diumenge, 27 de setembre de 2009

Volta a la Cerdanya 09. Prova superada!!

ETAPA 2
Curiosament també és Castellar de N'Hug -Castellar de N'Hug, jejejeje és el què tenen les rutes circulars!

A mi m’acostuma a passar com a les millors pel.lícules, segundas partes nunca fueron buenas, així que els segons dies de ruta sempre em son molt durs i aquest cop no anava a ser l’excepció, em vaig llevar amb les cames com a pals i acollonida amb l’alegria amb què la Noe m’informava que per ella els segons dies li senten estupendament.

Ens costa prou però ens llevem, aquest cop a les 5:30h, esmorzem i pugem amb el cotxe de la Noe cap al poble. Uf, tinc més fred que ahir, fot un aire gelat o sigui que entrem al pavelló on han dormit les bicis a comprovar que estiguin totes les rodes inflades, canviem el roadbook, última visita al roca i a punt de marxa.

"Er tinglao", comptaquilòmetres amb el nou suport Probike i roadbook

Ens trobem el Charlie que ens diu que ell i la Carol no podran sortir per culpa de l’atac d’asma que li ha agafat a la Carol i que la té ofegada perduda, quina llàstima amb lo bé que anaven. Es mira la llanta del darrera i també m’aconsella que no la faci servir més…

A punt per sortir!

El trio de Castelló, enfotent-se del meu culotte d'estiu amb el fred que feia


Les sortides van amb retard, el segons dia se surt amb ordre invers a l’arribada, o sigui que els últims de la primera etapa són els primers ens sortir. Ja clareja i ni muntem els llums, nosaltres sortim passades les 7:30, un parell de minuts abans que el Jose, el Miguel i el César, després de un petit tram de pujada, on ja començo a esbufegar de mala manera, de seguida comencem la baixada on ja sabem que ens atraparan, tot i així ens esforcem al màxim, això sí, el bidó de la Noe, tot i que l’ha canviat, segueix rebel, una mica menys però ha d’estar atenta i jo baixo sense tocar gaire el fre de darrera, no sigui que em peti la roda i no puguem acabar la volta.

El trio perseguidor ens atrapa arribant a l’església de Sant Vicenç de Rus, just abans d’agafar un tram curt de carretera que ens torna a portar al museu del ciment, just on ahir vem deixar el recorregut original de la Ruta de l’Ermità i on l’any passat va començar el meu calvari particular per superar els 4 kms que hi ha d’allà fins al refugi dels Erols.

Comencem la pujada al refugi i parem a treure’ns els gores mentre veiem els de Castelló com es van allunyant. La costella em molesta però no més que el dia anterior, cosa que m’alegra. Seguim i de seguida veig que no podré pas seguir a la Noe, em va traient metres amb una facilitat pasmosa, jo tinc les cames fatal i per més que ho intento no puc aguantar el plat mitjà i he de claudicar i posar el plat petit, si ja estic així a la primera pujada del dia, no vull pas saber com arribaré a la pujada del Coll de Pal!

Així que per segona vegada aquesta pujada se’m eternitza, això sí, aquest cop no la faig caminant, a la Noe ja no la veig però m’animo al anar passant a gent mentre alhora m’adelanten els cracks que han sortit més tard que nosaltres. Em costa moltíssim arribar al refugi on hi ha el primer avituallament i hi arribo rallada, sé que ara toquen unes bones rampes més i vaig amb les cames tocades… al control ens retrobem tots, els de castelló, els Xavis, el Wizzard i la Noe que està la mar de contenta havent fet aquest cop la pujada molt més ràpid i amb bones sensacions que l’any passat, fins hi tot ha aconseguit atrapar als de Castelló al últim moment, quina enveja!

Després dels plàtans de rigor continuem, amb unes bones rampes, les supero seguint a la Noe, m’agafa uns metres però aquest cop no la perdo de vista. Comença la llarga baixada fins a la carretera que va de la Pobla de Lillet a Guardiola de Berguedà, m’agafa fred però per sort m’he posat els guants llargs.
Seguim la carretera un parell de quilòmetres les dues a plat buscant el trencall a la dreta que ens indica la vinyeta i em sembla que ens equivoquem, seguim als de davant i agafem un camí a la dreta que fa pujada i arribant a una corba de dretes apareixen altres bikers d’un camí més estret que s’incorpora a la nostra pista, em sembla que ells ho han fet bé perquè a mi no em quadren els dibuixos del roadbook, em giro i arriben bikers pels dos camins… per sort els dos camins arribaven al mateix lloc.

Arribem a Guardiola i comencem a pujar el segon coll del dia, el més suau de la jornada, però és on em desmoralitzo, tant que fins hi tot m’entren ganes de plorar, vull apretar però no puc, els quàdriceps em cremen tot i que la pista fa una lleu pujada, la Noe se’m torna a escapar i m’atabalo pensant que no podré arribar a Coll de Pal i que en tot cas faré perdre molt temps a la meva companya. Avanço mirant endavant amb l’esperança de veure la Noe, només en algun tram més recta i llarg la diviso, per sort quan passo per davant d’una font em trobo que els de Castelló han parat a omplir aigua i segueixo amb ells, que bé, les cames segueixen fatal però m’anima anar acompanyada, al menys em distrec.

La pista està plena de bikers, uns t’avancen, d’altres els superes, el Rafa t’adelanta tot cantant una cançó i finalment arribem al segon avituallament del dia, on la Noe m’espera fent-me fotos i amb un somriure d’orella a orella, quina enveja!

Recuperant forces al control, Pere: m'has de passar la foto que ens vem fer!



És l’últim control abans d’encarar la pujada del Coll de Pal i entre menjar i fer-nos fotos amb tothom se’m oblida prendrem el power gel que tenia pensat prendrem allà, així que res, un altre moment serà. Li explico a la Noe que he tingut un moment de “bajon”, m’anima dient que ens queden pocs quilòmetres, uns 40 i que ja m’anirà esperant que no pateixi pas per res.

Sortim del control amb els de castelló, de fet ja acabaríem de fer tota la ruta amb ells. així que vem passar de parella a quintet. La Noe està divertidíssima, va cantant i animant el cotarro, esgotem la baixada i comencem a pujar per un camí pedregós i difícil de fer, però al menys és entretingut. Llàstima que s’acaba aviat i ens toca pujar 6 llaaaaaargs quilòmetres de carretera, el César i la Noe agafen la iniciativa i comencen a tirar, el Miguel, el Jose i jo ens quedem una mica més enrera amb un ritme menys forçat per nosaltres i animant-nos mútuament.

A vegades em pregunto perquè tinc tanta memòria pels camins, me’n recordo perfectament de tot el què ens queda per arribar al refugi del Rebost, on hi ha el següent control. Si vas bé saber el què t’espera va de conya perquè saps on apretar i on reservar però si vas tocat saber el què t’espera pot ser molt dur i més quan es tracta d’una pujada de 18 kms.

La Noe sap que no suporto rodar per asfalt i tot i que va uns metres més endavant de tant en tant es gira per mirar que segueixi acompanyada, com que veu que no pujo sola segueix al seu ritme. Els quàdriceps i el cul m’estan malaeint de mala manera, no tinc ni idea de com posar-me sobre la bici, com n’arriba a ser de monòton l’asfalt! Per fi arribem a la pista que ens ha de dur al Rebost, el César i la Noe ens esperen fent-nos fotos, jejejeje al menys tindrem un bon book perquè jo amb lo desfeta que vaig durant aquesta ruta en faig ben poques.

El Jose i el Miguel encaren la pujada per pista sense parar, jo ho intento però les cames no poden més, les he d’estirar així que poc abans d’arribar a una masia que hi ha a l’esquerra desisteixo i faig uns metres caminant. Aviat però segueixo i amb les cames una mica millor, necessitaven un breu descans per encarar les rampes següents. Vaig fent xino-xano però més distreta ja que ens ajuntem el Miguel, la Noe i jo i anem fent catxondeo per tal de fer la pujada més distesa.

El César en acció a pocs metres d'arribar al Rebost



Per fi arribem al Rebost, algú se li ha ocorregut posar un banc davant la taula plena de jalar i ens hi apalanquem com els avis al banc de la plaça del poble, quines pintes!

Camarero otra birra!


Els Xavis arribant al control, ja us he batejat nois!

Intentem no entretenir-nos massa, encara queden uns 8 kms de pujada, uns 5,5 per una pista que ens va dir que estava en molt mal estat i que era millor que pugéssim per carretera per no haver-la de fer tota a peu. Així doncs que aquests 5 kms per mi són nous, pugen prou però es pot anar fent fins que arriba una rampa llarga i pedregosa, tots l’intentem pujar però anem caient com mosques, apa toca caminar. Me'n adono que m’he tornat a oblidar del power gel així que me’l foto mentre camino. De nou perdo a la Noe de vista però tinc al Miguel i al Jose a tiro, així que no defalleixo i tiro endavant encara que sigui amb el plat petit.

Arribem a la carretera i encaro els tres quilòmetres que falten amb l’alegria d’estar a prop de coronar i amb menys mal de cames, per mi que m’està fent efecte el gel. Això sí per acabar-ho d’adobar es gira un vent fort de cara que acaba de fer més èpic l’últim quilòmetre de pujada i per fi arribem a dalt, estic molt més animada tot i saber el què ens queda…

El Miguel i el César a punt de coronar

Una servidora, exhausta però contenta

El Jose abrigant-se per la baixada

Ens abriguem per fer la baixada cap a la Molina, m’ho passo teta baixant, sobretot els trams peraltats, però lo bo aviat s’acaba i ja tremolo només pensar la patejada que ens espera per pujar la pista d’esquí. Però com que falta poc per acabar no m’hi atabalo. Quan hi arribem tota seria els hi dic als companys:

- M’hauríeu de fer un favor, com que tinc l’esquinç a la costella em podríeu ajudar a pujar la bici?

Em miren tots amb uns ulls que els hi surten de les òrbites, veig que no m’han entès i els hi explico que amb l’esquinç no puc pujar pes i que necessitaria que m’aixequessin la bici per ajudar-me a carregar-la a l’esquena, tots respiren alleugerits, es pensaven que els hi estava demanat que algú em pugés la bici fins dalt de la pista d’esquí!!

Comencem el pateig alguns amb més gràcia que d’altres, la Noe que sembla que ja vagi néixer amb la bici a l’esquena i caminant amunt, en canvi el Jose que té un genoll tocat i jo amb la costella que no vol que segueixi amb la bici a l’esquena ens anem quedant enrere.

Superat el pujadot arribem al últim avituallament, aquí ens atrapen els Xavis, es queixen del què els ha costat atrapar-nos! El quintet emprenem la baixada que ens porta a la carretera del Coll de la Creueta, l’última pujada del dia, aquesta no m’espanta, són 6 kms des que deixem la pista fins a dalt del coll però els primers quilòmetres són de baixada així que només ens queden uns 3 kms de pujada per arribar a dalt i on comença el temut tram d’orientació. Temut perquè ja estem arribant i com ens perdem…. Però no, el fem de conya, lo únic que tenia clar és que havíem d’anar per l’esquerra d’un torrent que sortia al mapa, tot i que la Noe intenta agafar un camí que hi va per la dreta l’aviso a temps i agafem el corriol correcta.
La Noe baixant pel corriol mentre el César segueix fent fotos

Quina passada de corriol, m’ho passo genial intentant seguir els castellonencs, tot i que en un tram gairebé repeteixo el superman de feia una setmana, per sort salvo la situació. Les vistes són precioses i quan vaig al Xavi de Probike que marca el final del tram d’orientació salto d’alegria.

El què queda és bufar i fer ampolles, travessem Castellar de N’Hug i arribem els 5 junts al poliesportiu. Prova superada!! Al final 70 kms amb 2670 de desnivell, en 6:37, aconseguits gràcies a la magnífica companyia i els ànims de la Noe i els nois de Castelló, gràcies a tots!! Noe, el pròxim cop, si vols repetir amb mi, intentaré venir amb millors condicions, tot i així estàs mooolt forta i em falten menjar moltes sopes per poder seguir-te, especialment a les segones parts!
El quintet a l'arribada: gràcies a tots!

Estic radiant per haver pogut acabar la Volta amb la Noe, a més hem fet primeres, i ens hem “apanyat” molt bé juntes, sobretot el primer dia quan encadenàvem incidència rera incidència. Mentre endrapem el dinar que ens ha preparat la organització truco al Santi per veure com li ha anat la Mussolenca i explicar-li les nostres aventures...

9 comentaris:

XAVI ha dit...

Bona segona crònica!!
Ja he vist que tant tu com la Noe ens heu fet sortir a les cròniques, merci ens ha fet il·lusió. Ens ho vam passar bé, eh!! Fins la propera

Noe ha dit...

Será posible?!?!? Ya me estas queriedo quitar el puesto de la ciclista mas quejica y llorica?? Lo siento pero no te voy a dejar, jajajajajaja
Tu no ibas mal. Sabes que el tiempo que hemos hecho, es trabajo de las dos, y si tu no hubieras podido hacerlo, yo tampoco.
Lo que pasa, es que no estas acostumbrada a ir mal de cabeza. El domingo, aunque te dolian las piernas, pero podias seguir, lo que te agobiaba, era la sensacion de no ir bien, pero tus piernas seguian haciendo tu trabajo asi que el limite solo estaba en tu cabeza.
Yo solo te he "achuchado" un poco para que seguieras forzando. Si fueras con otra persona que si hubiera acomodado a ir a un ritmo mas trankilo, jamas hubieras roto esa barrera de seguir forzando apesar de que las piernas decian que no.
Lo hemos hecho las dos y tu lo sabes.
Un abrazo pareja!

Pedro Hidalgo ha dit...

"Pedazo cronica", molt bona si senyor. he viscut una altre vegada la volta. Veig que era veritat que vas patir..... Estem pensant a fer l´Artec, he vist que la vas fer l´any passat, ja diras que tal.

Ada ha dit...

Hola Xavi, benvingut al bloc! Segur que coincidim de nou aviat!

Jejejeje parella!! Deixam plorar una mica, no? No te preocupes que estoy muy satisfecha de lo que hicimos las dos, encantada de que me "achuches" otro dia!! Si es que mira que soy masoca, jejeje

Pere, si no plou sense fang i amb el canvi de recorregut que diuen que han fet l'Artec de l'any passat i la d'aquest no tindran res a veure, apuntat-hi!

Power ha dit...

A per la Artec!

Ada,no ploris tan que ja et sembles a mi :P

Mario ha dit...

Enhoranbona a les dues!! Sou unes cracks!
Com t'ha dit la Noe, moltes vegades el problema el tenim al coco no a les cames ni al cor..

Clara ha dit...

Bueno bueno mucho llorar pero al final lo superais..No hay nada imposible, porque los sueños de ayer son las esperanzas de hoy y pueden convertirse en realidad mañana..

Breto ha dit...

Felicidades por el reto!!muy chulo el blog..también tuve una contusión en las costillas y es muy doloroso,cuidate!!

Ada ha dit...

Gràcies Breto i ben vingut al bloc!!
Per sort la costella està molt millor, pel què aneu dient tots crec que és una lesió bastant típica, eh!