divendres, 1 de maig de 2020

Reflexions de confinament


Per poder tornar al Salut i Rauxa toca Salut i Confinament.

M’agrada escriure sobre les peripècies damunt la bici, m’agrada recuperar el blog i mirar enrere, redescobrir moments, fotografies, rellegir-me i viatjar mentalment a llocs on he gaudit, on he conegut, on he patit, on he descobert, on he caigut, on he flipat, en definitiva, on he viscut. Però perquè tot això passi he de poder sortir de casa, i ara mateix això no ho puc fer, no ens ho deixen fer. I el Santi i jo, com tants d’altres, portem confinats a casa des del 15 de març.
Tenim la sort de confitar-nos junts!

Crec que també he d’escriure sobre aquest confinament. Tot i que quan miri enrere no hi trobaré aventures, indrets paradisíacs o noves amistats és una experiència de vida més.  I he de dir que la portem, i crec que no m’equivoco si parlo pels dos, més bé del què en un primer moment ens podíem esperar. Sobretot perquè tant família com amics, estem tots bé i això és el què més valorem sempre, però que pren rellevància en aquests moments i que duri!

El 12 de març nosaltres érem a Menorca. Vem decidir viatjar-hi tot i que la cursa que anàvem a disputar, la Epic Camí de Cavalls 360º, es va anul·lar just el dia abans de marxar cap a l’illa, precisament per l’amenaça del coronavirus. La veritat és que va ser tot un privilegi poder gaudir de les últimes pedalades pre-confinament, en un entorn tan espectacular i amb una bona colla d’amics.






Vem pedalar el dia 12 a la tarda i el 13, dia que es van començar a desencadenar els esdeveniments. El govern espanyol va decretar l’estat d’alarma, i esperonats per la família, vem decidir canviar el vol de tornada del diumenge 15 al dissabte 14, davant els rumors del possible tancament d’aeroports. Així doncs el dissabte 14 vem tornar de Menorca, vem fer cap a casa, vem descarregar les maletes i les bicis i de cap al super que teníem la nevera buida. Tornant del super vem tancar-nos a casa, era dissabte a la tarda i així vem començar el nostre confinament. Ens la vem jugar perquè de paper de wàter no en vem comprar ;).

Per nosaltres el confinament va començar doncs el diumenge 15 de març, que va ser el primer dia que no vem sortir de casa per res. I fins avui, dijous 30 d’abril ja en van 47. I ho portem bé, més bé del què pensava quan va començar tot i això que no tenim ni gos per passejar, ni canalla, que des del diumenge passat pots sortir 1 hora diària si tens menors de 14 anys al teu càrrec. No és el nostre cas així que el nostre confinament és força estricte, i hem establert una rutina:

7:15 ens llevem i fins les 8h esmorzem, ens vestim...

8h a 13:15h el Santi teletreballa i jo preparo publicacions per l’insta de Joan Seguidor, escric el blog, faig alguna classe d’anglès online, poso rentadores, netejo el pis... segons el dia. Cap a les 10h fem una petita parada per estirar i fem el segon esmorzar de dia.
Normalment teletreballa dins de casa però aquest dia necessitava sol!

13:15h a 14h una mica de gim per moure el body que amb 5 hores d’estar gairebé tota l’estona asseguts estem ben encarcarats

14h a 15h dinar

15h a 18:00h el Santi segueix teletreballant i jo primer rento els plats mentre escolto la “charleta” de l’Hermida i després continuo amb les tasques del matí.

18h a 21h berenem i ens posem amb les sessions de rodillo i evidentment la dutxa corresponent i la posterior neteja del merder que genera aquesta activitat que, per a molts, ha irromput en les nostres vides, jo he passat de fer rodillo 3 cops l’any a fer-ne 5 o 6 cops a la setmana.  I és clar, a les 19h, sempre que podem a escoltar Islàndia i a les 20h a sortir al balcó a aplaudir, no tan sols pels sanitaris, sinó per ells i per tothom que s’hi està deixant la pell perquè tinguem els serveis bàsics. Gràcies!
Aplaudint amb els amics

21h a una hora indeterminada... Sopar, noticies, sèrie, el què vingui de gust i a dormir.

Això pel què fa entre setmana, el cap de setmana és més de relax, no posem el despertador a les 7 del matí. Fem la nostra sessió de rodillo, i potser un dia ioga i un altre pilates, o ens saltem el gim, depenent de les ganes però combinat amb lectura prenent el solet en el balcó, panxing, sofing, Netflix, cuinetes i menús especials de finde, és a dir, trencar la rutina dins la rutina del confinament.
Entre setmana hi ha però dos dies marcats com a “especials” els dimecres i els dijous.





Els dimecres el Santi al plegar de teletreballar, agafa el cotxe i se’n va a veure la seva mare, l’Ana, que viu sola i des de que ha començat tot aquest tema és qui més ens fa patir. La truquem cada dia però no pot anar al centre de dia on normalment passa l’estona i del nostre entorn és la persona que menys entretinguda està, no té “vida social” online ni teletreballa, així que a ella les hores li deuen passar més lentes. Així doncs, tot hi haver de mantenir la distància social, les visites del Santi són tota una alegria.

Els dijous, vaig a comprar. No puc dir que no faig esport al exterior, perquè anar a comprar s’ha convertit en tot un esport de risc... al menys així ho visc. Quin estrès, posar-te guants i mascareta, això quan n’he tingut perquè, especialment el principi, no en trobava en lloc. Fes cua per entrar, d’un en un i mantenint la distància de seguretat, fins a ¾ d’hora esperant un parell de vegades. I després esquivant gent i carretons pel súper, a veure qui és més paranoic, alguns fan coses ben rares per esquivar els altres, d’altres passen de tot i et passen a ras sense donar-hi importància... cadascú ho viu de manera diferent.
fent cua...

Un altre dia que arribo al super i em toca, fer cua...

Ah i un cop dins cua a la peixateria i el meu particular calvari per enganxar les etiquetes de les fruites i verdures amb el coi de guants. Que no es pot fer senyores i senyors, és impossible! És un tema que no he aconseguit dominar, finalment he optat per posar-me uns guants sobre els guants, així quan agafo l’etiqueta de la màquina de pesar se m’enganxa al guant de sobre i  aquest se m’estripa al enretirar la mà després d’haver enganxat l’etiqueta a la bossa, doncs mala sort. Però ho odio i això que ara estic comprant més verdura que mai... sí, sí perquè per a mi aquesta és una avantatge del confinament. Mengem molt millor.




A qui més li passa? Tenim més temps per cuinar, per tant compro menys coses “precuinades”, també fem més peix, quan tens pressa per dinar o has de dinar de tupper, el peix no és pràctic, en canvi a casa i fet al moment no té problema. Tampoc podem menjar fora de casa, així que ni dinars ni sopars de restaurant, on normalment menjo més quantitat del què menjaria a casa. Ni parades per fer una xispa a mitja ruta, perquè no hi ha ruta... i no és que sigui una consumidora de refrescos habitual però es que a casa no en tenim, així que el consum ha passat a 0. I així molts petits detalls més, per exemple,  ara pico menys que si estic a casa sola. Si estic sola vaig a la cuina a picar, ara com que a mig camí hi ha el Santi treballant.... doncs no ho faig, que sinó sabria que sóc jo qui s’acaba la tauleta de xocolata del 99% de cacau cada setmana ;)

Una altra cosa bona del confinament és que estem estalviant. Per nassos. I a mi ja em va bé, perquè estant a l’atur i amb les perspectives que hi ha... en fi, ni restaurants, ni curses, ni comprar roba, ni sabates, només la compra del súper, que evidentment ha pujat la factura però molt menys que si anéssim a menjar fora, a berenar a la cafeteria o de cap de setmana.

Per què a més nosaltres hem decidit no comprar per internet, és a dir, no fer-ho en excés. Durant el confinament total no vem fer cap compra per internet, no ens sembla raonable que altres s’exposin al coronavirus per comprar-nos coses que podem passar sense elles. Tot i així sí que pel meu aniversari vaig rebre un regal per missatger i vem comprar també uns mandales per l’Ana online, vem considerar que era essencial per ella, ja que estar entretinguda millora el seu estat anímic aquests dies difícils. També he de dir que passat el confinament total, vem caure en la temptació i ens vem permetre un “capritxo”  i és que les cerveses artesanes són el nostre altre vici ;)

Per altra banda, sort n’hi ha hagut que no s’ha parat la venda per internet, ja que tenim molts amics i coneguts que sinó hagués estat per això els seus negocis haurien patit més encara del què estan patint. Són les contradiccions que genera el coronavirus...

Així com hem millorat en l’alimentació amb les tasques de bricolatge i endreça del pis seguim sent un desastre, ni amb el confinament som capaços de posar-hi remei, a veure sí, alguna cosa hem endreçat però es que n’hi ha que han pintat la casa, que s’han fet un jacuzzi o una taula nova pel menjador, nosaltres amb prou feines hem organitzat quatre calaixos, quin cas! I ara que penso en el pis una cosa sí que hem preocupa, fins ara hi estem molt bé, és petit i ens agradaria tenir terrassa, pati o jardí, estaria bé però cap problema, ens conformem amb el balcó, el tema és la calor, quan com comenci a fer calor de veritat el pis, estem sota sostre, es converteix en un forn, impossible estar-hi tot el dia, menys teletreballar i ja no dic res de fer-hi rodillo. Així doncs que no pugin les temperatures please!



Si ara ja ens acabem els bidons....
Una cosa que m’ha portat aquest confinament ha estat un aniversari atípic, tan patir per la festa sorpresa dels 40... el 23 de març va arribar i no pintava gens bé, era dilluns, estava confinada i no podia celebrar el canvi de dècada ni amb la família i amics ni amb la bici gaudint de la natura, un autèntic complot anti-aniversari. En canvi va ser un dia molt especial, de ben segur que un aniversari que no oblidaré. Emocions i sentiments a flor de pell, el Santi es va encarregar de fer-me arribar cada 40’, el què va batejar com a “positive bombs” és a dir, vídeos, missatges, fotos d’amics i familiars que en van tocar molt la fibra i que van fer que em sentís d’allò més acompanyada en un dia tan especial. Us estimo a tots! Petons d’una quarentona confitada, la festa però queda pendent ;)

De celebració amb la family! Us estimo!
Megaparty amb els amics! també us estimo!

Bufada d'espelmes online


I arriben regalets i tot!! Gracias!!!

Quin perill que tenen!

El què no ens vèiem a venir llavors és que quedarien tantes coses a celebrar pel camí d’aquest confinament, La Mona, Sant Jordi, l’aniversari de casament dels pares i les que vindran, en fi que quan puguem sortir haurem perdut el compte i les mesures de distanciament social ves a saber com ens permetran que ho celebrem tot plegat. Ara mateix moltes incògnites i incerteses.
De moment així són les trobades familiars... molt seriosos nosaltres ;)

I les tardes amb els amics!

Un altre tema que veig fotut és el de la meva feina, és a dir la meva actual no feina, just quan havia de rebre la programació de viatges amb Thomson Bike Tours, amb qui vaig fer de guia de bici l’any passat en una ocasió i amb qui havia de fer diversos viatges aquest 2020, va aparèixer la COVID-19, i és clar, es va aturar tot, amb els americans com a clients principals, països confinats, aeroports sense passatgers, les grans voltes ciclistes ajornades o suspeses, ves a saber quan tornarà l’activitat turística. De moment anar tirant d’atur, que és poca cosa però és una ajuda, això sí amb data de caducitat. Estic doncs a l’expectativa com tanta i tanta gent.   

Justament perquè no tenia el tema de la feina clar, aquest any encara no havíem preparat les nostres vacances, és estrany, un altre any per aquestes dates ja teníem els bitllets d’avió per anar a l’altra punta del món i estàvem inscrits a una cursa per etapes d’aquestes que tenim a  “The Must Do List”. En aquest sentit hem tingut sort, l’any passat en aquesta tessitura estaríem ben preocupats rumiant què fer amb els bitllets per anar a Canadà, els allotjaments reservats, les inscripcions a la BC Bike Race pagades... i tot el que comporta un viatge d’aquestes característiques. Està clar que ens perdrem moltes coses i entre elles moltes curses, començant per la Epic Camí de Cavalls i passant pel Raid des Chapelles, el Raid Maqui, la Hard Bike, la 4 Islands a Croàcia on havia d’anar amb la Laetitia Roux... i les sortides amb el Bestiar Lliure que tant ens omplen. En fi, amb ganes d’anar-ho recuperant, encara que hagi de ser mica en mica.
De moment la tirada més llarga que hem fet, 50kms pel #joemcorono amb #rideforher 

Així doncs sense gos per passejar ni nens al nostre càrrec seguim confinats i esperant que aclareixin les noticies del desconfinament. Sembla que el moment per sortir a fer esport està al caure, potser aquest dissabte dia 2 o el dilluns dia 4, jo no n’acabo de treure l’entrellat i aquest és un dels principals problemes d’aquest estat d’alarma i confinament, la sensació d’improvisació, les noticies poc clares, les dades a mitges, que fins la nit anterior a moltes de les novetats no en coneixem els detalls. Tant costaria informar als ciutadans quan tinguessin les idees clares i amb una mica d’antelació per tenir marge de maniobra? Sembla que és impossible, així que de moment, jo no em faig il·lusions, si dissabte podem sortir ho gaudirem i sinó, serà un dia més de confinament amb el Santi, que sort en tinc d’estar-ho vivint al seu costat! A casa com amb la bici #bettertogether

El confitament junts sempre és més divertit!

Això sí quan tornem fem-ho amb molt respecte, que valgui la pena l’esforç que estem fent, respecte pels que ja no tornaran, pels que s’hi estan deixant la pell i pels que han perdut negocis i feines.  

diumenge, 19 d’abril de 2020

BC Bike Race - Etapes 5, 6 i 7 somnis fets realitat!


Day 5 transfer to Earls Cove + etapa Earls Cove – Sechelt
Ens llevem a Powell River i avui tres de nosaltres anirem amb hidroavió! I ens toca llevar-nos més aviat, recollir trastos i anar a esmorzar al saló de ball, el bus que ens hi porta surt a les 6!

Esmorzem amb presses per agafar de nou el bus que aquest cop ens porta Saltery Bay on nosaltres farem una llarga cua a estones sota la pluja, i la resta arribaran més tard per agafar el ferri o una barca taxi cap a Earls Cove.




Es fa dura la cua però val molt la pena! Pugem una mica insegurs al seaplane però tant l’enlairada com el vol són molt plàcids i tenim unes vistes magnífiques de les illes i del ferri que porta la resta de companys a través de Jervis Inlet. El viatge ens passa volant i mai més ben dit... l’ aterratge de nou molt suau i contents amb l’experiència extra que ens emportem posada.

Un petit vídeo de l'experiència:

Arribats a Earls Cove localitzem les bicis i ens preparem per l’etapa. Mentrestant arriben els companys i de cop i volta em trobo el Magí de cara amb el nas ensangonat, es veu que anant a escalfar s’ha barallat amb una branca, i això que encara no ha començat l’etapa... anem bé.

Avui amb el Santi tornem a sortir des de la primera onada i ens posem aviat ja que som a la terminal de BC ferries i no hi ha lloc per escalfar. Anem xerrant amb uns i altres i em ve pipi, com si no n’hagués anat a fer fa quinze minuts. Total que veig un lavabo d’aquets portàtils, deixo la bici al Santi i hi vaig volant. Sort que m’hi he pogut arribar, que sortir pixant-se no mola. Ja torno a ser amb el Santi, pujo a la bici, m’agafo al manillar, m’agafo al manillar... merda, on són els guants? No, un altre cop no, tot just ahir els vaig recuperar i els acabo de perdre de nou, els duia fa un moment així que només me’ls puc haver deixar al lavabo, quin estrés! Corrent de nou cap el poti poti on trobo una noia al costat que els havia trobat. Salvada. 


  

Sortida neutralitzada mirant de no tocar-me amb ningú però aguantant amb el grup de davant. I després intentant no perdre la Courtenay i la Jena, puc seguir-les aproximadament fins el km 6-7, com mola! Això sí, un cop arriba la baixada, com que he aconseguir mantenir-me molt endavant, llavors m’han d’avançar tots els bons que per lo què sigui no han sortit massa bé. Quina impressió veure com t’avancen corredors amb casc de Red Bull...aquesta gent deuen ser bons i tot, oi?

Les males llengües ja ens havien dit que avui hi havia rampes dures i sí, apareixen, i sí, mentre molts caminen uns quants aconseguim fer-les damunt la bici, yuhu! Després anem avançant en un puja i baixa constant que va paral·lel a una carretera i en un dels cops que més ens hi apropem sento - Ben fet! Quasi cada dia, un moment o altra em trobo la dona del pròleg que m’anima.

Sortim a una pista i m’atrapa la Kaitlin, la que va primera en parelles mixtes, però no va mai amb l’Stephen, cadascú fa la seva cursa i quan falta poc per meta ell l’espera per entrar junts, personalment no sé perquè fan categoria de parelles si no és obligat anar junts, però bueno. Total que m’hi enganxo com una paparra en una zona de rodar més planera però quan venen pendents fortes avui tiro més que ella i me’n vaig.

Després de l’avituallament enfilem un sender on al capdamunt hi ha un músic i al començar la baixada ens deixa unes vistes magnífiques sobre una de les innumerables badies.





Són uns quilòmetres molt ràpids, anem enllaçant pistes plenes de bassals, i entremig creuem petites zones de bosc, amb les seves passarel·les i pontets que avui estan especialment lliscants. Veig com cau un noi i poc després, quan anava amb el Tyler i un altre noi que m’acabaven d’atrapar, me la foto jo entrant en un pont em rellisca la roda de davant i me la foto cap el rierol. M'enduc un ensurt de por, però per sort hi ha un tronc on puc posar el peu i evito així acabar de caure. Dec haver fotut un crit perquè sento més endavant en Tyler que pregunta si estic bé.

Me l’he fotut cap el km. 26 i tot i que m’he aixecat i recompost ràpid m’atrapen un parell de nois i la Kaitlin que arriba amb ells. El general el track va tirant cap amunt, però majoritàriament suaument, cosa que ens fa anar molt ràpid. Però de cop apareix alguna trampa en forma de paret, roca per pujar, arrels humides, zones relliscosos al estar molt mullat. I en una passarel·la corbada  els dos nois entren davant meu i cauen un rere l’altre, no els atropello per poc i per sort jo no caic i la Kaitlin que venia just darrera meu tampoc.  

Vaig quarta, molt motivada, i apretant per no perdre la posició, no vull que m’atrapi la Charlotte. A les pujades dures els dos nois els hi costa deixar-me passar tot i que vaig millor que ells, però finalment torno a deixar-los a ells i la Kaitlin enrere i cap al km. 35 torno a atrapar el Tyler, uns 10 kms després de la meva caiguda.
Cap el km. 43 arriba la pujada dura del dia i quan ja gairebé la tinc veig a la Jena. Llàstima, queda poc de pujada i ja no puc atrapar-la pujant i arriba la baixada. En aquesta li diuen KillerSquirrel i és la baixada patrocinada per Fox d’avui. Mola molt, revirada, amb tramets de passarel.la, em concentro per fer-ho el màxim de bé però sé que la Jena baixa més ràpid que jo. Tret d’alguna relliscada sense més conseqüència perquè segueix tot molt moll me’n surto prou bé.



Ataco l’última pujada exigent i més curta que l’anterior i la baixada que ens tenen preparada per rematar l’etapa és espectacular. Tantes baixades el Tyler se m’escapa i la Jena també però arribo baix i la Charlotte no m’ha atrapat, això s’ha d’aprofitar. 

Em poso a rodar com una boja els últims quilòmetres on es creua alguna urbanització i entro a meta acabant de deixar totes les forces per poder fer 4a, molt i molt satisfeta i cansada. I quan veig la general n’hi m’ho crec, he fet 48a a l’etapa més llarga de la BC Bike Race 2019, 58 kms de mud party i una rostida descomunal!!!



Fem broma, ja tinc el Joan acollonit, avui m’ha tret 10 minuts, igual que la Nash. La Courtenay me n’ha tret menys de 5 i la Jena no arriba a 2 minuts. Per darrera la Charlotte ha entrat a 5 minuts, igual que la Kaitlin i a uns 8 minuts arriba la Laeti seguida del Santi i l’Oscar. 1 minutet darrera d’ells entra la Serena.



Amb tot això aconsegueixo guanyar una plaça més a la general femenina i em poso 5a, increïble.

Reservem ràpid les tendes per poder estar tots a prop i mentrestant va arribant la colla. Amb el Magí anem a rentar les bicis i mentre estem fent cua es posa a ploure, sort que la previsió aquí era de bon temps. Com costa tenir un dia assolellat de principi a fi! Després però surt el sol i per dinar-berenar anem a una de les food trucks on la fem petar amb la colla de mexicans. I jo avui aprofito i vaig a fer-me massatge, que tinc els glutis fosos.
Ja més recuperats repassem les bicis, al Santi la tija telescòpica li fa el tonto, baixa però no vol pujar, l’ha d’ajudar, se la miren amb l’Oscar i sembla que netejant-la i engreixant-la funciona millor. A mi per sort em va funcionant tot força bé, els pinyons petits no van del tot fins però tot sigui això, engreixo poso el perfil de l’etapa 6 i llesta per una nova jornada d’autèntic mtb.
Cap a les 19h anem a sopar, avui torna a tocar excursió, però val la pena, hi ha un munt de coses per triar i està tot boníssim. Apa, omplim dipòsits que ens fa falta i tornant a les tendes el Santi, l’Oscar i el Magí van a la classe de yoga by Lululemon que està a punt de començar, jo com que avui ja he fet massatge me la salto. Ara sí, amb tot el body ben estirat cap a les tendes a descansar, només queden dues etapes!

Si us voleu fer una idea dels 58kms d'aquesta magnífica etapa aquí en teniu un vídeo més extens:  

Aquí us deixo les impressions de la BCBR del filigranes del team, l'Oscar Cid:

"Les fotos parlen per si soles.... on la BCBR te alguna cosa especial que s'ha de viure... mars d'arrels, pedres, i corriols infinits que fan gaudir de l'entorn i la companyia."
L'Oscar en acció!
Day 6 Sechelt – Langdale + transfer a Squamish
En teoria havia de fer un dia radiant però s’aixeca un dia grisot a Sechelt. Deixem les red bags al camió i anem a esmorzar fent la caminada matutina.

Apa, desfem la caminada i cap a la sortida falta gent, ens acabem d’arreglar, sabates de bici, casc, barretes i gels a les butxaques i a escalfar una mica. Fem quatre voltes i a corralines, de nou a la wave 1 amb la Serena, la Laeti, la Charlotte, l’Oscar i el Santi, a no que el Santi no hi és... ha hagut d’anar al lavabo al últim moment i s’apropa el moment de la sortida i no arriba, on s’ha fotut? Al últim instant el veig arribar, però no pot posar-se amb nosaltres, al menys em quedo tranquil·la que pren la sortida on time.

La sortida és per asfalt i neutralitzada, com ahir aconsegueixo mantenir-me amb els de davant, amb la vista posada en la Courtenay, la Jena i la Kaitlin. Quan agafem el primer singletrack encara vaig amb el seu grup i ho passo una mica malament per aguantar el ritme i no fer tap tot i les passarel.les, arrels, troncs, quasi ho aconsegueixo però en els últims compassos de la baixada deixant passar algun pro ressagat se me’n van uns metres que no puc recuperar. Igualment estic happy, he aguantat 13 kms amb elles!

Just passar el mini aeroport de Sechelt s’acaba el sender i sortim a la pista que comença a pujar, suau però puja. Diviso el nombrós grup o van les noies però jo vaig més sola que la una... cagada. Per darrera arriba el Sebas, un francès, els dos ens anem fent relleus però no durem ni 30 segons tenim els dos les cames foses, jo ahir ho vaig donar tot i sembla que ell també. A més el massatge em va deixar molt relaxada però no va ser suau precisament i les cames no saben on paren.
Els dos fets pols, veiem com som incapaços d’apropar-nos al grup de davant i algunes unitats més ens atrapen així que ens quedem amb el nostre grupet, patint però avançant al màxim que donen de si les cames.
La pujada es fa més dura i arribem el primer avituallament, cap el km. 21, passo agafant un got d’alguna cosa que no identifico d’una revolada per tirar el gel que m’acabo de prendre avall. 

Poc després de l’avituallament, una mini baixada per agafar una mica d’aire i acabar d’enfilar, ara sí, una bona baixada de singletrack, preciosa, on no em puc relaxar ja que les de davant és possible que m’estiguin traient temps i les de darrera me n’estiguin recuperant.

Així doncs no puc parar de donar-ho tot en cap moment, vaig 4a i no vull perdre aquesta posició. Cap el km. 32 al inici de la pujada llarga del dia, que té una baixada a mig pujar, m’atrapa l’Erik, anem pujant ziga zaga amunt i intentant mantenir una conversa quan me n’adono que una mica més amunt hi ha la Jena. Em giro i miro l’Erik que va xerrant darrera i li faig senyals per indicar-li que no vull parlar ja que no vull que la Jena sàpiga que estic a prop, heheheh



Així que tot i que les sensacions a les cames són pèssimes i em fan mal per tot arreu, pujo un punt més i em vaig apropant a la Jena mentre l’Erik es va quedant una mica enrere. S’està acabant aquest tram de pujada i hi vaig a roda, ara ja m’ha vist i no crec que psicològicament veure’m aquí li hagi fet gaire gràcia, en un tramet més ample la passo per l’esquerra i l’animo. Queda molt poca pujada però la suficient per treure-li uns metres, a dalt planeja una mica i li trec uns metres més, ara ve lo xungo, una baixada i la Jena baixa millor que jo, per sort però la baixada és curta, no miro enrere em concentro a fer-ho el màxim de bé possible, no puc fallar.


Uf, quanta adrenalina junta! Tornem a pujar i la Jena no m’ha atrapat, he de pujar al màxim dels màxims perquè un cop d’alt m’espera una baixada des de 640m a 35m, són quasi 10kms de baixada, si arribo abans que la Jena a dalt tinc alguna opció de poder mantenir la 3a posició, si arriba primer ella no tinc res a pelar.
No arriben a 4 quilòmetres de pujada i com els pateixo, mare meva. Sembla que no arribem mai al cim, l’Erik no m’atrapa i en canvi atrapo i passo al Sebas, el francès amb qui havia rodat al principi, suposo que és bona senyal. Vaig pujant per pista i més amunt veig un noi parat indicant un trencall a mà dreta, serà el final de la pujada? Sí!

Ara no sé si alegrar-me’n perquè 10kms de baixada canadenca donen per molt i, o ho faig molt bé, o la Jena em pot atrapar no una, dues vegades si vol. Cullons amb el sender, és una passada però feia falta que fos tan estret, ple de ponts i passarel·les, arrels molles, mini pujades amb esglaó... i totes les coses delicades concentrades aquí? Pel meu cap només hi passa una cosa, no tindré una altra oportunitat de fer podi amb la Katerina Nash, vinga Ada, fot-li!!

Poso algun peu, relliscadetes tontes, pedalo a mort en els llocs on es pot, en algun moment el Sebas i algun altre rider em demanen pas... Deu, quin estrès! La segona part de la baixada el corriol és menys exposat i més revirat, amb més flow i per sort han tallat amb cintes els salts alts que amb les presses encara m’hi hagués fotut sense voler.
jo preocupada i el Cid fent filigranes ;)

En un tram rotllo bike park, passo pel costat d’una senyora animant i al cap de res veig que per on vaig no hi ha cintes, merda, van més a la meva dreta, m’he colat en algun lloc i no ho he vist! Recupero el camí el màxim de ràpid que puc però ja veig que tinc a la Jena i l’Erik a sobre. Merda, merda i merda, tornaré a fer 4a, tot i així estic contenta han tardat 20’ de baixada en atrapar-me. Un parell de peraltes i deixo passar la Jena que la tinc ben bé a sobre i sé que va més ràpid.

Em passa per l’esquerra i immediatament, a la següent corba se’n va al terra. No m’ho puc creure, ha entrat massa passada. Li pregunto si està bé, diu que sí i continuo. Torno a estar tercera, que em rematin ja que no puc amb aquesta tensió, hahahaha. Encara queden més de 4 quilòmetres, tinc l’Erik darrera i em diu que s’ho coneix i que ara vindrà un repatxó. Perdona? Un què? Has dit pujada? Però si les meves cames només sentir la paraula uphill m’han abandonat per sempre més!


Ok, passo el repatxó amb més pena que glòria però pensant que la Jena també va desfondada i que pujant li he tret temps o sigui que això, tot i que em mati, em beneficia. M’emociono amb una mica de baixadeta però no, aixeco el cap i el repatxó arriba ara! Quina agonia. Quasi vomito per arribar a dalt. L’Erik m’avança i entrem a l’últim corriol no el puc seguir però no afluixo ni un pèl. Torno a atrapar el Sebas i entrem a l’asfalt, sembla que això s’acaba, baixem pel carrer d’una urbanització, corba a la dreta i veig la meta al fons, miro enrere, no ve ningú, ploro d’emoció, estic que no hi cabo a la meva pell, quina satisfacció!!    
Ho celebro amb tot quisqui, el Joan que ja és a meta, el francès i amb els que van arribant, especialment amb el Santi. 
Amb el Sebas, el Joan, la Kaitlin i el Cid 




La Jena arriba un parell de minuts darrera meu, plorant per la trompada i per no haver pogut mantenir la 3a posició a l’etapa, però porta moltíssim marge a la general per mantenir-se en 3er lloc, no s’ha de preocupar, jo per la meva part he tornat a fer 48a de la general i em poso 4a en Solo Woman, avançant a la Charlotte en 5 minuts, a veure si demà puc conservar aquest avantatge.
De seguida es fa el podi, quin honor ser-hi i quin curro que m’he fotut, són moltes emocions, em poso a plorar com una bleda explicant-li l’etapa al Santi o quan em feliciten la Laeti, la Charlotte, la Serena...



Dutxeta bona i cap a fer cua per agafar l’últim ferri, el que ens portarà a la terminal de BC Ferries a Horseshoe Bay, just on vem agafar el primer. D’allà un bus ens durà a Squamish on gaudirem de l’última etapa d’aquesta BC Bike Race. Tant que ha costat que arribés i lo ràpid que ha passat, això s’acaba... quina decepció al veure totes les maletes de les bicis al pavelló de Squamish.




He sortit el pinkbike!!  Tot i que en un lloc han posat Aida en lloc de Ada, però això també em passa aquí... https://www.pinkbike.com/news/bc-bike-race-stage-6-sechelt-to-langdale.html


El vídeo resum de l'organització:

Day 7 Squamish – Squamish
L’última etapa de la 13ª edició de la BC Bike Race, ens brinda l’oportunitat de rodar per un dels llocs mítics del MTB Squamish! Contents perquè tota la grupeta pren la sortida però amb una mica de recança perquè la BC arriba a la seva fi. Avui s’acaba la cursa i comença el comiat... per sort, la major part de nosaltres rondarem uns dies més per la zona.

Per últim dia ens desperta l’Screaming Chicken, jo segueixo pensant que fa més soroll d’ase que de pollastre, però bueno. No ens cal recollir gran cosa que aquesta nit tornem a dormir aquí, així que ens enfundem l’equipació i prosseguim amb els rituals matutins, lavabo, esmorzar, escalfar una mica... això sí, avui ens ve a trobar la Cathy, des de l'Alps Epic 2016 que no la vèiem, em fa especial il.lusió perquè allà em fotia bronca perquè tècnicament baixava fatal i avui em felicita.

Aprofitem també per fer-nos una foto amb el Kabush que això s'acaba i no crec que coincidim molt sovint, jajajaja

Apa, última parrilla de sortida. El Santi i jo de nou sortim a la primera onada, amb el grupet que hem anat fent aquests dies. La Jena està adolorida però a punt per rematar la feina.


La sortida, com aquests últims dies, és per asfalt i neutralitzada i puc rodar amb el primer grup. Vaig concentrada per no tocar-me amb ningú i per mantenir la roda de les primers dones i ho porto prou bé, cap el km. 3 trenquem per un carrer d’una urbanització i vaig just darrera del Kabush, quan aquest em diu que li deixi lloc que vol fer no sé què... deixo una mica d’espai i el tio fa un saltet, puja a la vorera i es posa a tibar com un boig pujada amunt deixant el grup estorat. Els seus competidors més directes, especialment el Felix Burke que és qui va líder, es miren perplexos i uns quants salten per atrapar-lo. Que xulo viure aquestes trifulgues de pros de primera mà.
Això sí, el moviment del Kabush esvera el personal i li venen les presses a tothom. Les cames cremen, l'esforç que vaig fer ahir sumat a la resta de dies de cursa... les cames cremen, però encara visualitzo la Nash i la Courtenay i la Kaitilin. La Jena, ressentida per la caiguda es queda enrere.

Agafem un primer sender just a tocar de les cases de l'urbanització, seria brutal tenir aquests camins a tocar de casa. Se m'escapen la Nash i la Courtenay, és clar, ja fa baixada... no tinc remei. Però és molt guapa, quin sender pel mig del bosc espès, amb arrels molles, alguna pedra i ben estret. I torna a venir pujada, seguim per sender, ziga-zaga amunt i veig el Santi una mica més enrera, aquest avui m'atrapa segur. Però no, de cop deixo de veure'l i més amunt veig la Courtenay però no aconsegueixo reduir-li distància.

Al acabar el Santi m'explica que se li ha enganxat la cadena un parell de cops i ha ha hagut de parar, llàstima, hagués estat bé acabar aquesta aventura rodant junts. Apa, arribo dalt, baixadeta amb algun tram xungo que m'obliga a posar algun peu, no tinc ganes de fer-me mal l'últim dia... i quan s'acaba faig un cop d'ull al perfil, ve un tram d'uns 10kms que majoritàriament van cara amunt. Uf, quin mal de cames.

Sorprenentment, en un tram de pista de pujada, torno a veure la Courtenay, tinc les cames foses però la moral al 100%, després de lo d'ahir tot el què vingui estarà genial. Així que trec forces d'on puc i l'atrapo, que fort, la saludo i em diu que va "cracked" no sé exactament què vol dir, però m'imagino que algo així com "petada" ens animem mutuament i tiro. No m'ho puc creure, vaig 2a! Només tinc la Nash per davant.

M'acabo d'enfilar i avall que fa baixada. Mare meva quins peraltes! Cada vegada són més grans, crec que algun d'ells m'engolirà i no en podré sortir, fan impresió, sobretot al agafar-los per dalt. Però clar, com no podia ser d'una altra manera, la Courtenay baixant recupera la seva posició natural, intento seguir-la quan m'avança però no passa ni mig segon que ja li he perdut la roda. Com molaria baixar així.

Quan s'acaba la baixada segueixo apretant el què les cames em deixen a veure si hi ha sort i torno a enganxar a la Courtenay i sí... per segona vegada l'avanço. I sí, per segona vegada ella m'avança a la baixada següent i això que no paro a agafar el tros de beicon que m'ofereixen tot sortint d'una corba. Jajajaja, són la bomba, aquesta gent.

Arribem a un tram amb vegetació molt baixa, on de cop hi volta apareixen passarel.les super estretes, sort que amb els dies ja estic força més curtida, llàstima que s'acabi. Passo l'últim avituallament i m'ofereixen un polo! sí, sí el què em quedava per veure m'ofereixen un polo, el què aquí en diem un "flash". Encaro una altra pujada, és durilla, no pas per pista, va fent esses i torno a atrapar la Courtenay, però ja som quasi a dalt i a la baixada desapareix.

Assaboreixo cada metre, que la BC Bike Race s'acaba, però les meves cames també estan acabades, l'esforç d'ahir, sento realment que va ser el màxim esforç que he fet mai, ho vaig donar tot i més, va ser molt dur però va valer molt la pena i avui encara puc pedalar i veig que no sóc l'única a qui li pesen les cames.
El Marc i el Magí en acció

En una altre tram molt estret, de passarel.les que salven aiguamolls i amb vegetació frondosa a banda i banda m'apareix per darrera la Laeti, és la bomba, apretant fins el final i a més aquesta etapa se la coneix que abans de començar la cursa amb la Cornelia van passar uns dies per aquí i van fer-ne el reconeixement. La deixo passar i just arribem a una petita pujada, una pujada que a aquestes alçades a mi em sembla el Tourmalet, impossible seguir-la.

A més estic contenta que ella s'endugui també un podi. Els últims quilòmetres se'm fan llargs, són molt rodadors i les meves cames ja no estan per remar tant, es comença a veure civlització, hi ha gent animant, escalant roques al costat del camí, així que hem d'estar a prop, però encara em passa la Kaitlin, la noia de la 1a parella mixta.

I ara sí, rodejant el campament arribo a la meta, quina sensació, mare meva finisher de la BC Bike Race!! Encara intentant assimilar-ho arriba el Santi, som finishers d'una cursa que havíem somiat i que ara podem dir que hem viscut, yuhu!!




Ara sí! celebran-ho com es mereix!

Aquestes arribades però tenen un sabor agredolç, és genial que tots haguem estat finishers però també marquen un punt d'inflexió, això s'acaba i no ho vull. Per sort, la nostra aventura canadenca no s'acaba aquí, no ens hem d'oblidar que juntament amb el Magí, el Marc, l'Oskar i l'Aritz, a qui ja hem adoptat oficialment, marxem uns dies a pedalar per Whistler! no podem deixar British Columbia sense trepitjar aquest lloc mític.
Amb la Moniera, sort d'ella que ens ha ajudat en tot el què ha fet falta, abans de venir a la cursa i durant! Thank you!!

Pel què fa a la cursa, més contenta no puc marxar, un podi amb la Nash i la McFadden i una 4a posició a la general, de les 33 que vem prendre la sortida. Em fa especial il.lusió haver-nos tret els ulls amb la Laeti, la Jena, la Kaitlin, la Serena i la Charlotte però sempre amb molt bon rotllo, grans rivals i grans persones.


Tothom va arribant i toca celebrar-ho amb la grupeta però també amb les noves amistats.




Fent cua per la dutxa i aprofitant per posar al corrent a la family

Aquí els resultats de la grupeta, d'un total de 519 finishers de 552 que vem prendre la sortida del pròleg:

I ja nets i polits cap a la festa que ens han organitzat els de la BC, estan ben sonats, ens distreuen fent premis per unes coses més rares... regalen suspensions per tenir el cos ple de blaus, cicatrius... mira que en poden arribar a ser de frikis!


Amb la Courtenay :)

Amb els fashionetis de la cursa, Sam Schultz i Payson McElveen

Ara sí, tota la family, la Cindy, l'Erik i les tres nenes, on ens tornarem a trobar?



I si voleu fer-vos a la idea de com era el recorregut d'aquesta última etapa a Squamish aquí en teniu una bona mostra:




I aquí us deixo les impressions de la BCBR de la persona de la grupeta a qui m'ha fet especial il.lusió que es deixés enredar, no va estar clar fins l'últim instant, a compartir aquesta aventura, l'Oskar, Raju pels amics :

"En mi corta experiencia en vueltas de btt.  La BCBR tenia todos los ingredientes para solo preocuparte de disfrutar. Etapas sobre 50 km y 1300+ y solo tenías que montarte en la bici para disfrutar de esos bosques y senderos interminables.
8 días gozando de la bici."