A la Llibert Mill Non Stop, tornem a Pontons!

Fa un temps ens vem assabentar que el Terratrèmol de Pontons, és a dir, en Llibert Mill, havia dissenyat un dels circuits de la Mtb Ultramarathon Series. Aquest any el calendari està més que farcit de proves de llarga distància però venint d’ell teníem ganes d’anar-hi, més que res perquè sabíem que seria un recorregut, exigent, trencacames, pedregós i que ens permetria rememorar les vivències viscudes a Pontons en les varies edicions que vem participar a la Volta al Penedès, això sí, ara sense roadbook.

Així que fa uns dies ens hi vem inscriure, però a principis de setmana la cosa es comença a complicar, al Santi li canvien de data un comiat de solter que tenia per més endavant i tractant-se del Pol no pot pas faltar-hi, la festa comença dissabte el migdia però quan acaba? Això mai se sap.

Dissabte al matí jo me’n vaig a treballar i el Santi a mig matí puja cap a Port de la Selva ja m’anirà informant de com va la jornada. A la tarda m’ho preparo tot i carrego la Petitona, abans de marxar de Sabadell truco al Santi, t’agafo algo per demà o no? I quedem que li baixo la bici a Pontons que si pot s’escaparà per ser amb mi rodant pel Penedès demà.

Arribo a Pontons a quarts de nou, el pàrquing del poble està envaït per furgos i autocaravanes de ciclistes, entre ells la Noe i el Ribi, el Miquel i la Conchi, en Pep Riba, el Jon i el Javi que han vingut d’Irun... abans de que recullin vaig a buscar els nostres dorsals i aprofito per saludar en Grimi i la gent de Pedals del Món.

Apa, preparo les dues bicis amb els dorsals i perfils i me’n vaig a sopar a la furgo del Ribi i la Noe mentre el Santi m’informa que sí que vindrà, que ja està baixant cap a Sabadell.

Abans d’anar a dormir les coses no pinten molt bé, sembla que en una de les cases de davant tenen muntada la disco del poble, quina marxa que porten i la música està molt forta, ai que no dormirem... però tot es queda en un ensurt i a les 23h es fa la tranquil·litat, que estrany dormir sola a la Petitona!

No passo la millor nit, em costa adormir-me i poc després de les tres em desperta la pluja, i a sobre tinc pixera i fa molta mandra sortir, així que m’aguanto i vaig dormint a estones fins que a les 5:07 em truca el Santi que surt de Sabadell. Faig mandres fins les 5:30 i em poso en marxa, ja fa estona que no plou, de fet han caigut un parell de ruixadets però el terra de Pontons s’ha eixugat i tot, el cel ennuvolat però amb alguna clariana, agafo l’impermeable a la motxilla per si de cas. Cap a les 6 arriba el Santi i ens acabem de preparar, la sortida és a les 7h, per sort avui ho tenim tot més a punt i anem cap a la línia de sortida amb més temps que a Eutiches on vaig sortir sense ni haver tingut temps de posar-me els guants, ni el perfil al manillar, ni engegar el gps.. quin desastre de sortida que vem fer!

 

Bon dia i bona hora!

Abans de sortir fotos i tot! Amb el Mia que encara no ha tornat a la Btt però que serà al avituallament de la Llacuna, foto de nenes amb la Noe, la Laura i la Marta Vilajosana, saludar a tort i a dret un munt de coneguts, i és que al final som com una gran família, ens coneixem gairebé tots.

 

Ei Mia!! que bé veure't :)

Amb la Noe, la Laura i la Marta, falten a la foto la Txell, l'Elena i l'Olga

Siiiiiií! al final ha pogut venir :)

A punt per la sortida

Tot s’ha de dir, quina mala baba de sortida, no havia vist mai una cosa igual, sortim al bell mig d’una rampa, una senyora rampa que hi ha al costat de la Plaça de la Vila de Pontons, així que plat petit i pinyons grans que sinó no hi haurà qui arrenqui.

A les 7 en punt arrenquem, sortim per un bon rampot emporlanat cap a l’Ermita de Santa Magdalena, vaig posicionant-me entre les noies,  avanço l’Elena i l’Olga mentre ens animem mútuament i ja tocant a l’ermita a la Txell que se la veu amb moltes ganes. Més endavant diviso la Laura vaig avançant sense perdre-la de vista mentre sento el Santi i el Fri xerrant. De seguida que puc l’avanço, també animant-nos, i em situo primera, ara tocarà mantenir-ho tasca gens fàcil comptant que tenim molts quilòmetres per endavant.

 

Rampot nomé sortir...

Pel ritme que m’he imposat la primera pujada ja se’m fa llarga, sort que té algun descanset entremig i aprofito la primera baixada, que és per pista, per agafar una mica d’aire tot i que sense encantar-me. Al final de la baixada agafem un caminet per darrera una masia, i a baix de tot hem de creuar un rierol, apa primer tap del dia.

La sortida del rierol és una pujadeta amb un primer tram exigent però m’esforço per seguir portant un ritme constant. En un fals pla el Fri se’ns en va, creuem la carretera prop de les Llombardes, hi ha la Maria Casanova animant i també en Pep de la pedals. Quan deixem la pista principal agafem a mà dreta una mica de pujada cap al Coll de la Barraca i al posar plat petit per no anar massa enganxada, patapam, la primera caiguda de cadena, apa, toca parar i posar-la a mà, des de la primera etapa de la Volcat que no em passava, quina ràbia haver d’anar perdent temps amb això i a més a més és una cosa que em posa nerviosa perquè a partir d’ara cada vegada que hagi de posar plat petit no les tindré totes, i només estem al km. 10 de 140...

Tot aquest tram és molt pister, sense grans baixades ni grans pujades, molt rodador i ràpid, amb la parada per la cadena ens han passat 3 o 4 bikers, hem acabat de perdre de vista en Fri i tenim a tocar un grupet de 4 o 5, que a la pista de baixada després del Coll de Barraca ens acaben passant.

Una mica més endavant, ens saltem per pocs metres l’entrada a un camp de vinyes, rectifiquem i agafem el track, sembla que no hem estat els únics perquè quan ja som a les vinyes, apareixen uns quants bikers del camí de dalt, i és que com més amb grup vas pitjor, et confies pensant que el del davant va sobre track i així l’un per l’altre fins que de cop algú mira el gps i veus que no aneu bé. Per sort nosaltres ens hem equivocat poc i anem junt amb el Javi del País Basc obrint el grup i per darrera sento la Laura, vaja, que anem un bon grup tots juntets.

Darrera la vinya agafem un corriolet molt xulo de baixada, que divertit! Però per sortir d’aquí toca posar-se les piles, un rampot de pujada, amb un reguerot al mig que s’ha d’anar creuant contínuament i pedres estratègicament posades per fer la punyeta, uf exigent, exigent. Acabem d’agafar alçada i el Santi i jo anem seguint bé el track, la gent en els trencalls dubta i ens pregunta, que fort! Agafo la baixada cap a Sant Joan de Mediona davant del grupet i corrent tot el què puc, intentant no cometre cap errada a veure si li agafo terreny a la Laura.

A Sant Joan parem perquè s’ha de firmar perquè de lo que hi ha al avituallament ni me n’entero, perdo temps buscant-me a la llista, està ordenat per dorsal i no sé quin porto, el 164, ara ja no se m’oblida que a tots els avituallaments haurem de signar.

Ara ja podem seguir, següent objectiu la Llacuna, km. 39 i on hi haurà el Mia a l’avituallament. Però les coses es torcen una mica, em començo a sentir una mica marejada, la panxa una mica regirada i quan apreto pujant les cames em fan figa, no sé si del mareig o d’haver apretat massa, el Santi però m’anima em diu que tot i així portem un bon ritme i una bona mitja. Creu-ho els dits perquè se’m passi el mareig i continuem mentre ens avança el Fri que es veu que s’havia perdut també a la vinya d’abans tot seguint una colla, com diu ell, de mariners d'aigua dolça.

Per sort meva i del meu mareig, el dia segueix ennuvolat i de fet de tant en tant ens cauen quatre gotes refrescants. Arribem a la Llacuna i a la plaça del poble hi trobem l’avituallament i el Mia i companyia oferint-nos de tot i preguntant-nos com anem. Jo em tiro de cap a la cola, a veure si em posa la panxa a lloc.

Prosseguim amb un grupet vigilant de no relliscar, el poble està empedrat i mullat, mala combinació. Ara toca anar cap a Puig Castellar, majoritàriament és pujada, i amb el Santi anem buscant les antenes del Puig, a totes les Voltes al Penedès ens hi havíem hagut d’enfilar. Anem rodant amb el Manel, de l’equip de la Txell, amb qui ja vem coincidir a la Osona Límits l’any passat.

La pujada se’m fa pesada, en bona part per culpa del mareig i que veig al Santi amb un ritme molt còmode i jo en canvi vaig forçada, al contrari d’Eutiches on jo pujava animada i ell seguint-me, ens hem canviat els papers. I quin alleugeriment quan arribant a un trencant veig que deixem les antenes a l’esquerra i comencem a baixar, ens hem saltat les rampes més dures, que són just sota les antenes. Una part dura del perfil superada. Anem bé! Ara toca arribar a Pontons i fer així el primer bucle del recorregut, la baixada és durilla amb força pedra i ens saltem un corriol a mà dreta, toca remuntar un petit tros molt pedregós i a peu per agafar l’entrada. És fa durillo el primer tram del sender, aquest també el coneixíem de la volta i de nou em cau la cadena un parell de cops, quina llauna! Amb les mans ben negres continuem cap a Pontons.

 

Prop de Puig Castellar

Abans d’agafar la baixada final cap al poble fem un tram de fals pla per carretera, el Manel va una mica per davant, jo veient que el mareig no em passa i que després de Pontons ens espera una paret considerable no les tinc totes amb mi.

Però arribem a Pontons amb 3h i mitja i tanquem així el primer bucle, 55 kms rodats i vaig primera no és plan de tirar la tovallola, xerrem amb el Grimi, ens hidratem bé, fem una mica l’orangutan i ens disposem a encarar la segona part del track. 

 

Com a totes les curses arrasem amb els plàtans, orangutan time

La rampa que hi ha per sortir de Pontons sobre el perfil fa por però encara més quan el Joan Campà aquest matí ens ha dit que hi ha un cartell que posa “pujada Perillosa”! I sí, és veritat, quan deixes enrere les últimes cases del poble el carrer es fa més estret i apareix el cartell, quins ànims que dóna!

La rampa és dura i llarga però es fa, i un cop arribes dalt el coll, Pontons es veu avall, avall... i la pujada continua però ja més suau fins que agafem la baixada més llarga del dia, tant que quan portem una estona prego perquè s’acabi aviat, baixar tant no pot ser bo, diuen que tot el que puja baixa però està clar que tot el baixa... puja! Ai que patirem.

Per sort el mareig va a millor, ja està bé perquè a mesura que passa l’estona el dia es va arreglant i cada cop fa més calor. Fem uns quilòmetres de puja baixa, una pujada curta i perdem tots els metres que hem guanyat, una altra i apa a baixar de nou, em penso que ja comencem a pujar però no tornem a baixar altra vegada... així fins arribar a la Riera de Marmellar, quin tram més trencacames, el desgast aquí és important, agafem un sender que puja i baixa pel costat de la riera i la creua unes quantes vegades havent de passar i esquivar un munt de còdols de riu de totes les mides. Anem fent encara amb el Manel i un altre noi.

En un d’aquests baixadors a la riera hi ha un pas més complicat, vaig darrera el Santi i el faig bé per l’esquerra però penso sort que no l’he agafat pel mig i això és què li deu haver passat al Manel perquè quan nosaltres ja ens estem enfilant per l’altra banda sentim un patapam dels que espanten. Ens girem i veiem que s’aixeca i l’ajuden un parell de bikers més, sembla que es miren força la bici, algo es deu haver trencat.

Més endavant trobem un altre cartell graciós, “carretera panoràmica”, carretera? però si és una pista i trencadota, més aviat un pedregar, panoràmica? Aquí baix poca cosa es veu, fins que no comencem a agafar alçada i es veu la cinglera... jo aquí hagués posat el cartell d’abans, el de “pujada perillosa” mare meva quin rampot més malparit.

Finalment sembla que sí, anem enfilant-nos i deixant la riera avall, ja fa estona que estic somiant amb la cola del quart avituallament, per mi massa lluny del tercer, a més de 30 kms, sort que no està fent molta calor sinó... i de cop veiem un campanar esvelt i punxegut, és lo poc que queda dempeus al poble abandonat de Marmellar. Acabem de fer la corba i per fi apareix l’avituallament! Però de cola res de res, quina decepció, així que tirem d’aquarius.

 

Arribant al Marmellar

I al avituallament!

Sortim de l’avituallament amb dos nois del Bikes Ponent, arribem a una carretera i quan la deixem comença una baixada força llarga i pedregosa que en el perfil no veig en lloc, amb les baixades ja fa estona que em fa mal la planta del peu dret, però bueno, s’aguanta. Baixem rapidet i continuem per una pista de pujada suau, és aquí on el Santi em diu que ha punxat a la roda del davant, si que es veu una mica baixa, em diu que para a reparar però que jo continuï i així ho fem. Els nois del Bikes Ponent s’han quedat una mica enrere així que segueixo sola.

Passo pel costat d’Aiguaviva, un poble que sembla molt petit però des de la pista es veu la terrasseta del bar del poble, ooooh quines ganes de parar a fer un beure, però ara això no toca, el que toquen són uns rampots de mil dimonis per enfilar-nos a Torre Milà. En un dels més durs em rellisca la roda del darrera i n’he de fer la meitat a peu, els bessons no tenen ganes de caminar i es queixen però la cosa no passa d’aquí.

Però enfilar-se té la seva recompensa, baixada i un corriolet divertit, llàstima que és curt, per enllaçar amb una pista que em porta fins la carretera on hi ha el 5è avituallament. Cola tampoc n’hi ha però els senyors m’obsequien amb un pomet de flors. Els hi agreixo però comento que no em va massa bé endur-me’l, jejeje

Prossegueixo, toca un tramet de carretera i dalt el coll de la Pedrera s’agafa un sender a l’esquerra, els tres que van davant meu se’l passen i quan jo arribo estan fent la volta, així que hi entro jo davant. Pensava que era un sender de baixada però no, la primera part és un puja baixa dins aquest sender ben cobert de vegetació, molt bonic però que a aquestes alçades fa pupa a les cames.

Per fi toca baixar i gaudeixo com una nena petita amb el corriol que a més és llarg i es deixa fer. Quan arribo a la pista veig un noi de Cicles Catalunya assegut al terra en un marge, es toca l’espatlla dreta. Em paro i em diu que li sembla que s’ha trencat la clavícula, li dic de trucar a l’organització però ho acaba de fer, li demano doncs si el puc ajudar en quelcom i em demana que li atansi el bidó de l’aigua, això està fet i em despedeixo amb la idea d’arribar al avituallament, no pot faltar gaire, i avisar d’on es troba exactament.

La sorpresa és que quan faig la següent corba veig l’avituallament al final de la recta, de seguida hi arribo i informo de l’incident, al cap de res una furgo surt a buscar l’accidentat mentre jo pico alguna cosa, em giro i veig arribar el Santi, apa, ja m’ha caçat!

Avui està que se surt, punxa, repara i m'atrapa... bèstia que ets un bèstia!

No sé si s’alegra més de veure’m a mi o de veure una manxa de peu que hi ha, jo vaig a fer un pipi que després de 106 kms ja toca i reprenc la marxa mentre el Santi acaba d’inflar la roda de davant. Les meves cames no estan per tirar coets i dels quasi 40 kms que ens falten per acabar els 25 següents són de pujada, quina mandra!

Surto amb el Dani, que porta una Niner amb forquilla rígida, xerrem una mica recordant la Pedals de Foc on vem coincidir i anem avançant per un sender que ressegueix el Barranc de Pedrafita, va pujant suau però amb alguna rampeta important, la primera la pujo jo i el Dani no i la següent al revés, torno a tenir problemes amb la cadena i amb aquestes que arriba el Santi, ja no ens tornem a separar fins al final.

Em té distreta una estona explicant-me que tenia la coberta de davant amb un tall però que hi ha pogut posar un pedaç per fora i sembla que aguanta, esperem que ho faci fins a meta. Seguim pujant, ara més fort cap a Selma, un altre petit nucli despoblat i en veiem el campanar de lluny. Al costat d’una zona en runes hem de fer un petit pas a peu on atrapem en Jordi Sanchez i un parell de bikers més.

Al fons Selma

Baixem una miqueta i encarem la pujada final, una part per pista ampla emporlanada, estic cansada però ho dono tot, tot el què em queda, ja no pot faltar massa mentre se’m fa la boca aigua escoltant el dinar del Santi del comiat, un banquet de marisc fresc a un celler esplèndid de l’Empordà, Mas Estela, i amb aquestes que se’ns posa un cotxe al costat filmant-nos, alhora m’agafa un rampa al bessó dret i jo intentant dissimular entre les anxoves de Cadaqués, les gambes de Port de la Selva i els reporters de la Pedals del Món, quin moment....

La pujada suavitza i es deixa fer millor, cosa que no vol dir que a aquestes alçades quan agafem algun tramet més costerut em costa i força però veient la meta més a prop tot és més fàcil. En un punt veiem que el track fa una cosa rara, a mà dreta entra i surt però torna a la pista, pensem que és un error del track i continuem recte però els dos nois que venien darrera nostre no segueixen, em giro i veig que ve un altre biker i ens diu que s’havia d’anar fins al punt aquell que hi ha un control de firmes! Recoi, si en el word que ens van enviar no deia res d’aquest control-avituallament... que estrany, doncs ens toca tornar enrere, quina mandra, la que faltava pel duro.

Apa, fem mitja volta i arribem a Montagut on hi ha en Tutu al control, li diem que aquest control no estava al mail i que tampoc han dit res a la sortida, segur que més d’un se l’haurà saltat. Però bueno, ja està feta l’última firma, ara sí, continuem que hem d’arribar sí o sí, les cames ja no donen més, la planta del peu dret em crema, però miro el pulsòmetre i estic contentíssima del temps que hi veig, el Santi ja fa estona que em diu que estem mantenint la mitja i que anem molt bé però com que les sensacions no són bones doncs costa de creure, però sí el primer número que veig en pantalla és un 8, a veure si podem arribar amb 9 hores, que a priori em semblava impossible.

Que estem cansats? doncs a fer tonteries per passar-ho millor ;)

La pujada sembla que no acaba mai, però sí, agafem baixada, per fi!! Prop d’una masia toca una rampa d’herba, mira que és curta però s’enganxa que dóna gust, la passem i avall fins a una urbanització, suposo que ja som prop de Pontons, la creuem per alguns carrers i uns solars desbrossats plens de troncs i tronquets.

Sortim de l’urbanització i se’ns planta un turonet davant, no fotis que ens hi hem d’enfilar.. doncs sí, trec forces de ja no sé on i apa, turonet superat, ara sí cap a Pontons i falta gent, ens liem una mica per agafar un últim sender però sí, ja és nostra i al final parem el crono amb 9:06!! Per nosaltres un gran temps per una ruta llarga i tant exigent, 140 kms i 3814 de desnivell que es diuen aviat, i tal i com ens esperàvem el recorregut del Llibert no ens ha defraudat i a més arribo primera entre les noies, contentíssima!

Prova superada amb 9:06, mitja de 15.25 i contents, molt contents 

I genial com sempre l’arribada xerrant a tort i a dret, amb els que ja han arribat i amb els que van arribant, llàstima que el Ribi m’explica que la Noe s’ha retirat ja que ha tingut molèsties al turmell, espero que es recuperi ben aviat! I quan sortim de dutxar-nos, sorpresa, ens trobem al César de Castelló, no sabíem que havia vingut i una mica més i no ens trobem.  

Amb la Laura segona i lluitant molts quilòmetres amb la Txell

Amb el dimoni Pica i en Jordi

Els dos amb el Pro d'en Pica i la seva nova equipació :)

Sorpresa si també hi ha en Cesar!

Podi de nenes

Molt ben acompanyada amb la Laura i la Txell

Volcat 2014. 2a etapa Igualada - Cardona

Dissabte

Ens llevem, esmorzem, ens vestim per l’ocasió i anem a aparcar la Petitona davant de l’Hotel Amèrica on l’aniran a buscar els pares d’aquí una estona, ja que l’etapa avui acaba a Cardona.

Amb el Magí anem cap a la línia de sortida i me’n vaig cap a davant de tot, em trobo la Mar que em diu que segueix molt engripada i amb lo llarga que és l’etapa avui ha decidit no sortir, quina llàstima. Ja dins el calaix em trobo amb la Paola, em presento i xerrem fins que es dóna la sortida, en principi aquesta etapa se li ha de donar bé ja que ens han dit que és molt rodadora i ahir em va demostrar que ella també ho és, però el meu objectiu està clar, arribar abans que ella i si pot ser recuperar-li els dos minuts i escaig que em va treure ahir. Tampoc em puc oblidar que per darrera tinc a la Maria a 4 minuts i ella que ve de la carretera, rodadora segur que també ho és un rato llarg.

 

Abans de sortir amb la Paola

Ens desitgem sort i es dóna la sortida. Intento seguir la roda de la Ramona, la Paola i la Maria que van per davant, però aquestes sortides per ciutat les trobo molt perilloses i millor arribar sencera a la pista que passar-les i arriscar massa.

Finalment la massa de corredors arribem a la pista i es comença a estirar el grup, tot just entrar passo a la Maria, però la Ramona i la Paola se me’n van, entenc que per davant les tinc a elles, l’Anna Villar i la portuguesa que ahir va fer segona.

Amb la gentada encara és impossible traçar, feina tens en no xocar amb ningú, així que em vaig empassant els sotracs tal i com venen i amb un d’ells es mou el suport del pulsòmetre del manillar i comença a donar voltes, que bé! Acabem de sortir i ja porto el suport del pulsòmetre i el pulsòmetre sueltos pel manillar, anar fent sorollets i emprenyant però no pararé pas per això, potser en algun avituallament ja ho arreglaré.

Els primers 15 kms són bàsicament de pujada per pista, apretant el bessó esquerra adolorit d’ahir es queixa però noto que és un mal ressacós, no em fa més mal a mesura que passa l’estona, sinó potser al contrari. En canvi m’he llevat amb una estrebada a la zona interior del quàdriceps, al principi em molesta però amb els quilòmetres es va escalfant i deixa de molestar-me.

Cap al km.7 o 8 em passa el Santi, ho tinc clar si no li passa res avui em tornarà a fotre el pal. Hi ha alguna rampa més dura i vaig concentrada en buscar un ritme constant però no m’acabo de trobar còmode i quan vaig mig atabalada pensant en això aixeco el cap i veig a la Paola, m’hi estic acostant i això fa que m’animi.

 

El Santi va com una moto i a sobre xerrant... darrera té la Ramona i a la dreta la portuguesa.

Al cap de poc m’hi he posat a roda, i penso que he de quedar-m’hi una mica per recuperar l’alè i no gastar massa, però no aguanto massa la temptació i en un tram on em noto més forta la passo. La que he liat! Ens passem els següents quasi 10 kms fotent-nos pals. És dur perquè pujant no em sento bé i m’avança, la veig còmode i les baixades en aquest tram són molt curtes i fàcils, pisteres, i no em permeten agafar avantatge, però per l’altra banda és divertit, les dues ho donem tot i a més en aquest moment coincidim amb els ratpenats, l’Ezequiel i el Marc Obellerio que hi van fotent cullerada.

Ràfegues de fotos en una de les primers baixades de pista:

El Santi controlant rera la Ramona 

Ei, quin primer pla!

Una mica més tard arriba la Paola, a mi se'm veu darrera, i darrera meu el Marc

A tope per atrapar la Paola

Ara em toca a mi el primer pla, jejeje

Uf, ens avancem uns quants cops però a ella pujant la veig forta, jo em trobo una mica xof i em prenc un gel mentre la controlo, que no se m’escapi. I a les baixades m’hi tiro a sobre, així arribem al primer avituallament i sorpresa la Paola para. Jo m’acabo de prendre el gel així que continuo i li foto amb totes les ganes, aprofito per menjar un trosset de barreta i entrem en un corriol, perfecte penso, baixada tècnica, ideal per agafar-li metros però no, és un corriol que va pel lateral de la muntanya i és un puja baixa amb repetxonets de caminar i tot.

 

En un d'aquests tramets punyeteros

L’Eze i el Marc em deixen passar en un d’aquests repetxons i ho passo tant ràpid com puc, arribo a la pista i ara sí baixada a tota pastilla, no és tècnica, és pistera però sé que a les baixades li trec algo segur, així que s’ha d’aporfitar.

 

I ara vinc jo, caminant també, és clar

I no sé si és l’adrenalina o què però quan el terreny torna a pujar em noto millor que abans, de conya. Tot i així pujant a la Serra del Grau, on passem pel costat dels grans molins de vent, l’Eze em fot un pal descomunal, va molt fort, però miro enrere i no veig la Paola, anem bé. I un cop dalt una altra baixada de pista, la faig tant ràpid com puc fins posar-me a roda amb l’Eze que ha afluixat. Ja a baix aprofito per prendrem un altre gel i menjar una mica, just quan arribem al segon avituallament, ja estic menjant, així que afluixo una mica però no paro, l’Eze i el Marc sí i ja no tornem a rodar junts.

Apa, ja portem uns 30 kms i crec que tinc la posició ben afincada, però no puc afluixar, en aquesta pujada atrapo uns quants bikers i aprofito la pujada per treure el pulsòmetre que segueix donant voltes al manillar des de pràcticament quan hem sortit, i me’l poso a la butxaca, quina tranquil·litat.

A partir d’aquí no vaig amb ningú en concret fins als últims quilòmetres, vaig atrapant algun biker però no coincidim de ritme i segueixo a la meva que crec que vaig prou bé. Arribo al 3er avituallament a Sant Pere Sallavinera on molta gent m’anima i veig a la Txell, em diu que ha trencat algo de la bici i ho ha hagut de deixar estar, llàstima. Paro, ja és hora d’aprofitar els avituallament, una mica de plàtan i cola i prossegueixo.

 

El Santi arribant al avituallament, sobrat el tio!

Jo concentrada, que no sigui que m'atrapin les noies

Sortint del poble una rampa dura on la Penelope aprofita per fer-nos fotos a tots ben arrapats sobre les bicis, gràcies són molt guapes!

 

Ho veieu? em fot el pal i encara té temps de treure la llengua

Acoplada i amb barreta a la boca, impossible treure la llengua com el Santi, ell guanya

Estic conscienciada per pujar, això és el què diu el perfil, toca afrontar la pujada que sobre el paper sembla més dura, però sembla que no acaba d’arribar, en lloc de pujar, agafem un corriol “marrano” per sota la C-25, uns bassals bastant fondos i molt aixafats que no sé ni per on passar-los, vull conservar mecànica ja que la bici avui va de conya i no m’ha caigut la cadena ni res, així que els passo a peu. Finalment aconsegueixo sortir del fangar però noto que m’ha trencat el ritme, apa toca tornar-lo a agafar i ara sembla que sí, la cosa tira amunt.

Durant la pujada avanço 3 o 4 bikers i al avituallament que hi ha a mitja pujada, un biker del Bicioci em diu que tinc a les noies de davant a uns 5 minuts, no està mal però em preocupa més tenir les de darrera a ratlla, jejeje

M’acabo d’enfilar, la pujada és de bon fer, a dalt una mica de rodar i baixada pedregosa i amb trams de força pendent fins a Vallmanya on hi ha el 5è avituallament i on, altre cop, molta gent animant com la Nadia. Els ànims van de conya. Paro un moment, ara fa caloreta, tot i que durant el dia hem tingut força estona de núvol, em ve de gust la cola, n’agafo un got i me’l bec d’una revolada, ggggggrrrr! Està calenta, això s’avisa!

Surto de Vallmanya, porto uns 62 kms ara ja veig més a prop l’arribada, me’n falten poc més de 20 i en principi la major part del desnivell ja l’hem d’haver fet, els següents quilòmetres semblen, pel perfil, un puja baixa constant. Però pel què he anat veient no puc fer massa cas al perfil ni al track que porto, ja que tot sovint no els estem seguint.

Les diferències de track, a dalt l'oficial i a sota el real...

I sí, pujades curtes, baixadestes i molt rodar, rodar, rodar i rodar, la pista predomina i els corriols... quins corriols? Deu ser que ahir en vem fer el cupo. En fi, el paissatge és guapo i a mesura que ens anem apropant a Cardona el bosc va canviant i va agafant un aire més pre-pirinenc, de fet en els trams més alts i amb vistes podem admirar el Pirineu nevat.

No m’encanto i avui el canvi es porta de meravella, cap incident. Arribant al últim avituallament avanço un altre biker i estic apunt d’atrapar-ne un de blau, diria que sembla el Domingo. Que bé, algú conegut. Arribant al avituallament em demanen que vull, -Cola!, crido i me la donen en marxa. En aquest moment el Domingo em sent i es gira.

-Ada, ya estás aquí?

I a partir d’aquí anem junts fins l’arribada, bàsicament jo davant i el Domingo aguantant la meva roda, es disculpa per no poder tirar davant. Cap problema, jo de moment vaig bé i l’eufòria de que no m’hagi atrapat cap noia m’ajuda. Tot i així els últims quilòmetres abans d’arribar a la baixada final se’m fan durillos, gent que hi ha pel camí ens diu que ja és tot baixada, però en lloc d’això són trams rodadors, de lleu pujada combinats amb baixadetes molt curtes, travessem algun camp, vaig buscant el castell de Cardona però no el veig.

Aquí amb una mica de cara de flipat, jejeje

Contenta que em sembla que ja queda poquet

Ara sí, arribem a l’última baixada, una mica perillosa perquè és plena de grava, però els dos la fem bé. La baixada però és una arma de doble fil, perfecte per deixar-te anar i descansar una mica però punyetera perquè baixa massa, és a dir, ens deixa per sota Cardona, igual que l’any passat i tocar acabar l’etapa remuntant. Un parell de corriols de pujada i arribem al poble, ara sí que em noto cansada però ja està fet, l’últim esforç i entrem al poble, pugem pel carrer de la Plaça de Santa Eulàlia, gent animant i veig al pare fent-me fotos i tot seguit la Mònica que ha vingut amb la bici de carretera a veure l’arribada.

Arribada a Cardona i el pare al mateix lloc de cada any, no falla!

Ara sí que estic contenta, últim esforç i amb el pare animant, yuhu!

I ara sí, arribo a la plaça, últim esprint, corba i l’arc d’arribada, contenta, molt contenta!

4:44h per fer 83 kms, a 5’ de la Ramona i 4a entre les noies, això sí avui el Santi me n’ha tret 10 més, com hi va. I el Dani, amb 3:49h ha fet top ten a Master 30, quin crack. El Magí arriba més tard però ben content, ja ha superat la segona etapa de la Volcat, només queda un dia i ja podrà dir que ha fet la seva primera cursa per etapes.

Pel què fa a les noies, vaig mirant si arriba la Paola, però sorpresa, la Maria arriba primer 5’ més tard que jo i la Paola 6’ després que la Maria, al final li he tret força així que avanço dues posicions a la general femenina i em poso 4a, que bé!

Quina lluita més bona que hem tingut, gràcies Paola!

Amb l'Eze i el Marc, que bé que m'ho passo sempre rodant amb ells

Classificacions segona etapa.

Per acabar-ho de rematar arriben la Meri i el Maiol, amb tant de temps que anem amb bici, és el primer cop que la meva germana ens ve a veure, llàstima però que hem arribat una mica abans del què havíem previst i s’han perdut l’arribada, però aquí els tenim, veient-nos menjar la fideuà ;)

No trobo el servei de massatge que volia que em miressin l’estrebada a la part interna del quàdriceps dret, però no els localitzo, així que havent-nos alimentat i xerrat a tort i a dret, marxem tots cap a Solsona a casa els pares, toca preparar-se per l’última etapa, que amb lo dura que és només li faltarà la pluja que ja fa dies que anuncien... ja ho veurem, demà serà un altre dia.

Recovery time per berenar :)

Tracks d'Eutiches, Quin plaer de companyia!

Encara les cames s’estaven queixant de la Volcat que ja teníem un altre al damunt i no una ‘sortideta’ qualsevol si no la Tracks d’Eutiches amb 180km per davant!!

Així que com que la sortida es dissabte a hores intempestives, divendres a la nit al plegar l’Ada marxem cap a Selva del Camp , arribem just quant tothom comença a dormir, nosaltres que som més originals comencem a sopar...

A sopar!

Un parell de voltes al llit i sona el despertador, ai mare les 04:30 del matí quin humor per posar-se a esmorzar i fer tot el que toca. 

Ja per norma som lents amb els preparatius però aquestes hores ens superem, mirem el rellotge i queden un parell de minuts, gps parats, pulsòmetre parat i lo millor l’Ada amb uns fantàstics perfils i brides a les mans just en el moment que donen la sortida, de bojos!!

Total que amb l’estrés del moment es guarda al camal del culotte els perfils i les brides, i no us ho perdeu que fins ben ve el quilòmetre 70 allà van romandre !!

Quina tela!

Apa al lio, òbviament es de nit i no tant obvi la gent surt amb preses per el meu gust, Ada inclosa, per favor que tenim 180km per davant!!!

Així que em toca empaitar-la amb la gràcia que a la primera baixada se’m para el llum., torno a encendra-la i torna a parar-se grrgr , així un parell de cops més, sort que al final es va portar bé!

Arrenquem per pista amb diferents puja-baixes però als pocs quilòmetres ja entrem a un corriol ben divertit, llàstima que al fer-ho de nit costa prou controlar la bici i mirar al gps per on vas lo que provoca alguna que altre rectificació, que hi farem. Aquest tram el fem distrets amb els cracks de l’Osona Limits, en Sergi i el Xevi, llàstima que només sortir del corriol i ja amb llum, això si, en Xevi punxa.

Sortim a un tram de pista més aviat de rodar però el temps ens obsequia amb un fantàstic vent que ens emprenya d’allò més, creuem els dits que no sigui la constant del dia. Anem devorant quilòmetres, sort que anem junts ja que no som molts i ràpid ens quedem sols, amb la broma ja arribem a Cornudella de Montsant al km34 on tenim avituallament, agarrem plàtan, un xic verd llàstima i cap amunt direcció a l’Ermita del Codolar.

Aquesta zona es molt maca i més amb les primeres llums del dia, arribats a l’Ermita agafem el corriol que va carenejant la muntanya, amb timba a la banda però molt maco

  

En aquest tram ens avancen un parell amb molta pressa, com si s’acabés la cursa en breus metres,  però curiosament passat el corriol els passem a la primera pujada que trobem.... quina manera més rara que te la gent de rodar!!

Seguim endavant, anar sumant, majoritàriament el recorregut va pujant fins al km 60 però sense grans estridències, en aquest tram si que fem una secció que s’ha de caminar, 10 minuts +-  ben distret i una excusa bona per descansar de bici que tampoc va malament, no li dic a l’Ada però ho celebro especialment ja que tot i no portar excessius quilòmetres els meus genolls fan el tonto.. suposo que desprès de la Volcat tinc algun múscul de més enganxat.

A més, desprès de caminar, tram de corriol de baixada per dibuixar un somriure i pujar ànims, fantàstic. Amb els que també anem coincidint als avituallaments son el Pere Caba i el Jordi Sentís, avui s’estrenen amb el tema nonstops i se’ls veu prou valents!

Què més? Doncs per sort al damunt de la bici no tenia tant la sensació de quilometrada com vaig tenint ara intentant relatar-ho, a lo que anàvem, baixada llarga de pista i ja ens situem a l’avituallament de km 78.

Aquí trobem al Toni Perez  assegut en una cadira amb la cara masegada , s’ha clavat una bona morrada, trencant el casc i tot, però per sort es queda en xapa, pintura i un bon ensurt.

Arrenquem pujada llarga amb bon ritme però l’Ada veu que la roda de darrera ha perdut molta pressió, s’intueix punxada, comentem si parem, si no, que fer, finalment  parem a posar una bombona però com es costum no ho fem bé i no serveix per res... hem de fer un curset! Emprenyats continuem amb la pressió justa fins al proper avituallament, per sort la roda es porta bé i aguanta.

Al km 90 aprofitem l’avituallament per inflar roda i omplir bidons,  el vailet de l’avituallament el posa a ratlla l’Ada fent-li preparar els bidons jeje! En quant a la roda sorprenentment es deixa inflar bé i sembla que no caldrà càmera així que no desmuntem.

Anar restant avituallaments, tot un luxe per cert això de tindre un cada 14km +- , ja hem superat la barrera dels 100km i tot i faltar-ne 80 per mi ja es una bona motivació, per cert tot ho estic explicant molt fàcil però la veritat es que a les pujades anava ben collat seguint el ritme de l’Ada i ella no deia res però estava ‘On-Fire’, si hagués volgut m’hagués deixa’t clavat amb facilitat.

 

Esperam!!!

Km 115 dinar, ja somiava amb ell, ens ha costat unes poques pujades arribar-hi! Tot i així com sempre l’Ada hem recorda que no m’atipi que desprès no ho paeixo i  em poso mig plat de macarrons que comparteixo amb l’Ada, no es plan d’afartar-se ! Ben bons per cert!

Sortim i per estona penso: toca un gel (no el primer eh!!)  i dit i fet hem prenc un powerbar d’aquells de gust indesxifrable, no se què tropical,  que junt amb els macarrons fan una combinació d’allò més simpàtica, estic una estoneta amb la boca ben tancada no fos que s’escapi quelcom... però per sort al final tot es posa a lloc.

I els meus genolls què? doncs es queixen, a estones un, estones l’altre, es van alternant, complicant-me la ruta i tot sigui dit alterant-me l’humor en alguns trams, llàstima perquè les cames van fent.

Al 130 aprofito l’avituallament per prendre un dels famosos ibuprofens salvavides que sempre porta l’Ada, al dinar ja ha repartit un al Sentís,  hem resistia però ho necessitava, abans d’encarar els últims 14km de pujada, aquí coincidim amb la familia de l’Emili animant incondicionalment com sempre, encantadors!

La primera pujada amb rampes molt fortes però la fem prou be tot fent camí cap a la Mussarra, tot i la quilometrada i que tira amunt es un dels trams que tinc més bon record ja que amb el munt d’hores que portem i anem rient i gaudint, moment màgic, jutgeu aquestes fotos:

Fantàstic, se’m dibuixa un somriure recordant el moment, des de l’avituallament la pujada està divida en tres trams així que entre tram i tram recuperàvem prou bé.

Al 154 arribem a l’avituallament de la Mussarra per un corriolet de pujada i amb un paisatge molt xulo. Sortim,  fem un corriolet i enllacem carretera que ens porta molt ràpidament a l’últim avituallament on ja no parem, les ganes d’arribar són enormes!!

Fem més carretera i quant ens pensàvem que acabaríem per lo negre, trencall i entrem en un corriol molt guapo i llarg, això si els primers trossos desprès de la carretera costa centrar-se, però un cop concentrats tot diversió! Us he dit que era llarg? Això si que es un final de traca i mocador!!

Enfilem els últims metres abans de l’arribada amb molta força esperonats per els crits d’ànims de tot l’equip que estava allà palplantats esperant-nos, quins cracks!! I el figura del Miquel, nosaltres flipant, veiem que es posa a córrer en paral·lel filtmant-nos, boníssim!!!

A diferencia d’altres vegades en curses tant llargues arribem molt contents, amb sensació d’haver gaudit un fantàstic dia, feliços vaja! I tot sigui dit satisfets amb el temps que per nosaltres ja està prou bé!

  

Equipassu!!!

Ah i tots els companys de l’equip ho han fet d’allò més be, en Dani venint de la Volcat, treballar de nit, dormir al cotxe... carregar-se el neumàtic, fa 2on darrerà d’un gran Campà, la Vera i la Fátima podi a la curta i en Miquel... s’ho ha passat teta fent els 100km, res millor que això no?  Felicitar també al incombustible Totgas que suma un altre Nonstop.

Campiones!

Els cracks!

En Pere i en Jordi Finishers!

L’idea inicial era anar tornant abans no se’ns menges el cansament però veient que ja son les 21 decidim molt encertadament anar a sopar amb el Miquel, la Vera i la Fátima, un bon final de festa! Desprès ja vem tornar xino-xano arribant de matinada a casa desprès d’un dia ben llarg i sobretot: ben aprofitat!!