dimecres, 30 de juliol del 2008

Emboscada Total!

Poc s’imaginava el Santi el divendres que el sopar romàntic que teníem previst es convertiria en la segona emboscada de la setmana i aquest cop va ser en forma de FESTA SORPRESA! Hi tant si va ser sorpresa, no es va imaginar res fins que estava baixant les escales del restaurant, quan va deixar anar un:
- això fa pinta a “encerrona”!


Després del primer instant en què es va quedar fora de joc, ens ho vem passar molt bé, retrobant amics que feia anys que no veiem, recordant batalletes… al final dels 19 que vem començar els 6 més valents vem acabar al nostre pis a les 8 del matí fent els últims quintos (sort que es van acabar, sinó encara hi seríem)!!





La veritat és que només veient la cara del Santi quan li vem regalar la bici i el dia de la festa ha valgut la pena aquest mes d’estrés que he passat. Inventant-me excuses cada dos per tres per encarregar i anar a triar tots els components de la bici, mil trucades d’amagatotis per convocar a tothom, buscar restaurant… i sobretot nervis, molts nervis per no saber fins l’últim moment si hauria encertat: diria que SÍ!!


Gràcies al Nando (Greywolf)i al Miquel (Totgas) amb qui he pogut compartir el meu neguit quan no hi havia manera de que arribessin les rodes NOPE, com m’han fet patir els de Actionsports, a tothom li arriba tot en 2-3 dies i les rodes es van fer esperar lo seu, sort que van arribar just, just a temps!

I tornant al cap de setmana: el dissabte, més ben dit el què quedava de dissabte quan ens vem llevar a les 14:00h, recollir quatre trastos i cap a Solsona, s’ha d’aprofitar que ara hi tenim casa. Com que a part del sant-aniversari del Santi el divendres també era el sant del meu pare i el meu cunyat i el dissabte el de la meva sogra vem quedar tota la family el diumenge per celebrar-ho a Solsona i nosaltres ens vem presentar a les 9:00h al punt de trobada de la gent del BTT Solsonès amb l’esperança de trobar-hi algun biker que ens ensenyés alguna ruta per la zona, per sort, hi van aparèixer el Pere i el Josep. Després de les presentacions i l’espera de 15 minuts de rigor per si arribava algú més ens posem en marxa, a nosaltres la ruta ens és igual, no ho coneixem pas l’única premissa que tenim és arribar cap a les 13:00h per dutxar-nos i entaular-nos.
El Pere fa de guia, primer cap a Can Pallarès de baix, Can Pallarès de dalt, Can Bajona i no sé quantes masies més, sempre per pista fins que arribem al Pi de Viladric, un dels pins monumentals que hi ha per la zona.
D’aquí ja ens avisen que per carretera arribarem a Sant Climenç i així és de baixada ens plantem al poblet, però la sorpresa del Pere arriba quan agafem el què havia de ser una pista que ens havia de portar fins Sant Miquel de Llaberola i s’ha convertit en una carretera, està completament asfaltada! El pobre Pere es vol fondre, ens expliquen que d’un temps ençà estan asfaltant la major part de les pistes de la contrada, comença a ser preocupant. Què hi farem tirem fins a Sant Miquel, que està enfilada a un turó que deu n’hi do! El Pep que surt força amb la bici de carretera es troba en la seva salsa i no vegis com puja, el Santi amb la bici nova aconsegueix no perdre-li la roda i jo els segueixo d’aprop. A dalt fem un petit avituallament i prosseguim fins a Solsona per asfalt. Vaja que avui més ens valia haver sortit a passejar les “flaques” que no tenim!
De totes maneres ens han sortit més de 53 kms i a una mitja de 19’5, ha estat un bon entreno i més pel Santi que encara s’està recuperant de l’espatlla i tampoc li convenia massa fer el cabra per trialeres i corriols.


Per acabar de rematar el cap de setmana res millor que una trobada famíliar amb un bon dinar!


dijous, 24 de juliol del 2008

Emboscada Genial!


Dimarts a la tarda, estic tranquil·lament per casa recuperant-me encara del cop a l'espatlla (dit d'un altre manera, estirat al sofà veient la tele jeje), quan sona el mòbil és l'Ada:


- Escolta que m'ha acaba de trucar ma mare que ha encès l'ordinador i la pantalla s'ha quedat negre! Que si podries passar-hi un moment i mirar-ho...


- Bueno va ja hi vaig (amb to de estar molt enfeinat però que si s'ha de fer es fa!!)

Vaig cap a casa dels sogres, viuen a cinc minuts, arribo, m'obre la sogre que si l'ordinador tal... entro al menjador i hem trobo l'Ada,mon germà,ma mare, el sogre.. tota la familia!! I jo que no entenc res, és veritat que aquesta setmana és el meu aniversari (faig 18 jeeje!) però és divendres!!! Miro i darrera de tothom hi ha un regal en forma de bici, em poso nerviós i em costa reaccionar.


Es deu notar per que ràpid em diuen que obri el regal que m'havien fet entre tots, mare meva està clar que és una bici i lo que penso amb convicció és que es la meva a la qual l'hi han posat les rodes que volia o la forquilla que desitjava ... ooohhhh quina emoció!!

Obro el regal i ara és quan ja no entenc res de res!! La bici que apareix és vermella, la meva no és vermella!!! Mare meva mare meva!! És tota una bici nova, increible mai hagués pensat , somiat, en estrenar una bici i menys que m'he la regalessin!!! Uff estic al·lucinadíssim, començo a mirar la bici a fons és una Massi Casta però no us penseu que és com totes , de serie, no no ve montada amb unes rodes Nope N75 brutals , XT complert menys el canvi XTR i la forquilla uff la forquilla s'em cau la babeta cada vegada que la veig, una Magura Durin Race 80. Com podeu deduir estic pletòric!!!! Unes fotos :





Aquí la cara de babau al veure la bici no te preu!!




I aquí no em direu que no fem bona parella (amb permís de l'Ada és clar) !!!!






Aquest dijous ja he pogut sortir a probar-la, poquet ja que l'espatlla encara dona guerra però ha estat sensacional , un nen petit amb sabates noves!! Si haig de destacar una sensació per damunt les altres és lleugeressa, tot un luxe!!! Estic ansiós per estar al 100% per probar-la a fons !



divendres, 18 de juliol del 2008

TransCat08 Vic - Sabadell

Segon dia de ruta, el despertador sona a les 7:30 i ens llevem ja una miqueta putejats, un parell de mosquits s’han fotut un banquet a costa nostre... be de bon matí ja se sap que tot són problemes, els culottes encara estan mullats,cames cansades,cul... Però bé arrenquem el dia, lo primer netejar una miqueta les bicis i desprès lo millor d’aquets llocs: bufet lliure d’esmorzar yuhuuuu! Cereals, donuts,ensaïmades,embotits ,un festival! Amb tot rebem la visita de noves incorporacions, en Beatle i en CapGarfio que han pujat per compartir la ruta.
Ja va bé gent fresca per animar el tema perquè costa arrencar,també ens assabentem que a l’estació ens espera en Jaume , quin crack ahir pallissa amb la bici, torna com la ventafocs a casa i avui unes hores mes de tren per continuar la ruta.
Bé sortim de l’alberg cap a l’estació a buscar-l’ho i allà ens trobem amb la grata sorpresa que amb en Jaume ha pujat també en Miquel(TotGas). Ara si que ja hi som tots.
De moment el camí fins a Tona es tranquil·let i jo que me’n alegro ja que si normalment em costa agafar el ritme desprès de la pallissa d’ahir no us explico...
A Tona el tema ja es comença a enfilar una miqueta i passem per una esglesia ben mona on aprofitem per fer foto de rigor.

Continuem i en poc comença el Mambo, l’objectiu és pujar al capdamunt dels Cingles de Bertí i per fer-ho agafem un camí - corriol amb una pendent important bastant tècnic, aquí al·lucino sembla les rampes que havíem fet el dia anterior per pujar a la Salut. La pujada està plena d’arrels i pedres per sortejar i un s’ha de concentrar al màxim per aconseguir pujar sense posar un peu al terra ,com una zona de trial, m’ho passo teta!! No se si es masoquisme o què però m’encanten aquestes pujades que et posen a prova tant físicament com tècnicament suposo que per això les cames en aquest moment (yuhuuu!) tornen a la vida i es porten fantàsticament fins dalt.
Un cop a dalt les vistes son impressionants, llocs com aquets et compensen tots els esforços , quina passada! Realment estic al·lucinat ja que la jornada d’ahir va ser espectacular de paisatges però es que avui continua alegrant-nos les retines !!!






Per qui dalt anem per un corriolet ben maco però que intimida de mala manera ja que a l’esquerra tenim un precipici de molts i molts metres... Anem tirant, be algun tros quasi esprintant ja que tenim en TotGas davant obrint camí i sembla que corri a casa s’ho coneix pam per pam .
Desprès d’aquest passeig per les alçades arribem a una mena de palau abandonat ben curiós i per la pinta ens recordem haver llegit un comentari de l’Ebis sobre ell . Darrere d’aquesta misteriosa imatge de Castell hi havia un intent de fer un hotel!!! Així que de Castell res de res... crec que el lloc es diu Castell de Clascà.






D’aquí fem un intent de descobrir un camí nou però no prospera i seguim el pla original. En aquest punt ens separem d’en Miquel(Totgas) que s’havia escapat furtivament per poder rodar amb nosaltres i ara l’hi tocava tornar a temps a casa!







Continuem amb l’idea d’agafar un corriol on el bo d’en Miguel Àngel dies abans havia pujat expressament per netejar-ho . Aquest home es un Crack!!
Però al arribar al lloc ens trobem una desagradable sorpresa, en qüestió de dos dies per allà havia passat un Bulldozer i lo que abans era corriol ara és una pista.....


Ens resignem, llancem un quants improperis tot maleint aquestes maneres de cuidar els boscos... i continuem . En poc arriba un dels plats forts del dia en quant a terreny, toca agafar un corriol de 4 km de llargada que va a espetegar a St.Miquel del Fai.
Comença la baixada, davant obrint camí tenim els endureros , en CapGarfio i en Joan Blanch que baixen volant ! Darrere sortim a la carrera en Miguel Angel i jo amb les nostres rígides amb recorreguts de broma...




El corriol és espectacular i a cada metre l’adrenalina em puja més, m’ho estic passant de collons i em trobo molt còmode baixant qual cosa feia temps que no em succeïa (serà per portar neumatics nous..) . El camí és super intens tota l’estona esquivant pedres, passant per algun esglaó que altre i encara aprofitant els pocs plans que hi havia per apretar una miqueta. Que bo! Tots dos passem les zones tècniques volant i en tot que arribo a un d’aquets plans llençadet, esquivo una pedra que sobresortia o això em crec.... la roda de davant sí que passa però quan l’hi toca a la part de darrera impacte de ple amb un tros que sortia una mica mes.... Resultat: Jo volant per els aires i la capa de SuperMan a casa....
Aterro uns metres enllà directament amb l’espatlla dreta, sort que com a mínim la pista d'aterratge és ben neta. Arriba en Miguel Àngel que evidentment al·lucina de veurem tan còmodament estirat ... Em diu si estic bé, provo de moure’m, la part esquerra cap problema però quan intento desenganxar l’espatlla dreta del terra ... veig més que les estrelles, tot el firmament!!!



Així que en Miguel Àngel m’ajuda a posar-me de peu i lo que queda de corriol ho faig caminant i la bici m’he la baixen entre el M.A i en Jaume. Gracies!!!! Ja a baix en Carles(Pequeñin) em fa de metge i per sort descartem cap trencadissa. Uff per moments em començo a marejar entre el cop,la gent,la gana i el solet que cau en un momentet estic ben blanc. Menjo una miqueta, en Carles em posa voltaren i pregunto on està pensat dinar. La resposta es a St.Feliu de Codines i per sort per arribar-hi es per carretera.
Arrenquem i tinc el braç ben inútil ,la motxilla no la puc portar i l’hi toca carregar-la a la pobre Ada,ets un sol!! Per la carretera vaig amb el cap ple de ‘cabories’ com el Montilla jeejeje! Si plegar,continuar,baixar per carretera.... bé decideixo aguantar fins dinar i desprès ja veurem.



Abans d’arribar a St. Feliu parem a una font a omplir, aprofito per seure i l’Ana em don una ensaïmada (de l’esmorzar de l’alberg!) que em va estupendament per començar a recuperar color, Gracies Ana!
Prosseguim i ja en el poble busquem el bar. Trobem el bar i el German i l’Ana ja hi eren (en temes de menjar són els més ràpids! ), aquí em foto una cola i un entrepà de truita, a cada mossegada noto com recupero color, collonut.


Ja fora, el bo d’en Carles em torna a posar Voltaren , gràcies! I decideixo continuar, no se si adequadament.... Això si amb la motxilla no podia i lo que quedaria de sortida la portarien entre l’Ana,el German i l’Ada, quina bona gent!!
Continuem, ara toca agafar direcció Caldes. Entrem per camins i no se qui cony el convida però apareix el senyor Murphy! Ara que necessitava camins planets, pistes amples i sense pedres.. doncs i una mer** ! Baixades pedregoses,corriols complicats i per si no fos prou trams d’empènyer la bici!



Quina mala sort, cada vegada que arrenco o que haig de parar veig alguna que altre estrella lluny de relaxar-se l’espatlla cada vegada la tinc pitjor... alguns trams directament baixo de la bici i passo corrent rollo ciclocros ...


El grup fantàstic en tot moment animant-me i ajudant en tot lo possible, jo per la meva part tot hi estar patint bastant procuro no perdre el bon humor i correspondre al grup amb bona cara.
Per fi s’acaba el calvari de camí i enllacem amb una pista ample que ens porta fins a Caldes, aquí aprofito i vaig descansant el braç tot el que puc.
Un cop a Caldes els camins ja em son coneguts i ja ser que el pitjor ja ha passat , això hem motiva i em dona forces.
D’aquí cap a Castellar, no se si em fa menys mal el tema o ja m’he habituat però ja vaig una miqueta millor, la sort es que de cames m’he trobat bé tot el camí ja que al anar fastidiat d’una banda en alguns trams semblava que feia una clase d’spinning quan diuen allò de :
- I ara nomes feu força amb l’esquerra !
Així que pedalava tot raro i si les cames no m’arriben a respondre ...
Arribem a Castellar,nomes entrar-hi una plaça amb una tanda d’escales que fan les delícies dels endureros:




Com que ara estem en el nostre territori ens prenem la llibertat de fer de guies , be jo proposo i l’Ada guia jeje! Lo primer pugem a la plaça del Puig a omplir bidons uns i jo a descansar el braç.. Parlem del recorregut i decidim (el comando Vallès) portar als turistes a fer un parell de corriols i visitar el Torrent de Colobrers .
Jo aprofito que jugo a casa i mentres acaben d’omplir vaig tirant d’aquesta manera m’asseguro un altre paradeta per descansar l’espatlla.
Ens rejuntem i cap a Colobrers , un cop allà tal com ens havia advertit en German ens trobem l’entrada ben tancada i el rètol de prohibit bicis.





Es al·lucinant i indignant , el Torrent de Colobrers es un caminet molt idíl·lic que transcorre per el mig d’una gorja amb pasareles que van creuant un riuet . En resum que per allà en bici passes a ritme de senderista , és impossible córrer i per lo tant erosionar el camí . I com a nota del cinisme del cartell en aquesta zona està projectat que passi el quart cinturó...... serà que l’asfalt erosiona menys que nosaltres???



Bé per tot això i algu més ignorem el cartell i visitem el Torrent amb tot el respecte per l’entorn, com esperàvem a tothom l’hi agrada molt i a nosaltres ens alegra haver pogut posar el nostre granet de sorra a la sortida.




Sortim del Torrent i ja arribem al riu Ripoll a l’alçada de Sabadell, aquí toca acomiadar-se de tota la secció Barcelonina desprès d’un cap de setmana impressionant on han estat tant espectaculars els paratges vistos com el bon ambient entre tots!

Jo per la meva part molt content d’haver aconseguit arribar a casa, tot espatllat però arribar! Ara com a mínim cada vegada que em molesti l’espatlla durant la setmana em vindran records d’una sortida molt especial! 









dimarts, 15 de juliol del 2008

Transcat08. Ripoll - Vic

Després d'una setmana d'allò més moguda, arriba per fi el finde de la Transcat'08 organitzada pels Galleteros.

Agafem el tren a Sabadell-Centre i ens trobem al cap de res amb l'Ana i el German a la següent estació. A Plaça Catalunya hem de canviar de tren i allà ens trobem amb el Jaume, que vem conèixer fa un parell de setmanes i el Carles amb qui havíem coincidit en una ruta per Collserola el novembre passat. Estem tots deleitosos de començar la ruta però inquiets pel temps, ara que ja semblava que el fantasma de la pluja ens havia deixat per una temporada, però aquest finde torna a amençar... a Arc de Triomf ens retrobem amb l'Armand i ens presenten el Joan B i l'artífex de la ruta: el Miguel Ángel.

En el trajecte cap a Ripoll intento dormir una mica però no me'n surto, així doncs que canvio dormir per esmorzar i anar coneixent els companys de ruta. Sortim de la capital amb sol radiant però a mesura que ens apropem al nostre destí, el cel s'ennuvola lleugerament.

Arribem a les 9:00 tocades a Ripoll i hi fa fresca, així que ens posem en marxa, tenim per davant uns 120 kms i no és qüestió d'adormir-s'hi.


Agafem la ruta del Ferro en direcció Sant Joan de les Abadesses, el ritme és fortet i a mi em costa arrencar. Els primers ciclistes que avancem veuen els bucles del Santi que són inconfusibles i ens reconeixen, mireu si és petit el món que vem coincidir al Triador fent la Pedals!

Aviat ens toca refrescar-nos creuant un riu força ample, cadascú amb el seu estil. El Jaume aconsegueix creuar sense mullar-se les bambes ni els peus, aquí comença a fer gala de tècnica i de saber triar bé el camí. A la bora del riu el Santi aprofita per canviar la càmara del darrera que ja li perd: comencem bé..... a veure si no ens convidaran més!



Aviat toca començar a pujar però val la pena, la pista és molt maca, ombrívola i envoltada de vegetació verdíssima, això promet! Mentre li fotem als pedals anem xarrant.


Ens deixem anar en mig de la boira ploranera fins a Olot, quina rasca! I a partir d'aquí comença una ruta espectacular, uns paissatges preciosos i un terreny dur envoltats amb la complicitat que poc a poc es va creant entre la colla.


Sortim d'Olot ja recte amunt en direcció als volcans, sentim les escridassades dels amos d'unes cases la mar de mones que es veu que no els hi agrada que hi passem a prop, com si els camins fossin seus! La terra es va enfosquint, i com que la zona és humida, l'herba i la vegetació hi contrasten d'allò més, la pista, a estones corriol, és complicada, plena de pedres mullades que dificulten el pedalar, però ens hi esforcem i ens anem animant els uns als altres. Arribem a una pista just davant del volcà del Croscat, ens creua el tren turístic de la zona volcànica i arribem al aparcament del volcà de Santa Margarida, omplim bidons a una font i ens encaminem cap al cràter. Comencem pujant per entre els fajos i després d'una curva a mà dreta se'ns apareix la pujada "violenta", batejada així per el Pequeñin (Carles), així doncs que ja us debeu imaginar com era la punyetera, el balanç final, si no recordo malament, van ser només dos valents que la van superar amb èxit, el Santi i el Jaume.



No ens desviem per anar a veure l'església que hi ha al mig del cràter sinó que seguim una pista en direcció la Fageda d'en Jordà, tot i que aviat també la deixem. Després de pujar una bona estona amb unes pendents força pronunciades, ara toca baixar cap a Sant Feliu de Pallerols, és l'hora de dinar però els organitzadors ens expliquen que toca una bona pujada i que és millor que dinem a dalt per no pujar amb la panxa plena. Ara que si haguéssim sabut la que ens esperava... Des del poble divisem el Santuari de la Salut, que és on ens hem d'enfilar, m'imagino una pista de pujada llarga, d'aquelles que un cop li agafo el ritme em sento bé pujant, a no, però res d'això, es veu que per aquesta zona les pistes escassegen: passat una masia moníssima, que el Miguel Angel i l'Ana no oblidaran ja que tenia un pontet ben relliscós davant, comença un corriol ben entretingut, amb ziga-zagues, esberzers, ortigues, pedres, que continua amb una camient més ample però pedregós a més no poder i amb rampes considerables, així doncs que tornem a posar-nos a prova, es tracta d'avançar quants més metres millor dalt de la bici, cada pedra humida és un nou repte. Arriba un moment que toca patejar i carregar les bicis a l'esquena, fem cua pel sender i aprofito per picar alguna maduixa silvestre, jejeje! Ens retrobem amb el corriol complicat, alguns prefereixen reservar forces i en fan troços caminant, també s'ha de tenir en compte que el Joan porta una Ventana de més de 14 Kgs! Tot i el desgast que suposa estic contenta de la pujada, estic convençuda que és cosa del Santi però m'ho passo bé lluitant contra el terreny i intentant seguir-lo per les rampes impossibles! S'ha de reconèixer però que alguns moments només pensava en arribar a la pista.


Va costar però al final la vem trobar, i amb ella aviat vem arribar a la Salut, quina alegria i quines vistes!!!!

Aprofitem la parada per alimentar-nos, descansar, la majoria netegen i engreixen les bicis, els que ens coneixeu sabreu que nosaltres no, es que no tenim remei! La cola fresqueta m'entra més bé! Llàstima que aviat començo a agafar fred. El dia segueix aguantant però ennuvolat, és un luxe perquè al menys el sol no et cau a sobre amb tota la seva calor aturdidora però en canvi fa xafugor i a les pugades xorregem a base de bé.



Sortim de la Salut en direcció Tavertet, primer en mig d'un bosc tan dens que sembla que es faci fosc, després pel costat de camps de cereals acabats de segar i finalment reseguint una cinglera preciosa amb vistes al pantà de Sau. Creuem per la part de dalt una cascada, que més endavant el Jaume m'ensenya de lluny, si no vaig errada es diu el Salt de Sallent. Em sento d'allò més afortunada, penso que l'any passat aquesta època el paissatge hagués estat esgrogueit i la cascada desapareguda per culpa de la sequera, ara però gaudim de paissatges verdíssims, exuberants, això sí, plens d'ortigues gegantines i esberzers que ens deixen a tots marcats. Però al cap i a la fi: ens és igual!



Agafem una pista de baixada cap al Pantà de Sau, ens deixem caure avall. Parem a solucionar un problema amb la cala que té el Miguel Angel i prosseguim, el cel amenaça pluja... Per arribar a l'alçada de la presa del pantà hem de fer una pista de pujada, m'enganxo a la roda del Pequeñin i no perdem contacte visual amb el Jaume i el Miguel Angel que s'han picat pujant i quina sorpresa m'emporto quan van de dret cap al parquing del pantà: el nostre anfitrió ens tenia reservada la sorpresa de la jornada, el dia abans havia pujat el cotxe i havia baixat amb la bici de carretera. Total que obra el maleter i amb un moment ens monta el millor avituallament, aigua, sucs, aquarius, plàtans, xocolata i no sé quantes coses més. Alucinem i l'omplim a agraiments. És genial gaudir d'una ruta fantàstica i a sobre conèixer gent que encara ho és més!



De cop però la pluja fa acte de presència, ja tardava, amb les piles recarregades recollim la paradeta i el Miguel Angel amb el genoll tocat de la caiguda en el pont i el Jaume que ha d'arribar a Vic a temps per agafar el tren baixen amb el cotxe. La resta decidim fer els 22 kms restants per carretera, ja que el ruixat cada cop és més fort. Dels 22 la meitat, els del principi, són de pujada o falsos plans, amb l'aiguat que cau se'ns fan eterns, anem fent relleus... tot i que porto el xubasquero al cap de 5 minuts vaig xopa, m'entra aigua per no sé on, les ulleres no serveixen de res, on són els limpies? Passat un petit túnel per sort arriba la baixada, sembla que plogui una mica menys i ens afanyem per arribar a Vic i poder posar-nos a aixopluc. Després de donar un parell de voltes per Vic trobem l'alberg, un luxe de lloc, ens donen una habitació de 4 per el Santi i per mi i una altra pel German i l'Ana, l'aigua de la dutxa raja calentona i ja nets i polits endrapem els macarraons i les croquetes del sopar mentre revivim el dia viscut!


Havent sopat el German, tan solidari com sempre, ajuda al Miguel Angel a fixar la cala a la bamba, el Pequeñin dona un cop de mà al Joan que ha punxat arribant a Vic i la resta la fem petar que en això som uns experts! A les 11:00 som al llit, avui dormirem plans i satisfets!

Al final 126 kms i 2600. El recorregut des del Google Earth: