dijous, 11 de gener de 2018

La Tramun 2017, rampes i podi UCI!

Han passat els mesos però no les ganes d’explicar l’experiència de la Tramun 2017.

La Tramun l’havíem fet el 2015, quan el Santi i jo vem gaudir de la companyia del Dani i el Jordi, la vaig trobar duríssima però anant els quatre la cosa va ser més portadora. Ara però la Tramun ha pujat de nivell i s’ha convertit en una prova del calendari UCI dins la categoria Marathon. Com que la Tramun és la Tramun i per molt UCI que sigui la dificultat tècnica no ha baixat, ells hi afegeixen la paraula Singletrack, que li escau d’allò més. Sent prova UCI ve “la creme de la creme” a rascar punts i tant en homes com en dones la llista d’inscrits era espectacular amb gent vinguda d’arreu d’Europa. En dones és clar el nivell també era brutal amb unes 25 inscrites a la llarga de 68kms i 2100 de desnivell.

A principis de setembre tenim la brillant idea d’anar a fer el reconeixement del recorregut, mare meva, si ho sé no hi vaig. Acabo molt desmoralitzada, els paisatges són espectaculars i 100% corriol, la veritat és que el recorregut és preciós, però tècnicament massa difícil per mi, camino en infinitat d’ocasions i em deixa preocupada la duresa i exigència del recorregut, així com el 2015 la part final era força suau, amb poc desnivell i més pistera, el recorregut del 2017 no et dona treva ni un segon.
Així que veient el panorama d’inscripcions, coneixent el recorregut i sent mooolt optimista, la meva idea donar-ho tot per intentar aconseguir un Top 10.
Llocs fantàstic del recorregut de la Tramun 2017
Avui aprofitem per fer fotos que el dia de la cursa no podrem pas
Després de més de 121kms, 3000m+ i 10hores de bici la gana apreta!

Ens plantem al 14 d’octubre, marxem amb la Petitona cap a Girona i la deixem a Fontajau, pugem a les bicis i anem rodant fins a Olot pel carrilet, els meus pares ens esperen allà per dinar, per una vegada em “contractat” els seus serveis perquè ens facin els avituallaments. A totes les curses on anem ens trobem que hi ha un munt de gent que no ha de parar als avituallaments ja que hi tenen algú que els canvia el bidó en marxa, els hi reposa el menjar, etc... nosaltres sempre ens busquem la vida però en aquesta ocasió tota ajuda serà poca.
Pel carrilet amb la calma de Girona cap a Olot
Aprofitant per fer el turista per Olot
Passem la nit a Olot, el Santi i jo ens llevem ben aviat per anar pedalant els 9kms fins als Hostalets d’en Bas on es dóna la sortida. Quins nervis! Recollida de dorsals, salutacions a tort i a dret i comença la carnisseria!
La panda de grillats creix, tots cap a la Tramun!
Esperant torn per entrar a corralines
Trobada de nenes tocades per la Tramun
El Santi amb el René Valle, aquest home és a tot arreu!

Santi fot-li!
Som-hi, quin cangueli!
La única cosa que han canviat i han fet menys tècnica és la sortida, el 2015 ja d’inici començàvem per un corriol tècnic de pujada que matava a més d’un però que a nosaltres ens encantava i ens permetia trobar la nostra posició, ara no, comencem amb un port de carretera, obligatori perquè s’estiri el grup, però matador per mi i a més en una de les primeres corbes, quan encara tenia la majoria de noies controlades, una d’elles, amb roba d’un equip portuguès, s’enganxa amb un noi i van per terra, això que fa pujada. Estava a punt d’atrapar al Santi però amb l’incident se me’n va, jo amb feines per no formar part de la caiguda, perdo la referència de moltes noies, ja no sé si són davant, darrera....

Faig la pujada per asfalt intentant trobar alguna mena de ritme, em passa gent, n’avanço alguna, per sorpresa passo la Jordà i una altra noia petitona que no tinc controlada, més endavant sabré que és la Maria Diaz. I per fi veig el Santi que em dóna la sensació que afluixa per esperar-me, tot i que ell jura i perjura que no és veritat. Al cap de res d’atrapar-lo ja no el puc seguir, deixem l’asfalt i agafem la pista i veig com se’n va anant.
Amunt, amunt...
No hi ha manera d'enganxar-lo
La fageda és preciosa, i apreto el què puc, el Santi ja no el veig però no vull que m’atrapi la Jordà, ella baixa molt bé i la primera baixada és llarguíssima i tècnica, segur que em fotarà una bona passada, així que quan més li tregui millor. Agafem sender de pujada, és difícil avançar i que t’avancin, sento una veu de noia darrera demanat pas, quan m’arriba a mi la deixo passar i m’hi enganxo una estoneta, és la que va vestida com la Celina de Portugal però resulta que es diu Charlote i és anglesa. Em diu que està bé de la caiguda, l’animo i se’n va endavant. Una posició menys...

Comença la baixada, concentració màxima!
Costa però al final arriba la baixada, les passo canutes però tècnicament ho faig molt millor que a la prèvia que vem fer amb el Santi i tot i que em va passant gent, perquè ho fan més ràpid que jo, poso pocs peus. Ja força al final m’avança la menuda de la Maria Diaz, ens animem mútuament i prossegueixo, estic contenta de com he baixat tècnicament però tinc fluixera, sort que a Sant Feliu de Pallerols hi ha el primer avituallament. I sí, allà hi ha els pares, però es veu que no hi ha cocacola, que és el què em venia de gust, passo volant, m’animen mentre em prenc un gel i veig de reüll la Jordà sense bici, ha abandonat.
El Santi baixant al seu aire
Fent caravana, però jo a lo meu
Concentrada per anar passant obstacles i posar el mínim de peus

Sortint de Sant Feliu de seguida agafem corriol, és un continuo puja i baixa dur de collons i no tinc gens de bon feeling pujant, em noto cansada i això tot just portem uns 20kms., ho tinc clar, avui toca patir de valent.

Aviat sento una veu familiar darrera, és la Laura Terradas, jo que em pensava que ella anava per davant i es veu que no. La Laura  és de la zona, s’ho coneix i baixa molt bé, així que decideixo tirar de tàctica i intentar seguir-la, si ho aconsegueixo aniré distreta pujant i tindré una bona roda per seguir a les baixades. Dit i fet, comparteixo amb ella quilòmetres de corriol fins a l’Hostal del Fang, a estones anem a roda a estones una mica més separades però força juntes, i abans d’arribar al Hostal del Fang ens atrapa el Sergio del Sprint Bike, baixem els dos xalant de valent.
La Laura i una servidora darrera
La servidora
La servidora i el Sergio darrera
Al avituallament de l’Hostal del Fang, hi ha de nou els pares, paro un moment per fer canvi de bidó, menjo una mica i tiro tot avisant a la Laura, a veure si tornem a anar juntes. Dit i fet, continuem fent-nos companyia, la llàstima és que no és l’única companyia que porto, tinc avisos de rampes, cosa que no em passa normalment. Ho trampejo com puc, la dinàmica és manté, agonia pujant i diversió baixant darrera la Laura. En algun moment ens donen les posicions, anem 6a i 7a respectivament.
El Santi al seu pas per l'avituallament de l'Hostal del Fang
Aprofitant l'avituallament al màxim
Trobem un avituallament sense assistència i parem les dues, em prenc unes sals a veure si m’ajuden amb les rampes. Prosseguim però en una pujada llarga i que es fa feixuga perquè és molt pedregosa, no puc seguir a la Laura i em segueixen dos o tres nois que diuen que no volen passar que els hi agrada el meu ritme, mira que bé, doncs a mi no m’agrada gens, quines coses. Estic tement la baixada que ve a continuació la vaig trobar xunguíssima a la prèvia, però en canvi hi arribo, la veig clara i m’hi llenço, flipo amb mi mateixa, encara no sé com ho he fet. Tot i així poso seny i en un superesglaó que hi ha a continuació baixo a peu. Reprenc la marxa amb el Francesc Piqué de l’Esperxada, és clar, quina fauna, aquestes dues curses són cosines germanes, hehehehe.

Amb feines i treballs i les rampes emprenyant moltíssim arribo al avituallament del km. 49 l’últim amb assistència i on, m’esperen els pares animant i amb el canvi de bidó a punt, però estic rebentada i paro un moment, es queden una mica parats però els explico que fa molts quilòmetres que vaig em rampes, em diuen que el Santi també. La Laura encara és al avituallament, surto i la crido per si ve de nou amb mi. Ja m’atraparà. El que m’atrapa és el Sergio, l’aviso que ara ve un corriol molt dur de pujada, tocarà caminar.
El Santi arriba al últim avituallament amb l'assistència dels pares
La mare amb sorpresa - pares?
Sí, que paro sí, estic desfeta
Quan torno a pujar a la bici m’agafa una rampa que veig les estrelles i mig univers, mare meva, quin mal i encara queden quasi 20kms, és de bojos, tot i així, amb rampes fins les orelles no deixo d’apretar, vaig 6a i per molt males sensacions que tingui és un resultat espectacular.

Prossegueixo amb rampes però amb ganes cap a Girona per infinitat de corriols, ara una mica menys tècnics, jo no miro mai enrere però el Sergio m’avisa de que ve una noia, penso que és la Laura i miro enrere però només diviso un casc groc, no veig ni si és dona o home, però la Laura no és, així que segueixo apretant tot el què puc, vull arribar a Girona ja!

Finalment arribem a la zona de Sant Gregori, a uns 6-7kms de meta, hi ha un tram més rodador i em passa el Sergio i em dona roda, de seguida però entrem de nou en una zona de corriols. Anem pel marge d’un rierol, que no s’acaba mai i les rampes m’ataquen de nou amb força, molta força. Això el cap del corriol i em sembla veure la Charlote, uf no pot ser! Crido perquè les rampes em fan molt mal però alhora ho dono tot, i ja quasi la tinc quan  veig que para de cop. El corriol no és net del tot i és molt revirat, crec que ella està encara més cansada que jo, ja que ha traçat malament una corba i se li ha enganxat una branca, s’ha quedat al mig del corriol i no encerta ni a treure-la, ni apartar-se, .... com podem el Sergio i jo la passem, l’animo. Passar-la i pensar que m’acabo de posar 5a em dóna coratge per continuar amb el turbo posat.

A prop de creuar per sota la AP7, el Sergio també agafa rampes i afluixa, no m’ho puc permetre, crec que queden uns 3 kms i els faig a pinyó, no miro enrere, només endavant, intentant no cometre cap errada i encara atrapo un parell de bikers més, entre ells el René Valle un francès amb qui, després d’haver-lo conegut a la Alps Epic, hem coincidit en un munt de proves.
El Santi ja és a Fontajau on ha arribat amb el Xavi
Per fi, Fontajau! Ara sí!! No m’ho puc creure, entro 5a i amb el luxe de pujar en un podi UCI, ha valgut molt la pena l’esforç. A meta el Santi que també s’ha enrampat fins les orelles i m’ha tret 7 minuts,  i els pares encara pendents de nosaltres. I és clar, un munt d’amics, de bojos per les dues rodes amb qui comentar la jugada. Especialment contenta d’haver compartit part de la cursa amb la Laura i el Sergio, sense ells hauria estat molt més difícil.
Per fi! molt happy i el René també
felicitacions mútues!
Amb el Sergio, tres Tramuns superades amb rampes ;)
Al cap de poc d'arribar jo, amb un temps de 5:11:03, arriba la Iwona Szmyd, amb ella ens vem conèixer el 2013 a l'Andalucia Bike Race i era ella que m'estava trepitjant els talons ja que entra a menys d'un minut, 5:11:55, ja he fet bé d'apretar fins el final, tenia por que m'atrapés la Charlote i si em descuido m'atrapa la Iwona. 
Amb la Iwona, ens tornarem a trobar d'aquí 4 anys o abans?
Més companys de cursa,  Francesc Piqué
I la colleta, cadascú més o menys content amb la seva cursa però contents de compartir més moments
Amb l'Herminia i el Gabriel, comencem el 2017 sense coneixe'ns i ara no ens els treiem de sobre! heheheh

És estrany tenir sensacions tan dispars dins una única cursa, rares vegades he tingut tan males sensacions i des de tant aviat, però en canvi un resultat tan bo. El coco va funcionar i va superar les cames enrampades, així doncs a gaudir del resultat!
Gaudint del moment, un podi amb Alice Pirard, Michacina Ziochowska, Sandra Santanyes i Maria Diaz, quin luxe!



I aquí s'acaba una nova aventura biker en família, Petitona i cap a casa!

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Testejant la Selva Mtb Rutes de l'Aigua

Aquest cap de setmana hem tingut l’oportunitat, d’anar a fer de testers d’una nova ruta que recorre la comarca de La Selva, La Selva MTBRutes de l’Aigua. És una ruta dividida en tres etapes, la primera va de Blanes a Santa Coloma de Farners, la segona de Santa Coloma a Sant Hilari Sacalm i l’última torna al punt de partida, Blanes.

El Santi i jo ens vem afegir a la comitiva el dissabte a Santa Coloma, el divendres una colla havien fet la primera etapa guiats per l’Anscari i amb Melcior Mauri com a ambaixador de luxe. Ens els trobem esmorzant i després de les degudes presentacions arrenquem a pedalar, de seguida hi ha molt bon feeling i ens anem coneixent tot pujant a Santa Bàrbara, primer punt emblemàtic de la ruta d’avui.
Aquests encara no em coneixen i jo fent de les meves, hehehe
Parades obligatòries per gaudir del paisatge
Pedalant entre castanyers
Fem una parada tot gaudint de les vistes, que curiós que no hi havíem estat mai i en un parell de mesos i hem pujat dues vegades. Després de les fotos de rigor, toca baixar cap a Anglès on trobem el primer avituallament de la jornada, amb entrepans, coca, fruits sec, isotònic... ben complert.
El David, el Josep, el Fran, el Melcior, nosaltres, el Sergio i l'Anscari, la grupeta del dissabte al complert
                           

Amb la panxa plena i les butxaques del maillot també, prosseguim uns quilòmetres pel carrilet fins just abans d’arribar a Amer, on prenem una pista a mà esquerra i comencem a pujar de valent cap a Sant Martí Sacalm. Una pujada exigent entre castanyers i cirerers d’arboç, que es troba força trencada, ens obliga a serrar les dents per enfilar-nos sense posar peu, com m’agrada!

I després d'una gran pujada... a recuperar, sort que el Sergio porta menjar per passar una setmana, heheheh
Tímidament la tardor va fent-se notar

L’esforç val molt la pena, un cop dalt de l’altiplà se’ns apareix majestuosa la cinglera del Far, inevitablement se me n’hi envà la vista cada dos per tres. Al petit nucli urbà hi trobem el Jaume Coca i el Yannick, que van recopilant material audiovisual de la ruta. No podien haver triat un lloc millor.
El Far, el Far...

Amb dues de les tres pujades del dia a les cames, encarem amb ganes la baixada cap al pantà de Susqueda, on trobem el Joan i l’equip de Cycling in Costa Brava amb l’avituallament del dinar a punt. 

La cinglera del Far ens té captivats i a mitja baixada tornem a parar per gaudir-ne una estona més
Creuant el pantà de Susqueda
un luxe poder compartir ruta amb el Melcior Mauri
                         
Agafem forces i la fem petar a la presa del pantà, el sol escalfa i fa certa mandra reprendre la marxa, no podem fer la migdiada? Però és posar-nos a pedalar i se’m treu la son de les orelles, resseguim força quilòmetres el pantà, ben bé uns 10, tot esquivant els grans bassals de les pluges caigudes, per fi, dimecres i dijous.

Després de resseguir el pantà i poder veure l’ermita de Sant Martí de Querós que cau just a l’altra riba, toca pujar, comença la tercera pujada del dia. A partir d’aquí ja gairebé no pararem d’enfilar-nos fins assolir al nostre objectiu d’avui: Sant Hilari Sacalm.
El guia obrint camí
I al "carretero" no se li dona gens malament la btt...
Ens trobem pedalant pel bell mig de les Guilleries i aquí el nom de “La Selva” rellueix, falgueres enormes, fagedes que s’alcen imponents i bolets gegants ens fan companyia i s’alternen amb les plantacions d’avets que ens recorden que ja no falta tant per Nadal, tot i que per la suada que estem fotent ningú ho diria.



Última parada per agafar forces i arribar a Sant Hilari


Passem per les ruïnes de la casa on va néixer el mític bandoler Serrallonga i seguim enfilant-nos fins el coll de Querós on gaudim d’una mica de baixada per acabar, ara sí, d’enfilar-nos a Sant Hilari on ens estan esperant tota la troupe amb les brases preparades per alimentar-nos amb pa torrat i botifarra.
I una cerveseta per acabar l'etapa
Quins records ens porta al Santi i a mi el pavelló de Sant Hilari, d’aquí sortien dues de les curses més emblemàtiques per nosaltres, a partir de les quals se’ns va desfermar la bogeria per la bici, la Sant Hilari Express i els 100 de les Guilleries, tantes hores perduts arrossegant les bicis per aquests boscos de bandolers. I va ser justament amb la crònica de la nostra primera Sant Hilari Express naixia aquest blog el març del 2008, gairebé farà 10 anys. Nostàlgics marxem cap al hotel Ripoll i, després de la indispensable dutxa, anem amb el Melcior, el Josep i el Sergio cap al Balneari Font Vella, com ens cuida l’organització!

La piscina de 12º quasi acaba traient fum després de les nostres incursions, cal recuperar després dels 76.5kms amb 2700m que ens hem marcat avui, així que ens relaxem i ja ben arrugats tornem a l’hotel per sopar. Un sopar d’allò més interessant coneixent-nos tots una mica més i escoltant les històries del Melcior Mauri, en Jaume Coca i els creadors del Cuaderno del Joan Seguidor, ciclisme en estat pur.

Després d’una jornada tan complerta toca descansar, que falta ens fa per seguir pedalant demà.
Dormo com una nena petita i a les 8 baixem a esmorzar tota la colla, ens falten però el Fran i l’Anscari que avui no ens poden acompanyar, a canvi però venen en Josep i el Gerard, pare i fill de Sant Quirze, així doncs tornem a ser vuit de colla.
Un plaer conèixer l'Iban i el Toni
Què nois, esteu a punt?
Sobre el paper l’etapa d’avui ha de ser facilona ja que de Sant Hilari a Blanes bàsicament és baixada, però tots sabem que sempre acaba apareixent alguna pujada o altre, aquest cop ens tocarà enfilar-nos al Castell de Montsoriu, però ve de gust, és un lloc molt maco i amb bones vistes.
I la grupeta del diumenge sortint de St. Hilari, el David, el Melcior, el Josep, el Sergio, el Santi, el Josep i el Gerard 

Arrenquem pel centre de Sant Hilari, fa fresqueta però un dia clar i pinta que el sol ens acompanyarà durant la ruta, no es pot demanar més. Els primers quilòmetres passen ràpid, algun tram d’asfalt, pistes i sobretot el GR que ens porta fins Arbúcies.


Creuem el poble enmig del murmuri del mercat dominical i anem a buscar la pista que puja cap al Coll de Castellar. Ens hi anem enfilant primer per pista bona i després per un sender preciós tot seguint les indicacions del Castell de Montsoriu, quina sorpresa quan de cop i volta el veiem treure el cap enmig de la densa vegetació, això sí, encara sembla prou amunt...
Montsoriu que venim

Efectivament, arribem al coll, la pista està asfaltada i ens porta fins els peus del Turó de Montsoriu, on la gent aparca els cotxes i puja caminant al castell. Compartim pista amb els excursionistes i ens enfrontem a les rampes més dures del dia, les cames es queixen de la ruta d’ahir però encara ens queden forces per enfilar-nos fins dalt el castell on ens espera la comitiva. Primer però gaudim de les vistes des de Breda i fins el mar, la ferma paret del castell flanquejada per les indispensables torres i després d’immortalitzar-ho tot plegat ens abraonem sobre els xuxos casolans, l’element estrella dels avituallaments d’avui. Que bons!
Superant les rampes més dures de pujada al castell

Val la pena enfilar-s'hi, per les vistes
I pel castell
En Jaume totalment absort en el reportatge
Sergio, que la pell no es menja! hehehe
Molt bona gent aquests bikers de la Costa Brava!
Mentre ens avituallem en Josep rep una trucada sorpresa, l’Anscari ens espera a Breda, de conya, torna el guia! Anem a buscar-lo. Desfem la pista del castell i n’agafem una altra de molt ràpida cap a Breda. El Santi, el Sergio i jo anem buscant els trams més tècnics mentre la resta prefereixen baixar per la pista.
De seguida el Castell de Montsoriu queda lluny

Un cop a Breda recollim l’Anscari i prosseguim. En un primer moment ens hem d’enfilar a l’ermita de Santa Anna però en essència ja som a la plana, així doncs entrem en uns quilòmetres molt rodadors, tot i que fins arribar a Hostalric les ondulacions del terreny ens sorprenen amb alguns pujadors on el David i el Josep i ens demostren que encara tenen cames per jugar-se’ls al esprint.
L'ermita de Santa Anna a tocar de Breda
Darrera nostre el castell d'Hostalric


Als afores d’Hostalric trobem l’últim avituallament, això ja quasi ho tenim fet i la satisfacció es respira en l’ambient. Sortim amb el cap posat ja a Blanes, voltegem Tordera per evitar el mercat i cap a les 14h ens plantem a Blanes. Amb el solet que fa ja m’estic veient banyant-me al mar, la llàstima però es que acabem a la zona esportiva que es troba just a la part interior de Blanes, doncs res, haurem de deixar el banyet per un altre dia.  
Sant Cebrià de Fogars...ja queda poquet
Satisfets i amb un altre gran cap de setmana a les cames tanquem la inauguració de La Selva Mtb Rutes de l’Aigua amb un bon entrepà i fent-la petar i comentant la jugada. Nosaltres, a part d’un parell de dies pedalant per un entorn magnífic, ens tornem carregats del què més ens agrada, noves coneixences i una història més per explicar!
Queda inaugurada La Selva Mtb Rutes de l'Aigua!