BC Bike Race - Welcome to Canada!

Si aneu a la BC Bike Race venim! I així es va començar a liar la troca ja fa més d’un any i finalment 5 amics ens han acompanyat en aquestes vacances canadenques, el Magí, el Marc, l’Oscar (Cid), l’Oskar (àlies Raju) i el Joan de Menorca! El nexe d’unió som nosaltres perquè entre ells no tots es coneixen, esperem fer una bona grupeta!

I així, després de més d’un any de preparatius, el 30 de juny el Marc, el Magí i nosaltres dos marxem cap a Vancouver, allà ens trobarem amb l’Oskar que hi ha volat des de Bilbao un dia abans.

Després de dos vols interminables, sort del Sudoku del Magí nivell superheroi que ens té entretinguts durant hores, perquè cap dels dos avions té pantalles individuals per distreure’ns amb pelis i jocs, arribem a Vancouver a quarts d’onze de la nit. Les bicis surten ràpidament de les cintes d'equipatges especials i agafem un parell de taxis amb força agilitat. Així a quarts de dotze arribem al apartament de North Vancouver que hem reservat on ens espera l’Oskar amb el sopar, quin luxe!

Ja som a Canadà!!

Dia -4  1 de juliol Canada Day

A la BC Bike Race el dia del pròleg és el Day 0, així que les nostres vacances al Canadà comencen el dia -4 ;)

La idea era anar a fer turisme amb les bicis per Vancouver i l’endemà anar a familiaritzar-nos amb els singletracks de la zona, però les previsions donen pluja així que fem canvi de plans. Ens llevem aviadet, entre el jetlags d’alguns i que a les 4:30 del matí ja clareja no costa. Muntem les bicis, anem al super a fer la compra i un cafetó, tornem al apartament i sortim a rodar.

Ens hem baixat el track de l’etapa 6 de la BC Bike Race del 2018 i que comença a pocs quilòmetres de l’apartament, a la zona de Mt. Seymour. Brutal, al cap de poc d’agafar el track ja veiem de què anirà la cosa, senders tècnics amunt i avall, boscos frondosos que comencen a tocar de les cases, arrels, passarel·les i pedres, tot ben forrat d’un verd escandalós que contrasta amb el marró fosc del terreny. Preciós.

De seguida corroboro el què ja sabia, la meva barrera mental amb les passarel·les, arrel d’una caiguda el 2010, espero mica en mica anar-la superant. La primera que ens trobem no la passo pas, la segona tampoc però la tercera ja l’encaro i mica en mica s’omple la pica.

No hi ha descans possible, el terreny és exigent i t’obliga a tenir-hi tots els sentits posats, tan pujant com baixant però com mola! Igual que ens vem trobar l’any passat als EUA, aquí tots els camins estan marcats, hi ha camins per anar amb bici, camins per caminar... tot molt ben ordenat. I a més la dificultat està indicada amb colors, tipus pista d’esquí. Verd el més fàcil, blau, negre amb un rombe, negre amb dos rombes i vermell. Segons les recomanacions que ens han fet al vermell millor no ens hi fiquem!

Seguint el track passem sobretot per trams blaus, amb més flow i alguns de negres amb 1 rombe, com CorksCrew, Pingu i Forever After, sort que hi ha chicken pass en alguns salts perquè sinó... però com mola!!

Amb un somriure d’orella a orella anem direcció al apartament i parem a dinar uns talls de pizza. A la tarda agafem el bus (no és cosa fàcil si no tens les monedes justes o una targeta de crèdit amb xip per persona) per anar a Vancouver on es fan les celebracions del Canada Day, tothom va vestit amb motius de la bandera canadenca i fan cua per agafar un bon lloc pels focs artificials d’aquest vespre.

Busquem un lloc per sopar i ja amb l’hamburguesa a la panxa anem a la zona de Coal Harbour, on hi ha l’escultura d’homenatge als Jocs Olímpics d’Hivern del 2010 que reprodueix el peveter. 

Mentre esperem el Magí i jo ens estem adormint literalment, i es que portem un dia força llarg i amb el viatget d’ahir... però finalment comencen els focs, amb tanta gent i tanta expectativa ens pensàvem que serien la bomba, però acostumats com estem als nostres focs artificials, els trobem poca cosa.

Mentrestant l’Oscar, l’Alicia i els nens ens informen que acaben d’arribar a Vancouver. Ara ja hi som tots, ja que el Joan i la Sandra ja fa uns dies que fan turisme per la zona.

Cansats tornem a la nostra casa de North Vancouver amb el bus i amb el nostres “entranyable” conductor i on vivim l’episodi – You’re my man! – que una dona que xerra sola i no calla ni sota l’aigua li etziba en el Magí que amb prou feines aconsegueix mantenir els ulls oberts. Encara enriolats anem a dormir.  

Dia -3  2 de juliol

Ens llevem sota un cel amenaçador, ben grisot està el tema, així que amb el Magí i el Marc ens calcem les bambes i ens anem a canviar moneda a Vancouver i aprofitem per fer-hi turisme.

Anem caminant fins a Lonsdale Quay Station, el moll on de North Vancouver on surt el bus aquàtic que va cap a Vancouver. Creuant Burrard Inlet ens apropem als gratacels de la city i arribem a Waterfront Station, ja som a l’altra banda del fiord, això sí, amb menys anècdotes que agafant el bus tradicional.

Fem el canvi de moneda, un capuccino i visitem Gastown el “casc antic” de la ciutat, ho poso entre cometes perquè la ciutat fa ser fundada el 1886. Ens hi passegem i seguim caminant cap al barri xinès.

Sorprèn que el Chinatown de Vancouver és el més gran de Canadà i el tercer més gran d’Amèrica, després de Nova York i San Francisco i en visitem bàsicament el jardí xinès, construït amb tècniques tradicionals i materials importats de la Xina i amb unes carpes gegants nedant pel seu estany.

Tornem passejant cap al Downtown Vancouver enmig dels seus grans edificis i parem a dinar en un lloc de Ramen, boníssim. 

Sembla que el dia s’ha animat i decidim agafar el bus per tornar a North Vancouver, no sense abans passejar-nos pel Fairmont Hotel, que amb les seves 17 plantes i 112,47 m va ser l’edifici més alt de Vancouver fins el 1972.

El Magí i el Santi queden embadalits per l’ ostentositat de cotxes que recorren la ciutat, miraculosament arriben sense cap contractura cervical al apartament, és hora d’anar a veure el recorregut del pròleg de la BC Bike Race.

Ens enfundem la roba de bici i seguint les indicacions del Oskar, que s’ha trobat amb l’altre Oscar i ja han anat a revisar el pròleg, anem cap a Capilano University, a uns 3kms de l’apartament i des d’on arrencarà la BC Bike Race aquest any. Per sorpresa nostra el pròleg comença havent de pujar unes llargues escales, per sort és un primer tram no cronometrat. Segueix per un tram d’asfalt fins que entra en un bosc primer per pista i després d’una primera rapa ampla comença a enfilar-se per una zona més tècnica per donar pas a una baixada sense cap pas complicat però ben entretinguda amb arrels, pedres, troncs... que ens agafin confessats, quins nervis que m’agafen!

Practiquem algunes zones, sobretot dos trams de la part tècnica de pujada que al principi no aconsegueixo fer damunt la bici, fins que descobreixo que bloquejant sí que els pujo, apa, això ja ho tinc. També ens encantem tot estudiant la traçada d’un tram de la baixada. I com no, tot fent el burro que ha això hem vingut, a passar-ho bé J

I entre seabus, nenúfars, gratacels i singletracks ens ha passat el segon dia a Canadà... com m’agrada!

Dia -2  3 de juliol

A primera hora ve el Joan a deixar coses al apartament, avui s’instal.la amb nosaltres però primer acompanya a la Sandra al aeroport i nosaltres marxem a fer turisme actiu per Vancouver, és a dir a pedalar per la city.

Creuem tot North Vancouver fins a trobar el Lions Gate Bridge que ens permet creuar el fiord i entrem a Vancouver per Stanley Park, sempre mentida que una ciutat pugui tenir un parc amb uns arbres d’aquesta mida. Tenim sort de que és dimecres i ja no és festiu perquè hi ha força gent passejant i fent turisme, en cap de setmana això s’ha de posar a rebentar. Tot està molt ben senyalitzat i ordenat. 

Ens saltem el Downtown perquè ja el vem visitar ahir i abans d’ahir i anem cap a Granville Island, una petita illa d’origen totalment industrial i que ara s’ha convertit en una zona molt turística gràcies al seu mercat, botigues d’artesania, teatres... aparquem les bicis i hi passegem tranquil·lament i aprofitem també per dinar-hi.

Continuem direcció el Telus, el museu de la ciència de Vancouver i ens desviem cap a East 2nd Avenue per anar a prendre una cervesa artesana i emprenem la tornada tot buscant graffitis pintats arreu a la zona Est de la ciutat durant el Vancouver Mural Festival que es porta a terme cada any.

I 44 kms i 9h després tornem al apartament, la visita a Vancouver a donat per molt. Aquí un petit vídeo de la jornada:

Ens posem al dia amb el Joan i comencem a preparar coses per la cursa, demà tenim recollida de dorsals a partir de les 12h i el briefing a les 17h.

Dia -1  4 de juliol

A quarts de 10 ja estem en marxa, tenim més de dues hores fins que obrin el registre de la cursa, així que anem a pedalar una mica, primer revisem el recorregut del pròleg i després anem a repetir l’última baixada que vem fer el primer dia pedalant per Mont Seymour, Forever After, anem improvisant per arribar-hi, fem una baixada molt guapa peraltada que ens porta al capdamunt d’unes escales ben dretes, i a sota un riu que baixa a tota castanya amb salts d’aigua i tot, sembla que siguem a centenars de quilòmetres de la civilització i estem al costat d’una urbanització... this is Canada, tot és gran, tot és enorme.

Tornem a la zona de Capilano i de seguida veig a la Laetitia Roux, no sé si se’n recordarà de nosaltres, vem coincidir amb ella a la Alps Epic i a la Chemins du Soleil, on ens clavava unes minutades espectaculars. Sembla que sí que ens recorda i ens explica que ella i la Cornelia havien de córrer en parella femenina però es veu que no hi havia quòrum, i han decidit córrer en Solo com jo.

Ostres de lluny veig una parella amb el seu nen que em sonen, ens els mirem amb el Santi i són els Komanski, amb qui vem coincidir l’any passat a la Pisgah Stage Race, que bo trobar-nos gent coneguda tan lluny de casa. Després de saludar-los aconseguim entrar al pavelló on es fa el registre.

Ens agafa una mica de mal de cap al haver d’omplir un munt de paperassa. Però després d’exonerar a la organització de tota responsabilitat per tot el què pugui passar, aconseguim fer-nos amb els nostres dorsals i les nostres Race Bags, això ja fa olor de cursa i els nervis comencen a fer acte de presència.

Estem tan encantats mirant que ens han donat, xerrant amb uns i altres fins que l’Oskar s’adona que anem apurats de temps, hem de dinar i triar quines coses ens hem d’endur per la cursa i quines volem deixar a l’organització perquè ens les portin fins l’arribada a Squamish. Un cop tinguem la tria feta anar caminant amb les maletes de la bici i les que hem fet servir per viatjar fins a Canadà, des de l’apartament fins Capilano. No ens podem encantar.

Amb els braços fets pols i acalorats arribem just pel briefing, on per fi ens trobem amb l’Oscar & family. Escoltem atents tot i que jo no entenc ni la meitat, esperem haver-nos assabentat de lo més important, sort que el Joan domina que sinó... Ens acomiadem que encara hem de passar pel super a comprar quelcom per fer el sopar i per esmorzar demà.

Sortint del super noto un dolor intens a la part interior del turmell esquerra, m’ho miro i tinc una picada important, no veig quin insecte m’ha picat però el dolor es manté i cada vegada ho tinc més inflat i calent, si que començo bé.

Ja al apartament i mentre fem maletes aprofitem per fer una última rentadora, el problema arriba quan posem l’assecadora, avui no funciona, ja l’hem feta servir altres dies però avui no hi ha manera de fer-la anar. Finalment no ens queda més remei que avisar els propietaris de la casa ja que demà ens llevem ben d’hora per marxar cap al pròleg i no es plan d’endur-nos la roba molla. Sort que viuen al costat i ens eixuguen la roba a la seva assecadora mentre sopem.

Ara sí, acabem de recollir, encabir-ho tot a les Race Bags i a domir per últim cop fins d'aquí 8 nits en un llit en condicions, demà ja serem al campament de la cursa.