Massa Chaberton per tan poc temps màxim... podrem? |
Es nota que no he passat la millor nit.. de totes maneres fem millor cara que l'any passat, sobretot el Santi |
I a més no fa ni la meitat de fred |
Anem a esmorzar, quines cares, valga’m déu! El cansament acumulat es nota en tothom, participants, acompanyants, organització, tots menys el Fabrizio que manté la seva rialleta com el primer dia. Asseure’m a la banqueta per esmorzar, i encara més, aixecar-me és tota una odissea. Com cada matí des de l’etapa quarta passo per l’ambulància perquè em revisin la ferida del genoll i me la tapin per l’etapa, però avui no hi ha els nois de sempre i pobreta, la noia que hi ha no té massa traça, si aquest pegat dura mitja hora ja farà prou.
Tots tenim les cares inflades! això ho fa dormir en alçada? però el Fabrizio està la mar de bé, quin tio! |
L'esmorzar del Dani, pasta, pa amb nutella, pa amb mermelada i molt líquid. Energia per un tub! |
Ja amb tot apunt
anem passant un a un a que la Fátima ens faci els últims retocs, al Francesc li
ha d’embolicar el peu, al Santi el genoll dret i el turmell esquerra i a mi em
fa uns estiraments i em posa un taping amb kinesio que em deixa l’esquena com
nova i m'embolica també el canell que el tinc una mica obert. Gràcies jefa! Estem tots ben tarats i ella també, ahir a primera hora del
matí al estar tot a les fosques es va torçar el turmell i el porta ben inflat,
al Iron Bike no se’n salva ningú, ni els acompanyants.
Quina feinada que té la Fátima, el Santi un turmell i un genoll |
Jo l'esquena i un canell... |
Apunt per la 6a! |
Fusió!! jajaja |
L’any passat aquesta etapa va ser diferent, per començar van haver d’eliminar el tram de baixar les escales de Fenestrelle perquè hi havia trams gelats que les feien més perilloses del què ja són i com a conseqüència van haver de modificar la primera meitat de l’etapa, també és veritat que l’etapa era més llarga i amb el canvi encara ho va ser més, per això van retallar-la però tot i així es van quedar molt i molt curts amb el temps màxim de l’any passat. Aquest any tots intuïm que tornen a fer curt amb el temps màxim, i així ho va manifestar la majoria en el briefing d’ahir a la nit, però l’organització és va mantenir inamovible en aquest sentit.
Vinga anem-hi anant |
Mentrestant els pros encara esperen el seu torn per sortir |
Veig com el fort es
va quedant enrere, i li comento al Santi que ens estem passant de llarg, això
fa olor a ensarronada i efectivament, ens porten a desfer al revés els primers
quilòmetres de l’any passat, anem cap a Pequerel, un petit poble amb la
peculiaritat que està protegit per un mur anti-allaus. Tot anant-hi guanyem
alguna posició que perdem quan he de parar a inflar la roda de darrera, esperem
que el líquid faci la seva feina i amb una inflada ni hagi prou.
Per sender baixem a
un altre petit poble, creuem un rierol i les quatre cases, i llavors ens toca
remuntar cap al fort, amb aquestes ens atrapa el Francesc. Anem pujant i de
sobte ens trobem amb un dilema, cinta a dreta i esquerra, el Francesc tira cap
a la dreta però no ho veig clar, ahir ja vem passar per aquí al final d’etapa i
just veníem d’allà cap on va el Francesc, poden ser cintes d’ahir. Però per
altra banda, les cintes de l’esquerra, que marquen la pista principal, també
poden ser les d’ahir... quin dilema i per mi, l’únic error de senyalització de
tot l’Iron. Per sort sentim al Emili unes corbes més amunt que ens crida
avisant-nos que és cap dalt, uf, salvats!!
Ara sí, arribem a
l’entrada del fort i fem cua per anar entrant un a un, deixen un temps prudent
entre biker i biker per evitar acumulacions a les escales. Força gent he sentit
a parlar sobre aquestes escales, que si són irregulars, que si les primeres són més
fàcils i després es van complicant... els hi demano al Santi i al Francesc de
ser la primera dels tres en sortir, així ells ja m’atraparan, he posat el llum
a la bici ja que diuen que hi ha trams d’escales al interior del fort on és
necessari portar il·luminació extra, tot i que la majoria són al exterior.
Arribem al Fort sense perdre'ns, uf, pels pèls! |
Mentres esperem el nostre torn observem Pequerel i el seu mur antiallaus |
Passo l’alfombreta
del xip i entro al fort, quin neguit, vaig bastant disposada a baixar tot el
què pugui, però per entrar a la primera part coberta, hi ha tres graons,
fàcils, molt fàcils, tan que no sé què nassos faig que estic a punt de
fotre-me-la, jajaja començo bé! M’ho prenc com un avís i al veure les primeres
escales series baixo de la bici, quina decepció!
Ja al interior del
fort, veig que els esglaons són molt baixos i decideixo provar-ho, m’enfilo a
la bici i començo a baixar, sort del llum penso perquè està bastant fosc i és
pensar-ho i s’apaga sol! Cago amb tot! Semblen les 12hores de Corró d’Amunt,
els llums sempre em boicotegen. Amb aquestes que em passa el Santi com una bala
i amb el seu llum radiant, jejeje
Brutal! |
Les 3800 escales
que em deuen quedar a hores d’ara les faig bàsicament caminant. Quin desastre
d’especial i el Francesc m’acompanya un bon tram. Ens passen l’Emili i algun
altre valent que en baixen moltes però la veritat, veure’ls en algun tram no
m’anima massa a baixar sobre la bici, quin cangueli. El Santi ho porta millor
que nosaltres i ens espera al final, la Rickie ens passa ja en el tram final
del fort, no queden escales però és una crack baixant i ens passa com un
llampec.
Acabem l’especial i
a la plaça principal del fort hi ha l’Stefano, il doctore, i li demano que em
posi un pagat a la ferida del genoll que ja m’ha quedat al descobert i
prosseguim amb l’etapa.
La papallona bona samaritana empenyent el Santi un bon tros |
Però tot té una raó
de ser i la papallona no l’empeny en va, l’ajuda perquè la cadena li està fent
la punyeta, quan ve algun repatxonet, i us puc ben assegurar que n’hi havia uns
quants... la cadena li cau per darrera els pinyons. Normalment amb una paradeta
ràpida ho té solucionat, però alguna altra vegada costa més posar-la a lloc,
quina llauna. Tot i així arribem a veure a la Rickie, sorpresa no està tan
lluny.
Moments de relax |
Aprofitant el trajecte per carregar piles |
Pobre Santi com que li he robat les ulleres, aprofita per fer ganyotes, jijiji |
Des del telecadira vistes perfectes de Sestriere |
Ai, que em persegueix un telecadira! |
Per sort les bicis viatgen soles en un telecadira a part i no les hem de portar nosaltres a pes com m'havien dit... |
El telecadira ens deixa més amunt de Sestreire, el poble, i hi baixem per agafar de nou un altre remuntador que ens puja fins a
Arreplegant de tot pel següent viatge amb telecabina |
Fent números, el tema està molt i molt just |
Les bicis aprofiten també per descansar |
Així que un cop arribem a dalt li diem al Francesc que no ens esperi que tiri ell. Dit i fet, havíem creuat els dits perquè la llarga baixada que ens separa de Fenils, on hi ha l’avituallament avanç de començar la gran ascensió, fos fàcil però ni parlar-ne, això com a mínim deu ser una pista negra! Quina pendent i plena de pedra i sorra suelta, buf, és fatal per mi, ho faig fatal, freno molt per no embalar-me però llavors baixo derrapant i descontroladament, total que baixo lenta i amb l’ai al cor, quin desastre. Passem als De Andre’s brothers que estan junt amb el Jordi Mont reparant una punxada, no necessiten res, així que continuem.
A mi la pressió
d’anar contrarellotge i trobar-nos aquesta baixada tan poc motivadora fa
posar-me dels nervis, veig com passa el temps i no avancem com hauríem de
fer-ho i que el Santi em va esperant cada dos per tres, així que insistentment
li demano que tiri ell, que al menys ell aconsegueixi entrar a temps, em costa
però al final sembla que em fa cas, o al menys no va parant cada 100 metres per veure per
on vaig.
Sembla que deixem
la pista d’esquí pròpiament dita, arribem a una caseta petitona i un corriolet
ens porta pel mig d’un prat, veig cintes més avall i m’hi dirigeixo, de cop
veig un talladet, com un canvi de nivell del prat, decideixo ser prudent i
baixar-lo a peu, si ho hagués sabut, el baixo en bici, més greu no hagués estat
segur. Em poso a córrer de baixada amb la bici al costat i sento CRACK! i
alhora un dolor intens al turmell dret, caic a terra. Els pitjors pensaments em
venen al cap i les primeres llàgrimes als ulls, miro enllà, al final del prat i
veig com el Santi agafa una corba de dretes i es perd entre la vegetació, el
crido però ja no em sent.
Ploro. L’he fet
marxar i ara m’he fet mal. Se’m ha acabat l’Iron.
Les dues tirades pel terra |
El Chaberton magnífic, esperant que em decideixi a fer alguna cosa que no sigui plorar |
Cara amarga |
Recoi, de cop i
volta me n’adono de que em piquen les cames i els braços, estic asseguda sobre
una herba que em provoca urticària, la que em faltava pel duro. Comencen a
arribar bikers en comptagotes, ara el Vicenç, ara algun d’italià... tots es
paren i pregunten i jo els animo a continuar. Truco a l’organització, tinc poca
cobertura però en tinc, però em salta el contestador, amb els nervis deixo un
missatge mig en anglès, mig en italià xusquero, algo de català... i arriben els
nois del Buff, em convencen per provar d’aixecar-me i coi, em puc posar dreta
sense plorar de dolor, no m’ho pensava pas, fa mal però és suportable. Els hi
dono les gràcies i se’n van.
Així doncs em veig
capaç d’anar avançant, poso la bici a la meva dreta i així m’hi puc repenjar,
vaig caminant lentament, carregant tot el pes a la cama esquerra i quan toca
fer el pas amb la dreta toco el terra amb la punteta del peu, que es queixa una
mica però s’aguanta.
El pitjor és quan
arribo a algun tros més complicat, on la bici se’m embala massa i l’he de
frenar, llavors sí que he de recolzar-me amb el peu i aquí la cosa ja és més
dolorosa però al menys avanço. Mentrestant em segueix passant gent, entre ells
molts coneguts, i a tots els hi dic una cosa:
-
Digueu-li al Santi que tiri, que
sigui ell finisher pels dos!
La típica baixada ironbiker que apareix quan menys convé |
Mentrestant el Santi arriba al avituallament de Fenils, sense saber res del què m'ha passat |
Donant-nos ànims mútuament |
Més avall arribo a
una pista, aquí puc córrer una mica i tot però aviat torno a posar fre a la
meva gosadia, han tirat grava per asfaltar i una corba una mica tancada, al
anar només amb un peu casi me la foto.
Mentre baixava el
meu cap no ha parat de donar-hi voltes, què faig ara? El desànim inicial m’ha
portat a donar-ho tot per perdut al principi però ara ja no ho tinc tan clar i
faig un pacte amb mi mateixa, espero que a Fenils hi hagi il doctore o els de
l’ambulància, que em mirin el peu, si ells em diuen que no puc continuar ho
deixo estar però si em donen l’oportunitat de fer-ho jo segueixo endavant, el
Chaberton m’està cridant i no em puc donar per vençuda.
Ara sí, arribo al avituallament, des que he caigut fins aquí ha passat més d’una hora i vint minuts, ja gairebé no hi queden bikers, m’han avançat gairebé tots, crec que només queden per passar alguns dels pros que avui han sortit molt més tard que nosaltres per no trobar-nos tots a les escales del fort. Això sí, l’Anna, la Loreto i tot el personal metge es bolquen amb mi. L’Stefano, il doctore, no ha pogut pujar a veure què m’havia passat perquè fa un parell de dies se li va trencar la moto amb la que normalment va seguint el recorregut de l’Iron Bike, però per sort és aquí, ell porta el mando. Arriba l’hora de la veritat, em treuen la sabata i el mitjó, la caviglia, és així com es diu turmell en italià, està inflada, em mou el peu cap a tots costats, algun moviment em fa més mal que d’altre, la conclusió és que tinc un esquinç, i em proposa d’immobilitzar-me el peu i provar de continuar, no m’ho penso dues vegades li dic que tiri milles i que ja tarda en fer-me un bon embenatge.
Mentrestant l’Anna em porta de tot, cola, plàtan, formatge...i tantes vegades com faci falta i a sobre es queda en custòdia el meu mitjó llardós. Mentre sóc a l’ambulància veig com el que va líder comença l’especial, ben pocs falten per passar, només uns 5 bikers i estan molt forts. Tinc clara una cosa, acabar l’etapa a temps és impossible però ho vull intentar, si més no vull pujar al Chaberton, dins meu tinc l’esperança de poder ser finisher, l’any passat qui va pujar al Chaberton, tot i entrar fora de temps, si la resta d’etapes les tenia dins de temps va ser finishers, perquè aquest any no pot passar el mateix? Així doncs no em puc pas quedar aquí baix veient com s’esvaeixen les meves possibilitats d’assolir l’objectiu, he de continuar.
Amb l'Stefano i mig equip mèdic de l'Iron |
Ara mateix em fa més mal aguantar la cama aquí dalt que el peu! |
Endavant! |
He perdut moltíssim
temps però m’és igual, tinc les cames cansades i un peu com un botifarró però més igual, el cim del Chaberton és aquí uns 15
kms me’n separen i ja m’estic enfilant per la seva falda. Vaig decidida i noto
que pujo fort. No sé si aguantaré el ritme ni el mal del peu però si no se’m
refreda crec que ho portaré bé, demà ja serà un altre dia.
Al poc de sortir
m’avança el Jordi Masip, va fort el tio, em passa volant ens animem i seguim
cadascú a lo seu, noto un cotxe per darrera, m’aparto per deixar-lo passar però
se’m queda al costat, és l’Stefano preguntant-me com va el peu, li dic que bé i
continua amb el cotxe amunt.
A trams recordo la
pujada de l’any passat, és dura però és molt maca, i em vaig marcant objectius,
arribar a la casa on ens van donar aigua, arribar a la corba on hi havia una
italians animant, al tram on s’acaben els arbres, on toca començar a caminar..
vaig distreta i em vaig enfilant, i amb aquestes veig que estic atrapant a
algú, atrapo i avanço un noi, no vaig tan malament!
Per darrera però
s’apropa algú altre, és el Milton, va com una bala, el temps just d’animar-nos
i veig com es perd pista amunt. Més endavant em torno a trobar l’Stefano, que
des d’un prat em pregunta com va el peu, li dic que va bene, d’això se’n diu un
seguiment exhaustiu!
Un altre biker a la
vista, va de conya perquè em motiva i avanço amb més ganes, cada vegada el tinc
més a prop, també em creu-ho amb les dones dels Buff i el David de Saragossa
que havien pujat a peu per animar els seus. S’emocionen al veure’m, algú els
havia dit que havia hagut de plegar. Els seus ànims em donen ales.
La parella basca al atac, amb lo clar que estava el dia cada cop hi ha més núvols... |
Tant que en el tram abans d’arribar al coll on la majoria ja posem peu a terra avanço a un parell de bikers més, entre ells al Toni. Tinc clar que arribaré a dalt, el meu peu també vol, el què no tinc tant clar és com baixaré, un cop dalt la primera part de baixada en compte i a poc a poc sobre la bici, però un cop al coll altra vegada, la baixada per la basant contrària d’on hem pujat és molt dura tècnicament i no sé com m’anirà caminar de baixada per una pendent tan pronunciada i accidentada, però he decidit pujar i per més voltes que hi doni no ho solucionaré, ja m’ho trobaré.
Que falta molt? em pregunta el Toni |
Però a l’alta muntanya no ens hem d’oblidar mai del temps, ell és l’amo i senyor i no contava ja amb ell. Amb lo net de núvols que es veia el Chaberton asseguda en el meu prat d’herba i de cop i volta tot canvia. Un aire de turmenta, que no presagia res de bo, ja fa estona que es deixa notar i no ve sol, un grapat de núvols negres el segueixen i van cobrint el cel, les fortes ràfegues de vent m’acompanyen tot apropant-me al coll, ara em volen fer recular, ara m’empenyen amunt, els hi és igual cap on vagis, elles ballen la seva melodia i no hi ha director d'orquestra De cop el cim del Chaberton desapareix per uns minuts entre la nuvolada mentre comencen a caure unes gotes enormes. Però segueixo amunt i avanço un biker que s’està posant l’impermeable, jo me’l poso una mica més amunt.
El fort vent fa passar ràpid la tempesta, davant nostre torna a lluir el sol, i si em giro veig com va avançant la tempesta desfent el camí per on he pujat. Arribo al coll, que contenta estic, he arribat a
La Clara que ha pujat amb un parell més amb bici per animar-nos al Coll Chaberton |
El noi de l'organització esperant rebre noticies de direcció de carrera |
Amb la Clara, un bon què trobar-me-la aquí dalt. |
Arriba el Toni i li donem la noticia. La tempesta s'alluna darrera seu |
Baixant del Chaberton la cursa segueix cap aquesta vall on el sol llueix radiant. |
El cim del Chaberton darrera nostra, ens hem quedat a prop, llàstima |
Veig baixar la Rickie, good job! |
El Jose Maria, un incondicional de l'Iron |
La parella de Castelló, el Jordi Masip i la Clara |
Mentrestant el Santi era dalt, ben acompanyat |
I el Jose, més que content |
Però em quedo amb
les ganes de veure’l, ja que arriba un noi de l’organització amb moto i ens
indica que hem de baixar per on hem pujat, mira, al menys m’estalvio la baixada
xunga que no crec que li senti molt bé al peu.
Després de passat
mitja hora parats al coll Chaberton esperant indicacions, emprenem la baixada
per la banda contrària a la majoria, la Clara i companyia aprofiten per baixar
amb nosaltres i mitja horeta després tornem a ser a Fenils, on els corredors
esperem que ens vingui a buscar una furgona que ens porta a un telecabina a
prop de Cesana on empalmem la ruta amb la resta de bikers per fer els 10 kms
finals.
Un ramat d'ovelles se'ns creua baixant del Chaberton |
Pujo al telecabina amb el Toni, fem broma, ja ens haguessin pogut portar amb furgo fins a Sestriere que ens queden ara unes bones rampes per arribar-hi, però no, ens les faran suar.
Vinga el tercer remuntador del dia |
Que valent i que fort que va! |
El Santi arribant a Sestriere |
I una servidora també |
Apa, ja torno a plorar, quin dia! |
El Santi però ho ha
fet genial, no ha pogut entrar dins les 10:30
però ha pujat i baixat del Chaberton donant-ho tot i fotent pals a tort i a
dret, al final 10:50 per
assolir el total de l’etapa, que gran! I això que pujant al Chaberton,
m’explica que la cadena li ha seguit donant problemes i un dels cops gairebé ha
d’abandonar perquè li ha costat lo seu treure-la de darrera els pinyons i , tot
i que no m’ho diu, segur que a Fenils deu haver perdut un temps preciós, fins
que m’ha pogut trucar i ha sabut que jo estava bé.
No ha estat l'etapa ideal, però hem arribat els dos pedalant |
No sabem però com reaccionarà ara l’organització, han estat ells els que han parat l’etapa, ens han fet continuar d’una manera o altra pedalant però l’etapa s’ha donat per finalitzada cap a les
Anem a dutxar-nos
que comença a refrescar i no és qüestió d’agafar fred. Tal i com m’han dit em
trec el embenatge compressiu, el peu es veu igual d’inflat que abans però està
agafant un to lilós. Toca posar-hi gel. Més tard em trobo l’Stefano, i li
pregunto si puc sortir demà i ho organitza tot perquè el Salvatore, el
massatgista de l’organització, em torni a immobilitzar el peu demà al matí tal
i com ho ha fet ell avui a Fenils.
Sopem al mateix
pavelló on estem acampats, igual que l’any passat hi ha tres tipus diferents de
pasta per menjar, està ben bona i la carn també. Vaig combinant el sopar amb el
massatge de la Fátima, que segueix també amb el peu ben inflat, quin duet. I
havent sopat cap al briefing o en Fabrizio dóna la noticia del dia, tot els que
haguem arribat al avituallament de Fenils es considera que hem acabat l’etapa
d’avui, això sí, tot el que hem pedalat a partir d’allà no compta per res
perquè han hagut de parar l’etapa obligats pel mal temps, es veu que tenen un
acord i el permís que van signar per poder pujar al Chaberton diu que la prova
s’ha de parar en cas de mal temps, ja que un temps enrere van tenir una mala
experiència en el transcurs d’una cursa a peu que es feia a la muntanya.
Briefing a la fresca |
La raó per haver
parat la cursa està més que justificada i més si volen seguir pujant el
Chaberton en següents edicions però es clar, qui s’ha deixat la pell per
pujar-lo i fer un bon temps a l’especial està dolgut per no veure el seu esforç
recompensat, normal. A més a alguns els hi hagués suposat un canvi en la
posició general, com al Unai i al Isra, al Jordi Masip o al Santi mateix. Finalment
aconsegueixen que per un moment l’organització pengi els temps de l’especial,
no són oficials ni compten per res però tothom pot comprovar quin temps ha fet
i és sabedor del canvi que hagués suposat en la classificació. Per la meva
banda, sempre em quedaré amb l’intriga de saber quan hagués tardar a arribar
fins dalt amb l’esquinç al peu.
Classificació no oficial de l'especial de pujada al Chaberton, el Santi content per haver-li fotut el pal al Francesc, jejeje |
El massatge de rigor, avui a cobert |
Altres però no s’han fet mal però tampoc han tingut una bona etapa, el Dani i l’Alejandro, han errat el camí tot just començar l’etapa, han seguit la cinta mal posada que hi havia abans d’iniciar el descens per les escales del Fort Fenestrelle i s’han saltat la primera especial. Al arribar a baix han insistit per tornar a pujar i fer-la però no els hi ha deixat, el desànim és llegeix a les seves cares.
Classificacions, avui només la primera especial i la general:
1a especial
|
General després 6a etapa
|
|||||
1
|
Fabio
Bossa
|
10:14
|
1
|
Ondrej
Fojtik
|
1.300
|
|
14
|
Vicenç
Pacios
|
13:47
|
33
|
Vicenç
|
34.520
|
|
58
|
Rickie
|
20:17
|
1a
|
40
|
Rickie
|
38.120
|
65
|
Toni
|
22:03
|
44
|
Francesc
|
42.115
|
|
74
|
Santi
|
23:48
|
48
|
Santi
|
43.967
|
|
81
|
Francesc
|
25:59
|
49
|
Ada
|
44.510
|
|
84
|
Ada
|
26:35
|
3a
|
55
|
Toni
|
50.490
|
Dani
de Andrés
|
no
la fan
|
93
|
Dani
de Andrés
|
62.810
|
||
Alejandro
de A.
|
no
la fan
|
94
|
Alejandro
de A.
|
62.856
|
Tard i cansats anem
a dormir que ens queda una última etapa per ser finishers de l’Iron Bike, ho
hem d’aconseguir sigui com sigui, i s’ha de descansar, sort que aquest any
portem taps perquè els roncs d’alguns veïns ho fan més difícil, jejejeje.
Milton Ramos no consigue atrapar al checo Fojtik, en la que tenía que ser la etapa decisiva de la carrera. la subida al Chaberton queda suspendida por una tormenta eléctrica; ya se sabe que en el Iron Bike puede pasar de todo
La catalana Ada Xinxó, que luchaba en una segunda posición, se lesiona con un esguince
Hemos presenciado la más espectacular de todas las etapas. Se ha dado la salida en el refugio Selleries a una altura de 2000 m. Poco después de la salida ya se inicia la primera especial, el descenso del Forte Finestrelle, un conjunto de fortalezas unidas por una escalera de 4000 peldaños que data del 1670, y estuvo activo hasta la primera guerra mundial.
La prueba consiste en descender con la bici estos 4000 peldaños, algo deteriorados por el paso del tiempo. A la llegada nos comentan varios corredores que en ninguna carrera se había visto nada parecido y lo cierto es que es verdaderamente alucinante.
Muy pocos son los que se atreven a hacer todo el recorrido montados en la bici, entre ellos el inglés Matthew Page que ha sufrido una caída justo en el tramo final. Fojtik y Milton, con la cabeza un poco más serena, al llegar a la zona más peligrosa, la última galería, han decidido bajar de la bici para finalizar el recorrido.
Otro descenso les esperaba a los corredores desde el Fraiteve de 2707 m., un descenso no cronometrado. Y por fin la ascensión al Chaberton, el último gran reto! El primero en alcanzar la cima ha sido el Checo Fojtik, pero una tormenta eléctrica ycon mucho viento, de muy poca duración y mucha intensidad ha hecho que se suspendiera la ascensión al Chaberton a media carrera, con lo que ha quedado anulada la ascensión. Fojtik sigue en cabeza de carrera.
Milton, que intenta no despegarse del checo, nos comenta al final de la etapa: “voy a pagar muy cara la pájara que sufrí el primer día, esos doce minutos que perdí son los que nos van a separar al final de la carrera”.
La catalana Ada Xinxo ha sufrido una caída en el descenso del Fraiteve, que le ha supuesto un esguince; aun así, ha seguido delante de manera increíble con el pie hinchado. Ha demostrado ser una luchadora nata.
Probablemente si no se hubiera anulado la segunda cronometrada, la gran ascensión realizada por la pareja Unai e Israel, y Jordi Masip en individual, estos habrían ganado varios puestos en la general, ha sido una lástima.