Dia 0! El pròleg - 5 de juliol
Ara sí, pessigolleig a la panxa... i cremor al turmell recoi
amb la picada, ho tinc ben inflat.
Esmorzem, agafem tots els trastos i com
cargols amb la casa a l’esquena tornem a fer els 3 quilòmetres cap al Capilano,
avui pedalant i arrossegant la Race Bag, quina fila fem! Els cotxes que de per
sí aquí ja hem vist que són molt educats i tranquils, avui quan ens veuen
arribar paren a 100m de distància. No és la millor manera d’escalfar pel pròleg
però d’alguna manera havíem d’arribar fins la sortida.
Apa, entreguem les race bags i les mini bags (una bossa
negra per deixar les coses que necessitarem un cop acabada l’etapa) i es posa a
ploure... quina mala pata. Aquests dies ha fet molt núvol però ploure, el què
es diu ploure quatre gotes mal comptades i avui que comencem ha de ploure? Què
hi farem.
Ens posem a cobert mentre esperem l’hora de sortida, jo sóc la
primera de la colla que surto. Fa uns dies ens van enviar un mail dient que
segons el què crèiem que tardaríem en fer els 4 kms del pròleg ens havíem
d’apuntar a un grup o un altre. En un inici ens vem apuntar tots al grup 2, per
fer el pròleg en menys de 20 minuts, però li vaig preguntar a la Jena Greaser a
quin grup s’havia apuntat ella, i em va dir que al grup 1, així que em vaig
canviar al mateix que ella. A la Jena la conec de l’any passat a la Pisgah, sé
que baixa millor que jo i ha estat fent molt enduro aquest any o sigui que
encara baixarà més bé, però a les últimes etapes vaig estar batallant amb ella
així que vaig decidir apuntar-me al mateix grup que ella per sortir juntes i
tenir una referència.
La idea no estava malament però resulta que a cada grup som 100 persones i que es sortirà de 4 en 4 cada pocs segons, així que serà difícil sortir amb ella. La tàctica a fer punyetes, hehehehe
Són quasi les 8 i ha parat de ploure, només alguna goteta
aïllada es deixa notar. Escalfem amb el Santi i me’n vaig a corralines, quins
nervis! Estic “sola ante el peligro” veig a la Jena a primera fila, em fa corte
anar cap allà així que m’apropo a un grup de 4 noies que sembla que més o menys
es coneixen. Em poso a xerrar amb una de posat seriós i amb maillot de LIV però
que al establir conversa em somriu i em segueix la veta, crec que també està
nerviosa. És la Serena i ve d’Oregon.
La sortida és com un embut, el grup de 100 va avançant fent
grupets de 4 o de 5 sobre la marxa, la Jena ja ha sortit fa estona, diria que
amb l’Erik Bakke, quina sorpresa trobar-lo aquí! A ell i a la Cindy, que avui
és la seva dona i tenen 3 nenes, els vaig conèixer a l’Andalusia Bike Race el
2013 i 6 anys després en tornem a trobar.
M’enganxo com una paparra a la Serena i aconsegueixo sortir
amb ella i dos nois mes. No sé si va forta, lenta o com va però prefereixo
sortir amb una dona. El Santi m'anima des de dalt i a primera línia tinc l’Oskar animant i
fent fotos. Ens toca!
La Serena surt com un coet cap a les escales i jo darrera
d’ella, comandem el grup. Arribem a les escales, tothom a caminar, un dels nois
ens passa i nosaltres anem pujant, a mitja escala ja hi ha gent del grup
anterior. Segueixo el pas d’ella, això ni tan sols és cronometrat.
Sortim de les escales, petita baixada, corba a la dreta i un
tram d’asfalt on veig que fàcilment puc passar la Serena, davant ens han agafat
distància i decideixo passar i entrar sola a la zona cronometrada, així no
tindré tap ni faré tap a la zona tècnica. Corriolet paral.lel a l’asfalt, i
quan gira a la dreta l’alfombra del xip, gaaaaas!
Surto a tope, donant el què puc, total és poc, no arriba a 3
kms la part cronometrada. Abans d’entrar a la zona tècnica de pujada miro enrere
i la Serena i un parell més no estan massa lluny. Tot i que sabia com i per on
l’havia de fer en el primer dels dos trams que al principi pujava a peu
rellisco i poso peu a terra. Quina ràbia. De seguida que puc em torno a enfilar
i faig bé el segon tram, guai. M’acabo d’enfilar i toca la baixada, espero no
cagar-la! Vaig concentrada i intento anar ràpid però inevitablement, abans de
creuar la pista m’avança un noi. Al menys no és la Serena.
Quina baixada més guapa! Poc abans d’acabar un altre noi em
demana pas i de seguida que puc afluixo una mica perquè m’avanci, això ja està.
Arc de Red Bull i final del pròleg! La Serena entra poc després meu, crec que
algo m’ha retallat. Tornem juntes cap a la sortida, ja he fet una amiga ;)
Ella segueix i jo m’espero a veure si veig el Santi en el
tram d’asfalt i just els veig passar a ell i el Marc. Un grupet em senten
animar en català i pregunten si sóc brasilenya, els hi explico i em pregunten
com es diu “Good Job!” en català, el primer que em surt és “Ben fet!”, encara
no ho sabia però gairebé a cada etapa en algun punt del recorregut sentiria uns
ànims que sabia que anaven dirigits directament a mi.
Vaig a buscar la mini bag i em poso la jaqueta Lululemon que
ens han donat els de l’organització, fa fresca i tornen a caure gotes.
Van arribant tota la colla, l’últim l’Oskar que ha entrenat
poc i s’ha apuntat al penúltim grup. Finalment em trobo amb la Jena i ens podem
saludar.
Ens dutxem i comença el primer dels transfers de la BC Bike
Race, el primer de molts ja que la majoria d’etapes surten cada dia d’un lloc
diferent i això vol dir que al final d’etapa tenim un transfer o al matí tenim
transfer. Només a Cumberland i a Powell River hi dormirem dues nits.
Avui toca anar a Cowichan, a l’Illa de Vancouver i per
fer-ho hem d’agafar un bus, un ferri i un altre bus. Som-hi!
Mentrestant rebem els resultats. He fet 8a, just darrera la
Serena que ha fet 2 segons menys que jo, ella 9:40 i jo 9:42, la primera, com
no podia ser d’una altra manera ha estat la Katerina Nash que ha fet 8:26, la
Jena ha fet 3a (8:36), la Laeti 6a amb 9:21 i la Charlotte amb qui havia
coincidit a la Tramun 5a amb 9:15. Comptant que som 33 que hem pres la sortida
en aquesta categoria no està malament. El Santi m’ha fotut el pal 9:17! Ell ha
fet el 97 de la general i jo la 143.
Per sort un cop arribem a Cowichan no plou i ens podem
instal·lar tranquil·lament al campament. Quan ja hem triat tendes, hi hem posat
les màrfegues, hem recollit les race bags i les hem portat a casa anem a fer
una birra a la carpa de Rocky Mountain mentre els Cowichan Tzinquaw ens donen
la benvinguda amb les seves dances tradicionals.
Repassem les bicis i anem a sopar, hi ha tres torns per
sopar i tres per dinar, nosaltres estem al últim el C, per sopar no està malament,
tret de que els dos primers dies falten algunes coses però que el personal
encarregat ho soluciona ràpidament. Però estar en el tercer grup de l’esmorzar
ja és una mica més fomut perquè se t’enganxen els timmings. Així doncs una
recomanació a fer, si mai hi aneu agafeu el primer o el segon torn, no el
tercer.
Sopem la mar de bé i ens recollim a les respectives tendes.
Agafant una cosa de dins la bossa noto una estrebada al dit gros de la mà dreta
i em queda adolorit, estiro una mica però res, molesta. Anem a dormir esperant
que l’endemà ja no em molesti el dit i que el peu s'hagi desinflat.
Aquí el resum del dia en format vídeo:
Day 1 Cowhican – Crofton + transfer a
Cumberland
Per primer
dia ens desperta el pollastre a les 6h, és una de les coses típiques de la BC,
en John i el seu Screaming Chicken, que per mi sona com un ase, passejant-se
pel campament donant indicacions per l'etapa. En realitat però avui ens ha
despertat el Magí i les seves xancles flip-flap passejant-se pels vols de la
tenda a les 5:15, voleu fer el favor de dormir!
Cap a les 6
doncs ens traiem els taps i comencem a recollir, ahir ho vem deixar tot força
organitzat però noto que el dit encara em fa mal i força, sóc incapaç de posar el sac dins la funda,
sort del Santi que m'ajuda en tot, no puc ni posar-me la crema del sol, menys
agafar el manillar o polsar el mando de la tija en condicions. Així que vaig a
la cerca del metge.
Una noia
molt simpàtica de l'organització m'hi acompanya. Em presenten en Brooks, el
responsable de l’equip mèdic, li explico amb el meu anglès macarrònic que ahir
estivant la maleta tres quilòmetres des de la bici se'm va carregar el braç i
arrel d'això al vespre el dit va petar..., crec que m'ha entès i em diu que
torni d'aquí 10' que hi ha haurà l'expert en tàpings, en Colin, i me'n farà un,
aprofito per ensenyar-li el turmell, s'espanta de veure'l, es pensa que és un
esquinç de lo inflat que està, però comento que és una picada i m'hi aplica un
esprai, no crec que m'hi faci res però al menys està fresquet i s'agraeix,
perquè tinc el turmell bullint.
Una estona
després porto un tàping moníssim. És curiós, la majoria de serveis de la BC com
el massatge o el mecànic es paguen a part i són cars, però el servei de taping
és gratuït, sort en tinc perquè crec que m'acabo de convertit en la primera clienta
habitual de la BC 2019. De fet, ja se'm despedeixen dient-me fins demà, ells
mateixos tenen clar que tornaré... no m'anima gaire.
Anem cap a
la zona d'esmorzar i ens trobem a la troupe esperant, com que tenim l'últim
torn encara no ens toca, però ens anem posant nerviosos, avui sortim en tandes
de 50 i com que ahir en general ho vem fer força bé, sortim en els grups
davanters, especialment el Joan que va com una moto i surt en el primer, el
Santi i l'Oscar que surten al segon i jo al tercer. Amb aquesta excusa ens
plantem a la cua de l'esmorzar i aconseguim entrar-hi una mica abans de lo
previst.
Un cop
esmorzats la rutina, corredisses al lavabo, portar les race bags al camió,
recollir les bicis del pàrquing, intentar moure les cames una mica i a corralines.
El dit fa mal però amb el tàping molt millor.
Ens
desitgem sort tots plegats i cadascú amb el seu grup, el Marc i el Magí surten
junts i jo a al calaix 3 m'hi trobo la Laetitia i la Serena entre d'altres. La
fem petar mentre esperem la nostra sortida i anem avançant endavant a mesura
que fan sortir els altres dos calaixos.
Ara sí, ens
toca a nosaltres, les tres a primera línia, les tres molt competitives, tan que
a la sortida la Serena i jo encapçalem el grup pels carrers de Cowichan. Mare
meva, com hi va la Serena, agafem un carrer amb forta pujada i ens agafa uns
metres, és ella uns 10 metres davant meu, jo i els 48 restants més, jajajaja,
què faig aquí davant!
Detecto un
parell d'espanyols i ens animem mútuament mentre ens apropem al bosc, sortim de
Cowichan animats per un grup de gent del poble i un soldadet de plom, a no, que
és un canadenc disfressat! La Serena segueix davant, he deixat passar tres
nois, entre ells els dos guipuscoans i anem enfilant-nos per un sender que puja
per la muntanya fent esses. M'agrada
aquesta pujada.
Llàstima
que la part final de la pujada és per pista, on ens avancem un parell de cops
amb un portuguès, veig clarament que no vol arribar a la baixada darrera meu,
però ho sento, ara per ara pujo una mica més ràpid i encara veig a la Serena,
no vull que se m'escapi.
Comença la
baixada, glups, hi ha trams que de conya i hi ha trams que ni de conya, hahaha,
i no és que siguin molt difícils de baixar, són trams d'arrels i pedra,
humits, molts cops petits pujadors, que se m’entravessen una mica, els hi he de
pillar el "truquillo". Em passen alguns volant per sobre les arrels, quina
enveja, jo també ho vull fer! i pujant també em trobo trams que no se'm donen
bé, però són pocs i molt concrets. Intento concentrar-me al màxim per fer-ho lo
millor possible. En un tramet de pujada em trobo la Serena que s'ha passat uns
metres un trencall, com que veig que torna a baixar la deixo passar davant meu.
I em va agafant uns metres de nou però la vaig veient.
Arribem al
sender "patrocinat" per FOX, és brutal! Peraltes, saltets, gent
animant, m'encanta! i al acabar tinc a la Laetitia a sobre, m'avança a la
següent pujada, comentem com hem gaudit aquests primers quilòmetres i arribem
juntes a la següent baixada. Estic flipant de poder compartir estones amb ella,
tota una campiona del món d'esquí de muntanya i fins ara no havia estat mai
capaç de seguir-la ni en els neutralitzats d'una cursa, a la Alps Epic o a la
Chemins em treia una vida. Em fa molta il·lusió. Això sí, comença la baixada i
intento seguir-la, al veure els salts que fa i la qualitat que gasta cara avall
desisteixo, que falten molts dies, he d'arribar sencera i tinc una mà fotuda.
Surto de la
primera baixada llarga de la BC Bike Race sencera, yuhu! Passo l'alfombreta del
xip, i entrem en un tram que no és cronometrat, suposo que perquè passa de nou
per Cowichan i no deuen voler que anem fent carreres per zona transitada pels
cotxes, em sembla perfecte, així podem agafar una mica d'aire. Tot i així no
tinc a la Laeti lluny, així que apreto un pelet i l'atrapo, anem juntes fins
l'avituallament.
Arribem i
ens hi trobem el Santi, parem tranquil·lament, total està neutralitzat, així
que per un dia gaudirem de l'avituallament. La que no en gaudeix gaire però és
la Serena, que al veure'ns arribar marxa esperitada.
Comentem la
jugada amb el Santi i amb aquestes que arriben dues noies més, la Chloe i la
Kara, jo estic esperant que surti la Laeti, prefereixo anar amb ella així tinc
una referència bona quan tornem a entrar al tram cronometrat. Quan em sembla
que ja ho té tot a punt i es disposa a sortir ens acomiadem amb el Santi i
surto, em pensava que vindria amb nosaltres però crec que no es vol
"interposar" en la lluita per la classificació femenina i s'espera.
Sortim a
l'hora també amb la Chloe i la Kara i em poso a xerrar amb la primera que em
dóna records de la Cathy Zelinski, amb qui vem compartir molts quilòmetres a la
Alps Epic el 2016, ella ens passava baixant i nosaltres pujant. Amb aquestes
que m'adono que la Laeti no ve, què hi farem.
Estem a
punt d'entrar al tram cronometrat i m'ataquen tant la Chloe com la Kara, ostres
però si encara no hem passat l'alfombreta, les segueixo de ben a prop i quan
pita el xip poso de nou el mode cursa ON i les avanço a les dues, entro primera
al sender de pujada, i seguim ziga-zaga amunt.
No dec anar
malament perquè atrapo un parell de nois i elles dues es van quedant enrere.
Això m'anima i segueixo a tope, recordo les indicacions de la Fátima que
controli les pulsacions els primers dies i guardi una mica, però no ho puc
evitar i vaig al màxim, no sé com estaran anant ni la Serena ni la Laeti, així
que em pot l'esperit competitiu i li foto canya.
A la
baixada m'esforço a tope, de nou trams que faig prou bé, sort de la tija telescòpica,
i algun on poso algun peu esporàdic, per ser jo em poso un aprovat, hehehehe.
Veig l'arribada, foto un sprint final i acabo la primera etapa de la BC Bike
Race ben contenta! Això sí, immediatament entra la Laeti, així doncs segur que
m'ha tret algun minutet més, però no em puc queixar, un luxe poder disputar amb
ella.
Veig el
Joan i l'Oscar que ja fa una mica que han arribat i entra el Santi que aquesta
última part no ha tingut tan bones sensacions. Ataquem l'avituallament de meta, entre
altres coses hi ha fajitas amb trossos de plàtan i crema de cacauet, quines
combinacions més exòtiques. Al costat hi ha la carpa mèdica, al veurem em donen
gel per posar-me al dit, quina atenció!
Veig que ja
hi ha cua a les dutxes dels homes, així que el Santi va cap allà i jo entrego
les bicis al camió perquè ens les portin cap a Cumberland. La meva cua per la
dutxa és molt curteta i aviat ho tinc llest. Mentrestant van arribant la resta
i tot plegats, menys l’Oskar, anem a buscar el bus cap a Cumberland.
Cumberland
és a la mateixa Vancouver Island, així que avui no ens cal agafar ferri, això
sí, són quasi dues hores de trajecte i a mig camí paren en una mena de granja
buida, un lloc molt curiós, perquè puguem anar al lavabo i ens ofereixen un
gelat tot i que no fa massa calor, de fet quan sortim plou...per sort al
arribar a Cumberland ha parat i ens podem instal·lar tranquil·lament a les
tendes.
Ja hem
pogut xafardejar les classificacions, el Joan vola! Ha fet el 25è amb 2:14h i
l’Oscar és el segon de la colla 2:26h. Després arribo jo amb 2:30h i el Santi
amb 2:35h, ens segueix l’Aritz un basc que hem adoptat ;) i que ha fet 2:46.
Després el Magí amb 2:52 i el Marc i els seus vídeos amb 2:57 i finalment
l’Oskar amb 3:41 que sembla que li ha anat bé això de no tocar la bici durant
els últims mesos per agafar-se la cursa amb més ganes. Ara doncs som 4
catalans, 1 menorquí i 2 bascos de colla, es podria fer un bon acudit!
Finalment
entre les Solo Women he fet 7a, la Laeti ha fet 5a m’ha tret quasi 3 minuts,
està just després de la Charlotte que li ha tret a ella 30 segons i la Serena
ha fet 6a i m’ha tret només 18 segons. Nosaltres dues anem molt igualades.
Quan arriba l’Oskar, amb el següent bus, anem a passejar per
Cumberland, és un poble força autèntic, una avinguda principal on hi ha els
restaurants, els supers, la botiga de bicis i els edificis “històrics”, tipus
pel·lícula del far west, a partir d’allà a banda i banda de l’avinguda cases,
més grans o més petites, amb més o menys estil però totes amb el seu pati.
Aprofitem per berenar una mica i comprar quatre coses al super. Quan tornem al
campament, instal·lat al camp de beisbol, ens diuen que el sopar és a l’altra
punta de l’avinguda, com si fos curta!
Doncs res, excursió fins el sopar, la tornada ja va bé per
pair una mica abans d’anar a dormir. A més avui tenim menys coses a fer, demà
dormim al mateix lloc, així doncs no cal fer la maleta.
El resum de l'organització de la primera etapa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada