dimarts, 27 d’abril de 2010

El Diable de la Tracks ens deixa sense aigua!



Després d’un cap de setmana poc motivador des del nostre punt de vista d’entendre la btt (el vem dedicar a fer testos i series, quin pal!) aquest teníem unes ganes tremendes i ben bé hem fet les paus, hem tornat a l’essència que ens mou a practicar aquest esport: fer kms i més kms, ajuntar-nos amb gent molt maca, paisatges espectaculars i haver-nos d’esforçar de valent per gaudir de tot plegat.

El Soplao i la Tracks del Diable Non-stop, dos dels grans reptes de l’any, s’apropen molt ràpidament, així que hem volgut anar a reconèixer una mica el terreny de la Tracks i comprovar de primera mà que és tan exigent com diuen. Per fer-ho però no hem estat sols, que bé! Ens han acompanyat el Dani i el Miquel que també estan liats amb la Non-stop, la Maria i el Rafa amb qui havíem coincidit varies vegades però no havíem tingut l’oportunitat de rodar junts i el Jordi, un nou forero Maratonià amb qui em sembla que compartirem alguna que altra marató més.

Sant Jordi aquest any però venia més carregat del compte i a part de la rosa i el llibre que no poden faltar mai, em porta un encostipat de propina, quina ràbia començar a notar-me tapada just divendres a la tarda. Dissabte m’aixeco pitjor, més tapada i amb mal de cap, així que carrego uns quants gelocatils a la motxilla per si no se’m passa per si sol.

Arribem els primers a Torelló, abans de sortir ens ve a veure el Criskart del foromtb i a fer-nos 4 recomanacions, sempre va bé l’opinió dels autòctons, llàstima que no ens hagi pogut acompanyar.

Arranquem passades les 8:15h, ens acompanya la boira baixa pròpia de la zona però que pronostica bon temps, la ruta és molt distreta i entretinguda, passa per un munt de corriols maquíssims, llàstima que alguns tenen un munt de tanques electrificades que s’han d’anar obrint i tancant, especialment un que ens porta fins al poble de l’Esquirol.
El Rafa para a mirar-se el canvi, fa estona que no li va fi, i llavors es quan se’n adona que el canvi se li aguanta de miracle, però segueix com pot mancat dels pinyons més grans i convençut que d’un moment a l’altre dirà prou. Sorprenentment però el què se li trenca passats uns quilòmetres és la cadena, sort que el Jordi duia un eslavó ràpid i en un tres i no res tenim l’averia reparada i tornem a engegar, el sol ja apreta, ve molt de gust tornar a rodar acompanyats de la caloreta.
Envoltats per la boira
La ruta és preciosa, a més està tot verd i els rius baixen animats

Tot i que en alguns trams sembla que la primavera encara no hagi arribat
Admirant la panoràmica


Arribem a Tavertet i aprofitem per esmorzar a la plaça del poble, sortim direcció Rupit per una pista emporlanada que voreja la cinglera i que ens brinda unes vistes estupendes i uns núvols amenaçadors que es van alternant amb ullades de sol molt potents.
Esmorzant a Tavertet davant l'església de Sant Cristòfol i les vistes des del seu darrera
Anem cap als núvols...

El Rafa i el Jordi amb Tavertet al fons

Passat Rupit ens dirigim al Salt de Sallent i com no parem a fer el turista, l’espectacularitat del caient d’aigua s’ho val i més pels que no hi han estat mai abans.

Corriols de vèrtic

Rafa no et tiris!!

Amb la Maria, sembla un anunci de guants

Continuem de pujada, torna a sortir el sol i el mal de cap amb l’esforç revifa una mica, per sort només sortir el nas se m’ha destapat prou per no molestar-me més del compte. A la que la cosa no puja tant segueixo fent-la petar amb la Maria, però quan arribem a la carretera a l’alçada de la Devesa ella i el Rafa se’n tornen cap a Torelló, portem 62 kms i el canvi del Rafa encara no ha acabat de petar i per no jugar-se-la més decideixen tornar.

Al cap de res de separar-nos comencen a caure quatre gotes però per sort no passa d’aquí, fins al final de la ruta de tant en tant ens acompanya aquest plugim però res significatiu, per sort.
Per aquí vem baixar a l'Artec!

Per aquí també
Vistes de Sant Andreu de la Vola

Arribem a Sant Andreu de la Vola de baixada, passem pel costat del poble però no s’hi entra, de lluny sembla mig abandonat pensem que passarem per la zona de restaurants on vem dinar el dia que el Ruben ens va muntar la ruta Torelló-Sant Andreu de la Vola però no, comencem a baixar fins un riu i allà ens adonem que no hem de passar per cap poble pròximament i anem pelats d’aigua, pelats vol dir pelats... però no hi ha alternativa hem de continuar amb l’esperança de creuar-nos amb alguna font o algo d’on ragi aigua potable.
Tan faltats d'aigua i nosaltres anar creuant rius...


Seguim per una pista empedrada de pujada, i arribem a una carretera que creuem i agafem un corriol primer en forta pujada i després menys exigent però que a poc a poc ens va portant fins a la zona de la pujada del Collsaplana recentment batejada com “la cuesta de la muerte” pels foranis que venen a fer la tracks. Per sort al inici de la pujada sortint d’una masia trobem un noi, li demanem per una font que ens surt marcada al gps però ens comenta que esta seca, amablement però ens ofereix omplir-nos els bidons, quina sort!! I la veritat es que ens feia falta com poques vegades, d’allà fins a Vidrà, que només hi ha uns 8 kms em bec tot el bidó de nou.

Mengem alguna cosa i encarem acollonits la pujada de la mort, que mica mica es va fent, es fa llarga per la quilometrada que portem però no es tan dura com la pinten, són 4 kms de pista bona d’anar fent, el Santi puja sense apretar perquè un genoll li està fent la punyeta i prefereix no forçar.

Amb unes ganes boges d’arribar a Vidrà tirem baixada avall pensant-nos que la cosa ja és bufar i fer ampolles però no a Vidrà si arriba de pujada, quina decepció, i aquesta és la que em mata, morts de gana anem perdent les forces i agafant una pajara... arribo tremolant de gana al poble, sort que el Miquel sap perfectament on és el forn, sort perquè m’estava caient el món a sobre al anar veient tots els bars tancats.
Sembla que portem una setmana sense menjar, atraquem el forn, alguns dues vegades i ocupem el banc que té a l’entrada.
Quines cares, això que ja havíem atracat el forn per primer cop!

Mica a mica ens anem reviscolant, però no prou per afrontar els 12 kms de pujada que venen a continuació i menys sent les 6 de la tarda tocades, la opció més clara és agafar la carretera fins a Sant Quirze de Besora, 13kms, i d’allà a Torelló però no, el Miquel ens torna a sorprendre i ens obra l’opció no carreteril: pujar a Bellmunt. I dit i fet, ens posem en marxa per enfrontar-nos a l’última pujada del dia, el tram de pista es va fent, però per acabar l’ascensió ens hem de carregar les bicis a l’esquena i remuntar per un PR prou tècnic que el Santi i jo ja varem fer uns anys enrere amb al gent de l’Escapa per anar al Puigsacalm. Aquest tros se’m fa mortal, empenyent la bici em fan un mal tremendo les lumbars i em quedo tancant el grup a una distància considerable.

Mira'ls que relaxats mentre jo pateixo arrossegant la bici..

Vinga va que ja arribo!
Sort que m'han guardat un tros de banc per seure! La nostra segona visita a Bellmunt.

Per rematar la feina el Miquel ens dóna de nou dues opcions, baixar al poble per la pista asfaltada o per un corriol.... i és clar, sigui l’hora que sigui nosaltres corriol avall, després de superar el tram més tècnic es converteix en una pista empedrada fins una granja i d’allà pista bona que, després de travessar un riu unes quantes vegades i acompanyats de nou per un plugim ens porta a Sant Pere de Torelló.

Finalment arribem a la Petitona a les 20:00h amb 118 kms i 3200 de desnivell, cansats i contents de la ruta i amb el cap donant voltes a com ens ho farem per acabar-la en non-stop, confirmat, serà dura, molt dura, però farem el què podrem si ho aconseguim magnífic i sinó.. doncs ho haurem intentat!

Només arrancar em truca el Francesc amb la veu d’aquell que ha treballat i no ha pogut sortir a rodar i m’engresca per sortir també diumenge, diu que es portarà bé i ens prepararà alguna cosa suau i amb molta trialera, així que no li puc dir que no:
Amb el Francesc i el Ru pujant a St. Cristòfol
L'Alkon, el rei de les trialeres no té fotos baixant perquè va massa ràpid...

Tot i que estic cansada pujo prou bé, el què tinc més fet pols, són els glutis... el que puja que se les pela que sembla que no se'n recordi de la Tracks és el Santi, es veu que el genoll no li molesta gens, haurà anat bé el moviment de seient que hem fet? esperem que sí i que sigui definitiu!

Baixar però baixo fatal, les trialeres per on ens porten el Francesc i el Rubén algunes són dificililles, amb bastanta pendent i molta terra solta, vaja que no controlo la roda del darrera per res, derrapo i rellisco i finalment acabo caminant de lo lindo, què hi farem.
El Francesc controlat pel Ru en una de les trialeres, abans de petar el cargol del seient...


I ara a passar la setmana esperant recuperar-me del encostipat per la Transcatalunya de l'Escapa que ja la tenim aquí!

12 comentaris:

Paco de Cadaqués ha dit...

Molt bé nois, per ser un test ,no esta gens malament,i aixo que estaves empiocada ..!!Em reafirmo ...sou uns traga-milles nats..!!!
Salud i força..!!

Clara ha dit...

Buf nena quina manera de patir, tonc la boca seca nomes de pensar-ho, que no sabeu que vosaltres no podeu passar gana que esteu molt prims, j aja.
Veig que la ruta es entretinguda, eh!! Però no coneixia la non stop en que consisteix? Teniu unes hores marcades? Ja que vosaltres l’heu fet en 13 hores…
Igualment entre el refredat i el dolor al genoll, també resta temps, però vosaltres endavant que sou capaços d’això i mes..Molt força petons
PD: Com t'han refies del Francesc..ja ja

totgas ha dit...

Jo també crec que ferla sencera en non-stop es una boixeria, ens tocara tornar a parar a Vidrà a recuperar forces.
Fins aviat companys

Oscarjet ha dit...

Bufff!! quin personal mare meva!! em cau la baba, quina sortida i cronica+fotos mes guapa!
genial nois!! traga-milles si!!!

;D

senselimits ha dit...

Molt bona crònica Ada, jo també crec que patireu molt en la non-stop. Jo aquest any de moment ni m'ho plantejo, l'any que vé qui sap.
Aquell forn de Vidrà es mereix estar ben marcat com a waypoint en el track de la non stop, com vaig patir en les últimes rampes fins a vidrà!!!
M'ho vaig passar molt bé, la ruta molt maca i la companyia millor. Sens dubte ens tornarem a veure. Un plaer pedalar amb vosaltres.
Fins aviat!!

Power ha dit...

Ja tinc la bici apunt pel finde,avui anire a provar aviam que tal :P
Aixo del diable,ho tindrem danar a fer,pero jo ho vui fer en 5 dies eh!

A la foto de lanunci de guants hi sobra roba :P i Clara,sen fia de mi pq... saben que estan mes forts que j ;)

Maria ha dit...

Yeah yeah yeah....pedazo crònica!!! bueno aquest finde mes i mes llarg!
LEs nostres bicies estan al Dr Francesc...aviam com les cuida!

Ada ha dit...

Paco, tu sí que ets un traga-milles, que ja t'has fet totes les rutes per etapes hagudes i per haver!
Clara, aquest dissabte només vem fer uns 95kms de la Tracks Non-Stop, el 5/06 n'haurem de fer 195 amb 5600! encara ens faltava més del doble!
Sí Miquel, sobretot que el forn estigui obert, jeje
Oscar, la veritat és que el paisatge era espectacular, així és fàcil fer fotos guapes ;)
Jordi, pel què vaig veure la podries fer igual que nosaltres tiran-te a la piscina, vinga animat!
Francesc, sin comentarios!!!
Maria ens veiem dissabte, més val que el Dr. Francesc hagi deixat les bicis ben fines!

Annabel ha dit...

Ada, he fet la ruta al teu costat, i les pàjares em sonen d eprop...uf, qina sensació....no obstant veure conm disfruteu i encar teniu epenta per sortr l'endemà em dona un plaer impressionant...Esteu ben bojos, nois!!!!!

Tinc moltes ganes de veureus, ja ens queda poc, farem uns sucs de civada plegats, oi????

Un petó als dos, m'encanta seguri les vostres cròniques, quan sigui gran seré com vosaltres ;-)

Mario ha dit...

Vinga gent, que la NON-STOP està a prop!! Ànims!!! (Collons que serà dura...)

Txema ha dit...

Felicitats per el vostre objectiu!! El non stop es un gran repte. Algun dia tinc que anar a fer aquesta ruta, tot i que la zona de rupit ja me la conec. Hi ha llocs molt wuapus, bones fotos.
Fins aviat i no pareu de pedalar!
Txema

Nava ha dit...

Simplemente No Coment !! como dice Paco, tragamillas es poco, que palizas que os meteís pal cuerpo, yo sinceramente me muero de envidia de no poder hacer estas salidas tan guapas, la verdad, de vez en cuando también hacemos algo sonado, pero vosotros, es CADA SEMANA, jeje, seguir así, un saludo.