Pedals de Foc, Que llarg!!!

Pedals de Foc.. mare meva quin mardé i quina mandra, això es lo que tenia jo per el cap com més s’acostava la data i no es lo normal ni el que toca, però la veritat es que no estava massa motivat, masses quilometres en un sol dia!!!

Apa fitxats!

Metals!!!!

Però be divendres arribem a Viella i comencem a veure l’ambient de cursa això ja fa que un es vagi situant i si desprès ho remates amb un breafing dintre d’un cine on nomes l’explicació del punts importants ja se’t fa llarga... aconsegueixes començar a tindre nervis, situar-te i sobretot sortir ben conscienciat que estàs  davant d’un repte important!! Aquí res és fàcil, la prova es quant poses el despertador a les 03:30, mare meva!!!

Bona participació femenina!

Anem a per el matí de la cursa, esmorzar a hores impossibles i cap a la sortida a començar a rodar de nit envoltat de tot de gent amb un repte important per davant, es lo maco d’aquestes curses, amb tants quilòmetres tothom te el seu moment de patiment, tant el crack que acaba en 11h com els que tanquen la jornada. Per cert com sempre molts coneguts i amics, la Fátima que s’estrenava pedalant de nit, els germans De Andres, en Jordi Collado, el Carles dels Independents, els cracks dels MetalBikers amb el terratremol del Llibert, el Grimi, el Mia i la seva alegria, la Isabel i moolts més...

La nau Enterprise

Bon esmorzar abans de la batalla...

Bender Team

Arrenquem cap amunt i deu n’hi do les presses que te tothom , qualsevol diria que s’acaba a la cantonada, jo a lo meu anar fent i procurar no perdre de vista l’Ada que avui tinc especials ganes de compartir la ruta amb ella, així segur que serà molt més distret! Arribem al túnel i .. mare meva quin lloc més lleig per rodar i llarg!! Ben poc que portem i ja pateixo una petita crisis, el dia no pinta massa be, les lumbars ja em molesten i no porto ni una hora i la bici.. feina tinc per fer-la anar recte!! Tinc la direcció feta un nyap i no fa gaire còmoda la circulació així que pensar que només et queden 200km no és gaire engrescador ...

Uhhh la que ens espera...

Males cares, agonia de tunel!

En fi, sortim d’allà dintre, quin horror, i carretera avall ben ràpids, per cert costa de creure però la primera pujada, la d’abans del túnel, tot i ser quarts de 6 del matí vem passar una calor de por, per lo que fos però vem suar moltíssim, quines coses!

Ara millor!

Agafem trencall i per fi a rodar per pista, ben empedrada això si, i on els primers trams de baixada agafo consciencia que això no es Terra de Maquis, quatre pedres juntes i pendent i tots a caminar!! Quina diferència !! També s’ha de dir que la gent amb tot lo que te per davant opta per minimitzar riscos. Camí de Vilaller, com sol passar, les primers confusions, petites però algun tros  toca recular . A Vilaller, avituallament on fem un glop ràpid i prosseguim cap al primer port, el Coll de Serreres.

Quina feinada, tot el dia agafats fins al final!!

Avituallament amb en Marc

Aquí per sort començo anar més còmode, agafem un bon ritme i ja cap amunt recuperant posicions a alguns esperitats que estant pagant les presses del principi... nosaltres molt bé, és lo que vaig gaudir més de la Pedals, el bon equip que vem fer ! Distrets i estones un tirava de l’altre i a l’inversa però sempre molt constants. Per primer cop en 8 mesos torno a portar comptaquilòmetres així que vaig controlant l’alçada en tot moment, s’agraeix, però quant arribem a lo que l’última vegada era a dalt de tot, l’alçada no quadra i el gps no marca per agafar la baixada... Caram sembla que tenim una novetat, mirem a un costat i surt un corriol, vinga som-hi ! Això si cap amunt i als pocs metres a caminar!! Es preveu una variant dura i es confirma, uns minuts de caminar fins coronar i un cop a dalt un corriol aeri xulíssim, amb vistes espectaculars però evidentment  més cansat que l’antiga pista de baixada!! Aquí m’ho passo bé, celebro el canvi tot i que ens fa suar!! Per cert amb aquesta modificació tampoc es passa per el camí de l’aigua que també tenia tela..

Pujant amb en Jordi de Castelldefels

Superada la baixada, un altre coll, el de Sant Salvador, aquest es agraït anar fent i cap a munt, aquí coincidim amb en Jordi, de Castelldefels crec, un carretero com es reconeixia ell amb qui vem rodar una bona estona. Apa un altre al sac, seguidament el de Sas on el terreny està millor que altre vegades però es ben llarg i comença a posar a lloc les cames... baixada i avituallament abans d’encarar el coll d’oli on tinc ben clar que tocarà prémer les dents.  

Pobre Chavarria amb bon humor desprès d'una bona pinya!

Apa cap amunt , al contrari que l’anterior aquest és curt, curt però ben malparit, primer unes rampes que piquen de valent per, un cop superades, arribar a una zona de caminar prou dura, la part bona és estirar les cames i sobretot descansar el cul!!!!

Una de les principals característiques del port és que la pujada és ben dolenta però la baixada tampoc és gens fàcil, poder és el tram més tècnic de la Pedals, molts esglaons, pedra o lo que es lo mateix: ben cansada!!! 

Coll de l'Oli, tremenduu!!

Quan vaig arribar al final, vaig respirar alleugerit, aquest port és molt car de superar i ja el teníem fet!  

Ara just lo contrari, agafar carretera  i anar pujant suament fins a ESpui, s’agraeix les cames comencen a estar ben tocades...  Aquest tros per això també se’ns fa  llarg, abans l’avituallament era més a prop i ara es just als peus del temut Triador, uns 10km de carretejar.

Ara escrivint la crònica em passa com al breafing, tinc la sensació que la ruta és molt llarga, quines coses!!!!

Anem a buscar una piscina?

Arribem al preuat avituallament, la gent ben còmode menjant plats de pasta, nosaltres just lo contrari, l’Ada amb la panxa fora de lloc i jo que amb la calorada que feia ja se’m posava malament la pasta de mirar-la!  Aquest va ser un moment dur de la ruta, com que no veníem cap dels dos especialment motivats i érem molt conscients de la enorme pujada que teníem al davant, la moral no estava en el seu millor moment i en més d’imaginar-nos ja al capdamunt, ens imaginàvem plàcidament en una piscina!!! Però bé, com que la gràcia d’aquestes rutes és superar aquest moments, parada breu no fos cas i cap amunt!!! 

Arrenquem Triador amunt

Això si la pujada la encarem amb calma, sense necessitat de comentar-ho els dos arrenquem a un ritme caragol, prudents , tot i així em sorprenc perquè amb el grup que sortim encara van més pausats i durant la pujada encara anem avançant! Està clar que millor anar amb un ritme lent i constant que no arrencar valent i arrossegar-te quatre corbes més amunt!   Un que va pujant caminant al avançar-lo ens deixa ben espantats, li donem ànims i ens diu que va caminant perquè li fot molt mal el pit.... insistim en trucar l’organització però diu que va fent que si no millora tornarà a l’avituallament.. com sabem que es continu de gent pujant continuem amunt, al nano no el vem veure més però tampoc tenim constància que ocorris  res . Com més a munt, més fácil trobar gent enrampada, nosaltres per sort ho anem portant prou bé i en els últims 500 metres ens creuem amb una ciclista que baixa, sense dorsal, i fantàstica sorpresa! Es el Mariano que està per allà animant, ens creua i lo pròxim que sentim és:

-          Ara hauré de tornar a pujar però em quedaré a uns metres que els de l’avituallament ja estan farts de veurem passar!!

Així que tenim el luxe de compartir els últims metres del Triador amb ell, tot un plaer!!!

Vinga!!

En Mariano, l'animador del Triador

A l’arribar a l’avituallament estic eufòric, estic contentíssim de lo bé que hem pujat els dos junts, molt constants, ràpids no però tot d’una tirada si! Amb 118 km al damunt això ja és molt! 

Triador superat

Uff....

Lo que ve ara al conèixer-ho no engresca gaire, cap a la Portella Blanca, sortim a bon ritme i coneixedors que es llarg però tot i això sens fa molt més llarg!!! Uff anava veient una corba i estava convençut que desprès d’ella venien les últimes rampes abans de baixar.. doncs potser a la corba erem a mig camí!!!!!

Cap a la Portella Blanca, llaaaarg....

La baixada a Espot també la recordàvem més baixada i caram te algunes rampes amagades, a més superades aquestes ens pensàvem que agafàvem una forta baixada fins l’alberg on acabaven l’etapa els de la plata i el control de pas, però no!! Ens desviem i ens anem allunyant de l’alberg, agafem un corriol d’allò més distret i ens encarem cap al poble!! Apa avui està tot més lluny, menys per desprès, això si!!! Son vora 1es 4 de la tarda quant arribem al control de pas, ben content, al 2009 passava a les 18:00 ben torrat!!! 

Espot amb la millor companyia!

Aquí ens trobem al Jordi Collado amb la Gemma, incombustible ella animant!, que fa la plata i ens diu que de moment va segon , oeeeh! Molt be Veí!!! Allà també estant els germans de Andres, el Dani que és una mica pupes sembla que la roda li va perden aire, res greu per sort!

No es que falti precisament poc ni que sigui precisament pla, uns 70 km amb les seves sorpreses, però un es queda molt alleugerit a l’arribar aquí! 

Quin patir

Prosseguim, d’aquí al final sembla que tot es igual, fins i tot les males costums continuen, ja que abans de Son s’agafa un corriol xulíssim i cansat, que va paral·lel a la carretera doncs igual que el 2009 continuem veient gent que es despista misteriosament i fa aquest tram tot xiulant per la carretera...Hi ha gent per tot!!!!

Per fi Alos d'Isil

Aquesta, podríem dir ‘segona etapa de la Pedals’ la compartim  molts quilòmetres amb l’Hernan, ja amb la primera part hem coincidit molt, resulta que te uns alts i baixos constants!! Tant punt passa volant que el trobem clavat, un cas però bona gent!!

Què més, un altre punt mític de la Pedals, arribem al Calvari, amb el nom paga però aquest cop encara el gaudim prou, com a mínim fins al tram de caminar! Al sortir del Calvari ens trobem amb un catxondo animant que ens diu algu aixó com:

-          Vinga que ja ho teniu, pugeu una mica, Montgarri, tot recte i arribeu al Pla de Beret i ja està baixada fins Viella!!

Ben be com si quedessin 5 km!!! I no una trentena llarga... sort que n’erem conscients!!

L’arribada al proper avituallament sens està fent llarga i els bidons comencen a tremolar, així que  la presencia d’una font rajant es una bona excusa per parar un minut a omplir aigua i recuperar!!!

Ara si, avituallament a Alós d’Isil, a les portes de la pujada cap a Montgarri, vinga, vinga!!  Primer aproximació per carretera on atrapem a un que teòricament portàvem darrera, l’Ada li pregunta si ha passat per el control i el pobre li cau la moral per els terres, se’l havia saltat, amb el seu control de firmes, i no s’havia assabentat!!!  Amb resignació fa mitja volta per solucionar-ho!

Pujada a Montgarri, l’altre vegada em vaig arrossegar molt, aquest cop anem bé, encara amb l’Hernan però no per gaire ja que en un tram de rodar més planer se’ns escapa volant!! Doncs lo dit, anem prou be però sembla que Montgarri sempre te que guanyar la partida, de ritme prou be però la moral se’ns està desmuntant, no arribem mai !!  Busquem per tot arreu la silueta inconfusible del campanar però no apareix... per Deu quin crim de pista i amb un vent de cara que fa basarda!!! I això que com tota la Pedals el paisatge és espectacular!! Com que tot arriba, per sort, arribem a l’avituallament, ohh per fi!!!! Aquí trobem més companys que es queden aquí una estona recuperant, nosaltres uns beures i vinga amunt que ja s’intueix el final de l’aventura!!

Montgarri!!!!!!!!!!!!

Per sorpresa nostra unes rampes més amunt ens trobem a l’Hernan estirat en un costat recuperant-se d’una senyora pajara !!! Prosseguim ben cansats però il·lusionats ja intuïm el Pla de Beret, l’arribada aquí resulta emocionant, ja saps que has vençut els ports i que lo que queda tira avall! A més l’altre cop arribava aquí de nit i em tocava baixar per la carretera, aquest cop no!!!  Llum natural i corriols!!!!!!!!!!!! Ah i l'Hernan ens torna a atrapar i ja no el veiem fins l'arribada.

Pla de Beret, vinga que ho tenim!

Tram inèdit per mi, molt maco però la veritat es que desprès de 200km  les baixades també son molt dures, els corriols empedrats fan que les mans i els braços es queixin i un vent en contra que tot sigui més complicat! Certament molt esgotador!  Això si passem per el poble on diuen que tenen uns ossos i per fi els veiem !!  

Per rematar-ho tot em quedo sense piles al gps i per no parar fem tot el tram només amb el de l’Ada, anem cansats i dubtem als trencalls més de lo que voldriem!!!

I per no fer-ho més llarg, si ho aconseguim!, arribem a Viella i emocionats passem l’arc d’arribada agafats de la mà ben conscients d’haver superat un gran repte,  no es pot negar que la Pedals és molt especial!!! 

Finishers!!!

Arribem amb llum i ben contents, volíem intentar fer unes 16 hores i han sortit 15:50, estem destrossats però encara ens podem moure i per demostrar-ho ens apuntem amb els cracks dels MetalBikers desprès de sopar a anar a fer uns gintònics, això si que és una nonstop!!!!

Amb en Pep, bona feina!

Moment MetalBiker Gintonic, que grans!!

Tots van fer segons de les seves categories però son uns autèntics  campions!!

Apa ara si que ja podem dir que hem superat la Pedals com Deu mana, no estava animat però la veritat es que ha estat una gran experiència!!

Ah per cert a les 5 de la matinada dormint placidament a l’hotel començava a ploure de mala manera... els pobres de la Plata al dia següent les van passar ben magres, amb vent, pluja, pedra.... 

Pedals de Foc: Santi's Cronica

Tunel de Viella
Comencem la Pedals tot pujant per uns carrers de Vielha cap amunt, la imatge és bastant curiosa, les cinc del matí tot de sonats/des amb frontals, llibre de ruta i més de 220 km per davant!! Mare meva, per la meva part extremadament serio i pedalant com si els genolls foren de porcellana i es poguessin trencar, si ja en una ruta així la majoria està dels nervis doncs jo ni uns explico... L’Ada tot i que avui ha sortit ha una velocitat racional a poc a poc va marxant això si m’aconsegueix arrencar un somriure amb la seva actitud, mentres tothom va concentrat amb la foscor i els nervis, ella va càmera en mà fent fotos!!! Deixem el poble hi anem pujant per una pista que va paral·lela a la carretera, deu n’hi do quines rampes, tardo ben poc en estrenar el plat petit hi així uns 6 quilometres fins que sortim a la carretera per entrar al túnel vell de Vielha. Quin conyàs de túnel, cinc quilometres que no s’acaben mai i tot de gent que em va passant però això avui no preocupa massa lo important és que els genolls no es queixin que amb els quilometres que queden segur que em torno a creuar amb molts d’ells!

Sortint del túnel ràpidament agafem camí tot vorejant el riu amb trams bastant pedregosos on ràpidament comprovo que el porta-roadbook que ens ha donat l’organització no compleix gaire bé la seva funció i les fulles no s’estan quietes a lloc...

Així que mentres no invento algu per poder seguir el roadbook hem toca seguir a la gent amb tanta punteria que en el primer trencall ja ens passem de llarg, poca cosa però apa a fer marxa enrera que el recorregut és curt... Amb tot arribo a Vilaller on tenim el primer avituallament i control de firmes, hi amb el control una bona cua.... però jo tot hi nomes portar 34 km dintre meu estava creixent l’esperança que avui lluny de lo esperat podia ser un bon dia, primer port superat i els genolls sense queixar-se!!!!! I en la parada obligatòria mes coses per l’alegria, els sogres i la Carmen animant hi ajudant en tot i gracies el tap de les firmes.... veig a l’Ada retinguda uns metres endavant hi és clar això em fa pensar que no vaig tant malament!!!! Son dos quarts de vuit, deixo llums a la family i cap al següent port!!

Coll de Serreres

Vinga tornem a concentrar-nos en el pedaleig i cap amunt, aquests són uns cinc quilometres amb pocs descansos així que cadència, plat petit algun tram hi anar-hi anant, en aquest començo a fer vida social trobant-me gent coneguda lo que ho fa molt mes distret, em trobo amb el Quiles, en Joan del Cicles, la gent d’Asturies que vam coneixer al Soplao i d’altres que segur m’oblido. Per alegria meva arribo a dalt sense molèsties, més motivació per mi, i comença una bona baixada per recuperar forces per afrontar un tram ben complicat... Aquest és el camí de l’aigua situat tot just als 47 km de ruta, el camí aquest és preciós, vas vorejant el riu per un continu corriol trencacames, un puja baixa constant amb trams d’empènyer la bici. I això es lo que porto pitjor, el caminar, aquí si que noto molèsties al genoll dret que em fan moure amb molta delicadesa.. recordo fa poc més d’un any que anava per aquelles pujades empenyent la bici amb alforges, sort que avui pesa mooooolt menys!!!! I ja amb les cames ben calentes per aquest camí a per un altre port.

Coll de Sant Salvador

Aquest ja comença a posar tothom al seu lloc, ara ja no soc l’únic que porta una tàctica conservadora hi ja em trobo alguns dels que em passaven com a bales per el Tunel de Vielha ha un ritme molt mes tranquil, si es que ja portem unes pujadetes hi aquesta ja es de les series, més de vuit quilometres de pujada amb algun tram al 11% . Aixó si el paisatge es fantàstic passant per pobles espectaculars com Iran o Irgo, ideals per parar fer unes fotos, gaudir de la calma però avui això no tocava... avui cap amunt!!! Quant corones aquest port t’obsequia amb la visió de l’ermita de Sant Salvador que es veu petita i delicada al costat d’aquelles muntanyes tant grans però perfectament integrada a l’entorn com si fos la natura qui l’hagués posat allà.

Superat això el camí es calma i en menys de tres quilometres arribo a Gotarta on hi ha el segon avituallament i els sogres ajudant un altre cop, quin luxe!!! Aquí curiosament o a l'inversa de molts cada cop estic millor de cap, cansat però molt motivat per el bon comportament dels genolls, començo a pensar lleugerament que la fita és possible!!!

Coll de Sas

Com si no hagués pujat encara la ruta m'ofereix amb un altre magnífic port i aquest és dels que fan mal de veritat, quin patir!! Un cop enfilats, vuit quilometres per davant amb trams ben pronunciats, però és clar què et pots esperar d'un port en el qual els pobles que passes tenen noms tant suggerents com Raons o encara millor Malpàs!

La mare, ara si que pujo tranquil però no per por dels genolls si no per por de quedar-me sense forces. Aconsegueixo aparentment arribar a dalt i començo una baixada on deixar-se portar tot recuperant però l'alegria dura això tres quilometres, tornem cap amunt amb unes rampes ben dures que finalment em deixen a dalt del Coll de Sas. Han estat més de 11 quilometres de pujada, no se quin desnivell porto acumulat però les cames comencen a donar signes de debilitat. Per sort tenia recompensa hi començava una llarga baixada fins a les Esglésies, que ben situada i a més un cop a baix avituallament!!!

Coll de l'Oli

Però les alegries en forma de baixada duren poc a la pedals hi ara tocava el temut Coll de l'Oli i aquest cop per un recorregut inèdit per tothom. Sempre tens l'esperança de que sigui mes suau però no, primer fem un tram pestós de carretera cap amunt per agafar una pista pedregosa amb encara més pendent, deu quina fluxera pujant, el plat petit es fa el principal protagonista de l'ascensió. D'aquesta manera pugem 400 mt en poc més de tres quilometres per arribar al plat fort del coll, un tram de pateio que sembla dissenyat per el mismisim Permanyer, a pocs metres de començar a caminar tinc el meu moment de tragicomedia, sabent lo que venia penso: prente un gel i sí, l'agafo i és un d'aquets amb tap de rosca que jo mai havia pres, primer cansat com anava em barallo per obrir-ho, un cop obert amb la picabaralla lluny de veure-me'l em tiro la meitat per sobre, ala tot enganxós i veig que el tap m'ha caigut uns metres enrere, baixo de la bici gel en mà per anar a buscar el tap, el recupero i penso aprofita per veure el gel que queda abans no el tiris.... apa cap a dintre!! Jo esperant que fos espès com els powers em trobo un gel super líquid i literalment m'ofego amb ell, per moments no puc respirar.... Doncs sí per llogar-hi cadires l'aventureta amb el gel!!!
A lo que anàvem, tanta historia amb el gel i a la que foto quatre passes empenyent la bici la cama dreta comença a enrampar-se, quin poema d'ascensió ara si que estic patint de valent! Tot un espectacle veure la fila de gent carretejant la bici cap amunt. Un cop superat aquest tram infernal comença la baixada però aquesta no és ni pistera ni fàcil és trialera i amb trams bastant tècnics. Aquí torno a coincidir amb el Joan que deu n'hi do com baixa, jo primer amb precaució, penso porto 100 km i m'en queden mes del doble Vigila!! Però a la que enllaço dues pedres començo a fer el cabra trialera avall, m'ho passo teta i per rematar-ho ja avall passem per un riuet on referescar-se, fantàstic!!!

Aquí em trobo a l'Edu de Madrid, un altre conegut del Soplao i tot petant la xerrada arribem junts a Torre Cabdella on ens rep ni més ni menys que l'Ada: quin luxe!!! I és clar els sogres i la Carmen també, així dona gust arribar als avituallaments i mes aquest que és el que et situa als peus del Senyor Triador!!!!!! Menjo una miqueta, l’Ada marxa cap amunt i jo em deixo mimar una miqueta més per la family! A 2/4 i cinc de dues emprenc la marxa a buscar el Senyor però curiosament amb una cara d'alegria que desentona amb la pujada de peli de terror que m'esperava però es que estic complint els horaris que havia calculat i ara ja la meva única idea/opció es arribar a Vielha!!!!!

Coll del Triador

Surto de l’avituallament ja amb la neurona pensant en el Triador i de fins on aconseguiré arribar, unes de les gracies d’aquest port per els que portem uns horaris relaxats és que et toca fer-lo en una franja horària d’allò mes calorosa, per desfer-se vaja... Amb aquets pensaments al cap primer toca fer un tram d’aproximació per carretera d’uns quatre quilometres per arribar a l’esperada/temuda vinyeta del roadbook que diu:
- Inici pujada al Coll del Triador
És com la porta de benvinguda a tot un repte, les primeres rampes es fan prou bé, encara aguanto el plat mitjà i fins i tot hi ha ombra, en el roadbook el Triador es resumeix en dues vinyetes, una de 7.24 i un altre de 4.57 amb aquets números vaig fent un autèntic sudoku mental, quilòmetre que passo, quilòmetre que calculo quan falta per la meitat de la primera vinyeta, la meitat del port, tres quarts... tot de càlculs per distreure’m i motivar-me metre a metre, ara ho penso hi crec que la tàctica era de xalats però en aquell moment em funcionava.

A ritme de cargol però més ràpid de lo esperat aconsegueixo superar els primers 7 quilòmetres, això m’anima però els últims quatre son durs molt durs especialment perquè aixeques la vista hi vas veient corbes al damunt teu, allò no s’acaba i d’ombra... oblida’t!!!! D’aqui fins a dalt vaig pujar tirant més de cap que de cames, les pobres estaven ben tocadetes, amb tot escolto una veu celestial hi penso, ara si que estàs agafant el ‘pajaron del segle’ que escoltes el teu nom muntanya amunt, aixeco el cap hi unes quantes corbes més amunt veig l’Ada que encara te esma per animar! Quina il·lusió!! I una corba per damunt veig a l’Edu de Madrid també saludant, quin ‘ambientaso’, si algu te la pedals és el bon ambient entre els participants, tothom s’anima mútuament per tal de superar el repte. Amb tots aquets ànims, encara no se com aconsegueixo arribar a dalt del Triador sense parar però movent-me els últims quilometres com si ho estigués!

Quina alegria, ara a buscar el control que sembla que l’han posat una mica més avall, els que han arribat abans que jo sembla que no tenen prou que segueixen enfilant amunt fins que ens escolten cridar que l’avituallament és cap a baix. Al avituallament tot son cares de satisfacció per haver superat semblant port i ara sí que no hi ha dubte, com sigui però fins a Vielha.

Coll de la Portella

Però aqui a la Pedals res és fàcil i menys quan portes més de 4000 mt+ a les cames per no parlar dels quilometres. Tot i que ja he superat el Triador encara queda arribar al sostre de la Pedals, veritat que no puja massa però desprès del Triador, just desprès enfrontar-te a 11 quilometres més de falsos plans, es bastant matador, sort que un es pensa que després d’això serà tot baixada fins a Espot...

En aquest tram com en tota la Pedals vaig coincidint pràcticament amb la mateixa gent i això ho fa més distret, finalment aconsegueixo arribar a la Portella, per primera vegada ja que quan vem vindre amb alforges hi havia massa neu, per fi el tema tira cap a baix però resulta ser un miratge... perdem 100 mt de desnivell en uns quatre quilometres però després els recuperem de cop en menys d’un quilòmetre amb un rampot que ens deixa a les pistes d’ski .

Aquí si comença un descens rapidíssim fins a Espot, per mi massa ràpid... som un grupet de cinc i jo darrera tancant intentant seguir-los , tots els trams frenant i apretant les dents es passen a més de 50 km/h , anava mes segur i tranquil baixant per la trialera del Coll de l’oli que per aquesta pista, quines coses!!!! Quan veig que ja arribo al control em quedo alleugerit no anava tranquil amb aquestes presses. Allà alegria de la bona, apunt de marxar però aconsegueixo trobar-me amb l’Ada, que bé i quina alegria veure que tot l’hi va bé i com no tota la claca, els sogres i la Carmen que ràpidament m’agafen la bici,engreixen i em distreuen una mica la neurona de tants pedals!! L’Ada continua com sempre preguntant-me si m’apunto, és un sol, però no ara a mi em toca descansar una mica hi continuar al meu ritme, tranquil però continu! Per cert he arribat a les 17:15, jo em conformava en aparèixer entre les sis i les set, així que estic radiant!!! A la pregunta de i ara que? Jo ben feliç vaig responent :

- Ara? Doncs tot passejant fins a Vielha!!!!

Montgarri i el Pla de Beret

Estava bastant motivat, no ho veia fàcil però sí bastant a mans, però els quilòmetres ja s’encarregarien de demostrar-me que quedava una bona dosi de patiment! Només sortir vaig una miqueta despistat i sol però per sort encerto el camí, passo per dintre d’Espot i cap al trencall de la carretera de Jou, sort que rarament d’això m’enrecordava. Però només agafar el trencall toca un altre de les novetats d’aquets any, abans s’anava per carretera fins a Jou, fàcil i descansat, ara ràpidament agafem un corriol que primer s’enfila de valent i desprès es torna bastant tècnic o lo que és lo mateix molt divertit però és clar en aquelles alçades un ja prefereix avorrir-se però descansar per la carretera que no fer el desgast que suposa aquest corriol. Tot i això felicitar per la troballa, un gran corriol amb uns esglaons al final la mar de distrets. Ah tot just abans de començar el corriol ens hem agrupat uns quants amb la secreta intenció de fer-nos companyia i fer mes fàcil l’orientar-se, entre ells el Javi d’Olleria, el Pablo de Madrid, company de l’Edu, un del Cicles, un valencià i un asturià. Superat el corriol que ens torna a la carretera (mes d’un se’l va saltar..) , arribem a Son on agafem un d’aquells camins que quan portes mes de 160km només el seu nom et fa posar ‘la gallina de piel’
- El camí del calvari

La veritat sigui dita que tot i el nom és un corriol fantàstic, això si ben cansat i lo del calvari finalment va ser més per l’orientació, els trencalls estaven molt junts i en alguns casos paràvem tots els del grup per decidir per on continuar... sortint del calvari s’havia d’agafar un camí on ens havien avisat que hi havia un bon bassal i que ens mullariem, nosaltres en un moment de caos orientatiu aquest camí no el vem veure i vem baixar camp a través, rollo guilleries fins trobar la carretera de la Bonaigua per on continuava el roadbook.

Superats aquests trams complicats, ara el camí era fàcil, pista i amb pocs trencalls sort perquè la llum de la reserva ja la portava fossa. Això si tot aquest tram rodant per els paratges de la Vall d’Àneu, mare meva quina meravella de paisatges, amb pobles pintorescos com Isil. Finalment arribo al control d’Alos d’Isil desprès d’uns puja-baixa per carretera que ho feia tot més complicat. Omplo bidó, menjo una mica, comprovo que l’Ada ja fa un quart d’hora que ha passat per aquí, bona senyal !!! D’aquí endavant el panorama és el següent:

19 quilometres de suau pujada, això es el que diuen... fins a Montgarri
5 quilometres més de pujada fins al Pla de Beret
I arribats aquest punt s’haurà acabat la pujada yuhuhhuhuuhhu!!

Doncs els dinou quilometres de ‘suau pujada’ les passo magres , no porto un ritme molt dolent però em despenjo constantment del grup això mes el camí que es un constant ‘fals pla’ fa que les cames mes o menys funcionin però el meu cap fins ara optimista i alegre en aquest tros no m’ajuda tant com voldria, sort que amb els companys que vaig ben bé des de Espot van animant i això m’ajuda a continuar, aquí torno a rodar un bon tros amb en Pablo que igual que jo la pujada l’està devorant, sense gaire esma per comentar la jugada anem rodant de costat motivant-nos mútuament. Finalment s’apareix davant meu el trencall de Montgarri, portava estona somiant amb ell i en menys d’un quilòmetre apareix el preciós refugi de Montgarri, per cert llàstima del patiment i de no estar de cap de setmana de relax perquè durant tot el camí era un espectacle veure la bellesa del riu amb el seu generós cabal i formant cascades per tot arreu.

Vinga uns minuts de reflexió ocupats en beure un parell de coles i menjar algun plàtan i sobretot de retrobar-me, ja que havia arribat ben mort i tornem arrencar, ara si a per els últims quilometres. Aquí el grup s’ha trencat una mica, alguns han sortit abans i altres han necessitat algun minut més però encara vaig acompanyat i aquest tram el faig sencer amb el Javi. A diferencia d’abans al saber que eren les últimes rampes trec forces de no se on i junt amb el Javi anem tirant del grup bastant alegres. Més ens apropàvem al Pla de Beret mes apretàvem, jo en especial perquè volia arribar-hi de dia per poder agafar els camins i no agafar la carretera. Ho aconseguim encara hi ha llum, el Javi para un moment per fer unes fotos i mentres arriben els altres, tornem a ser un grup. Amb tot, un d’ells pregunta:
- Per on baixareu ara?
I jo amb tot el convenciment del món responc:
- Home!! Ara no farem el ridícul, amb lo que ha costat arribar agafarem el camí
La meva sorpresa es quan veig que em quedo sol amb la afirmació, tots callen i el de la pregunta que ho tenia tant clar com jo diu:
- Jo per la carretera

Tot i això, suposo que per el meu convenciment un grupet em segueix cap al camí, el Javi, el Pablo que ja estava en la entrada del camí preparant-se les llums i un parell mes. Fem 200 mt i el camí toca compartir-lo amb un riuet, quan els companys ho veuen arriba el motí definitiu, la frase del moment és:
- Jo per aquí no baixo, agafo la carretera
La qual la teníem a cinc metres...
Així que quan em vull donar compta els tinc tots baixant per la carretera, reflexiono uns segons i decideixo seguir-los, bé perseguir-los.... ja que baixar sol per els corriols de nit no era bona idea.
Amb resignació encaro carretera avall en un llarg descens que em va deixant glaçat i cada vegada més fart de bici, ara ja només vull arribar, tot i això encara intento convèncer algun company de passar per Unha però sense èxit. Desprès d’una mitja hora eterna de baixada, per fi arribem a Vielha, hi aquí curiosament si que em fan cas per intentar seguir el roadbook i arribar com a mínim per on toca i no per davant de la meta que queda molt lleig!! I aixì ho fem, busquem el Palau de Gel hi recuperem les indicacions, a 300 mt travessem un pont de fusta i ja finalment arribem a la fí!!! Ufff quin alleugeriment, missió complerta, quina alegria!! Veig als sogres però no a l’Ada, que estrany.... fins que parlo amb ells hi em comenten que tot i la negra nit ella està baixant per els camins junt amb un altre nano, que són els últims que s’han atrevit a baixar!!!!

Em quedo al·lucinat, mare meva que agosarada i valenta i l’alegria de l’arribada se’m transforma en preocupació per ella i en ràbia ja que mentres ella s’està barallant amb els rocs no para d’arribar gent que com jo ha baixat per la carretera i que en la majoria dels casos anaven mitja hora per darrera l’Ada, no és just!!!

Finalment la veig arribar, pensava que arribaria emprenyada però res, amb un bon somriure de qui ha fet la feina ben feta!! Estic molt orgullós d’ella, ha fet la Pedals i ni tan sols la nit la fet desviar-se un pam!!!!

D’aquí endavant doncs poc més a dir, una gran sensació d’haver aconseguit superar un bon repte, fins i tot sorpresa ja que els números per si sol espanten però si lo que un any enrere vem tindre feina per acabar en tres dies ara ho fèiem d’una tirada!!!!

------------------------------------------------------Els campions

Aqui un video de la Pedals, no te desperdici veure al Llibert Mill passejant-se per la pedals... (Paciencia amb els anuncis inicials)

Pedals de Foc Non-Stop: Ada's crònica

Puntuals com un rellotge arribem a les 19:00 a Viella, ens trobem amb els pares, que els hem enredat perquè ens vinguin a fer de “cheer leaders” però sense pom-poms i amb un munt de gent coneguda, la Nuri, el Miki, el Quique, el Carles, el Xavi, el Francesc…i ens presenten la Carmen, l’Enrique i l’Òscar. Per sorpresa també em trobo amb la Raquel a qui feia temps que no veia i s’ha apuntat a la categoria plata. Amb el retard que porten els de l’organització ens dona temps a saludar un munt de gent, fins i tot uns asturians que també havien estat al Soplao, en concret al Andrés amb qui vaig rodar una estona i que al final em va treure 10 minuts. A més a més amb ell compartim hotel i descobrim que són els grup que han donat més vida al post de la Pedals del foromtb.
Finalment comença el breafing, tot s’ha de dir que no serveix de massa, lo únic per confirmar-nos que hi ha un parell de canvis a la ruta, concretament pujant al Coll de l’Oli i després d’Espot... ja ho notarem. Prenem els apunts pertinents i quan s’acaben les explicacions tots corrent a buscar els respectius hotels, nosaltres estem al Ribaeta, molt ben situat a un parell de minuts de la sortida, de conya.

Després de descarregar el cotxe, muntar els roadbooks que ens ha facilitat la organització, el dorsal, el xip, sopar, desfer l’equipatge i deixar-ho tot apunt per l’endemà, anem a dormir a les 23:30h i entre els nervis que provoca estar tan sonat com per apuntar-se a fer 230 kms amb 6000 de desnivell del tiron i els sorolls de les altres habitacions ens posem a dormir encara més tard.

Sortida i Túnel de Viella
Al cap de res sona el despertador, són les 3:30h i ens toca enfundar-nos els culots i esmorzar per poder prendre la sortida que és a les 5:00h del matí, estem sonats!! Per sort sembla que no fa fred, així que maillot i manguitos és la tria que fem per sortir, llums al casc i cap al túnel de Viella i falta gent.

El Miki, la Nuri, el Xavi i el Santi a la linia de sortida

Amb la Raquel abans de sortir

Em sap greu no poder fer la ruta amb el Santi tal i com havíem pensat però al no tenir els genolls al 100% em prohibeix que l’esperi: a sus ordenes!! Així que al poc de sortir començo a tirar una mica més que ell i ens separem. Comencem pujant, em fa por apretar massa per no carregar-me d’un principi així que intento moderar-me, passo a una altra noia, em diu que és diu Maite, li desitjo sort i segueixo amunt per la pista, ja comencem saltejant bassals, creuant algun rierol i després d’una bona rampa agafem la carretera que ens porta directes al túnel vell.

Seguint els consells d’un noi que m’avança intento enllaçar el grup que tinc davant per no fer el túnel sola que ha de ser un avorriment important, són una colla de prop de Sagunt que ja van venir l’any passat, així que anar conversant el túnel passa més ràpid i tot i així es fa pesat. Surto i ja clareja, em deixo anar carretera avall fins arribar el primer trencall a mà esquerra on agafem la pista que bordeja un pantà. Aquí comença el meu cabreig amb el road-book i suport del road-book que ens han donat els de la organització, amb el “tracateo” de les pedres i a la baixada no hi ha manera que se’m aguanti obert, se’m tanca tota l’estona, a més perdo molt de temps tornant a trobar la vinyeta que toca perquè les pàgines no estan numerades i per tant he d’anar revisant als dibuixets, així que mentre avanço a trossos seguint a gent a trossos seguint el road-book vaig deixant anar tot tipus de renecs. I nosaltres amb els suports de road-book del Ruben i la Noe al hotel, quina ràbia!

Per sort, tot i aquest primer tros es bastant perdedor aconsegueixo arribar al primer control i de seguida veig al pare fent-me fotos i la mare ben acompanyada amb la Carmen. Faig cua per signar mentre xerro amb ells i bec una mica d’Aquarius i començo la meva dieta del plàtan, si en el Soplao semblava una mona de tants plàtans que vaig menjar aquí no va ser menys, semblava canària, me’n vaig fer un fart durant tota la ruta.

La Carmen i els pares al control de Vilaller, s'ho passen teta

Barallant-me amb el road-book, a veure si aconsegueixo que estigui quiet!

Mentre espero va arribant gent i més gent i entre ells el Santi, quina alegria, això vol dir que no està tan malament, estupendo! Signo i continuo.


Coll de Serreres
Surto sola del control i al cap de res ja m’estic saltant un trencall, torno enrere i agafo el carrer correcta i toca encarar el segon coll del dia, aquest el recordava bastant suau de quan el vem fer l’any passat, però tot i així intento conservar i no apretar però em sembla que no ho sé fer massa, començo a pujar amb un parell més i ens anem intercanviant posicions, ens passen un parell prou embalats i atrapem a dos dels grup d’asturians, el Fernando o Californiagym i el Rober. Aviat comencem a baixar i veig als valencians del túnel que tenen problemes amb una coberta, m’enganxa el Fer i ens deixem anar fins a Llesp.

Coll de Sant Salvador
Amb en Fer també compartim el Camí de l’Aigua mentre parlem de les diferències entre el Soplao i la Pedals, que amb el poc que portem, tot just uns 50kms, ja ha notat que tècnicament serà una miiiiiiica més complex. Això sí, el caminet és preciós tot i que hi ha algun tram que hem de fer a peu, però no m’hi atabalo com que ja m’ho conec...
A mig camí de l’aigua veig a un noi que com a mínim és el segon cop que el trobo reparant una punxada, l’animo i em diu que ja en porta 3, coi quin inici, sort que no m’ha passat a mi perquè ja ho hagués deixat estar!
S’acaba el corriol i agafem la carretera cap a Iran, el Fer para a treure’s la jaqueta i jo segueixo sola amunt, l’asfalt se’m fa pesat però m’animo quan veig que en venen uns quants darrera entre ells el Francesc, que al final, just davant d’Iran m’atrapa. Llavors la pujada es suavitza per tornar a picar una mica més abans d’arribar a Irgo i després a l’ermita de Sant Salvador, preciosa!

Aconsegueixo que no em deixin enrere els que m’han passat a Iran i baixo darrera seu fins arribar al segon control a Gotarta, on tot i que no havíem quedat em trobo als meus fans que m’ofereixen un canvi de bidó. Xerro una mica amb ells mentre, com no menjo plàtan i taronja, m’expliquen que el Santi tenia bones sensacions amb els genolls, que la Nuri va recuperant temps després d’haver punxat al principi, que el Miki va segon... vaja que estic la mar de distreta. Netejo una mica la bici amb una manguera que han tret els veïns del poble.
Em despedeixo i segueixo avall, diviso el lloc oportú i faig una petita parada per pipinar, quin descans, ara es baixa millor, jejeje!
Arribant a Malpàs ja començo a tremolar, recordo de l’any passat el següent port molt i molt fotut...

Coll de Sas
I els records no m’enganyen, aviat comença la pujada cap a Castellars, primer d’asfalt amb unes rampes importants i unes corbes tancadetes, per sort m’atrapa el noi de les punxades, i s’apiada de mi i es queda a donar-me conversa, és diu Jordi i és de Torres de Segre, l’any passat va fer molt bon temps sense proposar-s’ho i aquest any que anava més fort per entrenar per l'Ironbike el putegen les punxades, tot i així no perd el bon humor i com que ja no s’hi juga res decideix acompanyar-me un tros, la veritat és que li agraeixo enormement perquè sola aquí m’hagués desmoralitzat més del què ho vaig fer. Deixem l’asfalt i agafem rampes iguals o pitjors però de pista amb grava, el què faltava! Quan atrapem a un parell i veu que m’hi poso a xerrar el Jordi tira al seu ritme i ja no el torno a veure més.
Per sorpresa un dels nous companys és l’Eduardo de Madrid, conegut de la Noe i amb qui s’havia creuat el Santi al Soplao, estem una estona pujant junts i anem xerrant. Que bé, segueixo distreta. Més endavant però ens separem i és llavors quan em passa el Quiles, jo que em pensava que estaria molt més endavant, ens saludem i ell i el seu company es foten a tirar, ni intento seguir-los.

El Quiles

Rodant amb l'Edu

Pujant el coll de Sas, foto de l'Edu

A la baixada trampa m’atrapa l’Edu de nou. És trampa perquè et penses que ja toca baixada fins les Esglésies i no, baixes a Erta i Sas i llavors torna a pujar per anar a trobar el Coll de Sas, llavors sí que ja baixem primer per pista i després per asfalt fins les Esglésies on trobem el tercer control i tota la colla dels Ges Extrem.

Coll de l’Oli
Aquí comença una de les novetats, així que a partir de les Esglésies i fins arribar a dalt del Coll de l’Oli tot és nou, i la veritat és que potser sí que era més curt, tot i que no m’ho va semblar, però el què estic segura és que era més dur! Mare meva quines rampes!
Sortim amb l’Edu i el Pere darrera dels Ges Extrem, aviat me’n adono que no podrem seguir-los així que veiem com els maillots verds s’escapen, però que no ho veuen que això puja de valent? Deixem la carretera i les rampes de la pista són pitjors, però poc a poc i bona lletra anem fent, deixo al Edu però de tant en tant li foto un crit animant-lo.
En aquesta pujada me’n passen un parell prou ràpid, aquests sí que han sabut reservar penso, jo no, passem una tanca i tinc avisos de rampes així que intento anar més relaxada, plat petit i un parell de pinyons per sota per evitar que la rampa s’acabi de manifestar i arribo al Coll de Pemir, no estem pas a dalt però aquí baixa una mica. Aquí em trobo de nou al Quiles que han parat amb el company a menjar algo.
Seguim un grupet i arribem al tros de pateio amunt, pujant per l’altra banda el tros de caminar amb la bici als hombros per mi era molt més curt que aquí, el lloc és maco, les vistes espectaculars i el verd i contrasta amb la terra argilosa però calia fer-ho més complicat?

Tram a peu cap al Coll de l'Oli

Finalment arribem al Coll de l’Oli, estic una mica mosca perquè recordo de l’any passat que aquesta baixada no em va agradar gens, la vaig fer gairebé tota a peu, però per alegria meva aquest cop no, la baixo gairebé tota muntada, això sí sense córrer i em distrec! Que bé! Suposo que al no portar les alforges i portar una forquilla com Déu mana hi deu tenir algo a veure!
Lo divertit s’acaba i arribem a pista asfaltada que hem de baixar fins a la carretera que ens porta al control de la Torre de Capdella, als peus del temut Triador. Abans però presencio un dels fets més desagradables que he viscut des de que surto amb la bici, just abans d’agafar la carretera cap al control, un noi ha caigut, va sense casc i té un bassal de sang al voltant del cap, els que arribem no sabem què fer, si apartar-lo de la carretera o no, busquem en el roadbook els telèfons de l’organització, mentre uns truquen els altres anem cap al control per avisar, m’estic marejant de la impressió. Quan arribo ja han donat la veu d’alerta. Pel què vem saber al final se’l van endur i l’hauran d’operar però de l’espatlla o algo així, es que no es pot anar sense casc pel món!
Al avituallament hi ha els pares, que bé, em donen un bidó fresquet i crema pel sol i la Carmen que em proporciona l’oli que necessita la cadena des de fa uns quants quilòmetres. Els de l’organització m’ofereixen un plat de pasta que no em ve gens de gust així doncs que menjo: plàtan, com no! Me’n recordo del Ruben:
- si arribes a les 13:00 a Torre Capdella vas bé. I més o menys era aquesta hora, perfecte!
Quan ja estava a punt de marxar arriba el Santi amb l’Edu, jejeje el madrileny va canviant de parella! Ens saludem, ve molt alegre això vol dir que es troba bé, de conya!

El Santi i l'Edu tot feliços arribant a Torre Capdella

La parelleta!

El senyor Triador

Em poso en marxa sola, veig gent davant i darrera, el tros d’asfalt amb lleugera pujada fins agafar el trencall cap al Triador se’m fa pesat, no el recordava tan llarg. M’alegro d’agafar la pista i començar l’ascensió, la primera part la faig amb el Pere de Vilassar, amb qui xerro unes quantes corbes fins que m’agafa una rampa a la part baixa del quàdriceps de la cama dreta, paro i estiro, camino una mica però sense perdre massa el temps i remprenc la marxa canviant el plat mitjà pel petit i jugant amb els pinyons per no forçar tan. En Pere ha parat per atacar un gel i l’avanço just quan arribava l’Edu així que vaig bona part de la pujada amb ell, em va de conya perquè m’explica un munt d’aventures extraordinàries, ha estat amb la bici per un munt de llocs, el Marroc, França, Itàlia, Grècia... i el seu pròxim objectiu: sud-amèrica, waaaw!

El camí que puja al Triador

Uuuuu p'arriba!

Quan ja portem més de 7 quilòmetres d’ascensió es queda una mica enrere i jo segueixo pujant al meu ritme, ara ja no queda ni un arbre a la vista, només la muntanya pelada i em proposo no mirar amunt, ja que l’any passat em vaig ratllar molt veient el què faltava però no ho puc evitar i de tant en tan hi faig un cop d’ull. Em vaig enfilant però per sort també miro cap avall, mare meva que amunt que ens enfilem i aquella taqueta d’allà vermella, que puja a un ritme la mar de bo sembla el Santi, i si el crido.... per provar-ho no hi perdo res i sí, era ell em saluda i em quedo més que tranquil·la si aquest al final m’atraparà hi tot!

Les corbes no s’acaben mai, miro amunt i sempre en veig un parell més, però finalment en veig una on no hi ha cap ciclista, bona senyal, això vol dir que el coll està abans i que per allà ja no s’hi roda, estic a punt d’arribar!

Per fi, he fet el cim!

Quina il.lusió quan veig el cartell dels indicadors, faig les fotos de rigor i baixo fins al control, he superat lo pitjor!! Veig al Rober d’Asturias l’agafo per banda i demano que ens facin una foto, llàstima que estic més cansada que mai que sinó em poso a saltar d’alegria.

Bec i ingereixo la ració de plàtan de cada avituallament. Però no tot és tan bonic com sembla, el tros que ve ara només n’he fet els 2 primers quilòmetres, ja que la neu l’any passat ens va impedir continuar cap a la Portella Blanca i els que queden sem fan força durs, algun tros puja suau, alguna baixada per canviar una mica i un parell de quilòmetres més durs per arribar a la Portella Blanca a 2268 metres, aquí penso que ja ens toca baixar però m’equivoco, segueix més o menys igual, trams planers, alguna baixada, pujada... variat però no descansat i fins i tot una clapeta de neu.

Últimes rampes a la Portella Blanca

El camí vist des de dalt

Finalment passem el refugi de Quatre Pins, una rampa de plat petit (perquè a aquestes alçades ja no està el “horno pa bollos”) i arriba la baixada tan esperada: pistes d’esquí avall fins a Espot!!
Arribo al control després d’una merescuda baixada a tota pastilla i són les 17:00h, el control el tanquen a les 20:00h i el Ruben m’havia explicat que passant-hi a les 18:00h el temps era prou bo, així que vaig millor del previst, tot i això estic més que cansada i la mare em pregunta què vols fer? CONTINUAR, és clar!
Aquí han posat un control de xip just davant el Refugi les Daines on ens van atendre tan bé l’any passat, vaig passar per l’alfombra i torno per atacar la bandeja dels plàtans, per variar quan marxava arriba el Santi, em confirma que els genolls s’estan comportant i continuo.

El meu campió a Espot!

Montgarri i el Pla de Beret

Em deixo caure fins a Espot i continuo per la carretera fins el trencall de Jou i Son, començo a pujar i al cap d’un parell de corbes em trobo la nova variant, agafem una pista herbosa que puja cap al poble d’Estals, i coi, com puja! Sort que a partir del poble agafem un corriol molt bonic i divertit però bastant més entretingut que la carretera que és per on es passava l’any passat. Durant el corriol noto el primer problema tècnic de la ruta, si no comptem el tancament automàtic de road-book, el tubeless del darrera em perd aire i vaig una mica fluixa... si vaig en compte encara s’aguanta i segueixo sense posar-hi remei.
El corriol desemboca de nou a la carretera, just on m’atrapa un noi, és el Jaume de Lloret. Seguim per la carretera cap a Jou, després de pujada cap a Son, combinant algun tros amb pista per arribar finalment al poble per la carretera i allà agafem el corriol del camí del calvari per darrera l’església. Igual que el del Coll de l’Oli aquest corriol sense les alforges el faig molt millor, tot i així el Jaume em deixa enrera, les forces estan prou mermades i s’ha d’anar en compte, de fet estic tan cansada que fa estona que per molt que el camí pugi les meves pulsacions es queden estables a 150.
De cop m’adono que vaig colada, la vinyeta diu “forta pujada a peu” i jo vaig baixant, a més ja m’he passat el parcial. Torno enrere i me’n trobo un parell de cara, ho comentem i reculen amb mi, em temo molt que el Jaume haurà seguit avall...
Com que diu pujada a peu a la que intuïm un mínim camí ens fotem a pujar a peu amb les bicis a l’esquena, mare meva això està fatal, ens enfilem per roques enormes, ens entrebanquem amb les branques, un dels nois el Chus d’Asturies no ho veu massa clar però ens ve seguint, l’altre, el Sergi, que ja ho havia fet tampoc ho recorda tan dur, a mi tampoc em sona així... i és clar que no ens sonava, anàvem pel mig del bosc i teníem el calvari correcta una mica més a la nostra esquerra amb les seves fites grogues senyalitzant el camí, vaja que hem fet el nostres calvari particular. Tot i així no ens hem perdut i arribem a la pista i prosseguim seguint el road-book.
Ja fa estona que fa una mica de fresca i m’he posat els manguitos, ara ens toca travessar un camp entollat i em quedo amb els peus molls per la resta de la ruta, ja tenia els peus mig adormits i ara a sobre gelats a les baixades. Desemboquem a la carretera i amunt cap al trencall a Sorpe. Uf arribar al control d’Alòs d’Isil se’m fa prou dur, la carretera no puja barbaritats però va fent: pendent de pujada suau que aquestes alçades és com si fos molt més dura, un descans, una rampeta, passem per Isil, sempre remuntant el Noguera Pallaresa que baixa fent una fressa important.
Arribem al control i hi ha dos bikers del Gavà Triatló, l’Emili i el Robert amb qui ens trobarem també després a Montgarri i al Pla de Beret. En aquest control a part de plàtan menjo uns trossos de barreta, que no sigui dit i en aquestes que veig arribar el Rober:

- Pero qué haces aquí si ibas delante mio!!

El Sergi, el Chus, una servidora i el Rober a Alòs d'Isil

Es veu que s’ha perdut en el camí del calvari i ha passat el seu calvari particular amb el Jaume per retrobar el bon camí. El Jaume però s’ha quedat més enrere.
Així que després de que els del control ens informin que ens queden 23 kms de pujada fins el Pla de Beret sortim disposats a totes el Rober, el Chus, el Sergi i jo. Al tornar a pedalar me’n adono que em costarà prou seguir-los, la pujada és suau del 2 – 3% però jo no estic per fotre-li canya i el Rober i el Chus encara volen guerra, aconsegueixo no perdre’ls i la cosa millora quan deixem l’asfalt i agafem la pista, m’hi sento millor tot i que quan comencen les rampes una mica més fortes a partir de les Bordes d’Isil se’m insinua una rampa al bessó esquerra, però dissimulo i vaig fent. Arribem a un tram més puja baixa i començo a notar massa totes les pedres, uf la roda està ja massa fluixa i he de parar a inflar, el Sergi s’espera i perdem de vista als asturians.

El campanar de Montgarri a la vista!

Ja amb la roda més inflada arribem a Montgarri i el Chus i el Rober ja no hi són, em sembla que han parat ben poc, però sí que hi són l’Emili i el Robert, ens intercanviem unes fotos amb el campanar darrera i ells marxen, nosaltres dos mengem alguna cosa més i continuem.
Recordava les rampes de Montgarri al Pla de Beret prou feixugues, no sé si eren les alforges o el magret d’ànec que m’havia menjat l’any passat quan ens hi vem enfrontar però no, déu n’hi do si pugen però per sort són curtes.

Pla de Beret assolit, ara toca baixar mentre cau la nit

Finalment divisem el parking i un somriure se’ns dibuixa a la cara, s’ha acabat pujar per avui! Falta poc per les 22:00 s’està fent de nit, però volem fer la ruta complerta així que decidim agafar el corriol i seguir el road-book no sense abans parar a abrigar-nos i posar els llums. Ens imaginàvem que aquí segurament trobaríem algú de l’organització desviant-nos per baixar per carretera però no és el cas així que agafem el camí més que pedregós avall.
En el tram que creua la carretera ens atrapa el Jaume i ja fem tota la resta de camí els tres junts. Creuem els dits per no caure ja que el terreny és bastant complicat i baixant el frontal queda justet i més mirant el road-book cada vegada que hi ha canvi de vinyeta hem de parar per poder llegir el text.
Per acabar-ho d’adobar passat Bagergue el road-book posa “Atenció tram difícil”, coi només ens faltava això però superem els esglaons irregulars i el pedregar prou bé.
L’últim tram cap a Unha és més senzill en teoria pensàvem que hi hauria l’últim control però travessem el poble i no el trobem, potser ja l’han tret? Però no, el trobem al següent poble Gessa, signem i són les 22:24h. Aquí tampoc ens desvien per la carretera així que seguim buscant un corriol però perdem molt de temps per localitzar-lo, al final tardem uns 40 minuts per fer els 8 quilòmetres de baixada que ens separen de Viella. El meu frontal s’està quedant sense piles i passat les Runes dels antics Bahns d’Arties es mor, just quan s’agafa la carretera cap a Betren, em poso entre el Jaume i el Sergi i més o menys m’hi vaig veient.
A Betren, a 1 quilòmetre de l’arribada, com que vaig sense llum i al breafing ens van dir que hi havia unes obres que tindrien un pas complicat, decidim seguir per la carretera, més val no fer-se mal. Mentrestant ens van passat un munt de bikers que han baixat per la carretera des del Pla de Beret, entre ells l’Edu de Madrid, quina sorpresa tornar-lo a veure!

L’arribada

Finalment després de 18hores i 8 minuts de Pedals de Foc Non-Stop creuo la línia d’arribada, no m’ho puc creure ja sóc FINISHER!! I veig que el Santi també perquè ja ha arribat, un munt de gent coneguda ve a comentar la jugada, els pares (gràcies guapos per l’assistència, quina alegria veure-us als controls), la Carmen (gràcies per tot, l’Enrique i tu us heu passat), la Nuri, el Miki (que com sempre s’han sortit, quins tiempazos el Miki tercer amb 12:21h enganxat al segon i la Nuri evidentment primera amb 14:38h!!). Aquest any com a novetat ens donen un maillot de finishers, ara toca estrenar-lo per pedalar, no per dormir, jejeje:

L'entrega de premis l'endemà, després d'un bon dinar de bufet lliure:

Classificacions