja torno a tenir companyia, portem més de 120kms i
estic desitjant arribar al avituallament que està a les Santes, en teoria és al
km. 119 però jo ja l’he passat fa estona i el Miguel em diu que encara ens
falta una mica per arribar-hi i a més toca pujar. Finalment hi arribem, parem
però poc i arrenquem l’última pujada del dia que pinta dura de nassos.
Amb el Miguel cap a les Santes
Té trams de pista i trams emporlanats, algunes rampes molt
dures i d’altres que es deixen fer millor, sort que vaig distreta amb el Miguel
i contenta perquè queda poc per arribar, ens passa el Jaime de Castelló com un
coet, no el seguim pas.
I enmig d’una de les rampes, mentres estem discutint amb el
Miguel si el Bartolo està a 670 o 770metres, noto que ens atrapa algú, i ens avança,
m’anima i és una veu de dona, és la Marga Fullana! Miro el gps, marca més de
127kms. no pot ser, segueixo pedalant atabalada, però d’on ha sortit, ningú
m’ha dit res d’ella en cap avituallament i ja fa quilòmetres que donava per fet
que havia abandonat, si no fos així suposava que m’hauria avançat molt abans.
En fi, tinc la sensació de que m’estan gravant i és una càmera oculta, hagués
estat bé perquè m’hagués agradat veure la cara que se m’ha quedat al veure-la.
Per un moment em dono per vençuda, sembla una broma de mal
gust, després de 3 dies d’esforç intens que m’atrapi la Marga Fullana al km. 127
d’una etapa de 140 i per això quedar-me sense la fixie que ja m’estava
imaginant a casa em costa de pair. El Miguel em pregunta si puc apretar més i
li dic que no, però de cop reacciono, la Marga va amb parella així que
segurament deuen haver d’entrar els dos junts, miro enrere, tenim el seu
company trepitjant-nos els talons... i per sort arribem a un descanset, aquí
ens ajuntem els 4, fem el tram de baixada junts i comencem l’última rampa del
Bartolo, dura de nassos, però hi poso totes les ganes del món, trec forces
d’on no les tinc i quasi arribant a dalt el Miguel em pregunta a quina alçada
estem, quasi el mato, si no puc ni respirar, molt menys articular paraula...
jajaja, com se li acut!
Uf, per fi arribem els 4 a les antenes, jo un metre davant
de la Marga i el seu company, i ells dos i el Miguel veig que van a continuar
recte per la dreta de les antenes però els aviso que és per l’esquerra i em
segueixen. Efectivament el track va per aquí, rodegem les antenes i arribem a
l’entrada d’un sender molt marrano, vaig la primera i ho veig clar, a partir
d’aquí ha de ser tot baixada, me la jugo, ara ho mai, entro en el sender, ple
de runes, és una baixada que normalment faria a peu però avui no m’ho puc
permetre, m’hi llenço i no miro més enrere.
Passo el tram tècnic sense caure,
amb l’adrenalina que em surt per les orelles, el sender ens deixa a una pista
d’asfalt, on pedalo tan com puc, sortim a una pista de terra, vaig baixant com
una boja i el Miguel darrera intentant seguint-me.
Són 10 kms de baixada, se’m fan eterns! Arribem a un punt on
uns voluntaris ens indiquen que baixem de la bici que hi ha uns graons enormes
que s’han de fer a peu, ara caminar no, que tinc les cames com a pals! Passo el
tram i salto a la bici, segueixo baixant esperitada, el Miguel no ve i veig que
atrapo al Jaime, no m’ho puc creure si ells són de la zona i es coneixen la
baixada... li demano pas perquè em persegueix la Marga i no té problema en
cedir-me’l, tinc els nervis a flor de pell, quan ja sembla que estem arribant a
Benicàssim la cosa es complica, un tram de pujadeta, sender amb molta pedra, un
túnel, i finalment un barranc ple de rocs enormes, intento rodar però algun
tram he de posar peu, el Jaime darrera m’anima i m’esperona, jo renego, què és
aquesta arribada? Ai mareta, vull veure la meta ja!
I ara sí, sortim del pedregar i entrem a un carrer de
Benicàssim, una moto de la municipal ens espera, i la seguim fins a un carreró
que ens duu al passeig marítim, li demano al Jaime que miri si ve la Marga, jo
sóc incapaç de mirar enrere, i, tot i que em diu que no, segueixo apretant fins
al final, fins creuar la meta amb un sentiment desbordant, emoció, eufòria,
plorera... la veritat és que encara no m’ho crec, acabo de guanyar a la Marga
Fullana!!
Amb la victòria a tocar, apretant pel passeig marítim de Benicàssim
Creuant la meta flipant!
Rebo les felicitacions dels organitzadors i els que ja han arribat,
molts amics de Castelló, l’Iñaki i el Fernando... i em quedo mirant la meta,
tinc por que el Miguel s’hagi fet mal perquè tarda en arribar però al final
resulta que ha punxat. I la Marga tampoc no arriba, que estrany... o han tingut
algun problema o ho han deixat estar, total com que puntuem en classificacions
diferents i ella la Pro la té guanyada.. en fi, que sigui pel què sigui, acaba
entrant uns 11’ darrera meu, m’he ben guanyat la fixie!!
Moltes emocions a la meta de Benicàssim
La pobre Marga devia flipar amb mi, estava una mica esbojarrada...hehehe
Sigui com sigui això no m'ho treu ningú ;)
Amb el Fernando i l'Iñaki, la Isa no surt però també hi és (al telèfon!)
Quan arriba el Santi m'hi tiro a sobre, estic més contenta que unes castanyoles, pel què aconseguit i perquè arriba amb cara d'estar content i això em fa molt feliç! Em diu que ha fet volant l'última baixada i li dic - Doncs mira que jo! -, lo únic que em sap greu d'avui és no haver pogut compartir l'etapa amb ell, sort però que he tingut força estones amb molt bons companys de ruta, gràcies a tots!
Al podi de la categoria Xtrem amb la Meritxell i la Mony
El Santi caçat fent-nos una foto a la Marga i a mi
Quina il.lusió compartir victòria amb el Milton!
Gaudint de la fixie des del moment 0, sempre que hi pugi recordaré el rifi-rafe amb la Marga!
Apa, tornem cap a Sabadell després d'aquesta cursa tan intensa!
L'endemà els amics de Castelló em passen aquesta imatge d'un diari de la zona, l'únic mitjà que he trobat que tracta d'igual a igual els resultats dels homes i les dones.
Uns dies després apareix la polèmica quan es presenta a Teledeporte el vídeo de la cursa, on les dones no sortim per en lloc, excepte la Marga Fullana, que pel seu palmarès té un lloc en el vídeo. Això sí, l'endemà surt un nou vídeo una mica més llarg on han afegit algun tall més, entre ells el de la meva arribada, i és que el món de l'esport és així d'injust amb les dones, tot i que el nostre esforç sigui el mateix. Aquí teniu el vídeo llarg:
I aquí teniu un vídeo que han fet en Wim i els seus companys Belgues, gràcies a ells tinc filmada l'arribada a Benicàssim. Thank you to the belgan team!
I el vídeo dels amics de Bike Zona, una mica desordenat però on es veuen molts trams del recorregut i un moment molt bo, filmat pel Joseba Leon, un pipistop del grup davanter a l'última etapa i el tram final ple de pedres gegantines per la riera: