BC Bike Race - Etapes 2 , 3 i 4 de tot i més!

Day 2 Cumberland – Cumberland

Ens llevem i avui ja ens posem directament els baggies, ha plogut durant la nit, el terra és moll i el cel ben gris... a veure si aguanta durant l’etapa.

Anem a esmorzar i que em renovin el tàping de la mà, el peu comença a desinflar-se i el dit va millor però encara em fa mal. Fem l’excursió per Cumberland per anar a esmorzar i allà hi trobem les llistes de les sortides penjades, avui les Waves (onades) són de 100 persones i el Santi i jo tornem a sortir de calaixos diferents. Ahir el Santi va sortir al calaix de davant meu i jo avui surto al calaix 1 i ell al 2, ja que no han agafat els resultats de la classificació general, sinó els de l’etapa d’ahir i jo vaig entrar en la posició 93 i ell el 115 i com que avui els calaixos van de 100 en 100... això sí surto amb el Joan, l’Oscar, la Laeti, la Serena... companyia no me’n falta.

Plovisqueja a estones però no fa fred, més aviat xafogor, així que al últim moment em trec els maniguets i els poso a la butxaca. Sort, perquè comencem pujant i aviat em sobra tot!

La pujada és llarga, 13kms, i em puc posicionar molt bé, no m’ho puc creure arribo a dalt quarta, he passat a la Laeti i a la Serena, aquesta m’ha costat una mica més però finalment l’he deixat enrere, ... davant tinc la Katerina Nash, la Courtenay Macfadden i la Jena. Però estic cagada ve la baixada i això està molt moll...però res m’hi llenço a fer-ho lo millor que pugui.

Ara que ahir ja anava més segura amb el terreny en sec... però bueno, el primer tram em costa una mica, necessito adaptació i em passa la Charlotte que, tal i com m’havia dit la Celina Carpinteiro, baixa estupendament. Aviat però la torno a passar ja que para a arreglar alguna cosa.

La baixada és guapíssima, fem algun tram més tècnic per damunt de roca i en una d’elles passo la Jena que està arreglant una punxada, crec, i poc després em passa una noia que encara no tenia fixada, és la Karen d’Austràlia. Sortim de la zona amb més pedres i arrels i es converteix en una baixada estreta i molt revirada, a estones em recorda un tobogan dels parcs aquàtics. És genial. La llàstima és que tinc gent darrera però no puc parar pas aquí el mig per deixar-los passar... que vaig 4a, hahahah! Per sort el tram estret s’acaba i sortim en una pista, la llàstima és que la baixada també s’acaba i toca pujar una mica.

A la pujada encara veig la Karen a lo lluny i em passa la Jena força nerviosa, vol recuperar la seva posició. Apa ja vaig 5a i segur que tinc a la Charlotte trepitjant-me els talons. Em costa una mica després de tant baixar, però aconsegueixo agafar-li el ritme a la pujada i de cop i volta deixem la pista per agafar un sender amb rampes duríssimes de més del 24%. Ho pujo sense posar peu, que bé!

La pujada dura ens porta a un nou sender de baixada on m’atrapa l’Oscar Cid, li comento que em sento com una patata ondulada baixant perquè faig nosa a tothom. I m’anima dient-me que tan malament no ho estic fent, que m’ha costat més de 20kms atrapar-te! Em diu. El deixo passar que ell baixa com un tiro i per molta confiança que hi hagi no és qüestió de fer-li tap.

Creuem una pista i continuem baixant per sender, unes ziga-zagues amples, que s’agafen molt bé on no sé si és millor anar amb la tija amunt o avall, hahahaha, els que ho saben molt bé son la resta que baixen que se les pelen. Vaig concentradíssima.

Arribem a una zona de pistes amples que ens porten de nou a Cumberland, i és que avui fem un bucle, passem pel campament, on hi ha la meta, cap el km. 28 però encara ens en queden uns 12 per acabar l’etapa. Han aprofitat per posar aquí també el segon avituallament i hi ha una gentada animant.

Fem un tram de carrer i de seguida tornem a enllaçar corriol, és bestial. Quin senderot que tenen a tocar de les cases, en un tres i no res estàs dins un bosc espès, amb unes passarel·les ben estretes que permeten creuar una zona d’aiguamolls. Les faig bé i guanyo una mica de terreny, diviso l’Oscar. Entre ell i jo hi ha un noi, esperono a l’Oscar que posa el turbo i se’n va, però es tan estret que no puc passar el noi que tinc davant i em fa una mica de tap.

Aprofito un tram més ample per fer l’avançament però l’Oscar ja se n’ha anat. Li foto canya al sender però se’m fa dur, és un puja baixa constant, amb rampes d’apretar les dents i baixades relliscoses on he posar els 5 sentits, sort que no s’ha posat a ploure. Se’m fan llargs els 12 kms perquè vull mantenir la 5a posició i finalment veig la meta, l’últim sprint i entro 5a!! Per molt poc, la Charlotte entra 10 segons darrera meu.

Em costa de creure que hagi entrat davant la Laeti i la Serena, que tarden uns minutets en arribar, la Serena entra 6a a 5 minuts i la Laeti 8a a poc més de 6 minuts. Les dues em venen a felicitar, no m’ho puc creure. A més em poso 6a a la general.

El Santi ha arribat poc després que jo. La fem petar a la meta mentre ataquem l’avituallament d’arribada. En Joan mira la classificació i sorpresa, el Santi i jo, tot i no haver coincidit en cap moment de l’etapa perquè ell ha sortit en el segon calaix 3 minuts darrera meu, hem fet el mateix temps! Ell ha fet el 73è de la general amb 2:36:16 i jo la 74a amb 2:36:17, un segon de diferència, ni fet expressament, no podem estar més sincronitzats!!

Mica en mica van arribant tot els companys i un cop nets i polits, com que avui no ens movem de Cumberland, anem a fer una pizza. Es fa esperar perquè hi ha molta cua però que bona que està. Al Oskar li portem la pizza a domicili, servei porta a porta, que el nostre PRO ha de descansar, hahaha 

Aprofitem la tarda per intentar eixugar una mica de roba, sempre amb un ull vigilant de que no es posi a ploure, engreixem les bicis i hi posem el perfil del següent dia, i la fem petar amb gent d’arreu del món. A última hora excursió per anar a sopar i cap a la tenda hi falta gent.

El vídeo resum de l'organització:

Day 3 Cumberland – Cumberland + transfer a Powell River

La meteo no està per tirar coets pinta gris, gris...esperem que aguanti i no plogui.

Taping nou! per un nou dia!

Anem a esmorzar i descobrim que avui sortim en "waves" de 25 i el Santi i jo estem a la mateixa, la Wave 4, junt amb la Laeti, la Serena, la Katrina, l’Erik...  

Ja ben esmorzats tornem al campament on hem deixat les mini bags amb la roba que necessitarem post cursa juntament amb el cascos, les sabates, guants, barretes... i quan m’ho poso tot per anar a escalfar no trobo els guants per en lloc. Es deuen haver quedat dins la tenda però les tendes ja estan mig recollides... en fi al vespre ja aniré a mirar a objectes perduts. Mentrestant vaig corrent cap a la autocaravana que fa l’assistència a la Serena a veure si té uns guants de sobres, ella no però la Sarah Moore, que treballa a la famosa @pinkbike sí, thank you so much Sarah!

Som-hi a per la tercera etapa, en teoria la més curta i inofensiva... només 26kms i 833m de desnivell positiu. I no sabeu lo durs que es poden arribar a fer 26 kms quan no tens bones cames, quina manera de patir, el meu cap anar dient vinga cametes i elles passant de mi completament. Però clar, que vull, dos dies apretant com una boja doncs el tercer a petar com una boja, hahahah

No em surten bé les coses, la primera pujada encara aguanto i vaig per davant la Laeti, la Serena i el Santi, final de la baixada m’avança la Laeti, al avituallament encara la veig i a la pujada veig com marxa, m’atrapa també el Santi i se’n van. En zona tècnica i revirada m’atrapa la Serena, les dues fem petits errors, ara ella davant, ara jo. Finalment la puc deixar però amb penes i treballs.

Per sort no m'estampo com la de la foto de dalt!

Els corriols són brutals i de cop i volta et trobes una passarel.la llarga i estreta, però no hi ha opció l’agafo i em concentro a mirar on vull que vagi la roda, sobretot no mirar els costats!! Hahahaha. Si us voleu fer una idea dels amazing singletracks de l’etapa, feu un cop d’ull a aquest vídeo, s’ha de dir que jo, per sort, no em trobava els taps que es troba aquest noi:

Quan ja tinc una mica de marge sobre la Serena, agafo malament una corba que em sorprèn perquè hi ha un saltiró i al sortir-ne toco un arbre que hi ha a la dreta cosa que em desequilibra sense arribar a caure i quan estic recuperant la posició, el noi que venia darrera, imagino que no té temps de frenar i xoca amb mi. Ara sí que paro, m’emporto un bon cop al costat esquerra, cama esquerra i braç esquerra, però el tio, que només em dona temps a veure que porta un casc taronja, es desenganxa i fot el camp pitant. Quina barra, no em pregunta ni si m’ha fet mal.

Dintre el que cap veig que està tot bé i vaig a reprendre la marxa quan al mirar-me el braç esquerra veig que em falten els dos braçalets que porto, merda, amb el cop me’ls ha fet volar. Per sort els veig de seguida al terra. Els recullo i els poso a una de les butxaques del maillot, sort que no els he perdut!

Mentrestant el Santi com un tiro!

 Cabrejada reprenc la marxa, més que res perquè el tio després d’atropellar-me ni m’ha preguntat si estava bé. En fi, sort que ha estat poca cosa. Intento retrobar la concentració i que la Serena no m’atrapi que acabo de perdre un temps preciós. Però és l’última baixada i és molt xula i ratonera, sort que no s’ha de pujar mes, ja sento la fressa de meta! Últimes pedalades i la creu-ho! Etapa 3 superada amb molt males sensacions a les cames però aconseguint entrar en 7a posició entre les èlit i perdo una posició a la general posant-me 7a també.

Al final la Charlotte, la Serena i jo hem arribat molt juntes, però en canvi la Laeti avui m’ha tornat el pal que li vaig fotre ahir i m’ha tret 3 minuts i mig, tenim una dia bo cada una. Ens anem tornant.

Apa, l’etapa que havia de ser fàcil se m’ha fet duríssima i el Santi m’ha tret dos minuts. Me’l trobo, com no pot ser d’una altra manera recuperant forces a l’avituallament de meta, preparem també els recuperadors i ens anem agrupant tots que avui toca bus i ferri, marxem de Vancouver Island i tornem a terra ferma, Powell River ens espera!

aprofitant l'espera del BC Ferries per aixugar la roba...

I tant si ens espera, quan arribem ens reben a la sortida del ferri animant-nos fent sonar centenars d’esquelles i al cap del carrer 3 gaiters amb un aire molt escocès donant-nos la benvinguda.

Anem caminant fins la platja de Willingdon Beach, on hi ha situat el campament, un lloc molt bonic i amb un dia radiant. Quan ja estem instal·lats anem al poble a fer una birra, ens l’hem guanyada! més tard a buscar el bus per anar a sopar, que la sala de festes on sopem i on esmorzarem està a uns 3kms del campament.

Ai sí, ja no hi pensava! durant el viatge amb ferri el Santi i jo rebem una gran sorpresa, a l’etapa 5 ens ha tocat fer el transfer a la sortida amb hidroavió, quin luxe!

Omplim bé la panxa i cap a dormir, que demà toquen 50kms i he d’intentar recuperar com sigui les cames.

El vídeo de l'organització:

Day 4 Powell River – Powell River

Avui és el cumple del Marc, ahir vem parlar amb l’organització perquè el John i el seu Screaming Chicken el felicitin de bon matí, però el campament és tan llarg que justament avui no els sentim... així que nosaltres mateixos ens encarreguem de que tingui un bon despertar ;)

El pronòstic del temps per avui és bo, ja era hora! La picada del peu ja gairebé no es nota i el dit em fa menys mal. Tot i així vaig a que em posin el taping que mal no me’n fa. Avui no cal fer maletes que dormirem una nit més aquí, demà el matí toca transfer i nosaltres el farem volant ;) Avui però, toca anar a esmorzar al saló de ball, així que agafem el bus i a endrapar hi falta gent.

Els guants no han aparegut per en lloc i l’Oscar, que en porta de sobres, me’n deixa uns, a veure si se m’enganxa algo i baixo millor... estaria bé, no?

Anem a la sortida, avui les "waves" són de 100 així que el Joan, l’Oscar, el Santi i jo sortim a la primera. I evidentment també la Katerina, la Courtenay, la Jena, la Charlotte, la Karen, la Laeti, la Serena i la Katrina, així com la Kaitlin Keough, una altra machine que juntament amb el Stephen Hyde ocupen la primera posició en parella mixta, són dos campions nacionals de ciclocròs, com hi van.

Vinga, arrenca la quarta etapa! Sortim per una pista paral·lela al mar a tota castanya. Vaig pendent de no tenir cap enganxada però apretant de valent per posicionar-me bé entre les meves competidores. Canviem de pista i agafem una recta interminable, lo que aquí en dirien una gravel road, un camí amplíssim on toca rodar a saco i esquivar bassals, aconsegueixo superar la Serena que no sé com podia estar rodant tan ràpid amb la 27’5. Un tramet de carretera i agafem una pista que enfila pel mig del bosc i està força trencada.

He sortit motivada i tot i que no em sentia les cames bé abans de sortir, responen prou bé al entrar en acció, al menys per ara. Alço el cap i veig la Jena! No m’ho puc creure, veig a la tercera i no tan sols la veig sinó que arribem al final de la pujada i li estic trepitjant els talons. Ara que la tenia comencem a baixar, i la Jena baixa que se les pela, no la podré pas seguir, però ho intento. I ho aconsegueixo els primers metres però quan girem a l’esquerra i agafem el sender, ja veig com mica en mica es va allunyant. El sender és magnífic, baixa lleugerament, és molt estret i la molsa verdíssima que ho cobreix tot a banda i banda ho converteix en un autèntic bosc de conte de fades.

Vaig flipant amb el sender i contenta, portem uns 9 kms i vaig 4a, espero no acabar morint com ahir.

Del km 9 al 20 són força rodadors i desgastadors, no pares mai de pedalar, tot i que en els trams de corriol jo m’he de barallar amb les arrels, pasarel.les i pontets mentre veus com els autòctons els passen com si res. Arribem al primer avituallament i afluixo una mica per prendrem un gel, ui, si tinc la Charlotte a sobre.

Llenço l’embolcall del gel i apreto, anem per una gravel road de nou, ben ampla, així que intento agafar algun grupet per no quedar-me rodant sola, ara em quedo rodant davant del grupet, jajaja, bueno, al menys em fan companyia. Enganxem un altre grupet i ara sí rebo algun relleu. Deixem la pista i entrem en un sender per acabar de pujar. Mare meva, passem uns ponts estrets que per sort tenen baranes però que s’ha d’anar en compte per no relliscar i sorpresa quan la cosa es posa a pujar més es comença a sentir rebombori, molt rebombori, un munt de gent disfressada de Hawaians repartits per la pujada que va fent esses i que fins i tot té un pont que creua per sobre el sender, BRUTAL!

En aquesta pujada se’m presenta en Tyler, un yanqui molt simpàtic que diu que el meu ritme pujant ja li va bé i m’anima a seguir-lo quan arribats a dalt agafem un tram de sender més planer, ho intento, perquè tinc la Charlotte trepitjant-me els talons.

Finalment sembla que hem arribat dalt, arribem a l’entrada del sender patrocinat del dia, els senders aquests tenen nom, no ho puc llegir tot, només veig que posa Death no sé què, hahahaha bon presagi aquest. El sender mola molt, no tinc la sensació de baixar a poc a poc, però deu ser que sí, de seguida perdo en Tyler i al cap de res tinc a la Charlotte demanant pas, llàstima ja vaig 5a.

Gaudeixo un munt la baixada, són brutals, a mesura que passen els dies són, en general, tècnicament més fàcils i cada vegada m’hi sento més còmode. Ja en un tram més planer entro en una passarel.la de fusta, estreta i envoltada de falgueres, és interminable i sinuosa i aconsegueixo fer-la tota, sempre mirant cap on vull anar, mai cap els costats! com mola!

Dono tot el gas que puc, les cames avui responen, més corriols i passarel·les fins arribar a la pista per on hem sortit, vora el mar, acabo de donar tot el què tinc i creu-ho la meta amb un temps de 2:40h i lo millor de tot, bones sensacions altra vegada. Un parell de minuts després entra la Serena, que com que avui era menys tècnic li ha anat millor. Les dues anem a fer una petita volta per deixar anar cames.

aquí amb el Justin i la seva family, que són els que m'animen durant la cursa: "ben fet"

Veient la general encara em motiva més, avanço una posició i em poso 6a però el què més m’anima és que avui la Katerina Nash “només” m’ha tret 11 minuts i la Jena, que ha fet 3a 4 minuts.

El Joan segueix volant i ha fet el 22è de la general amb 2:28 i el Santi i l’Oscar han arribat prou junts, el Santi 2:44 i l’Oscar 2:45, arribant amb la Laeti. Ens anem trobant tots i cap al avituallament hi falta gent, l’Aritz entra el 5è de la colla seguit de prop del Magí i després el Marc. Ens falta però l’Oskar, el tio ens fa fotos cada dia a la sortida, ja que ell acostuma a sortir més tard que la resta i avui hem decidit rebre’l a meta. Després de confondre’ns unes quantes vegades el veiem arribar, cridòria, fotos i felicitacions i ell que arriba amb cara seriosa i senyalant-nos el llavi... -me acaba de picar una abeja joder!

A part de la picada ja ha superat la 4a etapa de la BC Bike Race, bueno, ell i la resta del grup, així que ja tenim mitja cursa a la butxaca. L’enviem al servei mèdic i al posar-hi gel i una crema ràpidament, la inflamació no puja gaire, perquè com se li hagués posat el llavi com el meu peu... les abelles d’aquí són punyeteres, el Santi també en porta una picada al coll.

Grupeta femenina després de l'etapa, la Laeti, la Jena, la Karen, la Serena, la Charlotte and me

Apa, ara que ja hi som tots, passem per la dutxa i el Santi i jo anem a buscar el passi per demà poder agafar l’hidroavió, però hem d’aconseguir fer venir el Marc amb nosaltres sense sospiti que l’organització l’obsequia a ell també amb el vol, per ser el seu aniversari.

Quan estem pensant com fer-ho ell sol s’ofereix a acompanyar-nos a buscar els passis, cosa fàcil doncs, el Magí també ve. Ens posem a fer cua i quan ens toca i la Moniera li diu al Marc que també vindrà amb hidroavió se li posen els ulls com unes taronges, només per veure-li la cara valia la pena no perdre’s aquest moment i per presenciar també l’intent del Magí a rebre la polsera que ens dóna pas al hidroavió, com qui no vol la cosa es manté a la cua fins que li pregunten que què hi fa allà i el Magí tot panxo agafa i diu – I’m despisting! Hahahaha, quin tip de riure.

Aprofitem que a Powell River hi ha vidilla i anem a dinar en un restaurant per recuperar forces, entrem en un grec on ens serveixen uns plats de pasta descomunals. Entre que són grans i que el sopar és aviat... estem tan tips que la majoria no hi anem i aprofitem per anar a fer la classe de Ioga patrocinada per Lululemon. En fan cada dia però sempre durant el nostre torn de sopar, així que fins ara no hi havíem pogut anar. La pega però es que tot just començar es posa a plovisquejar, aguanta durant la sessió però poc després d’acabar-la s’hi posa amb ganes.

Anant cap a la tenda, tinc una sorpresa... 2 dies després trobo els meus guants tirats pel terra! Al costat d’una tenda, imagino que es devien quedar dins la tenda, algú els va trobar ahir al escollir tenda i en lloc de dur-los a objectes perduts els va deixar a fora. Quina sort haver-hi passat pel costat.

Estirats amb la classe de ioga, amb els guants recuperats i plovent amb ganes el Marc, el Magí, el Santi i jo anem a fer un gelat. Quina millor manera per acabar una jornada a la BC Bike Race.

El vídeo de l'organització:

Aquí us deixo les impressions de la BCBR del membre més ràpid del team, en Joan Febrer (el text és de setembre tot hi publicar-ho ara... ):

"Fa només dos mesos que vam començar la BCBR, però ja s'ha fixat en la meua memòria a la manera dels records llunyans. I quins records! Des de fora pot semblar només una cursa, però per mi, tornar a sentir-te un infant rodejat d'aquells boscos i aquells corriols, amb un gran ambient biker, l'adrenalina de la competició i el bon rotllo amb els demés participants, només té un nom: màgia! Ara bé, no només em vaig endur records de la Colúmbia Britànica. També em vaig endur persones que abans desconeixia i que ara, amb només uns dies de convivència, ja puc anomenar amics"