dijous, 12 d’octubre de 2017

Etna Marathon race, la cursa en el volcà actiu més alt d'Europa

Ja és el nostre quart dia a Sícilia i hem passat la nit del lloro, entre refredats, panxes remogudes i els nervis dormim poquet, sobretot el Santi. Però què hi farem la Etna Marathon és avui i no la podem canviar de dia.
A punt per conèxier una nova cursa internacional
Puntuals a les 7 baixem a esmorzar tal i com hem quedat amb el Tony del Petralava Etna B&B que no té problema en rebre'ns més aviat de lo habitual. La previsió és de pluges al matí però sortim a la terrassa i l'Etna es veu nítidament, de moment està més clar que la resta de dies.

Esmorzem més aviat justet, els altres dies ens fotem el què sigui però avui... entre que tenim cursa i no tenim a mans el què estem acostumats a esmorzar, i que tinc la panxa feta un guirigall no sé ni per on començar.

Apa, carreguem bicis i bosses al 500 L i cap a Milo hi falta gent. Hi aparquem, descarreguem i ens fixem que ràpidament uns núvols ben grisos s'han apoderat del volcà i l'han fet desaparèixer, està clar que ens mullarem, així que finalment decidim sortir amb la tèrmica sense mànigues i l'impermeable a la butxaca, jo a més em poso el buff pel refredat i la gorreta sota el casc a veure si amb la visera privo una mica de que l'aigua em vagi als ulls i de retruc em molesti la lentilla.

No estic gens fina de la panxa però què hi farem, al turring!
Per variar ens toca córrer, com que jo tinc la llicència de fèmina Èlit he d'anar a veure l'arbitre per què la validi, ahir al recollir els dorsals no hi era, així que toca fer tràmits i ja són les 8:20, per sort tenim calaix de sortida perquè entre totes les curses som 1000 bikers, 500 dels quals fem la llarga. Jo sortiré del primer calaix amb totes les dones de la llarga, unes 21, i el Santi del segon però no massa lluny de nosaltres.

Ens dóna temps de fer la rampa de sortida com a escalfament i acompanyo al Santi al seu calaix, ens desitgem sort i me'n vaig cap a davant. Ja a lloc es presenta el Maurizio el responsable de la cursa i amb qui ens hem intercanviat alguns mails abans de venir. Saludo a les noies i entre elles a la Lorenza Menapace, que ha guanyat les 3 últimes edicions i la Jessica, a qui vaig conèixer abans d'ahir reconeixent part del circuit, són les dues favorites.
Amb la Jessica, la Lorenza i el Maurizio, ready to go!
Dijous vem conèixer la Valentina, la Jessica i l'Andrea mentre provàvem la 1a pujada de la cursa

Es dóna el tret de sortida, ja estem al lio! Els primers quilòmetres són de pujada i per carretera, neutralitzats, tot i així he d'apretar per seguir-les, no vull perdre de vista la Lorenza i la Jessica, puc controlar bé la situació, primer la Valentina també ha tret el cap però de seguida ens hem quedat nosaltres tres per davant.
Sortida a la plaça de l'església de Milo
Concentrada amb la vista posada a la Jessica i la Lorenza
Concentrat a la caça de l'altre maillot de Tracks Ibiza...
A la que deixem la carretera la Lorenza posa un ritme més fort i se'n va, em quedo amb la Jessica, provo d'avançar-la i si torna, ho intento de nou i ho aconsegueixo, i com sempre faig, avanço sense mirar enrere, així que no sé si la tinc a roda o es va quedant. El què sí que descobreixo aviat és que el Santi ja m'ha atrapat i mira que ho estic donant tot, va bé el punyetero. Fem un tramet pla i comença la primera pujada llarga del dia, on ens vem fer unes fotos abans d'ahir. Aquesta ens la coneixem, aquí encara anem un munt de bikers junts i tots volem passar per les dues traçades bones que hi ha. Més amunt comencem a trepitjar terra volcànica.

Durant la pujada ens anem fotent palets amb el Santi, ara jo l'avanço i li trec uns metres, ara ho fa ell... i les gotes comencen a calar entre els arbres. Arribem a un tram que repetirem després, abans d'anar a buscar l'última baixada del dia i que ja sabem que promet perquè la vem fer ahir, passem el primer avituallament i no parem.

Comença a ploure i jo ben concentrada i donant-li gas a la burra!
S'acaba la pujada al arribar a un tram curt de carretera, la creuem i fem una mica de puja-baixa, per arribar a la primera baixada que és molt curta, però jo l'agafo per davant del Santi i es veu que entremig ell arreplega uns quants bikers poc destres i quan torna a pujar veig que no ve.

Quina manera de pillar "conos" a la baixada....
Però m'enganxa de nou i arribem al punt on s'acaba el bucle, just fins on abans d'ahir vem fer el reconeixement, ara és tot nou per nosaltres i mullat per tots, som al km.13 i comença a ploure amb intensitat. Ens trobem junts fent la segona pujada del dia i amb poca estona comencen a aparèixer bassals que cada cop són més grans, la sort que tenim és que el terreny volcànic no fa fang, es manté força compacte. Anem molls com a gats però no enfangats.

Ens avança una grupeta i m'hi puc enganxar, el Santi es queda pujant al seu ritme, a uns metres. Arribo al segon avituallament, cap al km.21 i continuo sense parar, tinc de tot. Abans d'entrar en un dels senders més bonics que he fet mai m'informen que estic a 2-3 minuts de la Menapace, no és tant i m'animo. Quina espectacularitat de sender, és un puja baixa de sorra volcànica negra intensificat el seu color al estar mullada, destaquen un munt les quatre plantes grogues que hi ha, la llàstima és que en algun tram de pujada es fan taps, gairebé tots es poden pujar però amb la gent caminant la cosa es complica, sento el Santi que m'anima uns bikers més enrere.

Cau la del pop i en aquest tram no hi ha arbres que ens privin ni de la pluja ni del vent, de tant en tant em cau un regalim d'aigua per les ulleres que déu ni do, sembla que la visera acumula l'aigua i segons el moviment que faig me la deixa anar de cop, hehehe, faig ganyotes si m'entra algo als ulls però sempre tirant endavant.

Sortim del sender i encara toca enfilar-se fins la cota alta a 1800m i estem a menys de 1550m aproximadament, el Santi ja m'ha enxampat i anem pujant per una pista amb uns bassals que se'ns empassen però que, per sort, el fons és compacte i els podem travessar pel mig. Tinc els peus gelats i les mans també, la majoria de gent porta impermeable o armilla, dubto si parar a posar-me'l però el Santi, que és fredolic de mena, li sembla que no falta, de fet al cos de fred no en tinc, així que tirem.

Guanyem unes quantes posicions pujant i arribem a 1800m on hi ha una alfombra de xip, comença la primera baixada bona, mare meva quin sender, al fer les dues primeres corbes tinc clar que avui vaig per terra, vaig ràpid i m'ho passo teta, el Santi s'ha quedat una mica enrere, i vaig avançant bikers i això que hi ha trams amb força pendent, alguns amb arrel, reguerot marcat... una passada de sender ben i ben "bagnato" com diuen els italians. I jo que vaig baixant tan cofoia però gelada, ara sí que ja tinc fred per tot arreu, sento una veu de noia que em demana pas, collons és la Jessica, ja m'ho va semblar quan ens la vem trobar a la prèvia que baixava bé. La deixo passar però puc seguir-li el ritme, no entenc d'on ha aparegut.


Baixem juntes fins l'avituallament que està al km.34, collons amb el sender, hem baixat uns 350m de desnivell, brutal! llàstima que m'estic gelant. La Jessica té assistència i para un moment al avituallament, jo no tinc assistència, tinc de tot i vaig xopa com una arengada així que continuo.

Sortint de l'avituallament hi ha una paret, curta, però una paret, que s'ha de fer a peu. L'escalo com puc i gaudeixo del què queda de corriol que ja no és molt. Arribant a la pista paro, he decidit posar-me l'impermeable, realment no m'havia adonat que tenia tan fred, trec la bola de la butxaca del maillot i tinc els dits tan insensibles que sóc incapaç de desfer la bola on va posat l'impermeable i mentrestant arriben la Jessica i el Santi. Al veure'm posar-me l'impermeable el Santi també para i la Jessica ens avança, jo aconsegueixo desfer el manyoc, em poso l'impermeable i ni me'l cordo, impossible encertar a tancar la cremallera, així que tiro darrera la Jessica i just comença una nova pujada fins a 1800m.

O ara o mai. Apreto el cul i l'avanço i me'n vaig muntanya amunt, de nou sense mirar enrere. Entre que fa pujada, que vaig a tope i l'impermeable posat, encara que obert, vaig recuperant temperatura. A més sembla que mica en mica para de ploure.

Faig la pujada sola, algun biker m'atrapa per darrera i algun altre el passo jo, però en essència vaig sola, a muerte, intentant deixar la Jessica. Arribo al avituallament del km.40, i em desvien cap a la dreta
-Giú, giú
Em diuen però jo no sé què vol dir, després pregunto i resulta que significa "avall" i ja ho noto que vaig avall però encara em faltaven més de 150 m de pujada... en fi, em giro enrere i veig que un parell que acabava de passar també baixen així que li foto fort avall que la Jessica baixa molt bé i no vull que m'atrapi. Aquesta baixada en general és més pistera però tot i així és divertida i a més està xopa, xopa, m'animo perquè avanço uns quants bikers, que bé, no estic baixant malament. De totes maneres ni rastre de la Menapace per davant i per sort, la Jessica no m'ha atrapat.

Ve un tram de pujada i noto que les cames em fan figa, no responen amb energia, tampoc em donen senyals de rampa, simplement no van massa però com que es curta salvo els papers. En un moment determinat alço la vista del terra i descobreixo que al cim de l'Etna ha nevat, brutal la imatge, tota la muntanya negra, la lava molla és d'un negra molt intens que contrasta especialment amb la neu, espectacular.

De nou em llenço a la baixada i aprofito l'avituallament del km. 54 per prendre'm un gel. Però arriba la pujada i no tiro, no tan sols les cames em fan figa sinó que els braços també, em costa aguantar el manillar, uf que patiré i aquesta pujada és més llarga, he d'arribar a la part del bucle i repetir part de la pujada inicial. No sé si ha sigut pel mal de panxa que tenia abans de sortir i durant els primers quilòmetres que m'ha impedit menjar adientment o per l'apretada que he fet per deixar la Jessica però vaig fosa, possiblement una barreja de les dues coses però tinc clar que pujant així és molt probable que m'atrapin el Santi i la Jessica.

Trec forces i voluntat d'on puc, salvo la pujada deixant-m'hi tot el què em queda i sento la veu del Santi que m'enxampa, quina manera de fotre'ns pals, hehehe, m'avança i intento seguir-lo.

Esforçant-me fins l'últim moment
Ara sí, creuem la carretera, fem el puja-baixa que ja havíem fet i arribem al trencall de la baixada final, quina passada, avui sí que mola, ja no plou i el terreny està molt compacte, molt millor que quan el vem testejar abans d'ahir. En el puja-baixa havia avançat al Santi i en el sender em torna a fotre el pal, zasca, hehehe intento seguir-lo però finalment el perdo.
Gaudint d'un dels senders més guapos que hem fet mai, tot i que per la cara ningú ho diria... hehehehe
Cara de preocupació perquè vull fer-ho bé i no perdre la posició i alhora gaudint moltíssim del sender i els seus saltets
Ho dono tot, he d'apretar al màxim perquè no m'atrapi la Jessica, gaudeixo i pateixo els 8 kms de baixada, fins que arribo a Milo, faig la corba final per agafar el carrer que porta a la plaça de l'església on hi ha la meta, molt i molt contenta passo l'arc, ha estat una cursa brutal!

Entusiasmada arribant a meta, yuhu!!
Tot i així ningú aplaudeix, l'speaker no diu res... quina sensació més estranya, no tinc clar si he fet segona o primera, perquè tinc dubtes de si a mi m'han tallat la pujada i a la Menapace no, però en tot cas l'speaker hauria de dir quelcom.... ens felicitem amb el Santi pel carreron i vaig a parlar amb el del xip.
Quin luxe fer una cursa amb pluja intensa durant força quilòmetres i arribar a meta amb quasi gens de fang. Campions!

Els del xip amb la pluja, els 4 kms que han tallat a la major part de la gent, però no a tothom, i les tres distàncies de curses que s'estan fent tenen un cacao... em demanen que els hi deixi una estona, han de comprovar les alfombretes de xip.
Avui podem dir tranquil.lament que ens hem guanyat el dinar!
Mentrestant anem a dinar, ara sí que tinc gana! Anant cap a rentar les bicis torno a fer un cop d'ull, encara no tenen les classificacions definitives, però tampoc trobo ni la Lorenza ni la Jessica per preguntar-ls-hi a elles. En fi... i finalment sí, quan tornem em trobo el Maurizio, l'organitzador de la cursa que em felicita per haver-la guanyat! Sorpresa, no he fet segona, he fet primera, m'he passat els últims 35kms perseguint a ningú, hehehe, es veu que la Lorenza havia abandonat, i la Jessica després d'haver-la tornat a avançar també ho ha deixat estar.
Al final el Santi només m'ha tret 32 segons en una baixada de 8kms, yuhu! i hem fet el 54 i 55 de la general, happies!
I ara sí, la pluja ja fa estona que ha passat a ser història i es va congregant una munió de gent davant del podi, ens hi estem força estona, hi ha premis per totes les curses, per a totes les categories i de les generals es premien els 10 primers, igual que aquí....
Animant una mica el podi

I tastant el típic brioix farcit de gelatto

I per acabar una entrevisteta pel vídeo de la cursa
Carregada d'obsequis tornem cap al Petralava Etna B&B, toca una dutxa molt merescuda i un bon sopar, que demà comencen les vacances turístiques per Sícilia i en tenim moltes ganes! La veritat és que venir a Sícilia per córrer aquesta cursa ha estat una bona excusa per passar uns dies a l'illa. I la cursa, tot i haver fet només la d'un dia, també hi ha l'Etna Marathon Tour de 5 dies, ens ha agradat moltíssim, ens ha sorprès la quantitat de senders i l'entorn és increïble.



En aquest resum es pot veure l'aigua que va arribar a caure i que inundava la primera baixada llarga:


 Reportatge oficial de la cursa a partir del minut 14:

Vídeo de la cursa, cap al minut 13 surt una servidora, això sí, poseu el volum baixat que la música...

dimarts, 1 d’agost de 2017

Descobrint la Transmaurienne. Premier Duo Mixte!

I de nou tornem a ser als Alps francesos i com ens agraden! Aquest cop ens hem animat a última hora a descobrir la Transmaurienne, una cursa amb molta solera, enguany la 29a edició, i que teníem pendent a la llista. A més a més bons amics s'hi havien inscrit, motiu més que suficient per acabar-nos d'animar.
Ah i ja hi ha dates pel 2018 del 23 al 28 de juliol ;)

Passem a prop del mític Galibier, a la majoria els hi ve al cap la bici de carretera, a nosaltres l'Ultra Raid de la Meije, hehehe

I per Grenoble! grans records de les nostres primeres vacances fora del país i quina por vaig passar en el funicular!

Dimarts tot el dia de viatge, arribem just a temps per entrar al càmping d'Aussois, aquests francesos segueixen anant molt d'hora pel món.
Després d'un llarg viatge.. un gran sopar amb cervesa artesana de la zona!

Aussois, un bonic poble de la Savoia

Envoltat de muntanyes i fortificacions

Dimecres 19 de juliol, el pròleg

Dimecres ens llevem i fa un dia excel.lent tot i que la previsió dóna pluja, així que aprofitem per visitar el super del poble i fer reconeixement i fotos del pròleg que està previst a partir de les 17h.
Esmorzaret al càmping abans d'anar a inspeccionar el terreny
La nostra casa per uns dies
El pròleg és de només 9 kms però té de tot, pujades d'infart, senderons entretinguts de baixada, passejada per dins d'un fort... què més es pot demanar? Ens queda clar que a ritme de cursa serà dur.
Gaudint dels entorns d'Aussois abans de patir-los al pròleg

I per què no? una mica de postureo ;)

fortificacions que ens recorden una etapa de l'Ironbike i també alguna de la Alps Epic...


Quin parell de guapus!
Improvisem un dinar amb la Sílvia, l'Isidre i el Jan, just abans de que faci el primer ruixat del dia i la temperatura caigui de cop, però no dura massa i es van alternant clarianes, núvols... anem a recollir dorsals i comencem a preparar-nos pel pròleg mentre arriben la resta de coneguts, la Sílvia i l'Oskar, en Min, en Joan i el Juanma, quina grupeta catalana!
Ja hi som tots!

La foto oficial del team Tracks Ibiza a la cursa, ens la va haver de repetir no sé quants cops perquè no li agrada com quedàvem, jajajaja

Sembla que no plourà, ja preparats anem cap a la sortida a veure a quina hora ens toca, es surt de quatre en quatre cada minut i sorpresa... el Santi i jo que som el dorsal 425 no sortim a la llista! primers nervis, parlem amb l'organització i tot solucionat, comproven que l'inscripció està ok i ens diuen que ens toca sortir cap a les 17:30 amb les altres 6 parelles mixtes.
Els equips Tracks!

Les tres parelles mixtes catalanes a punt per donar guerra

A la Transmaurienne hi ha dues categories de competició, la Parcours 9000 i la Parcours 6000, nosaltres estem inscrits a la 9000 que és la opció competitiva llarga. A part la Randonnée, que fan els mateixos recorreguts que la 6000 però sense classificació i també hi ha pedalades familiars, infantils... tothom hi té el seu espai, tot i que hem pogut comprovar de mans de l'Isidre i el Jan que les pedalades familiars són força exigents.

Apa, ara sí, l'escalfada del dia, surto a pinyó i el Santi darrera pel mig dels carrers de Aussois, hem sortit amb una parella masculina i la resta de parelles mixtes surten darrera nostra així que no tenim referències, som els perseguits. Passem per un petit bike park al mig del poble i ara ja el Santi porta la veu cantant, em passo tot el pròleg amb problemes per respirar en condicions, estem entre 1400 i 1500m, i perseguint aquest home que després em dirà que no pot amb mi, i un be negre!
A uns segons de la nostra sortida

Calenton de pròleg perseguint la bèstia del Santi
Yeah! aixecant polseguera, ojo que vinc darrera!
Ho donem tot i arribem a meta amb un temps de 32 minuts 41 segons, estem satisfets i a la nit quan surten les classificacions comprovem que hem quedat primers en parelles mixtes, darrera nostra una parella d'italians i després la Sílvia i en Min. Al vespre torna a ploure a estones sí a estones no, però li va fotent i a la nit segueix, un bon ruixat a les 3 i un altre a les 7, just quan sona el despertador...
Pròleg fet!

I un refrigeri per celebrar-ho, no?

Pasta party una mica passada per aigua... però no ens hem mullat al pròleg!

Dijous 20 de juliol 1a etapa 45kms

Sí, sí, sona el despertador enretirem la cortineta de la Petitona i pinta fatal, pluja, núvols baixos, tot ben gris...quina putada sortir plovent. Esmorzem, mandregem i finalment decidim sortir amb els baggies, per evitar mullar-nos el culote, samarreta tèrmica sense mànigues, buff, maniguets i el xubasquero, però a mitja hora de la sortida sembla que la cosa s'arregla una mica. Així que deixem el xubasquero a la butxaca, pugem a 2300 i si ens plou allà farà falta, si aquí baix fa fred a dalt...

Anem a escalfar una mica i comença a sortir tímidament el sol, anem a la sortida i ja ens estem fregint, quin temps de bojos! Però no ens queixarem pas mentre no plogui nosaltres contents.
No ens ho esperàvem pas però surt el sol! a passar caloreta, yuhu!
Una mica tard es dóna la sortida i apa de seguida apretar el cul per atrapar els italians que han sortit de davant de tot del calaix 2 quan ens tocava a tots els mixtes sortir al calaix 3, en fi, cames pesades i respiració que no acompanya però anem apropant-nos i quan deixem l'asfalt per agafar la pista tenim a la italiana a tiro. Ens quedem un parell de corbes darrera d'ells recuperant l'alè i després els passem, procurem no mirar enrere i anem agafant el nostre ritmet, sembla que després d'uns minuts lo de la respiració també ho portem millor i ens anem enfilant muntanya amunt.
Primera etapa i ja ens enfilem a 2250m, com ens agrada
Ja cap als 2150m, quan portem una bona estona pujant deixem la pista i agafem un "balcony single track" al més pur estil Alps Epic. Baixem un xic per un sender fins on arriba el telecadira de l'estació d'esquí, em recorda moltíssim l'Eiger Bike Challenge, les muntanyes, l'estació d'esquí, els llacs... en voregem dos, i agafem la baixada, toca avançar els de la opció randonnée que fan menys quilòmetres però els trams tècnics no els hi perdona ningú, això si, demanes pas i no tenen cap problema en posar-se en el primer racó que troben.
I amb unes vistes així encara millor
Estic contenta amb la baixada, força tècnica i amb trams amb arrels molles, i de nou arribem al poble, Aussois, toca fer el segon bucle de l'etapa. El Santi omple el bidó al avituallament i tornem a fer una de les pujades dures del pròleg i l'enllacem amb el principi de la pujada d'avui just on hem passat als italians, fins agafar un sender de puja baixa enmig del bosc.

Tot seguit baixada fins al riu Arc que creua la vall, el creuem i arribem al un avituallament on omplim els bidons i seguim, ara per pista fins a entrar a un conjunt de forts conegut amb el nom de Barriere de l'Esseillon, brutal anar-los creuant un a un. Passem un pont que creua una gorja que fa molta impressió i ens anem enfilant fort a fort, rampa a rampa fins arribar al càmping on estem instal.lats i des d'on s'arriba ja a la línia de meta. Primers en parelles mixtes!

Una part de la  Barriere de l'Esseillon... impressionant passar pel mig dels forts
Un cop arribats el Santi m'informa que fa 20kms que va amb la tanca de davant trencada, la roda té molt joc però per sort està prou apretada per no sortir de lloc. Són quasi les 13h, preguntem a l'assistència mecànica de cursa però no porten tanques, a les dues botigues de bicis del poble tampoc en tenen, ens arriben a suggerir que la comprem per internet, però si la necessitem per demà! i finalment al comentar-ho al David i la Coralie resulta que ells en porten de sobres, quina sort, problema resolt, estupendo!
A l'arribada amb l'Eric Garcia, l'speaker de la cursa, molt canyero el tio
Amb la Coralie i el David, una sort haver-los conegut a l'Alps Epic l'any passat

Anem a dinar unes pizzes amb tota la colla i a les 16h tornem al village de la cursa per l'entrega de premis, tot i que en un primer moment ens havien dit que per la categoria Duo Mixte només hi havia podi l'últim dia de cursa, finalment, per sorpresa nostra ens fan pujar amb la resta de guanyadors d'etapa.

Fem bona cara després de dinar ;)

Amb l'Emmanuel que surt al diari perquè el tio s'ha fet gairebé totes les Transmaurinnes!

Primers en parelles mixtes
Entre ruixat i ruixat el Santi i jo anem a sopar al poble i anem a dormir cap a les 23h, demà l'etapa també surt a les 9h del matí però la sortida és a un altre poble, a Termignon, a uns 12kms d'Aussois i hi baixarem amb la Petitona.
Aquí amb tants ruixats els arcs de sant martí van baratos

fot-li cap dins!


Divendres 21 de juliol, 2a etapa 62kms

Avui toca l'etapa llarga, que per nosaltres no deixa de ser curta per lo què estem acostumats, el perfil marca 65kms i 2000m de desnivell. Però ja a corralines entenem que han escurçat per algun lloc i que en lloc de 65kms en seran 60, el què no hem entès és on, ja ho notarem.

A priori el perfil no ens és massa favorable, ja que del km.14 al 40 sembla força planer. A veure què tal ens va.
En Joan saluda a càmera tot esperant la sortida
Avui ja sortim tots els de la categoria del mateix calaix, i tenim els italians, la Simona i l'Andrea darrera nostre. A totes les noies de la cursa que corren en individual a la 9000 avui les fan sortir des del segon calaix que cada dia està més ple. Nosaltres intentem col·locar-nos davant de tot del 3er calaix.
No sortim gaire endavant però tot i anar primers no ens deixen passar als calaixos davanters...
La primera pujada és agònica, una gentada de por on ens costa trobar el ritme, degut a la respiració forçada i haver d'avançar gent en una pista força estreta i on tothom vol trobar pas. Quan ja ens hem fet més o menys el nostre lloc arriba una baixada per pista on perdem algunes posicions i on em salta una pedreta just directe a la boca, que no sé perquè la duia una mica oberta i me l'empasso. Espero digerir-la bé, això encara no m'havia passat mai.

Creuem un parell de poblets amb estacions d'esquí a tota castanya intentant no perdre roda del grupet amb el que anem i on hi ha la noia que va segona, és una bona referència per nosaltres, tot i que avui la que ahir va fer tercera li està donant guerra. Superem aquesta zona ràpida amb èxit i enfilem pujada amunt amb unes rampes dures al final, just abans de baixar direcció al primer avituallament.

No parem pas que encara tenim de tot i ara ve el tram llarg de rodar, tot i que no ho fem malament ens passen alguns bikers però per sorpresa nostra comença una pujadeta curta on diviso a la Simona i l'Andrea els portem força a prop, així que no ens podem encantar. Agafem un corriolet xulíssim de baixada on recuperem alguna posició i tornem a la vall Maurienne, pedalant com a bojos.

Quins boscos i quina pujadeta...
La vall, que dona a la cursa és preciosa però el recorregut aquí no ens agrada tant, deixem la pista i agafem un bon tram de carretera, ens atrapen un grupet de 4 o 5 i arribem amb ells a Bonneval-Sur-Arc, al fons de la vall i on hi ha el segon avituallament. Seguim tenint de tot i anem amb presses així que no parem.
El Santi s'ho pren en serio això de rodar

Concentració màxima, mirada perduda, hehehehe, Santi no corris... hehehe
Ara toca seguir pedalant a fondo desfent camí direcció Termignon però per l'altra banda de la vall. Cames ajudeu-nos, tot i que ja no veiem als italians ho donem tot que no estem en el nostre terreny i poden aparèixer en qualsevol moment. El què apareix però de cop i just en el moment d'agafar una zona tècnica de corriols són els participants de la 6000, la Randonnée i la familiar, així que toca anar demanant pas.
Una mica de baixada per agafar aire
Jo segueixo perseguint al Santi... hehehe
Abans d'arribar al tercer avituallament, del km. 48 fem un corriol tècnic i llarguíssim i amb trams de balcony on per on també passen la ruta familiar i la randonnée, per flipar el nivell que té tothom a França, incloent la canalla.
Precisament un fotògraf enganxa el Joan de Menorca avançant l'Isidre i el Jan en un corriol de baixada

Apa, parada al tercer i últim avituallament per omplir bidons i prendre'ns un gel i encarem la pujada llarga del dia, 5.5kms per fer-nos feliços, ens esforcem d'allò més i agafem un ritmet maco que ens permet anar guanyant posicions i acabar de presenciar la guerra ferotge entre les noies, la que va tercera de la general, a qui atrapem tot pujant, és avançada de mala manera per la segona, la Laurane, que semblava que avui no era el seu dia però deu resultar que li passa com a nosaltres, que rodar no és el seu fort i quan ha vist la pujada li han sortit ales!

Distrets amb la batalla arribem al final de la pujada i agafem una baixada descomunal que ens deixa als peus de Termignon. Té trams de tot, i una pujadeta al mig que fa pupa però en general un sender tècnic i exigent per fer-nos acabar l'etapa amb bon sabor de boca i entrant avui també primera parella mixta amb un temps de 3:46h, 17kms més que ahir però només 2 minuts de més per fer l'etapa. Al cap de poc arriba el Joan de Menorca i amb un temps de 4:03h arriben la Simona i l'Andrea. Amb el pròleg i les dues etapes portem quasi 40 minuts d'avantatge, el Santi i jo estem que no ens ho creiem.
El Santi rodejat de femmes, hehehe

Amb el Joan que cada etapa ens trepitja els talons

Amb la parella italiana, la Simona i l'Andrea
I ara arriba el millor moment del dia, relax, dinar i fer-la petar. Per recuperar cametes anem a remullar-les al riu Ars, ja que hem estat tot el dia donant-li voltes què millor que fer-nos-hi un banyet. No som els únics que hi anem però sóc de les poques que m'hi fotu sencera, com m'agrada l'aigua freda! i el Santi tot fent el tonto acaba banyant-se sencer també, quin momentàs!

Aigua fresqueta pel body i rialles per la ment:


The authentic glasses fisherman from Ada Xinxo on Vimeo.

Tota la colla anem a dinar a una braseria, entrega de premis i la Sílvia & family i nosaltres tornem a Aussois al càmping on comença a ploure a quarts de sis de la tarda i no para fins ben entrada la nit... com que no para de ploure ens encabim en una de les furgos per sopar, quins bons moments.


Una altra etapa i una altra copixuela, hehehe

Tonem a Aussois, es passa tota la tarda plovent...

Dissabte 22 de juliol, 3a etapa 50.7kms

De nou baixem a Termignon, aquest cop amb la Sílvia i apunt per enfrontar-nos a l'etapa reina de la Transmaurienne, no és la més llarga però marquen per avui 48kms amb 2700m de desnivell, tot i que en el perfil que ens han donat no sembla que hi surti tan desnivell, ja ho notarem.

Aparquem al mateix lloc que ahir, som gent de costums, ho preparem tot, barretes, gels, maniguets que avui pugem a 2600m, pressions de les rodes... visita al roca i cap a la sortida, quina obsessió que té la gent per estar allà plantada 20' abans de sortir i per no haver de fer-ho darrera de tot nosaltres també al tercer calaix de la sortida, un pèl per darrera dels italians.
Tornem-hi! etapa 3
La sortida comença igual que ahir, però aquest cop perseguint la Simona i l'Andrea i amb les cames queixoses de l'esforç de les etapes anteriors. Tot i així els avancem i anem trobant la nostra posició durant la pujada.

És una pujada llarga, molt llarga, 17 kms de pujada, tot i les cames feixugues i algun xuparodes que se'ns ha enganxat anem pujant contents fins que ens passen els italians, i a més se'ls veu pujar fàcil, renoi què s'han pres avui. Impossible seguir-los i ens cau una mica la moral als peus, però no defallim i anem enfilant-nos muntanya amunt, se'ns fa llarga la pujada, sobretot al Santi, ahir es va esforçar molt per marcar un ritme bo als planers i ara ho està pagant.
Apretant les dents a la caça dels italians
Tot i que les estem passant magres les vistes impressionants són la part amable de l'etapa 
Tot i així a mesura que ens enfilem desapareix el bosc i podem veure que els italians no han marxat tant, a més no sé perquè patim si tenim 40' d'avantatge. Les vistes són descomunals i bufa un airet fresquet, passem pel primer avituallament on no parem i seguim muntanya amunt, és molt bonic. Paisatge tipus Ironbike, per arribar al Col de Sollieres, on comença la baixada, deixem la pista i agafem un sender, i acabem de fer la pujada, m'encanta.

Hem de pujar fins el Col de Sollieres, a la dreta de la foto

Un cop al coll toca baixar!! Aquí atrapant a un parell de bikers en un entorn... no calen paraules
Arribo amb uns metres d'avantatge sobre el Santi al coll però no l'espero, prou que m'agafarà a la baixada. Com xalem tot baixant direcció el llac de Mont-Cenis i atrapant a la Simona. El problema és avançar-la, hi ha cua darrera seu i estem baixant per un sender molt estret amb marges d'herba alts a banda i banda on no hi ha alternativa. Fins que no arribem a la pista no podem passar-la i aquí tenim poc marge per treure-ls-hi  avantatge, què hi farem.

Baixem ben bé fins el llac i li donem tota la volta, al passar per la presa decidim prendre'ns un gel i al afluixar una mica ens tornen a passar els italians. Passada la presa tornem a agafar alçada, tot passant de llarg del segon avituallament, ens veu arribar la mare de la Laurene i ens ofereix un bidó per beure, que maca.
al lac du Mont-Cenis hi falta gent
Ens enfilem uns 300m fins el Fort de Ronce on el camí passa a ser sender molt estret i amb puja - baixa ben entretingut, llàstima que en un tram et d'empènyer la bici trobem una mica de tap. Així que quan arriba la baixada anem amb el mode persecució "on" i tornem a passar de llarg del tercer avituallament, no hauríem de tenir problema d'aigua perquè, segons el perfil bàsicament queda tot baixada.

La baixada té trams molt guapus, bike park peraltadet i de seguida diviso la Simona, que bé. Tot i que intento baixar alegre el Santi se me'n va i arribo en un trencall on no veig una cinta a l'esquerra i tiro recte avall, per sort quelcom em fa dubtar i paro ràpid, miro enrere i veig les cintes, merda, he de remuntar per recuperar el camí bo. El reprenc enrabiada per haver-me equivocat i trobo el Santi esperant-me una mica més avall, acabem de baixar junts i just on acaba la baixada enganxem a la Simona, està mirant enrere i l'Andrea no hi és, resulta que s'ha equivocat més que jo. I com que ve una mica de pujadeta i avui ens estan fotent canya pujant ens posem les piles i tirem a tope fins que ens atrapa el Joan de Menorca i arribem amb ell a meta. Només mig minut abans que els italians, pels pèls però ens emportem també la 3a etapa! Només en queda una.
Joan, avui sí, ens has caçat!

Companys ja li tenim un peu al coll, ens en queda una! 
Ja li hem agafat el gustet i repetim el banyet al riu, avui el Santi però no fa la seva actuació, quina llàstima, hehehehe. Quan ja ha arribat tota la colla anem a dinar, avui toquen butifarres savoianes o tartiflette, autèntica cuina de la regió. Ja amb la panxa plena i havent visitat el podi de nou tornem cap a Aussois al càmping, avui com que és la nostra última nit de vacances, el Santi i jo decidim anar a sopar al poble on acabem d'atipar-nos de valent.

A carregar piles i fer uns riures amb el nostre francès, sort que entre tots ens fem entendre, hehehe

Corre, corre que hem guanyat una altra copixuela!
quina llàstima... sopar de cloenda

Diumenge 23 de juliol, 4a etapa i última 40kms

Que ràpid passa el temps quan t'ho passes bé, i ja estem a l'última etapa aquesta tarda toca tornar cap a casa i fa molt mandra. Esmorzem a la Petitona com cada dia i acabem de recollir, tot i que ahir al vespre ja ho vem deixar tot prou enllestit.

Baixem de nou cap a Termignon on a les 9h començarem l'última etapa, avui el recorregut nostre, el de la cursa de 9000 i el de la cursa de 6000 és exactament el mateix, la sorpresa és que als de la 6000 els foten a tots al segon calaix i davant nostra es munta una apilotonada de ciclistes important, es preveu una sortida moguda i com no podia ser d'una altra manera la sortida és un caos.
hehehehe, que sortim a la tele!
Sort que avui hem escalfat una mica més que la resta de dies perquè la pujada d'inici és important, unes rampes de consideració que amb la gentada són difícils de pujar, jo per sort puc escapar-me de posar peu pujant pel mig d'un prat d'herba però el Santi no pot escapar-se d'entre les rodes de la gentada i finalment es veu obligat a pujar l'últim tram a peu. L'espero a la baixada mentre veig com se m'escapen els italians.
Per començar l'etapa amb alegria... pujada per les pistes d'esquí

Amb la gentada és difícil no posar peu a terra
Cap problema, arriba el Santi i ara si baixem a tot gas i fins i tot els podem avançar, això sí, quasi me la foto amb una arrel mal posada, faig una frenada in extremis i el Santi i els que venen darrera quasi se'm mengen amb patates, per sort tot queda en un ensurt, no com la Coralie, que la veiem uns metres més endavant que ha patit una caiguda quan se li ha creuat un altre biker.

Aviat però comença la pujada i tenim els italians a tocar, igual que ahir tornem a tenir una pujada molt llarga, uns 1000m de desnivell positiu, el Santi marca un ritme molt bo i aconseguim fer la primera meitat de la pujada per davant d'ells, però cap als 1700m ens passen, ens hi posem a roda una mica per pressionar però decidim tocar de peus a terra, és l'última etapa, tenim 40' d'avantatge a la general.. no passa res si ens agafen uns metres, no? Així que tornem al nostre ritme que falten encara 400m per pujar.

I la veritat és que no ens va pas malament, l'últim tram de pujada és per sender i els tenim a tocar, així que quan arriba la baixada de seguida els atrapem, de seguida el Santi passa la Simona, a mi em costa una mica més però quan ho faig poso la directa, si els hi traiem suficientment aquí l'etapa pot ser nostra. Baixo donant-ho tot, mare meva quina baixada, amb trams força complicats per mi i més amb el cansament acumulat, baixo esforçant-me al màxim, són 560m de desnivell negatiu en 2.7kms amb un promig de pendent de -21%. El Santi m'espera abaix, arribo eufòrica, crec que els hi haurem tret bastant, tot i que l'últim tram l'hagués pogut fer millor però la pressió d'altres bikers i el cansament m'han fet posar peu en algun pas.

Tenim ara un portet asfaltat que ens fa remuntar una mica, m'emporto el Santi que em maleeix amb l'apretada que li faig fer, per sort torna a venir baixada i la tornem a gaudir d'allò més, a tope fins l'avituallament a Bramans on, evidentment no parem, agafem d'una revolada un bidó, en fem un traguet i a Termignon hi falta gent. Sabem que els quilòmetres que venen ara se'ns faran durs, hem d'aguantar 14kms i ja ho tindrem. El Santi porta la veu cantant, creuem de nou el riu Ars i comencem a enfilar-nos, hem de fer un tram llarg de sender de pujada a peu, no ens ho esperàvem i com ens cauen les gotes de suor.
donant-ho tot fina al final, volem aconseguir 5 de 5!
Aconseguim deixar el sender enrere i després de baixar una mica deixem la pell per enfilar-nos encara 250m més. Quin mal de cames, però la recompensa es bona, una mica de baixada per pista i un tram de sender divertit ja quasi fins el poble de Sollières Sardières on al sortir-ne ja es veu Termignon però encara hi ha gat amagat, una mica més de pujada per entrar al poble per darrera, ara sí, la ditxosa rampa final de cada etapa a Termignon i la Transmaurienne Vanoise és nostra!! Quina alegria, mira que hem participat en curses per etapes amb parella però és el primer cop que en guanyem una!
Gracias Leen por captar el momento de nuestra llegada a meta!

Aconseguim pujar al calaix més alt en una cursa per etapes en parelles mixtes!
Va arribant tota la colla, tot i un fort cop al turmell que es va fer l'Oskar ahir aconseguim tots acabar la cursa, contents i satisfets, a més la Silvia i en Min han fet tercers en Duo Mixte, què millor que compartir el podi amb ells?
Amb el Juanma i l'Oskar i la Sílvia quin ambintàs a Termignon!

Amb l'Emmanuel fent-nos enveja ja que marxa ara a la Singletracks 6 al Canadà...

Molt bon rotllo amb l'Eric Garcia i la copia italiana
Satisfets amb l'experiència, d'haver-nos esforçat el màxim i d'haver-nos exprimit mútuament en un entorn magnífic i en molt bona companyia, toca tornar cap a casa amb recança de no quedar-nos per la zona a turistejar uns dies i és que com ens va dir un dels jutges UCI que hi havia per aquí i que ens té més vistos a nosaltres que a molt francesos: per què no us compreu una casa aquí? hehehehe

Així que anem al dinar de cloenda i després a l'entrega de premis i entre pitus i flautes marxem de Termignon gairebé a les 18h, sort que sarna con gusto no pica perquè arribem a Sabadell a les 4h del matí i dilluns a les 7h toca diana, però amb lo bé que ens ho hem passat aquests dies aquest últim esforç val la pena.

Podi d'etapa amb la primera parella masculina

Gaudint del podi final, amb el Ludovic de l'organització i acompanyats de la Simona i l'Andrea i especialment de la Sílvia i el Min!