Dissabte d'exploració, ara sí!

Aquest dissabte recuperàvem la idea de sortir els dos a explorar camins, el tema per mi començava a ser una miqueta tabú ja que les dues últimes temptatives havia trencat la patilla del canvi... Però bé a la tercera va la vençuda! Així que rumiant cap on podíem anar se’ns acut mirar un llibre de rutes que tenim per Rellinars i St.Llorenç i triem ruta:

Ruta: La Pòpia - Can Serra - El Ginebral - Sant Jaume de VallHonesta - Santa Creu el Palou - El Farell - Matarrodona - La Balma de l'Espluga - La Morella - CasaJoana

Ara ja per acabar de fer-ho bé i fer una tiradeta decidim sortir des de Sbd cap a Rellinars pedalant jeeeje . Amb tot divendres em truca en John per comentar-me que vol sortir el dissabte cap a Matadepera a buscar camins, li dic que no busqui i vingui amb nosaltres fins la Casa de l’Obac!

Dissabte a quarts de vuit ens trobem amb John a St.Quirze i comencem la ruta, quin gust pedalar sense calor, ja ho trobàvem a faltar ja...
Anem rodant a un ritme animadet cap a Matadepera, un cop allà la primera pujada per entrar en calor el Turó de Roques Blanques, una pujada d’aquestes en ziga-zaga ben distreta,curta però intensa. Ja dalt foto de rigor , continuem cap a la Casa de l’Obac primer un tros de baixada amb molta pedra solta i a continuació ja pista . Una pista que en principi et sembla suau però al poc veus que et dóna poc descans. Faig broma amb el John que no s’ho coneix i l’hi dic que hi han molts ‘falsos llanos’, als pocs quilòmetres ja em xiulàvem les orelles desprès d’unes bones rampes jejeeje.

Arribem a la casa de l’Obac on toca esmorzar i recuperar aire ja que amb la novetat de la companyia d’en John em vingut prou ràpids (2 hores) , més fotos i aquí ens separem del John que ha d’estar d’hora a casa.

Així que arrenquem ja els dos solets direcció Rellinars, aquest camí nomes l’hem fet una vegada en la Montserratina i t’he bastants trencalls. Jo com es costum al segon trencall ja no ser cap a on anar però l’Ada fa gala de la seva memòria fotogràfica per els camins i els troba tots. No arribaria gaire lluny sol jo... el camí cap allà es ben distret, creua un riu,corriol de pujada, baixada distreta . En tot en una d’aquestes baixades salta una pedra i m’impacta al turmell, cardo un crit de dolor i paro . Uff quin mal, baixo de la bici i no puc caminar com si tingués una esquinç.. però res un parell de minuts per recuperar i puc continuar això si acollonit amb les pedres!

Ja estem a Rellinars aquí és on teòricament comença l’excursió, per sorpresa nostra ja portem 38 km així que la cosa pinta que la ‘sortideta’ serà llarga avui. Aquest any si hem après alguna cosa de les sortides amb la Noe es la importància de trobar un forn o pastisseria en algun moment de la sortida!!!! Així que amb els primers autòctons que trobem els interroguem fins que confessen on trobar croissants de xocolata ummm!

Amb la panxa contenta muntem el nostre particular roadbook que ens ha de tornar a portar fins a Rellinars 40km’s desprès. Fins aquí el camí havia sigut bastant ombrívol per sort nostra però ja només arrencar veiem que això de l’ombra ja és historia.... Comencem enfilant-nos i parant cada poc per rellegir el paperot, aquets primers quilòmetres son complicats amb molts trencalls .

En res ens adonem que l’excursió serà molt dura, fa una calor espantosa , no hi ha ombres i al no conèixer els camins ens fa anar molt lents... Per si no hi havia prou agafo i punxo, quina feina per trobar una ombra per reparar!
Desprès d’una estona de pista de pujada en ple sol canviem i agafem un corriol més tapadet collonut si no fos perquè també es de pujada.... aquest camí el vam fer també en la Selenika però en direcció contraria. Una mica més de pista i arribem a Sant Jaume de VallHonesta on hi ha una font amb una aigüeta fresqueta ummmm!

Ara anem cap a un dels punts pintorescos de la ruta, El Farell, per arribar la ruta ens obsequia amb unes rampes importants que ens fan suar la cansalada, collons que es amunt! Un cop a lloc l’esforç val la pena, per qui no ho conegui el Farell es una masia fortificada del S.XIII espectacular però tristament abandonada tot i que veiem que algunes obres de restauració han fet però que també s’han quedat abandonades abans de acabar-les..... Curiosament una de les coses que més ens impressiona al entrar es l’aire que hi corre dintre, que bé s’hi està!!!

Sortim i en poc segona punxada del dia aquest cop de l’Ada, portem 60 km’s i el sol ens està destrossant per moments, si es que anar a descobrir camins en ple Juliol.....

En aquets quilòmetres en ple migdia pràcticament no xerrem jo ja començo a somiar amb el bar de Rellinars... Bé, endavant! Tenim una esperança en el mapa ens marca una font en Matarrodona, arribem ,comencem a buscar-la i amb bastanta feina conseguim trobar-la entre tota la vegetació yuhuuu! Els estanys ben plens de peixos però la font ben seca......



La veritat es que la ruta es preciosa però no es la millor època, prosseguim cap un altre lloc pintoresc, la Balma de l’Espluga:

Aquí nomes sortir, el roadbook ens indica agafar corriol no ciclabe.... Collons quin panorama si quan van fer el llibre no era ciclabe imagineu ara amb el festival de pluges.... Bardisses,herbotes i altres delicadeses envaeixen un camí trialero digne d’una Sant Hilari Express. El tram dura més de mig quilòmetre i acaba amb nosaltres, parem a recuperar amb tanta sort que els mosquits aprofiten per xuclar-nos la poca sang que ens queda...
Sortim del cony de camí per empalmar amb unes rampes duríssimes que ens duran a dalt de la Carena del Camí ral de Barcelona-Manresa. Son quatre quilòmetres que faig com puc tirant de platillo amb l’esperança que un cop amunt toca baixada fins Rellinars

Yuhuu! Comença baixada ,ja imagino el bar ummm! Però massa maco 200mt de baixada i punxo ahhhhhh! I ja van tres, poso l’última càmera i continuo baixant ara amb delicadesa . Però res sembla que la coberta tenia més punxes que les trobades i noto la roda fluixa..... aguanto com puc i aconsegueixo arribar al poble.

Aquí ja no hi ha més que caminar fins al desitjat bar on tinc una rebuda de campió, l’Ada s’ha avançat i m’espera en la terrasseta amb unes coles ,quin luxe!!!!

L’estada al bar es d’allò mes entretinguda m’entres absorbim líquids (2 coles i 3 litres d’aigua) reparem punxades a cop de parxe . L’Ada repassa la seva roda i troba quatre punxes a la que treu una roda punxada... vinga un altre. Reparo la primera,munto, dos minuts i desinflada altre cop...mes punxes! La gent de la terrassa està la mar de distreta, inclús algun ens ofereix ajuda! En tot miro el mòbil i missatge d’en German per sortir demà, no podem però igualment ara mateix amb les punxades estic de bici fins als....
Bé continuem l’odissea, decidim pujar per carretera fins la Casa de l’Obac per guanyar temps ja que ja son gairebé les set ... Fins allà es un senyor port de muntanya de cinc quilòmetres, el qual als quatre la roda em torna a perdre aire ahhhhhhhhhh!!! Res, decisió salomònica inflem a tope i baixem per carretera fins Terrassa . A Terrassa cap a Matadepera amb paradetes per inflar i a Matadepera ens retrobem amb els camins fins Sabadell.

A quarts de nou arribem a Sbd i lo primer que fem és anar a buscar una espatlla de xai de quilo per sopar !! Que el dia ha estat molt dur i ens mereixem una suculenta recompensa.

Km: 108
Desnivell: Entre 2000 i 3000 ...

El Turó de l'Home by Galleteros

Aquest era un cap de setmana de reptes, molts bikers a Viella per fer la Pedals de Foc Non Stop i d'altres a Madrid corrent les 24 hores. Aprofito des d'aquí per felicitar a tots els coneguts que hi han participat, sou unes fieres! I com que no volíem ser menys ens vem apuntar a un repte prou important per nosaltres: Sabadell - Turó de l'Home...

Tot comença dissabte a les 5:00 del matí, sona el despertatroz i toca el ritual d'esmorzar, enfundar-se el maillot i baixar les bicis al carrer. Ens trobem a les 6:00h el Juan Carlos (Pedaleitor), la Mariona, l'Ana i el German a Plaça Catalunya, encara és fosc i s'intueix el nerviosisme de tots plegats, no les tenim totes!! El Santi i jo anem una mica acollonits després de l'experiència del dissabte passat quan la calor ens va deixar caos, esperem avui portar-ho millor. Per començar el Santi ahir va muntar un porta-bidons més a cada bici, l'aigua que no falti!

Anem a buscar el riu per baixar cap a Cerdanyola, on ens trobem amb en Mengi, Jordi (Valquia) i el Nando (Greywolf). Ja som doncs una bona colla però sota el pont de la B-20 a Sant Adrià del Besòs hem quedat amb uns quants Galleteros és que no teníem el gust de conèixer, són l'Armand (el cap de l'expedicío), el Beatle i el Javi. Fins aquí portem uns 21 kms i arranquem com no pot ser d'una altra manera: pujant! Ens enfilem doncs cap a la serra de Marina, per nosaltres de moment la ruta és totalment desconeguda, fem per primer cop la pujada del dipòsit o de la torre de vigia, som concients que queden molts kilometres i sobretot molt desnivell així doncs que anem pujant a un ritme alegre però sense cremar-nos. El Santi està estrenant el seu canvi XT nou i li dona algun problema, però mica a mica es va posant a lloc.

Anem resseguint la serralada litoral en direcció la zona de la Roca, és un anar fent distret, pujades i baixades amb poca pendent i finalment un corriol molt i molt distret amb un parell de tobogants que em diverteix d'allò més. Estic estrenant coberta nova de davant (el Power dissabte passat em va picar la cresta per portar-la massa gastada) i la veritat és que no sé si és per la High Roller nova o no però he baixat més convençuda.

Arribem a l'ermita de Sant Bartomeu, el primer lloc conegut de la jornada, per aquí hi vem passar amb una ruta de la Noe i el Ribi, aquest cop però ens hi aturem i coneixem la senyora Montse, la "mestressa" de l'ermita, que es posa amb nosaltres a la foto i deu estar força avorrida, perquè té unes ganes de xerrar, jejeje! Ens desitja bona ruta i continuem.

Anem a buscar Can Bordoi, per arribar-hi hem de superar una pujada que surt del port de Parpers i on ja comença a picar el sol, fins ara com que era força d'hora s'estava prou bé però s'ha acabat la bona vida. Això sí, a Can Bordoi fem un bon avituallament, esmorzem al voltant d'un pou, amb aigua fresca i una bona ombra.

Continuem cap al Santuari del Corredor, el grup s'estira, la majoria anem reservant per el temut Turó... a més la calor comença a fer de les seves i arribem fregits al santuari, allà ens espera en Rafa (CapitanGarfio) i per sort, una altra font d'aigua molt i molt fresca. Qui més qui menys renova l'aigua dels bidons i tot admirant el Turó de l'Home que es veu francament lluny comencem el descens cap a Sant Celoni amb 67 kms a les cames.

Baixem per corriols i pista, algun tros coincideix per on ens va guiar en Ribi setmanes enrera. Aprofitem per relaxar-nos baixant i agafar aire. Abans d'arribar a Sant Celoni hem de creuar un rierol que ens ve de conya, ens mullem una mica, alguns més que d'altres, i arribem a Sant Celoni, a punt per fer el segon avituallament del dia. El Santi i jo atraquem una pastisseria i el German i l'Ana aquest cop es superen, atraquen una botiga de menjars preparats i es zampen un entrepà de mandonguilles, esto es pa verlo!!

Estic contenta, tot i que ja hem fet 80 kms, he arribat fins aquí bé, no em sento les cames cansades, penso que he sapigut reservar força, me'n alegro, llàstima que després del dinar em noto la panxa una mica regirada... no es pot demanar tot.

Són les 14:00h, cau un sol important i el Turó es veu encara lluny, massa lluny! Però no tenim altre remei, ens esperen uns 22 kms de pujada, casi res! Sortim i aviat agafem el GR-5, ens han parlat molt del camí en qüestió, comença pujant suaument, de mica en mica, però desmoralitza veure l'antena del Turó tan amunt, per això decideixo que serà millor no fixar-m'hi tant i anar fent. El Mengi decideix fer mitja volta i anar a buscar el tren: Mengi hi ha més dies que llonganisses, el pròxim serà el teu!

De cop i volta, passat una masia, la pujada es converteix en unes rampes mooolt pronunciades i amb pedres, l'Armand ja ens havia avisat és el kilometre dur, hi tant dur! Aquí no fem massa bondat i en lloc de desmuntar intento seguir al Santi rampes amunt, aguanto unes tres curves i desmonto després de que ho faci el Grey, el Santi aguanta una curva més. Aviat però tornem a pedalar, tinc el Santi i el German davant, vaig fent al meu ritme i es van allunyant. Passem una curva amb un prat ple de vaques i encaro l'última rampa forta, veig el maillot taronja del Santi al cap damunt i el crido perquè pari un moment a donar-me un gel i per passar-li la càmara de fotos, em sent però no m'enten i segueix. Arribo a dalt i paro en una ombra a agafar aire i intentar engolir un Powergel, no els suporto i a més el que tinc és de vainilla, empalagós i superdolç, ehgs, aconsegueixo empassar-me'n mig. Aigua per tirar avall i m'enganxo a roda del Valquia que acaba de passar, per sort les rampes s'han acabat i el camí planeja, em poso a tirar però fins i tot em sembla que fa baixada, començo a dubtar perquè no porto ni hippie-ese ni res i tinc por d'equivocar-me, paro i ho comento amb el Valquia. M'entres arriba l'Ana i decidim seguir per aquí el Gr està marcat... arribem a la carretera i busquem les marques, hem de creuar i enfilar-nos per un tros no ciclable, dubtem si el track té una alternativa o si relament s'ha de seguir 100% al gr, al final truquem al Santi que ens confirma que ells han passat per allà, així doncs seguim. El tram no ciclable s'acaba aviat i arribem a la masia de Can Grau (si no recordo malament), esquivo un parell de gallines i surto cames ajudeu-me mentre dos gossos simpatiquíssim ens borden a base de bé (quina por!). Seguim els tres, arribem a un trencall i no trobem marques de Gr cap en lloc, perdem el temps buscant cap a una banda i una altra, no vull tornar a trucar al Santi que ja deu estar a dalt el Turó. Per sort arriben el Beatle i el Pedaleitor amb l'autèntic "hippi-ese" i ens indiquen el camí correcta, proseguim però al cap de res he de parar, he punxat la roda del darrera, pffff el què faltava! El Valquia m'ajuda a reparar m'entre en Beatle s'adona que la de davant tampoc porta massa presió, però de moment només inflo. Diria que la parada a més d'un li va anar d'allò més bé per menjar una mica i fer unes quantes fotos amb el Turó de fons. Quan estem acabant de reparar arriben el Rafa, la Mariona i el Javi.

Arrenquem de nou i ara som un grupet numerós, però tot s'ha de dir, a mi és el tros que se'm fa més pesat, és una pista ampla, hi ha molt poca ombra i el sol espatega sobre els nostres caps, començo a tirar tot i que estic força marejada, la panxa m'està fent la punyeta, al marge dret del camí baixa un mica d'aigua i paro a refrescar-me, el Valquia també. Arrenco quan arriba l'Ana i anem fent finalment veiem penjats a un arbre els maillots del German i el Santi, hem arribat al estany de Vilada! Ells fa més de mitja hora que ens esperen, l'Ana i jo no triguem ni mig segon que ja som dins l'aigua banyant-nos amb les carpes taronges, quin luxe!! El moment més refrescant de la ruta, com bé diu el Santi que ens va observant un a un, arribem tots amb cares d'extenuació i sortim de l'aigua amb un somriure d'orella a orella. Encara però ens falta fer el cim.

El Grey i el Rafa ens avisen que l'Armand va venint però tocat, està sortin d'una anèmia i no acaba d'estar recuperat.

Més fresquets encarem l'últim tram cap al Turó. Seguim per la pista ampla de pujada, passem pel costat d'una cascada i arribem a la carretera, a partir d'aquí queden 6 kms d'asfalt, matadors, sort que un núvol es col.loca estratègicament davant el sol i la boira juga a tapar i destapar l'antena que corona el cim. Ara el Santi i jo anem junts, tot i que ens els troços més durs som incapaços de dir-nos res em motiva tenir-lo pedalant tan a prop, sobretot a la rampa del km 4! Quan em sento més cansada, em consolo pensant en els que estan fent la PDF NonStop i les 24 hores, i em consta que no sóc l'única.

Lentament anem avançant, passem la marca que ens indica que falta 1 kms per coronar però encara no veig el final, hi ha una curva i penso que al girar encara ens pot estar esperant la rampa definitiva, però no, divisem l'antena i l'aparcament: ho hem aconseguit!! Finalment a les 18:15h assolim el nostre objectiu!

El bar és tancat i prenem posicions per animar com es mereixen els bikers que van arribant, les cares de satisfacció ho diuen tot!

Passem una bona estona al cim, mengem alguna cosa, ens hidratem poc perquè comptavem fer-ho al bar i l'aigua escaseja, ens piquen els mosquits i comencem a agafar fred. Així doncs que toca desfer el camí, el què ens ha costat tan esforç pujar es baixa amb un moment i sembla mentida com puc passar tan fred ara amb la calor que he arribat a tenir.

parararaersresresresrsersreresrsrerssfalta el Rafa que feia la foto!

Al mirador de les Guaitadores ens està esperant l'Armand, per majoria decidiem baixar per camí (tot i que hi tinc bastanta part de culpa) i disfrutem de la baixada, ara al menys ja torna a lluir el sol i s'agraeix, qui ho havia de dir!

Per ramatar-ho i ja que el Rafa es queixava per no haver hagut de carregar la bici, el Beatle ens guia per un corriol impossible ple d'esbarzers i bardisses, com no pot ser d'una altra manera ens ho prenem amb bon humor i en fem conya una estona.

A les 20:30 arribem a l'estació de Sant Celoni, al punt per comprar els bitllets, fer unes coles al bar de l'estació i agafar el tren que ens ha de tornar a casa.

Al final 134 kms i 3200 metres de desnivell, no està gens malament!

Estic molt contenta i satisfeta i emocionada perquè a més 3 noies hem completat la ruta, tot un èxit, cada cop som més les aficionades i és un luxe poder compartir amb totes elles aquestes experiències fins fa poc per mi impensables!

Repetimos

           

Entre una foto i l'altra hi ha 3 caps de setmana de diferència però l'averia és la mateixa: patilla del canvi a pendre vent!

S'ha de dir que al menys el canvi es va esperar a petar al diumenge, a 10 kms de casa i no el dissabte a dalt del Pla de la Calma, tot i que ja va fer un avís tot baixant al Montseny.

Ay que caló!!!!!

Per aquest dissabte només teníem una idea clara, voliem fer una sortida canyera i buscant opcions va sortir una proposta d'en Miquel que complia els requisits. Bé la veritat que venint de qui venia ja d'entrada intimidava però s'havia de provar.

Així que dissabte a primera hora agafem furgo i cap a Llinars on ens trobem amb la resta del grup i quin grup!

Francesc,Noe,Miquel i en Jaume.






D'aquesta manera a les 8:15 començavem l'aventureta , primer una miqueta de circuit urbà per anar a trobar el bosc i un cop trobat en TotGas fa gala de excel·lent guia i ja ens possa dintre un corriolet ben distret. Però com ja ens imaginàvem tots una sortida per el Montseny si d'una cosa és generosa és de pujades!! I aquesta no seria menys, així que ràpidament ja comencem la primera pujadeta del dia per 'entrar en calor', la pujada a l'Ermita de St.Elies amb unes rampes importants i uns 10 quilometes de llargada... Per sort aquesta encara l'agafo fresc i la faig prou bé, reservant forces per lo que pogui vindre i com no tancant el grup amb la Noe ja que la resta estant intractables, el Jaume puja que se les pela,en Miquel va pujant més fresc que ningú i l'Ada i en Francesc disimuladament es van fotent pals jejejeeje!!!




A l'ermita agafem una miqueta d'aire i prosseguim ,aquest cop en Miquel ens porta a una trialera que surt just de darrera de l'ermita. després de la pujada res millor que això m'ho passo pipa , llàstima que com tot lo bo s'acaba ràpid . Enllacem amb una pista i aquí tenim la primera punxada del dia cortesia de l'Ada, llàstima que mai punxi en pujada.... s'arregla el problema amb la agraida ajuda d'en Power i prosseguim cap a Les Piscines del Montseny.

El nom molt suggerent i maco però per mi s'hi hagués sapigut lo que venia ho hagués batejat com... Les portes del Infern o Forns del Montseny.... Aquí comença la pujada del Molar que va espatagar fins al Pla de la Calma, es a dir 12 quilometres més de pujades... Estava clar que la cosa no seria fàcil però la veritat que no contava que es compliqués tant... començo a pujar xino-xano i després d'un parell de rampes em començo a preguntar, i l'ombra o els núvols on carai son???? Uff la pujada es torna un infern els termometres que portem lluny de baixar cada vegada s'enlairen més, 35,37 fins a 40º !!!! Mare meva les forces van inversament proporcionals a la meva temperatura corporal, com més puja més em costa moure'm!!! Vaig pujant tot desitjant que en girar un revolt trobi els de davant parats en alguna ombra recuperant.. Això va tardar en passar però va arribar i de la millor manera. Els vaig trobar parats en una mena de cascada d'aigua fresca, era com un oasi!!! Ara que si per mi va ser com un oasi per la Noe quan va arribar deuria ser com un somni fet realitat, al minut d'arribar s'estava banyant literalment en la cascada!!! Si es que no es pot sortir de casa amb aquestes calors...

Tornem a arrencar i per desgracia la calda segueix en el mateix lloc i les ombres.. quines ombres?? Encara queda bastanta pujada fins dalt el Pla i jo cada vegada vaig mes tocat vaig fent amb el pinyó mes gran però ja en algunes rampes em toca baixar el plat per conseguir moure'm. Uff estic patin de valent, em tiro aigua per el cap per veure si reacciono però definitivament tinc la neurona fregida banda i banda... continuo a un ritme agónic pregant que ninguna pedra s'em posi al mig ja que feina tindria per esquivar-la.. em vaig marcant punts de referencia, vinga aguanta fins allà haviam si ja s'acaba pero res arrivaba al lloc i la pujada continuava....Després de molt patir veig un turonet familiar i penso el Pla de la Calma!!! I en poc veig l'Ada cridant donant-m'he anims, menys mal sembla que ja veig l'arribada!!! Arribo mort i m'estiro per sort encara falta la Noe i podré descansar una miqueta.

Però per desgracia a dalt del Pla de la Calma en aquella hora no hi ha ni una ombra i lluny de recuperar-me encara em puje mes la temperatura..

D'aquesta manera continuem la ruta cap al CollFormic on tenim la motivació de parar a jalar i a beure. En principi no tenia molta complicació arrivar-hi però els falsos plans del Pla de la Calma acaven definitivament amb mi, ara com a mínim som dos a la bici, 'l'home del mazo' i jo. Redeu quina pajara que porto amb tot pedalo un tros amb la Noe i veig que també porta tripulants a bord.. entre els dos podriem obrir una tenda d'ocells de la pajara que portem jeje , tant que en un moment comencem a divagar si CollFormic es una casa que es veu mes a munt a mitja muntanya.. per sort no!!!!

Ja en CollFormic, coles,entrepans ,kitkats tot un kit de recuperació!!!!!

Aquí continuem , ara si en baixada per una pista que ens durà un altre vegada fins Les Piscines, baixada divertida però qualsevol rampeta em fa recordar que no tinc el cos gaire a lloc... Per rematar-ho a punt estic de fer-la grosa ja que el canvi (últimament amb moltes ganes de protagonisme), s'hem retorça i acaba en mig dels radis.. Per sort no es trenca res i podem continuar.

Arribats a les Piscines part del grup decidim abandonar, estem morts per la calor i la cosa no pinta be.. D'aquesta manera es queden el Miquel i el Jaume continuant la ruta, quins besties, i la resta anem a buscar la carretera que ens ha de dur fins a Llinars. Aquest recorregut se'l coneix be el Power i ens va avisant , ojo que ara be una rampa ,ojo que .... Durant la tornada encara tenim temps per punxar un parell de cops mes , be per que ho fes l'Ada que en això es va enportar la palma! A falta de pocs quilòmetres el bo del Power ens motiva dien que en Llinars farem un gelat ummmmm... I dit fet arrivem a Llinars , parada en la benzinera i mare meva semblava que veniem de la guerra quina manera de ingerir líquits!!!!

Per valorar el grau de 'hidratació' que portavem els quatre dir que així de memoria n'hem comprar:

6 begudes isotóniques (3l), 5 gelats i alguna xocolatina. Les de la benzinera flipaven amb nosaltres fent viatges a comprar mes coses!

Amb tot un plaer sortir amb tant bona gent!!!

Pedalada dels Cingles de Bertí. Gallifa

Després de l’èxit d’ahir a Montmeló, avui tenim previst anar a la pedalada del Cingles de Bertí a Gallifa, ens llevem a les 6:30, uf quina mandra, sort que ahir ja vem deixar les bicis carregades a la furgo (això sí sense netejar) i ara només ens hem de preocupar d’esmorzar i enfundar-nos els mallots ciclistes. L’experiència de l’any passat ens diu que a Gallifa més val arribar-hi aviat per poder aparcar en condicions, el poble és petit i costerut.

Com que arribem amb temps anem a buscar els dorsals i esmorzar un coca de vidre molt bona que ens ofereixen, poc a poc va arribant gent coneguda, el Jordi del Bicivallès amb un company, el John de Rubí i tot de Mussols, una dotzena aproximadament, aprofitem per fer petar la xerrada abans de que donin la sortida.

Pel què hem parlat amb el Santi hem quedat de sortir tranquilets, veure com responen les cames després de l’apretada d’ahir i anar fent xino-xano però d’això res de res, sortim envalentonats amb l’Ana i el Seven i ben aviat comencem a pujar, veig que el Santi li fot canya i intento seguir-lo, la pujada és llaaaaaarga però la fem força bé, no el perdo de vista i anem tirant fortets. Al coronar hi ha un avituallament on el Santi m’espera un moment i agafem la primera trialera de la jornada, aquí perdo força temps, faig el què puc muntada i el què no a peu, les pedres estan mullades, em trobo un grup de gent excurcionista, una branca decideix interposar-se entre el canvi i jo, per tant he de parar a treure-la. Així doncs que quan acabo aquest tram i tornem a la pista el Santi ja ves a saber on és, no el diviso pas! Plat gran i a recuperar per la pista que baixa i planeja. Després unes quantes rampes més fins a trobar la carretera de Sant Llorenç a Gallifa, creuem i seguim direcció Sant Llorenç. En aquest camí conegut m’atrapa el German que em saluda amb un:

- No anaveu tranquils vosaltres avui?

Això pensava jo!! En aquell precís moment agafem un corriol a mà esquerra, aquest molt guapo, tant que el puc fer senceret sobre la bici i desemboca a una pista de baixada força llarga, aquí perdo al German i em passen uns quants homes-bala més!

Penso per mi, cap problema, ara ve una pujada del 15 i ja en recuperaré algun... Aixó em pensava jo, encaro la pujada intento pujar pinyons i la maneta del canvi no em fot ni cas, està totalment suelta, fluixa, merda: algo passa i he de parar. M’aparto a un costat, el canvi passa de mi, dos nois molt amablement paren a mirar si em poden donar un cop de mà i veiem que he petat el cable del canvi, mala sort, em toca patejar toooota la pujada (1km i mig aprox) fins arribar al avituallament. Mentre vaig pujant sento l’Ana:

- Què fas caminant, vinga puja!!!!!

Quan m’atrapa li ensenyo el canvi i compren que no es plan de pujar amb pinyó petit, li dic que no m’esperi que vagi fent i deixí el llistó de les fèmines ben alt i segueix a tota pastilla. Amb aquestes arriba l’Oscar (el Gralla):

- Hombre Ada, como tu por aquí???

L’animo i el perdo de vista també. Per fi arribo al avituallament i miracoli! Hi ha el Santi esperant-me amb un cable a la mà!!! Mare meva què faria sense ell! Els nois que s’havien parat a ajudar-me l’han avisat del tema i abans de poder baixar de la bici ja està fent el canvi, treu cable petat per aquí, posa cable nou per allà, cargolet al seu lloc, funda col·locada i apa al cap d’uns minuts podem continuar.

Sortim disparats, el Santi avui està pletòric, content de trobar-se bé després de la cursa d’ahir, jo començo a estar cansada però de moment el segueixo, fem una pujades, saludem al Luis que ens havia passat mentre fèiem reparacions i arribem al trencall que puja al Castell de Gallifa o també conegut com Ermita de l’Ecologia, ens pensàvem que hauríem de pujar-hi però tot al contrari, agafem una nova trialera a la dreta, un noi ens deixa pas i el Santi n’adelanta a un altre, però jo no sóc tan agosarada i m’espero que arribi el pla, vaig perdent al Santi de vista, he d’avançar aquest noi o ja no el veuré fins l’arribada, ara és la meva penso i quan canvio la traçada per avançar-lo em foto el “fostión” del mes, hi havia una roca immensa, bueno va, força grossa, mig amagada entre les herbes i quan l’he vista ja no l’he poguda esquivar, clavo la roda davantera i m’enclasto el manillar a les costelles, d’aquí no sé com vaig per terra, total que quedo assentada d’esquenes al camí. Uns nois que venien darrera i que encara deuen estar flipant del pinyo que m’he fotut em socorren. Quan recupero la respiració m’adono que només m’he fet unes rascades al braç esquerra, uns blaus a les cuixes i el pitjor, el cop del manillar. Arrenco i apareix una altra seqüela, una rampa al bessó esquerra... la trialera continua de baixada, de pujada, creua riu, escala roques i segueix la pista amunt, vull posar plat petit per no forçar el múscul però en aquesta última part de l’excursió la sort no està amb mi, i cada cop que ho intento toca sortir-se la cadena, és a dir fer “molinillo”, i he de parar a pujar plat manualment. Després de 3 molinillos i força desencantada veig la carretera d’arribada, 200 metres i s’acaba el traumàtic final de ruta, m’han sobrat els últims 10 kilòmetres!

Al cap de poc però m’oblido de tots els mals, i és que passem una bona estona comentant anècdotes de la sortida i fent uns riures amb la PenyaMussolenca, tot ben acompanyat d’uns superentrepans de botifarra, amb o sense ceba i unes claretes per tirar avall. A més a més em giro i diviso la Isabel i el Juan, una parella de Terrassa que vem conèixer a la volta Eivissa del març i amb qui no havíem tornat a coincidir fins llavors.

Al final un cap de setmana amb pocs quilòmetres, 65 en total, però com diu la Noe, amb molta xispa!