Els 100 de les Guilleries: Quin infern!!

Vaig a intentar reflectir mínimament lo que han estat les Guilleries però estic convençut que per més que ho provi em quedaré curt amb les descripcions, la sortida ho ha tingut tot, ha estat una coctelera d’emocions: diversió, dolor, por, satisfacció, ràbia, superació.... anem pel tema:

Diumenge a unes hores prohibitives (quarts de cinc) ens aixequem i lo primer que comprovem és si plou, tot tranquil i cap a St.Mordor tot passant per Granollers a recollir al Francesc.

Un cop a St.Hilari lo normal en aquest lloc, nervis,nervis,una dosi de por tot mirant el cel i com no saludar a tots els sonats coneguts que tot i la clara previsió de pluja allà estan: Carol, Charlie, Moixa, Miquel, Víctor,Vicenç i d’altres.

Abans de la sortida Permanyer ens explica de què hem de morir amb comentaris esperançadors com aquest:
- Del quilòmetre 30 al 70 no hi ha cap escapatòria....

Es dona la sortida i com sempre jo surto discretament i l’Ada com un coet... ja la pista apunta amunt però perfectament ciclable, tot un luxe. Durant la pujada coincideixo amb el Vicenç amb el qual petem la xerrada sobre la CristAlp, la veritat és que jo xerrava poc, feina tenia en seguir-lo mentre ell em deia que

ara al principi xino-xano a guardar forces per desprès... i fent-lo cas em vaig despenjar per pujar més suau que si no...
Desprès de la llarga pujada comença tot una sèrie de corriols d’allò més xulos, tot acompanyats per una boira que ho feia d’allò més emocionant, en el primer tros tècnic que passem ja veig el primer que surt volant de la bici, això es St.Hilari! Al final d’aquest tram atrapo l’Ada i comencem un altre tram tècnic on a l’entrada trobem a un que ja s’havia menjat una pedra... mare meva en escassos 10 quilometres dues pinyes importants, per cert aquí la pluja ja ens acompanyava. Passo a l’Ada i als pocs metres l’escolto que ha punxat, casum l’olla amb lo bé que anava. Ens posem a canviar la càmera i arriba Francesc demanant les claus de la furgo que passa d’aguantar 90 km’s mes plovent, lògic no? Un cop tot arreglat continuem baixant per una sèrie de corriols espectaculars que tot i la pluja ens arrenca un bon somriure de la cara! Tant és que a l’arribar a l’avituallament, el Francesc em torna les claus de la furgo: s’ho ha passat com un nen petit!

Al sortir de l’avituallament una pujada i desprès... mare meva quin descens !!! Baixem ni mes ni menys que per un circuit de la Copa Catalana de Descens que ens porta fins al pantà de Susqueda? , uff impressionant! Peraltes,trams ultra-ténics. Passarel·les de fusta que si no les esquivaves podies fer el salt de la teva vida (l’últim..), tallats, tot,tot i tot!!! Una autentica bogeria de mes de 5 quilometres, tot un plaer arribar sencers al Pantà!

Com que l’Ada ja no té mes càmeres rodem junts per lo que pugui ser i la veritat es que ho gaudeixo, em recorda a la Volta a la Cerdanya, aquí agafem una miqueta d’aire i ens tornem a enfilar uns quilometres mes, la pujada no és molt forta però està caient un xàfec considerable fins al punt de caure pedra..... això és de boixos! Després de la pujada enllacem amb una baixada de pista, bon moment per descansar, llàstima que sembla que el grupet de quatre que anàvem ens relaxem massa, ens passem un trencall i ben passat....merda no teníem prou pujada que ara ens toca remuntar un quilòmetre i mig, això és passar-se de frenada.... just arribar al trencall veiem passar al Francesc i la Carol.
Doncs res cap amunt ben emprenyats cada vegada que remuntem ens passa alguna cosa... per rematar-ho ara comença una llarga i dura pujada... tinc les cames prou petades ja i tot just portem uns 40km. Anem pujant, l’Ada uns metres endavant pujant i jo anar-hi anant! La pujada és d’uns 5 quilometres doncs al segon la cosa es complica de manera horrorosa, l’Ada ha tornat a punxar..... repassem la coberta no trobem res, trec la meva càmera (la única), muntem i no que cony passa però no infla sembla que la vàlvula està xunga, merda ens quedem sense càmeres i divagant que carai fer. Finalment busquem un bon samarità que ens deixi una càmera, cosa complicada amb tants quilometres per davant... però un bon jan, el Sergio del Bicisprint ens deixa una, des d’aquí Moltes Gracies!!!!
Es la nostra última oportunitat, tornem a desmontar, muntar, inflar i ....... merda!!! Un altre càmera a prendre pel ... estem desolats,desanimats,emprenyats i lo pitjor sols! Ens esperem uns minuts i per allà ja no passa ningú som els últims amb diferència. Així que no queda més remei que caminar, l’Ada es carrega la bici a l’esquena i cap amunt i aquí veiem clar que s’han acabat les Guilleries per nosaltres. Mentres pujàvem ve un cotxe, és de l’organització que està desmarcant, vinga un bri d’esperança però ens diu que la bici no li cap que en un parell de quilometres tenim l’avituallament, mare meva quin plan. Seguim pujant i al mig quilòmetre ens torna a atrapar el cotxe i ara sembla que sí que li cap la bici... així que Ada i bici cap al cotxe i jo a pedalar cap amunt amb el cotxe pressionant darrere...

Ja en l’avituallament l’Ada es retira, quin remei i quina ràbia grrr i jo decideixo provar l’impossible que es arribar a temps al control de temps del quilòmetre 68 no ho veig viable però ho provo. ..

Per sort al sortir una llarga baixada per recuperar forces i una treva en el temps, el terreny està fatal però em toca jugar-me-la per recuperar temps... desprès d’això vindria una pujada infernal d’uns 8 quilometres on vaig alternant platillo,trams a peu i alguns poquets amb mitjà, per morir-se.. Vaig apretant tot el que puc ja que tenia l’idea errònia que el límit de temps era les 16:00 (sembla que era a les 16:30... ) i finalment aconsegueixo arribar acompanyat per un xicot amb una Ventana a les 15:48 increïble!!! Estic destrossat però alhora pletòric d’haver-ho aconseguit! A més en el control diviso un plat d’arròs uaau! I l’endrapo al mes pur estil Songoku, en cinc minuts plat net i preparat per continuar la batalla, ah si teniu curiositat per saber quin temps feia doncs només agafar la bici per continuar la carpa del control va sortir literalment volant, ideal...

El terreny està d’allò més impracticable i ara toca corriols tècnics, bé corriols impossibles en aquell estat molts d’ells complicadíssims per fer-los a peu, un poema... en un d’aquets trams em trobo la Carol, quina alegria trobar gent coneguda porto mig dia autista perdut, petem la xerrada una mica tot explicant-nos les penúries sofertes i continuo endavant. En un altre tram veig al Francesc, estic al·lucinat avui ja no esperava trobar ningú... arribem al control del 78 més o menys, tros de coca, el Francesc que es queda a esperar a la Carol i jo que continuo la meva solitària carrera.

D’aquest control surto molt motivat pensant que falta relativament poc, vint i pico quilometres, i que segur que lo pitjor ja ho he passat, tant de temps com de recorregut. Amb aquesta felicitat continuo i en pocs quilometres el temps em demostra que anava ben errat, de cop comença literalment a caure el cel al damunt, per ser concret en forma de pedregada (i ja van dos) , acompanyada d’una pluja desmesurada,llamps i trons. Tot aquest còctel explosiu el saborejo acompanyat per uns corriols amb la firma del Permanyer d’aquets que amb un dia soleiat no sabries com baixar-los caminant i que en aquells moments son autèntics rius, puc garantir que ha estat un dels moments més durs que he passat amb la bici fins al punt d’agafar por (és el que té anar solet..). Total lo que ja ho donava per fet va resultar ser un autèntic infern amb totes les dificultats inimaginables, alguna pujada de mes del 20% inclosa cap al quilòmetre 90.

Finalment visualitzava l’arribada on amb la que estava caient no esperava trobar ningú però de cop del pavelló surt tot un grup aplaudint i animant, l’Ada entre ells!! I el fotògraf immortalitzant el moment , aquí a la foto amb la cara babau que poso us fareu l’idea de la barreja d’emoció,alegria,esgotament i jo que se que més!!
Uff finalment ho he aconseguit, llàstima no hagués pogut arribar amb l’Ada per tindre la satisfacció complerta...

Recordeu si heu d’anar a St.Hilari mireu la previsió del temps i sobretot feu-l’hi cas!!!!!

Fotos d’alguns masoques coneguts

Mitja hora desprès d’arribar i amb una dutxa calentona encara tremolava si no mireu la pinta d’aquest parell de iaiones i jutgeu :

Ull a la paret de baixada del km 24 i la paret de pujada del 53

Les dades:
100 km
3800 da+
11:22

Campdevànol - Vic 1a ruta roadbookera

Divendres tarda, el Santi em convenç per dissabte anar a estirar les cames, fer un Sant Llorenç a un ritme tranquil, per no cansar-nos pels diumenge que tenim ruta d’entreno per la Pedals de Foc Non-Stop, amb el Rubén i el Francesc. El Rubén s’ha convertit en el nostre personal trainer de les rutes roadbookeres i per això ja en tenim previstes unes quantes, la Molina-Sabadell, el Meridià Verd, la Ruta dels bombers de Vic i la primera: la Gombren-Vic, per aquest diumenge.
Així doncs que el dissabte sense pressa però sense pausa, sortim a les 10:00h tocades cap a St. Llorenç, arribem amb uns 15 minuts de retard respecte al què és habitual al inici de la pujada al Puig de la Creu i el pugem xino-xano xerrant, que diferents que es és fan les últimes rampes que són les més dures quan les encares sense haver deixat el fetge durant tota la pujada! A dalt coincidim amb coneguts dels Falcons de Sabadell, saludem i cap al poble a esmorzar, baixem per un corriol per fer-ho més distret, aquí comencem a trobar una mica de fang que evitem tan com podem per no haver de fer una neteja gaire profunda per tornar a sortir l’endemà.

Gairebé davant de l’església de Sant Llorenç ens creuem amb la Mariona i l’Armand que estan fent un tros de ruta pel Vallès amb les bicis de carretera, aquest parell no paren! Nosaltres ens recreem esmorzant unes canyes de crema i cabell d’àngel dolcíssimes i tornem cap a Sabadell, sempre sense forçar. Abans d’arribar a Can Cadafalch tornem a trobar-nos amb els falcons endureros, el Marcelo i un company i amb ells anem xerrant fins l’entrada de la trialera que baixa a Castellar, que per ells com que és un corriol de no res, deixen per un altre dia per anar a buscar quelcom més de la seva talla. Com sempre ens ho passem de conya en aquest tram, és molt distret i divertit, i avui per primer cop m’atreveixo a tirar-me per una rampeta escarpada amb entrada en corba cap a la dreta que hi ha cap al final, uf és un d’aquells moments d’adrenalina 100%, estic contenta, una més al sac! Es fa tard i s’acosten els núvols, com que no volem “pillar” agafem rumb a Sabadell. Al final 50 kms i 960 de desnivell.

I diumenge.... què dir del diumenge doncs que si no fos perquè ens vem tornar a mullar per enèsima vegada tot hagués estat estupendo.
A més vem superar tots els nostres límits i els de la majoria dels humans:
Temperatura a Campdevànol: -54º
Pendent màxima: 99%
Alçada màxima: 9.083
Desnivell acumulat: 31.420
Velocitat màxima: 91 kms/h

Si més no això és el què diu el meu VDO....
Total que, per variar una mica, de dormir res de res, a les 6:00h en peu per anar a buscar el tren a Canovelles on ens vem trobar amb el Power i la meva roda del davant completament desinflada, així doncs que ja vaig tenir el trajecte cap a Campdevànol entretingut muntant una càmera. A part també havíem de muntar els roadbooks i ves per on el Power s’ha deixat el seu a casa, sort que el Rubén no! Així que em toca a mi començar amb les pràctiques roadbookeres, per si de cas però el Rubén porta el track gravat en el GPS i el més important: al cap. Ja per camins arribem a Gombrén, el punt real de sortida de la ruta, per fer-ho passem per alguns camins que havíem fet a la primera etapa de la Ruta de l’Ermità, però de seguida els deixem i comencem una llarga pujada cap a Faig General. Per despistar, la pujada comença per pista ampla i fàcil però a la que ens despistem es converteix en unes rampes enfangades que se les porten, quina feinada seguir-los, jo amb el road-book darrera de tot, jejeje!

La pista es desdibuixa en zones plenes d’herba, la veritat és que és preciós i les vistes encara més, les muntanyes nevades, les valls verdíssimes, els prats plens de vaques i nosaltres acollonits perquè com segueixi la cosa així per la pedals encara hi haurà neu al Triador, només faltaria!

Seguim pujant, de tant en tant hem d’obrir i tancar els filats electrificats, alguns d’allò més potents, un model que no havia vist mai i que he batejat amb el nom de “triple filat enroscat amb molla”: si mai us en trobeu un d’aquests aparteu-vos al deixar-lo anar no sabeu com peten les molles aquestes!

Passem una porta de fusta i continua la pujada, algunes més suaus, alguna rampa de nassos i arribem a la vinyeta que diu: fita, corriol que no es veu. I és clar com que no es veu no el trobem! com que el Rubén s’ho coneix comencem a pujar pel recte, però ens enfilem massa, mira que ens agrada fer la cabra, i de cop ens trobem perduts, mentre el Rubén i jo busquem el corriol de marques blaves el Santi i el Power la fan petar, més avall divisem un corriol entre els arbres i ens hi dirigim, aquest cop no ens hem passat de frenada sinó de pujada!

Retrobat el camí i ja de baixada parem a esmorzar que ja toca, el dia segueix esplèndid.... algun petit núvol que tapa uns minuts el sol però res més...

Acabem de baixar i enganxem una pista planera, però amb uns tolls d’aquells que la creuen de banda a banda, inventem corriols pels marges o ens aventurem a creuar-los pel mig creuant els dits de no trobar-nos cap sorpresa a mig passar, total que les bicis es van omplint de fang i més fang, el pont de la meva forquilla ja ni el veig. A més vaig una mica de cul, tot s’ha de dir, és el què té anar seguint el road-book, atenta a cada cruïlla, posa el parcial a 0 (que tarda uns segons), fer alguna foto que val la pena i tot intentant seguir el trio maravillas... i quan s’ha de passar pàgina ja no et dic res! Desenganxa la pinça, passa la pàgina, aguanta-la que no voli i tot en marxa sense fotre’m de cap, així que alenteixo una mica el grup. De totes maneres estic contenta perquè un parell de cops he pogut corregir al Rubén seguint les instruccions del llibre de ruta, això vol dir que tan malament no ho faig!

Toca baixar fins la Riera de Merlès a l’alçada de Sant Esteve de la Riba, la riera baixa frenètica de tan cabalosa, d’allà anem cap a la carretera que va de Ripoll a Berga (crec) i la creuem i sorpresa!: el road-book diu que s’ha de creuar el riu, el què no diu és que no hi a pont per fer-ho i acabem amb l’aigua fins el coll, bueno va, fins al coll no però déu n’hi do! I us puc assegurar que calentona no estava!

Més que reanimats continuem la ruta, com no s’ha de tornar a pujar, aquest cop cap a Serrallonga de Dalt, pujo amb el mitjà i el penúltim pinyó i sóc incapaç de pujar amb ells, m’agafen distància però per sort la mantinc, estic fluixa i el finde vinent els 100 de les Guilleries, Mordor returns! Mare meva no sé pas com m’ho faré. Arribem a dalt, són dues cases però el lloc és maquíssim!

Toca baixar i després anem pujant tranquil·lament, uns més que d'altres. Més endavant agafem un GR prou divertit, és el tros més distret, que si pedres, una mica de corriol... per fer-ho més amè ja que la gana ja fa estona que ens crida, per sort arribem a Santa Eulàlia de Puig-Oriol i ens entaulem a la primera terrassa que trobem on gaudim d’unes torrades estupendes de llom amb formatge sota un sol radiant estranyament barrejat amb alguna gota esporàdica, ui ui ui...

Amb la panxa plena arranquem cap a Perafita i els pitjors pronòstics comencen a prendre forma, divisem sobre el poble una cortina de pluja, una altra a la dreta.... o tenim molta sort o és evident que ens mullarem. Més resignats que una altra cosa ens hi anem acostant.

Arribem a un tros una mica perdedor, la pista passa arran de camps i està poc definida però entre el GPS, el Rubén i el road-book ens en sortim prou bé, faltaria més, amb tanta informació! Llàstima que comencen a caure gotes, en un primer moment ens hi resistim, fem veure que no va amb nosaltres, ploure? I això què és? Però res tu, després de rodar una mica amb un gos petit que ens segueix desistim i ens enfundem els Gores, si m’ho haguessin dit quan els vem comprar que els faríem servir tant no m’ho hagués cregut. Aprofito per guardar el road-book que entre l’aigua i el fang està quedant ben galdós. Baixem, planegem, pugem i agafem calor amb els xubasqueros, sembla que amaina i tornem a parar per desabrigar-nos, torno a treure el road book però l’alegria ens dura poc, el terreny està fatal, plou sobre mullat i el fang està d’allò més pastelós, el Francesc ja fa estona que té problemes amb la cadena i la meva s’hi apunta, parem a posar oli però serveix de poc, un metres més endavant tornem-hi, així doncs que anem amb molt de compte i lluny de forçar el canvi hem de patejar algun tros. Comença a ploure més fort, després ens trobem per un moment al mig d’una clariana i torna a ploure de nou, quan sembla que ja ho havíem vist tot la pista es converteix en una fanguera trepitjada per les vaques, és com un mar de colacao amb “tropezones” i a mi no m’agrada el colacao!! Aquí desistim i tallem camí pel mig d’un prat i per si no en teníem prou comença a caure el diluvi universal!

Som al costat de Sant Bartomeu del Grau, ens reunim en petit comitè i decidim baixar a Vic per la carretera, sort que és d’allò més tranquil·la i gairebé no ens creuem amb cap cotxe, per sort també a mitja baixada deixa de ploure i amb el vent se’ns eixuguen els Gore-Tex, això sí els peus i les mans ben gelats, això no ens ho treu ningú!
Al final 87kms i 2000 de desnivell, cansada, molt cansada i un lot de begudes calentones per recuperar temperatura a l’estació de tren de Vic mentre esperàvem el tren que ens portaria de nou cap a Granollers.

Els protagonistes de la ruta:

Ara sí ;)