dissabte, 28 d’abril del 2012

Volcat'12. 3a etapa Igualada - Castelloli

El Terratremol de Pontons
 Tercera etapa d’una Volcat que per el moment m’estava sent prou estranya, primera etapa amb males sensacions, la segona les cames es portaven millor però em vaig perdre i per rematar-ho vaig punxar... i aquesta..... doncs vist l’exit anterior i que suposadament aquesta seria amb més corriols i curta aniríem a totes.
 
L'hotel, molt calid... la calefacció tota la nit a tope i sense poder aturar-la!!

En Marc
 Es dona la sortida i queda clar que tothom ha pensat lo mateix, es l’última etapa i cal deixar-s’ho tot, mare meva quin ritme i això que per davant hi ha uns 10kms de pujada fins al Coll del Bruc, no cal comentar que la sortida més explosiva del dia se l’emporta l’Ada, renoi quin coet! Amb tot lo ràpid que crec que vaig i no l’atrapo fins passat més de mitja pujada,  desprès de fer 4rta a la segona etapa en aquesta vol intentar-ho també!
Trideporte Team amb el David de Tenerife

 Per davant veig un grup amb alguna bona roda per seguir però per no posar-m’ho massa fàcil a la que poso plat petit, pam cadena fora! Caram quina creu, torno a prémer les dents per escurçar distàncies però a la que torno a posar el petit altra volta cadena fora.... Doncs res resignació, la gent s’escapa i a mi m’agafa por escènica cada vegada que tinc de canviar de plat... si no puja gaire arrossego plat però gaire  sovint no ho puc fer.
Els millors somriures de la Volcat
Que no freno!!
 Aconsegueixo coronar i ja porto mitja ruta, això va ràpid,  un pla per recuperar aire i tornem a fer unes rampes que ens ha de dur directes als esperats corriols! En una d’aquestes rampes arriba el moment estelar del dia, vaig pujant be enganxat al de davant, de sobte trencall a la dreta per enllaçar amb un corriol amb força pendent, el de davant no es a temps i para per encarar, a mi no em queda mes remei que posa peu també però quant arrenco encarant la baixada, abans no aconsegueixo moure’m 2 metres pico amb una branca, cap problema peu al terra i encarem la bici... cap problema???? Doncs sembla que si, lo que jo pensava que era un innocent cop és la fi de la meva maneta de fre dreta!!!  La trobo arrencada del manillar penjant del cable!!!
Ohhh Pobreta..

Gran Volcat la meva, ara que per fi arriben els corriols en menys de dos metres en quedo sense fre!  M’aparto que no m’atropellin i l’únic que sem acut fer es lligar com puc la maneta amb els cables i apa cap avall, això si repassant tot el rosari per no deixar-m’hi les dents!! Uff ara que tocava divertir-se el tema es torna molt estressant, poques vegades he baixat tant concentrat ... no se encara com però aconsegueixo anar superant obstacles i donades les circumstancies encara prou àgil. Per sort per mi hi han corriols , més que els altres dies però menys dels que m’imaginava!!  Quina història, desprès de deixar-me la vida pujant, toca mirar de conservar les dents baixant!! 

Concentració Ironbikers 2011, recupera't Carlos!
 En contra del pensament dels altres jo anava desitjant que arribés pujada per perdre menys temps i anar més segur, per sort cap al final encara en vem fer una on vaig coincidir amb el Domingo, quina pau no preocupar-se de frenar! Això si la pujada va a espetegar a la baixada definitiva, el primer tram prou be però l’últim el més proper al poble es dolent de nassos, amb grava, molta pedra i per rematar-ho: gent animant!!! Les passo magres per superar-ho tot sense baixar ni caure.... un entrenament de tècnica fantàstic que per sort aconsegueixo superar. Amb això ja està, recta del poble, línia de meta i Volcat finalitzada!!!
Missió completa i amb totes les dents!
 Saludo als sogres que em reben amb tots els ànims del mon, aparco la bici que per una estona tinc ganes de perdre-la de vista i em poso amb el rol d’espectador nerviós tot esperant el resultat de l’Ada. Fantàstic sembla que no ha tingut entrebancs i apareix ràpidament, ara si: Hem superat la Volcat! I lo millor ha tornat a repetir la 4rta plaça superant novament a la Nuria Espinosa, està clar que el pas dels dies l’hi senta molt be!!!

El gran Mia

Conclusions de la cursa... doncs ben confós he acabat, com que m’ha passat de tot no he tret res en clar, més aviat poc satisfet però en tot cas, tres dies de bici seguits per camins nous, envoltat de bons companys i amb la familia mimant-nos tot el dia això no te preu!!!!

Tros d'equip!!!!
Tota la Volcat sommiant amb aquest moment!

Els resultats de l’equip a l'etapa d'avui han estat aquests:
Dani Llorens, 2:00, 48 de l’etapa i 16è master30
Santi Val, 2:25, 177 de l’etapa i 65è master30
Ada Xinxó, 2:31, 192 de l’etapa, 4a fèmina i 4a de la seva categoria

I a la general:
Dani Llorens, 54 de la general i 21è master30
Santi Val, 143 de la general i 59è master30
Ada Xinxó, 151 de la general i 5a fèmina èlit

ClassificacióGeneral 

diumenge, 22 d’abril del 2012

Volcat'12. 2a etapa Solsona - Igualada


Un nou dia, i una nova etapa per afrontar, l’esperança: que m’anés millor que la d’ahir. Però això no ho sabria fins el km. 13 aprox, quan el perfil ens marcava la primera pujada del dia i on esperava tenir millor sensacions pujant.


Avui toca sortir des de Solsona, però tot i que els pares viuen a 2 minuts de la sortida una mica més i fem tard, arribem just uns minuts abans de que ens cridin per anar a corralines, em trobo a la Nuri que em diu que no en té ganes i que avui no surt, vaja, ella sempre és una referència per mi, una roda menys a intentar seguir...

Arribem justos però encara a temps per fer-nos una foto amb la Sílvia que va a tope amb el seu entreno pel desert

Que guapos els meus compis d'equip :)

Avui una mica nerviosa a la línia de sortida, tinc ganes de fer-ho bé i més després del dia d'ahir...

Els primers tretze quilòmetres, bàsicament de baixada i els primers molt perillosos, més de 300 bikers rodant pels carrers de Solsona esquivant rotondes, senyals de trànsit, cotxes parats al mig del carrer... un autèntic caos, i quan arribem a la pista tampoc millora gaire, frenades brusques perquè hi ha un bassalet, recoi no patiu si pel què diuen ens haurem de mullar més d’una vegada i de dues, diuen les males llengües que haurem de creuar fins a 7 rius o rierols! 

Sortida espitosa per Solsona... quin perill


I sí, de seguida arriba el primer riu a creuar, i és clar com que tenim 90 kms per davant el millor es conservar la mecànica, així que el 99% dels corredors, baixem de la bici i ens refresquem els peus, ens enfilem tan ràpid com podem i apa a recuperar el ritme, com costa tornar a arrancar amb pinyons petits, eh!

Tot i el caos inicial, aconsegueixo no perdre la Núria Espinosa i la Silje Ledsaak, de noruega han vingut per córrer la Volcat, quina prova més internacional. El grup s’ha estirat una mica i rodem bona part de la baixada juntes, la Núria i la Silje marquen el ritme jo intento seguir-les però sóc una mica patosa i perdo metres en alguns trams més enfangats, després de creuar algun dels rius... recoi, l’aigua està gelada.

Arribem a un tram d’asfalt amb lleugera pujada, m’han tret uns metres i elles pugen picant-se, les veig, penso que ja devem estar començant la primera pujada del dia però no tornem a agafar pista i avall, casum l’olla, baixant ja no les veig! Però no són massa lluny perquè de cop, corba a la dreta i ara sí que comencem a pujar de veritat i al inici amb alguna rampa guapa, és aquí on descobreixo que no m’entra el plat petit, recoi, comencem bé! El desviador es mou però la cadena ni s’immuta, el soroll desagradable de la cadena fregant el desviador però cap ganes de moure’s de lloc, al final em rellisca la roda del darrera i em toca pujar un tram a peu. Alço la vista i veig la Silje un parell de rampes enllà, la Núria se n’ha anat...

De seguida que puc torno a pujar a la bici, al menys avui les cames funcionen, quina alegria! Una mica més amunt, on la pujada suavitza em passa en Jep, intento seguir-li la roda, ho aconsegueixo una estona cosa que em serveix per recuperar-li uns metres a la Silje, al final però en Jep se’n va però estic motivada i mica en mica aconsegueixo atrapar-la, avançant primer al Marc del Tomàs Domingo. La Silje fa estona que va a roda d’un noi de taronja però quan l’atrapo marxem les dues, és un tram d’asfalt, de pujada suau però amb el vent en contra, i no bufa pas suau. Arribem juntes a Su, on hi ha el primer avituallament, no parem, i el Marc que ens ha agafat tampoc.

M’ho passo de conya amb la Silje, compartim aproximadament uns 20 kms de ruta,  anem xerrant, així practico una mica d’anglès, cap de les dues sabem com es diu fang però ja ens entenem, la cosa aquesta enganxosa que fa més dures les pujades d’avui. El vent de cara en els trams més rodadors i el fang enganxifós a les pujades endureixen la ruta però nosaltres dues anem ben distretes, m’explica que és la primera vegada que fa una cursa tan llarga, travessem un riu abans d’encarar la pujada dreta que ens ha d’enfilar fins el següent avituallament i se li enganxa la cadena però cap problema, pot continuar, en els trams més rodadors ella va més àgil i jo tinc feines per seguir-la i ara que ve la pujada sóc jo qui marca el ritme, és clar amb el plat mitjà tota l’estona posat si aconsegueixo arrossegar-lo vaig un punt per sobre d’ella.

Una curta baixada per agafar aire i una última rampa que ens porta fins el segon avituallament, tampoc parem i encarem la baixada, és per pista però el primer tram està bastant trencat, li agafo uns metres a la Silje, travessem una carretera i seguim baixant per una pista amb més bon estat, aquí em despisto un moment, i quan me’n adono estic creuant per sobre una cinta al terra que indica que per allà no he d’anar, rectifico i ja tinc de nou a la Silje a sobre, aprofito per prendrem un gel i encarem la pujada cap al tercer avituallament. És en algun punt d’aquest pujada on ens separem, mica en mica li vaig agafant distància, les sensacions són bones i m’animo encara més quan veig que avanço algun biker i ja arribant al poble rebo els ànims de la familia del Dani i  estic a punt d’atrapar al Domingo. Però jo paro al avituallament i ell no, després de 46 kms de cursa em ve de gust un got de Cola i paro tot demanant-la, però els que hi ha al avituallament estan una mica encantats, els hi he de demanar 3 vegades, i quan ja estava a punt de marxar sense beure res per fi me la posen.

Ens els següents quilòmetres ens anem fotent pals amb un grup de bikers, bona part dels Cicles Anoia, jo els passo pujant i ells em passen baixant. A més rebo ànims del Mario i la seva colla i una mica més endavant també de la Isa i el Juan de Terrassa, quina sorpresa! I per si no fos prou  per fi arriba una zona corriolera, ja era hora!! Quin divertimento de corriols, llàstima que se’m fan curts, jejeje, després de tants quilòmetres de pista...

Al quart avituallament no paro, segueixo i enganxo a un noi del País Basc, mica en mica els camins i el paisatge em van sonant, diria que de la marató d’Aguilar de Segarra, sortint d’un corriol veig una cinta amunt i moltes roderes de bicis així que començo a pujar però alguna cosa, no em digueu què, em fa sospitar que no vaig bé, paro i miro enrere, i veig una altra sortida de corriol a l’esquerra i just davant d’aquella sortida un fletxa que marca avall, i ho entenc tot, he sortit del corriol uns metres més avall de lo que estava marcat, jo i un munt de bikers abans que jo perquè hi havia més roderes..., llavors la cinta que si haguéssim sortit per on tocava ens indicava que s’havia d’anar avall, al sortir abans d’hora queda indicant amunt. Així que faig mitja volta i començo a baixar, amb aquetes apareix el Sergi de Squirt que es posa a tirar amunt, l’aviso de que és avall i sense estar-ne convençut em fa cas, no em creu del tot fins que trobem de nou una altra cinta que ens marca l’entrada d’un nou corriol aquest de pujada i que també m’és familiar.

És aquí on començo a anar una mica tocada, deixo passar al Sergi que va clarament més fresc que jo, encarem l’últim corriol de baixada i ens retrobem amb la pista que va pujant suaument direcció al cinquè avituallament, sort que no és una pujada forta perquè és on em trobo més cansada, aprofito per menjar una mica més, crec que avui això ho he fet bé, intento anar menjant i bevent cada poc, tot i que a vegades em costa perquè a les pujades vaig molt ofegada com per ingerir res i a les baixades sol ser bastant perillós posar-te a remenar butxaques.

Ens enfilem a una masia envoltada per uns prats d’allò més verds, les pluges dels últims dies ho han deixat tota la vegetació pletòrica i poc després arribo al cinquè avituallament, el del km.68. Aprofito per posar oli a la cadena, amb el pas dels quilòmetres, l’aigua i el fang ho han anat ressecant molt tot i el canvi no sempre em fa cas, sort que al menys les últimes pujades no han estat molt fortes i no he necessitat el plat petit que avui ha decidit fer vaga.

I en aquest avituallament rebo una injecció de moral complementària, a part de que hi ha bikers que m’han passat molt al principi veig al Jose, el marit de la Núria Espinosa que marxa, ell li fa l’assistència així que va als avituallaments on està permès, així doncs si encara està per aquí vol dir que la Núria no fa molt que ha passat...

Toca tornar a baixar per encarar ja la pujada final de l’etapa, la baixada altre cop per pista, que no hi ha senderons per l’Anoia? Doncs res, pista avall i després comença a pujar suau, amb aquestes veig un biker parat al costat d’una masia, m’hi vaig apropant i és el Santi! Ostres no! Quina ràbia, està posant càmera, em diu que ha punxat i que té de tot i m’esperona dient-me que tinc a la Núria a prop.

No necessita res així que segueixo, deixem la pista principal per agafar una paret pedregosa amunt, ja sé que amb el plat petit no hi puc comptar però al posar el pinyó gran amb el plat mitjà se’m queda la cadena travada, paro i miro què és el què passa, la cadena ha caigut per darrera els pinyons i, igual que fa unes setmanes em va passar pel Bages, ha caigut tant que s’ha posat per darrera els topalls que hi ha a la part externa del pinyó gran per evitar, precisament, que això passi. L’altre dia la va haver de treure el Francesc perquè jo no podia, intento com puc treure-la, però està ben enganxada, quan ja estic pensant si treure el tronxa-cadenes per desmuntar-la i així poder-la desencallar aconsegueixo treure-la, buf que bé! Això sí, la Núria ves a saber ja on és...

Prossegueixo i m’atrapa un noi dels Malats de Bici de Piera, pugem junts fins el molins de vent de la Serra de Rubió on hi ha l’últim avituallament, no tenia intenció de parar perquè en principi ja va de baixada però vaig sense aigua i per si de cas millor sempre portar-ne. Omplo el bidó i comencem a baixar, de nou més pista, allà on puc pedalo per no perdre temps, però tot i així no puc seguir al Santi dels Malalts de Bici i em quedo en terra de ningú. És veritat que bàsicament són més de 10 kms de baixada però evidentment sempre hi ha algun tram que puja una mica i algun repatxonet per fer la guitza, i és una petita pujada on veig dos bikers per davant, un va de blanc i blau, podria ser la Núria...

Apreto tot el què puc, al passar un rierol l’altre biker que havia vist ha tingut algun problema i me’l trobo que estava tornant a pujar a la bici, sense dir-li res m’anuncia que tinc a la Núria a tocar, així que segueixo amb totes les forces que puc, una corba a la dreta i de nou un rapatxonet, on ara sí la veig perfectament. Li vaig retallant metres fins que la passo tot animant-la. Tinc la convicció que serà passar-la i me la tornarà, però no, no miro enrere però no la noto trepitjant-me els talons així que apreto les dents els 7 kms que queden i vaig veient la civilització cada vegada més a prop.

Mentre encara rodem alguns ja van arribant, molt bon paper d'en Charlie
El Dani sempre és el primer de l'equip en arribar.. 


L’últim quilòmetre és odiós, una zona ben lletja als afores d’un polígon i a sobre de pujada, un cop d’alt ja es veu el poliesportiu, una baixadeta i el pares fent fotos, que bé he baixat de les 5:30h! Avui molt millor que ahir, quin pes que m’he tret de sobre.

Poc després arriba el Santi, el pobre s’ha perdut en el mateix lloc on jo he estat a punt de perdrem però que he rectificat a temps, ell no, s’ha fet tota la pujada extra, a més ha patit alguna rampa, la cadena li queia i per adobar-ho la punxada, no ha tingut la sort de cara i tot i així gairebé em guanya... això sí els dos coincidim, quina etapa més pistera!! Massa rodadora pel nostre gust, però és clar, no pot ploure mai al gust de tothom.

Jo sóc la puça que apareix entre els arbres, ara sí que ja ho tinc fet!

Tot i els entrebancs el Santi arriba 7' després meu
El Dani tampoc està content amb les sensacions d’avui però, com sempre, ens ha fotut una bona pallissa, en els 89kms que m’han sortit a mi i 2.010 metres de desnivell els resultats de l’equip han estat aquests:

Dani Llorens, 4:38, 78 de l’etapa i 26è master30
Ada Xinxó, 5:26, 178 de l’etapa, 4a fèmina i 4a de la meva categoria
Santi Val, 5:33, 185 de l’etapa i 63è master30

Les classificacionsde l’etapa.

Amb els resultats d’avui a la general estem de la següent manera:

Dani Llorens, 63 de la general i 22è master30
Santi Val, 146 de la general i 60è master30
Ada Xinxó, 155 de la general i 5a fèmina èlit

ClassificacióGeneral 

Amb la Mercè Petit i la Núria Espinosa, contenta de tenir companyes  com elles que fan que m'exigeixi cada dia més

A la Núria Espinosa, que va 4a de la general, no li he tret ni un minut, així que com que el primer dia em va fuma una minutada de les bones la tinc gairebé a 10 minuts i són molts per recuperar-los en una única etapa i de només 40kms... de moment a descansar i demà serà un altre dia, jo de moment més que satisfeta amb l’etapa d’avui.

El millor de l'etapa haver compartit quilòmetres amb la Silje, que arriba havent superat el seu record de kms

Deixem les bicis al Jordi i l’Unai de +QueBici perquè els hi facin les cures per seguir pedalant demà i anem a veure el Barça en família, ens costa trobar algun lloc on el facin i també ens facin sopar però al final ho aconseguim.

I no podíem marxar d'Igualada sense veure'ns amb la Maria i els Carles, com creix i que espavilat que està :)

dimarts, 17 d’abril del 2012

Volcat'12. 1a etapa La Coma-Solsona

El bessó dret em va quedar tocat de la Lluçanès Feréstec, dilluns surto a rodar suau una horeta, estiraments…i bé, només notava la ressaca de les rampes però dimarts, em llevo i em fa mal, força mal, gairebé no puc caminar amb normalitat, així que truco desesperada al fisio que divendres comença la Volcat!

Com sempre per a mi la visita al Jordi, de l’Institut de Quiromassatge Pablo Planellas, és molt positiva, no sé què té que sempre surto d’allà regenerada, no només els meus músculs, sinó també d’ànims, és una mica psicòleg i em sap donar confiança en mi mateixa.

I dijous tot el matí fent maletes com una boja per deixar-ho tot a punt, abans d’anar a treballar i que el Santi ho pugui carregar tot a la furgo per sortir pitant cap a Solsona, si pot ser, abans de les 21h. Dit i fet, arribem a casa els pares just per sopar, preparar les coses per la primera etapa i fer un cop d’ull al perfil. La veritat és que, en comparació en les dues edicions anteriors de la Volcat en les que hem participat, el recorregut d’aquest any, al menys sobre el paper, semblava més light però alhora menys favorable per nosaltres, amb dues etapes de poc més de 40 kms no hi ha lloc pels diesel com nosaltres... si jo no em començo a trobar bé de cames fins el km 60! Jejeje 

Divendres ens llevem aviat, ho preparem tot i amb el pare i la Petitona cap a La Coma on comença el reguitzell de salutacions, com cada any la Volcat és una festa del Btt i ens trobem una bona colla. Sort que hem arribat aviat, perquè de la Petitona al ajuntament, on entreguen els dorsals, ens hi passem ben bé mitja hora.

El Llibi i el Tutu també arriben aviat
El Pere i la Núria, ens vem conèixer el 2009 a Suïssa i ara cada any ens trobem a la Volcat, sort que no hi fallen mai

Una mica d'organització, posar dorsals, inflar rodes...sense parar de saludar, és clar
Ara sí, ja tenim els dorsals, ja falta menys per la sortida, vaig a provar la bici ja que estreno el casset de pinyons i, ja pensant en l’Iron, hem optat per passar del 11-32 al 11-34, sembla que el canvi va fi. I a més, tot i les previsions que pronostiquen pluja, sembla que s’obren clarianes i amb una mica de sort ens aguanta el dia.

Carol l'any vinent Volcat sí o sí :)
Amb el Miquel que estrena uniforme i la Núria Espinosa

Presentació de l'equip, aquest any som 3, una mica més i no hi cabem, jejeje

Entre una cosa i l’altre toca encaminar-se cap a la sortida, resulta que per haver-hi participat l’any passat tinc lloc al primer caixó de corralines, mare meva quin glamour, jejeje, espero només que no em passi ningú per sobre quan es doni el tret de sortida...sort que són bona gent i aquí ningú mira pel resultat, jejeje

Ja ens pensàvem que no arribava però sí aquí tenim el Mia amb el seu tractor i el seu encostipat
En Ribi, amb bon humor després dels tutes de 12hores que s'està marcant

Apa, tots cap a corralines
Apa, ara ja hi som tots, tots els que som perquè hi falta gent amb qui comptava pedalar però hauré d’esperar alguna altra ocasió. Sortida neutralitzada, amb una minivolta pel minipoble de La Coma, 40 metres i una rampa on a la que desmunta un desmuntem tots darrera, ens tornem a enfilar i ja estem passant de nou per la línia de sortida i per davant la rampa que no hem de tornar a fer però on, al passar per davant hem de frenar una mica perquè els últims corredors encara s’hi estan enfilant.

Quin luxe està envoltada per aquestes noies i amb tanta rialla junta

I davant de tot els més valents, ja em diràs sinó qui més anava d'estiu 100%

El Santi entre la munió de gent, hauràs de córrer per poder sortir l'any vinent a 3a fila com jo, jejeje
Ara tots a seguir el Ramonet!
Acaba de sortir i el Santi ja se n'està llepant els llavis, i amb una ma que hi va, quin crack!

Una mica de baixada per estirar el grup i comença la superpujada del dia, així sense escalfar ni res, apa amunt! Total són uns 10 kms de pujada amb un petit descans poc després del km.6. Primers metres de la pujada i ja no puc, penso que és normal que he d’agafar el meu ritmet que amb lo poc explosiva que sóc no puc pretendre està pujant a tope només sortir... em passa, entre d’altres, el Santi, estic per dir-li que no puc però sona ridícul dir-ho al km. 1 així que ens animem mútuament i veig com desapareix, més ben dit ja no el veig.

La Nuri estrenant bici, la tinc al punt de mira, que no se'm escapi!


Intento mantenir la calma, veig a la Nuri una mica més endavant, a veure si no se’m escapa, no li redueixo la distància però tampoc me’n guanya més, vaig fent amb unes sensacions pèssimes, quantes corbes tardaré a notar-me les cames? A respirar amb una mica d’alegria? Res... només gent i gent passant-me i al final tampoc veig a la Nuri però em trobo amb el Xavi Almela, que comença a xerrar amb mi, li comento com puc que vaig tocada, bueno no, tocadíssima i diu que es queda amb mi... pobre noi gairebé no ens coneixem i decideix anar-me animant mentre pugem lentament.

Anem pujant mica, en mica, estic molt frustrada a sobre gairebé tot el rato vaig amb el mitjà i el 34, això vol dir que si hagués hagut de fer aquesta pujada la setmana anterior hagués hagut de tirar de plat petit, quina vergonya! No tan sols no pujo sinó que començo a tenir sensacions rares, no hi veig bé, una mica marejada, penso en donar mitja volta segurament el pare ja ha marxat amb la Petitona però si el truco farà mitja volta o puc baixar fins Sant Llorenç amb la bici que es tot baixada... però no, el Xavi m’anima i penso que no pot faltar molt pel tram curt de baixada que hi havia cap al km. 6, a veure si em recupero. Una corba d’esquerres i el Xavi que crida, baixada!!

Com puc agafo el corriol darrera d’ell, el terreny està tovet de les pluges d’aquests dies i s’agafa bé però les arrels rellisquen s’ha d’anar en compte. Que bé, agafo una mica d’aire i recupero una mica la moral, la baixada s’acaba ràpid però seguim pujant pel corriol, les cames segueixen sense voler donar canya però al menys em distrec esquivant arrels, triant la traçada, saludant a la Betty que m’anima tot amagada entre els arbustos, que bo!

Amb la moral més recuperada miro de tibar tot el què puc el què queda de pujada, s’acaba el corriol, llàstima, i arribem al avituallament per carretera, amb el Xavi fent-me costat. Al avituallament ell decideix parar un moment, jo no, porto de tot, beure, menjar... així que agafo un tros de barreta de la butxaca i encaro la baixada menjant una mica, sento el Xavi que em diu que ell para un moment, ara m’atraparà penso. Però jo poso la directa, si avui no pujo ni a tiros, hauré d’intentar baixar ràpid per no perdre més temps i si puc recuperar alguna cosa.

Anem combinant primer una mica de corriol de baixada, pista de baixada, alguns trams planers de rodar i entre tots ells un corriol estupendo enmig d’unes baumes on cau aigua per tot arreu i just abans d’arribar a Canalda. Passo el poblet, m’avança un noi, intento no perdre’l però toca pedalar amb fals pla cap amunt, el vaig veient però finalment el perdo, arriba de nou baixada, ara per pista i intento altre cop baixar a tota pastilla però està molt enfangat, tot i les ulleres alguna esquitxada de fang acaba dins l’ull amb la lentilla, vinga que érem pocs i va arribar la fangada!

Vaig esquivant tolls tot el què puc però n’arriba un que agafa gairebé tota la pista, veig una rodera ben marcada per l’esquerra del toll, és una rodera maca, fonda, d’aquelles que si et surts de la traçada te la fots, doncs exactament és el què faig, al agafar-la ràpid no traço bé, la roda de davant rellisca, mira que és estrany perquè justament pel fang havia muntat una estupenda monorail (sense comentaris), i patacada, un cop sec a la cuixa esquerra, ric per dins, per voler anar ràpid... total que m’aixeco tan ràpid com puc però ja me’n han passat tres!

Les presses no són bones conselleres diuen i avui ho comprovo de nou, només arrancar torno a relliscar i veig com m’avança la roda del darrera... jejejeje, això és antinatural, salvo la caiguda com puc però em toca tornar a arrancar, i és que en alguns llocs sembla més que estigui fent patinatge artístic que mtb.

Creuem un riu i la baixada s’acaba, toca tornar a pujar, intento pensar que la pujada forta del dia ja l’hem fet i que ara és curta i més suau i vaig fent fins que la pista em deixa a la carretera, apa, un altre cop acabar de pujar fins l’avituallament per asfalt, amb lo avorrit que és! Però per sort és poc tros i abans d’arribar a la taula plena de gots d’isotònic hi ha el pare animant-me i fent fotos. Em diu que la Nuri acaba de passar però això mai saps què vol dir... fa mig minuts, 5 minuts... és igual, toca tornar a baixar així que pinyons grans, plat gran i avall però abans paro 2 segons per posar-me un tros de plàtan a la boca, mentre una colla de Cardona m’animen i em diuen que el meu xicot fa estona que ha passat, és una alegria saber que al Santi li va bé.

Que bé el pare animant i fent fotos al Cap del Pla
Però poc després de l’avituallament, al passar per davant d’una masia, una altra parada forçosa, sento un soroll metàl·lic pels radis i el disc, paro de seguida però un filferro se’m hi ha entortolligat, recoi! Dos voltes de filferro entre els disc i els radis de la roda del darrera i el meu multieines no porta estenalles! Però no em fan falta, ho puc treure amb les mans, sort que he parat aviat que sinó...

Desitjant que aquesta sigui l’última incidència del dia, em torno a posar en situació que ja tinc ganes d’arribar a Solsona, queden un parell de pujades suaus i després del tercer avituallament tot baixada, arribant-hi passo a un noi i atrapo al Marc de Tomàs Domingo amb qui comparteixo gairebé tota la baixada empastifada fins a Solsona, quin tip de fang barrejat amb cagades gegantines de vaca, un xip-xep la mar d’aromatitzat, vinga que no ha estat res! 

El Santi passa pel 3er avituallament amb molta empenta
Jo... ho intento
I per acabar-ho d’adobar arribem a Solsona resseguint el riu Negre, si aquest camí normalment ja està prou humit i hi abunden els bassals, avui està que estones sembla més una bassa que un camí... m’avança un noi i vaig seguint la seva traçada, però em va agafant distància i em trobo un bassal que no sé per on passar però no hi ha temps per rumiar-s’ho així que tiro pel dret i no l’encerto, se’m enfonsa la roda del davant i surto pel costat de la bici, cap problema, caic de peu però mitja bici queda submergida dins l’aigua marronosa. Mentre em passen el Marc i un altre biker.

Ara sí, un parell de quilòmetres pels voltants de Solsona i arribo a la Plaça del Camp amb més pigues que la Pipi Calzaslargas, això sí, no sóc l’única...

Ara que arribo em dóna per anar ràpid i casi surto de la foto, jejeje

A l’arribada m’esperen els pares amb el Santi i la Nuri, tampoc està contenta de com li ha anat l’etapa. 

Vinga que ja tenim la primera feta i una bona enfangada al damunt

Al final m’han sortit 43,2 kms amb 1185 de desnivell amb 2:56h, el Santi m’ha clavat 14 minuts!

Els resultats de l’equip:
Dani Llorens, 2:19, 56 de la general i 20è master30
Santi Val, 2:42, 148 de la general i 56è master30
Ada Xinxó, 2:56, 194 de la general, 10a fèmina i 8a de la meva categoria



Amb el Xavi, gràcies per animar-me durant la pujada infernal!
Molt Ironbiker "suelto" per la Volcat
A recuperar energies ràpidament, nyam!
Des de que surt a la tela que s'ha de demanar audiència per parlar amb Sílvia, jejeje

Amb la Heidi, una campiona noruega molt simpàtica

El podi femení, la Heidi, l'Anna Villar i la Mercè Petit, quien las pillara (i mai més ben dit)
I després de netejar les bicis cau el cel sobre Solsona, déu ni do quin xàfec, però per sort ens hem salvat, només ens hagués faltat. Un bon dinar en famiília i a la tarda a fer recuperació activa:
el berenar típic de la Volcat, a veure si ens carrega les piles
Què seria de la Volcat sense el bon ambient i les estones per explicar batalletes?