dimarts, 27 d’abril del 2010

El Diable de la Tracks ens deixa sense aigua!



Després d’un cap de setmana poc motivador des del nostre punt de vista d’entendre la btt (el vem dedicar a fer testos i series, quin pal!) aquest teníem unes ganes tremendes i ben bé hem fet les paus, hem tornat a l’essència que ens mou a practicar aquest esport: fer kms i més kms, ajuntar-nos amb gent molt maca, paisatges espectaculars i haver-nos d’esforçar de valent per gaudir de tot plegat.

El Soplao i la Tracks del Diable Non-stop, dos dels grans reptes de l’any, s’apropen molt ràpidament, així que hem volgut anar a reconèixer una mica el terreny de la Tracks i comprovar de primera mà que és tan exigent com diuen. Per fer-ho però no hem estat sols, que bé! Ens han acompanyat el Dani i el Miquel que també estan liats amb la Non-stop, la Maria i el Rafa amb qui havíem coincidit varies vegades però no havíem tingut l’oportunitat de rodar junts i el Jordi, un nou forero Maratonià amb qui em sembla que compartirem alguna que altra marató més.

Sant Jordi aquest any però venia més carregat del compte i a part de la rosa i el llibre que no poden faltar mai, em porta un encostipat de propina, quina ràbia començar a notar-me tapada just divendres a la tarda. Dissabte m’aixeco pitjor, més tapada i amb mal de cap, així que carrego uns quants gelocatils a la motxilla per si no se’m passa per si sol.

Arribem els primers a Torelló, abans de sortir ens ve a veure el Criskart del foromtb i a fer-nos 4 recomanacions, sempre va bé l’opinió dels autòctons, llàstima que no ens hagi pogut acompanyar.

Arranquem passades les 8:15h, ens acompanya la boira baixa pròpia de la zona però que pronostica bon temps, la ruta és molt distreta i entretinguda, passa per un munt de corriols maquíssims, llàstima que alguns tenen un munt de tanques electrificades que s’han d’anar obrint i tancant, especialment un que ens porta fins al poble de l’Esquirol.
El Rafa para a mirar-se el canvi, fa estona que no li va fi, i llavors es quan se’n adona que el canvi se li aguanta de miracle, però segueix com pot mancat dels pinyons més grans i convençut que d’un moment a l’altre dirà prou. Sorprenentment però el què se li trenca passats uns quilòmetres és la cadena, sort que el Jordi duia un eslavó ràpid i en un tres i no res tenim l’averia reparada i tornem a engegar, el sol ja apreta, ve molt de gust tornar a rodar acompanyats de la caloreta.
Envoltats per la boira
La ruta és preciosa, a més està tot verd i els rius baixen animats

Tot i que en alguns trams sembla que la primavera encara no hagi arribat
Admirant la panoràmica


Arribem a Tavertet i aprofitem per esmorzar a la plaça del poble, sortim direcció Rupit per una pista emporlanada que voreja la cinglera i que ens brinda unes vistes estupendes i uns núvols amenaçadors que es van alternant amb ullades de sol molt potents.
Esmorzant a Tavertet davant l'església de Sant Cristòfol i les vistes des del seu darrera
Anem cap als núvols...

El Rafa i el Jordi amb Tavertet al fons

Passat Rupit ens dirigim al Salt de Sallent i com no parem a fer el turista, l’espectacularitat del caient d’aigua s’ho val i més pels que no hi han estat mai abans.

Corriols de vèrtic

Rafa no et tiris!!

Amb la Maria, sembla un anunci de guants

Continuem de pujada, torna a sortir el sol i el mal de cap amb l’esforç revifa una mica, per sort només sortir el nas se m’ha destapat prou per no molestar-me més del compte. A la que la cosa no puja tant segueixo fent-la petar amb la Maria, però quan arribem a la carretera a l’alçada de la Devesa ella i el Rafa se’n tornen cap a Torelló, portem 62 kms i el canvi del Rafa encara no ha acabat de petar i per no jugar-se-la més decideixen tornar.

Al cap de res de separar-nos comencen a caure quatre gotes però per sort no passa d’aquí, fins al final de la ruta de tant en tant ens acompanya aquest plugim però res significatiu, per sort.
Per aquí vem baixar a l'Artec!

Per aquí també
Vistes de Sant Andreu de la Vola

Arribem a Sant Andreu de la Vola de baixada, passem pel costat del poble però no s’hi entra, de lluny sembla mig abandonat pensem que passarem per la zona de restaurants on vem dinar el dia que el Ruben ens va muntar la ruta Torelló-Sant Andreu de la Vola però no, comencem a baixar fins un riu i allà ens adonem que no hem de passar per cap poble pròximament i anem pelats d’aigua, pelats vol dir pelats... però no hi ha alternativa hem de continuar amb l’esperança de creuar-nos amb alguna font o algo d’on ragi aigua potable.
Tan faltats d'aigua i nosaltres anar creuant rius...


Seguim per una pista empedrada de pujada, i arribem a una carretera que creuem i agafem un corriol primer en forta pujada i després menys exigent però que a poc a poc ens va portant fins a la zona de la pujada del Collsaplana recentment batejada com “la cuesta de la muerte” pels foranis que venen a fer la tracks. Per sort al inici de la pujada sortint d’una masia trobem un noi, li demanem per una font que ens surt marcada al gps però ens comenta que esta seca, amablement però ens ofereix omplir-nos els bidons, quina sort!! I la veritat es que ens feia falta com poques vegades, d’allà fins a Vidrà, que només hi ha uns 8 kms em bec tot el bidó de nou.

Mengem alguna cosa i encarem acollonits la pujada de la mort, que mica mica es va fent, es fa llarga per la quilometrada que portem però no es tan dura com la pinten, són 4 kms de pista bona d’anar fent, el Santi puja sense apretar perquè un genoll li està fent la punyeta i prefereix no forçar.

Amb unes ganes boges d’arribar a Vidrà tirem baixada avall pensant-nos que la cosa ja és bufar i fer ampolles però no a Vidrà si arriba de pujada, quina decepció, i aquesta és la que em mata, morts de gana anem perdent les forces i agafant una pajara... arribo tremolant de gana al poble, sort que el Miquel sap perfectament on és el forn, sort perquè m’estava caient el món a sobre al anar veient tots els bars tancats.
Sembla que portem una setmana sense menjar, atraquem el forn, alguns dues vegades i ocupem el banc que té a l’entrada.
Quines cares, això que ja havíem atracat el forn per primer cop!

Mica a mica ens anem reviscolant, però no prou per afrontar els 12 kms de pujada que venen a continuació i menys sent les 6 de la tarda tocades, la opció més clara és agafar la carretera fins a Sant Quirze de Besora, 13kms, i d’allà a Torelló però no, el Miquel ens torna a sorprendre i ens obra l’opció no carreteril: pujar a Bellmunt. I dit i fet, ens posem en marxa per enfrontar-nos a l’última pujada del dia, el tram de pista es va fent, però per acabar l’ascensió ens hem de carregar les bicis a l’esquena i remuntar per un PR prou tècnic que el Santi i jo ja varem fer uns anys enrere amb al gent de l’Escapa per anar al Puigsacalm. Aquest tros se’m fa mortal, empenyent la bici em fan un mal tremendo les lumbars i em quedo tancant el grup a una distància considerable.

Mira'ls que relaxats mentre jo pateixo arrossegant la bici..

Vinga va que ja arribo!
Sort que m'han guardat un tros de banc per seure! La nostra segona visita a Bellmunt.

Per rematar la feina el Miquel ens dóna de nou dues opcions, baixar al poble per la pista asfaltada o per un corriol.... i és clar, sigui l’hora que sigui nosaltres corriol avall, després de superar el tram més tècnic es converteix en una pista empedrada fins una granja i d’allà pista bona que, després de travessar un riu unes quantes vegades i acompanyats de nou per un plugim ens porta a Sant Pere de Torelló.

Finalment arribem a la Petitona a les 20:00h amb 118 kms i 3200 de desnivell, cansats i contents de la ruta i amb el cap donant voltes a com ens ho farem per acabar-la en non-stop, confirmat, serà dura, molt dura, però farem el què podrem si ho aconseguim magnífic i sinó.. doncs ho haurem intentat!

Només arrancar em truca el Francesc amb la veu d’aquell que ha treballat i no ha pogut sortir a rodar i m’engresca per sortir també diumenge, diu que es portarà bé i ens prepararà alguna cosa suau i amb molta trialera, així que no li puc dir que no:
Amb el Francesc i el Ru pujant a St. Cristòfol
L'Alkon, el rei de les trialeres no té fotos baixant perquè va massa ràpid...

Tot i que estic cansada pujo prou bé, el què tinc més fet pols, són els glutis... el que puja que se les pela que sembla que no se'n recordi de la Tracks és el Santi, es veu que el genoll no li molesta gens, haurà anat bé el moviment de seient que hem fet? esperem que sí i que sigui definitiu!

Baixar però baixo fatal, les trialeres per on ens porten el Francesc i el Rubén algunes són dificililles, amb bastanta pendent i molta terra solta, vaja que no controlo la roda del darrera per res, derrapo i rellisco i finalment acabo caminant de lo lindo, què hi farem.
El Francesc controlat pel Ru en una de les trialeres, abans de petar el cargol del seient...


I ara a passar la setmana esperant recuperar-me del encostipat per la Transcatalunya de l'Escapa que ja la tenim aquí!

dijous, 15 d’abril del 2010

Sabadell - Collsuspina tot estirant les cames....


Desprès de totes les presses de la Volcat tocava sortida per les nostres contrades, lo normal hagués estat fer una ruta curta desprès de la marxa dels últims dies però no resulta que teníem necessitat d’una ruta llarga, quines coses!!! Així que especulant opcions vem decidir repetir la ruta del Juan Carlos de Sabadell a Collsuspina i tornar.
Per si no hi havia prou amb la llargada de la ruta (124km) ens van acompanyar una selecta selecció de maratonians: La Mariona, el Dani i el Mario
-----------------------------------La Troupe

D’aquesta manera dissabte al matí ens trobàvem i començàvem a rodar, la primera sorpresa va arribar ràpid, venia amb la moral alta de la Volcat i pensant que havia descansat prou durant la setmana però la primera pujada em va deixar clar que tenia les cames cansades, caram donen per molt tres dies!!!
La ruta és molt maca i així en bona companyia els quilòmetres passen prou ràpids, quan arribem a les zones tècniques el Dani ens fa una autentica demostració, quin crack s’ho baixa tot, la resta ens hi esforcem tot lo que podem amb més o menys gracia i originalitat, d’això ens va fer una bona mostra el Mario baixant de la bici en marxa i deixant-la en posició vertical, cadascú aparca com vol!!!

Arribem a Sant Feliu de Codines i allà agafem un corriol molt xulo que ens porta fins a Sant Miquel del Fai, amb totes les pluges tot està molt verd i maco però ara ja comença a apretar la calor, passem dels 20 i la roba comença a sobrar i més ara que ens enfilem fins a Coll de Prims, primer per un tram de carretera i desprès per pista. Però val la pena ja que allà s’agafa un corriol molt ben trobat que va per dintre de la Sauva Negra i es una preciositat!

Ja a Collsuspina parada més que merescuda per dinar però aquest cop no ens entaulem, s’estan perdent les bones costums, si no que ens aparquem a la vorera i mengem els entrepans que portàvem!!!


D’aquí al final destacar especialment el corriol que va per el voltant de les coves del Toll, molt divertit i la zona fantàstica!! I trobar-nos al Jordi (Pujarem) tot arreglant una punxada, estava fent la mateixa ruta retallada però sol ja que deia que si no ens faria anar lents ¿?

Ah m’oblidava de la segona sorpresa del dia que sembla que també va molt lligada a la Volcat, des dels primers quilòmetres que porto les barres de la forquilla ben brutes sembla ser que a part de les forces, els meus retens també es van quedar per Lleida....

En fi una ruta molt maca i recomanable però això si s’ha de fer ja en aquesta època, la zona té molts pocs punts d’aigua i es prou càlida. Tot i les cames cansades les sensacions han estat prou bones, lo que més m’ha sorprès es que no se m’ha fet llarg el dia, les hores m’han passat ràpid però això segur que bona part del mèrit està amb la bona companyia, he gaudit xerrant amb tots i compartint camins, fins la propera!!!

Per cert a destacar la Mariona que mai agafa la bici de muntanya i el dia que ho fa es marca aquesta quilometrada!! Ja saps el que et toca, cap a la TransCatalunya!!

Dades:
124km i 2900 mt+-----
------------------------Visca l'acer!!!!


Avui la crònica no ha estat gaire extensa ni detallada però espero que les fotos parlin per si soles!

diumenge, 11 d’abril del 2010

Volcat, la definitiva: Àger-Balaguer

Afrontem el tercer dia amb moltes ganes i les cames.... cansades, com no! Sort dels massatges, que sinó...
Deixem ben aviat l’hostal on hem passat la nit a la Baronia de Sant Oïsme, a uns 10 minuts d’Àger i al arribar a la zona de la sortida de l’última etapa per fi, aconseguim veure la Carol!! També ens trobem al Oskar que ens presenta l’Ainara i l’Asier, tots anem de bòlit amb les preparacions d’última hora, així que agafem les bicis i anem a signar i escalfar una mica... que no sigui dit.
Carol!! al final vas fer més kms que tots nosaltres!
El Santi amb en Charlie, quin parell!

Tot i que al vespre anterior es va posar a ploure, fa un dia radiant, millor, la mica de pluja sembla que ha deixat el terreny amb menys pols, que a l’etapa anterior ja començava a fer acte de presència.
Cap a corralines, s'ha acabat l'escalfar!

Anem a corralines i mentre fem l’espera de rigor, xarrem amb un parell d’Orihuela que ens hem anat creuant aquests dies de ruta, també amb el David que s’ha deixat la roba d’anar amb bici al hotel i surt “de prestao”, quin cas! Li pregunto al Santi si avui també anirem junts i em diu:
- Home, jo intentaré apretar...
Més clar que l’aigua, que té tota la intenció de fotrem el pal, què hi farem, em tocarà apretar les dents!

Apa, a donar-ho tot!
Així que per tercer dia consecutiu es dóna la sortida i cames ajudeu-me, tonto l’últim! Surto a tope però aviat, tot i que és pla, les cames es queixen de valent, uf tinc els quàdriceps i els glutis com una pedra, però tot i així passo a una noia que es diu Isabel i em poso a roda de la Mercè Tussell que no ha fet una bona sortida. De seguida comença la pujada i un parell de rampes després l’he perduda de vista, tot i així m’animo perquè amb mal de cames i tot vaig guanyant posicions, em sembla que hi ha algú més cansat que jo! Tinc el Santi just davant i quan intenta canviar de traçada per avançar a un noi que va més lent del què ell voldria acaba sortint de la pista, el sento queixar-se mentre es baralla amb un esbarzer. Continuo amunt, la pujada és llargueta, i poc després m’atrapa, m’anima i passem a la Núria Espinosa, però en una de les rampes següents de plat petit, algú de davant nostre desmunta i com que anem bastant apilotonats jo no puc esquivar-lo i em veig obligada a pujar un tros a peu, el Santi però traçut com sempre aconsegueix continuar i aquí ja em comença a treure uns metres que no li puc pas recuperar, al contrari cada cop el veig més lluny.

Cap el quilòmetre 8 acaba la pujada, per sorpresa arribo a dalt a pocs metres de la Rosa Maria, així que agafo la baixada amb tota la intenció del món: aquest cop no se’m pot escapar! Primer per pista i després per corriol baixo tot lo ràpid que puc i quan deixem el corriol per agafar una pista asfaltada de pujada que ens porta al primer avituallament ens saludem i l’avanço, ara sí que he de córrer, sempre que l’he avançada ha acabat tornant-me la amb la mateixa moneda, a veure si avui puc canviar una mica la història. I sembla ser que sí, entrem de nou en un corriol, una mica massa humit pel meu gust perquè les pedres i l’herba es tornen molt perilloses, intento no afluixar mentre mentalment creu-ho els dits per no relliscar. Passem per un túnel-tuberia i segueix el corriol serpentejant pel mig del bosc, més endavant arribem a una pista, ni em passa ningú ni sento ningú al darrera, parada un lateral hi ha un noia del Conor-Saltoki.

Segueixo per pista amb alguna pujada no massa llarga, m’atabalo un mica perquè el comptaquilòmetres no sé què li passa i no funciona des de que he sortit, he memoritzar una mica el perfil però com que no sé per quin quilòmetre vaig no sé si la pujada es llarga o simplement un repatxonet. En aquestes que vaig arribant a un lloc on el camí es bifurca, veig una cinta a l’esquerra però em sembla veure alguna cinta també a la dreta però més lluny, en aquestes que veig una marabunta de colors travessant a tota pastilla el camp que hi ha entre pista i pista, al·lucinant, van tots com bojos, es veu que algú amb tot la intenció del món va canviar alguna cinta de lloc i la major part dels que anaven per davant meu s’han perdut, que fort, passo a anar darrera de tot el peloton. Estan enrabiats i van a tope per una pista ampla de lleugera baixada així que em vaig quedant una mica enrere amb algun que altre despistat i alguns que arriben per darrera que tampoc entenen el què passa. De seguida però s’ha d’agafar un corriol molt empedrat i es clar amb aquella aglomeració de ciclistes es fa un tap impressionant.

Allò va colant de mica en mica i les coses van tornant al seu lloc, després d’una llarga baixada encarem una pujada que acaba amb un parell de rampes ben costerudes on conec a dos bascos més, i que tret d’un petit peu que poso quan em rellisca la roda del darrera aconsegueixo fer sobre la bici mentre algú que hi ha per allà m’anima, així que no puc quedar malament. Després de planejar una mica arribo al segon avituallament a Vilanova de la Sal on per sorpresa hi ha els pares, els hi pregunto si el Santi ja ha passat i em diuen que sí, em quedo més tranquil·la tenia por que amb la perduda general no s’hagués quedat enrere...una mica de pujada on aprofito per prendre un gel i continuem per un corriolet ben divertit que desemboca a una pista que ens acosta a l’última pujada del dia, però és curta i no pica molt així que la faig bé, de fet és quan em sento millor de cames.
El Santi arribant a Vilanova de Sal

I llavors sí, un noi de l’organització m’indica que he d’agafar un sender a la dreta i em diu vinga a disfrutar-lo! Hi tant si el gaudeixo, quin “divertimento”, és força estret amb alguna pedra i una mica de barranquillo a l’esquerra, que et fan estar al aguait però que a l’hora el fan més espectacular, molt guapo! Llàstima que s’acaba i torna a tocar pistejar, aquest tram és el què se’m fa més pesat, són bastants quilòmetres de pujada molt suau però al final no deixa de ser pujada, comences fort però acabes tenint feina per mantenir el ritme, a més no sé quin ritme porto perquè el comptaquilòmetres segueix sense marcar res. Per sort m’atrapa un noi que porta el maillot de la Quebrantahuesos amb qui ja havia rodat a la primera etapa i el segueixo a uns quants metres de distància em serveix de referència i fa que se’m passi més ràpid, especialment quan veig que estem atrapant a un altre biker. Arribem a un mini-avituallament i seguim ara ja gairebé tot de baixada, algo de pista combinat amb uns senders molt molt guapos, ratoners i estrets, pel mig del bosc o travessant alguns camps, guapíssims i a més no són molt tècnics així que la dificultat resideix en la velocitat que els hi vulguis donar, m’ho passo teta i imagino lo ràpid que deu baixar per allà el Mariano, que és qui ens els ha posat a la nostra disposició dissenyant l’última etapa de la Volcat.

Quan deixem un d’aquests senders anem a parar a una pista i em veig el Jordi parat, el pobre està de pega, aquest cop ha punxat, llàstima, avui que sembla que es trobava més recuperat sort que no perd el bon humor!

No tot podia ser tan bo i més enllà del km.40 toca un tram de pujada, allà coincideixo amb el Checa, pel maillot ell em reconeix, és conegut del Francesc i així anem fent mentre xerrem una mica i arribem més distrets a l’última baixada del dia amb Balaguer als nostres peus, així que plat gran i a veure qui arriba abans, evidentment no sóc jo, el noi de la Quebranta i el Checa entren abans que jo al últim corriol del dia on saludo al Mariano que està fent de control.

Finalment entrem a Balaguer, on més que seguir les cintes em dedico a visualitzar policia, allà on hi ha un mosso o un municipal és cap a on he d’anar, després de fer a tota velocitat una corba d’esquerres se’m apareix de cop el Segre i a la seva llera l’arc d’arribada, encara apreto una mica més per arribar-hi i per fi creu-ho la línia de meta més contenta que unes pasqües!
El Santi arribant amb el Jeroni


Els números de la tercera etapa:
Santi: 3:24h 17 posició de la classificació Open
Ada: 3:29h 19 posició de la classificació Open


Els números de la general:
Santi: 12:40h 146 posició de la general
Ada: 12:54h 152 posició de la general

Classificació 3a etapa i general

Al final els dos hem quedat molt contents, tota una experiència, tres dies de btt a ritme i amb molt bona companyia!
Oskar: más fotos!
Amb el Jordi
El Pere i la Núria de Suïssa ;)
Amb l'Ainara i l'Oskar, espero veros en el Soplao!
Així va quedar la bici del Santi... i això que només hi havia un parell de bassals!