Day 2 Cumberland – Cumberland
Ens llevem
i avui ja ens posem directament els baggies, ha plogut durant la nit, el terra
és moll i el cel ben gris... a veure si aguanta durant l’etapa.
Anem a
esmorzar i que em renovin el tàping de la mà, el peu comença a desinflar-se i
el dit va millor però encara em fa mal. Fem l’excursió per Cumberland per anar
a esmorzar i allà hi trobem les llistes de les sortides penjades, avui les
Waves (onades) són de 100 persones i el Santi i jo tornem a sortir de calaixos
diferents. Ahir el Santi va sortir al calaix de davant meu i jo avui
surto al calaix 1 i ell al 2, ja que no han agafat els resultats de la
classificació general, sinó els de l’etapa d’ahir i jo vaig entrar en la
posició 93 i ell el 115 i com que avui els calaixos van de 100 en 100... això
sí surto amb el Joan, l’Oscar, la Laeti, la Serena... companyia no me’n falta.
Plovisqueja
a estones però no fa fred, més aviat xafogor, així que al últim moment em trec
els maniguets i els poso a la butxaca. Sort, perquè comencem pujant i aviat em
sobra tot!
La pujada
és llarga, 13kms, i em puc posicionar molt bé, no m’ho puc creure arribo a dalt quarta, he passat a la Laeti i a la Serena, aquesta m’ha costat una mica més però
finalment l’he deixat enrere, ... davant tinc la Katerina Nash, la Courtenay
Macfadden i la Jena. Però estic cagada ve la baixada i això està molt
moll...però res m’hi llenço a fer-ho lo millor que pugui.
Ara que
ahir ja anava més segura amb el terreny en sec... però bueno, el primer tram em
costa una mica, necessito adaptació i em passa la Charlotte que, tal i com
m’havia dit la Celina Carpinteiro, baixa estupendament. Aviat però la torno a passar ja que
para a arreglar alguna cosa.
La baixada
és guapíssima, fem algun tram més tècnic per damunt de roca i en una d’elles
passo la Jena que està arreglant una punxada, crec, i poc després em passa una
noia que encara no tenia fixada, és la Karen d’Austràlia. Sortim de la zona amb
més pedres i arrels i es converteix en una baixada estreta i molt revirada, a
estones em recorda un tobogan dels parcs aquàtics. És genial. La llàstima és
que tinc gent darrera però no puc parar pas aquí el mig per deixar-los
passar... que vaig 4a, hahahah! Per sort el tram estret s’acaba i sortim en una
pista, la llàstima és que la baixada també s’acaba i toca pujar una mica.
A la pujada
encara veig la Karen a lo lluny i em passa la Jena força nerviosa, vol
recuperar la seva posició. Apa ja vaig 5a i segur que tinc a la Charlotte
trepitjant-me els talons. Em costa una mica després de tant baixar, però
aconsegueixo agafar-li el ritme a la pujada i de cop i volta deixem la pista
per agafar un sender amb rampes duríssimes de més del 24%. Ho pujo sense posar
peu, que bé!
La pujada
dura ens porta a un nou sender de baixada on m’atrapa l’Oscar Cid, li comento
que em sento com una patata ondulada baixant perquè faig nosa a tothom. I
m’anima dient-me que tan malament no ho estic fent, que m’ha costat més de
20kms atrapar-te! Em diu. El deixo passar que ell baixa com un tiro i per molta
confiança que hi hagi no és qüestió de fer-li tap.
Creuem una
pista i continuem baixant per sender, unes ziga-zagues amples, que s’agafen
molt bé on no sé si és millor anar amb la tija amunt o avall, hahahaha, els que
ho saben molt bé son la resta que baixen que se les pelen. Vaig
concentradíssima.
Arribem a
una zona de pistes amples que ens porten de nou a Cumberland, i és que avui fem
un bucle, passem pel campament, on hi ha la meta, cap el km. 28 però encara ens
en queden uns 12 per acabar l’etapa. Han aprofitat per posar aquí també el
segon avituallament i hi ha una gentada animant.
Fem un tram
de carrer i de seguida tornem a enllaçar corriol, és bestial. Quin senderot que
tenen a tocar de les cases, en un tres i no res estàs dins un bosc espès, amb
unes passarel·les ben estretes que permeten creuar una zona d’aiguamolls. Les faig bé i
guanyo una mica de terreny, diviso l’Oscar. Entre ell i jo hi ha un noi,
esperono a l’Oscar que posa el turbo i se’n va, però es tan estret que no puc
passar el noi que tinc davant i em fa una mica de tap.
Aprofito un
tram més ample per fer l’avançament però l’Oscar ja se n’ha anat. Li foto canya
al sender però se’m fa dur, és un puja baixa constant, amb rampes d’apretar les
dents i baixades relliscoses on he posar els 5 sentits, sort que no s’ha posat
a ploure. Se’m fan llargs els 12 kms perquè vull mantenir la 5a posició i
finalment veig la meta, l’últim sprint i entro 5a!! Per molt poc, la Charlotte
entra 10 segons darrera meu.
Em costa de
creure que hagi entrat davant la Laeti i la Serena, que tarden uns minutets en
arribar, la Serena entra 6a a 5 minuts i la Laeti 8a a poc més de 6 minuts. Les
dues em venen a felicitar, no m’ho puc creure. A més em poso 6a a la general.
El Santi ha
arribat poc després que jo. La fem petar a la meta mentre ataquem
l’avituallament d’arribada. En Joan mira la classificació i sorpresa, el Santi
i jo, tot i no haver coincidit en cap moment de l’etapa perquè ell ha sortit en
el segon calaix 3 minuts darrera meu, hem fet el mateix temps! Ell ha fet el
73è de la general amb 2:36:16 i jo la 74a amb 2:36:17, un segon de diferència,
ni fet expressament, no podem estar més sincronitzats!!
Mica en
mica van arribant tot els companys i un cop nets i polits, com que avui no ens
movem de Cumberland, anem a fer una pizza. Es fa esperar perquè hi ha molta cua
però que bona que està. Al Oskar li portem la pizza a domicili, servei porta a
porta, que el nostre PRO ha de descansar, hahaha
Aprofitem
la tarda per intentar eixugar una mica de roba, sempre amb un ull vigilant de
que no es posi a ploure, engreixem les bicis i hi posem el perfil del següent
dia, i la fem petar amb gent d’arreu del món. A última hora excursió per anar a
sopar i cap a la tenda hi falta gent.
El vídeo resum de l'organització:
Day 3 Cumberland – Cumberland +
transfer a Powell River
La meteo no està per tirar coets pinta gris, gris...esperem que aguanti i no plogui.
Anem a
esmorzar i descobrim que avui sortim en "waves" de 25 i el Santi i jo estem a la
mateixa, la Wave 4, junt amb la Laeti, la Serena, la Katrina, l’Erik...
La meteo no està per tirar coets pinta gris, gris...esperem que aguanti i no plogui.
Taping nou! per un nou dia! |
Ja ben
esmorzats tornem al campament on hem deixat les mini bags amb la roba que
necessitarem post cursa juntament amb el cascos, les sabates, guants, barretes...
i quan m’ho poso tot per anar a escalfar no trobo els guants per en lloc. Es
deuen haver quedat dins la tenda però les tendes ja estan mig recollides... en
fi al vespre ja aniré a mirar a objectes perduts. Mentrestant vaig corrent cap
a la autocaravana que fa l’assistència a la Serena a veure si té uns guants de
sobres, ella no però la Sarah Moore, que treballa a la famosa @pinkbike sí,
thank you so much Sarah!
Som-hi a
per la tercera etapa, en teoria la més curta i inofensiva... només 26kms i 833m
de desnivell positiu. I no sabeu lo durs que es poden arribar a fer 26 kms quan
no tens bones cames, quina manera de patir, el meu cap anar dient vinga cametes
i elles passant de mi completament. Però clar, que vull, dos dies apretant com
una boja doncs el tercer a petar com una boja, hahahah
No em surten bé les coses, la primera pujada encara aguanto i vaig per davant la Laeti, la Serena i el Santi, final de la baixada m’avança la Laeti, al avituallament encara la veig i a la pujada veig com marxa, m’atrapa també el Santi i se’n van. En zona tècnica i revirada m’atrapa la Serena, les dues fem petits errors, ara ella davant, ara jo. Finalment la puc deixar però amb penes i treballs.
Per sort no m'estampo com la de la foto de dalt! |
Quan ja tinc una mica de marge sobre la Serena, agafo malament una corba que em sorprèn perquè hi ha un saltiró i al sortir-ne toco un arbre que hi ha a la dreta cosa que em desequilibra sense arribar a caure i quan estic recuperant la posició, el noi que venia darrera, imagino que no té temps de frenar i xoca amb mi. Ara sí que paro, m’emporto un bon cop al costat esquerra, cama esquerra i braç esquerra, però el tio, que només em dona temps a veure que porta un casc taronja, es desenganxa i fot el camp pitant. Quina barra, no em pregunta ni si m’ha fet mal.
Dintre el
que cap veig que està tot bé i vaig a reprendre la marxa quan al mirar-me el
braç esquerra veig que em falten els dos braçalets que porto, merda, amb el cop
me’ls ha fet volar. Per sort els veig de seguida al terra. Els recullo i els
poso a una de les butxaques del maillot, sort que no els he perdut!
Cabrejada
reprenc la marxa, més que res perquè el tio després d’atropellar-me ni m’ha
preguntat si estava bé. En fi, sort que ha estat poca cosa. Intento retrobar la
concentració i que la Serena no m’atrapi que acabo de perdre un temps preciós.
Però és l’última baixada i és molt xula i ratonera, sort que no s’ha de pujar
mes, ja sento la fressa de meta! Últimes pedalades i la creu-ho! Etapa 3 superada amb
molt males sensacions a les cames però aconseguint entrar en 7a posició entre
les èlit i perdo una posició a la general posant-me 7a també.
Mentrestant el Santi com un tiro! |
Al final la
Charlotte, la Serena i jo hem arribat molt juntes, però en canvi la Laeti avui
m’ha tornat el pal que li vaig fotre ahir i m’ha tret 3 minuts i mig, tenim una
dia bo cada una. Ens anem tornant.
Apa,
l’etapa que havia de ser fàcil se m’ha fet duríssima i el Santi m’ha tret dos
minuts. Me’l trobo, com no pot ser d’una altra manera recuperant forces a
l’avituallament de meta, preparem també els recuperadors i ens anem agrupant
tots que avui toca bus i ferri, marxem de Vancouver Island i tornem a terra
ferma, Powell River ens espera!
aprofitant l'espera del BC Ferries per aixugar la roba... |
I tant si
ens espera, quan arribem ens reben a la sortida del ferri animant-nos fent
sonar centenars d’esquelles i al cap del carrer 3 gaiters amb un aire molt
escocès donant-nos la benvinguda.
Anem
caminant fins la platja de Willingdon Beach, on hi ha situat el campament, un
lloc molt bonic i amb un dia radiant. Quan ja estem instal·lats anem al poble a
fer una birra, ens l’hem guanyada! més tard a buscar el bus per anar a sopar,
que la sala de festes on sopem i on esmorzarem està a uns 3kms del campament.
Ai sí, ja no hi pensava! durant el viatge amb ferri el Santi i jo rebem una gran sorpresa, a l’etapa 5 ens ha tocat fer el transfer a la sortida amb hidroavió, quin luxe!
Omplim bé
la panxa i cap a dormir, que demà toquen 50kms i he d’intentar recuperar com
sigui les cames.
El vídeo de l'organització:
El vídeo de l'organització:
Day 4 Powell River – Powell
River
Avui és el
cumple del Marc, ahir vem parlar amb l’organització perquè el John i el seu
Screaming Chicken el felicitin de bon matí, però el campament és tan llarg que
justament avui no els sentim... així que nosaltres mateixos ens encarreguem de
que tingui un bon despertar ;)
El
pronòstic del temps per avui és bo, ja era hora! La picada del peu ja gairebé
no es nota i el dit em fa menys mal. Tot i així vaig a que em posin el taping
que mal no me’n fa. Avui no cal fer maletes que dormirem una nit més aquí, demà
el matí toca transfer i nosaltres el farem volant ;) Avui però, toca anar a
esmorzar al saló de ball, així que agafem el bus i a endrapar hi falta gent.
Els guants
no han aparegut per en lloc i l’Oscar, que en porta de sobres, me’n deixa uns, a
veure si se m’enganxa algo i baixo millor... estaria bé, no?
Anem a la
sortida, avui les "waves" són de 100 així que el Joan, l’Oscar, el Santi i jo
sortim a la primera. I evidentment també la Katerina, la Courtenay, la Jena, la
Charlotte, la Karen, la Laeti, la Serena i la Katrina, així com la Kaitlin
Keough, una altra machine que juntament amb el Stephen Hyde ocupen la primera
posició en parella mixta, són dos campions nacionals de ciclocròs, com hi van.
Vinga,
arrenca la quarta etapa! Sortim per una pista paral·lela al mar a tota
castanya. Vaig pendent de no tenir cap enganxada però apretant de valent per
posicionar-me bé entre les meves competidores. Canviem de pista i agafem una
recta interminable, lo que aquí en dirien una gravel road, un camí amplíssim on
toca rodar a saco i esquivar bassals, aconsegueixo superar la Serena que no sé
com podia estar rodant tan ràpid amb la 27’5. Un tramet de carretera i agafem
una pista que enfila pel mig del bosc i està força trencada.
He sortit
motivada i tot i que no em sentia les cames bé abans de sortir, responen prou
bé al entrar en acció, al menys per ara. Alço el cap i veig la Jena! No m’ho puc creure, veig a la
tercera i no tan sols la veig sinó que arribem al final de la pujada i li estic
trepitjant els talons. Ara que la tenia comencem a baixar, i la Jena baixa que
se les pela, no la podré pas seguir, però ho intento. I ho aconsegueixo els primers
metres però quan girem a l’esquerra i agafem el sender, ja veig com mica en
mica es va allunyant. El sender és magnífic, baixa lleugerament, és molt
estret i la molsa verdíssima que ho cobreix tot a banda i banda ho converteix
en un autèntic bosc de conte de fades.
Vaig
flipant amb el sender i contenta, portem uns 9 kms i vaig 4a, espero no acabar
morint com ahir.
Del km 9 al
20 són força rodadors i desgastadors, no pares mai de pedalar, tot i que en els
trams de corriol jo m’he de barallar amb les arrels, pasarel.les i pontets
mentre veus com els autòctons els passen com si res. Arribem al primer
avituallament i afluixo una mica per prendrem un gel, ui, si tinc la Charlotte
a sobre.
Llenço
l’embolcall del gel i apreto, anem per una gravel road de nou, ben ampla, així
que intento agafar algun grupet per no quedar-me rodant sola, ara em quedo
rodant davant del grupet, jajaja, bueno, al menys em fan companyia. Enganxem un
altre grupet i ara sí rebo algun relleu. Deixem la pista i entrem en un sender
per acabar de pujar. Mare meva, passem uns ponts estrets que per sort tenen
baranes però que s’ha d’anar en compte per no relliscar i sorpresa quan la cosa
es posa a pujar més es comença a sentir rebombori, molt rebombori, un munt de
gent disfressada de Hawaians repartits per la pujada que va fent esses i que
fins i tot té un pont que creua per sobre el sender, BRUTAL!
Finalment
sembla que hem arribat dalt, arribem a l’entrada del sender patrocinat del dia,
els senders aquests tenen nom, no ho puc llegir tot, només veig que posa Death
no sé què, hahahaha bon presagi aquest. El sender mola molt, no tinc la
sensació de baixar a poc a poc, però deu ser que sí, de seguida perdo en Tyler
i al cap de res tinc a la Charlotte demanant pas, llàstima ja vaig 5a.
Gaudeixo un
munt la baixada, són brutals, a mesura que passen els dies són, en general,
tècnicament més fàcils i cada vegada m’hi sento més còmode. Ja en un tram més
planer entro en una passarel.la de fusta, estreta i envoltada de falgueres, és
interminable i sinuosa i aconsegueixo fer-la tota, sempre mirant cap on vull
anar, mai cap els costats! com mola!
Dono tot el
gas que puc, les cames avui responen, més corriols i passarel·les fins arribar
a la pista per on hem sortit, vora el mar, acabo de donar tot el què tinc i creu-ho
la meta amb un temps de 2:40h i lo millor de tot, bones sensacions altra
vegada. Un parell de minuts després entra la Serena, que com que avui era menys
tècnic li ha anat millor. Les dues anem a fer una petita volta per deixar anar
cames.
Veient la general
encara em motiva més, avanço una posició i em poso 6a però el què més m’anima
és que avui la Katerina Nash “només” m’ha tret 11 minuts i la Jena, que ha fet
3a 4 minuts.
aquí amb el Justin i la seva family, que són els que m'animen durant la cursa: "ben fet" |
El Joan
segueix volant i ha fet el 22è de la general amb 2:28 i el Santi i l’Oscar han
arribat prou junts, el Santi 2:44 i l’Oscar 2:45, arribant amb la Laeti. Ens
anem trobant tots i cap al avituallament hi falta gent, l’Aritz entra el 5è de
la colla seguit de prop del Magí i després el Marc. Ens falta però l’Oskar, el
tio ens fa fotos cada dia a la sortida, ja que ell acostuma a sortir més tard
que la resta i avui hem decidit rebre’l a meta. Després de confondre’ns unes
quantes vegades el veiem arribar, cridòria, fotos i felicitacions i ell que
arriba amb cara seriosa i senyalant-nos el llavi... -me acaba de picar una
abeja joder!
A part de
la picada ja ha superat la 4a etapa de la BC Bike Race, bueno, ell i la resta
del grup, així que ja tenim mitja cursa a la butxaca. L’enviem al servei mèdic
i al posar-hi gel i una crema ràpidament, la inflamació no puja gaire, perquè
com se li hagués posat el llavi com el meu peu... les abelles d’aquí són
punyeteres, el Santi també en porta una picada al coll.
Apa, ara
que ja hi som tots, passem per la dutxa i el Santi i jo anem a buscar el passi
per demà poder agafar l’hidroavió, però hem d’aconseguir fer venir el Marc amb
nosaltres sense sospiti que l’organització l’obsequia a ell també amb el vol,
per ser el seu aniversari.
Grupeta femenina després de l'etapa, la Laeti, la Jena, la Karen, la Serena, la Charlotte and me |
Quan estem
pensant com fer-ho ell sol s’ofereix a acompanyar-nos a buscar els passis, cosa
fàcil doncs, el Magí també ve. Ens posem a fer cua i quan ens toca i la Moniera
li diu al Marc que també vindrà amb hidroavió se li posen els ulls com unes
taronges, només per veure-li la cara valia la pena no perdre’s aquest moment i per
presenciar també l’intent del Magí a rebre la polsera que ens dóna pas al
hidroavió, com qui no vol la cosa es manté a la cua fins que li pregunten que
què hi fa allà i el Magí tot panxo agafa i diu – I’m despisting! Hahahaha, quin
tip de riure.
Aprofitem
que a Powell River hi ha vidilla i anem a dinar en un restaurant per recuperar
forces, entrem en un grec on ens serveixen uns plats de pasta descomunals.
Entre que són grans i que el sopar és aviat... estem tan tips que la majoria no
hi anem i aprofitem per anar a fer la classe de Ioga patrocinada per Lululemon.
En fan cada dia però sempre durant el nostre torn de sopar, així que fins ara
no hi havíem pogut anar. La pega però es que tot just començar es posa a
plovisquejar, aguanta durant la sessió però poc després d’acabar-la s’hi posa
amb ganes.
Anant cap a
la tenda, tinc una sorpresa... 2 dies després trobo els meus guants tirats pel
terra! Al costat d’una tenda, imagino que es devien quedar dins la tenda, algú
els va trobar ahir al escollir tenda i en lloc de dur-los a objectes perduts els va deixar a fora. Quina sort haver-hi passat pel costat.
Estirats amb la classe de ioga, amb els guants
recuperats i plovent amb ganes el Marc, el Magí, el Santi i jo anem a fer un
gelat. Quina millor manera per acabar una jornada a la BC Bike Race.El vídeo de l'organització:
Aquí us deixo les impressions de la BCBR del membre més ràpid del team, en Joan Febrer (el text és de setembre tot hi publicar-ho ara... ):
"Fa només dos mesos que vam començar la BCBR, però ja s'ha fixat en la meua memòria a la manera dels records llunyans. I quins records! Des de fora pot semblar només una cursa, però per mi, tornar a sentir-te un infant rodejat d'aquells boscos i aquells corriols, amb un gran ambient biker, l'adrenalina de la competició i el bon rotllo amb els demés participants, només té un nom: màgia! Ara bé, no només em vaig endur records de la Colúmbia Britànica. També em vaig endur persones que abans desconeixia i que ara, amb només uns dies de convivència, ja puc anomenar amics"