diumenge, 27 de setembre del 2009

Volta a la Cerdanya 09. Prova superada!!

ETAPA 2
Curiosament també és Castellar de N'Hug -Castellar de N'Hug, jejejeje és el què tenen les rutes circulars!

A mi m’acostuma a passar com a les millors pel.lícules, segundas partes nunca fueron buenas, així que els segons dies de ruta sempre em son molt durs i aquest cop no anava a ser l’excepció, em vaig llevar amb les cames com a pals i acollonida amb l’alegria amb què la Noe m’informava que per ella els segons dies li senten estupendament.

Ens costa prou però ens llevem, aquest cop a les 5:30h, esmorzem i pugem amb el cotxe de la Noe cap al poble. Uf, tinc més fred que ahir, fot un aire gelat o sigui que entrem al pavelló on han dormit les bicis a comprovar que estiguin totes les rodes inflades, canviem el roadbook, última visita al roca i a punt de marxa.

"Er tinglao", comptaquilòmetres amb el nou suport Probike i roadbook

Ens trobem el Charlie que ens diu que ell i la Carol no podran sortir per culpa de l’atac d’asma que li ha agafat a la Carol i que la té ofegada perduda, quina llàstima amb lo bé que anaven. Es mira la llanta del darrera i també m’aconsella que no la faci servir més…

A punt per sortir!

El trio de Castelló, enfotent-se del meu culotte d'estiu amb el fred que feia


Les sortides van amb retard, el segons dia se surt amb ordre invers a l’arribada, o sigui que els últims de la primera etapa són els primers ens sortir. Ja clareja i ni muntem els llums, nosaltres sortim passades les 7:30, un parell de minuts abans que el Jose, el Miguel i el César, després de un petit tram de pujada, on ja començo a esbufegar de mala manera, de seguida comencem la baixada on ja sabem que ens atraparan, tot i així ens esforcem al màxim, això sí, el bidó de la Noe, tot i que l’ha canviat, segueix rebel, una mica menys però ha d’estar atenta i jo baixo sense tocar gaire el fre de darrera, no sigui que em peti la roda i no puguem acabar la volta.

El trio perseguidor ens atrapa arribant a l’església de Sant Vicenç de Rus, just abans d’agafar un tram curt de carretera que ens torna a portar al museu del ciment, just on ahir vem deixar el recorregut original de la Ruta de l’Ermità i on l’any passat va començar el meu calvari particular per superar els 4 kms que hi ha d’allà fins al refugi dels Erols.

Comencem la pujada al refugi i parem a treure’ns els gores mentre veiem els de Castelló com es van allunyant. La costella em molesta però no més que el dia anterior, cosa que m’alegra. Seguim i de seguida veig que no podré pas seguir a la Noe, em va traient metres amb una facilitat pasmosa, jo tinc les cames fatal i per més que ho intento no puc aguantar el plat mitjà i he de claudicar i posar el plat petit, si ja estic així a la primera pujada del dia, no vull pas saber com arribaré a la pujada del Coll de Pal!

Així que per segona vegada aquesta pujada se’m eternitza, això sí, aquest cop no la faig caminant, a la Noe ja no la veig però m’animo al anar passant a gent mentre alhora m’adelanten els cracks que han sortit més tard que nosaltres. Em costa moltíssim arribar al refugi on hi ha el primer avituallament i hi arribo rallada, sé que ara toquen unes bones rampes més i vaig amb les cames tocades… al control ens retrobem tots, els de castelló, els Xavis, el Wizzard i la Noe que està la mar de contenta havent fet aquest cop la pujada molt més ràpid i amb bones sensacions que l’any passat, fins hi tot ha aconseguit atrapar als de Castelló al últim moment, quina enveja!

Després dels plàtans de rigor continuem, amb unes bones rampes, les supero seguint a la Noe, m’agafa uns metres però aquest cop no la perdo de vista. Comença la llarga baixada fins a la carretera que va de la Pobla de Lillet a Guardiola de Berguedà, m’agafa fred però per sort m’he posat els guants llargs.
Seguim la carretera un parell de quilòmetres les dues a plat buscant el trencall a la dreta que ens indica la vinyeta i em sembla que ens equivoquem, seguim als de davant i agafem un camí a la dreta que fa pujada i arribant a una corba de dretes apareixen altres bikers d’un camí més estret que s’incorpora a la nostra pista, em sembla que ells ho han fet bé perquè a mi no em quadren els dibuixos del roadbook, em giro i arriben bikers pels dos camins… per sort els dos camins arribaven al mateix lloc.

Arribem a Guardiola i comencem a pujar el segon coll del dia, el més suau de la jornada, però és on em desmoralitzo, tant que fins hi tot m’entren ganes de plorar, vull apretar però no puc, els quàdriceps em cremen tot i que la pista fa una lleu pujada, la Noe se’m torna a escapar i m’atabalo pensant que no podré arribar a Coll de Pal i que en tot cas faré perdre molt temps a la meva companya. Avanço mirant endavant amb l’esperança de veure la Noe, només en algun tram més recta i llarg la diviso, per sort quan passo per davant d’una font em trobo que els de Castelló han parat a omplir aigua i segueixo amb ells, que bé, les cames segueixen fatal però m’anima anar acompanyada, al menys em distrec.

La pista està plena de bikers, uns t’avancen, d’altres els superes, el Rafa t’adelanta tot cantant una cançó i finalment arribem al segon avituallament del dia, on la Noe m’espera fent-me fotos i amb un somriure d’orella a orella, quina enveja!

Recuperant forces al control, Pere: m'has de passar la foto que ens vem fer!



És l’últim control abans d’encarar la pujada del Coll de Pal i entre menjar i fer-nos fotos amb tothom se’m oblida prendrem el power gel que tenia pensat prendrem allà, així que res, un altre moment serà. Li explico a la Noe que he tingut un moment de “bajon”, m’anima dient que ens queden pocs quilòmetres, uns 40 i que ja m’anirà esperant que no pateixi pas per res.

Sortim del control amb els de castelló, de fet ja acabaríem de fer tota la ruta amb ells. així que vem passar de parella a quintet. La Noe està divertidíssima, va cantant i animant el cotarro, esgotem la baixada i comencem a pujar per un camí pedregós i difícil de fer, però al menys és entretingut. Llàstima que s’acaba aviat i ens toca pujar 6 llaaaaaargs quilòmetres de carretera, el César i la Noe agafen la iniciativa i comencen a tirar, el Miguel, el Jose i jo ens quedem una mica més enrera amb un ritme menys forçat per nosaltres i animant-nos mútuament.

A vegades em pregunto perquè tinc tanta memòria pels camins, me’n recordo perfectament de tot el què ens queda per arribar al refugi del Rebost, on hi ha el següent control. Si vas bé saber el què t’espera va de conya perquè saps on apretar i on reservar però si vas tocat saber el què t’espera pot ser molt dur i més quan es tracta d’una pujada de 18 kms.

La Noe sap que no suporto rodar per asfalt i tot i que va uns metres més endavant de tant en tant es gira per mirar que segueixi acompanyada, com que veu que no pujo sola segueix al seu ritme. Els quàdriceps i el cul m’estan malaeint de mala manera, no tinc ni idea de com posar-me sobre la bici, com n’arriba a ser de monòton l’asfalt! Per fi arribem a la pista que ens ha de dur al Rebost, el César i la Noe ens esperen fent-nos fotos, jejejeje al menys tindrem un bon book perquè jo amb lo desfeta que vaig durant aquesta ruta en faig ben poques.

El Jose i el Miguel encaren la pujada per pista sense parar, jo ho intento però les cames no poden més, les he d’estirar així que poc abans d’arribar a una masia que hi ha a l’esquerra desisteixo i faig uns metres caminant. Aviat però segueixo i amb les cames una mica millor, necessitaven un breu descans per encarar les rampes següents. Vaig fent xino-xano però més distreta ja que ens ajuntem el Miguel, la Noe i jo i anem fent catxondeo per tal de fer la pujada més distesa.

El César en acció a pocs metres d'arribar al Rebost



Per fi arribem al Rebost, algú se li ha ocorregut posar un banc davant la taula plena de jalar i ens hi apalanquem com els avis al banc de la plaça del poble, quines pintes!

Camarero otra birra!


Els Xavis arribant al control, ja us he batejat nois!

Intentem no entretenir-nos massa, encara queden uns 8 kms de pujada, uns 5,5 per una pista que ens va dir que estava en molt mal estat i que era millor que pugéssim per carretera per no haver-la de fer tota a peu. Així doncs que aquests 5 kms per mi són nous, pugen prou però es pot anar fent fins que arriba una rampa llarga i pedregosa, tots l’intentem pujar però anem caient com mosques, apa toca caminar. Me'n adono que m’he tornat a oblidar del power gel així que me’l foto mentre camino. De nou perdo a la Noe de vista però tinc al Miguel i al Jose a tiro, així que no defalleixo i tiro endavant encara que sigui amb el plat petit.

Arribem a la carretera i encaro els tres quilòmetres que falten amb l’alegria d’estar a prop de coronar i amb menys mal de cames, per mi que m’està fent efecte el gel. Això sí per acabar-ho d’adobar es gira un vent fort de cara que acaba de fer més èpic l’últim quilòmetre de pujada i per fi arribem a dalt, estic molt més animada tot i saber el què ens queda…

El Miguel i el César a punt de coronar

Una servidora, exhausta però contenta

El Jose abrigant-se per la baixada

Ens abriguem per fer la baixada cap a la Molina, m’ho passo teta baixant, sobretot els trams peraltats, però lo bo aviat s’acaba i ja tremolo només pensar la patejada que ens espera per pujar la pista d’esquí. Però com que falta poc per acabar no m’hi atabalo. Quan hi arribem tota seria els hi dic als companys:

- M’hauríeu de fer un favor, com que tinc l’esquinç a la costella em podríeu ajudar a pujar la bici?

Em miren tots amb uns ulls que els hi surten de les òrbites, veig que no m’han entès i els hi explico que amb l’esquinç no puc pujar pes i que necessitaria que m’aixequessin la bici per ajudar-me a carregar-la a l’esquena, tots respiren alleugerits, es pensaven que els hi estava demanat que algú em pugés la bici fins dalt de la pista d’esquí!!

Comencem el pateig alguns amb més gràcia que d’altres, la Noe que sembla que ja vagi néixer amb la bici a l’esquena i caminant amunt, en canvi el Jose que té un genoll tocat i jo amb la costella que no vol que segueixi amb la bici a l’esquena ens anem quedant enrere.

Superat el pujadot arribem al últim avituallament, aquí ens atrapen els Xavis, es queixen del què els ha costat atrapar-nos! El quintet emprenem la baixada que ens porta a la carretera del Coll de la Creueta, l’última pujada del dia, aquesta no m’espanta, són 6 kms des que deixem la pista fins a dalt del coll però els primers quilòmetres són de baixada així que només ens queden uns 3 kms de pujada per arribar a dalt i on comença el temut tram d’orientació. Temut perquè ja estem arribant i com ens perdem…. Però no, el fem de conya, lo únic que tenia clar és que havíem d’anar per l’esquerra d’un torrent que sortia al mapa, tot i que la Noe intenta agafar un camí que hi va per la dreta l’aviso a temps i agafem el corriol correcta.
La Noe baixant pel corriol mentre el César segueix fent fotos

Quina passada de corriol, m’ho passo genial intentant seguir els castellonencs, tot i que en un tram gairebé repeteixo el superman de feia una setmana, per sort salvo la situació. Les vistes són precioses i quan vaig al Xavi de Probike que marca el final del tram d’orientació salto d’alegria.

El què queda és bufar i fer ampolles, travessem Castellar de N’Hug i arribem els 5 junts al poliesportiu. Prova superada!! Al final 70 kms amb 2670 de desnivell, en 6:37, aconseguits gràcies a la magnífica companyia i els ànims de la Noe i els nois de Castelló, gràcies a tots!! Noe, el pròxim cop, si vols repetir amb mi, intentaré venir amb millors condicions, tot i així estàs mooolt forta i em falten menjar moltes sopes per poder seguir-te, especialment a les segones parts!
El quintet a l'arribada: gràcies a tots!

Estic radiant per haver pogut acabar la Volta amb la Noe, a més hem fet primeres, i ens hem “apanyat” molt bé juntes, sobretot el primer dia quan encadenàvem incidència rera incidència. Mentre endrapem el dinar que ens ha preparat la organització truco al Santi per veure com li ha anat la Mussolenca i explicar-li les nostres aventures...

dimecres, 23 de setembre del 2009

Adeu Massai!



Ahir ens va deixar en Xavi Novell, un cotxe se l'ha endut i ens ha deixat sense el Gran Massai Català! Només vaig coincidir amb ell una vegada però seguia els seus relats al blog que sempre et feien dibuixar un somriure, una gran virtud aquesta!

Descansa en pau Xavi i segueix donant gas a la burra allà on siguis!

dimarts, 22 de setembre del 2009

Volta a la Cerdanya 09. Canvi de parella!

Pròleg
Aquest any he tornat a participar a la Volta a la Cerdanya que com sempre organitza el Probike. Aquest cop però el Santi s’ha quedat a casa descansant els genolls i he anat amb la Noe. De fet, quan vem saber que en aquesta edició la Volta seguia principalment la Ruta de l’Ermità, com que ja l’havíem feta l’any passat, amb el Santi vem decidir no anar-hi però la Noe em va proposar anar-hi juntes i com que feia temps que teníem pendent apuntar-nos a algo en parella no li vaig poder dir que no.

El què no sabia jo es que arribaria al cap de setmana en qüestió en pèssimes condicions físiques, uns ofecs emprenyadors que van aparèixer un parell de dijous abans i que m’impedeixin respirar amb normalitat a les pujades o quan vas a un ritme alt i un esquinç a una costella, fruit del cada cop més atreviment en els trams tècnics de baixada, així que una setmana abans de la volta vaig clavar la roda de davant, tot sortint disparada al estil Superman, amb el corresponent “planxasso” a terra i l’impacta de la bici a l’esquena.

Així que després d’estar visitant l’Orriols (el fisio de Sabadell amb més anomenada) cada dia durant tota la setmana per tenir la costella més recuperada em vaig plantar el divendres a Castellar de N’Hug on la Noe ja m’esperava amb el dorsal i road-book en mà i la noticia de que ens havia tocat l’allotjament a la casa de colònies Orriols, ves quina casualitat!

El Víctor i la Noe prenent bona nota de les explicacions del Pere


Després de deixar apunt les bicis i del corresponent briefing del Pere (ull amb un forat aquí, agafeu aigua allà, abrigueu-vos bé que farà fred....) vam baixar amb el cotxe de la Noe a la casa de colònies, a uns 3 kms del poble, on ens van repartir per les diferents habitacions... quina sorpresa, nosaltres dues no estàvem en una habitació compartida de les típiques sinó que ens havia tocat el què nosaltres vem anomenar la suite de la casa de colònies, tota per nosaltres soletes amb dutxa i bany, quin luxe!

Després de sopar amb la Carol, el Charlie, el Víctor i les noves coneixences, en concret 3 Xavis, no ens ho podien posar més fàcil, vem anar de patac al llit, uf quina mandra posar el despertador a les 4:30h! Mira que és dura la vida del biker!

La Carol, el Charlie, els Xavis i la Noe, a sopar!


ETAPA 1
Castellar de N’Hug- Castellar de N’Hug 97 kms i 3200 de desnivell (a la espera de les dades de la Noe)


Abans de les 6:00!


La sortida com l’any passat era esglaonada cada 20 segons la Noe i jo començàvem a pedalar a les 6:22h, evidentment de nit sort del frontal del xino!, vem sortir amb ganes i de seguida atrapant algunes parelles, entre ells el trio de Castelló, el Jose, Miguel i César amb qui no pararíem de creuar-nos en tota l’etapa, durant el primer tros se’ns van enganxar per aprofitar la llum del meu frontal, això sí que és una bona compra.


La ruta comença de baixada fins a Montgrony on es donava el tret de sortida al tram d’orientació d’aquesta etapa, aquest cop molt matiner i mooolt tècnic. Així que sent de nit i ple de pedres mullades en vaig fer bona part a peu, tot i recordar bastants trossos de l’any passat ens vem perdre, xof cagada, vem baixar més del compte, a uns 1100 metres quan el planell es veia perfectament que el camí vorejava la línia dels 1300 ale, una pujada de propina, més endavant ens vem assabentar que altres participants van continuar baixant i baixant... encara vem tenir sort!

El tram d’orientació acabava amb més tram tècnic però aquest cop de pujada i és clar, va tocar tibar la bici amunt cosa que a la meva costella no li va fer cap mena de gràcia.

Fent-se de dia al control 1, quines vistes!




Després del primer control, on ens van atrapar la Carol i el Charlie, baixada pedregosa direcció Gombren i un bon tram de puja- baixes, creuar rierols i pujada suau fins al Coll de Merolla que em van fer comprovar que els ofecs persistien, arribava a dalt de qualsevol minipujada esbufegant com si hagués fet el Tourmalet, fins i tot la Noe em va oferir el seu ventolin!
Passat el Coll de Merolla poc a poc em vaig començar a trobar millor de respiració, vem passar el segon control i vem seguir cap al Fajaneral, la pujada cada vegada era més costeruda i tècnica però la recordava molt bé de la ruta Molina-Sabadell que havíem fet amb el Ruben abans de les vacances i la tenia per mà, així que ja m’esperava els últims metres d’arrossegar la bici.




A Sant Jaume de Frontanyà hi vem arribar soles, ens van passar una mica d’aigua per les bicis i vem encarar la pujada direcció Ardericó. Comencem a enfilar-nos per pista i al passar pel costat d’un trio que anaven de taronja i que llavors arrancaven un em crida,

- Ei Ada!


El Pere





Era el Pere de Vilassar amb qui havia compartit l’inici de la pujada al Triador a la Non-Stop i seguim pujant comentant la jugada, per sort de seguida arribem al tercer control on tornem a trobar els de Castelló i unes vistes espectaculars a la gran rampa que enfilarem caminant al cap de poc. Tothom flipa amb la Noe carregant-se la bici a l’esquena i aguantant-la durant tota la rampa,

-No vegis la teva companya – em van dient i és que no n’hi ha per menys!

Carenegem al costat d’un filat amb per corriols d’arrels i trams de terreny herbós que em carrega prou les cames, com s’agraeix la baixada que ens porta fins a Ardericó, per variar els de Castelló ens deixen baixant i la Noe i jo els tornem a atrapar a la següent pujada, aquesta no dura massa, per sort el tram més costerut l’han retallat en comparació a la Ruta de l’Ermità i tornem a baixar aviat.

La baixada és llarga i pedregosa, i el bidó de la Noe està juganer, així que baixem una mica més a poc a poc del què podríem per anar posant el bidó a lloc, és més pràctic que haver de parar a recollir-lo cada dos per tres i en aquestes que la Noe s’inventa el moviment de la ruta, treure el peu del pedal per baixar el bidó, així no ha de deixar anar el manillar i pot seguir baixant sense haver de parar tant.
Però les incidències tot just començaven, de cop me’n adono que he perdut el comptaquilòmetres i aquest cop, a diferència de la ruta del Císter, ha caigut amb una part del suport. Estem ben arreglades, la Noe no porta els parcials i aquesta funció l’anava fent jo, sense compta... malament rai. Així que deixem les bicis i comencem a pujar a peu buscant el caxarro, al menys recordava haver-lo mirat unes corbes més amunt. El recuperem però no sabem com enganxar-lo amb el què portem així que continuem avall fins a Sant Julià de Cerdanyola.
Tornant a on havíem deixat les bicis, un cop rescatat el comptaquilòmetres



La Noe pujant a Coll de Jou


Xerrant comencem la penúltima pujada, el Coll de Jou, no té rampes fortes i anem fent bé, fins hi tot divisem els de Castelló i ens animem fins atrepar-los i arribem junts al control de Coll de Jou. Mentre pico alguna cosa un noi de l’organització em precinta el comptaquilòmetres, estèticament és un desastre però l’invent sembla que aguanta o sigui que endavant!

Sortim amb ganes d’acabar però els ànims duren poc a la primera pujadeta sento un soroll a la roda del darrera.... coi un radi trencat! Això ja comença a ser habitual... per sort el podem deixar de manera que no toqui amb res i podem seguir. Segon incident superat i la meva bici comença a fer peneta.

Cargolant el radi...


Continuem fins a l’entrada del monestir de Falgars, on s’hi arriba després 1,3 kms de pujada per asfalta, on la Noe posa el turbo i els castellonencs i jo intentem seguir-la... i finalment emprenem l’última llarga baixada del dia just quan comencen a caure unes gotes molt fines, per sort la cosa no va a més. La Noe m’ha vist tocada a l’última pujada i quan li dic que ja estic tement la pujada asfaltada de 8 kms que ens faltarà per arribar a Castellar de N’Hug em recomana que em prengui un gel, i si la jefa ho diu doncs ho faig, jejejeje. Així que perdem els companys que segueixen baixant.

Arribem a la Pobla de Lillet i agafem el GR per anar fins al Museu del Ciment on hi ha l’últim control i com no: els de Castelló! Ja tenim el catxondeo assegurat, que si els anem perseguint, que si sembla que quedem per prendre algo...
El Miguel, el Jose, jo, el César, la Noe i el senyor del barret de palla


Ells surten abans que nosaltres i nosaltres al cap de poc per intentar atrapar-los però la il.lusió ens dura poc, arriba l’última incidència de la jornada, punxada de la Noe just tocar l’asfalt així que ens toca reparar, quin remei.

Perdem ben bé 15 minuts i és que no hi havia manera de desenganxar la coberta, tot i així tardem menys d’una hora en arribar al poble, estic contenta, prova superada i amb èxit, l’any passat en fer la mateixa etapa canviant només l’arribada que en lloc de a Castellar de N’Hug vem pujar al refugi dels Erols vem tardar un munt d’hores més, jo hi vaig arribar gairebé a les 22:00 amb una pàjara de campionat!
Hem arribat, sí!


Un cop a lloc intento solucionar el problema del radi, no en tinc de recanvi però de roda de darrera sí que en porto una altra (com que tinc la llanta molt perjudicada en duia una altra per si de cas), així que les canvio però la segona roda està descentrada i queda frenada, no porto clau de radis i quedem amb els de l’organització que quan vingui el mecànic ja s’ho mirarà. Així que marxem als Orriols a dutxar-nos, baixant per la carretera ens creuem amb el Charlie i la Carol que estan acabant la etapa.
Quin luxe arribar amb temps per fer coses, llàstima que ja em noto que les meves cames l’endemà no estaran per tirar coets, què hi farem! Per mirar d’arreglar-ho la noia del restaurant em posa un caputxino gegant!

Mare meva quin capuxino, si sembla un irlandès!





Des del bar vem poder presenciar la transumància, els pastors s'emporten les ovelles a menys alçada per passar l'hivern


Abans del briefing de la segona jornada el Xavi de Probike deixa la roda de recanvi passable per sortir l’endemà tot i que em recomana molt seriament que no freni amb la de darrera perquè la llanta també està prou gastada, ves quina gràcia, la que em faltava per acabar-ho de fer emocionant!

dissabte, 12 de setembre del 2009

Eiger Bike Challenge, no pares sube sube...

De EigerBike


L’excusa per anar de vacances a Suïssa va ser el fet que el Grand Raid fora a l’agost però ja per fer el tema mes emocionant vem veure que una setmana abans feien la Eiger Bike Challenge. El tema prometia, la ruta no era tant llarga, uns 88 km però pràcticament tenia 4000 mt de desnivell positiu... la conclusió era fàcil trobaríem molta pujada !!!

Vem arribar a Grindelwald on feien la cursa un parell de dies abans així que per distreure’ns el divendres vem fer una caminada per allà, més endavant ens adonaríem que va ser un gran error!!!!! Dissabte al càmping mentre intentàvem recuperar forces rebíem la fantàstica visita del Charlie i la Carol, la representació catalana s’ampliava.



Al vespre sopar ben d’hora i a dormir que tocava aixecar-se a quarts de sis....
Ja diumenge, tot són nervis, es horrorós aixecar-se i començar a córrer per fer-ho tot, esmorzar, preparatius, roca i ràpid cap a la sortida que amb lo formals que son aquets suissos segur que està ple una hora abans!!!!!


Quan arribem, primera sorpresa tot està bastant tranquil així que anem escalfant tranquil·lament, en tot que ens creuem amb una parella que xerra català!!! Ep qui sou, d’on veniu? Eren en Pere i la Núria, uns lleidatans simpatiquíssims però igual que nosaltres amb les idees una mica espatllades ja que ells també s’havien apuntat al Grand Raid, de debò que tots plegats tenim un concepte mes estrany de les vacances....


Escoltem que criden cap a corralines i aquí arriba un dels moments còmics del dia per dir-ho d’alguna manera ... al fer les inscripcions et demanaven si volies apuntar-te com a ‘Lizensed’ o com a ‘Fun’, nosaltres sense complexes vem triar ‘Lizensed’ pensant que per algu estàvem federats doncs resulta que això allà es com la categoria Elit, es a dir per els pros de la bici i nosaltres com a molt som globeros professionals!!!


Així que la imatge era prou divertida, jo estava a primera línea com a bon professional al costat d’un tal ‘Sauser campió del mon’ i no és broma!!!! I la Carol i l’Ada amb fèmines de la talla de la Esther Suss, impressionant!!!! Bé en realitat tots teníem por de que ens passessin per sobre quan es dones la sortida, bé tots menys el Charlie que de competir en sap una estona llarga!!!



Es dóna la sortida, endut per l’emoció i la por a ser atropellat surto bastant fort (massa) i res en poc mes de 200 mts ja em veieu posant-me a un costat perquè no hi havia manera de respirar com una persona, estava hiperventilat!!! Afluixo i vaig tirant tot recuperant la respiració, casum dena he perdut la roda del Sauser jeje!! Per sort m’estabilitzo i recupero el ritme, tot això mentre travessem Grindelwald i la gent del poble, tot i l’hora és al carrer animant-nos!

La primera pujada ja és d’aquelles que et fan replantejar perquè nassos m’apunto aquets llocs.


Sortim de 900mts i tot per carretera pugem fins al Grosse Scheldegg a 1960!! Jo m’ho prenc amb calma, la gent em va passant i vaig intentat enganxar-me algun grup però no hi manera, això sí, és el primer port i els autòctons ja van tirant de plat petit!! La veritat que tot hi ser asfaltat no hi ha per menys però si ja comencem així, malament!!!




La pujada deu ser d’uns 12km mes menys, quina manera d’escalfar, quan arribo al capdamunt me’n porto una alegria, ja toquem terra i la pista baixa una mica i planeja però com que la cursa te els números que té la baixada s’acaba ràpid i ens tornem a enfilar cap al First a mes de 2100 mts!! Mare meva que patirem....

Ara sí que arriba la baixada de veritat i que és per una trialera amb esglaons inclosos bastant malparits per cert, aquí haig de reconèixer que em diverteixo, la majoria dels autòctons al veure la baixada es posen a caminar i és clar jo em recreo avançant a tots els que em fotien el pal pujant!!!! Que n’aprenguin!!


Desprès enllacem amb baixada de pista i descobreixo la importància d’uns bons frens, mare meva baixem per una pista encimentada amb una pendent de por, a una velocitat important i això que no deixo d’apretar els frens.... l’olor característica en aquestes baixades era de pastilles cremades i en algun punt fins i tot vaig patir pèrdues de potencia dels frens, tremendu!!

Si espereu que expliqui que en un tros pla anava rodant.. oblideu-vos aquesta cursa és d’extrems, o es puja o es baixa i quan es puja amb el platillo treien fum!!!

Desprès de la baixadeta a per un altre cim, ara toca el Feld (2170) així que vinga una pujadeta d’uns 600mt de desnivell en poquets quilometres, les pendents tiren enrere, aquí si que em faig íntim del plat petit i crec que ja fins al final el posaria a totes les pujades.... La cursa és d’una duresa tremenda, porto uns 35 quilometres i ja estic reduint el ritme per precaució no fos cas...


Una de les coses espectaculars de l’Eiger eren els paisatges, tota l’estona rodaves envoltat de muntanyes gegants, veient geleres i clapes de neu que estaven a la mateixa alçada, impressionant!! Fer la ruta en un parell de dies deu ser ideal, l’altre a part de les pujades, eren els avituallaments, increïbles, mai de la vida havia vist una cosa més professional, tu anaves fent i quan faltaven 200 o 300 mts veies un cartell avisant-te que arribaves, quan ja el veies i estaves a uns 20 mts et trobaves un paio que et preguntava què volies, tu li deies i quan arribaves al control ja t’ho tenien tot preparat però tot fins a l’extrem que a cada avituallament et donaven un bidó ple d’isotònic perquè fessis el canvi amb el teu, increïble!!!!!! A més a més els ànims de la gent per tot arreu on passaves, amb el punt de que en els dorsals posava el nom i la gent llegia i t’animava personalment, la bomba!!!


Desprès del Feld un altre baixada destrossa pastilles per enllaçar amb la pujada al Bort (2180), aquesta potser era una mica mes curta però la pendent era exagerada, obscena diria , aquí el desgast que faig és enorme, amb el plat petit posat i donant-ho tot per aconseguir fer girar les bieles, en aquest port a dalt hi havia un restaurant amb un speaker que anava cantant el nom de tots els participants que hi passaven i tu mentre pujaves no el paraves d’escoltar desitjant ser tu un d’aquells noms. Quan ja arribaves a les últimes rampes hi havia un munt de gent animant, fins i tot alguns catalans, que feia que et resistissis a baixar de la bici empès per els ànims, increïble!! Això si superat un arc que simbolitzava el final de l’ascensió ja no hi havia excusa per no baixar de la bici i més quan lluny de fer baixada ens plantaven una pujada que ni estant fresc la faria!!!!


Mare meva, crec que enlluernat per tots els ànims vaig gastar mes forces del comte en aquella pujada, estava destrossat. Superada l’enèsima pujada començava una llarga baixada fins a Grindelwald on hi havia un control de pas que tocava superar abans de les 13:15, cap problema vaig passar a les 12:07 però la veritat és que amb seixanta quilometres a les cames ja en tenia ben bé prou, estava convençut que era el moment ideal per acabar la cursa amb el nivell de patiment just.
Però és clar tocava continuar i per ser precisos començar un autèntic viacrucis, la pujada al Klein Scheldegg (2061) , una pujada d’uns 1000mt + i ben bé 14 quilòmetres !! Per sort tot s’ha de dir la pendent era molt més suau que les anteriors pujades però amb lo acumulat a les cames i amb uns sol de por que feia va ser un autèntic infern!! L’organització conscient de la duresa acumulada va posar quatre avituallaments en aquesta pujada, un amb dutxa inclosa.


Però mare meva com vaig patir, per si no en tingués prou vaig començar a patir rampes a les dues cames, les quals vaig aprofitar per parar a pixar i descansar simultàniament!! Prosseguint la meva agònica ascensió veig uns metres enrere l’Ada, caram com puja quina enveja!! L’hi faig unes fotos i intento seguir-la uns metres però desisteixo, aquesta dona es increïble quan la majoria comença a arrossegar-se ella és quant es troba millor i recupera terreny, quina maratoniana!!
La pujada s’eternitza fins que un cartell i la visió del cim obre esperances, el cartell diu:
- 1’5 kms i 250mt +
Doncs vinga!! Quina és la sorpresa de tots que passat el cartell abandonem la pista que ens duia directament i relativament suau al cim per agafar un trencall a l’esquerra que ens porta a un caminet d’herba que ens fa salvar tot el desnivell de cop i caminant !! Tot un regalet de l’organització... guanyem tota l’alçada amb un tram de caminar obligatori per després planejar fins l’edifici que simbolitzava el final de la pujada, pura agonia!!!

Superada la última pujada, ara si toca baixar fins l’arribada, bé això seria lo maco però encara trobaria un parell de bones rampes a mig camí ... els trossos de baixada apreto lo que puc per intentar recupera distancia a l’Ada que ni la veig, baixada de bojos i arribada per segon cop a Grindelwald però aquesta la definitiva, llàstima que al poble encara quedava una última pujada que tot i ser els últims metres encara em va obligar a posar el plat petit!!!

Arribo i als pocs metres em trobo l’Ada fent-la petar amb un altre corredora, Eiger superada!!! Quina alegria però quin patir... fins i tot m’han tornat a acompanyar durant la cursa el mal de genolls que ja feia per arreglat però es clar entre la caminada que ja me’ls va ressentir i les pujades d’avui no és d’estranyar.

Això si estic molt content de ser Finisher, content d’haver rodat una miqueta amb l’Ada (aquest any no hi ha qui la segueixi) i espantat per el Gran Raid però això ja és un altre historia!!!!

Som Finishers!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!