dimarts, 30 de setembre del 2008

La Selènika, una clàssica!


És evident que la Selènika amb 20 anys d’història és tot un clàssic de les marxes de marató en Btt a Catalunya i com no la tenia pendent, així doncs el diumenge al matí, ben aviat per variar, el Santi i jo cap a Navarcles que hi falta gent, gent potser sí però ciclistes a partir de les 7:00h ja us puc dir jo que no, en total hi havia inscrits 1077 ciclistes, i ja us podeu imaginar: era de bojos. I entre tant ciclista suelto doncs un munt de coneguts, ens anem creuant amb l’Ebis, el Moixa, el Quiles, el Jose, el Ribi, el Wizard, l’Alkon, la Marisa, la Raquel & company.. a la cua de recollir el dorsal coneixem a la Lourdes de Gironella, com jo és la seva primera Selènika i és clar, compartim dubtes i nervis.

Tornem a la furgo, descarreguem bicis i cap a la sortida, pel camí ens trobem a la Mariona, tenim el temps just per saludar-nos i cap al follon!

La nostra "tàctica" (imagino com la de tots) és sortir apretant per avançar a quanta més gent millor i intentar així evitar embussos i a poder ser no parar en el primer avituallament. Per començar arribem a la línia de sortida i està a tope de gent, això va fer que el Santi l'any passat perdés molt de temps només en aconseguir arrencar i passar per sota l’arc així que decidim provar sort i intentar avançar posicions per un carreró lateral, dit i fet, aconseguim millorar la posició tot i que seguim tenint un munt de gent per davant.


Més tard de les 8:00 una tracta dona la sortida i com podem comencem a pedalar, aviat comença l’slalom de participants, anem avançant a “tuti plen”, jo vaig davant i de tant en tant m’asseguro que el Santi em segueixi, no sigui que ens perdem de bon principi. Per sorpresa ens avança l’Ebis que es veu que ha sortit de força endarrere. Per sortir de Navarcles ho fem per asfalt primer de pujada i després agafem una pista de baixada, no parem de passar gent, a la que torna anar el tema cap amunt, ja hi ha peus a terra i un petit embús que passem sense massa dificultat, seguim a tope (pel nostre nivell) baixa, puja, puja, baixa, llera de riu empedrada i just passat una masia, quan anàvem per pista ample ens avança el Ribi amb un company, s’havien perdut baixant! Si és que no es pot anar tan ràpid!


Les primeres pujades fortes comencen abans d'arribar al poble de Rocafort, allà hi ha animadors, que m'informen que passo en primera posició entre les noies, uf quins nervis, preferia no saber-ho, em motiva més anar tirant amb la il.lusió de poder atrapar alguna fèmina que no haver d'anar apretant perquè em persegueixen, jejeje! Sortim de Rocafort amb un corriol de baixada divertit però lo bo s'acaba aviat i apareixen unes rampes d'asfalt que ens fan suar la cansalada. Una mica més endavant passat un dipòsit i una masia enorme ens passa la Rosa Tena, uf que bé, digueu-me rara però jo em trec la pressió del damunt i vaig més a gust.

Més amunt i avall... la veritat és que la "tàctica" ha funcionat perquè d'embussos res de res, llàstima que quan acabàvem la baixada sento el Santi que em crida:

- Ada, he punxat!

Merda, deixo la bici i surto corrent uns metres més enrera on és el Santi, em diu que li doni els desmuntables i la manxa i que vagi tirant

-Segur?
-Sí, sí tira...

Així doncs que torno cap a la bici, amb un risc elevat de ser atropellada pels bólidos que baixen i arrenco. Tenia al cap fer la ruta sencera amb el Santi, com de costum, i surto rallada, pensant que entre els dos amb un moment haguéssim reparat la punxada... bueno ja m'atraparà penso, així que tiro però sense apretar com fins ara. El camí passa a ser un corriol de pujada i a la que decideixo posar plat petit per superar uns pedrots que hi ha al mig: molinillo, uf quina ràbia que em fa i més quan aixeco el cap i veig que just davant tinc un paio fent fotos. Després d'alguns entrebancs més, del tipus branca punyetera enganxada al canvi, arribem a la pista de baixada cap a Navarcles. Quan passem pel costat del Monestir de Sant Benet em passa la Lourdes, li pregunto si ha vist si el Santi havia acabat de reparar però no s'hi ha fixat...

Arribo al avituallament de Navarcles, els 30 kilometres m'han passat volant. Com que els plans han canviat per la punxada del Santi sí que paro, la Rosa també hi és i la Lourdes ja marxa. Jo em menjo un tros de plàtan que em dona un nen mooooooolt simpàtic mentre li diu a la seva mare:

-Mare també hi ha senyores que fan la cursa!
Senyora? On la veu la senyora???
No veig venir al Santi i pregunto a un de la organització com és el terreny que ve a continuació, em diu que hi ha molt sender, bàsicament pla o de pujada, com que és el terreny ideal pel Santi decideixo anar tirant i ja m'atraparà.
Unes corves després passo pel costat d'un paio que em diu:

-Tres cincuenta y dos
-Tres cincuenta y dos qué? Li dic jo
-Tu posición....
-Ahhhhhhhhhhh!! Estàs comptant a tothom que passa? Ostres no t'avorriràs!!
I és que hi ha gent per tot!

Aviat a mà dreta agafem el corriol, la veritat és que és la mar de divertit i 100% ciclable, per aquí és molt distret rodar. M'encanta. En un tros més pistero em passa una noia del Bicis Fa-Sol de Manresa, quan la torno a atrapar en una baixada li demano com es diu, és la Rosa, xarrem una mica i cadascuna segueix al seu ritme, ens anem trobant durant gairebé tot la ruta, ella m'atrapa a les pujades i jo a la baixades.

En una pista de baixada que no té cap secret, em dona per mirar enrera si ve el Santi i rellisco estupidament fins anar a parar al terra. Dissimuladament em poso a pedalar de nou com si no hagués passat res, espero que no em veiés massa gent, jejeje!

Així que entre tant puja i baixa arribem al segon control, on em trobo amb el Wizard, la Rosa, la fem petar una mica i arriba el Santi, bien! Em diu que està tocat perquè li fa molt de mal el clatell i la motxilla li molesta moltíssim, li dic que em passi alguna cosa però no vol... homes... i m'anima a que vagi tirant que ja m'atraparà. Aquí em prenc un gel, pensant que ve pujada, no ho acostumo a fer però com que he apretat més del normal al sortir penso que em pot anar bé.



Surto i veig a la Rosa al capdamunt de la pujada i una altra noia pocs metres davant meu. Som-hi a pujar que fa fort, em passa el Wizard i vaig tirant amunt amb l'altra noia, és diu Núria i ve de Lleida, quan la pendent ens ho permet anem xerrant, així la pujada es fa més amena. Anar fent arribem a les rampes de Coll Marfà, em sento bé i les agafo amb ganes, la difícultat principal és que hi ha un gruix de pols/sorra important, molts han de posar peu a terra i és a l'última de les rampes que passo al Wizard. La meva pobre bici sembla un orgue de grills, em fa vergonya i tot del soroll que arriba a fer... és que la pols és matadora. Seguim de baixada i atrapo la Rosa, que quan torna a venir la pujada em passa, és un no parar.


Arribo al avituallament del kilòmetre 70, així que penso que ja he superat el tros més dur, segons el perfil toca un munt de baixada i tot i així encara hi ha un avituallament 13 kilometres més endavant. Mentre em bec un got de coca-cola arriba el Santi que m'anima a continuar ràpidament, així que em poso en marxa a tope pensant que és gairebé tot baixada però no, no és com m'esperava, el terreny no té cap difícultat, tot pista, primer sí de baixada i ja diviso la Rosa però després alguna pujadeta i falsos plans, vaig a tope, però tot i així la Rosa està més forta. Intento agafar una cadència als "falsos llanos" i quan veig que pugen una mica més em poso de peu per no perdre el ritme, cosa que no és habitual en mi, d'aquesta manera aconsegueixo no perdre-la de vista. Abans però de l'avituallament de Calders hi ha un tram més tècnic de pujada amb pedres soltes que vaig fent bé amb plat mitjà quan de cop i volta em quedo literalment clavada i no són les meves cames sinó la cadena, el canvi o el què sigui, l'engranatge em va fatal, a la Volta a la Cerdanya ja em va fer el burro un parell de cops i ara altra vegada, un dia d'aquests es trenca tot... paro, ho desencallo com puc i segueixo, arribo a Calders sola i ni rastre de la Rosa i el seu company, tot i que no ho tenia previst paro i demano amb presses:

- Oli, oli...
- Aigua, isotònica, un platàn?
- No gràcies, només oli!!

Ara sí, que ve tot de baixada, tot i que poso plat gran i segueixo practicant amb el tema de mantenir un ritme i posant-me de peu als petits "repexons" ja no veig més a la Rosa fins a l'arribada. Si és que ja li dic al Santi que no entrenem prou amb les bicis de carretera... juas, juas! Per sorpresa meva però a uns 15 kms de meta veig a la Lourdes caminant, la pobre m'explica que ha trencat la cadena, després de 3/4 parts dominant la cursa, un problema mecànic, la deixa fora de joc, l'animo i continuo. Penso que jo vaig pel mateix camí, un dia d'aquests el canvi em deixa tirada, em sembla que l'XT Shadow que es va posar el Santi a la Massi vella just abans de tenir la nova ja té nova propietària...

Per acabar-ho de rematar, tres rampetes de platillo abans d'arribar a una pujada que, un cop a dalt ens obsequia amb unes magnífiques vistes de Navarcles! No m'ho puc creure estic a punt d'arribar i em trobo bé, he fet 100kms apretant al principi i al final, estic molt i molt contenta!!! Per acabar-ho d'adobar la meva primera Selènika i he arribat 2a, no està malament, jejeje!

Felicito la Rosa del Fa-Sol i veig al Jose que m'explica que ha sortit volant i ho ha hagut de deixar, al cap de no res arriba el Santi, tot i la punxada i el mal de clatell està content, quina diferència amb l'any passat, dos hores i pico menys! Estem contents, sembla que l'entreno a la Volta de la Cerdanya ens ha anat bé, jejeje!

Dinem comentant la jugada amb el Ribi, el Moixa, l'Ebis i el Jaiek, un altre Barna Power que hem conegut avui. També arriba l'Oscar, molt content d'haver acabat la seva primera marató!



Llàstima que marxem sense haver vist arribar a la Mariona i la Raquel, sort que hem sabut que també han pogut acabar amb més o menys contratemps!

divendres, 26 de setembre del 2008

Volta a la Cerdanya'08. 2a Etapa: FINISHERS!! YUHU!!

Són les 5 del matí i torna a sonar el despertador…. Em fa mandra però intento aixecar-me ràpid per no haver de fer tanta cua com ahir per esmorzar. Així que ens enfundem els mallots poc discrets de la Marxa del Solsonès i cap al menjador del refugi de la Basseta. Arribem aviat, ja hi ha una mica de cua però no comparable a la d’ahir. La majoria de Barna Powers però ens han tornat a guanyar i ja estan esmorzant, i la Noe? M’explica el Jaume que està esmorzant a la tenda???¿¿¿¿
Mentre fem cua aprofitem per mirar les classificacions que estan penjades, quina sorpresa, ahir no ho vem fer tan malament: 39 de la general, estem contents, a veure si avui podem mantenir el nivell tot i que acabant en tenim ben bé prou.
Avui no sé què em passa que no m’entra l’esmorzar, m’esforço per menjar-me un yogurt amb cereals, una llesca de pa amb formatge i unes torradetes amb mermelada, mira que ahir me’n vaig anar a dormir amb gana… ves què hi farem.
Sortint del menjador ens trobem la Noe esmorzant a una taula del bar, diu que té una mica de mal de cap però confia en què li passi al arrancar, em sembla a mi que el què té és una mandra espantosa, jejeje, si estigués a casa seva avui l’ós hagués fet de les seves!

Anem a la Petitona a repassar les motxilles i acabar-nos de posar a punt per sortir, avui com que sortim en ordre invers a l’arribada d’ahir i cada 15 segons, ens toca sortir a les 6:50.

Amb 15 segons el Pere, que dona les sortides, té temps de fer “caxondeo” amb els nostres cognoms
-Ostres, quan tingueu fills es diran Val Xinxó..


Sortim més animats que el dissabte, ara ja sabem què és pedalar a les fosques només amb el frontal i per sort avui no comencem amb rampes sinó planejant, només ens hem de preocupar d’esquivar bassals. Així que comencem a pedalar, aviat atrapem a una parella i això ens anima més. Al primer trencall una mica perillós l’agafem bé però veiem que arriben pel camí de sota un bon grupet que se l’havien saltat, aprofitem per apretar una mica, tots aquests que no tindrem davant per atacar el PR de pujada que ve ara. Així doncs que al km 6 ataquem el primer tram tècnic del dia, m’enrabio perquè només agafar el corriol perdo tracció i he desmuntar, començo a empènyer la bici mentre veig com el Santi s’allunya a poc a poc, la pendent és important i no puc tornar a pujar, de seguida la ronyonada, perjudicada dels trams de pateio d’ahir, se’m torna a queixar, remugant vaig arrossegant la bici fins que arriba un replà i m’hi puc tornar a enfilar, fa un moment m’han passat els del Bicisprint i m’hi poso a roda, pim pam pim pam, encara que sigui a plat petit s’avança millor i em canso menys a dalt de la bici que empenyent.

Amb aquestes que sento – Vinga Ada! És el Ribi que més fresc que una rosa m’avança tranquil·lament com si la pujada no anés amb ell. L’alegria em dura poc en un dels llocs més estrets un noi de davant desmunta i els del darrera ens hi veiem obligats. Avanço una mica més arrossegant la bici quan passa el Ramon (Moixa), que també m’anima, amb aquestes atrapo a la Maria i la Barbara, dues noies amb qui ahir vam compartir un tram de ruta, ens repartim més ànims i segueixo endavant, per fi puc tornar a muntar, aquest cop ja fins dalt on m’espera el Santi amb el Ribi.
Arranquem ja juntets i al cap de no res passa el “bólido” Noe que em venta una plantofada al cul, jejeje! Ens despedim de la parella que es posen a pujar que no vegis. Tot pujant em ve al cap que no hem agafat ni un gel! El segon dia seguit de marató amb unes pujades llarguíssimes i nosaltres sense ni un gel, què hi farem!

Anem fent fins al primer avituallament, anem passant alguna parella i les que ens passen ho fan a saco, és clar, avui els pros han sortit els últims i els hi toca avançar a tothom, així que ens passen primer la Núria i la Mercè i després el Miki i l’Arnau...
Al avituallament, com ahir, aprofitem per arreplegar unes tisores i tallar les brides que ens aguanten els frontals als cascos. Piquem alguna cosa i marxem a buscar el sender de 6 kms que va ser l’estrella del breafing d’ahir, hi arribem acollonits però la veritat és que val la pena, un corriol molt maco al vessant pelat d’una muntanya, el principi i el final són ciclables totalment, el centre és més vertiginós, i s’han de superar un parell de passos complicats, en un d’ells, em quedo mig entravessada intentant passar la bici a l’altra banda sense matar-me quan apareix del no res un noi que ja carregat amb la seva bici agafa la meva amb el braç que li queda lliure i me la deixa a l’altra banda en un tres i no res. Merci!! Les vistes des del sender són memorables.

Quan arribem a la pista, tot i que el Pere ja ens havia avisat, ens passem un trencall força amagat que ens obliga a recular uns metres ara de pujada, recuperem el camí bo una mica més per corriol i enllacem amb la superpista de baixada on ens trobem amb el Jose i l’Eloy de Castelló. Ataquem els 9 kms de pista avall com l’aigua fins a Vilamur on hi ha el segon avituallament.
Sortim acollonits amb la pujada que ens espera, però no sabíem que encara falta una mica de baixada fins al riu del Cantó que està a 1057 metres. El travessem i ara sí comencen les rampes, que deu n’hi do, són ben fortes fins a Tornaford. A partir d’aquí la pista segueix pujant però de manera més suau, anem fent xino-xano, al nostre ritmillo passem a un que va sol amb el maillot d’Alpina i després ens passen un noi amb el que vem coincidir a Eivissa i el seu company. Se’ns fa llarga la pujada, tota l’estona amb la mateixa postura, ens animem una mica quan veiem que atrapem a una parella i quan ja no falta massa per arribar d’alt trobem altre cop el Jose i l’Eloy, omplint els bidons a un abeurador i a la següent curva a l’Esther! Abans d’arribar al avituallament encara hem de superar unes rampes del 15 per arribar als 1914 metres d’altitud on es troba el Tossal del Puial.

Buido un got d’aquarius, rescato el mapa per l’orientació i decidim sortir amb dues parelles més cap a la pista on ha sortit tothom, els castellonencs surten per una pista més a la dreta. Anem fent, hi ha baixades combinades amb pujades de platillo, arribem a una clariana i no veig clar de seguir per la pista, ens quedem amb el Santi mirant el mapa mentre la resta continuen, amb aquestes arriba l’Esther i la seva troupe i continuem tots junts. Sembla que hem triat bé la pista, de roderes n’hi ha un munt, això sí de baixar no baixa. Finalment arribem a un collet on trobem un grup que decideixen “tirar-se” muntanya avall justament per on no hi ha pista i en direcció contrària cap on finalment ho faremm nosaltres. Mentre discutim, mirem el perfil, el mapa, els comptaquilometres i tota la pesca arriba un altre grup. Els deixem i agafem la pista cap a l’esquerra, ara sí que toca baixar, primer fins a un nucli amb 4 cases i finalment fins al quart avituallament de Junyent. Ho hem fet bé! Es veu que hem fet una mica de volta però hem arribat a bon port, cosa que molts no han aconseguit.
Mengem un entrepà i llonganissa que estava boníssima, mentrestant arriben el Xavi i la Nuri, uns veterans de la Volta i el Santi i jo prosseguim. Toca pujada. Acollonits l’encarem però per sort és més suau del què pensàvem i cada vegada ens veiem més a prop de l’últim avituallament, quan de cop el Santi em diu:
- Vaig punxat!
No m’ho puc creure, ha punxat al mig d’una pista de pujada passat Biscarbó a 15 kms de la meta. És la roda de darrera, desmuntem i intentem reparar el més ràpid possible però no, la primera càmera que treiem no s’infla de cap manera, hem de recórrer a la segona i última càmera, amb aquestes passa el Pere & company amb el cotxe del Probike, s’asseguren que tinguem de tot i continuen. Ens passen els de Castelló i el Xavi i la Nuri i finalment continuem, al cap de res hem de tornar a parar perquè pensem que no hem inflat prou i tornem a posar pressió. Travessem la carretera del Port del Cantó i emprenem l’últim tram de pujada del dia, falten 7 kms per l’avituallament i després tot és baixada. Em desmoralitzo quan hem de tornar a parar perquè la roda del Santi està totalment desinflada, penso que hi ha alguna punxa que no hem trobat (tot i que hem revisat la coberta els dos) i que així no arribarem en lloc, però no portem més càmeres i el Santi decideix tornar a inflar i continuar. Arrenquem per enèsima vegada però tinc les cames com a pals: estic de mal humor, vaig pujant a pas de tortuga i amb la vista clavada a la roda del Santi i pensant que si hem de parar cada mig kilòmetre no arribarem mai tot i estar tan a prop. A sobre miro al roadbook unes vinyetes més avall i encara hem de tornar a pujar a 2017 metres d'alçada!

Per sort però la roda es manté, passem per davant del refugi del Rubió i al costat d’un rierol que fa unes beceroles on em donen ganes de banyar-me tot i que no fa molta calor. Creuem el riu i enfila que fa fort per superar els metres de desnivell que falten per arribar al últim control. Quina alegria quan el diviso! Encara hi trobem els de Castelló a punt per sortir.
Bevem i revisem la roda, segueix bé i jo ja no entenc res, el Santi m’explica que l’últim cop que hem inflat no ha tornat a posar el tap perquè li ha donat la sensació que amb el tap la vàlvula perdia i jo que penso:
- Punyetero m’ho haguessis pogut dir i no hagués pujat tan ratllada!


Ara sí amb alegria desbordant, agafem contentíssim 1/2 km de pujada que falta i ens deixem anar per la baixada cap al Refugi.
Arribem més contents que uns gínjols, ho hem aconseguit, SOM FINISHERS a la VOLTA A LA CERDANYA 2008!!

A aquesta etapa ens han sortit uns 80 kms i més de 2300 metres de desnivell i una alegria impresionant! La veritat és que com a parella hem anat de conya, rarament ens hem hagut d'esperar l'un a l'altre, només en algun tram de pujada tècnic que el Santi no sé com s'ho fa que els supera tots sense entrebancs, em sembla que podríem repetir i tot!
Per acabar una dutxa amb aigua tèbia i a dinar, amb la Noe i el Ribi que encara no han marxat i anar saludant i despedint-nos d'un munt de gent fins la pròxima aventura (l'Arnau i la Beth, els de Castelló, la Sònia dels Malalts de Bici, el Xavi i la Nuri...)


dijous, 25 de setembre del 2008

Volta a la Cerdanya'08. 1ª Etapa




Sona el despertador,5 del matí mare meva s’ha d’estar fatal per aixecar-se aquestes hores per anar en bici... Quant encara tot just m’aixecava del llit passa per davant el Charlie entonant el ja famós crit de guerra:

- Jaume t’odio!!!!!!!!!!!!
Quin humor a les 5 del matí serà el Ritmo Bisonte?? Be ens incorporem i vestim com podem, per el meu cap ja tinc instal·lada una veueta que em va dient:
- Que collons fots aquí!!!

I cap a esmorzar amb la sorpresa al arribar de trobar una senyora cua.. uff aixó no fa mes que posar-nos encara mes nerviosos, els minuts passen i encara em de preparar les motxilles i esmorzar. Ja en la furgo preparant les coses comencen a passar les primeres parelles, quin estres encara no hem sortit i ja anem de cul!!!!!!!!!!!




Arriba el moment de la sortida, estic fet un manyoc de nervis que si controla els parcials,mira el roadbook i tot sense matar-te al damunt de la bici . Sortim , es fosc de nassos, el frontal il·lumina perfectament el roadbook i el conta però lo que es camí no veig un caraio així que pedra que hi ha pedra que em menjo!!






Per fer la cosa mes simpàtica el camí s’enfila amb unes rampes tremendes que quasi agraeixo de no veure...

Aquests primers quilometres seguir el roadbook es complicadíssim hi ha poca llum i tot es ve igual, aixó fa que arribant a un prat veiem gent aparèixer de tots els costats, nosaltres per sort anem be! El camí aixó si no para d’enfilar-se fins al punt que ja no tenim mes remei que empènyer, en quatre quilometres ja ens hem enfilat fins als 2160mts (sortíem de 1700), la cosa promet!!

Arribem al primer avituallament situat als 9km’s , nomes arribar busquem desesperadament unes tisores per treure’ns els frontals del casc, a l’Ada li molesta i a mi a causa del pes em balla el casc per tot arreu,caòtic! Mengem, bevem i al lio!




Ara per sort agafem una pista de baixada, perfecte per relaxar una mica les cames, fins al Coll d’Ares on fem quatre quilometrets mès de pujada que ens tornen a situar per sobre dels 2100 mts, mare meva que son altes les muntanyes aquí...

Un cop a dalt per compensar quatre mes però ara de baixada, despres d’un puja –baixa i passar per el segon avituallament ,arribem a Os de Civis (1512 m) zona històricament de contrabandistes ja que està tocant a Andorra.




D’aquí endavant la cosa es tornava a posar ben costeruda, primer uns quatre km de pista amunt que ens deixava al començament d’un corriol cada menys practicable fins arribar al punt culminant de creuar una roca grimpant amb la bici a l’esquena. Aquí ens tocarà caminar una estoneta i treure fum de les cames...

Desprès del pateio seguim pujant i aquesta serà la tònica ja que entre el C2 i C3 tenim ni mes ni menys que 14 quilometres de pujada i per rematar-ho els últims 6 per carretera fins dalt del Port de Cabus (2307mt) on es l’avituallament.








Portem 42km i un munt de desnivell però tot i tenir les cames destrossades les sensacions son bones, portem un bon ritme,estem aguantant i per el camí ja em gaudit de moments i vistes impagables com veure fer-se de dia enmig d’aquelles muntanyes immenses, fantàstic! .


En aquest control ja tenien entrepans preparats per dinar , així que tot i que son les dotze aprofitem per recuperar calories.



Desprès de suar i patir per arribar a dalt del Port ara toca deixar-se caure una estoneta, ni mes ni menys que 16 quilometres de baixada passant per el mític poble de Tor on per si de cas passem ràpid jeje! . Desprès quatre mes de pujada tot passant per una caseta de la Duana, seguim de baixada per una pista on en plena corba surt un corriol que hem d’agafar. Com no amb l’emoció de la baixada hem de recular 300mt per agafar el camí que ja ens havíem passat.... Aquí un corriol distret que ja ens deixa en una pujada de tres quilometrets fins al C4 on comença el temut tram d’Orientació!!!

En l’avituallament la situació es ben còmica, tothom mirant mapes i especulant quin pot ser el camí correcte a seguir, que si mira la brúixola,comprova l’altímetre... A mi la situació em supera , no portem ni altímetre ni brúixola i lo que veia clar sobre paper ara en el lloc no situo res . La missió de la proba es anar del C4 fins al C5 passa’n per un punt de control (P4) i guiant-te amb un mapa, definitivament molt complicat per mi!!

Així que la millor opció es esperar que surti algú i marxar en grup amb sort encara encertarem el camí... D’aquesta manera sortim cap amunt, fins al P4 no hi gaire problema , pista amunt amb un parell de trencalls, d’aquí a arribar al C5 ja es un altre historia...

D’aquest tros l’únic que sabíem es que s‘havia de fer un forapista i trobar un corriol ¿? , dit i fet un grup es fica enmig d’un bosc ben espès, especialment de bardisses i nosaltres com no darrera! El tram es a peu , literalment apartant branques i obrint-nos pas com podem , per flipar però per sorpresa meva desprès d’unes quantes esgarrapades anem a parar a un caminet ciclabe! A mi el camí fins allà ja m’havia semblat prou dolent però sembla que hi ha qui ho va millorar .... Quant portavem uns 500mt de caminet bo veiem aparèixer un grup que estaven baixant literalment per les roques en un lloc d’allò mes impracticable, tremendo!!!

El caminet baixa fins que trobem una pista que ja s’enfila fins al Col de So (1920m) on està l’avituallament, uff i com s’enfila les meves cames passen autèntics maldecaps per portar-me fins dalt, portem 80kms i les forces van justetes!!! Però un cop a dalt som conscients que ja em passat el pitjor, mengem ,bebem , ens fotem un gel i marxem decidits a fer els últims 18km!!!

D’aquets poca historia .nomes sortir fem un grapat de quilometres de baixada i empalmem amb el últim port del dia d’uns 8kms però que va pujant suament, curiosament i contra pronòstic els últims quatre quilometres encara ens permetem el luxe d’apretar una mica i avançar algunes parelles!!!

No te preu la cara d’emoció i alegria a l’arribar que se’ns va posar, estàvem d’allò mes orgullosos ja que a diferencia d’altres el nostre objectiu era acabar!!




Els números:

100km +- , en 9:59 parades incloses i en la posició 39 de 101 , qualsevol diria que la nostra por al matí era quedar-nos els últims sols!!!


Ah i com diu l'Ebis si no hi han vaques no es la Volta a la Cerdanya, així que:


dilluns, 22 de setembre del 2008

Volta a la Cerdanya'08. El pròleg

A quarts de 7 de la tarda i amb tots els nervis del món ens plantem al Refugi de la Basseta a Sant Joan de l’Erm, després de superar un port de muntanya que “se las trae”. De seguida ens ve a rebre l’Esther de Castelló i fem intercanvi de CD’s amb les fotos de la ruta de l’Ermità. Ens trobem també amb la Núria, el Miki i la Mercè. La fem petar una estona i al veure que els de l’organització es fan esperar anem a posar a punt 4 coses de les bicis: instal·lem els porta-mapes, revisem la presió de les rodes... al cap d’una estona arriben la Noe i el Ribi que munten la tenda darrera la Petitona (la furgo).
La Petitona aparcada. Els primers en arribar, el Miki, la Núria i l'Esther:


El Ribi i la Noe preparant la suite, la manta que no falti!


A poc a poc va arribant gent coneguda, el Ramon (Moixa), els Victors (Wizard i Alkon), l’Arnau… l’ambient és genial, bicis i més bicis, tendes de campanya i ciclistes amunt i avall ansiosos per recollir els roadbooks i així tenir més pistes de la ruta que ens espera.
Cap a les 20:00h arriben els de Probike, munten el tinglado i es posen a repartir dorsals, el kit de benvinguda (dues barretes i 1 jersei) i l’esperat roadbook i mapes. Com que nosaltres som nous en tot això ens deixem portar pels experts i parem les orelles per assabentar-nos de tot allò que ens pugui ser útil durant la ruta.

Després de la cua de rigor ens posem a sopar un plat de pasta amb tomàquet i bistec que ens han preparar al refugi. Mentrestant arriben la Carol i el Charlie que també munten la tenda al costat nostre.

Havent sopat toca el breafing, a càrrec del Pere de Probike, si estàvem nerviosos ho acabem més, ho pinta tot força negre, el què sembla dur resulta que serà duríssim: rampes per fer a peu, llocs on perdre’s fàcilment, per fer els primers 9 kilòmetres anant bé ens hi estarem 2:30h, per fer el tram d’orientació ens recomana que ens tirem bosc avall, si hem d’abandonar que ho fem al kilòmetre 25 sinó les passarem magres... els que ja s’ho coneixien treuen ferro al assumpte, els que ens estrenem estem ben acollonits!
Els experts analitzant el roadbook i el mapa del tram d'orientació:



Per acabar, per sorteig es tria la que serà la primera parella en sortir, que ho faran a les 6:30, i a partir del dorsal d’aquesta aniran sortint totes les parelles cada 20 segons. Les afortunades, o no, són la Núria i la Mercè que tenen el dorsal 41, així doncs que nosaltres, com que tenim el 22 serem dels últims en sortir, això encara ens fa menys gràcia, em penso que només sortir ens quedarem els últims, l'avantatge és que haurem de pedalar amb menys estona de foscor.

Amb un munt de noticies per pair i les motxilles sense fer anem a dormir que demà ens toca matinar, posem el despertador a les 5:00h i ens disposem a descansar, que bona falta ens farà per superar el nostre gran repte: la Volta a la Cerdanya 2008!
Com ens anirà...

dilluns, 15 de setembre del 2008

Que bé que m'ho he passat. 1a Marxa Btt Specialized-Valbuena

El diumenge al matí agafo la furgo i poso el pilot automàtic cap a Viladecans on es celebra la 1ª Marxa Btt Specialized-Valbuena, una marxa només per noies (+ algun infiltrat) per promocionar la btt entre el sector femení. En total vàrem ser unes 128.
Em poso a descarregar la bici i immediatament arriba la Noe molt ben acompanyada amb la Sílvia i l’Annabel, a ella no tenia el gust de conèixer-la personalment però vaig poder confirmar que, tal i com m’imaginava, desborda simpatia!
Anem a inscriure’ns i veig el Sergio que em presenta per fi a la Laura, amb qui encara no havíem coincidit, ja era hora! Al tren s’han trobat amb la Gemma que també venia a pedalar.
La inscripció està molt bé, ens obsequien amb uns guants Specialized i una càmara, només per això ja valen la pena els 10 euros de la inscripció (totes les pedalades haurien de ser així!!).
Per sorpresa meva em trobo també el Juan i la Isabel, la parella amb qui vem compartir el viatge durant la Volta Eivissa, m’alegra veure’ls de nou. El Juan em pregunta pel Santi així tindria algú amb qui fer-la petar mentre nosaltres pedalem, però avui ha decidit quedar-se a casa descansant, tot i que ja li he dit que si s’afeitava la perilla podria haver colat i tot… em sembla que la idea no l'ha convençut!
Amb l'Isabel

Per mi però les sorpreses no s’acaben aquí, prenem la sortida i poc després sento una veu riallera que em saluda,
-Hola, vem coincidir a la Volta Eivissa! Què tal?
És veritat, me la miro i és la noia de la KTM impecable que viatjava amb nosaltres cap a Eivissa. Es diu Aurora, estem una bona estona xerrant fins que ella decideix anar tirant.
L'Aurora i la seva KTM

Aprofito la ruta per anar coneixent a la Laura, fent-la petar amb la Sílvia, la Isabel, de tant en tant paro a fer alguna fotillo i de cop arribem al primer avituallament. Decideixo esperar a que vinguin la Noe i l’Annabel per fer'ls-hi també unes fotos, però quan ja porto una estona i veig que no arriben arrenco cap al circuit llarg que ja fa una estona que no hi va ningú.
La Sílvia, la Laura i l'infiltrat

Pel camí em trobo una noia amb problemes de mecànica (per sort no era gran cosa, una cadena encallada fora de lloc), li dono un cop de mà i continuem la ruta. Després de l’avituallament hi ha algunes pujades tècniques, que afegeixen emoció al circuit i ens fan suar, olé per l’organització! A part de pujades també han posat animadors en algunes curves, això també s’ha d’agraïr jejejeje!
En un tram de baixada em trobo la Raquel, una noia amb la que havíem coincidit l’any passat en varies pedalades però amb qui no havia parlat mai. Estem una estona xerrant, ella aquest any també s’ha tirat a les maratons i ha fet la Pedals de Foc, la Bi6000... vaja que tampoc ha parat, quedem de veure’ns a la Selènika, a veure si encara em queden forces després de la Volta a la Cerdanya...

Segueixo distreta i em retrobo amb la Sílvia, uf una altra pujada costeruda que se les te per arribar a dalt i quan menys m’ho espero arriba la Noe com una bala, ens saluda i es posa a tirar, no em queda més remei que intentar-la seguir, jejeje, s’ha acabat això d’anar de tranquis! Així que els últims 8 kilometres els intento fer a roda de la Noe, sort que la major part són de baixada perquè la meva cama esquerra està de ressaca del Turó i al més mínim “repaxonet” se’m queda pata-palo total.
Sense adonarnos-en arribem al final i amb menys kilometres dels esperats, no arriba a 24 en lloc dels 29. Ens estan esperat l’speaker que ens obsequia amb unes flors i l’Annabel, que al final s’ha decantat per la curta i ha enviat a la Noe a la meva cacera.
A l'arribada amb l'speaker i la Montse


En resum una matinal genial, he conegut a noves bikers estupendes i he coincidit amb gent que feia temps que no veia, vaja que he gastat més saliva que una altra cosa, ens hem fet un munt de fotos i ens hem divertit fent els què ens agrada, anar en bici!