dimecres, 30 de novembre del 2011

Test Niner Air9 Carbon. M'he enamorat!

Hi ha coses que més val no provar-les o res tornarà a ser mai com abans, sona una mica exagerat però en el meu cas, el test Niner que vaig fer aquest cap de setmana ha estat així.

Intercanviant-nos mails, el Charlie es va oferir a deixar-me la seva Air9 Carbon i no podia deixar passar aquesta oportunitat de provar una 29 lleugera, pesa menys de 9 kilos, això sí com a contrapunt està muntada amb forquilla rígida i només un plat! 

La joia de la corona
No fa pas massa el Francesc també ens va deixar provar unes 29, llavors em vaig quedar amb um regust agredolç perquè vaig tenir principalment bones sensacions però en pujades de més de 4 metres em quedava clavada i era incapaç de moure-la, és per això que volia tornar a provar-ne una.

No tenim molt temps per sortir així que ens aporopem a Castellar amb la Petitona i encarem de seguida el Puig de la Creu, tota la setmana pensant que tindria feines per pujar amb el desarrollo del Charlie però no... pim pam amunt i de seguida som a dalt, se’m ha fet curtíssim i ni rastre de les sensacions feixugues de l’altre vegada, està clar que aquesta bici pesa menys però tan menys? Alguna cosa a dir hi deuen tenir les rodes grosses i la geometria...
Per ser una 29 no se'm veu pas gran, em queda bé i tot!
A dalt el Puig el Santi para a posar piles al gps i jo no deixo de donar voltes amb la joguina que m’han deixat, hi ha un grupet de bikers joves que es queden flipant, sento que van dient niner, niner, està clar que no els hi sona de res la marca, però la bici amb el seu taronja enlluernador es fa veure, al·lucinen de que vagi amb rígida i un únic plat, però ja m’encarrego de dir-los que jo encara no estic tan boja, que només l’estic provant però que, de moment, m’agrada molt!

Seguim cap a Tres Pins, anem pujant per la pista i de cop veig un corriol que puja per l’esquerra deixant el camí principal, és un corriol bastant dret i travessat per arrels, li dic al Santi:
-          Jo pujo per aquí!
Que bona la cara que se li va quedar al veurem pujar ràpid, amb força i sense ensopegar amb cap dels obstacles, la cosa promet...

A partir d’aquí decideixo enfilar-me per qualsevol corriol que se’m posa al davant, algun que no em pujo a la primera fins i tot insisteixo per veure si en sóc capaç, i a més aprofitem per anar definint la ruta de la Volta al Vallès d’aquest any. Descartar algun corriol de baixada, massa tècnic (ens consta que  alguns encara ens estan maleint per la pujada de després del dinar de l’any passat, com els fotem per aquí no tornen) i també algun corriol que no ens duu en lloc, això, com diuen al APM, ja seria es colmo!

No ve a cuento però el Santi tot i anar amb la forquilla petada baixa per tot arreu

Buscant caminets per la Volta
Només fem uns 25 kms però donen per molt i per mi són molt motivadors, en pujades pronunciades i amb pedres o arrels la Air9 demana canya, però si li pots donar puja molt bé, baixant no la vaig trobar gens aparatosa, cap problema per girar com alguns diuen, això sí, amb baixades molt pedregoses havia de parar a descansar de braços que la forquilla rígida és molt rígida però aquesta és l’elecció del Charlie.

Avall també va bé però l'endemà tenia unes agulletes als braços d'agafar-me fort al manillar!
Geomètricament crec que m’hi he adaptat molt bé, la veritat és que la vaig trobar d’allò més còmode i a sobre feia molt de temps que no veia al Santi amb problemes per seguir-me a les pujades, a la que apretava una mica perquè volia o perquè era l’única manera de pujar amb plat mitjà es quedava una mica enrere. Això sí, a les baixades encara no ho aconseguit, però clar duia forquilla rígida, jejejeje


A sobre és del meu color preferit! una que és discreta...
I diumenge la prova definitiva, anar a fer un “circuitillo” de tècnica que tenim localitzat prop de casa, em costa arrancar amb les cames cansades de les apretades del dia anterior però mica en mica vaig recuperant sensacions i amb forquilla rígida i un plat aconsegueixo fer el mateix que faig amb la meva o una mica més, en cap cas menys, així doncs la conclusió és fàcil, Reis Mags: vull una Niner!




dijous, 24 de novembre del 2011

Tot un risc, anar al Tagamanent sense neopre!

Continuem combinant rutes a peu amb rutes de btt, això sí sempre que el temps ens deixa, que portem unes setmanetes que... sí coi, estava tot molt sec, feia falta pluja però cal tota de cop? Jo crec que ja ho ha remullat tot bastant, potser que en guardem per més endavant, no?

Ens llevem el diumenge 13 de novembre amb la intenció d’anar a fer una caminada pel Tagamanent, d’una revolada corrent cap al menjador a parar atenció a veure què diuen els del Temps en el 3/24, risc de pluges a la costa, especialment al nord i sud del país, miro per la finestra, a Sabadell el terra moll però comença a sortir el sol, visualitzo el mapa de Catalunya, hi col·loco mentalment el Tagamanent i com que no em cau ni a la costa ni al nord o sud del país doncs decidim mantenir la caminada.

Ens passa a buscar el David, el germà del Santi i a Aiguafreda ens trobem amb el Francesc i el Dani, i el Bestiar Lliure Team, empren una nova ruta. Sortim d’Aiguafreda per una pista ben ample que aviat comença a enfilar-se i un parell de corbes més amunt l’abandonem per engrescar-nos a pujar per un sender a estones amb fort pendent amunt. De seguida apareixen tots els bolets que no hem vist durant el què portem de tardor, les pluges comencen a fer els seus efectes i el sotabosc està més viu que mai. Entre que el bestiar va que se les pela i que no paro de mirar bolets em quedo l’última tancant l’expedició, sort que decideixen para per treure’s roba que sinó no els veig fins al Tagamanent, quin ritme!


Un infiltrat! Mira que no anar de maqui!
Em sembla que això del Bestiar Lliure li està afectant de veritat...

El corriol és molt guapo, travessa un parell de cops la pista i s’enfila prou amunt fins arribar a les runes de la Masia de Fondrats sense haver tocat gairebé pista i envoltats per manifestacions d’apagallums.
Ens persegueixen els apagallums
Cada cop n'hi ha més i més grans
Vistes des de Fondrats, el color del cel cada cop més sospitós
Els vaig fer parar perquè miressin aquest bolet tan bonic i es veu que és comestible i tot!: cassoleta
Continuem ara si un tram més pister fins la masia del Bellit, enorme, on comença a ploure, coi quines gotes més grosses, potser que ens posem els impermeables, com que aquí no havia de ploure el Santi i jo només portem els primets, sort que deuen ser quatres gotes mal comptades que sinó... sí, sí, quatre gotes mal comptades, dues hores sota la pluja! I cada vegada plou amb més ganes, vaja que ens enganxa un xàfec dels bons, primer encara anem una mica de pujada i ho portem bé però mica en mica ens anem calant i agafant fred i jo que he estat a punt d’agafar els Gore-Tex però al sentir la previsió tan optimista els he deixat a casa, cabrejada maleeixo el Molina, el Picó, el Mauri, la Mònica López, el Nadal i el Dani Ramirez! Recoi, que últimament no n’encerten ni una!

Al veure que no amaina decidim, als peus del Tagamanent avortar l’ascensió, ja hi pujarem un altre dia, i aprofitarem també llavors per veure les estupendes vistes de la zona que amb la negror que ens té segrestats no veiem res. Comença el descens, baixem un tram per la carretera, ens anem creuant amb cotxes que ens miren amb cara de peneta, ai pobrets s’estan mullant, no ens estem mullant, no, anem ben xops que és diferent!! Aviat però recuperem el track agafant el GR-5 cap avall, i noi més que un camí sembla un riu, baixa més aigua que pel Ripoll. Amb cura de no relliscar massa, anem perdent alçada, mentre anem discutint si és més incòmode mullar-se tot pedalant o caminant i ens partim la caixa amb les ocurrències del Dani que fins i tot veu cambrers per la muntanya.

Per fi arribem a Aiguafreda, un parell a apropar els cotxes i la resta directes al restaurant de l’Avencó, que bé té llar de foc! Però sembla que els del restaurant no se’n adonen que som els únics que anem xops de cap a peus perquè ens donen la taula que queda just a l’altra punta... sort que després de fer una mica de peneta ens canvien a una que queda a mig camí.

Uns embotidets sempre entren
Dissimulant la cara de fred però els cabells molls ens delaten

Per no quedar-nos massa estona asseguts amb la roba mullada decidim fer un esmorzar-dinar ràpid i demanar embotits, mentre comprovem els efectes secundaris que provoca anar xop: es veu que et tornes invisible, sí, sí, sembla que no però demanes algo a un cambrer que t’està mirant fixament i quan et penses que ja ho tens resulta que està parlant amb el de la taula del costat, sort que ens va donar per riure perquè ens vem sentir d’allò més ignorats!

El Bestiar Lliure Team s'ha quedat sense fer cim, així doncs haurem de tornar per fer les paus amb el Tagamanent i com no anar a fer una visita als de l'Avencó i sense presses fer una bona botifarra, esperem trobar un dia de sol radiant, segur que llavors ens donaran la taula al costat de la llar de foc ;)

Per si les mosques, el pròxim cop que hi anem m'enduré el neopre!

divendres, 11 de novembre del 2011

Descansant a la nostra manera! Octubre d'orientació

Curs de GPS i orientació 12/10/11:

Tornant de la EUSKADIextrem ens tocaven un parell de setmanes de descans de bici però aprofitant que el dia 12 d’octubre era festa i la Fátima ens havia demanat que li donéssim un cop de mà per organitzar el Campus de GPS vem tornar a treure les bicis a passejar.

El dia 11 a la tarda vem tenir la classe de teòrica i el dia 12 la pràctica, la Fátima ens va dividir en equips de dos o tres i després d’un escalfament seguint un track que havíem dibuixat sobre mapa amb el Compte GPS la nit abans, tots a buscar els waypoints dels quals als participants els hi havíem facilitat les coordenades i un mapa de la zona.


Tots al punt de sortida mirant-se el gps
Jo vaig acompanyar a la Clara i el Jep, això sí vaig callar com una tomba, deixant que fossin ells qui s’orientessin i decidissin quin era el millor camí per trobar quants més waypoints millor, tot i que no sempre van triar la millor opció... al Santi li va tocar amb el Francesc, quin parell, no sé si el Santi va ajudar gaire al seu company d’equip, en tot cas amb la poca memòria pels camins que té segur que li va costar poc fer veure que no sabia per on havien d’anar, jejeje
El meu equip decidint quina tàctica seguir
Primer waypoint localitzat! Molt bé nois!
Ens creuem amb altres equips, aquí el Pere em  llança una mirada assassina....perquè serà? jejeje  
Però no sempre encertem el camí més pràctic... encigalada final!
Al final després d’una matinal molt entretinguda i educativa ens vem trobar tots de nou a la plaça de St. Llorenç per fer-la petar una estona i on la majoria ens vem quedar a dinar per acabar de completar la jornada.
No s'ha perdut ningú, tothom ha sabut trobar el bar! I això que no sortia al mapa!
I que bons estaven els peus de porc!


Geocaching Riu Tenes 15/10/11:

Tal i com vem arribar a casa vem aparcar les bicis i ens hi vem autorestringir l’accés, no les podíem tocar els dos següents caps de setmana i entre setmana tampoc! Res de rodar, ni corró, ni bici estàtica, ni spinning... abstinència de rodar 100%! Així doncs que per alguna banda havíem d’alliberar l’energia biker que portem dins i vem acceptar de bon grat la proposta del Francesc per anar el dissabte 15 d’octubre a fer un geocaching a prop de Sant Feliu de Codines, en concret a la zona de la Vall del Tenes. I així va néixer el Bestiar Lliure Team a la recerca de cachés!

Comencem el geocaching, sembla que les primeres indicacions les hem seguit bé
Quin equip, el Bestiar Llliure Team uniformats i tot!
Mira que hem passat per aquestes contrades vegades doncs mai havíem visitat amb deteniment l’indret tal i com ho vem fer buscant el caché (tresor) que s’amaga per la zona. La veritat és que vem passar un matí d’allò més entretingut seguint les pistes que ens van dur fins el tupper ple d’andròmines que es troba sota unes pedres just on marquen les coordenades que descobreixes si vas resolent correctament els enigmes del geocaching. 
Una mica més i perdem  una part del ramat! Francesc no caiguis!
El GPS del Santi diu que és cap aquí dalt... 
i el del Francesc.. en fi.. més val no saber què diu el del Francesc...
Descobrim un dens llac verd
Tot i la sequera hi ha racons que encara estan preciosos
I per trobar el caché a fer una mica el tarzan
Un cop vem intercanviar la nostra andròmina per una de les que hi havia en el tupper vem anar a buscar un altre caché del qual el Francesc havia pres la precaució d’agafar les coordenades amb previsió d’acabar aviat el de la Vall del Tenes. 
Trobat! i amb un sudoku electrònic i tot!
Ni temporada de bolets ni res, només algun bolet de soca, per un cop que vaig al bosc sense bici!
Cada vegada semblen més una parella tradicional, o montamos la mesa en medio?
Així doncs, tot i ser novells, vem localitzar dos cachés en un matí, no està malament per començar.



Espectadors del Garmin Triatló de Barcelona 16/10/11:

Seguint amb el descans diumenge vem anar a veure la Fátima i la Clara que corrien el Triatló de Barcelona, la Fátima primer en la categoria olímpica i la Clara en la categoria Sprint que no sortia fins a quarts d’una. 


Val a dir que era la primera vegada que veiem una prova d’aquest tipus i mare meva quin enrenou, però clar comptant que hi havia uns 6.000 inscrits entre totes les categories i si són com la Clara que porten amics i mitja família animant-los doncs clar, allò era un anar i venir de gent amunt i avall preparant-se per competir, per animar, per ajudar, per fer fotos... en fi, vem veure que això del triatló mou a molta gent i vem tenir a l’oportunitat de tornar a veure al Alberto Tombo i conèixer a la seva dona, la Aline que s’enfrontava per primera vegada sola a un triatló. A tots ells moltes felicitats!

L'Alberto entrant a meta!
La Fátima també a punt de fer-ho!
Amb la Fátima, l'Aline i l'Alberto, els més tri de Trideporte
I la Clara, que se li està donant molt bé això de ser multidisciplinar
Vem aguantar una setmana més amb un entrenament light, algo de natació, pilates i lo més fort de tot, ens vem deixar enredar per la Susi, la profe de pilates, per anar a una classe de TBC per recollir cèntims per la lluita contra el Càncer. Mare meva, quin tip de riure, la classe plena i tothom saltant d’una banda a l’altre, com diria el Santi, a ritme centrifugadora, quan aconseguíem memoritzar un pas ja n’estàvem fent un altre, entre això i els atacs de riure anàvem més de bòlit que les boles del sorteig del Nadal dins el bombo, quin mareig!


 Geocaching Tres Coves (M3) 22/10/11:

El finde les ganes de btt em podien però havíem de ser forts i aguantar un segon finde sense pujar a la bici, així que després de l’èxit de la setmana anterior vem repetir amb un geocaching, un altre tipus multi-caché on va aparèixer de nou el Bestiar Lliure Team però aquest cop també s’ens van afegir la Clara i el Carlos, en un principi també hi eren la Raquel i la Magda, acompanyades per en Jesús, un gosset que una mica més i ens impedeix desxifrar la primera pista del multi-caché, però poc després de començar ens van haver de deixar perquè la Magda es va ressentir d’una lesió al turmell. 

Aquí encara el grup sencer, intentant desxifrar el primer enigma, el més difícil de tots
Seguint les coordenades de les pistes vem descobrir llocs de la Mola insòlits per nosaltres i una mica més i passem per davant del monestir sense veure’l de la boira que hi havia.

Quin lloc més rebuscat i resulta que no hi havíem de pujar, jejeje
El Bestiar Lliure Team avui ha crescut!
Davant de la cova del Frare
Fent pinya :)
Una mica més i ens saltem el monestir!
Després com no vols estar gordo? jejeje
La Cova del Drac treient fum
A la Cova de Santa Agnés
Un excursionista de Sant Llorenç ens explica les llegendes del lloc
Vem estar esperant a la parada del bus però res...
Llocs espectaculars, llàstima que la visibilitat no és la millor
Demostrant a la Clara que amb faldilla també es pot anar al bosc
Que puja ben dret... doncs aquests dos fent una carrera, espereu-nos!
S'intueix un camell...
Sort que ens han posat unes arrels per enfilar-nos!
sí, sí talment per tancar... i sempre són els mateixos...
Ups.. quina senyal seguim?
és per aquí?
No digueu que no sembla un camell, bueno, millor un dromedari
Resolent l'enigma final que ens ha de dur al caché!
Després de 6 hores de caminar i d’haver de refer diverses vegades els càlculs matemàtics per descobrir les coordenades on s’amagava el caché vem trobar el caché! L’esforç va valer la pena i ben satisfets ens vem entaular a dinar a Matadepera a les requinientes.

A punt de donar-nos per vençuts...
Però al final recompensa, hem trobat al Francesc! A no, que ell venia amb nosaltres
Un bon tute per la Mola!
Així que per sopar ens posem les botes!


Open Raid Cornudella de Montsant 29/10/11:

Així doncs entre caché i caché vem aconseguir superar dues setmanes sense bici! I aquest finde ja tenia permís de la jefa per tornar a rodar, això sí, per no començar amb molta canya pedalant i seguint la filosofia de l’any passat, hem arrancat amb un raid d’aventura. Volíem repetir el Raid de Torrelles però a la Fátima no li anava bé d’agenda, és el què té ser una dona tan ocupada, jejeje així que ens vem decantar pel Raid de Cornudella de Monsant i aquest cop vem ser una bona colla, ella i jo formant un equip, el Santi i el Dani un altre, la Clara i el Carlos un tercer, el Francesc i el Xavi Arenes un quart i finalment el Vicenç i el César acompanyant-nos amb les bicis tota l’estona. 

Una doble parella :)
Això no és serio, que estan fent el briefing!
Quin gran dia trotant per les muntanyes plenes de boira del Montsant, aviat vem perdre al Francesc i al Arenes però els altres tres equips vem fer pinya tota l’estona, això sí la majoria de cops em van deixar la responsabilitat de guiar-los tot interpretant els mapes que ens facilitava l’organització, sort que no ens vem perdre en excés!
A veure, abans de res estudiem-ho bé!
Enfilant-nos pel Montsant
I el César i el Vicenç seguint-nos pels llocs més insospitats
Santi, per on diries que és?
La primera secció que era a peu, majoritàriament caminant i estones corrent vem decidir no fer totes les balises opcionals per tal de poder entrar a temps a totes les seccions, la segona secció que era amb bici la vem trobar bastant senzilla, però l’estona passava i amb la secció d’orientació, també a peu, ens vem encallar una mica amb la primera balisa i quan vem recuperar el nord ja era massa tard, sabent que no podríem fer la secció de kaiak vem decidir completar tota la secció d’orientació i amb totes les balises fitxades vem tornar a agafar les bicis per anar a caure a les mans d’una pista enfangada amb molt mala llet. 
Cadascú a lo seu, uns analitzant el mapa, d'altres menjant, canviant-se de calçat...
Amb la Mònica, ens reconeix pels blogs!
Santi, tu com ho veus? emboirat, jejeje
Aprofitant l'avituallament per tramar l'estratègia
La primera ens costa però després anem llançats
Entre la boira apareix aquest noi que ens sona d'alguna cosa... 
Mare meva quina cosa més enganxifosa! Amb les rodes de tractor el fang bloquejava el pas per la forquilla i el tirant del quadre i allò no hi havia qui ho mogués, així doncs ens vem carregar les bicis amb sobrepès a l’esquena, i vem començar a baixar mentre les bambes s’omplien de fang, no sé què era pitjor si el què pesava la bici o els peus, em sentia com el Yeti caminant per la neu, no m’havien pesat mai tant els peus! Una situació ben curiosa tots baixant a peu per una pista d’allò més ampla sense cap dificultat tècnica aparent... quina fila!
fang és poc, el fang més enganxifós del món!
Quina manera de guanyar pes a lo bèstia!
I a sobre triem el camí més fàcil
El Xavi no para de renegar i arrossegar la bici, és el què passa amb el Bestiar Lliure
Aquesta incidència ens va fer acabar de perdre temps però, tot i que la Fátima al intuir que arribàvem a Cornudella es va saltar un trencall i per més que la vem cridar no hi va haver manera de que ens sentís i vem tardar uns minuts en retrobar-la, encara ens vem animar a fer la última secció de Btt, ens jugàvem penalitzar si arribàvem tard però sobre mapa semblava que teníem dues balises factibles de fer força ràpid així que res d’anar directes a Cornudella.

Finalment creuàvem la línia de meta encara amb una mica de marge de temps, i a sobre sense que fos el nostre objectiu la Clara i el Carlos feien segons de la seva categoria i la Fátima i jo terceres de la nostra a un sol punt de les segones classificades i a dos de les primeres!
La Clara i el Carlos agafant l'última corba del seu primer raid
Ei doncs al final ho hem fet prou bé
I a sobre el Vicenç ens ha fet de fotògraf, quin luxe
Després de l’Escudella Party, rentar les bicis, l’entrega de premis, despedir-nos de la colla i carregar la furgo agafem carretera i manta cap a Solsona, un viatge llarg i per seguir amb la tònica del dia ple de boira, i finalment ens plantem a casa els pares, encara per dutxar a les 10 de la nit tocades, quin dia més complert!
Escudella Party, on hi hagi una bona escudella res de pasta!
Primer raid i segons de parella mixta!
Entre d'altres ens regalen un Cap de Ruc i la Fátima no el vol... Santi, què en farem?


Atac al Pedró dels Quatre Batlles 30/10/11:


I com que teníem pont s’havia d’aprofitar! Així que diumenge després de llevar-nos una hora més tard del previst boicotejats pel mòbil del Santi, ens apropem amb la Petitona fins a Coll de Jou i allà encarem la pujada cap al Pla de Bessies amb els cossos mandrosos després del tute del raid. La pujada és constant fins aquí on ens relaxem una mica i fins hi tot baixem fins un dels parkings de les pistes del Port del Compte on reprenem la pujada, ara ja sí, fins dalt el Pedró dels Quatre Batlles, a 2.383m. Hi arribem amb 18 kms i 1.100 de desnivell positiu i hi trobem tota una colla d’excursionistes, la majoria de Sabadell.


Pla de Bessies, retornant al btt

Els remuntadors més moderns del Port del Compte

Jo hi hagués posat alguna pedra més... total...
Això ens passa per no anar per la pista que volteja una mica, no tenim remei
Per l’època de l’any en què estem, tancant l’octubre, fa una temperatura prou agradable durant tot el recorregut, el primer tram arribem als 17º, només a les cotes més altes la temperatura comença a baixar, uns 13º i sobretot en un tros on ens engoleix la boira, allà la temperatura cau fins els 9º però si t’agafa de pujada això no és res, la calor la portem incorporada.

El Santi perdut entre pedres i boira
Hem sortit de la boira i desbordo satisfacció betetera

Si noi, a punt de fer aquest cim per segon cop
No ens encantem massa al cim, gràcies al despertador anem tard i no ens queda temps per pujar més així retallem una mica respecte la idea original i baixem per la via més directe possible cap al Refugi de la Bòfia on agafem al revés la pista per on hem pujat una estona abans.

Gràcies noies per acompanyar-nos fins aquí
No ho sembla però baixa molt dret, i el Santi s'ho fa tot, tot i tot
De cap a un mar de núvols
I abans de marxar una abraçada al Pauet que està molt sol

I com cada any per aquestes dates toca fer panellets que sinó la sister s’entristeix i això no pot pas ser! Així que a la tarda deixem la massa enllestida per l’endemà, ja reposada, donar-li forma i adornar-la amb els típics complements panelleteros, pinyons, ametlles, sucre llustre, xocolata, codonyat, melmelada de maduixa...



Ruta a peu Sant Llorenç de Morunys - Santuari de Lord - Clot d'Infern - Mal Pas - Sant Serni del Grau 31/10/11:

Però com que això ens dóna temps de fer-ho a la tarda, què millor que anar a fer una excursioneta dilluns al matí? Doncs sí, agafem de nou la Petitona i cap a Sant Llorenç de Morunys, aquest cop per fer una caminada, però és clar, nosaltres ens baixem un track del wikiloc i com que sempre anem de bòlit ni mirem el desnivell, el perfil... total només sortir vinga enfilar-nos per un senderó ben dret, no havíem ni fet un quilòmetre que ens sobrava tot, la jaqueta, la samarreta de màniga llarga... talment com si estiguéssim arribant al estiu, sort que el toc carbassa d’alguns arbres ens confirma que la tardor, tot i a poc a poc, va arribant. 

Amb un moment guanyem alçada i St. Llorenç ja es veu lluny
El Port del Compte
La ruta és espectacular però lenta de nassos, està clar que si volem arribar a dinar amb els pares tal i com hem quedat ens hi haurem de deixar la pell, a més al no tocar gens de pista algun tram més confús ens equivoquem de camí i hem de recular, sort que alguns trams podem anar seguint senyals diverses, ara grogues i verdes, ara fletxes vermelles, unes cintes descolorides... passat un pas més complicadet i havent-nos enfilat a un parell de turons finalment arribem als peus del Santuari de Lord, on la majoria aparquen els cotxes i procedim a enfilar-nos-hi per l’ample escalinata que precedeix el tossal on s’ubica el santuari.


Apa, acabem de sortir i ja ens arrosseguem, jejeje
Vistes i formacions rocoses que recorden Montserrat
Per primer cop divisem el santuari però ens separa una vall!
Ara sí que ja l'olorem
El santuari en si ens desil·lusiona una mica, però l’indret no gens, les vistes de la serra de Busa i l’embassament de la Llosa del Cavall valen la pena i en gaudim mentre esmorzem uns croissants de pernil dolç i formatge. Mentrestant el monjo que hi habita ens demana si hem vist pujar un grup de senyores que venien caminant per la carretera des de Sant Llorenç i amb aquestes que arriben uns altres visitants i un d’ells es posa a tocar l’acordió, quines coses!

El típic canó-llit

Portem una mica més de 2 hores de ruta i hem fet 6 kms dels 18 que té el track, senyal de que la tornada és bastant més llarga que l’anada, així que ens hem de posar les piles si no volem arribar per sopar en lloc de dinar. Retrobem el track agafant una pista que surt de davant del santuari i que està indicada com a Camí de Sant Jaume.

Confirmat, la tornada serà de les que fan història, aviat abandonem la pista per posar-nos a baixar per una canal ben dreta enmig dels espadats que donen a la pressa de la Llosa del Cavall. Només per trobar l’entrada de la canal i superar aquest pas complicat perdem gairebé tres quarts d’hora, amb les cames cansades com les tenim la tornada se’ns planteja ben dura. 

buf, quina baixada.. no recomanable per fer amb nens ni amb la sogra!
home que no era per tant! jejeje
Acabem de baixar gairebé fins els peus de l’embassament, el track cada vegada ens allunya més de Sant Llorenç, s’entossudeix en dur-nos fins el Mirador de la Trona i d’allà per fi sembla que ens encarem direcció el poble.

La Llosa del Cavall i la seva presa
Bastets, Busa i l'embassament
Sí, la direcció és bona però en lloc de dirigir-nos a Sant Llorenç per l’estreta vall del torrent de la Rasa de Torroella, deixem la pista per començar-nos a enfilar de valent per la Serra Llarga de Sòbol. I vinga a guanyar alçada per un senderó a estones més desdibuixat, altres més ben marcat, entre balmes, roques, arbustos, algun rapinyaire que ens deixa amb la boca oberta, i ja arribant a la part més alta de la serra, on la vegetació és cada cop més escassa, apareix davant nostre el Pla de Sòbol amb les ruïnes d’una antiga masia. Al mirar a la nostra dreta ens quedem embadalits observant les magnífiques vistes del lloc, les millors de la ruta. Des del punt més alt de la Serra, a 1270 metres i el punt més alt de la nostra ruta, podem resseguir amb la vista tot el camí que hem fet les Roques de Lord, el Tossal de Vall-Llonga, la Mola de Lord i darrera seu la Serra dels Bastets i la Serra de Busa: magnífic!

Amb l'explicació del que va pujar el track i el gps ho anem trobant tot a la primera, bueno o a la segona..
Li donem tota la volta, el Santuari dalt la cinglera
Una balma ben acollidora però millor continuem, no?
Arribem a Mal Pas, per sort no fa honor a nom i es passa prou bé
Contrast de paisatges, si això sembla la sabana!
La serra de Bastets ben dentada, el Pla de Busa i la Mola de Lord
Finalment encarem la baixada final i es deixa veure Sant Llorenç a la llunyania, de tan ràpid com anem baixant el Santi ensopega un parell de vegades, però gràcies als seus reflexes d’ex-scater reciclat a biker-muntanyenc amorteix bé les caigudes. Amunt i prosseguim que no ha estat res, arribant al Roc Foradat ens trobem a dos excursionistes, a part de la gent que hi havia al Santuari no hem vist a ningú més fins ara, ja ens pensàvem que ens havíem quedat sols. Finalment el camí desemboca a la carretera que va de St. Llorenç al pàrquing del Santuari, l’agafem direcció Sant Llorenç fins a l’ermita romànica de Sant Serni del Grau, els nostres peus se’n fan creus, un tram pla i llis, jejeje!

si que ho és de foradat aquest roc!
Per fi sembla que es digna a arribar la tardor
Preciosa l'ermita de Sant Serni

Amb un tute considerable ens animem a acabar la ruta pel track marcat i agafem un corriol que surt darrera l’ermita, mentre el fem bavegem imaginant-nos baixant per aquí amb les bicis, de vici! I per fi sí, arribem al poble, just per on el 2008 vem estar animant a tot de coneguts que corrien aquí la Copa Catalana:


Sense ni espolsar-nos ens enfilem a la Petitona i corren cap a Solsona hi falta gent, que ens esperen per dinar i la gana apreta! Sort que no hem de fer els panellets amb els peus perquè tindríem feina! Així doncs a la tarda sessió panelletera, aquest any molt participativa, els pares ens donen un cop de mà i ens ho passem com nens gaudint de la castanyada.

Tarda panelletera en família
Quin goig que fan, ni de pastisseria!
I que contenta que està ella amb els seus 29 anyets i envoltada de panellets!