dijous, 26 de març del 2009

Hem fet el cim. Sant Jeroni en BTT 21/03























Doncs sí, després d'haver pujat unes 4 vegades al Monestir de Montserrat, el Santi va tenir la idea d'anar més enllà i pujar fins Sant Jeroni. Per fer-ho vem enredar al Ruben i la Carol, dos companys de ruta de luxe, no es van queixar ni quan ens vem perdre per la selva!


A les 8:20 sortíem de Sabadell pel Bosc de Can Deu cap a Matadepera, Roques Blanques i cap a la Casa de l’Obac, coi no em sento massa bé a les pujades, vaig fatal de respiració i pulsacions, què hi farem... després de la parada per menjar alguna cosa a la Casa Nova de l’Obac agafem la baixada cap a Rellinars, com sempre porto el GPS al cap i ja aviso que segurament dubtaré en algun tram i efectivament, després de mirar-me l’entrada des de tots els angles decideixo agafar un trencall a mà dreta, comencem a avançar i cada cop el camí està més tapat, la vegetació ens fa la guitza i esgarrapa que dona gust, seguim endavant amb l’esperança de trobar un trencall a l’esquerra però no apareix, ai que no anem bé... esbarzers gegants, arbustos acaparadors.... el camí gairebé desapareix... vaja que fem mitja volta, ho sento, és el què té anar de memòria! Sortim de la selva i tornem a agafar la pista, dos corbes més avall apareix a la dreta, el camí correcta, ja tenim conya assegurada per mitja ruta.

Ara sí, la baixada és força distreta, arribem a baix al riu, fem una mica de corriol i paral.lels al corrent d’aigua arribem a Rellinars. Aquest camí l’havíem fet dues vegades i ens hem perdut, què ens espera ara que el tros que anem a fer tan sols l’hem fet un cop? Sort que Montserrat cada cop es veu més a prop. Sorprenentment ho trobem tot bé i arribem a l’urbanització de Can Xoles, prop de Vacarisses, perfecte! D’aquí a Monistrol el camí no té pèrdua a més ens comencem a trobar un munt d’excursionistes que van a Montserrat a peu, sembla la Rambla! Ens enfilem fins a uns 300 metres, les vistes de Montserrat amb Monistrol als peus són esplèndides, som a la Serra del Coll de la Portadora. Ens deixem caure fins a Monistrol sabent que ens espera la pujada important del dia.


Travessem el poble i arribem a l’estació del cremallera, fem un mos i amunt i falta gent. Anem fent els 4 a un bon ritme, davant de la font de la Dona Morta comencen les rampes més pronunciades fins la Calsina. Aprofitem que planeja per descansar i seguim amb la pujada de l’urbanització de Sant Cristòfol, comencem distrets buscant lloros, gossos i homes esculpits a la muntanya, superem les rampes més fortes i entrem al camí de Santa Cecília, uf que llarg que se’m fa, com sempre em sobren les dues últimes corbes, sembla que no puja però va fent i no vaig còmode amb cap pinyó, puja un, torna’l a baixar, torna’l a pujar i així anar fent mentre veig que el Santi i el Ruben ens deixen enrere.



Un cop a Santa Cecília no tenim més remei que trepitjar l’asfalt per anar fins al Monestir i només arribar-hi fem la nostra parada de rigor a comprar un pastís de formatge als nostres botiguers preferits que s’alegren de veure’ns un cop de tant en tant. Són les 13:10h, així que amb menys de 5 hores, havent-nos perdut i tot hem arribat al primer objectiu, no està malament. La Carol, ens pregunta: -Bueno, ja hem fet el més dur, no? i per resposta rep el nostre silenci i les cares de circumstàncies.... ui, ui, ui que tocarà pujar, i és que no n’hi ha per menys, el camí no el coneixem però sabent que són 7 kms i que el Monestir és a 720 metres d’altitud i Sant Jeroni a 1236... no hace falta que diga nada mas!


Ens cruspim els entrepans, fem les fotos de rigor, ataquem un pastís de formatge i cap a Sant Jeroni falta gent, aquí anem seguint el track de la Montserratina, sortim per darrera el funicular de Sant Joan pel camí de la Creu, coi com puja i nosaltres que encara estem acabant d’empassar el dinar. Passem per davant l’ermita de Sant Miquel, aquí la pujada és més suau fins a una cruïlla de camins, aquí és on comença l’infern, crec que no m’equivoco si dic que no havia vist mai rampes tan descomunals i tan seguides, ens costa però arribem dalt la carena de la Serra Llarga sobre les bicis, ens hi hem deixat la pell!


Un petit tros de baixada ens porta al Pla de les Taràntules, on hi ha l’altra estació del funicular de Sant Joan i aquí agafem el camí nou cap a Sant Jeroni, aquí la pujada és molt més factible, es va fent bé amb unes vistes precioses, això sí anar baixant de la bici als trams d’escales que ens trobem sovint. Els caminaires, que en són molts, deuen pensar que estem com un llum perquè ens animen tan per pujar com després per baixar, i això que no som a Banyoles!


Pel caminet, sortejant esglaons i excursionistes arribem a l’ermita de Sant Jeroni, podem seguir un tram més amb les bicis fins que arribem al inici dunes escales molt dretes que ens porten fins el punt més alt de la Muntanya de Montserrat, així que arribem a Sant Jeroni amb les bicis a les esquenes i una “honda satisfacción”, jejeje! Ara sí: objectiu acomplert! Quines vistes!!



A les 15:00h tocades comencem a baixar, ara no hauríem de tenir excusa per les escales, baixar-les ha de ser més fàcil que pujar-les però és clar, tan la Carol com jo no ens hi hem llançat mai i ens fan respecte o més ben dit: por!! A més si no ho provo avui que vaig amb una doble... així que al final ens hi tirem, ai que encara ens agradarà i tot! Així que nosaltres ens emportem doble satisfacció, la d’haver pujat fins dalt i la d’haver-nos tirat graons avall, un dia complet!


Orgullosos com mai arribem al Monestir i d’allà per carretera fins passat Sant Benet, llavors agafem la pista cap a la Calsina, que ara està asfaltada, i d’allà per on havíem pujat cap a Monistrol. Un cop allà ens adonem que és massa tard per tornar amb claror fins a Sabadell, volíem provar d’anar a Rellinars i a la Casa de l’Obac per un camí nou però ho deixem per un altre dia. Així que decidim anar fins a Vacarisses a buscar el tren. Per fer-ho, hem de tornar a remuntar la Serra del Coll de la Portadora, a la Carol que feia molts dies que no s’enfrontava a cap ruta llarga aquestes últimes pujades se li fan força pesades, no m’estranya i és que ja portem 90 kms a les cames. D’aquí dalt fins a Vacarisses el camí ja és força suau i arribem a l’estació a punt per fer unes coles i agafar el tren de els 17:26h.


Nosaltres baixem a Sabadell Nord i com que estem tan animats encara anem al Parc Catalunya a fer unes voltes, jejeje, com un llum!


Afegeixo el perfil gentilesa del Rubén:


dijous, 19 de març del 2009

Cap de setmana de doblet fent la fantasma

Mother of good, quin cap de setmana més ben aprofitat!
Divendres sopar betetero amenitzat amb fotos espectaculars de la Transrockies.

El dissabte vem fer una ruta estupenda amb el Francesc i el Ruben, morts de son per haver dormit només 4 horetes ens vem plantar a Vic, on després d’esperar al Ruben mentre fèiem uns tes i uns croissants, vem arrencar cap a Calldetenes, vem agafar la Ruta dels Molins, que transcorre seguint un rierol on vaig acabar massa a prop del terra per una caiguda tonta, mentre els meus companys de ruta gaudien d’un tram d’escales força tècnic.




Vem seguir per una pista plena d’esglaons empedrats però molt maca cap al Puig L’Agulla, sempre seguint el Meridià Verd. Allà vem agafar un corriol que ens va dur a una pista de baixada fins a Seva. Allà vem començar a pujar lleugerament fins al Brull on vem esmorzar tranquil·lament gaudint de la caloreta, havíem d’agafar energies per enfilar-nos a Font Pomereta, tot i que ja hi havíem anat, aquest cop pugem per una altra banda, en teoria més suau. La pujada se’ns fa d’allò més distreta anem fent en grup mentre ideem un possible cap de setmana per terres veïnes. Com que ens havia quedat un foradet, a Font Pomereta tornem a endrapar al costat d’unes plaques de neu que amagades a l’obaga encara perduren. Encarem les últimes pujades fortes, parant per fer la foto de rigor a Sant Segimon, després carenegem fins agafar la baixada a Collformic, ja arribant-hi vaig i punxo, en aquests moments és quan es troba a faltar el Tubeless! Amb la inestimable ajuda del Power reparem i prosseguim cap al Pla de la Calma. A partir d’aquí tocava corriol, un corriol força tècnic cap a Roca Centella i passant a prop del Tagamanent, quines vistes!









El guia es va animar i a Roca Centella va decidir canviar una mica el recorregut inicial, perquè no provar d’anar empalmant corriol amb corriol i tira porqué me toca? Doncs sí, primer de pujada i després de baixada fins arribar al corriol màximus és a dir la Trialera del Ventura, on els tres homes de l’expedició s’ho van passar com nens, les fotos, com sol passar en aquestes ocasions, no descriuen gens n’hi mica el pendent ni la dificultat de tan anomenada trialera!



Perquè us en feu una idea transcric la descripció del moment per Ruben, àlies Raah:

“Todavía se me cae la baba sólo de pensar que fui capaz de bajarme semejante cortadito. Después de ver como se le levantó la bici de atrás a Power al entrar en el bajador crítico y no ostiarse en el intento, no me lo pensé dos veces y para abajo. Celebración inmediata, antes incluso de poder parar, con expresiones como "Ho haveu vist", "No hase falta desir nada más" o "... y luego la gente se droga, esto sí que es un subidón". Santi en cambio no pudo mediar palabra, cuando consiguió parar se sentó y se quedó con cara de alucinado (ver foto en blog de Power).”
Aquí també podeu veure la foto:

Vem continuar cap a Cànoves i d’allà cap a Marata, on tenen dues rampes de posar el cul al manillar com diu el Power! Allà vaig gaudir més dels corriols, ja que eren d’un nivell més apta per mi i ja estava més acostumada a la bici de prestao amb frens de disc, sí, sí, d’aquells que frenen de veritat! Jejejeje!

De Marata a Granollers on vem trobar una terrassa estupenda on vem fer un merescut berenar: braves i xocos amanits amb els comentaris de la ruta.
Al final 74 kilometres d’allò més variats, un dia calorós, uns paratges magnífics i la companyia immillorable!


El diumenge vem tornar a sortir amb les bicis, faltaria més, això sí, aquest cop sense matinar, ben bé a les 9:45 sortíem de casa per anar cap a Matadepera i fer el circuit de la Rond’elles que encara no li havia pogut ensenyar sencer al Santi. Entre Sant Julià d’Altura i Matadepera ens vem trobar uns miler de bikers més o menys, es notava que havia arribat el bon temps i tothom havia sortit a donar una volta. Ens creuem també amb el Juan i la Isabel que aprofitaven el solet per anar a veure el mar. Nosaltres al revés, cap al Obac. No sé com aconsegueixo recordar-me de tota la ruta, fins hi tot d’un corriol prou amagat que hi havia a la part final de la pedalada.

Vem arribar a casa amb 62 kilòmetres més i la satisfacció de dos dies de luxe en btt, per acabar-ho d’adobar berenar-sopar a casa el Power per fer l’estrena oficial del pis, però no us penseu que hi anàvem per això... el motiu verdader eren, evidentment, els dos superpastissos que havia preparat l’Anna, mmmmm per llepar-se els dits!


I aquest cap de setmana, com que la meva forquilla segueix de vacances al servei tècnic, seguirem provant la Ghost RT Worldcup, és com si deixes el Fiat Punto al taller i mentre te l’arreglen et deixen un Ferrari! Quina responsabilitat!
Abans de provar-ho no hagués pensat mai que un dia arribaria a dir que em quedo amb la Ghost per pujar i la meva Orbea amb V-brakes per baixar, quina contradicció oi? Doncs sí, de moment és la sensació que tinc, amb la doble pujo de conya, com que es lleugera igual que la meva el pes no és un problema i la doble suspensió s’ho menja tot, per tant t’has de preocupar menys de traçar i fer menys força de braços, cosa que em va de conya per acabar de recuperar l’espatlla xunga des de Sant Hilari. I baixant.... doncs res, que vaig acollonida amb els frens de disc, pensant que clavaré i sortiré disparada per davant la bici. He pogut comprovar que els XTR són prou progressius, per pista hi vaig força bé, tot i que no em salvo d’alguna derrapada que altre, però per corriol ja és una altra cosa, derrapo, clavo roda... a veure si aquest finde ho faig millor!

dimecres, 11 de març del 2009

Banyoles World Cup!

Aquest diumenge hem descobert com gaudir d’un dia de btt sense tocar les bicis: s’havia d’anar a Banyoles! Allà hi celebraven una prova del Superprestigi Massi Open d’Espanya i allò semblava la copa del món!
Arribem a quarts de 10 i només entrar a Banyoles comencem a veure gent escalfant i pàrquings plens de cotxes, uf em començo a posar nerviosa talment com si hagués de córrer... i no era pas el cas. Buscant aparcament ens creuem amb una Multivan Mérida conduïda pel mateix Hermida, mare meva que això és serio!
Aparquem i anem a la zona on hi ha les carpes dels equips, immediatament comencem a trobar coneguts, el primer el Paco de Cadaqués, es veu que no tenia intenció de córrer però al final s’ha deixat enredar, jo de gran vull ser com ell!

Saludem a la Clara que està fent rodillo, l’entretenim mentre el seu entrenador l’envia a corralines. A la cua per sortir divisem a la Noe i la Nuri, els hi fem un crit i la Noe ve a saludar-nos abans de sortir, jo cada vegada estic més nerviosa i això que aquest follon no va amb mi!



Les criden a parrilla i anem a veure-les sortir, uf a mi l’espera se’m fa eterna, totes allà ben posades esperant el tret de sortida, la Marga somrient i fent-la petar amb la Cristina Mascarreras i la Sandra Santanyes, l’Anna Villar més que concentrada, la representació internacional també es fa notar, Cecile Ravanel, altres noies franceses i belgues... i a la segona fila la Noe fent-me llengotes!

Jejeje, tothom es relaxa com pot!




Per fi es dona la sortida, surten amb les fèmines èlit les sub-23, en total són més de 25, no havia vist mai tantes noies juntes en una cursa! A la sortida la Noe es queda enrere, però estic convençuda que recuperarà. Amb el Totgas anem a veure-les passar pel primer tram de corbes del circuit, com passen! La Noe ja va recuperant posicions. Al cap de poc donen la sortida als cadets, màsters 30 i altres categories.
Ens trobem al Nava que avui també va de paisà. Anem a buscar un bon lloc al circuit per exercir la nostra principal funció del dia que, a part de passar-nos-ho teta, és animar i ho donem tot volta a volta, jejejeje quin morro!
Ens fem un fart d’animar, sobretot als amics i coneguts però també als que no ho són, disfrutem com mai veient-los passar i donant tot el què poden, és impressionant, tothom anima.

Protagonistes de la primera cursa:

La Sandra i l'Anna

La Noe i la Nuri

El Wizzard i l'Arnau

La Clara i el Paco

La Mercè i la Miranda


Les fèmines, igual que els màster 30 fan 3 voltes al circuit, és el què ens tocaria a nosaltres si ens hi haguéssim atrevit... el circuit és prou guapo, trams de pista, una pujada pedregosa impossible, corriols estrets de baixada... una mica de tot. Pel públic està molt bé perquè són 6 kms molt concentrats i pots veure als corredors en diferents punts del circuit amb molta facilitat.
Pel què fa a les noies la Marga domina la carrera però darrera la Sandra Santanyes té a les demés corredores a ratlla, bien! Sabadell power, jejejeje! Pel què fa la tercera posició està més disputada, l’Anna Villar, la Rocio Gamonal, la Cecile Ravanel i la Sabrina Enaux se la van disputant, fins que al final queda en mans de la Rocio que en algun punt arriba a estar a 15 segons de la Sandra.

Ens trobem al Power i anem cap a la meta per veure l’arribada i quina sorpresa quan ens trobem al Xavi Novell, per fi coneixem al Maasai en persona, llàstima que no sigui el seu millor dia, ànims Maasai!




Veiem arribar la Mercè Petit de Mollerussa, la Nuri i la Noe que està eufòrica, no l’han doblat que era el seu objectiu, m’encomana la seva alegria.
Fem petar la xerrada amb el Wizzard que no ha pogut acabar, igual que el Totgas Jr. que ha tingut problemes amb la roda del darrera, també ens trobem amb la Carol que ha anat a donar una volta amb la bici de carretera i ara s’apunta al equip d’animadors.



Mentrestant els èlits, sub21 i sub23 escalfen i van agafant el seu lloc, són un munt, al voltant dels 200! La sortida és una passada, amb tanta gent la primera corba és en si un perill, però surten amb un coet al cul.
Ens situem a la part alta de la pujada de pedres on la majoria pugen a peu, tot i que n’hi ha algun que se la fa tota en bici, quin espectacle! De conya, l’Hermida passa primer, seguit d’Alvarez i Absalon, mare meva quin nivell! No tarda massa en passar l’Ismael Ventura, mare meva si que va fort! Passen el Miki i el Ribi enganxats i després el Charlie, quin fart de cridar!
Protagonistes de la segona cursa:
Hermida, Absalon i Mantecon

Lejarreta i Coloma

Ismael i Miki

Ribi i Charlie


A la segona volta i ja fins al final l’Hermida i l’Alvarez han agafat distància al grup i es van intercanviant la posició. Més enrere l’Absalon i el Mantecon es disputen el tercer graó del podi, però encara queden 3 voltes, ells en fan 5 en total. A la següent l’Absalon es queda sol i s’assegura aquesta plaça.

Canviem de lloc i amb la Clara, la Noe i la Carol ens deixem la veu cridant. L’Absalon passa que sembla que no estigui ni cansat i nosaltres que esbufeguem a la primera de canvi, mare meva això és massa!I així transcorre la primera carrera de nivell que presencio, m’ho passo molt bé, estic contenta de no haver participat amb la de nervis que he passat només de veure'ls!

Després dels podis i per rematar-ho anem a dinar amb la Noe, el Ribi, la Carol i el Charlie mentre xarrem de curses i més curses, proves de resistència i tot allò que tingui a veure amb el món de la btt: no tenim remei!
Curiositats:



No tenien desperdici les sabates de la Marga per pujar al podi...












Maasai, nosaltres vem localitzar la Ramona!!