dijous, 24 de novembre de 2011

Tot un risc, anar al Tagamanent sense neopre!

Continuem combinant rutes a peu amb rutes de btt, això sí sempre que el temps ens deixa, que portem unes setmanetes que... sí coi, estava tot molt sec, feia falta pluja però cal tota de cop? Jo crec que ja ho ha remullat tot bastant, potser que en guardem per més endavant, no?

Ens llevem el diumenge 13 de novembre amb la intenció d’anar a fer una caminada pel Tagamanent, d’una revolada corrent cap al menjador a parar atenció a veure què diuen els del Temps en el 3/24, risc de pluges a la costa, especialment al nord i sud del país, miro per la finestra, a Sabadell el terra moll però comença a sortir el sol, visualitzo el mapa de Catalunya, hi col·loco mentalment el Tagamanent i com que no em cau ni a la costa ni al nord o sud del país doncs decidim mantenir la caminada.

Ens passa a buscar el David, el germà del Santi i a Aiguafreda ens trobem amb el Francesc i el Dani, i el Bestiar Lliure Team, empren una nova ruta. Sortim d’Aiguafreda per una pista ben ample que aviat comença a enfilar-se i un parell de corbes més amunt l’abandonem per engrescar-nos a pujar per un sender a estones amb fort pendent amunt. De seguida apareixen tots els bolets que no hem vist durant el què portem de tardor, les pluges comencen a fer els seus efectes i el sotabosc està més viu que mai. Entre que el bestiar va que se les pela i que no paro de mirar bolets em quedo l’última tancant l’expedició, sort que decideixen para per treure’s roba que sinó no els veig fins al Tagamanent, quin ritme!


Un infiltrat! Mira que no anar de maqui!
Em sembla que això del Bestiar Lliure li està afectant de veritat...

El corriol és molt guapo, travessa un parell de cops la pista i s’enfila prou amunt fins arribar a les runes de la Masia de Fondrats sense haver tocat gairebé pista i envoltats per manifestacions d’apagallums.
Ens persegueixen els apagallums
Cada cop n'hi ha més i més grans
Vistes des de Fondrats, el color del cel cada cop més sospitós
Els vaig fer parar perquè miressin aquest bolet tan bonic i es veu que és comestible i tot!: cassoleta
Continuem ara si un tram més pister fins la masia del Bellit, enorme, on comença a ploure, coi quines gotes més grosses, potser que ens posem els impermeables, com que aquí no havia de ploure el Santi i jo només portem els primets, sort que deuen ser quatres gotes mal comptades que sinó... sí, sí, quatre gotes mal comptades, dues hores sota la pluja! I cada vegada plou amb més ganes, vaja que ens enganxa un xàfec dels bons, primer encara anem una mica de pujada i ho portem bé però mica en mica ens anem calant i agafant fred i jo que he estat a punt d’agafar els Gore-Tex però al sentir la previsió tan optimista els he deixat a casa, cabrejada maleeixo el Molina, el Picó, el Mauri, la Mònica López, el Nadal i el Dani Ramirez! Recoi, que últimament no n’encerten ni una!

Al veure que no amaina decidim, als peus del Tagamanent avortar l’ascensió, ja hi pujarem un altre dia, i aprofitarem també llavors per veure les estupendes vistes de la zona que amb la negror que ens té segrestats no veiem res. Comença el descens, baixem un tram per la carretera, ens anem creuant amb cotxes que ens miren amb cara de peneta, ai pobrets s’estan mullant, no ens estem mullant, no, anem ben xops que és diferent!! Aviat però recuperem el track agafant el GR-5 cap avall, i noi més que un camí sembla un riu, baixa més aigua que pel Ripoll. Amb cura de no relliscar massa, anem perdent alçada, mentre anem discutint si és més incòmode mullar-se tot pedalant o caminant i ens partim la caixa amb les ocurrències del Dani que fins i tot veu cambrers per la muntanya.

Per fi arribem a Aiguafreda, un parell a apropar els cotxes i la resta directes al restaurant de l’Avencó, que bé té llar de foc! Però sembla que els del restaurant no se’n adonen que som els únics que anem xops de cap a peus perquè ens donen la taula que queda just a l’altra punta... sort que després de fer una mica de peneta ens canvien a una que queda a mig camí.

Uns embotidets sempre entren
Dissimulant la cara de fred però els cabells molls ens delaten

Per no quedar-nos massa estona asseguts amb la roba mullada decidim fer un esmorzar-dinar ràpid i demanar embotits, mentre comprovem els efectes secundaris que provoca anar xop: es veu que et tornes invisible, sí, sí, sembla que no però demanes algo a un cambrer que t’està mirant fixament i quan et penses que ja ho tens resulta que està parlant amb el de la taula del costat, sort que ens va donar per riure perquè ens vem sentir d’allò més ignorats!

El Bestiar Lliure Team s'ha quedat sense fer cim, així doncs haurem de tornar per fer les paus amb el Tagamanent i com no anar a fer una visita als de l'Avencó i sense presses fer una bona botifarra, esperem trobar un dia de sol radiant, segur que llavors ens donaran la taula al costat de la llar de foc ;)

Per si les mosques, el pròxim cop que hi anem m'enduré el neopre!

6 comentaris:

myygiot ha dit...

tens tota la rao

Clara ha dit...

Mare meva, quin fred i mes desprès de 2 hores caminant i a sobre quan arribeu al restaurant no tenen al detall de posar-vos a la vora de la llar de foc i per rematar a sobre invisibles j aja ja

INDEPENDENT BIKE - Torello- ha dit...

el millor, la llangonissa d'esmorzar..mmm que ve es posa a aquesta epoca! jejeje

lluis ha dit...

Molt bons els apagà Llums!!!oli sal i una mica de pebre son collOnuts!!
Si un dia voleu fer una ruta pujar un cim aquí un servidor pel que fagui falta!!

Power ha dit...

Que guapo el Maqui aquest de vermell!

david malmeto ha dit...

Comprobado. Lo de volverte invisible me pasa siempre. Yo creo que es una cualidad intrínseca de los camareros. MIRARTE Y NO VERTE. Solo son capaces de hacerlo ellos. Bonita excursión.