dilluns, 25 de juliol de 2016

Quadern de bitàcola. Amazing New Zealand. Febrer 2016


Diumenge 7/02 Queenstown post-cursa

Acabem la cursa i tenim una setmaneta curta de vacances per Nova Zelanda, hem de decidir quina ruta fem, de moment ja hem descartat visitar l’illa nord, no tenim suficient temps.
Passejant pel Lake Wakatipu
Queenstown i The Remarkables 
Tothom recomana visitar Milford Sound, un fiord que queda a unes 5 hores de Queenstown així que ja tenim el primer destí, dilluns reservem plaça per anar amb bus i vaixell, junt amb la Cate i l’Alberto al fiord.
Després de la The Pioneer, sembla que hem agafat gana, així que zampem
Aprofitem el diumenge per fer la bogada, llogar un cotxe i buscar allotjament per la nit del dilluns, cosa gens fàcil, ja que es celebra l’any nou xinès i es veu que Queenstown ha estat un dels destins predilectes pels turistes xinesos per festejar-ho i està tot ple com un ou. Sort que la Cate ens ha parlat de l’Airbnb, una web on localitzes establiments tipus Bread&Breakfast, on particulars et lloguen una habitació, un apartament, la seva casa.... i així lloguem una habitació a casa de la Sarah, l’altra banda de Queenstown, a la Kelvin Peninsula.
Empaquetem les bicis, ja preparades pel viatge de tornada
Seguim zampant
Tenim sort que el marit de la Sarah és taxista i s’ofereix a venir-nos a buscar les maletes de les bicis per tenir-les l’endemà, quan tornem de Milford Sound, ja a casa seva.

I al vespre anem a celebrar que som finishers de la The Pioneer amb un bon sopar.

I acabem el dia... zampant!

Dilluns 8/02 Queenstown  - Milford Sound -  Queenstown

A les 8:40 puntuals som a la parada del bus esperant el nostre autocar cap a Milford, després de fer varies parades per Queenstown recollim a la Cate i l’Alberto i carretera i manta cap a Te Anau, on fem una parada per estirar les cames i menjar quelcom.
Quina carona de son i això que hem descansat la mar de bé!
El viatge és llarg però se’ns fa molt amè, els paisatges valen molt la pena, fem parades als llocs més bonics i el xofer, francès de naixement, ens té ben distrets explicant les mil i una sobre Nova Zelanda, i nosaltres, amb el nostre anglès d’estar per casa que ens enterem d’una quarta part, sort que la Cate ens fa de traductora.











Arribem a l’entrada del fiord, les vistes des del moll ja són espectaculars i passejar-s’hi per dins encara més, un fort vent ens acompanya bona part de l’estona però la volta s’ho val, rodejats de parets verticals, d’un verd exuberant amb cascades altíssimes i cims mig nevats als voltants.





El vaixell ens duu fins el Mar de Tasmània, allà dona la volta i torna tot apropant-nos a una roca on un grup de foques prenen el sol, poc ens pensem aleshores, que no seran les últimes que veurem.



El viatge de tornada és més tranquil, fem una bona becaina i després l’Eric ens posa una peli Nova Zelandesa que reflecteix prou bé la cultura maori.
Fixeu-vos amb la volta que s'ha de fer per arribar a Milford Sound...

I per rematar el dia una bona excursioneta a peu al voltant del llac Wakatipu fins al nostre allotjament, on arribem just quan es fa fosc i els nostres amfitrions ja són a dormir.

Dimarts 9/02 Queenstown – Taylorville

Ens llevem a les 7h perquè a les 8h hem d’agafar un bus fins l’aeroport on hem de recollir el cotxe de lloguer. La Sarah ens obsequia amb un esmorzar anglès, ous amb bacon i albercocs de collita pròpia.


Complint horaris recollim el cotxe, un parell de carrers d’adaptació a conduir per l’esquerra i amb canvi automàtic i tornem a casa la Sarah a muntar el tètris, encabir tot els nostres trastos en el mini-hyunday. Costa però ho aconseguim.


Ara sí, emprenem el nostre viatge, la idea resseguir la West Coast fins el nord de l’illa sud i tornar a Christchurch baixant per la costa est. L’interior, planes de pastura i conreu, muntanyes més àrides, llacs i geleres l’hem gaudit molt a través de la cursa així que ens hem decantat pel mar.

La nostra companya principal del viatge durant diversos dies serà la carretera 6, no té pèrdua. Sortint de Queenstown passem extensions de vinyes i un congost amb reminiscències de construccions dels buscadors d'or, després la carretera travessa camps d’arbres fruiters que ens porten a dos grans llacs, el Hawea i el Wanaka.

D’aquí  ens endinsem en una part més muntanyosa, és el parc nacional Mount Aspiring amb els seus grans rius, paisatge alpí i al fons grans muntanyes i glaceres, i per si en un sol dia el paisatge encara no havia variat suficientment, arribant a la costa ens rep un bosc tropical, palmeres, flors de mil colors, tot molt dens i amb un soroll eixordador d’insectes i ocells que no cal ni parar el cotxe per sentir-lo.

Paradeta a la Thunder Creek Fall

de tant en tant trobem algun pont d'un únic sentit
Ja som a la costa oest, estem impactats,  a 15 minuts de cotxe pots passar d’un paisatge típicament alpí a un paisatge tropical, amazing New Zealand! Tot pujant costa amunt ens queda el mar a mà esquerra i a la dreta muntanyes de més de 2700 metres amb les seves glaceres al capdamunt, llàstima que  a muntanya el dia s’ennuvola i no podem veure-les prou bé.
les primeres vistes del Mar de Tasmània

Ens agafa gana, és l’hora de dinar però hi ha un problema, Nova Zelanda és tan gran i hi ha tan pocs habitants que et pots trobar quilòmetres i quilòmetres sense cases i no parlem de restaurants, benzineres o supermercats... depèn on siguis la cosa està magra. Sortosament trobem una Salmon Farm i directes que hi anem i dinem un estupendo plat de salmó fumat, aparentment senzill però boníssim.



Em fan gràcies les bústies plantades al mig del no res i de colors diversos

Prosseguim direcció nord, Greymouth ens espera, parem a posar benzina i fem uns quilòmetrets més fins a Taylorville on tenim l’allotjament avui, ens rep en John, ens ensenya l’habitació i ens dóna quatre indicacions, quan marxa esclafim a riure, on ens hem posat? Les habitacions són de l’any de la picor, la nostra fa pendent cap al capçal del llit, la porta està desencaixada, el bany és compartit i tot té un aire retro que sembla que no li hagin fet res des del 1926, de quan data l’edifici. Això sí, la roba de llit, tot i que deu tenir més de 10 anys, es veu neta.

l'habitació sembla que la tenim reservada
Sortim que volem tornar a Greymouth al súper i a sopar alguna cosa, abans però, recomanats per en John anem a visitar l’antiga mina de carbó Bruner i és que aquest poble sembla tret del Far West yanqui, fins i tot hi ha una casa a les afores que tenen dos búfals al pati! Miners, buscadors d’or, ramaders, eren el tipus de gent que a finals del segle XIX freqüentaven aquest poble.
Anem a dormir que avui hem fet la tirada més llarga amb el cotxe, 532kms, tot i així ha estat molt amè gràcies als descobriments que anàvem fent durant la ruta. Demà més.
l'etapa més llarga del nostre road trip per Nova Zelanda


Dimecres 10/02 Taylorville – Marahau passant per Punakaiki

Contràriament a lo imaginable al veure l’habitació, descansem prou bé. Esmorzem i arrenquem la ruta amb un petit trajecte fins a Punakaiki, al Paparona National Park per veure les famoses roques amb forma de pancakes.
esmorzant en una cuina de l'any 26
Com la majoria de coses aquí la visita és gratuïta, un agradable passeig et condueix entre una frondosa vegetació cap a les capritxoses roques que s’alcen damunt del mar de Tasmània com torres de pancakes. El dia s’ha llevat una mica ennuvolat i el mar una mica enfurismat cosa que li dóna un encant especial al lloc.

formes molt curioses a Punakaiki, al Paparona National Park





Dia rúfol i misteriós a Punakaiki 
Ens crida l'atenció la flora

I la fauna nova zelandesa
Acabada la visita prosseguim cap al nord, aquest cop endinsant-nos una mica més al interior i passant per la gorja del riu Buller, poc després fem una parada a fer un capuccino que el sol ja ha sortit i ens ataca la nyonya. El cafè a peu de carretera és molt autèntic, llàstima que ens ataca una mena de mosca negra que ens omple de picades els peus.

On the road cap a Marahau
Sortint de la gorja del riu Buller

Així que sortim pitant i rascant-nos els peus. Continuem fins a Marahau, a les portes del parc nacional Abel Tasman. Així que ens hem fos els 335kms d’avui i tenim la tarda per davant, deixem les nostres pertinences al Buena Vista Samba Estudio, un apartamentet la mar de mono, llàstima que no ens hi puguem quedar més dies.


Perfecte, avui també tenim lloc per dormir
Un apartamentet amb de tot per nosaltres sols, llàstima que demà marxem...
Sembla que hem arribat amb gana a Marahau...
Ens posem els banyadors i anem a fer una passejada a les platges del parc, resulta però que la marea ha baixat molt i l’aigua està ben lluny, toca caminar més.





Marea baixíssima, cavalls passejant i darrera es perfila l'illa nord de Nova Zelanda
Ens quedem encantats amb l’entorn, podem gaudir de la platja gairebé sols, i mica en mica anem descobrint estrelles de mar, musclos gegants, ocells models, roques sinuoses al vell mig de la platja....
La marea baixa ens permet descobrir multitud d'estrelles de mar


La zona també és plena de spotted shags  (corbs marins pigallats)
 Després d’una bona passejada tornem cap al poble per anar a sopar i tanquem un altra dia encantats amb Nova Zelanda i morts de ganes de tirar-nos demà a navegar amb caiac per la Badia de Tasmània.

Dijous 11/02 de Marahau a Oaro

Amb moltes ganes ens llevem per anar a fer caiac, com cada dia ens untem de crema de cap a peus que aquí el sol pica que dóna gust. Arribem a les 8:20 i rebem tot d’instruccions en un perfecte anglès  per manejar la superpiragua, esperem haver-ho entès més o menys bé, hehehe. Ja hem fet altres vegades caiac però eren més senzills, aquests van tancadets, ni et mulles! Ens porten fins la platja, avui l’aigua arriba fins el poble, quina diferència amb ahir a la tarda.
Rebent les classes perquè no la liem amb el caiac
Apa, ara sí, ja som a l’aigua. Tenim unes quatre hores perquè a la tarda hem de marxar cap a  la zona de Kaikoura, així que anem bastant directes cap a l’illa Adele, on sembla que tenim més possibilitats de veure animalons curiosos i efectivament, comencem a veure foques, que felices que són! Don’t worry be foca! Que bones, les més actives fan piruetes a l’aigua al estil Gemma Mengual, d’altres prenen el sol sobre les roques i les més petitones són les més inquietes. Quina passada!






A l’altra banda de l’illa, a aquesta hora més ombrívola ens trobem una gran colònia de corbs marins pigallats que de lluny semblen pingüins però que són uns ocells marins punkis molt xulos i que no podrem veure en lloc més del món ja que es tracta d’una de les moltes espècies endèmiques de Nova Zelanda. I mentre estem distrets amb els ocells sento al Santi que crida dofins! I sí, un grupet d’uns 6 o 7 dofins passa saltant a uns 80 metres de nosaltres. Quina sort que hem tingut!


Famílies i famílies de corbs marins pigallats
A la foto no es veu ni un dofí, però hi eren! Ho juro, hehehehe
Encantadíssims amb l’experiència acabem la volta a l’illa Adele i tornem a Marahau tot passant per l’illa Fisherman. Uf, com costa arribar a la costa, amb els braços cansats sembla que la boia que era al costat de la platja estigui llunyíssim.


Hem aconseguit arribar al punt de partida, com costava!
Anem a casa la Christa i el seu marit, els amfitrions de l’apartament que ens han guardat les coses a casa seva mentre fèiem de caiaquistes. Abans de marxar ens zampem una hamburguesa i carretera i manta cap a Orao.
A Nova Zelanda també hi ha pardals, que no deixen ni una engruna de les nostres hamburgueses
A l’alçada de Nelson és el lloc on trobem més trànsit de tot el nostre viatge amb cotxe per l’illa sud. Tot i així no és cap exageració. Passem pel costat dels Marlborough Sounds, antigues valls fluvials submergides sota les aigües de l’oceà Pacífic. Quina llàstima no tenir temps de descobrir-los.

Seguim el dia on the road
Recorrent la carretera nº1 que ressegueix la costa est de l’illa tenim una grata sorpresa. Des del cotxe em sembla veure foques a les roques, i en un lloc que trobem per aturar-nos baixem a comprovar-ho. I tant! Quina col·lecció de foques! De totes mides, fent tot tipus de posses, banyant-se o relaxant-se sobre les pedres, a tocar de la carretera i a uns metres nostres, tan tranquil·les! Nova Zelanda no deixa de sorprendre’ns.



329 kms després arribem a Oaro, parant un moment al super de Kaikoura per aprovair-nos del sopar d’avui  i l’esmorzar.

Oaro són quatre casetes separades del mar per la via del tren, i la Trudy i l’Stewart tenen una casa preciosa i decorada amb molt gust. Ens donen a escollir entre dues habitacions i ens quedem amb una caseta a part de la casa principal i adossada al garatge, que té de tot, un llit còmode, un sofà, una tauleta i una mini cuina, ideal.


Deixem les coses i anem a fer una passejadeta per la platja, curta que és l’hora dels mosquits i no vegis com se les gasten. Tornem a la casa i sopem el què hem comprat a Kaikoura, sort que hem fet la compra perquè això és molt petit i residencial, dubto que poguéssim trobar un restaurant aquí.

Magnífica posta de sol a Orao
Estranyament, havent sopar apareixen tot de cuques a l’habitació, un parell d’abelles, una cosa similar a un escarabat i un altre bitxo desconegut, aconseguim expulsar-los del què serà casa nostra per una nit i a descansar, demà tornem a Christchurch i això s’acaba, no volem tornar!


Divendres 12/02 de Oaro a Christchruch

Ens llevem amb recança però disposats a gaudir de l’últim dia complert a Nova Zelanda.

Esmorzem i ens apropem a la platja i el primer que veiem són dofins saltant a l’horitzó. Quin manera tan fantàstica de començar un dia, una cosa que per a nosaltres és tan extraordinària i si vius aquí ho pots gaudir cada dia. Fantàstic.
Llevar-se veient els dofins saltar no té preu
La casa dels nostres amfitrions


Tornem a la casa i l’Stewart ens pregunta si hem vist balenes, balenes? No, hem vist dofins, diu que avui també hi ha balenes i que moltes vegades els dofins corren al seu voltant. Li preguntem per una platja amb unes pedres rodones que hem vist en un llibre i ens diu que no és molt lluny i ens ofereix les seves bicis per anar-hi.

Estupendo, l’Stewart ens acompanya fins un camí que surt de la platja i ens dóna quatre indicacions. Gaudim d’allò més rodant amb les bicis fe ferro colat per una pista que va entre la via del tren i la platja, mentre observem els dofins saltarins i intentem divisar les balenes mar enllà. No acabem de identificar-les del tot però està clar que n’hi ha, perquè el que sí que veiem són vaixells plens de turistes que es passegen mar endins.
Què més podem demanar?


Però la pista s’acaba en una zona més escarpada on la via del tren entra en un túnel. Fem mitja volta, sort que s’ha acabat la pista, sinó arribem a Christchurch tot pedalant. A la tornada anem treient el cap a totes les platgetes a veure si trobem la de les pedres rodones.


De moment ni rastre. En una d’elles, aparquem les bicis on s’acaba la pista i comença la sorra i ens dirigim cap a l’aigua quan el Santi em crida l’atenció. Collons, una foca enorme dormint en un jas d’herba, a un metre d’on hem deixat les bicis. Que fort!
Des de quant les foques dormen a l'herba?
Xiuxiuegem per no despertar-la i llavors ens adonem que n’hi ha un parell més a la platja, una vora l’aigua i l’altre en una roca. Les tres són foques grans. Sembla que busquin pau i tranquil·litat, ja que ahir veiem grups molt grans amb foques de totes mides, i en canvi aquestes són tres i tenen tota la platja per elles soles.
Molta tranquil·litat, nosaltres, una platgeta i foques...
Tot filmant-la ens apropem a la que està a la sorra, prop de l’aigua, sense fer soroll, sembla que estigui dormint. D’una revolada, alça el pit, se’ns encara i mentre emet un so de fera ferotge ens ensenya les dents. Quin ensurt!
video

Ja ens ha quedat clar, mantenim les distàncies però ens quedem una estona més a la platja, encantats d’estar sols, en una platja a l’altra punta del món, acompanyats d’uns animals, que si no anem al zoo, difícilment els tornem a veure aviat.
Mirem on mirem trobem coses que ens criden l'atenció

Sense molestar la guardiana de les nostres bicis, les alcem del terra i tornem a la casa d’acollida per recollir-ho tot plegat i anar-nos movent cap al sud.


De camí a Christchurch improvisem unes quantes parades. Parem a Cheviot a fer un capuccino i allà veiem que hi surt una carretera secundària que fa volta i ressegueix la costa, ideal per turistejar una mica més. Així que l’agafem i ens porta fins a Cliff Cathedral, formacions de roca limolita que amb l’erosió de l’aigua i el vent formen unes punxes prou curioses, que ens recorden la Sagrada Família.




A nosaltres ens recorda la Sagrada Família, a vosaltres no? 

Tornem a la carretera principal i em poso a buscar amb el mòbil si hi ha alguna formatgeria a la zona. Sorprenentment en descobreixo un parell a pocs quilòmetres d’on som, així que posem rumb cap a Rangiora, deixant de nou la carretera principal.

Trobem la formatgeria i la seva formatgera, l’Elizabeth French ens atent molt amablement i ens explica que va tenir un estudiant en pràctiques català, que petit que n’és el món! Evidentment sortim amb un formatge sota el braç, petit perquè ens l’hem de menjar entre avui i demà, però amb un formatge.

Aprofitem i dinem a Rangiora, en un local amb molt d’encant, el "Fools Of Desire Cafè" és un cafè però també fan dinars, agafem una taula de coses per picar, tot rollo molt “healthy food” i regat amb una cerveseta artesana, boníssim! A part del bon menjar i la decoració eclèptica però amb gust, dins el cafè es pot observar un rusc d’abelles en ple rendiment i no és broma. Interessant local a tenir en compte si passeu per allà ;)


I de postres... trobem una pastisseria que serveixen el gelat entre dues cookies gegants!
No ens en volem fer a la idea però som a 30kms de Christchurch i tocar tornar... així que fem els últims quilòmetres al cotxe i ens plantem al nostre últim Airbnb, aquest cop a la casa de la Jennie i el Tane. De nou una casa espectacular, amb una habitació per nosaltres encantadora i molt còmode on passarem la nostra última nit a Nova Zelanda. Quina pena, això s’acaba.
S'acaba el road trip :(
Anem a tornar el cotxe de lloguer i anem a acomiadar-nos de Nova Zelanda com vem començar el nostre viatge, gaudint de Christchurch, una ciutat que ens ha agradat tant que si no fos tan lluny de ben segur visitaríem sovint. Sopem davant del Museu d’Art i tornem a casa els nostres amfitrions. A descansar que demà tenim un llarg viatge de tornada a casa.

Postres delicioses per rematar el sopar de comiat

Dissabte 13/02 de Christchurch a Sabadell

Com que el primer vol, el de Brisbane, no surt fins les 15:55h, encara aprofitem el matí per donar una última volta per la ciutat i per casualitat descobrim el YMCA de Christchurch, on s’hi troba l’exposició Spectrum Street Art Festival, que complementa els centenars de grafitis que ens hem anat trobant pel carrer, amb un munt de sales dedicades al art urbà.
Christchurch i el seus racons sorprenents
Grafiti a capes
Només de davant es veu bé


Aquí un recull de fotos de l'art urbà a Christchurch

Però el temps se’ns acaba, comprem quatre souvenirs al Re:Start Mall, fem uns capuccinos i ara sí, tornem a casa la Jennie i el Tane que ens ha a de venir a buscar un taxi per anar amb els maletots cap al aeroport, això s’acaba i va en serio.

Reciclatge de campanes a jardineres
l'última casa on ens acullen
Bye bye Nova Zelanda
Si el viatge d’anada va ser de 35hores i 4 vols, el de tornada és una mica millor, 31hores i 3 vols, això sí, la impressió és de que és més ràpid, perquè en lloc d’arribar dos dies més tard a destí,  la diferència horària juga al nostre favor, i després de volar 19.650kms arribem l’endemà al migdia a Barcelona, on ens està esperant el Juanjo, que, tot i ser diumenge, deixa la bici aparcada, per venir-nos a buscar. Gràcies Juanjo!

Comencem el viatge, a punt

Un vol i unes quantes hores després...
I les bicis també arriben bé!

Acabo d’escriure aquesta crònica 5 mesos després d’haver tornat de Nova Zelanda, em mossego les ungles pensant amb el viatge, per poc que pugui hi vull tornar, encara que estigui a l’altra punta del món. M’hi acompanyes Santi?