Si aneu a la BC Bike Race venim! I així es va començar a
liar la troca ja fa més d’un any i finalment 5 amics ens han acompanyat en
aquestes vacances canadenques, el Magí, el Marc, l’Oscar (Cid), l’Oskar (àlies
Raju) i el Joan de Menorca! El nexe d’unió som nosaltres perquè entre ells no
tots es coneixen, esperem fer una bona grupeta!
I així, després de més d’un any de preparatius, el 30 de
juny el Marc, el Magí i nosaltres dos marxem cap a Vancouver, allà ens trobarem
amb l’Oskar que hi ha volat des de Bilbao un dia abans.
Després de dos vols interminables, sort del Sudoku del Magí
nivell superheroi que ens té entretinguts durant hores, perquè cap dels dos
avions té pantalles individuals per distreure’ns amb pelis i jocs, arribem a
Vancouver a quarts d’onze de la nit. Les bicis surten ràpidament de les cintes d'equipatges especials i agafem un
parell de taxis amb força agilitat. Així a quarts de dotze arribem al
apartament de North Vancouver que hem reservat on ens espera l’Oskar amb el
sopar, quin luxe!
Ja som a Canadà!!
Dia -4 1 de juliol Canada Day
A la BC Bike Race el dia del pròleg és el Day 0, així que
les nostres vacances al Canadà comencen el dia -4 ;)
La idea era anar a fer turisme amb les bicis per Vancouver i
l’endemà anar a familiaritzar-nos amb els singletracks de la zona, però les
previsions donen pluja així que fem canvi de plans. Ens llevem aviadet, entre
el jetlags d’alguns i que a les 4:30 del matí ja clareja no costa. Muntem les
bicis, anem al super a fer la compra i un cafetó, tornem al apartament i sortim
a rodar.
Ens hem baixat el track de l’etapa 6 de la BC Bike Race del
2018 i que comença a pocs quilòmetres de l’apartament, a la zona de Mt. Seymour.
Brutal, al cap de poc d’agafar el track ja veiem de què anirà la cosa, senders
tècnics amunt i avall, boscos frondosos que comencen a tocar de les cases,
arrels, passarel·les i pedres, tot ben forrat d’un verd escandalós que
contrasta amb el marró fosc del terreny. Preciós.
De seguida corroboro el què ja sabia, la meva barrera mental
amb les passarel·les, arrel d’una caiguda el 2010, espero mica en mica anar-la
superant. La primera que ens trobem no la passo pas, la segona tampoc però la
tercera ja l’encaro i mica en mica s’omple la pica.
No hi ha descans possible, el terreny és exigent i t’obliga
a tenir-hi tots els sentits posats, tan pujant com baixant però com mola! Igual
que ens vem trobar l’any passat als EUA, aquí tots els camins estan marcats, hi
ha camins per anar amb bici, camins per caminar... tot molt ben ordenat. I a
més la dificultat està indicada amb colors, tipus pista d’esquí. Verd el més
fàcil, blau, negre amb un rombe, negre amb dos rombes i vermell. Segons les
recomanacions que ens han fet al vermell millor no ens hi fiquem!
Seguint el track passem sobretot per trams blaus, amb més
flow i alguns de negres amb 1 rombe, com CorksCrew, Pingu i Forever After, sort
que hi ha chicken pass en alguns salts perquè sinó... però com mola!!
Amb un somriure d’orella a orella anem direcció al
apartament i parem a dinar uns talls de pizza. A la tarda agafem el bus (no és
cosa fàcil si no tens les monedes justes o una targeta de crèdit amb xip per
persona) per anar a Vancouver on es fan les celebracions del Canada Day, tothom
va vestit amb motius de la bandera canadenca i fan cua per agafar un bon lloc
pels focs artificials d’aquest vespre.
Busquem un lloc per sopar i ja amb l’hamburguesa a la panxa anem
a la zona de Coal Harbour, on hi ha l’escultura d’homenatge als Jocs Olímpics
d’Hivern del 2010 que reprodueix el peveter.
Mentre esperem el Magí i jo ens
estem adormint literalment, i es que portem un dia força llarg i amb el viatget
d’ahir... però finalment comencen els focs, amb tanta gent i tanta expectativa
ens pensàvem que serien la bomba, però acostumats com estem als nostres focs
artificials, els trobem poca cosa.
Mentrestant l’Oscar, l’Alicia i els nens ens informen que
acaben d’arribar a Vancouver. Ara ja hi som tots, ja que el Joan i la Sandra ja
fa uns dies que fan turisme per la zona.
Cansats tornem a la nostra casa de North Vancouver amb el
bus i amb el nostres “entranyable” conductor i on vivim l’episodi – You’re my
man! – que una dona que xerra sola i no calla ni sota l’aigua li etziba en el
Magí que amb prou feines aconsegueix mantenir els ulls oberts. Encara enriolats
anem a dormir.
Dia -3 2 de juliol
Ens llevem sota un cel amenaçador, ben grisot està el tema,
així que amb el Magí i el Marc ens calcem les bambes i ens anem a canviar
moneda a Vancouver i aprofitem per fer-hi turisme.
Anem caminant fins a Lonsdale Quay Station, el moll on de
North Vancouver on surt el bus aquàtic que va cap a Vancouver. Creuant Burrard
Inlet ens apropem als gratacels de la city i arribem a Waterfront Station, ja
som a l’altra banda del fiord, això sí, amb menys anècdotes que agafant el bus
tradicional.
Fem el canvi de moneda, un capuccino i visitem Gastown el “casc
antic” de la ciutat, ho poso entre cometes perquè la ciutat fa ser fundada el
1886. Ens hi passegem i seguim caminant cap al barri xinès.
Sorprèn que el Chinatown de Vancouver és el més gran de
Canadà i el tercer més gran d’Amèrica, després de Nova York i San Francisco i
en visitem bàsicament el jardí xinès, construït amb tècniques tradicionals i
materials importats de la Xina i amb unes carpes gegants nedant pel seu estany.
Tornem passejant cap al Downtown Vancouver enmig dels seus
grans edificis i parem a dinar en un lloc de Ramen, boníssim.
Sembla que el dia
s’ha animat i decidim agafar el bus per tornar a North Vancouver, no sense
abans passejar-nos pel Fairmont Hotel, que amb les seves 17 plantes i 112,47 m
va ser l’edifici més alt de Vancouver fins el 1972.
El Magí i el Santi queden embadalits per l’ ostentositat de
cotxes que recorren la ciutat, miraculosament arriben sense cap contractura
cervical al apartament, és hora d’anar a veure el recorregut del pròleg de la
BC Bike Race.
Ens enfundem la roba de bici i seguint les indicacions del Oskar,
que s’ha trobat amb l’altre Oscar i ja han anat a revisar el pròleg, anem cap a
Capilano University, a uns 3kms de l’apartament i des d’on arrencarà la BC Bike
Race aquest any. Per sorpresa nostra el pròleg comença havent de pujar unes
llargues escales, per sort és un primer tram no cronometrat. Segueix per un
tram d’asfalt fins que entra en un bosc primer per pista i després d’una
primera rapa ampla comença a enfilar-se per una zona més tècnica per donar pas
a una baixada sense cap pas complicat però ben entretinguda amb arrels, pedres,
troncs... que ens agafin confessats, quins nervis que m’agafen!
Practiquem algunes zones, sobretot dos trams de la part
tècnica de pujada que al principi no aconsegueixo fer damunt la bici, fins que
descobreixo que bloquejant sí que els pujo, apa, això ja ho tinc. També ens
encantem tot estudiant la traçada d’un tram de la baixada. I com no, tot fent
el burro que ha això hem vingut, a passar-ho bé J
I entre seabus, nenúfars, gratacels i singletracks ens ha
passat el segon dia a Canadà... com m’agrada!
Dia -2 3 de juliol
A primera hora ve el Joan a deixar coses al apartament, avui
s’instal.la amb nosaltres però primer acompanya a la Sandra al aeroport i
nosaltres marxem a fer turisme actiu per Vancouver, és a dir a pedalar per la
city.
Creuem tot North Vancouver fins a trobar el Lions Gate Bridge
que ens permet creuar el fiord i entrem a Vancouver per Stanley Park, sempre
mentida que una ciutat pugui tenir un parc amb uns arbres d’aquesta mida. Tenim
sort de que és dimecres i ja no és festiu perquè hi ha força gent passejant i
fent turisme, en cap de setmana això s’ha de posar a rebentar. Tot està molt
ben senyalitzat i ordenat.
Ens saltem el Downtown perquè ja el vem visitar ahir
i abans d’ahir i anem cap a Granville Island, una petita illa d’origen
totalment industrial i que ara s’ha convertit en una zona molt turística
gràcies al seu mercat, botigues d’artesania, teatres... aparquem les bicis i hi
passegem tranquil·lament i aprofitem també per dinar-hi.
Continuem direcció el Telus, el museu de la ciència de
Vancouver i ens desviem cap a East 2nd Avenue per anar a prendre una cervesa
artesana i emprenem la tornada tot buscant graffitis pintats arreu a la zona
Est de la ciutat durant el Vancouver Mural Festival que es porta a terme cada any.
I 44 kms i 9h després tornem al apartament, la visita a
Vancouver a donat per molt. Aquí un petit vídeo de la jornada:
Ens posem al dia amb el Joan i comencem a preparar
coses per la cursa, demà tenim recollida de dorsals a partir de les 12h i el
briefing a les 17h.
Dia -1 4 de juliol
A quarts de 10 ja estem en marxa, tenim més de dues hores
fins que obrin el registre de la cursa, així que anem a pedalar una mica,
primer revisem el recorregut del pròleg i després anem a repetir l’última
baixada que vem fer el primer dia pedalant per Mont Seymour, Forever After,
anem improvisant per arribar-hi, fem una baixada molt guapa peraltada que ens
porta al capdamunt d’unes escales ben dretes, i a sota un riu que baixa a tota castanya
amb salts d’aigua i tot, sembla que siguem a centenars de quilòmetres de la
civilització i estem al costat d’una urbanització... this is Canada, tot és
gran, tot és enorme.
Tornem a la zona de Capilano i de seguida veig a la Laetitia
Roux, no sé si se’n recordarà de nosaltres, vem coincidir amb ella a la Alps
Epic i a la Chemins du Soleil, on ens clavava unes minutades espectaculars.
Sembla que sí que ens recorda i ens explica que ella i la Cornelia havien de
córrer en parella femenina però es veu que no hi havia quòrum, i han decidit
córrer en Solo com jo.
Ostres de lluny veig una parella amb el seu nen que em
sonen, ens els mirem amb el Santi i són els Komanski, amb qui vem coincidir l’any
passat a la Pisgah Stage Race, que bo trobar-nos gent coneguda tan lluny de
casa. Després de saludar-los aconseguim entrar al pavelló on es fa el registre.
Ens agafa una mica de mal de cap al haver d’omplir un munt
de paperassa. Però després d’exonerar a la organització de tota responsabilitat
per tot el què pugui passar, aconseguim fer-nos amb els nostres dorsals i les
nostres Race Bags, això ja fa olor de cursa i els nervis comencen a fer acte de
presència.
Estem tan encantats mirant que ens han donat, xerrant amb
uns i altres fins que l’Oskar s’adona que anem apurats de temps, hem de dinar i
triar quines coses ens hem d’endur per la cursa i quines volem deixar a l’organització
perquè ens les portin fins l’arribada a Squamish. Un cop tinguem la tria feta
anar caminant amb les maletes de la bici i les que hem fet servir per viatjar
fins a Canadà, des de l’apartament fins Capilano. No ens podem encantar.
Amb els braços fets pols i acalorats arribem just pel
briefing, on per fi ens trobem amb l’Oscar & family. Escoltem atents tot i
que jo no entenc ni la meitat, esperem haver-nos assabentat de lo més
important, sort que el Joan domina que sinó... Ens acomiadem que encara hem de
passar pel super a comprar quelcom per fer el sopar i per esmorzar demà.
Sortint del super noto un dolor intens a la part interior
del turmell esquerra, m’ho miro i tinc una picada important, no veig quin
insecte m’ha picat però el dolor es manté i cada vegada ho tinc més inflat i
calent, si que començo bé.
Ja al apartament i mentre fem maletes aprofitem per fer una
última rentadora, el problema arriba quan posem l’assecadora, avui no funciona,
ja l’hem feta servir altres dies però avui no hi ha manera de fer-la anar. Finalment
no ens queda més remei que avisar els propietaris de la casa ja que demà ens
llevem ben d’hora per marxar cap al pròleg i no es plan d’endur-nos la roba
molla. Sort que viuen al costat i ens eixuguen la roba a la seva assecadora
mentre sopem.
Ara sí, acabem de recollir, encabir-ho tot a les Race Bags i a domir per últim cop fins d'aquí 8 nits en un llit en condicions, demà ja serem al campament de la cursa.