Quin cap de setmana, intens és poc. Tot va
començar fa uns mesos, el Santi i jo buscàvem una cursa llarga que no haguéssim
fet i vem recordar-ne una que ja fa un parell d’anys que havíem descobert
navegant per internet, la MB Race, MB ve de Montblanc i només d’imaginar-nos ser a prop d’aquest colós ens va sonar molt bé, això sí, érem una mica
incrèduls amb les dades que donaven, no pels 140 kms de la cursa llarga sinó
pels 7.000 metres
de desnivell positiu que anuncia l’organització. Però si ho volíem confirmar ho
havíem d’anar a fer, així que a mitjans d’abril vem inscriure’ns.
El maig el Dani ens diu que vol anar a fer una
cursa que es diu MB Race, que si algú està interessat en acompanyar-lo, collons
si nosaltres ja estem inscrits! Així que no cal parlar-ho més, tenim un company
d’aventura. I distrets amb rutes i altres curses arriba la setmana de marxar,
no hem tingut temps de mirar gran cosa, però tampoc passa res, el dia abans ens
descarreguem un parell de vídeos de la prova d’edicions anteriors i els nervis
comencen a aflorar. Així que divendres anem a dormir ben acollonits però amb
moltes ganes de tirar-nos de cap en aquest nou repte.
Dissabte 6 de juliol
Dissabte abans de les 5 sona el despertador,
hem quedat amb el Dani a les 6, ho carreguem tot i marxem amb la Petitona cap a
Combloux. Ens separen 753 kms d’aquest poblet dels Alps francesos. Tenim un bon
viatge, només una mica de caravana a l’alçada de Valence, es veu que a tots els
francesos els ha donat per marxar de vacances quines coses! Per sort la majoria
van en direcció contraria a nosaltres, de conya, que vagin a gastar a
Catalunya, jejeje
 |
| Paradeta per dinar prop de Grenoble |
Arribem cap a les 16h,
i el primer que trobem al arribar al poble és el Village de la cursa, perfecte,
aparquem i anem cap allà i a buscar els dorsals. Quina sorpresa, només
arribar-hi ens trobem al Franco i al Marco, amics de l’IronBike i el Rally di
Romagna, que fort!
 |
| Ja hem arribat a Combloux! |
 |
| Anem cap al Village i al fons el Montblanc ens dóna la benvinguda |
 |
| Que fort, mira que trobar-nos aquí amb el Franco i el Marco! |
Molt amablement ens guarden les bicis mentre
recollim els dorsals, uf, com costa entendre’ns amb els francesos, no hi ha
manera de que parlin anglès... en fi... sortim carregats a la bossa que ens han
donat hi ha més revistes que en un quiosc. Recuperem les bicis i el Franco ens
explica on tenen la caravana però em sembla que nosaltres deixarem la Petitona
on hem aparcat ja que hi ha tros amb gespa on el Dani pot plantar la tenda,
just entre l’Ajuntament i l’església del poble, sona una mica bèstia però està
tot tan tranquil que sembla la millor elecció.
 |
| Passejant entre els stands |
 |
| El poble és bonic, sobretot el campanar i les vistes que té |
Esperem pel briefing però no comença i al
final decidim anar a donar una volta amb les bicis, total tampoc entendrem gran
cosa. Fem algunes reparacions abans de sortir, canvis de pastilles, posem
dorsals, el perfil...ens vestim de Trideporte i apa a rodar una mica així el
Santi estrena el seient que el porta nou... sí, és una mica precipitat estrenar
un seient tenint per davant una cursa de 140 kms però hi ha vegades que les
coses venen així i el cul del Santi demanava un seient nou així que li hem fet
cas, in-extremis però li hem fet cas.
 |
| Que la força maqui ens acompanyi! Ens farà falta... |
 |
| Que guapes elles, els hi senten bé els Alps |
 |
| Perfil a punt |
Lo fort aquí és que per sortir a estirar una mica
les cames has de pujar sí o sí, fem un portet d’uns 300 metres això sí
pujant amb el màxim de cadència i sort que parem al Dani perquè per ell
haguéssim pujat al Montblanc.
 |
| Buscant una font trobem un circuit de BMX urbà |
 |
| són com nens |
 |
| Com diria Delibes "La sombra del ciclista es alargada" |
 |
| El gran Montlbanc! |
Per baixar trobem uns cartellets de fusta que
indiquen Combloux i comencem a tastar els corriols de la zona. Perfecte!
 |
| oooooh corriolets alpins! |
 |
| Estil Màrquez |
 |
| Apa, volteta feta, tornem |
 |
| L'equipació ideal per conduir amb el parasol posat |
Tornem al poble i anem a berenar uns creps
boníssims i altre cop cap a la zona d’acampada. Arribant-hi me’n adono que el
pedalier em fa molt joc, fa poc vaig canviar els coixinets i des de llavors
notava algo raro i no sabia el què i ara ho acabo de veure, he mirat avall i he
vist els plats desplaçant-se lateralment, no mola!
 |
| Ara anem a berenar, això és un no parar! |
 |
| Nyam quins creps! |
Per sort portem totes les eines per desmuntar
les bieles i el pedalier i el Santi, amb l’ajuda del Dani i els meus ànims
aconsegueixen arreglar-ho. Faig una volteta per provar que vagi tot bé, el
canvi no va tan fi, hem hagut de posar una arandela més al pedalier per evitar
el joc i ara la cadena toca una mica al desviador però sembla que va prou bé i
com que sovint em cau la cadena entre el plat petit i el quadre prefereixo no
tocar el desviador, no sigui que em porti problemes.
Preparem totes les coses per l’endemà i ens
posem a sopar a les taules de la biblioteca pública de Combloux, s’hi està molt
bé, ha refrescat una mica però poc i sopem amb el cap posat en l’endemà.
La nostra zona d'acampada:
A les 23h
el Dani es posa a la tenda i nosaltres poc després ens posem també a dormir,
sempre ens falten coses per fer a última hora...
Diumenge 7 de juliol
A les 4:30
sona el despertador, la sortida és a les 6:00
i en principi ho tenim tot fet però no sé com és que sempre ens acabava faltant
temps.
 |
| Que estrany, no tenim gana... |
Esmorzem sense gana, ens enfundem maillot i
culote, les previsions de temps són bones, potser algo de pluja a la tarda però
sol radiant al matí. Aquesta hora però fa fresca i decidim els tres sortir amb
maniguets, jo em poso un buff que aquesta setmana he agafat un refredat fluixet
però aquí està.
 |
| Però si encara és molt fosc! |
 |
| Però el Montblanc ja està despert |
Quan ens n’adonem són les 5:40
i anem cap a la sortida fent una pujadeta primer per escalfar. Arribem i està
gairebé tothom a lloc, nosaltres tres tenim un dorsal prioritari, hi ha com
tres caixons de sortida, un de davant pels pros i amics de l’organització
(suposem), el segon que és el nostre i un de tercer on hi ha el gran grup. Però
el què ens xoca més de tot és que la música que sona és la mateixa que ens
posaven aquest any a Terra de Maquis, això és una premonoció, acabar la MB Race
no serà fàcil!
 |
| Apa, anem cap a la sortida |
 |
| Vosaltres dos esteu molt animats però jo encara estic dormint |
 |
| Escalfem una mica... |
 |
| I cap a la sortida |
Falten escassos minuts per la sortida i treuen
les cintes que separen els tres caixons i ens anem apilant tots cap al davant
mentre ens fem unes quantes fotos amb el Montblanc darrera mentre despunta el
dia.
 |
| La representació catalana a la MB Race |
 |
| Per davant en tenim uns quants |
 |
| Però per darrera més, en total som uns 600 |
I ara sí, arriba l’hora de la veritat, els
tres ens desitgem sort, decidim amb el Santi anar cadascú al seu aire i: Trois,
deux, un! Sortim, ja estem liats i fins al coll.
 |
| I es dona la sortida! |
Com no pot ser d’una altra manera sortim
pujant, el Santi i jo hem dividit la cursa en 6 pujades amb les seves
respectives baixades, es tracta d’anar taxant. Això sí, quines pujades... a
jutjar pel perfil la primera és la més curta i suau, uns 8 kms de pujada i ens
hem d’enfilar a menys de 1500
metres, tenint en compte que som a 1000 metres i el primer
avituallament el trobarem al km. 14 quan s’acaba la primera baixada i on haurem
baixat més o menys fins a 900
metres d’alçada.
 |
| 6 grans pujades i 11 avituallaments |
 |
| Els primers 70 kms i les 3 primeres pujades, la primera sembla prou suau... |
Només sortir amb la gentada perdo al Santi,
crec que està per darrera però de tant en tant em giro i no el veig. No em
sento bé, estic angoixada i em noto el neguit al pit, són els nervis, feia
temps que no me n’hi posava tant en una sortida, ni al Rally di Romagna, això
és culpa de la música maqui, segur! Vaig pujant rallada amb això quan de sobte
es fa un rebombori entre els bikers i veig que ens avança un noi amb un
monocicle! Aquest sí que està grillat!
 |
| One wheel is not a crime... o sí... |
Entre això i que la pujada suavitza em
tranquil·litzo i em començo a trobar millor, apreto una mica per no perdre el
grupet que tinc davant mentre ens anem enfilant per una urbanització de
Combloux. Les vistes són magnifiques i més ara que els rajos de sol comencen
a treure el cap d’entre les muntanyes, simplement espectacular. Estic distreta
amb el paisatge quan deixem l’asfalt i agafem una pista de terra miro amunt i
apareix el primer rampot del dia, però d’on ha sortit? Al perfil la pujada
segueix pujant suaument,... està clar per on aniran els tiros, si les pujades
que en el perfil semblen suaus són rampots, les pujades que semblen dures en el
perfil sobre el terreny seran.... parets! Bueno, ja ens ho trobarem.
 |
| Poc a poc es va despertant el dia entre les muntanyes |
 |
| És preciós |
Anem enfilant-nos, trams més drets trams més
fàcils i una mica de baixada, poca perquè encara hem de coronar aquesta pujada,
la gent va forta però no t’hi pots fixar massa, ara mateix som 600 bikers
muntanya amunt apuntats a la Ultra de la MB Race però sobre la marxa podem anar
decidint quina de les 3 opcions és la nostra, 70 kms, 100 kms o 140 kms. Està
clar que nosaltres anem a pels 140 però i la resta? Hem mirat les
classificacions de l’any passat i la majoria fa els 70, per això corren tant i
per això és important no deixar-se dur per la resta. L’any passat la de 140kms
només la van acabar 25 i no vem saber veure cap noia entre ells.
Així doncs acabo la pujada al meu ritme i una
mica preocupada perquè em noto avisos de rampa al bessó esquerra i això que
acabem de començar, estic ben arreglada. Començo a baixar, o no vaig molt
suelta o aquesta gent baixen molt ràpid, la baixada és llarga, més de 5 kms,
majoritàriament de pista però intercalant amb algun corriolet fangós i algun
tram d’arrels però ample. Hi ha gent animant en diferents llocs del circuit i
alguns amb esquelles gegantines, com s’agraeix.
 |
| Concentrada per no perdre moltes posicions baixant |
 |
| A veure si atrapo l'Ada... |
A mitja baixada hi ha un tros que puja un
mica, poso el plat petit i quan vull tornar a posar el gran em cau la cadena
per fora els plats, me n’adono ràpid i torno a posar el petit, m’estic una
estona barallant-me per aconseguir deixar la cadena sobre el plat gran però si
vaig amb compte ho aconsegueixo. És clar, com que ahir vem posar una arandela
de més al pedalier i el canvi estava graduat sense aquesta arandela doncs ara
falla al posar el plat gran, no passa sempre però si força vegades, així que a
partir d’ara he d’anar en compte quan vull posar el plat gran.
Arribo al primer avituallament, la majoria
passen de llarg però jo paro per agafar un tros de plàtan que l’avís de rampa
no m’ha agradat gens, abans de sortir miro a veure si veig al Santi però no i
continuo.
Sortim del poble, anem a per la 2a pujada de
les 6. Sobre el perfil aquesta sembla molt més llarga que la primera i s’ha de
pujar més amunt, el començament sembla suau però de suau res de res, la pista
s’estreny i comença a enfilar-se amb ganes, m’acoplo tot el què puc a la bici
per no posar peu, per davant comencen a caure com mosques però no sé com m’ho
faig que aconsegueixo esquivar-los a tots i no posar peu, això sí notant
molèsties al bessó esquerra, quan tardarà en arribar la rampa?
En ziga-zaga anem enfilant-nos resseguint un
camp sembrat i a la corba de baix veig el Santi, m’estranya que no m’hagi
atrapat a la baixada, però estic contenta de veure’l ja queda menys perquè
m’atrapi.
Deixem els rampots per una estona i anem a
buscar una pista que es va enfilant agradablement muntanya amunt, agafo un
ritme que hi vaig còmode i atrapo a un parell després de passar pel costat dels
animadors amb les esquelles gegants que pel què veig es van moment contínuament
per animar-nos.
 |
| Un tram de pau |
Però lo bo no dura molt i deixem la pista
principal per agafar-ne una altra que s’enfila cada vegada més pel mig del
bosc. Aquí també aguanto força sobre la bici però en una corba de dretes perdo
tracció i m’uneixo a la resta que caminen, però per poc tros que aviat em puc
tornar a enfilar sobre la bici. A les molèsties del bessó esquerra he de
sumar-hi el quàdriceps dret, no és que em faci mal, però el noto molt tens, ara
feia uns dies que m’havia desaparegut aquesta sensació que portava incorporada
des del Rally di Romagna i que va fer que a Terra de Maquis portés uns cintes
de kinesio, però avui s’ha tornat a manifestar i prou ràpid, per mi que és una
mica de sobrecàrrega i amb aquestes rampes... però bueno, mentre no passi
d’aquí hi puc conviure.
 |
| Mira que hi ha lloc amb paisatges espectaculars i ens fa la foto aquí... |
 |
| Merda, a la baixada m'ha caigut el bidó i no he pogut atrapar l'Ada, a veure si l'atrapo aquí... |
Sortim del bosc i apareix un prat verd espectacular,
em recorda moltíssim alguns paratges de l’Eiger Bike Challenge i encara més
quan veig per on va el camí. Segueixo apretant amb força per moure el plat de
25 amunt, la veritat és que per aquestes curses amb un 23 aniria de conya però
els de Rotor el plat més menut que fan per dos plats és el 25, així que si vull
Q-Rings he de tirar amb això, una de dues, o em poso forta o rebento!
 |
| Mira ja van per allà dalt |
La pista es converteix en sender i fem una
baixadeta molt curta per corriol enmig de bassals gegants plens de tifes de vaca,
quines pastetes! I mentre els passes com pots veus al teu davant com tots els
bikers arriben a una pujada tremenda i es carreguen la bici a l’esquena, apa a
caminar muntanya amunt. Em giro i veig el Santi, ja el tinc aquí.
Ens carreguem la bici a l’esquena i amunt, és
molt dret i està entre humit i enfangat, així que s’ha de vigilar a no
relliscar, ens preguntem com anem, jo li pregunto pel seient, sembla que bé,
cul estable i genolls també això és molt bo. Jo li comento que no vaig gens bé,
no portem ni 30 kms i tinc molèsties a un bessó, al quàdriceps de la cama
contraria i el braç dret, que feia setmanes que no em molestava, comença també
a fer-se notar. Entre això, el plat gran que li costa de pujar i que m’estic
imaginant arrossegant el 25 hores i hores per les rampes dels Alps els meus
ànims no són els millors, no li dic, però a hores d’ara estic gairebé segura que
pararé al km.70 o al 100.
Arribem dalt i toca crestejar una mica, en
aquests trams sóc de lo més patós que et puguis trobar, un corriol moníssim per
fer excursionisme però d’allò més complicat per mi, ben estret, amb arrels,
trams de fang, marges on picar amb els pedals o arbustos on picar amb el
manillar, toboganets i jo que intento passar muntada i he de parar cada dos per
tres incordiant als de darrera. Llavors em rallo perquè els faig anar malament
i el Santi se’m escapa perquè cada vegada hi ha més bikers entre ell i jo. Però
finalment arribo dalt el Col du Jaillet on hi ha un control de pas, gent de
l’organització ens passa una pistola pel dorsal on tenim el xip.
Miró més enllà i veig el Santi que agafa la
baixada, m’hi tiro amb ganes a veure si no se’m escapa massa, però per començar
em molesta un noi que tinc davant, però aviat me n’adono que això de voler
agafar el Santi a la baixada era una idea moooolt surrealista, en què estava jo
pensant? La cosa es comença a complicar de mala manera, no havia vist mai
tantes arrels juntes i les que estan seques tenen un passe però és que la
majoria estan mullades i algunes enfangades, com rellisca! De seguida em ve al
cap la Mercè Pacios que fa pocs dies parlava de les fantàstiques arrels que
s’està trobant a les curses que està fent a Anglaterra, doncs mira aquí també
n’hi ha i una bona col·lecció. Si ja estava desmoralitzada ara m’acaba de caure
la moral al terra, baixo molts trams a peu i em passa un munt de gent, es nota
que hi estan acostumats perquè, tret d’algunes excepcions, la majoria passen
com si les arrels ni hi fossin.
Vaig baixant com puc i pensant que si totes
les baixades són iguals segur que al 140 no arribo. Tot i així, m’esforço per
fer-ho el millor que sé, i fins i tot m’atreveixo a provar de creuar sobre la
bici uns quants reguerots d’aquests que fan perpendiculars en els senders
perquè l’aigua de la pluja s’escoli per allà i no faci malbé els camins. Amb el
primer casi surto volant per davant la bici però els següents els faig millor.
Anem perdent alçada i el sender és una mica
més fàcil, en un tram amb timba a l’esquerra baixo tant arrambada a la dreta
que la roda de davant llisca per sobre una llosa de pedra i vaig a parar al
terra, per sort els de darrera no em passen per sobre. No ha estat res, un
petit cop al genoll dret i una mica de rascada sobre la cicatriu encara molt
tendre de Tracks de Diable 2012 (vaig col·leccionant records de moltes
curses...), segueixo i arribem a una pista ampla. Baixa prou dreta i anem a
parar a una pista asfaltada que passa pel mig de 4 cases. Un petit tram de
pujada i tornem a baixar, ara pel mig del bosc en una zona molt obaga i on a l’esquerra
es poden veure unes coves dins la roca, és molt xulo i aquest tram el puc fer
bé sobre la bici fins arribar al segon avituallament.
 |
| Segon avituallament del dia, això no ha fet més que començar |
El Santi m’està esperant amb un tros de plàtan
i un got d’aigua, li dic que tiri que jo no tinc el dia que ja ens veurem a
l’arribada però mentrestant jo ja estic de l’avituallament i acabem sortint els
dos junts. Queda una mica encara per acabar de baixar i el Santi se m’escapa,
sortim a una pista, passem per un pont i agafem un tramet curt de carretera, de
seguida veig gent de l’organització avisant que hem d’agafar una pista que
s’enfila a mà esquerra, ara sí, comencem la tercera pujada del dia, i veig al
Santi uns metres davant meu, apreto una mica i l’agafo. Ja que s’ha de pujar
doncs millor fer-ho ben acompanyada, a més la resta de companys són bastant
sosos, he intentat comunicar-me amb algun d’ells i la veritat és que poca cosa
n’he tret i de noies de moment cap rastre d’elles, a la sortida n’he vist
alguna però no sé on s’han posat. El Santi diu que al avituallament ens han dit
que anava segona però jo no me’n he enterat.
Aquesta tercera pujada sobre el perfil sembla
més dura que la segona, així doncs que ja ens podem calçar, el Santi està
pujant a un ritme molt suau, conservador, pensant en haver de fer 140 kms. Jo
ara mateix pujaria una mica més ràpid però em sembla molt sensat el què està
fent i com que tinc les cames com les tinc m’apunto a la seva tàctica i
em poso a roda. Pujant amb el Santi m’animo, s’agraeix poder anar compartint
l’experiència amb algú.
Fins ara només hi havia hagut avituallaments
al final de les dues baixades que hem fet, ara però ens en marquen un a mitja
pujada, cosa que el què fa és refermar la nostra idea de que la pujada deu
tenir tela marinera. I ja tenim la tela marinera aquí, altra cop hem de deixar
la pista principal que era de bon fer per agafar-ne una de més estreta que
s’enfila ben dreta pel mig del bosc, pugem fins on podem però sense passar-nos
gaire, no cal malgastar energia i després toca empènyer la bici. Tots, un rera
l’altre, com formiguetes empenyent les bicis i esbufegant pel mig del bosc, els
arbres són enormes i estem protegits del sol però hi ha una humitat tremenda i
fot una xafogor important, estem amarats de suor.
El tros de caminar es fa llarguet però finalment
podem pujar a la bici, el terra és tou hi ha branques i esbarzers, segueixo a
roda del Santi i sento –ppsssssssssss- i un xorret de líquid blanc que surt de
la roda de darrera del Santi. L’aviso de que ha punxat però creuem els dits
perquè sigui algo petit i el tubeless funcioni, una petita parada per fer girar
la roda amb energia i seguim. Sembla que tot ha anat com havia d’anar.
Seguim pujant ara altra vegada per una pista
més principal i ciclable i quan sortim del bosc les vistes són espectaculars,
amb muntanyes nevades arreu, valls verdes als nostres peus... 100% Alps. I
enmig d’aquest paisatge espectacular arribem al control de pas i avituallament
de Le Gateau. Estem al km. 43.3 i aquí ja comença a haver-hi gent tirada pel
terra amb rampes i problemes diversos i és que ja portem uns 2500 metres de
desnivell.
 |
| Camins, muntanyes, un dia calorós... ideal |
 |
| Apa, 3er avituallament a la butxaca |
Mengem una mica, ens hidratem bé i continuem,
encara hem d’acabar de fer la tercera pujada i a més la baixada de després té 3
o 4 turonets que segur que acaben sent punxes ben afilades. Seguim enfilant-nos
muntanya amunt cap a la Téte de Torraz, gairebé a 2000 metres d’alçada,
sortim del bosc i les vistes són guapíssimes, i veiem tot de bikers escampats
per la muntanya fins arribar al seu punt més alt on arriba també un telecadira,
el Santi i jo coincidim, altre cop ens ve al cap l’Eiger Bike Challenge.
 |
| Apa, ara toca pujar fins allà dalt a la dreta |
Les
rampes per arribar al telecadira són de les guapes, hem de caminar un trosset
més però l’últim tram el podem fer sobre la bici i avancem unes quantes
posicions, el bessó es segueix queixant però la rampa no arriba, segueixo
bevent bé i menjant, a veure...
 |
| Collons quines rampes que hi ha! |
 |
| D'allà baix venim... |
 |
| Vinga empènyer la bici intentant no forçar massa el bessó |
 |
| Vinga Santi que ja arribem dalt! |
A dalt de tot gent animant i ens tirem baixada
avall, per sort he estirat una mica el colze i ara em fa menys mal, de conya
perquè el manillar s’ha d’agafar ben fort. Per sort la baixada no és
complicada, i puc seguir bé al Santi, en contra tenim que és una baixada
trencada, de cop hi ha alguna rampa i després seguim baixant, així també es va
acumulant desnivell. Arribem en un tram on ens ajuntem amb bikers que surten
d’una pista de mà dreta i venen a tota hòstia. Són els primers de la cursa de
50 kms, aquests sortien a les 9h des
del poble de Praz-sur-Arly on nosaltres arribarem, si tot va bé, en el km.100.
Per arribar al següent avituallament es fa
llarg, alguna rampa és més llarga i dura del què semblava i a més agafem un
sender de baixada bastant tècnic i amb moltes arrels on jo torno a perdre
molt de temps.
 |
| El rei de les arrels, sembla que ho hagi fet tota la vida |
 |
| Coi d'arrels el temps que m'estan fent perdre, sort que aquestes estan aixutes |
Em cabrejo per no saber baixar millor però se’m passa tot en
arribar al 4art avituallament on m’està esperant el Santi i on tothom anima a
més no poder, sobretot un grup de noies de l’organització que al veure’m foten
un xivarri important: courage, courage!. Que guapo.
Prosseguim, som al km. 60 i ens en falten 10
per arribar de nou al punt de sortida, a Combloux, on acaben els que fan la de
70kms. Segons el perfil hi ha una pujadeta, aquí com que les pujades normals
són d’uns 10kms i 1000
metres de desnivell, a una pujada de poc més de 2 kms i 300 metres de desnivell
li diem pujadeta tot i que gairebé amb 3000 metres ja a les
cames la pujadeta es fa dura de nassos.
Apa, amb la pujadeta feta comencem a baixar
per un bike park guapíssim tot peraltat on ens ho passem com nens petits, la
llàstima es que al arribar a baix els de la cursa de 50kms tiren a la dreta, on
fa baixada i nosaltres hem de tirar a l’esquerra altra cop amunt, ei que això
no surt en el perfil! Resignats enfilem una mica més i mica en mica s’ompla la
pica i puja el desnivell. Ara sembla que sí, tornem a agafar baixada, alguns
trams de pista bastant dreta i amb pedres, d’altres més corriolers amb algunes
arrels però sense passar-se, alguns d’altres amb més fang i anem apropant-nos a
Combloux, una suau pujada per urbanització per agafar, ara sí un últim corriol
amb algun tram punyetero que ja ens deixa molt a prop del poble.
 |
| Salto el riuet per la foto |
 |
| Vinga ben pel mig a veure si esquitxo el fotògraf, jejeje |
Arribem a Combloux, amb la meitat de la feina
feta. Segons l’organització aquí portem 67 kms, 6:32h de cursa, una mitja de 10,58 kms/hora i la friolera de 3400 metres de
desnivell, quasi res! Arribant a meta has de triar si vols quedar-te aquí o
continuar i nosaltres ens posem pel carril on posa 100kms/140kms, res de
deixar-ho aquí. Això sí, pots triar continuar sempre i quan no excedeixis el
tall de pas que és a les 14:00h,
de moment nosaltres anem bé, passem cap a les 12:30h.
 |
| Mitja MB Race feta, només ens en queda mitja més... mare meva! |
Parem al avituallament, es veu que la que anava
davant meu feia la de 70 kms perquè aquí m’informen que vaig primera i ve un
noi de l’organització i em demana si em pot posar un localitzador a la
motxilla. Cap problema.
Mentre mengem i bevem ens netegen les bicis, falta els
hi fa perquè amb el fang la transmissió no va gens fina i el plat gran cada cop
li costa més d’entrar, tot i que he de dir que no és un problema molt gran, per
pujar no el necessito per res, les baixades solen ser tan dretes que no pedalo
i de pla quasi no n’hi ha... però bueno si pot anar més fi doncs perfecte.
 |
| Gràcies nanos! |
Agafem aire i continuem, sortim de
l’avituallament i deixem enrere l’equador de la cursa, ens queden 3 de les 6
pujades, 2 fins els 100 i una més fins el 140. La gent que para el trànsit a
Combloux al veure una noia animen amb ganes, em sembla que a partir d’aquí no
estan gaire acostumats a veure’n gaires, la major part es queden al 70.
Al cap de poc de pujar he de parar perquè se
m’ha colat un insecte pels forats del casc i me’l noto passejant-se per la
closca. Ens estem enfilant a la muntanya que vem fer ahir per estirar cames amb
el Dani però per la via directe, vinga rampetes amunt. Però abans d’agafar les
rampes fortes el tema suavitza una mica i podem rodar tot fent-la petar.
Però
res, les rampes ja tornen a ser aquí i ens endinsem al bosc amb el Santi davant
pujant-s’ho tot amb la bici i deixant a uns quants francesos amb la boca
oberta. Jo de seguida que puc també m’hi enfilo i guanyem unes quantes
posicions. Més enllà però acabem caminant els dos.
Sortim a una pista de bon fer, fot una calda
important, fa res que ens hem baixat els maniguets, ja fa estona que fa molta
calor, sobretot xafogor, però com que anàvem rodant a molta alçada a les
baixades l’aire fresc feia que tinguéssim fins i tot fred, però ara ja no hi ha
qui ho aguanti i el Santi s’està marejant i tot.
Per sort fem un tram planer, crec que lo més
planer de tota la ruta, és una pista que ens porta fins el 6è avituallament, a
la meitat de la 4a pujada. El pobre Santi s’atabala, l’últim cop que es va
trobar amb calor i la panxa remuguda, és a dir a Terra de Maquis, va acabar
vomitant, esperem que avui ho porti millor.
 |
| En aquest punt la calor apreta de valent i el Santi mig marejat... |
Mengem, bevem i el Santi es refresca i
prosseguim per acabar la 4a pujada que ens ha de dur fins la Croix du Christ,
no sona molt bé... continuem un tram més suau i mentre el cel s’ennuvola una
mica agafem una cruïlla a mà dreta, s’ha acabat pujar suau, la pista comença a
enfilar-se muntanya amunt direcció a als telecadires, la cosa promet.
 |
| I una paradeta a pixar després de 75kms ens ho hem guanyat |
 |
| Uau! |
Per sort no hi ha cap rampa de fer a peu, al
menys per nosaltres perquè hi ha bikers que sí que caminen, però no per la
rampa en sí sinó pel cansament acumulat. A mi em recorda molt la pujada al Coll
de Cialanca de l’IronBike i la veritat és que no em desagrada, ara em trobo bé
i marco jo el ritme, el Santi s’està recuperant bé i em segueix uns metres més
enrere.
 |
| Vinga amunt |
Passem 3 o 4 bikers i després d’una bona estona de pujar amb unes
vistes collonudes arribem dalt del coll on, per si de cas, hi ha un equip mèdic
que, al veure arribar una noia, animen de valent.
 |
| Es pot anar pujant bé però molts prefereixen caminar |
 |
| Aquí dalt el collet i avall! |
No paro, em tiro baixada avall, el Santi
m’atrapa en un tres i no res, mentre és pista fàcil cap problema, jo darrera
però quan es comença a complicar i apareixen les arrels ja el perdo i m’avancen
el que he atrapat pujant, quina ràbia. A més el portabidons se’m ha afluixat de
tan baixar i ara em balla.
 |
| Casetes en mig de la muntanya |
Per sort però la baixada no és tan difícil com la
segona i els torno a agafar en un tram planer que hi ha més endavant. Arribem
un grupet de 5 o 6 a
baix però no hi ha l’avituallament que ens esperàvem. Anem seguint les fletxes
i cintes i hem de remuntar suaument per un camí molt pedregós, tipus la llera
d’un riu sec, tinc moltes ganes d’arribar al avituallament i apreto una mica
més, el Santi que avui segueix molt sensat em renya, s’ha d’anar amb més cap!
 |
| On és l'avituallament? ai que ens faran pujar abans de trobar-lo... |
Per fi arribem al avituallament, miro el
portabidons i s’ha trencat, així doncs que el trec i guardo el bidó a la
motxilla, em toca omplir el camelback, per sort avui el porto, ja que a la
sortida duia isotònic en el bidó i energy en el camelback, sinó normalment no
acostumo a portar-lo. En aquest avituallament, Cóte 2000, també hi ha tall de
pas horari, que és a les 17:00h
i seguim anant bé, hi passem a les 15:00h.
Segueixo amb la dieta del plàtan, encara no
m’ho crec, tinc avisos de rampa des de la primera pujada i sóc al km90 i la
rampa no s’ha acabat de manifestar, és una rampa latent, però de moment,
considerada.
Al Santi li ha passat el mareig, de conya.
Encarem la 5a pujada, que és la que ens separa de l’avituallament del km. 100
on hi ha de nou l’opció d’acabar. I a més hi tornarà a haver un altre tall de
pas, aquest cop a les 17:30h,
aparentment no hem de tenir problema, ja que tenim gairebé 2hores i mitja per
arribar-hi.
El Santi surt molt animat, a cada
avituallament hi ha un cartell que posa quants quilòmetres i quan desnivell
queden pel següent avituallament i ha vist que fins el següent avituallament
només hi ha 7 kms i 300 i pico metres de desnivell. Jo em miro el perfil i no
em quadra gens el tema, si pel següent avituallament com a mínim hi ha 10-11
kms i una bona pujada... en fi... ja ho trobarem.
Anem pujant per pista i de nou tornem a
avançar a tots els de la pujada anterior. El dia cada cop està més núvol i
algun és força gris però esperem que no plogui. Com més amunt estem més
espectaculars són les vistes, a nosaltres ens fa mal tot però res que no sigui
normal a aquestes alçades, el cul, les plantes dels peus de les baixades
llargues, els dits de frenar, les cames cansades, etc.... la llista és molt
llarga però veient com van els altres estem contents ja que a la que la pujada
és una mica més forta de seguida es posen a caminar.
El Santi segueix pensant que queda poc pujada,
jo l’aviso que no em quadra per res i efectivament, arribem a un collet on hi
ha un avituallament improvisat per l’organització, ara s’entén tot, els 300 i
pico metres eren fins aquí, no fins dalt al Mont de Vores que és on hem de
pujar ara! El Santi que el tema dels desnivells sempre el controla molt es
desmoralitza una mica, bevem una mica de cola i prosseguim, primer una mica de
baixada, cosa que no ens fa cap gràcia, ja que encara hem de fer el cim, per
tant tot el què baixem ho haurem de tornar a pujar.
 |
| Un senyor-avituallament |
 |
| Vinga una mica de baixadeta per tornar a pujar, com no |
Creuem una llengua de neu i el caminet
s’enfila per prats verds, travessa rierols, tanques de bestiar, etc... i jo que
li vaig dient al Santi mira segur que encara hem de pujar fins allà dalt o fins
allà perquè es vagi mentalitzant .. i de cop ens apareix una muntanya davant i
veiem enfilant-s’hi bikers amb la bici a l’esquena, ara sí que està clar, és
allà on ens hem d’enfilar. I la pujada és dura, molt dura però amb filosofia es
va fent, com totes.
 |
| Senderó entretingut que mica en mica va pujant |
 |
| La típica tenda mongola al mig dels Alps |
 |
| Crestejant amunt |
 |
| I amunt... |
A més quan ens pensem que ja som dalt encara toca caminar un turonet més...
 |
| Ole que ja baixem! |
 |
| Ai no... que s'havia de pujar més amunt! |
Ara sí, hem fet el cim i hem superat els 2000 metres. El primer
tram de baixada és molt dret però de seguida la cosa és més factible, uns
quants quilòmetres per pista i els últims més tècnics que, a poc a poc,
aconsegueixo fer sense caminar, només posant un parell de peus. Arribem per fi a
Praz-sur-Arly al tall del km. 100 que s’ha convertit en el km. 107, per això
s’ens havia fet tan llarg!
 |
| Ara sí, avituallament del km. 107 (havia de ser al 100..) |
I aquí dos cartellets més, un que marca
l’arribada de la opció de 100 kms. i un altre que posa 140 kms. tot i que
l’última pujada se li ha fet eterna al Santi i jo l’he portada millor ell ho té
clar, vol continuar. Jo no les tinc totes, falten més de 30 kms i una altra
pujada més llarga que un dia sense pa, però no pot ser d’una altra manera i em
deixo convèncer. Cap als 140kms!
 |
| Amb uns quants valents més de la de 140kms |
Al avituallament flipen, segur que voleu
continuar? i sí, la decisió ja està presa, mengem, gel, molt de líquid, fotos i
apa a continuar. Al final passem el tall a les 16:50, 40 minuts abans de que el tanquin, portem ja 107
kms, 10:49 de cursa, una
mitja de 9,62 kms/h i la friolera de 5472 metres de
desnivell segons l’organització, segons el meu pulsòmetre 4900, en tot cas una
burrada.
 |
| Perfil de la segona meitat de la MB Race, ara ja comencem la part blava, bé! |
Sortim
fent un bucle pel poble, tornem a passar per davant l’avituallament i encarem
la 6a i última pujada del dia. Mare meva quina pujada, de seguida s’anima no és
que hi hagi rampes mooolt dures però a aquestes alçades amb menys n’hi ha prou
perquè costi pujar. Anem fent muntanya amunt primer per pista encimentada fins
les Granges, el Santi para a posar el cap sota una font. A la que hem baixat a
la vall altra vegada ha tornat a sortir el sol i apretar la calor.
Sabem de sobres que per aquestes curses de
resistència és tan important estar preparat físicament com mentalment i quan
fallen les dues coses es passa francament malament i aquí tinc jo el meu moment
de debilitat. Un cop a Les Granges comencem a baixar i encarem direcció
contraria a Combloux, on s’acaba la prova, i em començo a rallar, anem en
direcció contraria, en lloc d’apropar-nos a la meta ens estem allunyant, queda
molt per pujar i estem baixant... i quan tornem a agafar la pujada m’agafa un
mal d’esquena bastant fort, a les lumbars i és que com que he hagut de carregar
el camelback quan se m’ha trencat el portabidons doncs se m’ha carregat
l’esquena. Vaig pujant però veig les estrelles i la pujada sembla que no
s’acaba mai, una corba, una altra i després de cada una espero veure
l’avituallament però no, ni avituallament ni res, només pujada i més pujada i
l’esquena que em fa unes punxades que veig les estrelles, amb tot plegat tinc
ganes de plorar, em desmoralitzo i em poso a caminar.
 |
| buf, vaig morta, el mal d'esquena m'està matant |
El Santi mentrestant m’anima i caminant, al
posar l’esquena dreta, canvio de postura i l’esquena va molt millor. Després de
caminar una mica provo de tornar a pujar a la bici i el mal d’esquena és menys
intens, de tant en tant em vaig estirant i canviant de postura perquè no em
torni a agafar el mal tan fort. I per fi arribem al avituallament. Ara ja ho
veig més clar, encara hem d’acabar de pujar però ara ja no ens podem rendir,
ens falta molt poc per tot el què ja hem fet.
 |
| Vinga Ada una mica més d'esforç! |
 |
| Per fi avituallament, el necessitava! |
La paradeta em va de conya, sobretot a la meva
esquena, baixem una mica i ara sí encarem l’últim tram de pujada, encara queden
uns 4 kms de pujada, amb algun tram de caminar però ho trampegem prou bé, anem
fent els dos, ara marca el ritme l’un, ara l’altre, ara cantem Eye of the
Tiger, ara cauen 4 gotes i així, entre una cosa i l’altra arribem dalt. Per fi!
 |
| Ens espera el Bonjournal i haurem fet l'últim cim! |
 |
| 4 gotes no fan mal però que no passi d'aquí, eh! |
Queden encara uns 18 kms per arribar i no
seran fàcils, primer crestegem, baixem una mica i sorpresa, anem a parar a la
pista on abans d’arribar a Combloux hem coincidit amb els que feien la curs de
50 kms, així que això que hem de fer ara ja ho hem fet abans. Buf, té la seva
part bona i la seva part dolenta, la bona és que ja sabem el què ens espera i
la dolenta és que encara hi ha moltes rampes per fer i una baixada tècnica que
abans l’he fet fatal. Què hi farem, toca repetir-ho.
 |
| El primer cop per aquí hem pujat pedalant.. |
I sí, les rampes són al seu lloc i la baixada
d’arrels també, per sort l’avituallament encara hi és i les noies més
simpàtiques de tot França també, com m’animen! Criden, fan soroll, aplaudeixen,
corren al nostre costat i és que es veu que sóc l’única dona que s’ha atrevit
amb la cursa de 140 kms des que es va començar a fer aquesta cursa el 2010.
 |
| Les superanimadores! |
Però hem de continuar que encara se’ns farà de
nit i encara queden “pujadetes” per fer i es fan dures i les que no recordem
ens toquen la moral, més que les que recordem però les fem i també fem la
baixada peraltada del bike park i que guapa que és! I mentre baixem anem posant
en pràctica els trucs que ens va explicar l’Ivan Oulego al curset de tècnica
del finde passat, ara m’hauré d’apuntar al curset de tècnica per saltar arrels
que això no ho faig gens bé.
 |
| Sense portabidons i amb una cobertura de fang i merda de vaca molt alpina |
 |
| Va que això ja està, una mica de pujadeta per aquí i agafem l'últim corriol de baixada |
I és fa llarg, tot i que majoritàriament és
baixada, però mica en mica arribem a Combloux i quan arribem a la carretera a
prop del poble m’estan esperant un parell de quads de l’organització i ens
acompanyen fent rebombori fins a meta, la gent surt a veure què passa i
aplaudeixen des dels balcons, tothom m’anima i em feliciten, i així, amb
l’arribada més sorollosa del món i amb el Santi al meu costat, creuem la meta
de la MB Race 2013 versió Ultra de 140 kms, i faig història en aquesta cursa al
ser la primera dona que l’acaba en les 4 edicions que s’han celebrat fins ara.
Una experiència descomunal, de pell de gallina!
 |
| Quina sorpresa, això deu voler dir que estic fent una cosa important, com mola! |
 |
| Molt emocionant amb tota la gent volcada amb la meva arribada |
 |
| Quin tandem que estem fets! |
 |
| I una cervesesta que diuen que és antioxidant :) |
 |
| Mira que és tossut quan vol, si no fos per ell, aquest cop no hagués arribat aquí |
Ara sí que ploro una mica, poc perquè m’atabalen a
preguntes i en francès! Sort que apareix un noi que parla castellà i fa de
traductor, la gent s’està una bona estona aplaudint, és espatarrant!
El Dani ens està esperant a meta, a ell li ha
fet la punyeta un genoll, però tot i així ha acabat, ha fet 21è de la general i
5è de la seva categoria amb 12:38h.
Nosaltres al final n’hem necessitat 14:21
i hem fet el 47è i el 48è de la general, només 59 acabem la de 140kms.
 |
| Els tres catalans finishers! Hem portat a bon port la nostra representació |
 |
| El Franco i el Marco s'han esperat a que arribéssim, ciao amici! |
Mica en mica anem tornat a la realitat, anem a
rentar les bicis, que entre el fang i la caca de vaca estan d’un perfumat que
dóna gust, ens dutxem i anem a sopar, entre una cosa i l’altre emprenem el
viatge de tornada a casa a les 23:30h,
que demà, dilluns toca treballar. La que primer ha d’anar a la feina sóc jo que
entro a les 12h.
 |
| Santi reacciona, jejeje |
Els números:
El Dani, el Santi i jo ho tenim clar, la MB
Race versió Ultra de 140 kms, és lo més dur de un dia que hem fet i els números
ho corroboren, al final ens han sortit: 138 kms i el desnivell no el tenim clar
del tot, segons el meu pulsòmetre, que és el que tira més curt 6260m, segons
l’Strava 6716m, segons l’organització 6989m i segons el track que vaig gravar
7108m. En tot cas moooolta pujada i unes rampes molt dures!
 |
| El perfil que reparteix l'organtizació sembla suau... |
 |
| El que m'ha sortit a mi ja es més realista |
Si ho comparem amb altres proves de llarga
distància que hem fet els números encara canten més perquè per exemple la
Pedals de Foc Non-Stop són 220 kms i 6200 de desnivell, per tant a la MB Race
tens encara més desnivell però en 80 kms menys... no fa falta dir gran cosa
més.
Ah i de noies sí que n'hi havia, jo no em vaig creuar amb cap durant tota la cursa, només en vaig veure un parell a la sortida, però en total a la Ultra vem ser 14 que la vem acabar, no està malament, però 12 es van conformar amb la de 70kms, 1 va fer la de 100kms i jo la de 140kms, a veure si se'n animen més l'any vinent!
Dilluns 8 de juliol.
El Santi comença conduint jo mentrestant
descanso i el Dani ens fa de copi, i ens anem tornant. El viatge es fa dur,
conduir de nit de per sí ja és cansat i a sobre a Valence em perdo però lo
pitjor encara ha d’arribar. En un dels torns del Santi veu que la temperatura
de la furgo comença a pujar, ja és clar, parem a l’àrea de servei de Narbonne i
quan donem la volta a la furgo i ens plantem davant del portó de darrera en
lloc de ser blanc és negre, altre cop oli per tot arreu, a la Petitona i a la
bici del Dani... en fi, “que no cunda el pánico!” o ha petat un manguito o el
tub que serveix per omplir el dipòsit de l’oli, per sort és aquest segon i el
Dani i el Santi l’arreglen, no hi ha res com portar a mans uns parxes de bici i
cinta americana.
 |
| A buidar-ho tot per mirar-nos el motor |
 |
| Molt bé nois que ja ho teniu! |
Amb el pedaç que hi fan arribem, xino-xano a Sabadell. Són les
11:30 del matí.
 |
| Un cop de cap més que te l'has ben guanyat :) |
 |
| Molt bé campió! vinga que ja tenim l'ultra viatge de tornada fet. Tampoc ha estat fàcil, eh! |
Una dutxa refrescant i a treballar, lo de dormir ja ho farem un altre dia.
 |
| Un altre detall molt maqui.. m'han donat una fusta!! Que orgullosa que n'estic de les meves fustetes :) |
