dimecres, 25 de novembre del 2009

Percussió, fulles i rodar suau...


Últimament estem d’allò més distrets, dissabte passat concert i aquest divendres el Santi em va sorprendre amb unes entrades per anar a veure l’espectacle Momentum dels Mayumanà, tot i que com em diria en Van Gaal de ritme no en tinc gaire, això de la percussió em tira ves per on, així que vem passar una bona estona veient com 10 artistes d’allò més internacionals picaven tot el què se’ls hi posava pel davant, mentre ballaven, cantaven i feien una mica de comèdia.

Dissabte vaig tornar a deixar el pobre Santi a casa descansant els genolls, i aquest cop me’n vaig anar a caminar, el Ruben havia organitzat, amb l'excusa d'anar a passejar els gossos, una pujada al Puigsacalm que finalment va agrupar a 18 caminaries i 4 gossos, déu n’hi do! Hi havia algun conegut com l’Heri, la Marta i el Pedro, els Víctors (Alkon i Wizz).

Així que, un cop vem deixar la boira enrera, com una fila de formigues vem anar de Coll de Bracons, on vem deixar els cotxes, al Puigsacalm, tot passant per Font Tornadissa i gaudint de l’espectacle de la tardor. I perquè no oblidéssim la caminada, el Ruben ens va preparar una baixada tècnica que ens va obligar a ajudar-nos de les mans per poder superar algun tram... si és que fins hi tot quan anem a caminar hi ha qui no pot deixar de pensar en trialeres, aquesta en bici però hagués estat no-ciclable, us ho ben asseguro.
I les del Pedro

Diumenge tocava el retorn als pedals del Santi després de 15 dies sense tocar la bici, així que a una hora raonable, jejejeje a les 10 del matí! ens posàvem a pedalar suaument cap a Matadepera ja que, per més que vaig insistir, no el vaig convèncer per anar a rodar pel riu per tal de no forçar... així que amb molta calma vem anar seguint el track de la Rond’elles d’aquest any que, com sempre, està força bé. Llàstima però en una baixada el casset de pinyons del Santi es va encallar i no vem poder completar la ruta, per sort érem a prop de Castellar i vem poder tornar a Sabadell relativament bé, això sí el Santi no podia parar de pedalar ni un segon si no volia anar rebent estrebades.




dimecres, 18 de novembre del 2009

Costa Fustera... croqueta woman

Després d’un més que acceptable concert del cantautor més intel·lectual, és a dir en Quimi Portet i el conjunt que l’acompanyen on, com sempre, ens vem partir la caixa i vem disfrutar de valent, vaig anar a dormir corrent per com a mínim intentar descansar 4,5 hores abans d’anar a la 10a edició de la Costa Fustera.


Pels que no el conegueu un vídeo del concert que van fer a Sabadell, al qual no vem poder anar i per això vem anar al de Terrassa que encara té més guasa:










Deixo al Santi al llit i amb molta mandra esmorzo, m’enfundo el maillot, carrego la Petitona i cap a St. Climent de Llobregat, que havia vist pel google maps que estava passat Sant Boi. Després de forces trifulgues per arribar al poble i aparcar la Petitona em trobo amb el Ru i el Francesc a la zona de recollida de dorsals, la sortida és a les 8, falten 15 minuts i encara hem de pujar a la furgo a deixar l’obsequi i jo he de buscar imperiosament un lavabo, o sigui que ens plantem a la sortida a les 7:59! Allà ens trobem amb el Ramon, la Raquel i l’Alfred i saludo a altres coneguts de la Volta al Penedès, Pedals de Foc...




La idea d’anar a aquesta pedalada va ser meva, volia veure si sota pressió m’adaptava a la bici sí o sí, si sortim pel nostre compte i una baixada no la veig clara doncs baixo i la faig a peu, amb una pujada complicada doncs el mateix però en proves organitzades la cosa canvia i l’ambient em fa llençar-m’hi més o sigui que volia anar a totes i així ho vaig fer.


Passades les 8 es dona la sortida neutralitzada, tot i així és la típica pedalada que sembla la copa del món, perfecte, el què jo volia! Seguint el cotxe de policia anem fins a Viladecans i tornem per la carretera fins que altre cop a l’entrada de St. Climent, aprofito per anar saludant als coneguts fins que agafem una pista de pujada, el cotxe desapareix i comença el campi qui pugui, saludo i avanço un parell de noies, l’Anna de l’Oxigen i la Manoli del Valvuena, em sembla que em col·loco primera, de fet més igual el què vull és anar al màxim i facin el què facin les altres, així em provo sobre la bici i aprofito també per valorar com van les millores respiratòries.

La pujada se’m fa llarga, quan ja sembla que arribem a dalt m’atrapa el Francesc i fem junts una zona de puja baixa molt exigent que no et deixa descansar ni un moment, aquí no hi ha res tècnic i vaig bé sobre la bici, a les rampes de més pendent m’esforço per no tirar el cul enrere que és el què feia últimament i crec que per culpa d’això llavors em feia mal el genoll perquè em quedava la plomada massa enrere (bueno, això és una teoria meva..). Finalment arriba una baixada de pista més que ampla, amplíssima i m’hi deixo anar a tuti plen, la veritat és que per baixades fàcils no tinc problema amb els frens, no sé què li passa al Francesc que el deixo una mica enrere... de cop però quan anàvem tots fullats s’ha d’agafar un corriol a l’esquerra i en pujada, per primer cop sento la olor de xamusquina dels meus frens de disc, ara sí que els he estrenat!

És un corriol prou distret, ni puja molt ni baixa però has d’anar baixant de la bici perquè hi ha força arbres entravessats al mig del camí, em sento bé i més quan comença la baixada de veritat amb forces pedres i no m’avança ningú, yuhu, vaig molt animada, massa i a sobre em diuen que vaig més o menys la 25!!!! Ostres, no he anat mai en aquesta posició de la general, evidentment a cap cursa però tampoc a cap pedalada, que fort!

Poc després m’atrapa el Ru i arribem al primer avituallament, no hi ha gots amb beure així que agafo un tros de plàtan i segueixo mentre apareix de nou el Francesc. Aquí ja hi ha el trencall de la llarga i la curta, evidentment agafem l’opció dels valents i com no pot ser d’una altra manera és de pujada, després d’un tram de baixada amb bones vistes, arribem a una urbanització i continuem de pujada, una mica més endavant fem un corriol de pujada molt pedregós i aconsegueixo fer-lo muntada, amb el Francesc animant-me per darrera i el Ru escapant-se per davant. No m’ho puc creure, el primer tram tècnic que supero satisfactòriament amb la Scale, aquí de respiració vaig una mica més fotuda però igualment bastant millor que setmanes abans o sigui que sóc optimista.

Però tot lo bo s’acaba, comença una zona de pista en molt mal estat, com no és de pujada i hi ha molta pedra, alguns trams de pedra bastant petita i solta, si poso plat petit la bici no em tracciona i amb el mitja em faig pols a sobre no encerto la traçada bona, noto la direcció molt nerviosa.. primer se’m escapa el Ru i després el Francesc. Les bones sensacions s’allunyen i m’abandonen del tot quan agafem un corriol molt pedregós de baixada i en un tram de pedres grans i amb uns cantos importants me’n menjo una de cara i me’n vaig al terra sobre uns esbarzers. No m’he fet gran cosa, alguna esgarrapada i punxes per la mà i braç drets, me’n trec unes, reviso la bici ja que per variar he caigut cap a la dreta i el canvi ha tocat terra, espero no haver tornat a doblegar la puntera, sembla que no. Acabo el tros més pedregós del corriol a peu i m’atrapa un noi i poc després, ja a la pista, la Manoli. Es coneix la zona i m’explica una mica el recorregut, li desitjo sort i veig com s’allunya, ara les cames no em responen com abans i no puc seguir-la a la pujada.
Arribem a una carretereta i l’agafem de baixada, després un trencall a la dreta per una pista ampla que va alternant trams emporlanats i trossos de pista de terra, és una baixada molt ràpida i els trams de pista estan en molt mal estat, quan agafo l’últim no puc triar bé la traçada, me’n vaig cap a un reguerot que el supero com puc però vaig a espategar a una zona amb un parell de pedrots de consideració, se’m descontrola la bici i em foto el pinyo del segle, d’aquells espectaculars, m’aixeco com puc plena de pols, em fa mal el colze, el genoll i la cuixa i com no de la banda dreta i és que he tornat a caure cap al mateix costat, per si no en tinc prou m’entra una rampa al bessó dret. Passen dos nois i em demanen tres cops si estic bé, deu ser que la caiguda no ha estat mal perquè segueixen no massa convençuts.

Ja de mal humor i poruga segueixo baixant, m’avancen un parell més i arribo al segon avituallament on m’esperen els meus fidels companys, el Ru i el Francesc. Menjo un tros de plàtan del trist avituallament i bec una mica d’aigua, és l’únic que hi ha. Ens posem en marxa i comença una zona de corriol de pujada, amb arrels i algun pas complicat, quan pujo pinyons la cadena em salta per darrera el pinyó gran, merda he tornat a doblegar la puntera! Intento adreçar-ho sense massa èxit, m’avança el Ramon i perdo definitivament al Francesc i al Ru. Falten més de 15 quilòmetres, no hi ha manera que el canvi funcioni, només puc pujar fins el quart pinyó començant per baix i així és impossible fer un corriol que normalment el feria el 80% amb pinyó gran i trams en plat petit, em desmoralitzo mentre em va avançant la gent... m’entren ganes de deixar-ho estar però llavors visualitzo el perfil i recordo que la part final semblava no tenir molta pujada i que els últims 10 kms eren majoritàriament de baixada. Així que decideixo continuar, intento posar-me de peu a les pujades per evitar caminar però llavors em reapareix la rampa del bessó així que no tinc més opció que caminar, per fi arribo a unes cadenes on hi ha un noi de l’organització que et posa una pegatina amb la posició que vas, hi passo la 47, un altra dia m’hagués encantat passar així però avui, havent anat tan bé m’emprenya.

Per sort comença la baixada, hi ha un parell de repatxons més i al tram final alguna zona de pujada sostinguda però per sort el bessó ja no se’m enrampa i puc fer-ho tot sense baixar de la bici, posant-me de peu, cosa que en situacions normals no faig gairebé mai. Passem pel costat d’un cementiri i després ja una baixada d’asfalt on està aparcada la Petitona fins la meta, uf quina pedalada!




Com no la fem petar una bona estona mentre em bec una coca-cola light, lo únic que hi havia a part de vi i cervesa... ejem ejem, en aquest aspecte la organització ha estat molt fluixa, igual que amb la senyalització en alguns trams de l’última baixada. El maillot de record però a mi m’ha agradat, és clar, si és que és taronja!
Cama decorada al estil Costafustera, a dia d'avui se li han de sumar uns quants blaus...


Al final les sensacions molt contradictòries, boníssimes els primers 20 kms i la resta fatal, no sé pas què hauré de fer! Potser entrenar més i practicar amb la bici nova, com a mínim a caure bé!

dissabte, 14 de novembre del 2009

Com passa el temps...

Aquests mesos després de les vacances hem anat una mica de bòlit, sobretot perquè per feina el Santi ha estat gairebé 4 setmanes a Madrid, sort que me’l deixaven tornar els caps de setmana! Així que a part de la Volta a la Cerdanya, la Volta al Penedès i l’Artec hem anat fent les nostres sortidetes de rigor.

A finals d’agost vaig treure a passejar, vull dir a patir el Rubén i la Mariona, vem anar a fer un track del Dani (Doo4ever) que amb el nom ja paga Pedrasanta Extrem, el Santi no ens va poder acompanyar perquè només sortir de casa li va tornar a aparèixer una butllofa a la Larsen, però aquest cop gegant, així que va fer mitja volta i es va escapar de fer una de les rutes pel Vallès més exigents que conegui, no m’estranya que el Dani estigui lo fort que està! I això que la Mariona estrenava bici i m'havia dit que volia fer una ruta suau!


El 3 de setembre vem quedar per fer una nocturna amb la Mariona, l’Armand, el Grey, el Dr. Voll. La ruta típica, un Puig de la Creu i va ser aquí quan van començar els meus problemes respiratoris, vaig arribar a dalt del Puig amb “pitus” i tot....

Com que teníem una part de la ruta dels bombers pendent, amb el Ru, el Francesc i la Carol el 6 de setembre vem agafar el tren fins a Sant Quirze de Besora i vem enganxar el track allà on l’havíem deixat per completar-lo, és a dir, arribar a Aiguafreda i sort que aquell dia vem decidir no acabar-lo perquè el què quedava de ruta, era molt tècnica i per tan força lenta. Ens vem fer un tip d’intentar superar trams pedregosos i baixar trialeres impossibles però com sempre: vem riure molt!


Per la Diada va ser el Dani (DiamondBack) qui ens va treure a passejar i vem enredar al Francesc, el Wizard i el Sergio perquè ens acompanyessin a fer la Enduraid i la Diferent de Sallent en la seva versió més endurera, també havíem de fer els Senders de Navarcles però entre que se’ns feia tard per anar a buscar el tren de tornada i un superman que em vaig marcar per cridar una mica l’atenció i esquinçar-me una costella ho vem haver de deixar estar: queda pendent!


L’endemà però, sense saber encara el diagnòstic de la caiguda, vem agafar les bicis per anar a esmorzar a Sant Llorenç, tot i que es va queixar bastant durant tota la ruta, vem deixar al Francesc que ens acompanyés. Es tractava d’anar acostumant les meves cames a sortir dos dies seguits ja que pel següent cap de setmana m’esperaven la Noe i les dues superetapes de la Volta a la Cerdanya.

Dilluns al fisio per confirmar la lesió i tota la setmana de cures intensives per no fallar a la Noe i ho vaig aconseguir, mig tocada per la costella i amb els esbufecs emprenyadors, vaig plantar-me el divendres a Castellar de N’Hug.

Mentre la Noe i jo compartíem ruta, el Santi va decidir participar a la Mussolenca, una pedalada que organitzen i per cert, ho fan molt bé, els nostres amics de la Penyamussolenca. I ho va fer de conya, el 23è de la llarga amb les seves ja clàssiques molèsties als genolls i una punxada prou inoportuna.

2ª Pedalada Mussolenca from Santi García on Vimeo.


I per tancar el setembre amb el Rubén i el Francesc, vem intentar seguir un track que li vaig demanar a la Nuri i que unia les torres de guaita de Collserola, el què no vaig pensar és que quan ells van fer la ruta era abans de les ventades i vem trobar molts dels corriols tallats per arbres caiguts, cosa que va convertir la ruta en una gimcana forestal i que ens va fer improvisar més d’una vegada. De torres però al final en vem fer poques...



Per despedir-me de la Orbea a lo grande vem anar a la Volta al Penedès i per rematar-ho a l’Artec, per fi aquest cop vem ser finishers!

I el 18 d’octubre va ser l’estrena oficial de la Scale... era tot nervis, i vem anar-nos a trobar amb la gent de la Penya Mussolenca ,que feia molt temps que no veiem, per fer una sortida per Collserola on vaig poder comprovar que per superar les zones tècniques necessitaria un temps d’adaptació que, a disgust meu, encara dura...


Els Maratonians van organitzar una nova expedició a Montserrat i com que sembla que sigui el nostre destí predilecte no vem poder dir que no i tot que no vem completar la ruta per no cremar-nos més del compte vem pujar fins el monestir a comprar pastís de formatge i vem agafar el tren a Vacarisses. Els meus genolls van començar a queixar-se degut als canvis de posició sobre la bici i és per això que ara estic de proves de seient amunt, avall, endavant, enrere... jejejeje a veure si li trobo la posició adequada.




L’endemà no vem anar ni a la Falconada ni a la Ronde’lles (tot i que em va saber greu ja que fins ara no me’n havia saltat cap edició) i de qui va ser la culpa? Del Francesc, entossudit en anar a fer unes galtes vem organitzar una sortideta pels nostres dominis amb parada per esmorzar entaulats però el pobre Francesc no es va llevar fi i al final no va poder venir, així que el Ru, la Carol i jo vem encarar amb la millor cara que vem poder les pujades que el Santi ens havia preparat... pocs quilòmetres però prou desnivell i al final un bon àpat a Castellar.





Com cada any, no sé pas perquè, estrenem el novembre amb l’aniversari de la meva germana, així que tocava celebrar-ho a Solsona amb la family i com no vem pujar les bicis per sortir a estirar les cames. Dissabte a buscar bolets amb no massa èxit però ho havíem de provar i diumenge una ruta d’uns 30 kms molt rodadora, vaja que no hi havia ni un corriol, tot pista, però ja ens anava bé per no forçar gens.



Fa una setmana varem anar a despedir-nos dels amics de Can Pau de la Rosa que es traslladen a Nogueruelas on l’Annabel, el Jordi i tota la quitxalla ens van rebre amb els braços oberts, unes pizzes estupendes, artista invitat i en conjunt una vetllada més que estupenda a la vora del foc. Estem seguríssims que aneu on aneu deixareu ben marcada la vostra petjada, igual que ho heu fet en els nostres cors, i és que si s’és especial s’és especial i vosaltres esteu fets d’una pasta única!

Després de la gresca ens va costar llevar-nos aviat i com que eren passades les 10:00 vem agafar camí a Matadepera amb l’intenció de seguir el track de la Rondelles d’aquest any que pintava prou bé, uns corriols només sortir i una pujada nova, llàstima que uns núvols negres molt amenaçadors i una caiguda prou tonta però amb mala pata van fer que doblegués la puntera del quadre nou!!! i vem preferir tornar abans no ens passessin més coses.

Amb la puntera adreçada, vem assistir a la segona trobada del Roca Bikes, organitzada pel Francesc, no erem massa gent, 8 bikers però ens acompanyava el vent, i això que ningú l’havia convidat. Vem sortir de la Garriga direcció Puiggraciós i després cap al Castell del Clascà, al Santi i a mi la pujada ens va agradar molt, les vistes eren magnífiques, el Tagamanet, el mar, la Mola... després d’esmorzar a raser del Clascà vem agafar un corriol que porta a Sant Miquel del Fai, la major part ja l’havíem feta durant la Transcatalunya de l’any passat i vaig recordar perquè no m’havia agradat, és força estret i transcorre gairebé tot amb precipici a l’esquerra i vaig anar cagadeta tota l’estona, i més amb la bici nova que segueixo sense tenir domesticada a les zones tècniques, així que ben a poc a poc i gaudint de les vistes el vem anar fent. A St. Miquel vem deixar la resta del grup que anaven direcció Riells per anar-nos cap a Sabadell, seguint al revés el track de la Sabadell-Collsuspina.

Durant aquest mesos però no tot han estat flors i violes, hem perdut el Toni de Solsona i el Xavi Novell, dos ciclistes de cap a peus i millors persones i com no podia ser d’una altra manera hem recordat en Jordi, que ja fa un any que ens va deixar. Nois, sigueu on sigueu estic segura que ja sabeu que hi ha una multitud de gent pedalant per vosaltres!

Tot i que després de l’Artec hem baixat la intensitat de les sortides i el quilometratge, és a dir, que estem de pre-temporada el Santi segueix tenint molèsties als genolls, ara especialment al esquerra i és per això que demà no m’acompanyarà a la Costa Fustera... t’hi trobaré a faltar!! Però està clar que per poder afrontar els nous reptes que ens ronden pel cap per la pròxima temporada s’ha d’estar al 100% i val la pena sacrificar alguna sortida per tal d’aconseguir-ho. Ànims guapíssim!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Artec 2009: Quin dia!!

Diumenge 11 d'octubre.
Ja ho se que la crònica arriba amb unes setmanes de retard però tot arriba!
L’Artec, l’últim repte de l’any ja només per això ja tenia ganes que arribés, aquestes alçades d’any les meves reserves de patiment ja estan per el terra i els meus pobres genolls des del maig que m’estan demanat una treva... Però tot i això tenia molt clar que volia anar a l’Artec, era el meu particular homenatge al Jordi, ell quant l’any passat tots fèiem mala cara i maleíem haver-hi anat, ell anava amb un somriure de pam dient que allò era Costa Rica!!!!

Vem pujar el dia abans per fer nit a la petitona i aquella tarda mateix ja ens vem trobar amb el Dani (Doo4ever) i la seva family i els integrants del nou C.C.Totgas que amb la seva habitual generositat ens van convidar a sopar a la seva autocaravana, gràcies!!!


Per cert desprès de sopar de camí a la nostra caseta ens criden des d’una furgo, ens apropem sense saber qui eren i ens trobem als companys de Vilafranca, Llibert i altres Metal Bikers que la setmana anterior ens van fer gaudir de la Volta al Penedès.
Bé, anem al dia de la cursa, tot i dormir a escassos 25 metres de la sortida quan arribem està ple fins dalt, aconseguim posar-nos amb el Francesc i unes files mes endavant veiem al Ruben, Miquel, Moixa i d’altres que jo ja no els veuria mes fins l’arribada....


Es dona la sortida i com si l’arribada fos a la cantonada la gent surt a tope, al poc l’organització ens obsequia amb un tram ben original tot passant per dintre d’una granja de vaques, literalment per dintre! Desprès agafem el carril bici i aquí ja començo a veure que avui tindre una jornada complicada.... la cadena no s’està quieta, em salta contínuament obligant-me a anar mes suau per por de no trencar-la, fantàstic.
Desprès d’aquest tram on tothom anava treien fum al plat agafem un corriol de pujada, aquí vaig millor ja que puja bastant i el canvi sembla que nomes funciona bé si vaig amb el pinyó mes gran, vaig avançant amb l’esperança d’atrapar algun conegut ja que en el tram de rodar havien desaparegut tots!! Porto pocs quilometres i ja estic bastant desmotivat, lo dit m’espera un dia llarg..


Tot pujant em trobo l’Ada parada, merda que l’hi ha passat, ràpid ho esbrino quan veig que porta la cadena penjant, ben trencada... per sort porto un eslavó ràpid i tot i la nostra poca habilitat mecànica ho arreglem prou ràpid. Continuo la pujada amb l’Ada darrera, vaig mirant que vingui ja que no m’enrefio gaire de la cadena, acabem el corriol i seguim pujant per una pista mes ample que ens porta fins a Font Pobre.
Aquí la pista comença a baixar, el terreny està humit però en principi no te massa complicació o això em pensava ja que de cop la bici m’abandona i com puc surto corrents sense ella, caram quin dia... segueixo baixant però ara amb una sensació d’inseguretat important ...
Unes baixades més tard vaig pensant que no vaig segur quan de sobte noto que la roda de darrera em patina amb una arrel, miro de controlar-ho i quan em penso que ja està no se que caram passa que es clava de darrera amb algu i acabo menjant-me el manillar amb la barbeta i a continuació el terra bastant violentament. M’aixeco atordit tant que passa un noi i em pregunta si estic bé i jo que li responc:
- No, vull dir sí, gràcies.
Encara situant-me arriba l’Ada però abans no pari li dic que continuí que estic bé, ella continua però no dec ser gaire convincent quan la veig aparèixer al minut un altre vegada!!!

Vinga ja van dues caigudes i una reparació de cadena i encara no he arribat al tercer avituallament, el qual apareix en pocs metres per sort!! L’únic bo és rodar un tros més amb l’Ada, carreguem piles al control i continuem... bé continua ella, miro la roda de darrera i punxada!! Estupendo!!!!
L’Ada insisteix en quedar-se ajudar però l’hi dic que continuï no fos cas que l’encomani la sort!!!

Així que amb la moral per els peus, arreglo la punxada i continuo , el camí tira definitivament cap amunt, cap a Santa Magdalena de Cambils tot superant el Coll de Canes on hi ha el control de dinar on ‘gaudeixo’ d’uns macarrons amb tomàquet...
A l’avituallament m’informen que l’Ada ha passat que va bé, estupendo com a mínim que a ella l’hi surti bé.
Continuo cap amunt, encara falta un munt i ja em noto bastant perjudicat i la transmissió segueix donant guerra tot i les meves penúries aconsegueixo arribar al tall de pas del 66% a temps, un quart d’hora per sota només, aquí la immensa majoria amb els que vaig rodant pleguen, jo que òbviament no m’estava divertint també ho hauria de fer però el record del Jordi i el seu entusiasme m’obliga a continuar, això i lo tossut que sóc!!
D’aquesta manera afronto la pujada a Fontanils, en la qual les cames m’obsequien amb un ventall ben ample de rampes en llocs diferents, suposo que per fer la ruta més distreta... Quin dia!!! Un cop a dalt una mica de baixada i un altre control horari que el passo més o menys com l’altre, es a dir just. Vist lo poc que m’ha sobrat, em preocupo per la possibilitat de no passar el pròxim i més sabent que és l’últim així que procuro accelerar una mica el ritme però les cames acompanyen poc i el tros de pujada a Bracons per asfalt se’m fa un autèntic infern, m’arrossego literalment, per sort a mitja pujada un avituallament de líquids i agafem una pista cap amunt.
Els primers metres em trobo mes recuperat i avanço millor però la pista es comença a enfangar de mala manera i em veig obligat a caminar per poder avançar, quina ràbia! Vaig mirant el rellotge i els quilometres amb l’esperança d’aconseguir l’objectiu, passo una mala estona però finalment assoleixo l’últim control de pas a temps, concretament cinc minuts abans del teòric tancament!!
Mare meva quin patir, però ara ja em trobo més alleugerit com a mínim sé que ja ningú em farà abandonar però encara em quedava estona per acabar, per davant quasi 20 quilometres.

------ Quin dia!!

Per rematar-ho al poc de sortir del control em salto un trencall, sort que uns excursionistes m’avisen, mitja volta i a caminar ja que com és normal m’he colat en una forta baixada....
Recupero el camí i vaig fent, a les baixades em deixo caure, els plans ho passo fatal ja que el canvi no para de saltar i a les pujades... patir!!!
Per arribar a St.Esteve em fan passar per una sèrie de corriols que normalment hagués gaudit però avui no tocava, ni en els corriols em vaig divertir!! Per sort tot arriba al seu final i veig davant meu la somiada arribada i com no l’Ada animant!!!!


Quin descans per fí s’acabat, tinc la neurona esgotada!! Avui ha estat una gran prova per el meu cap i estic content per haver superat les adversitats.

No us penseu que tot em va anar malament, lo millor del dia estava per arribar, desprès de la dutxa ens reunim Ruben, Francesc, Ada i jo per anar a sopar i quin tiberi especialment l’entrecot del Ruben, quin volum!!!!!!!!!!

Per fi s'arregla el dia!!!

Peaso entrecot!!

I amb aquesta dono per tancat un llarg any de maratons, ara a recuperar-me dels genolls i a fer sortides biciclo-gastronómiques jejeje!!!