dimarts, 27 de maig del 2008

Solsona passada per aigua


Últimament sembla que no escoltem.. es passen la setmana dient que el cap de setmana pluges i nosaltres què fem... doncs de camping cap a Solsona. Així dissabte ben dinat marxavem cap a Solsona amb l’intenció de deixar els trastos ràpid al camping i anar a Sant Llorenç de Morunys a veure la crono de la copa Catalana. Mare meva quines presses que te el personal, uff m’estressava de veure passar la gent treien el fetge per la boca!! Entre aquets uns quants coneguts que aprofitem per animar, Nuri, Miki, Arnau, Mercè, Sandra i d’altres.. Be tota una experiencia això de mirar-s’ho tranquil·lament m’entres els altres esbufeguen jejejeje!!!


Bé fem el turista una estoneta i cap al camping a sopar que demà ens toca a nosaltres patir en la Marxa del Solsones. Despres d’un soparet al bar (ens quedem sense gas per cuinar...) a dormir. A l'estona ja comença a ploure i ja no pararia fins... a parat ja??? Ens aixequem al matí amb la pluja, amb trastos per recollir que havíem deixat fora, corre cap aquí corre cap allà.. Un desastre i a més a més una certesa de que avui no agafaríem la bici, que era de bojos... Recollim tot i se’ns ocurreix la genial idea de passar per Solsona per veure com pinta la sortida, arribem i veiem tot de sonats amb impermeables preparant-se per sortir... mare meva i ara què fem, doncs seguir la tònica i posar-nos l’impermeable i plantar-nos a la sortida tot enganyant-nos dient algú així com:
- Fem la curta i ja serà molt...
Així que ja estem els tres en el lio, l’Ada,mon germà i un servidor, bé i la omnipresent pluja!!!
Comencem la ruta i la baralla amb el fang, en un principi intento apretar una mica però ràpid m’adono que el meu cos encara no sap que carai fa allà .. M’ho prenc mes tranquil·lament el recorregut per si sol ja es prou duret i en aquelles condicions encara mes .


Veig que a l'Ada l'hi costa seguir-me i això si que m'estranya... parlo amb ella i hem comenta que avui es ella qui no es troba gaire bé de la panxa, quin parell! Tot i això quan arriba el trencall entre la curta (30+-) o les altres(48 o 65) de lo pensat a la sortida res de res, els dos cap a les opcions llargues, si és que!!


El temps segueix en la seva línia,plovent i el terreny cada cop mes relliscós. Durant el camí coincidim amb un dels de Guissona (no recordo el nom..) que vem conèixer a la Pedals , faig un trosset amb ell tot comentant que sembla que encara portem les alforges posades, com costa de moure la bici.

En el quilòmetre 26+- arribem al segon avituallament, només baixar de la bici em ve el company de Guissona pot d’oli en mà i m’engrassa la bici! Si senyor ,bona gent!! En aquest avituallament hi ha el trencall definitiu entre la llarga i la mitjana, on òbviament tal com està el terreny la majoria opta per la mitjana.. l’Ada ho te clar la panxa li està donant el matí i avui no es el millor dia per invents, així que amb molt criteri decideix fer la mitjana. Jo de criteri mes aviat poquet i de seny doncs tampoc... M’esperen per davant 44km, uns 1500mt de desnivell + , molta aigua i encara més fang! Davant meu veig un parell que deuen estar tan centrats com jo i fan la mateixa tria...

I aquí com no per si el dia no era prou dolent va aparèixer el senyor Murphy, al quart d’hora de rodar es va fotre a ploure a bots i barrals com si no plogués prou ja ,quins collons!! D’aquí endavant ja vaig tenir clar que la decisió no va ser la correcte. Ara ja tot era un autèntic fangar, la meitat de les pujades havia de baixar ja que no hem movia de lloc,allò era ciclocross i del bo jeje!


Arribo a l’avituallament on tant a mi com als altres dos que seguien ens miren amb una cara com dient:

- Nanos s’hi us veiéssiu la fila que porteu de fang fins les orelles i xops de cap a peus, plegaríeu ja!!

L’home de l’avituallament per exemplificar-ho ens comenta que el trencall de la llarga l’han agafat uns 50 però que fins a l’avituallament han arribat poc mes de 20.... és a dir que la gent ha agafat tot de camins alternatius per retallar.... Continuo una miqueta desanimat, és molt frustrant intentar rodar amb tant fang i els quilometres costen molt de passar, a mes pràcticament vaig sol tota l’estona. Passo estones de tot, llocs on no puc anar recte del fang, pujades que toca caminar, algun bassal on quasi m’hi banyo de profund que era, la típica paret que et trobes i has de fer a peu però amb tant fang que vas més enrere que amunt, és igual que les rampes d’Humor Amarillo!!!

Un dels moments curiosos va ser quan m’adelanten un parell de motos,penso: vaig l’últim, això es de bojos i ara em diran que si vull plegar o algu... Doncs no, passen de llarg sense dir res, jo segueixo com puc i als 200mt. me’ls trobo parats esperant-me amb una ampolla d’aigua!!! Sensacional, això es servei per els patidors jejeje. Van passant les hores i segueix plovent i jo encara ben lluny... Quan veig que son la una tinc una alegria penso, l’Ada ja haurà arribat però el següent pensament és, a mi em queda més d’una hora, amb sort.....

Quant arribo a l’últim avituallament en teoria ja només queden uns cinc quilòmetres yuhuhuhu, surto motivat però resulta que el tema encara podia empitjorar.... resulta que ara ve una trialera llarga i complicada i com no podia ser d’un altre manera em quedo sense pastilles de fre de darrera, quin horror!! Vaig baixant com puc ,apretant les dents i en alguns moments inclús ajudant-me amb les bambes per frenar, patètic!! Fins que arribo un lloc amb un cartell molt simpàtic que posà ‘Molt Dificil’ i jo tossut i sense frens que m’hi poso. I es clar acabo sortint volant per davant la bici amb tombarella inclosa... D’aquí al que queda de trialera hem passo al ciclocros es a dir a córrer baixat de la bici!! Bé semblava que no arribaria mai el moment però per fi arribo a la carretera que hem porta a Solsona, un parell de rotondes i al fons veig la plaça de l’arribada, sprinto de l’emoció i veig la figura de l’Ada sota un paraigües animant, oeoeoe,a mon germà i a la Maria Júlia. Arribo i la gent de l’organització aplaudint, segur que era per la mala pinta que feina jejeje!!! Finalment 70 km i 6h 40min de pluja!!! Recullo els obsequis i l’Ada m’indica literalment on hi ha un rentat de cotxes per rentar la bici i a mi!!! Ah i tot i trobar-se malament m'assabento que l'Ada ha arribat la primera del recorregut mitjà,molt bé!!


Acabem dinant a Solsona tot explicant batalletes i recuperant temperatura....


Us presento el Joan i el Marc


La setmana passada vaig anar a veure la Irene, el Rafa i els seus nens. El Joan i el Marc ja tenen 4 mesos i estan més que esplèndits!!

Marc ......................................Joan

dilluns, 19 de maig del 2008

Un entreno de luxe!

Després de superar els controls dels mossos, hem arribat els primers a Can Ribi & Noe a Cabrera de Mar. Mica en mica va arribant la resta, l'Ebis i en Power, en Raah, el Totgas, el Wizard i el Alkon, la Carol i 4 maresmeños. Passen pocs minuts de les 8:00h i comencem a pedalar. Estem nerviosos des del dijous, quan la Noe ens va proposar una ruta ben sucosa, 150 kilometrets de no res amb força desnivell... i és que n'hi ha que s'han d'entrenar pel Soplao o per la Pedals NonStop, d'altres com nosaltres, simplement estem com una cabra, i és que a qui se li acut fotres en aquets follons??


Com no pot ser d'una altra manera, per dirigir-nos al Montseny, primer hem de creuar la serralada Litoral i és clar, toca pujar, aquest cop cap el Santuari del Corredor. Evidentment, tot el què puja baixa però no sé perquè normalment les pujades predominen en la memòria i aquest és el cas de les pujades d'avui: Santa Fe del Montseny i Matagalls xic... després d'un petit descontrol en un corriol baixant del Corredor, on ens pensem que hem perdut el guia, seguim cap a Gualba, allà fem el merescut "atracament" al forn i tot seguit comencem amb la senyora pujada, res, 18 kilometres d'insistent pujada. Avui sembla que no és el nostre dia, jo, des de que hem sortit que tinc les cames anquilosades i el Santi ressacós dels problemes de panxa que ha tingut aquesta setmana a més té problemes amb el canvi de la bici: no accepta el plat petit i amb les prespectives d'avui no és la millor noticia! Així que remugant anem fent xino-xano per la cua del peloton. Tot i que divisem núvols amenaçadors, el sol apreta i converteix la primera part de la pujada en una sauna humida, sort que a mesura que ens enfilem la pista passa a ser coberta, la fageda està magnifica! Tot el contrari que nosaltres, el Santi segueix patint sense poder posar el plat petit i jo m'hi solidaritzo, a part, no puc evitar recordar quan el 2002 varem pujar d'Arbucies a Santa Fe del Montseny amb el meu cunyat... uf allò sí que va ser dur! I sinó mireu quines cares un cop d'alt:
Superada la pujada a Santa Fe i amb el canvi del Santi arreglat (gràcies Power!), ens abandonen l'Alkon i en Raah que per avui ja n'han tingut prou. Nosaltres ataquem els entrepans, qui pot s'abriga i a baixar fins a Viladrau, seguim una mica per carretera fins un trencall on agafem el Meridià Verd cap a Sant Segimon (aprox) i aquí en Ribi ens avisa que venen uns 7-8 kms amb dures rampes, agafat-hi!! La noticia és desmoralitzadora, i fa el seu afecte en més d'un i és que comencem l'ascensió amb més de 80 kms a les cames!

Reemprenem la marxa i noto una millora considerable, les cames han decidit posar-se a funcionar ara, quina alegria, més val tard que mai! Això s'ha d'aprofitar i tiro amb alegria amunt! S'ha de dir que hi ha uns rampots que foten por! De cop diviso en Totgas descansant ajagut a l'herba, uf un descans, és font Pomereta (gràcies Jorge!) i aprofitem per fer una paradeta i alguns remullar-se els peus.


Seguim la pujada cap al Matagalls xic el bosc deixa pas a la muntanya pelada i a l'esquerra divisem Sant Segimon. Hi ha boira i es mou ràpidament. Després d'empènyer la bici per un trosset més pedregós comencem a baixar cap a Coll Formic, on toca berenar, arrasem amb les galetes Principe del bar. Per si no fos prou, hem d'arribar al Pla de la Calma, el terreny va pujant amb suavitat (sort perquè a hores d'ara) i la boira ara sí, fa acta de presència de ple.

La baixada a Vallforners, se'm fa llarguíssima, com pot ser que l'altra dia pugéssim per aquí? Acabo amb les mans i els peus baldats de tanta pedra, sembla que quantes més n'intentes esquivar més te'n menges!

Som a Cànoves, aquí sembla que ha caigut un bon ruixat, sort que avui hem esquivat la pluja. Ja hem fet lo gros però per arribar la furgo ningú ens salva d'haver de remuntar la serralada litoral de nou. Sort que els "jefes" es porten bé i tornem per una zona suau, de Cardedeu pel Collet i llavors ja de baixada cap a Cabrera. Ho hem aconseguit!! 150 kms i 3500 metres de desnivell: new record per nosaltres! Gràcies Noe & Ribi per la ruta i la resta per la companyia! Noe no sé com t'ho fas però cada vegada que sortim amb vosaltres ens superem, com bé ha dit en Ribi: ara però ja serà difícil! I és que o posen més hores al dia o haurem de fer servir els frontals!


dijous, 15 de maig del 2008

Pedals de Fang. Trans-transvassament Etapa 2


Prenafeta - Castellbell i el Vilar

Desprès de caure inconscients al llit, res millor que fotre’s una bona pallissa per dormir plans, ens aixequem amb les ja conegudes pors del segon dia, respondran les cames?? Plourà?? Be primer lo primer arrepleguem tot lo que portàvem ahir posat es a dir tot lo que està xop i a cop de secador a intentar eixugar lo més possible.. . Un cop amb la roba més o menys en condicions toca ressuscitar les bicis , a treure fang i posar oli! I lo més difícil pel final, ressuscitar nosaltres!! Un cop tot al seu lloc en Francesc anuncia que ell comença a rodar i com sabem que s’ho coneix, tot déu marxa darrera. En qüestió de pocs metres comencem una rampa duríssima la qual ens treu la son de les orelles a tots. Fa un quart d’hora que he sortit i ja estic suant , per sort les sensacions són bones i per sorpresa meva les cames es porten prou bé. Agafem una baixada i allò comença a semblar un circuit de Dirt-Track , fang per tot arreu ... tot i això els primers trenta quilometres passen prou bé i parem a esmorzar un entrepà que portem del lloc on hem dormit (per cert el lloc molt bé però l’entrepà ben sec!) D’aquí endavant el tema es complica moltíssim, el Gr. te molts trams de corriol en pujada i quan agafem trossos de pista ens enfonsem literalment en el fang,no hi manera d’avançar... En tot aquest garbuix de camins pugem per un corriol trialero fins als peus de les runes del castell de Queralt, ben xulo.




El tema comença a ser una miqueta desesperant, ens deixem les banyes per avançar amb el fang i per fer corriols de pujada però els quilometres no surten , el terreny es complicat i a més com que anem amb el grup de davant fem paradetes per marcar les cruïlles . En tot després de totes les baralles arribem a una carretera,en teoria tocaria creuar i continuar per el ‘fantàstic Gr.’ però decidim agafar la carretera per aconseguir arribar al lloc de dinar a una hora decent, amb les coses de menjar no es juga!!!, no sense abans deixar una nota a boli punxada d’un pal amb gomets inclosos indicant al grup de darrera el canvi de ruta. Fins al lloc de dinar a la Pobla de Claramunt tenim uns 15 km. que devorem en un moment. En el restaurant, en una terrasseta el primer moment de glòria abans de dinar, asseguts còmodament i amb una clara a les mans, això es vida!

Ens fan entrar per dinar i passem a un saló on un rere l’altre preguntem:
- Qui es casa?
Molt arreglat el lloc i el més important dinem de collons, macarrons (com no!), llenguado a la salsa d’avellanes (ummm) , crema catalana i cafetonet. Son 2/4 de quatre, portem 60km. i ens falten uns 40 per davant. Així que arrenquem amb la noticia de que ara amb la panxa plena tenim per davant una pujada de més de 500mt. desnivell.. més que suficient per fer la digestió de tots i cadascun dels plats! D’aquí fins l’arribada aniríem en un grupet compacte devorant quilometres, bé els nostres companys devorant-los i nosaltres treien la llengua per seguir-los jeje! Un d’aquells moments macos el tenim desprès d’una llarga pujada quan divisem les muntanyes de Montserrat, és com un cartell de benvinguda tot i que ens queda un trosset..


Resumeixo una mica que sembla una novel•la... passem pel Bruc i per el costat del seu túnel, fem una volta turística per Collbató (maco per cert) i ens deixem caure fins a Monistrol. Aquí ja només ens queda arribar a Castellbell i ascendir fins l’estació (collons que amunt la van possar..) .A Castellbell entrem a les 18:15 +- just quan passa el tren per l’estació així com que només passa un tren cada hora decidim fer temps davant d’una gerra en el poble abans d’esperar a l’estació. Davant de la cervesseta i amb la feina feta tot son cares de satisfacció, arribada l’hora fem l’ascensió a l’estació on esperem el tren que ens portarà a casa.



A falta de menys de cinc minuts arriba un altre grup esbufegant , just a temps! Viatget de tren, foto de grup a Sabadell i cap a casa !!! Un gran cap de setmana, 218 kms, una tona de fang, uns quants litres de pluja i molts bons moments viscuts amb tota la troupe (Santis Ortega, Carles, Jordis, Ramon, Francis, Arnau, Aleix, Valentí, Pau, Eloi, Gemma, Edu, Xavis, Martí, Marquitos, Héctor, Mingo, Marcelo, Lluís, Josep...)

dimecres, 14 de maig del 2008

Pedals de Fang. Trans-transvassament Etapa 1

Mora la Nova- Prenafeta


Aprofitant que el dilluns 12/05 tenim festa i passant de les previsions meteorològiques que pronostiquen aigua i més aigua, ens apuntem a la 5a Trans-Cat que organitzen els de l'Escapa. La veritat és que anem a demanar informació i ens deixem enredar fàcilment pel Ramon. Com que aquest any es porta el tema dels transvassaments, han decidit canviar la ruta i n'han dissenyat una que porta de l'Ebre al Ripoll, un total d'uns 220 kms que està previst que recorreguem en 2 dies.


Nit del dissabte al diumenge, són les 4:15h i sona el despertador, obro un ull i paro les orelles...uf per sort ha deixat de ploure. Com zombis esmorzem alguna coseta, ens enfundem els culots, agafem les motxilles i les bicis i cap a la Renfe. Causem expectació entre la canalla que està fent botellon i no és d'estranyar! Hem aconseguit arribar eixuts a l'estació no les teníem totes, porta dos dies sense parar de ploure, especialment a la zona de Tarragona.


A l'estació anem fent colla i puntual a les 5:10 surt el tren cap a Bcn. Un cop a St. Andreu Arenal hem de fer transbord a St. Andreu Comptal, quan aconseguim trobar l'estació enganyem a un revisor perquè ens tanqui un vagó per nosaltres i és que trenta bicis fan de mal posar sense obstaculitzar les portes. Així doncs, amb un Catalunya Express, que d'AVE en té ben poc, tirem cap a Mora la Nova, aprofitem el viatge per descansar, esmorzar, anar-nos coneixent i sobretot mirar el cel per la finestra: si us plau, que no ens plogui!




Ha costat però després de més de dues hores i mitja arribem al destí. Estem tots ansiosos per començar a pedalar, és un luxe aquest cop tenim furgo d'assistència i tot! Arribem a Mora d'Ebre on fem una parada a omplir unes ampolles d'aigua de l'Ebre per simbolitzar el Transvassament. I a partir d'aquí comencem en serio la ruta, som una colla ben variada, com sempre de noies poques, la Gemma i jo, els Santis Ortega (pare i fill collonuts, dels pocs que ja coneixiem), un que fa la ruta al seu aire amb bici de carretera, uns amb gps, un amb mapa a lo tradicional, els pros amb les bicis més modernes, els ruteros farts de fer kilometres i algun més enganyat que altre que s'estrena en això de les kilometrades.

A Gàrcia deixem l'Ebre per agafar sender i endinsar-nos per una ruta que ens durà pels poblets més magnifics del Priorat. Només tastar el camí ens trobem amb el que serà el nostre company inseparable, volguem o NO, durant els 2 dies: el FANG. I què ens esperavem doncs després dels aiguats d'aquets dies? Encara sort que, de moment, no plou.
Començo patosa, relliscada de pujada i faig baixar de la bici a la meitat del grup (amb la ràbia que em fa!), caiguda a la primera mini trialera i sortida de cadena al pròxim canvi de plat....merda, merda i merda, espero anar escalfant i poder demostrar que tan dolenta no sóc, jejeje! Per sort, poso cadena a lloc i endavant que no ha estat res. El Santi m'espera, li explico les desventures i m'adono que la seva bici fa un nyigui-nyogui pel fang que déu n'hi do i estem al km 15!!
Aviat ens adonem que s'aniran fent grupets, durant el matí d'aquest primer dia n'hi ha bàsicament dos, els que espantats pel primer tram de fang i veient que falten 90 kms decideixen passar-se al asfalt per arribar a Gratallops i els que fent veure que això del fang no va amb nosaltres ens atrevim amb el recorregut original i val la pena, les visites són impresionants, trencats, vinyes, roques enormes amb formes curiosíssimes..., això sí l´últim tram toca enfilar-se (i quan dic enfilar-se vull dir enfilar-se) a Gratallops per carretera i amb xim-xim inclòs, sort que ens espera una paradeta per esmorzar.
Recuperem forces i ja la tornem a tenir liada, es veu que alguns han estat demanant informació als entesos del poble, que han aconsellat que seguim per carretera ja que la pista que tenim intenció de seguir queda tallada per una riera que baixa amb més de mig metro d'aigua... els més assenyats, els hi fan cas i uns quants incrèduls ens deixem anar a comprovar l'estat de la crescuda de la riera.... és evident que pedalant no podrem passar però qui ens ho impedeix fer-ho a peu i carregant les bicis?? Ningú! Doncs apa som-hi, ens descalsem, arremanguem (alguns més que d'altres) i a creuar i remuntar el riu. En el punt central l'aigua ens arriba a les natges i costa caminar contracorrent però el més emprenyador són les pedres que se'ns claven als peus! Prova superada!




Tot seguint el GR voregem un munt de poblets encantadors, Torroja del Priorat, Escaladei, Poboleda... El sol i núvols es van tornant i la colla es reagrupa per dinar a Cornudella de Montsant on el Francis ha muntat un pic-nic estupendo, truita de patates, croquetes, amanida d'arròs, reposem una mica, engreixem les bicis i cadascú va arrancant a mesura que ho veu bé. El Santi i jo sortim sols, uns quants han anat tirant i uns altres han anat a fer un cafè, preferim anar fent perquè sabem que ens toca la pujada més llarga i amb més pendent del dia i a més és d'asfalt. Costa arrancar, entre els 60 kms que ja portem a les cames, la panxa plena i a més pujant... però no hi ha volta de full, abans d'arribar a Siurana hem d'agafar una pista que va cap a Prades, cofois i pensant-nos que ja havíem acabat amb la pujada del dia ens trobem que no, la pista segueix pujant, igual o pitjor que la carretera, què hi farem!
El cel s'encapota de mala manera i ens veiem xops d'un moment a l'altra, però aguanta. Això sí el fang és omnipresent, les tormentes d'aquets dies han estat fortes, ens trobem forces arbres tumbats al mig del camí. Atrapem un grup d'escapats i amb ells acabarem tota la ruta. Des del dinar i fins ara, com que no portem gps ni mapes hem anat seguint les roderes d'aquest grup, tasca fàcil gràcies al fang (algo de bo havia de tenir).
A tots plegats la pujada se'ns ha fet més llarga del què esperavem i ens agafem la baixada amb ganes fins que novament arribem a una riera que baixa alegre i que hem d'atravessar. No és ni molt menys profunda com la primera però baixa amb ganes i porta un parell de pams d'aigua, quan hi arribo el Santi ja ha creuat sucant una mica els peus arribant a l'altra banda, la resta no ho veiem clar, el Santi m'anima a passar sobre la bici, vinga dona que tu pots, segueixo sense veure-ho clar però com que ningú s'hi tira, ho faig jo i.... pataxof! Un pinyo estupendo, d'aquets de clavada de roda de davant i la bici que vol passar-te per sobre, davant de mitja dotzena de ciclistes que he conegut avui mateix, m'encanta! M'aixeco com puc, cabrejada però intenant fer bona cara, xopa com una arangada de cintura en avall prossegueixo m'entre el Santi es disculpa per haver-me animat a passar... cap problema però desitjo amb totes les forces que surti el sol, però tot el contrari, comencen a caure gotes... la baixada no dura prou pel nostre gust. Arribats a Capafonts seguim per una pista que força planera però que entre el fang, el cansanci i la pluja que cada vegada cau amb més intensitat se'ns fa llarga a tots, de cop veiem una ermita la mar de mona i amb unes taules sota una porxo així que no ens queda més remei que berenar una mica, són les 18:00 tocades i encara teniem una tirada.

Reprenem la marxa lluny d'aixugar-me cada vegada vaig més empapada, ara plou amb ganes i no veig ni la pista, el casc no porta visera i l'aigua em regalima per dins les ulleres, vaja un desastre, si us plau que pari de ploure! Arribem a Farena i veiem el Francis amb la furgo d'assistència, flipa amb les cares de tots plegats, si nosaltres que som el primer grup estem així com deuen venir la resta? Ens informa que ara mateix comença una llarga baixada d'asfalt fins a la Riba i que a partir d'allà hi ha un "repaxonet" fins a Prenafeta, que comptem uns 3/4 d'hora, pots comptar amb el repaxonet...

Així doncs que toca baixar. Només tocar l'asfalt, de les rodes de la bici, que semblen de tractor, comença un bombardeix de fang a la cara força potent. Em protegeixo amb el buff però al cap de dues curves està xop i fa més nosa que servei. M'està agafant fred, massa fred i la baixada que havia de ser un "descans" per agafar amb forces l'últim repaxonet del dia es converteix en el pitjor rato que he passat damunt la bici amb temps, començo a tremolar de fred! On és La Riba? No el podien posar més lluny aquest coi de poble?

Finalitzem la baixada i toca arreglar una punxada, però el tema fred parada empitjora, dec començar a posar-me de color lila perquè uns quants decideixen que no esperem i seguim cap a Vilaverd. Allà reagrupem, recuperem la pista i visualitzem el "REPATXONET", és a dir un repatxonet darrera l'altra durant uns 12 kms, per sort para de ploure i fins i tot hi ha alguna clariana, i com que toca pujar recupero temperatura, estem tots a les últimes uns descarrilen, els altres amb el carregament de fang no poden canviar... però nosaltres anem fent, el grup s'estira. Van apareixent indicadors on només surt el nom de Lilla, un poblet minúscul damunt un collet, preguntem per Prenafeta i la gent del poble saben on és, gràcies Prenafeta existeix, ja comencavem a posar-ho en dubte! Fem l'últim esforç i pedalem per la carretera antiga que porta al poble el més ràpid que podem, encara és clar i cap a les 21:00 tocades arribem al Hotel Rural Prenafeta, on ens espera l'Arnau, un Barna-Power / Alpcross que feia temps que no veiem! Al final 116 kms i 2700 metres de desnivell.


Com us podeu imaginar la dutxa calentona el més esperat i el sopar devorat!

No les tinc totes, com ens ho farem demà per tornar a fer-ne 100???

divendres, 9 de maig del 2008

Pedals de Foc 3 Etapa


Espot – Vielha

Sortim de l'Alberg després d'haver dormit ben planets,esmorzem com a senyors amb els companys de Valencia i comencem la ruta tots junts. Als pocs km's els Valencians ,que demostren ser uns bons Sherpas troben un camí ben distret per baixar a Espot, semblen autoctons!! Un cop a Espot agafem una carretera que es va enfilant fins a Son. A mig camí parem un momentet a Jou a visitar uns amics d'en German i l'Ana que ara viuen allà, que petit el món!. Ja a Son fem uns quilometres extres carretera amunt carretera avall fins que no trobem el camí correcte... Agafem la pista del calvari i comencem a pujar pausadament que els quilòmetres acumulats ja es noten. Després de la pujadeta ja agafem el caminet que ens endinsa al fantastic bosc del Gerdar on sembla que en qualsevol moment ens sortiran a rebre una munió de hobbits!. El paratge es espectacular i a mes com que l’hem de fer a peu el podem contemplar amb calma.


Ja ens falta menys. Tornem a agafar carretera i com no de pujada, passem Boren, Isil, quins pobles mes xulos. Arribant al poble de Alos d’Isil punxo de la roda de davant i de poquet que no mossego l'asfalt... un cop arreglat parem a fer uns fruits secs a Alos i tot seguit agafem la pista que ens durà a Montgarri. El camí discorre just per el costat del Noguera Pallaresa i m’entres pedalem anem veient fantàstics salts d’aigua, aquí un s’oblida de la sequera!


  


La pista no te desperdici, algun tram inclús passem per damunt de plaques de gel i ens trobem coses tan curioses com aquesta:



Arribem a MontGarri i aquí ens fotem el gran Banquet, ja son les quatre de la tarda i estem morts de gana però li posem solució amb unes viandes espectaculars, entrants de formatge de cabra,pa de fetge, entrecots, magret d’anec i tot ben regat amb una ampolleta de vi i algun licor que altre.




A mes compartim taula amb els companys de Lleida així que tenim una conversa ben distreta. Un cop dinats sortim amb dificultats, la panxa pesa en excés i les cames no estan per histories però xino-xano fem els 4 Km de pujada fins al Pla de Beret.




 


Ben curiós aixó de passar per el costat de les pistes d'esqui encara amb un paisatge ben nevat.

 

Travessem pels ultims poblets per camí , Bagergue, Unha . A Unha a poc mes de 10km perfinalitzar la Pedals tenim una serie de desproposits, sort que ja era el final!!,Primer despres d’un corriol el German para arrel d’un sorollet que va escoltant a la bici, s’ho mira i lo que mai haguessim pensat, quadre petat!!!! El pobre continuaria muntat a la bici però amb molta cura de no quedar-se assegut al terra.. Al poc tenim un dubte en el recorregut i paro per mirar el roadbook pero ho faig tant de sobte que a l’Ada que venia darrera no li dona temps de frenar en condicions i acaba al terra amb un trau considerable al genoll… Sort que tot això ens passava acabant la Pedals!

 


Lo que queda, Gessa, Arties, Casarilh, Betren, ho fem per carretera ja que ni la bici del German ni el genoll de l’Ada poden fer altre cosa. Així que arribem de manera èpica a VIELHA, German amb la bici petada i Ada pedalant amb una cama... Ho hem aconseguit i com molt be ens diu l’Ana ens envaeix una sensació agredolça, contents d’acabar però tristos de deixar aquets paratges de somni enrere.


Perfil :

I aquí un video que s'ha currat en German 'high quality' !!! Les autoritats competents recomanen que un cop pitxeu play, el pauseu fins que carregui almenys la meitat del video, així el podreu veureu d'una tirada. Apa ja sabeu.




En pantalla completa: http://www.vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=981313

dimecres, 7 de maig del 2008

Pedals de foc 2ª Etapa

Les Esglésies – Espot

Comencem el dia amb un esmorzar d'allò més complert i amb la panxa plena anem sortint totes les colles cap a la mateixa hora, llàstima que tot just sortir me n'adono que porto punxada la roda de davant! Ostres ja és la segona, ahir la de darrera i ara aquesta, quina vergonya, sóc la única que ha punxat! Així doncs que al final sortim els últims i com no podia ser d'una altra manera la cosa comença enfilar-se.... les cames noten el desgast d'ahir i tarden a posar-se a to.

Xino-xano pugem fins a Aguiro per una pista ampla, a punt d'arribar-hi divisem una colla de Lleida que vem conèixer ahir, gent molt maca d'Agramunt, Guissona... i darrera d'ells seguim per una tartera fins al cap damunt del Coll de l'Oli a 1478m. Hi trobem encara força gent, alguns descansant, d'altres arreglant punxades (uf, no sóc l'única)... la vista val la pena. Després d'una petita parada seguim, ara per la tartera però de baixada, després de pedalar per un rierol arribem a Astell, aquí la ruta segueix de baixada per asfalt fins a Torre de Capdella on el Santi decideix prendrem el protagonisme i punxada al canto! Sort que l'Ana i el German s'ho prenen amb filosofia que sinó... gràcies macos per aguntar-nos (s'ha de dir que ells no van punxar ni una sola vegada!).


De camí a Espui per asfalt tornem a trobar als lleidetans, estem tots amb l'ai al cor, estem a punt d'afrontar el temut TRIADOR, una pujada de més n'hi menys que 12 kms amb trams de forta pendent. Anem pujant, cadascú al seu ritme, la pujada s'ho mereix, es tracta d'arribar a dalt. És tan llarga la pujada que ens permet anar coincidint amb un munt de pedalaires, xarrem amb un xicot alemany que viu a Madrid, saludem a 3 valencians, ens passa com una bala un noi de Castejón de Sos, vaja que en som uns quants!





Els últims quilometres es fan eterns, comencem a trobar clapes de neu que en algun tram ocupen tot l'ampla de la pista, el desgel fa que en molts troços hi hagi un fangar considerable i el pitjor és mirar amunt... quan et penses que ja estàs fent l'última curva allà d'alt veus un ciclista enfilat i és evident que hi hauràs d'arribar! Pujo gairebé tota l'estona amb el Santi però a les últimes paelles se'm distancia i comença la seva escapada, estic cansada, el German i l'Ana s'acosten, els deixo passar, ara resulta que els hi han sortit ales, s'ha de dir que el German ha pujat molt fort tota l'estona. Darrera seu vaig fent i quina alegria quan sento que l'Ana em diu, ja hi som!!! I efectivament, la pista canvia d'orientació i puc divisar l'última rampeta i totes les siluetes de ciclistes abrigant-se i descansant! I ja tenim el TRIADOR a 2138 m! Estem tots eufòrics, cada vegada que arriba algú l'aplaudim i és que l'ocasió s'ho val.

Després de la merescuda parada per recuperar forces, ens hem d'enfrentar al primer dilema de la jornada, els que van amb l'organització baixen cap a Llesuí per unes antigues pistes d'esquí, d'allà cap a Rialp on els esperen uns taxis que els duran al allotjament. Nosaltres com que anem al nostre aire ens hem d'espavilar... els de Castejón de Sos i els valencians també van per lliure, els primers es coneixen el terreny i decidim fer pinya, intentarem arribar al Coll de la Portella i aquí comença l'odissea, si abans hi havia neu i fang la cosa ara va in crexendo, a part el terreny va pujant, amb poc desnivell però va fent, estem secs, i tardem 3/4 d'hora per avançar 2 km. La font que ens havia de permetre carregar líquids està tallada i optem per omplir els bidons i camelbacks directament de l'aigua del desgel (creuem els dit per no agafar cagalera... sort que al menys per aquelles alçades fa estona que no divisem cap vaca). Veiem el Coll de la Portella, i per arribar-hi la pista va per una zona més ombrivola i que puja més, estem farts de xef-xef i rodes enfonsades al fang així que per unanimitat decidim baixar per una altra pista que porta a Llesuí, quin gust baixar!!! jejeje ja tocava!


Durant la baixada els de Castejón agafen avantage i els perdem, cap problema seguim les roderes, a Llesuí agafem carretera direcció Sort-Rialp, prop d'Altron i un altre cop amb els valencians agafem un corriol la mar de distret que ens porta directes a Rialp on literalment buidem un forn de pa per alegria de la seva propietària. Ja ben alimentats se'ns planteja el segon dilema del dia, arribar a Espot: carretera o agafar bus o taxi. Aquesta última opció és complicada, el German i l'Ana són partidaris del bus però al Santi i a mi ens fa por que amb lo enfangats que anem i amb les bicis perdem un temps meravellós esperant l'autobús perquè després no ens hi deixin pujar. Els valencians ho han tingut clar i ens porten avantatge ja han començat a pedalar cap a Espot, al final els nostres compis es decideixen i comecem a rodar, ens esperen 32 kms d'asfalt. Se'm fa dur, molt dur, he de reconèixer que les meves cames volien bus!! El Santi tira davant i em poso a roda, per sort hi ha trams plans, alguns de lleugera baixada per posar el plat gran però les pujades per poc que ho siguin em maten... sort que l'Ana i el German fan algun relleu al Santi que sinó! Per acabar-ho d'adobar mentre pedalem ens van adelantant furgo-taxis carregades de ciclistes i bicis, n'hi ha que viuen bé!

Arribem a un encreuament on ens hem de desviar i on hi ha una benzinera i per sorpresa nostra els valencians de nou! Aprofitem per rentar les bicis que grinyolen a més no poder abans d'encarar els últims 7 kilometres de dura pujada, ja ens avisa el senyal de 10% de desnivell només començar-la... la veritat és que se'm fa més amena que el tram anterior que era més suau, pujo darrera el Paco, xino-xano i després d'uns quants revols sembla que ja no falta tan per Espot, però alguns es veu que encara no n'han tingut prou i l'Ana aprofita per picar-se de bon rotllo amb en Kike! Ana, ets la bomba!


Ja som a Espot, yupi pensem tots, però ens faltava la traca final, preguntem i resulta que l'alberg on hem de dormir, Les Daines, és...... a les pistes d'esquí! 1,6 kms de dures rampes per acabar-nos de desmoralitzar, a tots és clar menys a l'Ana que és la primera d'arribar.

Finalment hem assolit l'etapa reina i encara és de dia!! 96 kms de gran esforç i una bona dosis d'improvització! Cansats, contents i dutxats (aquest cop sí amb aigua calenta!!) compartim un bon sopar d'esportistes: pasta i pollastre! Com no pot ser d'una altra manera dormim més que plans, quina por els 80 kms de demà...