dijous, 21 d’octubre del 2010

Descobrint Castelló... de la Plana?

La troupe: el Manuel, jo mismita, el Miguel, el Santi, el Rafa, el Carlos, el Chus, el César i el Luis




Divendres 15 d'octubre, quina setmana més curta, el Santi arriba de Sevilla, jo plego de treballar i ens trobem al pis, tan ràpid com podem agafem les bicis, quatre coses i cap a Montanejos. Sí, ni idea d'on para això però el google maps diu que ens indicarà... bueno, arribar arribem però fent una petita volta per Ribesalbes, un poble desert un divendres de tardor... finalment a quarts d’una de la nit arribem a destí, sopem una amanida de pasta que ja dúiem preparada i a dormir amb tres furgos més al pàrking del poliesportiu, al costat del riu Millars.

Dormim com troncs, i abans de les 7 sona el despertador, com ha refrescat, 11º dins la furgo i 6 a fora, ens preparem per una jornada de btt ben especial, els nostres amics castellonencs ens faran d’amfitrions i a ¾ de 8 comencen a arribar ben puntuals, el Carlos, el Chus i el Luis, el Miguel i el Rafa, el César, el Sisco i el Manuel. Ja hi som tots!

Sssshhhh que a les altres furgos dormen...
Deixem Montanejos mentre s'aixeca el dia
Sortim com no pot ser d’una altra manera pujant, costa agafar el ritme però de seguida entrem en calor, just a temps per agafar el primer senderó de baixada i allà tenim al Carlos enfilat, fent-nos unes fotos aèries molt guapes, que aniré robant del seu bloc.



Alça, amb fred i ja ens toca apretar les dents

Fotos d'alçada genitlesa del Carlos



Poc després arribem a la primera sorpresa del dia, el Carlos havia insistit, tot i les previsions de bon temps, que agaféssim el Gore-Tex... nosaltres fent cas als experts de la zona així ho fem i aviat entenem el perquè, som a sota la presa de l’embassament d’Arenós i deixa anar un xorro a pressió d’aigua que es com passar per un túnel de rentat, però és clar, no ve de gust quedar-se xop tot just començar i amb la temperatura que fa, així que per uns segons ens enfundem els gores, tots menys el Miguel que se l’ha deixat al cotxe, això sí, l’entrepà no se l’ha deixat!
Sort que l'aigua no surt pel forat de dalt!

Seguim pujant cap a la presa, mentre descobrim, com sempre, que predominen els informàtics i que la filla de 6 anys del Luis quan pugui es canviarà el nom pel meu, jejeje, ara que quan sàpiga que la vareta màgica no sempre funciona potser perdrà l’interès.

"Como Pedro por su casa" sort que per la presa no hi passen cotxes
Apa, seguim pujant per pista, davant el Rafa, que anirà sempre tirant del grup, no vegis com va, l’acompanyen el Carlos, el Manuel i el Luis i els altres anem xerrant una mica més enrere, però la pujada és llarga i el grup es va estirant, acabo demanant l’hora, em sembla que no estic recuperada dels 3 dies dels Cingles... per sort arribem a una pista asfaltada més descansada i plena de caçadors.



Finalment toca baixar una mica, agafem una pista que ens porta fins la masia del Felipe i a través d’un camp gebrat arribem a un rierol que hem de creuar per tornar a pujar de nou. Surto d’allà que el fre de davant em fot una escandalera importantíssima i és que el fang i la pluja dels 3 dies dels Cingles han deixat les dues bicis per “l’arrastre”i com que la setmana ha sigut molt curta i el Santi ha estat fora les bicis es van desmuntant per moments, tan que el Santi ben aviat es queda sense fre de darrera, quina putada amb la de baixades corrioleres i tècniques que farem!


La banda sonora amb la que obsequio als companys de ruta no mola gens, sort que el Miguel té remei pel tema, coneixedor dels Àvid Elixir li tira un raig d’aigua estratègicament focalitzat i deixen de queixar-se. Quin descans! Ja podem seguir pujant.Resulta que hem canviat de província al travessar el rierol, ara som a Terol i per un corriol força entretingut arribem a Fuentes de Rubielos.



El senderó és molt guapo però no estic inspirada i al més mínim tram tècnic poso peu a terra, ggrrr quina ràbia.
Fuentes de Rubielos als fons

Al poble tenim la primera parada del dia, tothom esmorzar! Que bé! Una ruta amb parades a bars, com les trobava a faltar, yuhu!!



Contrastem dades amb els gps, Polars i catxarros varis i la sorpresa és que portem uns 30 kms i ja hem fet 1100 de desnivell, en teoria la ruta és de 80 kms i 2000 de desnivell així que la cosa pinta bé.
Costa una mica però finalment ens posem d’acord, que siguin 10 entrepans de truita a la francesa amb el pa sucat amb pernil i uns talls de tomàquet oi que era així Chus? Jejeje i tot ben acompanyat amb una amanida noruega (evidentment estem parlant d’un bol ple de glaçons) i ampolles de litre de coca-cola al estil sirvase usted mismo. Tampoc hi podien faltar unes olives que semblaven pepinillos en vinagre i uns cacahuets, un esmorzar del tot original i que no seria complert sense els seus respectius carajillos i bombons, aquests de Castelló no s’aixequen de taula fins que no cau un bon cigaló.


Sortint del bar, carreguem aigua en una font i agafem un PR que transcorre al costat d’una cinglera, amb compte ens acostem fins a la Peña de Santa Maria per veure les vistes, és maquíssim però fa vertigen!
El Santi de tant en tant inclina la bici sobre la roda del darrera per recuperar algo el fre però ara ja no fa efecte, sense oli això no té remei, però ell va baixant tot el què pot.
Mmmm el secret deu estar dins la motxilla!
Vistes espectacular i el tallat també!




Carlos, com ho veus?

Ok, si insisteixes venim a veure-ho

Després de lo bo però torna a tocar pujar, no pot ser d’una altra manera, comencem tots junts però es va estirant el grup, finalment em quedo amb el Miguel i anem fent al nostre ritme, ara em trobo millor que a les primeres pujades del dia, sort perquè la part final té unes rampes importants, apretem una mica i arribem dalt.

A partir d’aquí una mica de pista i després un munt de corriol molt guapo, llàstima que el Santi no el pugui gaudir del tot, baixa en trams que segur que es faria i d’altres els fa igualment, per això en un moment determinat acaba pel terra, només li faltava això, el puny esquerra ha volgut abandonar el manillar en plena maniobra i el Santi acaba pel terra amb el puny a la mà.

Luis: que os he dicho que aguanteis los pinos!

El corriol més tècnic, deu ni do quina traça, el Miguel i el Chus en acció

I el Santi també... tu sobretot no perdis el puny!



Seguim corriolejant fins que arribem de nou al embassament d’Arenós.




El voregem per la carretera fins que agafem una pista amunt a mà dreta, és l’última pujada llarga del dia, i aquí ja em trobo millor de cames, així que aconsegueixo que aquest cop el Santi no em deixi i arribem a dalt després que el Rafa, com no, el Carlos i el César, mentre reagrupem assaltem una figuera.



Després acabem de pujar una mica més guiats pel César, algú s’enrecorda d’ell perquè per carretera haguéssim arribat de seguida al poble de Los Calpes però així agafem un corriol de bon fer que ens encanta a tots.

I al poble parem de nou a jalar, que gratificants aquestes rutes de pretemporada! El lloc ben peculiar, ens tornen a rebre amb l’amanida noruega i les coles de litre, ens mengem els entrepans que duia cadascú però acompanyats d’unes amanides de tomàquet i ceba boníssimes! I com no bombons i cigalons per postres, aquest cop s’anima fins i tot el Santi. Entre riures, anècdotes i iPhones toca tornar-nos a posar en marxa, alguns tenen pressa, les mullers els esperen així que en marxa cap als cotxes.


D'això s'en diu un bar encorat en el passat...



Acabem de pujar una mica per anar a buscar un corriol aquest sí de vertigen absolut, alguns trams tècnics que normalment intentaria fer transcorren just al costat del precipici així que toca quedar-se amb les ganes i baixar a peu, que no val la pena jugar-se-la i relliscar en un lloc així. Tot i això el lloc és guapíssim i la part final amb grans lloses de pedra ja no va per la cinglera i la podem gaudir d’allò més intentant traçar pel millor lloc possible.


Uf, jo aquí m'acollono, baixo a peu que no vull baixar rodolant!





I a les 17:30 arribem a la furgo, amb una nova ruta coneguda, en uns nous paratges i molt ben acompanyats!! Al final 80 kms i gairebé 2500, el desnivell sempre cria, i molt bon rotllo! Però això no és tot, ells marxen però ens indiquen on hem d’anar per banyar-nos en les aigües termals del Millars, que xulo acabar així la ruta, molt relaxant!

Una passada el bany a 25º, això sí amb la tovallola a prop al sortir!


Si l’Annabel i el Jordi encara haguessin estat instal·lats a Nogueruelas els haguéssim anat a veure, ja que Montanejos hi està a una mitja horeta i quan érem a Fuentes de Rubielos esmorzant hi estàvem a 10 minuts. Així que anem ja cap a Benicàssim que demà ens espera una nova ruta amb el Chus i poder retrobar l’Esther amb qui fa més de dos anys que no ens veiem, després d’haver compartit amb ella i la Noe la Ruta de l’Ermità l’estiu del 2008 i haver coincidit aquell mateix any a la Volta a la Cerdanya.


Tapejant per Benicassim mentre guanya el Barça!


Ben sopat anem a buscar la Magdalena, una ermita a les afores de Benicàssim on ens ha dit l’Esther que han quedat demà al matí, nosaltres hi farem nit.
Estem cansats així que dormim altre cop de conya fins cap a les 7 del matí que ens desperta el fort vent que bufa, fem mitja volta i seguim dormint fins que sona el despertador. Al estar a prop de la costa no fa pas massa fred, però l’aire és desagradable, el primer en arribar és el Chus però ve vestit de carrer, mala senyal... des d’ahir que el genoll li molesta més del compte i no vol forçar-lo així que ha vingut per... deixar-li la bici al Santi!! Mil gràcies Chus!

La Magdalena, sembla Cadaqués del vent que hi fa

El bueno de Chus i la seva iBici!

Poc després arriben l’Esther i el Tito, per fi el coneixem a ell, encara no havíem coincidit mai i finalment arriba el Cesar el que serà el nostre 3er guia pel Desert de les Palmes que és per on farem la sortida.
L'Esther, el Cesar i el Santi, tots amb dobles i specialized
El Tito també! Espero que la meva scott no se senti desplaçada...

Mentre en posem al dia amb l’Esther comencem a agafar alçada per corriols i pistes que ens brinden unes vistes magnífiques de Castelló, el castell de Montornès, Benicàssim i el mar.



De seguida comprovem que ho tenen molt ben muntat, a prop del mar i amb la muntanya a tocar, tot xerrant ens enfilem fins el Bartolo a 729 metres d’alçada, no està malament i a més la zona està farcida de corriols. Un bon lloc per entrenar, oi Miguel? Jejeje


Un cop enfilats fins les antenes toca baixar fins la Pobla Tornesa que queda a la banda interior de la serra, baixem primer per una pista ràpida de bolos, que diu l'Esther, i després per corriols entre cireres d'arborç.


Esther, sobretot que surti la bici del Chus!




I a que no sabeu què és lo millor que tenen a la Pobla Tornesa? Doncs els carajillos altre cop! Quina obsessió! El millor lloc on prendre’ls és a ca la Herminia, on fins hi tot la cambrera romanesa es veu que ha après a fer-los de conya, però està ple i anem a un altre lloc. No tinc res en contra dels carajillos però jo em quedo amb una cerveseta, jejeje, el que hi ha està d’allò més enganxat és el Cesar:

Després de la parada on hem cascat més que cap altra cosa ens toca tornar a pujar per canviar de nou de banda, recuperar les vistes al litoral i deixar-nos caure fins a casa l’Esther i el Tito que amabilíssimament ens conviden a dinar! I com que per dinar el genoll no pateix venen també el Chus i la seva dona, quina bona estona que passem!


Pd: Ah i ja sabeu si mai aneu a rodar per Castelló no us deixeu enredar per lo de Castelló de la Plana... prou que es van encarregar els nostres anfitrions de recordar-nos que Castelló és la segona província més muntanyosa i per si no ens ho creiem no vem fer res de pla durant els dos dies. Gràcies a tots!!

I a més arribem a casa just a les 21:00h per veure'ns per la tele en el reportatge sobre els 3 dies dels Cingles!:





divendres, 15 d’octubre del 2010

3 dies de MTB dels Cingles. L'esforç recompensat

Vinga a pel segon dia!
Doncs sí, hem superat els 3 dies dels Cingles amb uns resultats molt bons tant el Santi, com jo, ell 6è de la seva categoria i jo 3ª entres les noies. Això sí, ha estat molt i molt dur, al menys pe mi i també molt estressant... no estic acostumada a aquest tipus de competicions, lo nostre és de deixar-nos moltes hores sobre la bici, amb algun control de pas a tenir en compte però sense aquesta pressió de penalitzar si entrés a partir de certa hora i de que les classificacions es facin en funció d’uns trams cronometrats que has de fer bé sí o sí. Què vol dit tot això, doncs que al acabar la primera etapa i veure que anava 4a a poc més de un minut de la Núria Espinosa vaig pensar que tenia opcions de podi però és clar m’havia d’esforçar de valent i deixar enrere les males sensacions del primer dia, a més al acabar tant a prop a la classificació preníem la sortida juntes, quina pressió, quina era la millor tàctica a seguir llavors? Després de molt donar-hi voltes no en tenia ni idea, i no me’n vaig adonar que ja estava a la zona de podi esperant que ens donessin la sortida ...




El Dani apareix amb la mà ben embenada per una caiguda del dia abans... però fora bena i al ataque!

Concentració!!



Què faig? tiro jo, que tiri ella??? Quin estrés!



En resum el dissabte vaig decidir sortir apretant, a donar-ho tot preferia tirar jo davant, així que al poc de sortir en baixada vaig passar a la Núria i al primer sector selectiu vaig poder-li retallar distàncies, després ella va donar gas, em va passar i no la vaig veure fins a les dutxes a l’arribada. Totes les noies vem penalitzar i és que havíem de fer 85 kms en un temps límit de 5:30h, la Núria va penalitzar 6 minuts menys que jo però com que jo vaig fer millor els sector selectius al final vem quedar més o menys a la mateixa distància del dia abans, a 1 minut i mig, però sumant el del primer dia ja me'n portava 2 i mig.



Va ser el dia que millors sensacions vaig tenir, tot i que la ruta no va ser tan rodadora com deien els organitzadors, després de tota la nit plovent el tema es perfilava d’allò més enfangat i així va ser sobretot després de Collsuspina quan a més a més ja feia un bon rato que tornava a ploure. Per sort no feia fred i ni em vaig posar el Gore en cap moment, i això que passat Castellterçol vem estar a punt de nedar més d’una vegada remuntant i travessant una riera que probablement deu baixar gairebé seca però que aquest cap de setmana baixava amb una aigua marró que amagava més d’una sorpresa.



I jo sense saber que la segona especial era de baixada!


Sorpresa! un forat amagat!


Ui, ui, ui...


Saps què millor passo a peu!




Vinga va aquest el provo, com me la foti amb la càmara aquí...



El tercer sector selectiu estava fatal de fang, cada pedalada en pujada no servia per avançar sinó per arrancar la bici del fangar i el quart molt tècnic, massa, això sí pels qui no l’heu fet és espectacular les visites que té de Sant Miquel del Fai, nosaltres ja el coneixíem de quan vem anar a Collsuspina seguint el track del Juan Carlos. Però la combinació tècnic + mullat + sense fre = no aconsegueixo pas avançar ràpid i després d’apretar tota l’etapa vaig acabar penalitzant.



Que em tregui el fang de la cara? si home i el peeling facial, què!




El tercer dia tothom a visitar el servei tècnic, quina cua.. sort que tenien pastilles per mi!

El tercer dia de cursa em presentava a la sortida amb la tercera posició bastant assegurada, la Mercè el dia abans havia tingut problemes mecànics que li van fer perdre força temps a partir del 3er sector selectiu. Però com que estava a prop de la Núria ho havia d’intentar, així que vaig sortir de nou a tot drap, tornàvem a sortir juntes, quins nervis i vaig fer el mateix que el dia anterior, avançar-la a la primera baixada de pista per arrencar jo davant al primer sector selectiu i tot i que les cames em feien un mal important em va anar molt bé, vaig atrapar la Mercè que havia sortit un minut abans que nosaltres però em va passar el què em temia, em vaig desfondar i és que tres dies són tres dies i amb aquestes apretades, a més van retallar una mica l’etapa de tal manera que els 3 primers sectors selectius van quedar més que enganxats, sense temps de descansar de l’un a l’altre. Així que el primer em vaig sortir, el segon el vaig aguantar d’aquella manera i el tercer el vaig patir mentre veia com la Núria m’anava agafant metres i metres.


Corre, corre que ja els tens!




Va que això s'acaba, última crono!

Després ja només quedava aguantar l’etapa per mantenir el tercer lloc, si no tenia cap averia i aconseguia acabar l’últim esglaó m’esperava.



Ei Jordi!! Gràcies pels ànims i les fotos!


Nen, estic rebentada, sort que hem acabat!!


Cada dia a poc més de un minut.. no he pogut posar-hi remei!




Waaaw quina il.lusió de podi!!!




Com sempre ha conegut a molta gent aquests tres dies, a més com que érem pocs i al sortir esglaonats ens anàvem trobant durant la ruta hi havia moments que compartíem amb gent de tots els nivells, i sinó quan tindré l’oportunitat de rodar mini moments amb cracks com el Trayter, la Sandra, l’Umbert, l’Oulego, el Toni Pacios... que m’animaven i feien conya al avançar-me?

ja, ja lo millor quan el massatgista va dir que eres el que portaves les cames pitjor, això et passa per apretar tant!

I sobretot m’encanta poder donar les gràcies a les meves competidores, la Mercè per animar-me quan ja no podia amb la meva ànima i gràcies a la Núria per motivar-se amb la meva pressió, cosa que m’ha motivat a mi!

La nota negativa ha estat però la lesió del Dani, que baixant la trialera de Sant Llorenç es va fotre la clavícula enlaire, una llàstima haver de tancar així d’espectacular temporada que t’estaves marcant... ara a recuperar-se i l’any vinent a rescatar aquest podi que gairebé ja tenies! Molts ànims!!

I finalment només em queda renyar al Santi, on vas així pel món? Tu creus que em pots passar com un coet cada un dels tres dies, tenir aquestes bones sensacions, apretar fins al final el tercer dia de competi i quedar 14è de la general? Doncs sí que ho pots fer, és més: fes-ho. Però comença abans home, que ara ja s’acaba la temporada!! FELICITATS!!




Un bon pal cada dia, sí senyor!
Les classificacions