Des que varem anar al Rally di Romagna al maig
que no fem vacances i ara ja en comencem a tenir ganes, així que ja falta menys
per anar-nos a perdre una setmaneta pel Marroc i aquest cop sense bicis, anem a
fer trekking! Fa molts anys vem voler anar a fer el Toubkal, quan encara no
anàvem ni amb bici, o potser començàvem i per una cosa o per altra se’ns va
quedar en el tinter, doncs ha arribat l’hora d’enfrontar-nos a aquest repte que
tenim pendent i que ens fa molta il·lusió.
I ja que hi anem doncs no ens quedarem amb el
Toubkal sabent que hi a altres cims magnífics per la zona, així que farem uns
quants dies de trekking i és clar, perquè no ens agafi per sorpresa portem unes
setmanes intentant caminar una mica, però no havíem passat d’alguna nocturna a
la Mola. El Carles Gel, qui ens guiarà en aquesta aventura pel Marroc, ens va
comentar que millor portéssim botes de canya alta, és a dir que subjectin el
turmell i dit i fet, rescatem de l’armari del traster les botes de muntanya que
tenim.
Primer intent de pujada a la Mola fallit per
part de les botes del Santi, tot pujant se li mig desenganxa la sola d’un peu i
a la baixada l’altre, quines pintes! I no hi havia manera d’acabar-la
d’arrencar, així que peripècia per baixar de la Mola sense fotre’s de cap i les
botes directes al contenidor. Però tenim un pla B, al armari encara trobem unes
altres de botes, és evident que tocarà provar-les però aquest cop ens endurem
brides, per si de cas....
 |
| Cocodrilo Santi |
Al Marroc haurem de caminar entre 4 i 6 hores
diàries, així que decidim que hem de fer quelcom més llarg que una Mola, que
són només uns 5 kms i el dissabte passat marxem a Ribes de Freser per fer el
Taga, no hi hem anat mai i així aprofitem l’excursió per conèixer un cim nou.
 |
| Sortim de Ribes per un corriol fantàstic i com no el cap se l'imagina amb bici |
I tela amb el cim, comencem tard l’excursió
però amb un parell d’hores ens plantem a dalt, i no vegis quins rampots, el gps
arriba a marcar rampes del 49.5%!! Sort que no anem amb les bicis... i tot
pujant, a part de suar la cansalada i gaudir d’unes vistes més que esplèndides
anem trobant algun que altre bolet, ceps, rovellons...
 |
| ooohhh quins ceps més estupendos, lo bo d'anar a peu és que els puc collir |
 |
| Espectacular la de bolets que hi ha de tota mena |
 |
| i de tots colors |
La primera idea era fer un puja i baixa ràpid
pel mateix lloc, però un cop d’alt ens deixem portar per l’emoció i ens animem a
fer un altre cim, marxem cap a Puig Estela, que queda a la banda dreta de la
Collada Verda que divisem perfectament des del Taga.
 |
| Això ja comença a enfilar amb ganes |
 |
| Quines cares! i quina suada, fa una xafogor... |
 |
| Aquí sí que és dret del tot, 49.5% de pendent! |
 |
| A la cota màxima del Taga |
 |
| Però tot i que està més avall, tothom para a la creu |
 |
| Vistes de la Collada Verda i el Puig Estela des del Taga |
Emprenem la baixada i ja veiem que no ens va
tant com pujar, pujant hem fet uns 1000m. de desnivell positiu en 7 kms, hem
esbufegat de valent però hem portat un ritme bo però baixant la cosa canvia,
els genolls i turmells pateixen més del què ens agradaria. Però com que anem
cap al Puig Estela aviat toca tornar a pujar i apa, altre cop enfilant-nos
muntanya amunt.
 |
| Yeah! quin estil :) |
 |
| Apunt pel segon cim del dia |
 |
| Venim del Taga, 2040m. |
 |
| I anem cap a Puig Estela, 2013m. |
A Puig Estela i arribem fent un cresteig molt
bonic però sens fa una mica llarg arribar-hi, sembla que ja hi ets però a
mesura que t’hi vas atançant van apareixen muntanyetes a superar. Finalment, molt contents, hi arribem i
aprofitem per menjar-nos un entrepà, ràpid perquè una colla de núvols negres
amenaçadors s’apropen perillosament.
 |
| Cresteig i al fons de tot el cim que cada vegada sembla més lluny |
 |
| Ara sí! |
I ara sí, després de 12kms i 1350 metres de
desnivell toca baixar, i aquí arriba lo realment dur per nosaltres, amb lo
ràpid que haguéssim baixat amb bici i el què tardem en baixar-ho a peu! Però
ens ho prenem amb alegria i anem gaudint del paisatge, les vaques, l’alegria de
trobar bolets, llàstima que siguin corcats, i els primers quilòmetres ens
passen distrets però al final es fa llarg arribar. Però mica en mica ens
apropem a Ribes i a les 16 de la tarda tocades seiem a fer uns entrepans al
vell mig del poble amb les botes descordades i els peus fent xup-xup. Al final
ens hem cascat 24.5 kms i 1500, quasi res per ser, com qui diu, el primer dia,
demà fliparem!
 |
| Anem deixant enrere Puig Estela i els núvols |
 |
| Però els entrepans es fan esperar i moooolt! |
Però el dia encara no s’ha acabat, per
sorpresa ens trobem a la Pepi Pablo per Ribes i després coneixem en persona al
Carles Gel que ens explica el planning del viatge i tot emocionats i tardíssim
marxem cap a Rupit, el Santi m’hi deixa, no sense abans sopar, perquè demà
pugui acompanyar a les Diableses de la Tracks del Diable, això promet!
Sopo ja amb tota l’expedició de 16 noies,
encapçalades per la Ruth Moll i la Fátima Blázquez i havent sopat fem una
passejada pel poble. Toca descansar i veure com em llevo el diumenge per agafar
la bici.
Doncs sembla que prou bé, caminant si que em
noto tibades per tot arreu però sobre la bici tot més normal, si és que és el
meu habitat natural, jejeje. Així que el Jordi, el diable major de les tracks,
ens porta a la Mar Franco i ja podem començar la ruta, ens espera la segona
meitat de la Tracks del Diable Silver, com que l’he fet unes quantes vegades em
sona una mica, diríem que el Gps quasi no em fa ni falta però millor dur-lo per
si de cas...
 |
| La colla a Rupit abans de sortir |
La primera part m’encanta, el Salt de Sallent,
les cingleres vertiginoses, els boscos humits, les roques de Pixanúvies... i
totes gaudint de la ruta, comentant experiències, dubtes... en definitiva,
gaudint de la Btt i anar fent quilòmetres, llàstima que la Susana baixant a la Bola cau al entrar-li la roda del davant en un reguerot i s’enduu un fort cop a la
mà per parar l’aterrissada. Tot i així ella continua sí o sí, sort que la Nuna
li fa una cura d’emergència.
 |
| Pedalant amb molt bon rotllo |
 |
| la grupeta a la cinglera del Salt de Sallent |
 |
| La Vera, com hi va! |
 |
| La Fátima, l'Assun i la Núria davant del mugró de Catalunya |
 |
| Primers auxilis by Nuna, Susana sort que vas ben acompanyada |
Passada la Bola ens trobem al Jordi que ens ha
dut el dinar! Perfecte, així no hem d’encantar-nos en un restaurant on es perd
molta estona i d’on costa després sortir i tornar a arrencar.
 |
| El Jordi està en tot, que les nenes volen cervesa doncs ell que ens porta cervesa |
Devorem els entrepans i la cervesa! I ens
posem de nou en marxa. La pujadeta que ve a continuació no és lo millor per
havent dinat, però l’anem fent i després de la baixada arriba lo més temut, la
famosa “cuesta de la muerte” que déu ni do les rampes que té però mica en mica
totes hi anem pujant i la recompensa en forma de baixada agrada a tothom.
 |
| Arribant a les portes de l'infern i ningú ho diria perquè mira que n'arriba a ser de bonic! |
 |
| Amb la Mar superant la "cuesta de la muerte" |
 |
| La fageda està esplèndida i l'Anna també :) |
Quan la pista torna a pujar cap a Vidrà la
deixem per agafar de baixada el PR cap a Sant Pere de Torelló i aquí arriba el
meu moment de “mala pata” i mai més ben dit, en un tram molt rocós poso peu a
terra i sense torçar-me el peu ni res, simplement al no trepitjar pla noto una
punxada intensa al turmell dret, el que em vaig lesionar l’any passat. Des de
llavors altres vegades m’ha passat, està clar que aquestes lesions tan llargues
són punyeteres i moltes vegades tenen memòria, però fins ara si m’havia notat
quelcom era una punxada molt puntual i que marxava de seguida però aquest cop
no, la punxada és més intensa i em queda el turmell adolorit, just a la mateixa
zona de l’any passat. El què em comença a passar pel cap ja us ho podeu
imaginar, i tot just dues setmanes abans de marxar al Marroc a caminar!
 |
| Amb la Beryl, l'Anna i la Natàlia davant dels degollats |
En fi intento no pensar-hi massa i distreure’m
amb les companyes de ruta, la sessió de fotos sota la Tosca dels Degollats no
té aturador, jajaja, s’ha de dir que el lloc s’ho val i quan aconseguim
prosseguir ja ens queda poc per arribar a Sant Pere de Torelló i d’allà fins a
Torelló un simple tràmit.
Més contentes que unes pasqües la grupeta
creua el poble per arribar a l’oficina de la Tracks. Gràcies noies per
deixar-me compartir aquesta experiència amb vosaltres!
 |
L'Assun, l'Ingrid, l'Anna, la Ruth, la Divina, la Núria, la Natàlia, la Lídia, la Nuri, jo, la Yolanda, la Mar, la Beryl
i a sota la Nuna, la Susana, la Vera i la Fátima |
I dilluns corrent a trucar al Institut de
Quiromassatge Pablo Planellas i dimarts em veig amb la Pepi. L’exploració és
esperançadora, el lligament es nota bé però hi ha sobrecàrrega articular i la Pepi
munta un pla d’atac per intentar arribar al Marroc en condicions, el què està
clar es que em perdo la Bicicims que és el cap de setmana vinent, però tot
sigui per salvar les vacances! Una altra cosa primordial: deixem de banda les
botes històriques que hem tret de l’armari que amb 17 anys el material de
muntanya ha millorat molt i toca comprar-se unes botes més lleugeres, els
nostres turmells segur que ho celebraran.
Després de dos dies amb el peu immobilitzat,
descans, tandes d’aigua freda i gel, dijous i divendres surto a rodar suau, tot
bé, dissabte a treballar una mica i diumenge el Santi cap a Bicicims i jo cap a la
Calderina amb la part més sensata del Bestiar Lliure.
Això d’anar a la Calderina també ha estat tota
una aventura, més que res perquè se m’ha acudit sortir amb bici des de Sabadell
i com que la sortida era a les 8:30
doncs he sortit a les 7 i sabeu què? Doncs que és de nit! Jo pensava que ja
clarejaria però es veu que no, sort que de nit les pistes ja estan posades i al
ser claretes destaquen una mica de la resta del bosc, també he descobert que
l’aigua dels bassals a la nit brilla i més o menys els he pogut esquivar. Lo
millor de tot ha estat veure, al descarregar el track al Strava, que rodant de
nit i sense llum també es poden fer kom’s!!
 |
| Per fi clareja! |
Per sort al arribar a la baixada de pedres cap
a Sentmenat ja havia clarejat, sinó m’estimbo segur, però finalment he
aconseguit arribar a les 8:00h
sense cap incidència al càmping de Caldes on m’he trobat amb tota la colla i
alguna sorpresa més, com l’Arnau vingut d’Alemanya o el Pedro que estava
desaparegut.
La pedalada ha estat prou bé, al haver tingut bones sensacions al turmell anant de Sabadell
a Caldes, he decidit fotre una mica de canya, però sense passar-me, per posar a
prova el peu i ha respost molt bé, 0 molèsties, que segueixi així! Al arribada
he esperat als companys per xerrar una mica amb ells i després el Miquel m’ha
acompanyat fins a Castellar i m’ha fet la tornada més distreta. No he pogut
anar a la Bicicims, ni la Ultrabike, ni a la Montseny 360 però notar el turmell
bé ho compensa i dimarts pujarem a la Mola, espero que caminant també segueixi
aquesta línia.
Per altra banda, el Santi ha tornat a acabar
la Bicicims i ja en van dos i aquest any amb la forquilla bloquejada des de la
sortida, quin cas! Felicitats guapo!
