diumenge, 26 de febrer del 2012

Vilobí d'Onyar, la segona del Gran Premi de la Selva

Doncs ja tenim aquí la segona cursa del Gran Premi de la Selva, la de Vilobí d’Onyar, amb els seus inoblidables talla focs. Aquest cop el Bestiar ha recuperat un dels seus integrants, el Dani, així que els quatre morts de son cap a Vilobí hi falta gent.

Però abans tornem a celebrar el cumple del Francesc, es veu que no en va tenir prou amb la invasió sorpresa del dilluns al vespre, que aquest dissabte ens ha convocat a fer una matinal betetera amb un bon dinar per rematar la jugada.

Per molts anys!! No t'ho esperaves, eh!
Se'ns fa gran... per cert que bo que estava el pastís!
Però tot i així segueix sense tenir remei...

I el dissabte ruteta corriolera per celebrar-ho com més ens agrada
Però ja se sap l'edat no perdona, jejeje
Avui ens acompanya el Carles
Tornem pel corriol de Sant Miquel del Fai, quin vertigen que em fa!
Alguns però no tenen problema que passen saludant...
i l'homenatjat més content que unes castanyoles
matant el temps... 
foto de casament 1, jejeje
foto de casament 2, però això no era un aniversari?
La Mireia, el Jordi, l'Heri, el Ru, el Santi, la Raquel, el Carles, una servidora
un nou amic que no s'ha volgut perdre la foto, el Pedro, el Francesc i el Dani

I tornant a Vilobí la sortida a les 9:30 i per ser febrer una calor de nassos, així que abans de sortir vinga a desabrigar-nos, no fos cas que agaféssim el xarampió. L’escalfament rutinari i pum! es dóna la sortida, sembla que hi ha una mica més de gent que la setmana passada i també unes quantes noies més, que bé!

Bestiar!!!
Amb la calor que fa no sembla que haguem d'escalfar massa però donem una volteta

El Francesc i el Santi assajant l'esprint d'arribada

Jo com sempre surto a la meva, a aguantar el grup de davant durant la sortida neutralitzada, i vaig bé, veig com el Dani va agafant posicions i avançant-se i el Francesc i el Santi venen pel darrera, una moto de l’organització ens ho posa difícil, sortim de l’asfalt i agafem un camí a l’esquerra i es queda creuada al mig, l’esquivem com podem i comencem amb les rampes, poso pinyó gran i s’enganxa la cadena, així que he de parar per treure-la d’entre els radis i els pinyons, arriba part del ramat i paren per ajudar-me però ja ho tinc així que tirem rampes amunt fins que la gent caminant no ens deixa avançar més i toca córrer empenyent la bici un trosset.

Quan s’acaba la pujada anem agafant les nostres posicions, per davant veig com el Santi i el Francesc es van allunyant i jo recupero alguna posició abans d’agafar el primer corriol de baixada, comença a agafar caliu la cosa, un noi cau una mica més endavant i just quan passo jo decideix tornar al camí i em fa parar... ara sí que no tornaré a veure més aquest parell!

En alguna pujada encara els puc veure guanyant posicions però ja no els puc atrapar. Fem un tram pistero de baixada, on no veig clara la senyalització i en un corba faig mig recte, apa, uns quants segons més perduts intentant posar en marxa la bici amb plat gran i en una zona on feia lleugera pujada, serà possible...

I arribem a una de les pujades “llargues” del dia, m’hi deixo la pell i arribant a la Brunyola avanço a 4 bikers, miro el pulso 178 pulsacions i esbufegant de mala manera, passem pel costat del poble i llavors recordo dels altres anys que toca un tram d’apretar les dents, quasi sense alè però aconsegueixo posar el plat petit i avançar-ne un parell més que van caminant, però el meu esforç s’esvaeix en un tres i no res, arribem als famosos tallafocs de Vilobí, el primer tram encara el baixo però quan la cosa pica molt prefereixo baixar a peu a més està molt sec i no s’agafen gens els neumàtics, així que m’avancen 5 dels 6 que havia avançat, quin negoci més ruïnós.

La baixada al ser tan dreta dura poc i tornem a pujar, creuem un rierol i apa amunt, apareix un troncot entravessat al mig del corriol i desmunto, veig a un davant i va a peu, així que decideixo fer el mateix, coi, s’hi hagués recordat que el corriol era tan llarg i tan dret hagués intentat pujar un tram més amb bici perquè se’m ha fet etern, de totes maneres m’alegra que pujant empenyent la bici vaig recuperant terreny als de davant i ja en torno a divisar 4 però no hi ha res a fer, fem el cim, creuem una pista i prenem un altre corriol de baixada, aquest es deixa fer però les corbes són molt tancades, està tot molt sec, s’intueix poc cap on va el sender...

Total que el dec fer molt a poc a poc perquè quan arribo a baix ja no veig a ningú, bueno, a algú sí, em passa volant un que venia per darrera, em vaig desesperant. Així que amb la mosca al nas vaig fent, apretant, intentant que no se’m escapi el que acaba d’avançar-me però a la següent pujada que em requereix posar el plat petit, apa, altre cop la cadena a fora, i això que ara ja en visualitzava a un parell, doncs res, paro, ho arreglo i no tan sols deixo de visualitzar-los sinó que me’n passen dos més!! Vaig de mal en pitjor!

Poca cosa em queda a fer, passar com puc el talla foc de pujada, que té un parell de rampots mal parits i resar perquè no m’avanci ningú més. Gairebé ho aconsegueixo però arribant a l’última pujada, a escassos quilòmetres de la meta, en una zona que voreja un riu, m’avança l’últim dels 6 bikers que havia avançat pujant a la Brunyola, sort que un dels que van fent la cursa de muntanya a peu m’anima que sinó.... ens enfilem per últim cop i apa avall fins Sant Dalmai on el Bestiar Lliure m’espera fent xivarri, no passem desapercebuts en lloc J


El Dani per variar ens ha fotut un bon pal a tots, 6è, i el millor de tot es que amb bon feeling amb el genoll que últimament li feia la punyeta. El Santi i el Francesc s’han anat tornant els pals fins que el Santi, en una part poc senyalitzada, s’ha despistat i ha tallat una part del camí, cosa que ha motivat al Francesc a apretar més pensant-se que el Santi l’estava deixant ben enrere, però com que es bona persona al Santi en adonar-se de l’error i recuperar el camí l’ha esperat i han entrat junts a meta clavant-se els colzes, però de bon rotllo, eh!

Un cop ja ens hem passat tots el parte entrem a devorar la buti i els Donuts tot fent temps per l’entrega de premis, igual que el finde passat esperant que arribi alguna altra noia que hagi fet la llarga però es veu que no, altre cop s’han decantat totes per la curta, això no pot pas ser! Això sí el ramat s’ha encarregat de que no em sentís sola en el podi, jejeje, GRÀCIES MACUS!!!

Quin gran Team!

Dani: 1:38h
Francesc i Santi: 1:51h
Ada: 2:03h

Comptant que la setmana passada vaig fer 2:06 i que els que han fet les dues curses han considerat que aquesta era més dura, i m’hi incloc, tot i no haver acabat satisfeta per la posició sembla que no ho he fet tan malament. Tot i així s’ha de millorar!

I el finde vinent Sant Mordor Sacalm, espero poder-hi anar...

diumenge, 19 de febrer del 2012

Riudarenes, el retorn del Gran Premi de la Selva

Tornem a les curses però no a qualsevol
Aquest any tenim el luxe de comptar de nou amb el Gran Premi de la Selva, hi havíem participat 3 anys, 2008, 2009 i 2010 i repetíem per agafar una mica de xispa al inici de la temporada i perquè els circuits són tècnicament brutals. Aquest any l’open només consta de 3 proves però la més emblemàtica hi és, la Guilleries Exprés, en concret serà el 4 de març.

De moment avui hem començat amb Riudarenes, i hem anat el Santi, el Francesc i jo, el Santi pels pèls que no ens acompanya ja que divendres a la tarda va començar a trobar-se malament, ho va treure tot i va quedar ben defallit però avui sense estar fi del tot ni molt menys, s’ha fet el recorregut de pe a pa, evidentment amb unes sensacions pèssimes però gaudint tot el què ha pogut dels corriols. Jo no m’hagués mogut del llit i menys a les hores indecents que ha sonat el despertador.
noi entre que no et trobes bé i que la Massi està feta caldo...
Fer 150 kms de furgo (entre anar i tornar) per fer-ne 30 de cursa no sona massa sensat i la mandra i el fred de bon matí no ajuden gaire però ha estat deixar la pista per agafar la primera pujada tècnica per saber que havíem fet bé d’anar-hi. El circuit no ens ha pas defraudat, igual que els altres anys a tope de senders, corriols, trialeres, pistes amb reguerot i rampots de plat petit....

Arribem a Riudarenes i veiem que aquest any serem molta menys gent, ja havíem vist que coincidia amb l’Open BMW i segur que molta gent ha anat cap allà, però nosaltres som dels clàssics així que no hi havia color. Intentem escalfar una mica abans de sortir i acabem vora el foc mentre els organitzadors donen quatre apunts sobre la cursa, jo diria que érem poc més de 50 bikers i uns quants corredors, que també hi havia mitja marató de muntanya a peu.
Intentant escalfar una mica, espero que l'encostipat d'aquesta setmana no em faci la punyeta
La representació del Bestiar Lliure a la Selva, esperem anar recuperant efectius en breu!
Aquesta sí que és una bona manera d'escalfar!

No hi ha dubte, som a la Selva, la presència del Permañé ho corrobora
Es dóna la sortida neutralitzada, som poquets i un bon grapat darrera el cotxe, no és fins que agafem la pista que s’estira el grup, començo a tirar tot el què puc i el Francesc decideix fer-me companyia, a la primera pujada passem uns quants bikers i gairebé ja ens quedem en aquesta posició de cursa, és el què té ser tan pocs, només ens anem creuant amb uns 3 o 4 de la zona que nosaltres els passem pujant i ells, que s’ho coneixen, ens avancen baixant.

Gaudeixo al màxim dels corriols, i vaig agafant una mica de confiança i això que estan una mica més secs del què voldria però m’ho passo bé i això és lo important. Fem la pujada forta del dia, es tracta d’arribar a l’ermita de Sant Argimon, ja ens ho coneixem d’altres anys, les rampes per arribar-hi piquen però apretant les dents i amb els ànims del Francesc aconsegueixo pujar-ho gairebé tot, ell aprofita que poso un peu per sortir escopetejat però com que es bona persona m’espera a l’ermita tot prenent algo al bar que han muntant els de l’organització, jejeje

Llavors ja comença la trialera del dia, el primer tram massa tècnic per mi, així que baixo a peu fins que la cosa comença a agafar un aire més moderat, tot i així amb uns bons esglaons, sort que tinc millors sensacions i, a poc a poc, baixo tot el què puc. El Francesc em va esperant i arribem a una zona molt corriolera, de senders estrets i revirats, plens de tobogans, on has d’esquivar arbres, pedres, saltar algun tronquet, és l’essència de la Selva i és brutal! 
Deixant pas al Francesc l'atrevit, com baixa últimament eh!
El pilot marejat, la forquilla feta pols, els neumàtics destrossats i el disc de davant fotut però ell al peu del canyó!


Amb tot feia molt temps que no feia una cursa d’aquestes curtes, de deixar-ho tot en 30 kms i les cames ho noten, a falta de 10 kms vaig desitjant que no vingui cap pujada llarga, els rapatxonets amb embranzida es fan bé però com vingui algo serio les cames no sé com s’ho prendran. Però no, creuem el riu i toca rodar per pista planera com els altres anys, ens acostem al poble per l’arribada tradicional, una mica d’equilibris pel costat de la sèquia que rodeja el poliesportiu i ja divisem l’arc d’arribada.

Al no ser gaire gent els organitzadors van per feina i de seguida es posen a fer l’entrega de premis, el Santi arriba just a temps per veure’m recollir el meu farcell maqui! I es que no només al Bages n’hi ha de maquis ;)
I ha arribat, una mica pàl·lid però content d'haver vingut 
Podi en solitari, l'altra noia de la llarga al final s'ha decantant per la curta...
l'autèntic farcell maqui: mocador de farcell, pa de kg i una llonganissa!


Gràcies als organitzadors per haver rescatat el Gran Premi de la Selva!
Crònica i web del Club Rem

diumenge, 12 de febrer del 2012

Un projecte sobre rodes

Et lleves i, a simple vista, sembla un dia qualsevol poc t’esperes que una trucada et farà canviar les perspectives de futur. De sobte, sense buscar-ho, sense esperar-ho, sense pensar-ho... apareix un nou projecte i com que m’encanta la bici, una nova il·lusió. Després d’un temps de reflexió, perquè estem parlant de feina i avui en dia la cosa no està com per fer-hi broma,  decideixo tirar-m’hi de cap, deixar una empresa on hi estàs a gust i on han confiat en tu des del primer moment costa, però si no ho provo sempre me’n penediré, i no tothom té la sort de treballar amb allò que li agrada, i ara sembla que se’m ha obert la porta per poder-ho fer, així doncs com puc dir que no?

Han estat unes setmanes dures, comunicar-ho als companys, molta feina, records que et venen al cap, preparatius per deixar-ho tot el menys regirat possible i és que com dic a Cluster sempre m’hi he sentit molt bé i no volia deixar-los a l’estacada. Al final va arribar el trist dia del comiat, gràcies companys per fer-me sentir tan estimada!

I demà comença una nova etapa, amb molta empenta i il·lusió demà me’n aniré al Escapa, però no a comprar-hi res, a aprendre una nova feina, a conèixer a nous companys i a treballar junts per tirar endavant el nou projecte de l’Escapa:

"Bicicletes Escapa engega una nova etapa plena de reptes. A finals del mes de febrer obrirà un centre temàtic de més de 2.000 m² dedicat a la bicicleta.
Es tracta d’un concepte de botiga del tot innovador ja que, a banda d’oferir les millors bicis i un servei expert de mecànica, també incorporarà un restaurant i un servei d’assessorament per a rutes i viatges.
El nou centre lúdic de la bici està dividit en cinc grans espais units per un pati dissenyat per acollir qualsevol tipus d’activitat pública, social i cultural.

Aquesta zona compta amb vuit places de pàrking gratuïtes, dues dutxes, servei de rentabicis amb aigua reciclada de la pluja i una terrassa, adaptable per a concerts, presentacions d’equips ciclistes i altres esdeveniments.
A més, també s’ha habilitat un circuit on els clients puguin provar les bicicletes. Per als més petits i les escoles, hi haurà una zona didàctica pensada per transmetre els valors de la bici i el respecte al medi ambient.

La gran novetat del projecte és el restaurant. S’anomenarà Tourmalet i serà decorat amb temàtica ciclista per recordar les curses i els cims més emblemàtics. L’obertura d’aquest espai permetrà als clients fer un àpat mentre li arreglen la bicicleta o recuperar energies després d’una sortida.
Amb l’obertura d’aquest centre de culte a la bicicleta, Escapa fa realitat un somni: convertir una botiga convencional en un espai de promoció del vehicle sostenible per excel·lència."

Sona bé oi? No cal dir que a mi el projecte m'ha captivat! ja tinc ganes de que sigui demà.

dijous, 9 de febrer del 2012

Xafant neu

Ara sí que tenim l'hivern aquí! i ben acollonits hem anat a la trobada que fa temps teníem planejada amb els nostres companys de Castelló, quina punteria triant el dia, el que ha de ser el cap de setmana més fred de l'any... però si s'hi ha d'anar si va, faci fred o calor. Això sí, arribem els primers al punt de trobada i no hi ha ningú, a veure si la resta s'han rajat? però no, mica en mica, alguns més acollonits que d'altres van arribant.
El Carlos no falla, ha portat dorsals personalitzats per tots 14!
Amb tota la indumentària posada el Manu i el Tigre no s'atreveixen a sortir del cotxe
Aquests de Castelló són la bomba, el Carlos porta una bàscula i apa a pesar la Niner del Francesc
Fa fred però el pitjor és l'aire, per sort a la que entrem al bosc estem força estona a raser del vent. A més comencem pujant així que de seguida entrem en calor.
La millor manera de fer-nos passar el fred!
Seguint l'estela de l'organitzador de la sortida
Trams de caminar
Anem agafant alçada i és llavors quan comencem, com diuen els de Castelló, a xafar neu.
Primeres mostres de neu als marges del corriol
L'ambient és molt sec i això fa que la neu estigui ideal, cruixeix al nostre pas, i ni rastre de fang ni gel, una passada!
No havia rodat mai tant per neu, està d'escàndol!
La troupe arribant a la zona més freda de la ruta, el Tigre ens diu que estem a -8,3º

La neu està esplèndida però allà on hi ha aigua la trobem en estat sòlid
El Ru vol treure pes a la bici i no sap com....
Detallasso: xarrup de caldo calentó per tothom! Gràcies Carlos!
Alguns ja no poden més, un bon descans en un banc gelat no té preu, jejeje
El recorregut que han triat els de Castelló és molt guapo, toquem poca pista i els senders i corriols estan al ordre del dia, tot un luxe.
De camí al mirador, el recordaré per molt de temps aquest corriol de pujada nevat
Disfrutant de la pujada :)

Bona visibilitat des del Mirador de la Pena
Els 14: Felipe, Miguel, Javi, Ru, Francesc, Dani, Santi, Carlos, Rafa, Carlos (Tigre), Ada, Chus i asseguts el Manuel i el César
baixadeta un pèl tècnica i decidim fer cadena per baixar les bicis
Un sol radiant en un dia fred
El Carlos prenent el sol...
El Dani provant la Jet Carbon del Francesc....
i mentrestant el pobre Felipe arreglant la punxada, la majoria decideixen imitar al Carlos, apa a prendre el sol!
I per rematar la jornada més corriols, ara cap avall! Yuhu!
I què millor que recuperar temperatura amb una bona calçotada:
al atac!
Calçot va! i això que la salsa picava, oi Felipe?
Autèntic Bestiar Lliure amb pitet
Nosaltres també ho sabem fer, eh!
la massacre dels calçots, no se'n ha salvat ni un!
I passem al moment carnívor, que no només de calçots viu l'home
Ens despedim de la colla i el Santi i jo sortim de Montblanc cap a Solsona a visitar els pares. I com que això de xafar neu ens ha agradat diumenge repetim, però corrent que no tenim massa estona i ens fa mandra abrigar-nos per anar amb bici.
Santi corre que t'atrapa el tren de vapor!
Mare meva quin estil, jejeje
Recoi, aquí hi ha un bon tou de neu!
Tornant al Pi de Sant Just trobem una parada amb pastís de formatge, evidentment parada obligada
després de 12 kms corrent penitència al mur de les lamentacions, jejeje