dilluns, 22 d’octubre del 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 7. Sestriere - Sauze d'Oulx FINISHERS

Ha costat arribar-hi però ja tenim aquí l’última etapa del nostre segon Ironbike. Em desperto, trec cuidadosament el peu del sac de dormir i confirmo que no ha estat tot un somni, en lloc d’un peu tinc un botifarró gegantí, on és el meu turmell? Però amb el peu més inflat o sense toca recollir la tenda i preparar-nos per afrontar l’última etapa, l’ambient però el noto carregadet i el temps no ajuda, a Sestriere hi plou, quina llauna. 

Últim dia d'acampada, sort que hem dormit a cobert i no ens ha emprenyat la pluja

Un peuet d'elefant

Recollim tots els trastos i improvisem un canvi en la logística de tornada, el Dani i l’Alejandro, després del conjunt de despropòsits d’ahir no tenen ganes ni de fer l’última etapa i menys plovent, els nostres ànims no serveixen de res i decideixen tornar cap a casa avui mateix. A l’autocaravana en marxa només podem baixar 5 persones, així doncs que li toca al César baixar amb ells per tal de que el Francesc pugui acabar l’Iron i baixar amb nosaltres demà.

Entre una cosa i l’altre ja són les 7:30, ahir vem quedar a aquesta hora amb el Salvatore perquè em fes el embenatge i pogués sortir avui, així que vaig cap a la sala on hem quedat mentre el Santi acaba d’organitzar les bossetes amb el menjar i les coses d’última hora. Però a la sala ni rastre del Salvatore, espero uns minuts i res. Quins 15 minuts de neguit, em bellugo coixa per tot el poliesportiu buscant el Salvatore i ni rastre, fa estona que ningú el veu, però finalment apareix, buf, quin ensurt m’ha donat.

Vinga Salvatore apreta fort que sinó això no entra dins la sabata!

Ara sí, m’embolica el peu ben embolicat, l’entaforem com podem dins la sabata i apa cap a fora a esperar que el Fabrizio cridi els nostres noms per emprendre l’última etapa. Quins nervis, estem a punt de conseguir-ho, 60 kms ens separen d’aconseguir la maglia de finishers però al Iron Bike mai res és fàcil i el peu i la pluja no ajuden.

Últim perfil, al atac!!

Últim dia i toca abrigar-nos que plou i fa fred, quina mandra! 
Ironbikers passat per aigua
El gran Kaptian Pedales, és la bomba aquest home!
sí, sí, molt sexy, tira cap a la sortida, home! Aquest home està pitjor que quan va arribar i mira  que era difícil

Fins i tot l'arc de sortida ja no pot mes, jejeje
Tenim un temps màxim de 6:30h per fer l’etapa, comencem, com l’any passat, anant a buscar el telecabina que ens puja dels 2.040 als 2.700 metres, on comencem la primera especial del dia, un descens pel bike park de l’estació d’esquí.

Junts per assolir l'objectiu!

No és un descens difícil, la veritat és que sembla un baixada ben divertida però no la puc disfrutar mai, l’any passat perquè tenia els braços destrossats de la visita al Chaberton del dia anterior, i aquest any perquè el peu en fred em fa mal i l’ibuprofè que m’he pres potser encara no m’ha fet efecte. Així que baixo a pas de tortugueta i pacientment el Santi i el Francesc em fan companyia.

Un tramet de pujada enmig del descens, l'helicòpter fent escampar els núvols de pluja


A mitja baixada els frens comencen a fotre una escandalera important, però per sort segueixen frenant i la pluja no vol ser la protagonista i ens deixa baixar tranquils. Acabem el descens i l’especial, hem baixat a 1.500 metres, un descens de 1.200 metres, quasi res. Segur que no hem fet un bon temps però avui es tracta d’acabar. 


El primer avituallament del dia a Sauze di Cesana


Comencem el primer port del dia, comencem igual que l’any passat però deixem passar l’entrada al senderó per on vem continuar, així doncs la pujada és una altra, anem pujant per pista i com que ja no plou, comença a fer calor. Em passa la Rickie i xerrem una mica, diu que vol un bike park com el què hem fet al pati de casa seva, i qui no! I em pregunta pel peu, li dic que em deixa anar fent que ja és prou. La veritat és que ara que s’ha escalfat i que no fa baixada vaig una mica millor i miro de no pensar-hi massa però tampoc vull apretar per no forçar-lo més del compte, així que intento pujar amb més cadència de lo normal i menys força.


Go Rickie go!
Mica en mica anem parant tots a treure’ns l’impermeable i entre això i que no estem per tirar coets ens va passant bastanta gent. El Francesc se’n va endavant i jo prenc al César com a referència, miro de mantenir la distància, que no em tregui més metres, em costa i és va allunyant, em passa el Toni i llavors el segueixo a ell i així vaig fent, el Santi va venint més enrere, li ha costat una mica encabir el gore dins el camelbak minimalista.
Una veu coneguda per darrera, m'atrapa i em passa el César 
Quin rocot, espero que no ens hi haguem d'enfilar!
Vinga que m'atrapen uns quants més... el Toni i el tornado del Milton

La pujada se'm fa eterna, em distrec fent fotos per no pensar en el peu
La pujada se’m fa llarga, però finalment arribem al avituallament, que es troba uns metres més avall del pic, a 2.375 metres. Jalem alguna cosa i ens hi acabem d’enfilar per corriol per de seguida encarar el descens.
Vinga que això cada cop fa més bona pinta, no pot faltar molt, que no se m'escapi el Toni

El César para a fer-me una foto, sort que no se'm veu la cara. Sestriere al fons.
Arriba el Santi que per no tornar a treure el Gore de la motxilla si fa falta passarà fred
Fred potser sí però gana no!


El Santi tira avall i el perdo de vista de seguida mentre em torno a abrigar per baixar, baixo incòmode i poruga i tot i així atrapo un biker suiís, i amb el soroll que em fan els frens com per no adonar-se que vaig darrera, així que em deixa passar, mal negoci, a la corba següent tinc una petita caiguda, res important però el suïs torna a passar davant. Al cap de res m’atrapa el Jose, m’aparto per deixar-lo passar, m’explica que ha caigut al bike park i li fa mal l’espatlla però ningú ho diria perquè baixa volant.


El tram final de baixada és molto facile! i aquest cop no és broma 

La baixada suavitza i el Santi m’espera per anar fent junts el tram planer que ens ha de portar fins al avituallament de Fenils, on ahir començava la pujada al Chaberton i on avui comença la segona especial del dia. Són uns 10 kms de lleugera baixada amb algun rampot sorpresa i trams de rodar constant fins que finalment arribem a Fenils on ens està esperant el Francesc.
Rodant per la plana amb el Santi i el Jose María d'Asturias


Ara sí, endavant amb l'última especial!


Ens encantem una mica xerrant al avituallament, és l’últim i s’ha d’aprofitar. Però portem ja 3:30, ens en queden 3 per entrar dins de temps i ens falten encara uns 25 kms així que ens deixem estar de xerrameques i encarem l’última especial els tres junts, el Francesc, el Santi i jo. Per variar és un port llarg, l’any passat ens  vem saltar l’últim tram perquè estava mal senyalitzat, així que avui vaig amb mil ulls. Segons el perfil són uns 10 kms de pujada amb 900 metres de desnivell i segueixo la mateixa filosofia que en el port anterior, “sin prisa pero sin pausa” i amb més cadència que força que el turmell ja està patint prou.

Fem les primeres corbes junts però el Francesc es va distanciant poc a poc i el Santi també m’agafa uns metres tot i que el vaig veient. Deixem la pista i entrem en un sender molt xulo, el recordo de l’any passat, és juganer, fins i tot perd alçada en alguns moments però després ho compensa amb uns rampots curts però intensos i és aquí on el canvi em comença a jugar una molt mala passada. Com que no vull forçar, al veure les rampes poso plat petit però no aconsegueixo que engrani amb cap pinyó, que estrany. Paro m’ho miro i a part d’una mica de fang a les roldanes no veig res anormal. Netejo una mica i ho torno a intentar, res, que amb plat petit no puc anar perquè els pinyons no rutllen. Amb aquestes m’atrapa el César, ens ho mirem els dos i optem per netejar les roldanes, puc posar el plat petit però no amb el pinyó gran, amb el segon, penso que ja em va bé i prosseguim però no dura gens, a la que faig força torna a saltar tot. Quin rotllo i el Santi que s’ha esfumat.

Segueixo pujant com puc, mantinc el plat petit i baixo pinyons però cada cop el tema va pitjor, estic perdent molt de temps i estic enrederint també al César, m’avancen uns quants bikers entre ells la Stefania que segueix endavant després de preguntar-me si necessito res. Finalment aconsegueixo pujar a pinyó fix, sembla que l’única combinació que aguanta pujant és el plat mitjà amb el tercer pinyó, em cabrejo de mala manera perquè això m’obliga a pujar forçant molt més del què voldria el turmell. De mala llet vaig fent amunt sense perdre de vista el César que em va animant.
Avancem a la Stefania que fa cara d’estar patint de valent, l’animo i tiro amunt jo també porto la meva processó particular i més quan arriba el tram de caminar, per sort és el mateix que l’any passat i no dura massa. Ara segueixo pujant per pista amb el César i els seus ànims, jo estic que trino em surt foc pels queixals, just avui que no he de forçar li dóna al canvi per fotre’m la punyeta? Segurament es deu haver doblegat una mica la puntera a la caiguda que he tingut baixant de la Cima Bosco...

Tinc el turmell fart de tant apretar i la pujada no s’acaba, amb el César ens sembla que ja no pot faltar massa, es mira el perfil i em crida:
-         1 km!
Collons quin quilòmetre més llarg, em pensava que no arribaríem mai al cap damunt. Per fi, una recta i el Santi enfilat a un marge animant-nos i fent fotos i un avituallament neutralitzat al final, al pobre Santi li dic de tot, els nervis han pogut amb mi i li toca pagar-ho a ell.

Se m'intueix la cara de pocs amics...


Però no ens podem encantar ens queda 1:10 per baixar i fer l’últim ascens fins Sauze d’Oulx, he perdut molt temps pujant i la baixada no es preveu fàcil deixem que el César encari primer avall i al cap de poc sortim el Santi i jo.

Amb lo bé que m’aniria una baixada facilona per pista i apareix un sender primer molt dret i després tremendament pedregós, baixo el què puc muntada però de tant en tant he de parar per intentar relaxar una mica el peu, al baixar dreta sobre la bici carregues tot el pes al turmell i les pedres no ajuden a que sigui un arrepenjar-se suau, tot al contrari. A sobre el corriol és llarguíssim i  només l’últim tram és per pista on, per fi s’acaba l’especial. Acabem de baixar fins la carretera i ens disposem a encara l’última pujada de l’Iron Bike 2012, arribar a Sauze d’Oulx no és fàcil i seguim sota pressió fins l’últim moment de l’última etapa, ens queden uns 8 kms de pujada i uns 45 minuts per fer-los.

El Matt al inici de la baixada de l'especial


Tenim por de no entrar a temps i pugem al tope de les nostres forces, ara ja sé que l’única combinació que em serveix per pujar és plat mitjà i el tercer pinyó així que començo així d’un bon principi, és l’últim esforç i val la pena. No anem a poc a poc, avancem uns quants bikers, pugem tot lo ràpid que podem o no arribarem a temps. A sobre la memòria em fa una mala passada, l’any passat aquí anàvem sobrats de temps i pujàvem sense pressió, total que no em vaig adonar que la pujada era tan llarga i com tarda en aparèixer el camí de les estàtues de fusta. 
Mentrestant a l'arribada Francesc ja pot respirar tranquil, 6è Iron Bike a la butxaca, que bèstia!
Es fa dur però hi arribem, ara sí que em veig finisher, aquest senderó humit i curiós és una zona de passeig per la gent de Sauze d’Oulx, és un puja baixa ondulat entre estàtues i bancs, el Santi m’agafa uns metres perquè no puc jugar amb els pinyons però res important, al final del sender veiem les primeres cases, som a Sauze, ara “només” ens falta enfilar-nos fins la plaça principal del poble, ho dic entre cometes  perquè sona fàcil però no ho és, viure aquí ha de ser com viure al barri alt de San Francisco, quines rampes déu meu i jo sense poder pujar pinyons!

Però sentint-nos tan a prop de ser finishers qualsevol cosa és viable i ens anem enfilant mentre un manyoc de nervis i il·lusió es va apoderant dels nostres estómacs, pessigolletes, papallones, com li vulgueu dir, emoció, molta emoció i creuem la línia de meta agafats de la mà, aquest any oficialment som FINISHERS!!




La millor arribada :) Ho hem aconseguit!!
I no ha estat fàcil...


Sabia que per més ben preparats que ens enfrontéssim al nostre segon Iron Bike seria molt difícil que ens anés tot tan bé com l’any anterior, quan els problemes mecànics i físics ens van respectar d’allò més. Aquest any en canvi els handicaps han començat a aparèixer des del primer dia, des d’haver d’acostumar la musculatura altre cop al plat rodó, passant per mals diversos i finalitzant una etapa i mitja amb l’esquinç al turmell. El Santi tampoc s’ha quedat lliure de problemes, molèsties a genolls i turmells, problemes amb el canvi de la bici des del primer dia i més aguditzats a l’etapa del Chaberton, fins al punt d’haver arribat a pensar que ho hauria de deixar estar per culpa de la cadena. Però tot i així cap dels problemes mecànics ha estat definitiu i els problemes físics els hem anat trampejant amb més o menys gràcia per arribar a aconseguir el nostre objectiu, i la veritat és que l’alegria és immensa i la recompensa descomunal, i és que no n’hi ha per menys, gairebé 30.000 metres de desnivell en 7 etapes és molta canya pel body i aconseguir superar-los pedalada a pedalada, pas a pas, és magnífic però molt cansat, jejeje.


Tenim molta sort de tenir-la sempre a tope esperant-nos en el campament
Classificacions, de l'etapa i la final:
1a especial
2a especial
Final 5a etapa
1
Milton Ramos
0:15

1
Piero Lunati
1:04

1
Milton Ramos
4:05

28
Vicenç Pacios
0:20

20
Francesc
1:21

28
Francesc
4:47

44
Rickie
0:22
1a
38
Rickie
1:29
1a
34
Rickie
4:29
1a
57
Francesc
0:24

46
Santi
1:33

49
Santi
5:03

68
Santi
0:25

56
Ada
1:38
2a
57
Ada
5:07
2a
69
Ada
0:25
2a
62
Toni
1:43

58
Vicenç Pacios
5:11

70
Toni
0:25

64
Vicenç Pacios
1:45

62
Toni
5:08

















Final Iron Bike 2012








1
Ondrej Fojtik
1.549








34
Vicenç
37.650








38
Rickie
40.012
1a







42
Francesc
43.809








46
Santi
46.616








48
Ada
47.481
2a







53
Toni
53.812




T'han córrer perquè no entràvem a temps i després al veure les classificacions he vist que ens van posar a tots menys temps d'etapa del què realment varem fer... aquests italians... sinó no seria l'Ironbike!

Abraçades, fotos, petons... moltes fotos i bon rotllo!

Com l’any passat la Fátima i el César ens han ajudat en tot el què han pogut, no han pedalat amb nosaltres però han fet que les nostres màquines, cossos i bicis, patissin el menys possible, la veritat és que tenir algú a punt per rebre’t cada dia a meta ajuda a cos i ment a preparar-se pel dia següent. 

Ens ha faltat el Dani!

Però com a grup també hem patit, sobretot amb l’abandonament del Dani a primeres de canvi, un cop molt dur per ell però també per nosaltres que li ha deixat un regust amarg a aquest IronBike.

Per sort i, gràcies a la nostra mala influència, el Francesc s’ha animat a tornat al IronBike, i ja en porta sis, que es diu fàcil. Tot i que ha trobat aquest el més dur de tots, ha fet el què ha volgut amb nosaltres, ara us acompanyo un tros, ara us foto un pal o dos... no hi ha res com estar fort! I que bé que ens ho passem tots tres!


I el Vicenç l’altra veu de l’experiència, aquest any tampoc ha estat el seu, trencadissa a la primera etapa cosa que el va portar a pretar més del compte i a pagar-ho dies més tard amb una indisposició estomacal que no li ha posat les coses fàcils, tot i així 34è de la general, quin paio!



El germans de Andrés també han conegut la cara més aspre de l’Iron bike, i és que a la que en una etapa ja no aconsegueixes entrar a temps saps que per molt esforç que hi dediquis no seràs finisher i és una cosa que costa d’assumir quan portes tot un any pensant en aquest repte. Nois, l’any vinent més i millor!

Genial haver coincidit aquí amb el Toni, i els nostres amics de Castelló, el César, el Chus i el Jose, gràcies a tots per haver-hi estat i haver compartit moments en aquesta bogeria, gràcies!

L'Anna i el Toni, bona gent de Sabadell per tot el món, jeje


Encantada d’haver conegut altres aventurers com el Jordi Masip, els nois del Buf amb el Kapitan Pedales al capdavant i la seva claca, el Vicenç i el Jordi Mont, la Loreto i el David, la bèstia de la Rickie i l’atrevida de la Stefania i d’haver tornat a coincidir amb l’Emili & family, l’Alexis, el Milton, el Jose Maria d’Asturias i el seu pare, l’Unai i l’Isra, el Jordi Martin, els germans Van Dijk, el Matt, l’Elias, el Jordi Falgueras... i com no gràcies a l’Anna i la Clara, parelles del Toni i el Jordi respectivament, per haver-vos trobat als llocs més inesperats animant-nos a tope, fent-nos fotos i donant un cop de ma si feia falta.


Amb una part de l'equip d'ambulancieros, sembla que no han acabat farts de mi... 

Tinc por de treure'm l'embenat del Salvatore... què sortirà d'aquí? 
Sembla que el peu d'elefant està agafant un to lilós...

El Santi saludant al senyor Perfecto

I aquest any a falta de cava brindem amb una birra, que bona que està i que bé que entra!
I gairebé faig tard al podi, amb la Rickie i la Stefania

Aquest any sí, FINISHERS!

La superació personal és genial però poder compartir l’experiència també!


Els finishers

Bona part de l'organització, tenen els seus quès però fan molta feina
Crònica de Cablepress:


Séptima etapa
Victoria merecida del Checo Ondrej Fojtik en el Iron Bike 2012, con una carrera impecable, potente y un final de lo más conservador
El español Milton Ramos consigue un valioso segundo puesto, después de luchar sin descanso por atrapar la victoria

Finaliza el Iron Bike 2012 con una última etapa de más de seis horas, incluso para los primeros de la clasificación Aun así ha sido una etapa de transición, donde Fojtik ha hecho una carrera en la que no ha tomado ningún riesgo. El checo ha quedado en un sexto puesto en la clasificación de la etapa, pero en ningún momento se le ha escapado de las manos la victoria final de la competición. El corredor español Milton Ramos, ya con su segundo puesto asumido, bromeaba durante la etapa gesticulando sobre la bici, como si lanzara un lazo a Fojtik, para que este lo arrastrara.
Sin duda el buen humor y el compañerismo han sido notas predominantes durante toda la carrera; hoy se han presenciado escenas muy emotivas por parte de aquellos corredores que tenían por meta alcanzar la malla de finisher, y este es, precisamente, el objetivo y el reto de la mayoría de participantes en el Iron Bike.
Muchas felicidades a todos y hoy sin nombrar a nadie en particular, ya que la última etapa es un homenaje a todos aquellos que han terminado el recorrido; todos aquellos que venían por primera vez y han finalizado el recorrido descubriendo muchas cosas sobre su resistencia y sus límites, y los más veteranos, a sacar provecho de esos conocimientos.
Queremos destacar a la pareja vasca de Unai Paniagua e Israel Perea que, siendo campeones indiscutibles por parejas, tendrán como premio la participación gratuita en el Iron Bike de Tunez, que se celebrará el próximo mes de febrero.
Estaremos pendientes de ello.  
La Cifra final casi 30.000 m. desnivel positivo y 675 Km recorrid

dijous, 18 d’octubre del 2012

BiciCims, quina curtida!!


 Cap de setmana d’allò més estrany, tota la lògica  deia que tocava anar a la Volta al Penedes a visitar els amics MetalBikers com cada any però per desgracia l’Ada continua arrossegant problemes al turmell, la pobre està dels nervis.. així que no era possible anar a córrer ja que es per parelles. Casualitats de la vida diumenge feien una d’aquelles rutes mítiques del país i que per una cosa o un altre  encara no hi havia anat: La Bicicims!!!

Així que sense que ningú m’ajudés ja em vaig enredar tot solet, la veritat es que molt valent inicialment però en quant s’apropa la data començava a tindre nervis!

Els dies abans a més van ser d’allò més curiosos, dimarts al fisio que tenia les cames ben bloquejades, de la cintura a la planta dels peus... dimecres sortir a rodar molt suau, dijous.... doncs aquí ja volia fer algu més complert, pujar al Puig, quatre corriols i cap a casa però a l’hora de la veritat vaig pujar al Puig, desprès amb totes les ganes vaig encarar corriol i.. caram quin soroll! Paro convençut que tinc una branca, miro no veig res reculo i la roda segueix fent soroll.. i miro i ‘pafliplar !!!

A que mola eh?
Apa a treure el sobrant de disc i cap a casa! Dissabte em deixo enredar per sortir a fer algu suau amb el  Dani i el Francesc, il·lús de mi vaig acabar caminant i carregant la bici i tot, males companyies!!!
Arriba el cap de setmana i el mateix dissabte al vespre marxem cap a Manlleu a fer nit, al matí ja es respira aquell ambient especial en aquests llocs, ple de coneguts, bon ambient i cap presa per sortir, ah i en família ja que no érem més de 100, tot i que el Ramon es queixava que aquest any estava massificat!!
Bestiar Lliure de Manlleu
La fauna en un acte com aquest de la bona, qui si no s’apuntaria a l’octubre a una bestiesa així?  En Ramon, Tarres, el Pare Maqui (Raul), molts altres Maquis, Serragrenyades, Independents, en Joan dels Ratafia, Oscar del Starbike, en fi participació delicatessen!

Molt Maqui per la zona!

Ruta Salvatge? Doncs allà està el Ramon!
 A lo que anàvem, arrenquem cursa i jo amb més dubtes que normalment, fa temps que no faig llarg, amb optimisme porto a la bici un paperot amb hores de pas amb l’intenció de fer unes 9 hores... Optimista jo amb el perfil de la ruta....
Lo primer nomes sortir es encarar cap a Torello per anar a buscar la pujada de Bellmunt, m’ho prenc amb calma, agafo un ritme còmode i vinga anar pujant  i pujant.. uff es molt amunt això!! 
Sortida neutralitzada

Camí de Torello

Bellmunt...
 Tot i no forçar vaig passant gent però es normal son de la zona i saben molt be tot lo que queda... jo a mitja pujada m’atabalo ja que el genoll em comença a molestar... i es just el començament... Finalment en una 1:13 arribo dalt (17 km i ja portem 800 mt+), un beure a l’avituallament i a encarar la baixada que es xunga, xunga!!
Bellmunt superat, deu n'hi do!

Bàsicament te trams dolents i molt dolents, desprès ja veuria que seria lo normal del dia, tot i així amb les meves traçades inversemblants aconsegueixo atrapar un grupet amb el qual acabaria fent , estones amb uns, estones amb altres gairebé tota la ruta.

Quins fieres! 
 Inicialment però em porten collat, sort que amb els quilòmetres acabem anant més compensats, al quilòmetre 20 una pujada d’allò més simpàtica, la del Coll Salgueda, deu ni do com pica uns 300mt+ en menys de 4 km, suficient per suar la cansalada!!
A dalt avituallament i nomes sortir pugem a un prat verd preciós on em trobo l’Ada fen fotos!! Quina alegria!!!
reben els desitjats anims de l'Ada

Avituallament de Coll Salgueda

L'incombustible!!
 Crec que d’aquí fins al quilòmetre 64 el recorregut cada vegada es superava més, pujades més besties, trams de caminar més animals, baixades temibles.. un festival!!!
Primer cap a la Vola, baixada però precisament no molt relaxada, desprès pujada valenta fins a Coll de Bracons on  per cert vaig acabar cuit de tancar tanques de bestiar!   I tot això a un ritme per mi bastant sorprenent, vora 12 de mitja, així sembla poc però sobre el terreny per mi era espectacular! 
Patint a la BiciCims...
 De Bracons a Hostalets d’en Bas per un altre baixada molt agressiva, abundant pedra i esglaons d’allò més generosos, de tot menys descansada!
Si fins aquí la ruta ja estava a un nivell de duresa important, els meus companys que la majoria eren autòctons com  l’Isma dels Independents, ràpid em recordaven que ara començava lo bo....
Avituallament Hostalets

 I aixi era, tocava anar a la Serra per una pujada terrible, jo per la zona coneixia la de Falgars que pensava que era dolenta però la vaig ven enyorar!!
Una pendent de por, uns 500 + en  menys de 5km, ben adobada per pedres, moltes pedres.. per tossuderia t’hi deixaves la pell intentant pujar lo més possible però a la que feies peu tenies clar que lo més intel·ligent era anar fent caminant i no gastar tots els cartutxos aquí! Un del grup, l’Albert, al pobre se li van quedar clavats els braços d’esgotament de la força que feia per intentar pujar la bici, va patir de valent...

Això si al capdamunt teníem l’avituallament del dinar on ja arribava amb símptomes de rampes! La part bona es que calculava tardar vora 5:30 hores i arribava allà amb 4:45!! Així que mig entrepà de botifarra per recuperar, un gel de postres i apa som-hi!

Lo proper ja era pujar al Sant Crist i uff quant no has fet la Bicicims sempre penses en les escales de Cabrera però per mi lo del Sant Crist s’emportava el premi!! Directament fletxes encarades cap amunt de la muntanya, bici a l’esquena i a superar algun tram d’allò més vertical, en concret i havia un esglaó que encara no se com vaig aconseguir pujar-lo amb lo petitó que sóc!! No vaig poder evitar de pensar amb l’anglesa de l’Iron, pobre quina mala estona hagués passat! La part bona del caminar es que les rampes a les cames em desapareixien.   A la pujada aquesta el grup es va separar, quedant-me compartint ruta amb el Carles de Sant Esteve d’en Bas, fantàstica companyia . Per cert, tot s’ha de dir, la pujada tremenda però un cop dalt, crec que allò es el Pla d’Aiats, el paisatge era increïble, preciós, tota una recompensa a l’esforç anterior, per moments tenia la sensació d’estar rodant per un paisatge alpí, estava gaudint del moment i molt!

D’aquí sense perdre alçada arribàvem als peus de Cabrera i les seves escales.. això si abans d’enfilar-nos avituallament! Aquí lo còmic va ser que els del control ens van preguntar si havíem trobat el control del Sant Crist... i la resposta era que no!! Sembla que els de davant i fins i tot nosaltres anàvem molt per davant dels horaris de l’organització, quines coses!!!

Apa uns glops, un donut i escales amunt! Lo del donut  mala idea.. se’m va fer una pilota que vaig estar mitja pujada escopint trossos...  Les escales.. doncs una autèntica imatge de penitencia, bici a l’esquena i cap amunt tot flipant amb les cares que posaven els excursionistes que ens creuàvem , una mescla de llàstima i admiració!

Si la pujada per les escales es d'allò més especial, un cop a dalt ja sembla el circ: primer petits trams ciclables però amb una timba banda i banda que millor no t’entrebanquis! Després un parell de trams amb escales d’aquestes metàl·liques de via ferrada on passar amb molt carinyo, en alguns aprofitàvem l’anar junts amb el Carles per passar-nos les bicis per facilitar el pas i per acabar un tram molt estret  on amb una ma t’aguantes a un cable falcat a la paret i amb l’altre evidentment aguantes la bici!!!



Superada la zona, podríem dir de malabars, un tram de trialera imponent per rematar-ho!  Al final d’ella em separo del Carles ja que el pobre arriba a baix sense frens i para a intentar reparar.  Marxo sol i com soc bastant desastre ja estic patint per no perdrem seguint el gps... En res arribo a l’avituallament de Campamar on m’entres faig un glop arriba en Fran, blocaire de Terrassa , i ràpid m’anima a seguir amb ell.

D’aquí al final el perfil ja tira cap avall i fins i tot els camins s’eixamplen fent la progressió més fàcil i ràpida.. . ràpida ho era però en Fran marca un ritme sense concessions que em porta treien la llengua fora, a més els trams aquests més ràpids, el terreny es més sec i vaig poruc ja que porto uns neumàtics en un estat diguem lamentable...

A destacar de la baixada una cruïlla on en una de les opcions hi ha una estelada penjada al bell mig, agafem l’altre trencall però miro i veig que anem malament.. paro i crido al Fran que anava per feina, mitja volta i per l’opció estelada. Seguim baixant, un altre cruïlla i un altre estelada en un dels dos camins, està clar per aquesta! L’agafem, rampot dur empedrat amunt, arribàvem a dalt i... merda era l’altre camí!! La teoria de les estelades no era bona, millor ens concentrem amb els gps...

L’altre destacable es un tram ràpid, prou ràpid amb esglaons on de cop per la traçada que triem els dos ens trobem un esglaó ‘pa matarse’ ... única opció tirar de manillar i saltar, més aviat volar... la recepció bona per mi però per la bici prou dura, uns dies desprès he comprovat que la forquilla ara perd pressió... serà casualitat?


Les fieres
 I poc més, quatre revolts i per fi arribem a Manlleu on em reben l’Ada i el Francesc que ha estat rodant per la zona a veure si em veia, quin crack! Mare meva arribo prou impressionat per la ruta, quina duresa i perquè no també molt cofoi al veure el temps final, 7:51 !!!!

    

Feina feta!

Gracies per la companyia Fran!
 La conclusió és clara, crec que fer l’Ironbike i la Bicicims el mateix any és molt poc saludable, no físicament si no mentalment!!   


Amb la BiciCims ja a les cames ferm bona cara no?
Quin equipàs!

 I ara el meu gran desig es que es recuperi l’Ada del maleït turmell per tornar a compartir aventures amb ella, que millor que això no? 

Quins Superclases!