dilluns, 30 de juny del 2008

El Turó de l'Home by Galleteros

Aquest era un cap de setmana de reptes, molts bikers a Viella per fer la Pedals de Foc Non Stop i d'altres a Madrid corrent les 24 hores. Aprofito des d'aquí per felicitar a tots els coneguts que hi han participat, sou unes fieres! I com que no volíem ser menys ens vem apuntar a un repte prou important per nosaltres: Sabadell - Turó de l'Home...
Tot comença dissabte a les 5:00 del matí, sona el despertatroz i toca el ritual d'esmorzar, enfundar-se el maillot i baixar les bicis al carrer. Ens trobem a les 6:00h el Juan Carlos (Pedaleitor), la Mariona, l'Ana i el German a Plaça Catalunya, encara és fosc i s'intueix el nerviosisme de tots plegats, no les tenim totes!! El Santi i jo anem una mica acollonits després de l'experiència del dissabte passat quan la calor ens va deixar caos, esperem avui portar-ho millor. Per començar el Santi ahir va muntar un porta-bidons més a cada bici, l'aigua que no falti!

Anem a buscar el riu per baixar cap a Cerdanyola, on ens trobem amb en Mengi, Jordi (Valquia) i el Nando (Greywolf). Ja som doncs una bona colla però sota el pont de la B-20 a Sant Adrià del Besòs hem quedat amb uns quants Galleteros és que no teníem el gust de conèixer, són l'Armand (el cap de l'expedicío), el Beatle i el Javi. Fins aquí portem uns 21 kms i arranquem com no pot ser d'una altra manera: pujant! Ens enfilem doncs cap a la serra de Marina, per nosaltres de moment la ruta és totalment desconeguda, fem per primer cop la pujada del dipòsit o de la torre de vigia, som concients que queden molts kilometres i sobretot molt desnivell així doncs que anem pujant a un ritme alegre però sense cremar-nos. El Santi està estrenant el seu canvi XT nou i li dona algun problema, però mica a mica es va posant a lloc.

Anem resseguint la serralada litoral en direcció la zona de la Roca, és un anar fent distret, pujades i baixades amb poca pendent i finalment un corriol molt i molt distret amb un parell de tobogants que em diverteix d'allò més. Estic estrenant coberta nova de davant (el Power dissabte passat em va picar la cresta per portar-la massa gastada) i la veritat és que no sé si és per la High Roller nova o no però he baixat més convençuda.



Arribem a l'ermita de Sant Bartomeu, el primer lloc conegut de la jornada, per aquí hi vem passar amb una ruta de la Noe i el Ribi, aquest cop però ens hi aturem i coneixem la senyora Montse, la "mestressa" de l'ermita, que es posa amb nosaltres a la foto i deu estar força avorrida, perquè té unes ganes de xerrar, jejeje! Ens desitja bona ruta i continuem.


Anem a buscar Can Bordoi, per arribar-hi hem de superar una pujada que surt del port de Parpers i on ja comença a picar el sol, fins ara com que era força d'hora s'estava prou bé però s'ha acabat la bona vida. Això sí, a Can Bordoi fem un bon avituallament, esmorzem al voltant d'un pou, amb aigua fresca i una bona ombra.





Continuem cap al Santuari del Corredor, el grup s'estira, la majoria anem reservant per el temut Turó... a més la calor comença a fer de les seves i arribem fregits al santuari, allà ens espera en Rafa (CapitanGarfio) i per sort, una altra font d'aigua molt i molt fresca. Qui més qui menys renova l'aigua dels bidons i tot admirant el Turó de l'Home que es veu francament lluny comencem el descens cap a Sant Celoni amb 67 kms a les cames.


Baixem per corriols i pista, algun tros coincideix per on ens va guiar en Ribi setmanes enrera. Aprofitem per relaxar-nos baixant i agafar aire. Abans d'arribar a Sant Celoni hem de creuar un rierol que ens ve de conya, ens mullem una mica, alguns més que d'altres, i arribem a Sant Celoni, a punt per fer el segon avituallament del dia. El Santi i jo atraquem una pastisseria i el German i l'Ana aquest cop es superen, atraquen una botiga de menjars preparats i es zampen un entrepà de mandonguilles, esto es pa verlo!!



Estic contenta, tot i que ja hem fet 80 kms, he arribat fins aquí bé, no em sento les cames cansades, penso que he sapigut reservar força, me'n alegro, llàstima que després del dinar em noto la panxa una mica regirada... no es pot demanar tot.


Són les 14:00h, cau un sol important i el Turó es veu encara lluny, massa lluny! Però no tenim altre remei, ens esperen uns 22 kms de pujada, casi res! Sortim i aviat agafem el GR-5, ens han parlat molt del camí en qüestió, comença pujant suaument, de mica en mica, però desmoralitza veure l'antena del Turó tan amunt, per això decideixo que serà millor no fixar-m'hi tant i anar fent. El Mengi decideix fer mitja volta i anar a buscar el tren: Mengi hi ha més dies que llonganisses, el pròxim serà el teu!



De cop i volta, passat una masia, la pujada es converteix en unes rampes mooolt pronunciades i amb pedres, l'Armand ja ens havia avisat és el kilometre dur, hi tant dur! Aquí no fem massa bondat i en lloc de desmuntar intento seguir al Santi rampes amunt, aguanto unes tres curves i desmonto després de que ho faci el Grey, el Santi aguanta una curva més. Aviat però tornem a pedalar, tinc el Santi i el German davant, vaig fent al meu ritme i es van allunyant. Passem una curva amb un prat ple de vaques i encaro l'última rampa forta, veig el maillot taronja del Santi al cap damunt i el crido perquè pari un moment a donar-me un gel i per passar-li la càmara de fotos, em sent però no m'enten i segueix. Arribo a dalt i paro en una ombra a agafar aire i intentar engolir un Powergel, no els suporto i a més el que tinc és de vainilla, empalagós i superdolç, ehgs, aconsegueixo empassar-me'n mig. Aigua per tirar avall i m'enganxo a roda del Valquia que acaba de passar, per sort les rampes s'han acabat i el camí planeja, em poso a tirar però fins i tot em sembla que fa baixada, començo a dubtar perquè no porto ni hippie-ese ni res i tinc por d'equivocar-me, paro i ho comento amb el Valquia. M'entres arriba l'Ana i decidim seguir per aquí el Gr està marcat... arribem a la carretera i busquem les marques, hem de creuar i enfilar-nos per un tros no ciclable, dubtem si el track té una alternativa o si relament s'ha de seguir 100% al gr, al final truquem al Santi que ens confirma que ells han passat per allà, així doncs seguim. El tram no ciclable s'acaba aviat i arribem a la masia de Can Grau (si no recordo malament), esquivo un parell de gallines i surto cames ajudeu-me mentre dos gossos simpatiquíssim ens borden a base de bé (quina por!). Seguim els tres, arribem a un trencall i no trobem marques de Gr cap en lloc, perdem el temps buscant cap a una banda i una altra, no vull tornar a trucar al Santi que ja deu estar a dalt el Turó. Per sort arriben el Beatle i el Pedaleitor amb l'autèntic "hippi-ese" i ens indiquen el camí correcta, proseguim però al cap de res he de parar, he punxat la roda del darrera, pffff el què faltava! El Valquia m'ajuda a reparar m'entre en Beatle s'adona que la de davant tampoc porta massa presió, però de moment només inflo. Diria que la parada a més d'un li va anar d'allò més bé per menjar una mica i fer unes quantes fotos amb el Turó de fons. Quan estem acabant de reparar arriben el Rafa, la Mariona i el Javi.
Arrenquem de nou i ara som un grupet numerós, però tot s'ha de dir, a mi és el tros que se'm fa més pesat, és una pista ampla, hi ha molt poca ombra i el sol espatega sobre els nostres caps, començo a tirar tot i que estic força marejada, la panxa m'està fent la punyeta, al marge dret del camí baixa un mica d'aigua i paro a refrescar-me, el Valquia també. Arrenco quan arriba l'Ana i anem fent finalment veiem penjats a un arbre els maillots del German i el Santi, hem arribat al estany de Vilada! Ells fa més de mitja hora que ens esperen, l'Ana i jo no triguem ni mig segon que ja som dins l'aigua banyant-nos amb les carpes taronges, quin luxe!! El moment més refrescant de la ruta, com bé diu el Santi que ens va observant un a un, arribem tots amb cares d'extenuació i sortim de l'aigua amb un somriure d'orella a orella. Encara però ens falta fer el cim.
El Grey i el Rafa ens avisen que l'Armand va venint però tocat, està sortin d'una anèmia i no acaba d'estar recuperat.
Més fresquets encarem l'últim tram cap al Turó. Seguim per la pista ampla de pujada, passem pel costat d'una cascada i arribem a la carretera, a partir d'aquí queden 6 kms d'asfalt, matadors, sort que un núvol es col.loca estratègicament davant el sol i la boira juga a tapar i destapar l'antena que corona el cim. Ara el Santi i jo anem junts, tot i que ens els troços més durs som incapaços de dir-nos res em motiva tenir-lo pedalant tan a prop, sobretot a la rampa del km 4! Quan em sento més cansada, em consolo pensant en els que estan fent la PDF NonStop i les 24 hores, i em consta que no sóc l'única.
Lentament anem avançant, passem la marca que ens indica que falta 1 kms per coronar però encara no veig el final, hi ha una curva i penso que al girar encara ens pot estar esperant la rampa definitiva, però no, divisem l'antena i l'aparcament: ho hem aconseguit!! Finalment a les 18:15h assolim el nostre objectiu!


El bar és tancat i prenem posicions per animar com es mereixen els bikers que van arribant, les cares de satisfacció ho diuen tot!
Passem una bona estona al cim, mengem alguna cosa, ens hidratem poc perquè comptavem fer-ho al bar i l'aigua escaseja, ens piquen els mosquits i comencem a agafar fred. Així doncs que toca desfer el camí, el què ens ha costat tan esforç pujar es baixa amb un moment i sembla mentida com puc passar tan fred ara amb la calor que he arribat a tenir.
parararaersresresresrsersreresrsrerssfalta el Rafa que feia la foto!


Al mirador de les Guaitadores ens està esperant l'Armand, per majoria decidiem baixar per camí (tot i que hi tinc bastanta part de culpa) i disfrutem de la baixada, ara al menys ja torna a lluir el sol i s'agraeix, qui ho havia de dir!


Per ramatar-ho i ja que el Rafa es queixava per no haver hagut de carregar la bici, el Beatle ens guia per un corriol impossible ple d'esbarzers i bardisses, com no pot ser d'una altra manera ens ho prenem amb bon humor i en fem conya una estona.




A les 20:30 arribem a l'estació de Sant Celoni, al punt per comprar els bitllets, fer unes coles al bar de l'estació i agafar el tren que ens ha de tornar a casa.
Al final 134 kms i 3200 metres de desnivell, no està gens malament!


Estic molt contenta i satisfeta i emocionada perquè a més 3 noies hem completat la ruta, tot un èxit, cada cop som més les aficionades i és un luxe poder compartir amb totes elles aquestes experiències fins fa poc per mi impensables!

dimarts, 24 de juny del 2008

Repetimos


           

Entre una foto i l'altra hi ha 3 caps de setmana de diferència però l'averia és la mateixa: patilla del canvi a pendre vent!

S'ha de dir que al menys el canvi es va esperar a petar al diumenge, a 10 kms de casa i no el dissabte a dalt del Pla de la Calma, tot i que ja va fer un avís tot baixant al Montseny.

dilluns, 23 de juny del 2008

Ay que caló!!!!!

Per aquest dissabte només teníem una idea clara, voliem fer una sortida canyera i buscant opcions va sortir una proposta d'en Miquel que complia els requisits. Bé la veritat que venint de qui venia ja d'entrada intimidava però s'havia de provar.

Així que dissabte a primera hora agafem furgo i cap a Llinars on ens trobem amb la resta del grup i quin grup!

Francesc,Noe,Miquel i en Jaume.






D'aquesta manera a les 8:15 començavem l'aventureta , primer una miqueta de circuit urbà per anar a trobar el bosc i un cop trobat en TotGas fa gala de excel·lent guia i ja ens possa dintre un corriolet ben distret. Però com ja ens imaginàvem tots una sortida per el Montseny si d'una cosa és generosa és de pujades!! I aquesta no seria menys, així que ràpidament ja comencem la primera pujadeta del dia per 'entrar en calor', la pujada a l'Ermita de St.Elies amb unes rampes importants i uns 10 quilometes de llargada... Per sort aquesta encara l'agafo fresc i la faig prou bé, reservant forces per lo que pogui vindre i com no tancant el grup amb la Noe ja que la resta estant intractables, el Jaume puja que se les pela,en Miquel va pujant més fresc que ningú i l'Ada i en Francesc disimuladament es van fotent pals jejejeeje!!!




A l'ermita agafem una miqueta d'aire i prosseguim ,aquest cop en Miquel ens porta a una trialera que surt just de darrera de l'ermita. després de la pujada res millor que això m'ho passo pipa , llàstima que com tot lo bo s'acaba ràpid . Enllacem amb una pista i aquí tenim la primera punxada del dia cortesia de l'Ada, llàstima que mai punxi en pujada.... s'arregla el problema amb la agraida ajuda d'en Power i prosseguim cap a Les Piscines del Montseny.



El nom molt suggerent i maco però per mi s'hi hagués sapigut lo que venia ho hagués batejat com... Les portes del Infern o Forns del Montseny.... Aquí comença la pujada del Molar que va espatagar fins al Pla de la Calma, es a dir 12 quilometres més de pujades... Estava clar que la cosa no seria fàcil però la veritat que no contava que es compliqués tant... començo a pujar xino-xano i després d'un parell de rampes em començo a preguntar, i l'ombra o els núvols on carai son???? Uff la pujada es torna un infern els termometres que portem lluny de baixar cada vegada s'enlairen més, 35,37 fins a 40º !!!! Mare meva les forces van inversament proporcionals a la meva temperatura corporal, com més puja més em costa moure'm!!! Vaig pujant tot desitjant que en girar un revolt trobi els de davant parats en alguna ombra recuperant.. Això va tardar en passar però va arribar i de la millor manera. Els vaig trobar parats en una mena de cascada d'aigua fresca, era com un oasi!!! Ara que si per mi va ser com un oasi per la Noe quan va arribar deuria ser com un somni fet realitat, al minut d'arribar s'estava banyant literalment en la cascada!!! Si es que no es pot sortir de casa amb aquestes calors...



Tornem a arrencar i per desgracia la calda segueix en el mateix lloc i les ombres.. quines ombres?? Encara queda bastanta pujada fins dalt el Pla i jo cada vegada vaig mes tocat vaig fent amb el pinyó mes gran però ja en algunes rampes em toca baixar el plat per conseguir moure'm. Uff estic patin de valent, em tiro aigua per el cap per veure si reacciono però definitivament tinc la neurona fregida banda i banda... continuo a un ritme agónic pregant que ninguna pedra s'em posi al mig ja que feina tindria per esquivar-la.. em vaig marcant punts de referencia, vinga aguanta fins allà haviam si ja s'acaba pero res arrivaba al lloc i la pujada continuava....Després de molt patir veig un turonet familiar i penso el Pla de la Calma!!! I en poc veig l'Ada cridant donant-m'he anims, menys mal sembla que ja veig l'arribada!!! Arribo mort i m'estiro per sort encara falta la Noe i podré descansar una miqueta.




Però per desgracia a dalt del Pla de la Calma en aquella hora no hi ha ni una ombra i lluny de recuperar-me encara em puje mes la temperatura..



D'aquesta manera continuem la ruta cap al CollFormic on tenim la motivació de parar a jalar i a beure. En principi no tenia molta complicació arrivar-hi però els falsos plans del Pla de la Calma acaven definitivament amb mi, ara com a mínim som dos a la bici, 'l'home del mazo' i jo. Redeu quina pajara que porto amb tot pedalo un tros amb la Noe i veig que també porta tripulants a bord.. entre els dos podriem obrir una tenda d'ocells de la pajara que portem jeje , tant que en un moment comencem a divagar si CollFormic es una casa que es veu mes a munt a mitja muntanya.. per sort no!!!!

Ja en CollFormic, coles,entrepans ,kitkats tot un kit de recuperació!!!!!


Aquí continuem , ara si en baixada per una pista que ens durà un altre vegada fins Les Piscines, baixada divertida però qualsevol rampeta em fa recordar que no tinc el cos gaire a lloc... Per rematar-ho a punt estic de fer-la grosa ja que el canvi (últimament amb moltes ganes de protagonisme), s'hem retorça i acaba en mig dels radis.. Per sort no es trenca res i podem continuar.

Arribats a les Piscines part del grup decidim abandonar, estem morts per la calor i la cosa no pinta be.. D'aquesta manera es queden el Miquel i el Jaume continuant la ruta, quins besties, i la resta anem a buscar la carretera que ens ha de dur fins a Llinars. Aquest recorregut se'l coneix be el Power i ens va avisant , ojo que ara be una rampa ,ojo que .... Durant la tornada encara tenim temps per punxar un parell de cops mes , be per que ho fes l'Ada que en això es va enportar la palma! A falta de pocs quilòmetres el bo del Power ens motiva dien que en Llinars farem un gelat ummmmm... I dit fet arrivem a Llinars , parada en la benzinera i mare meva semblava que veniem de la guerra quina manera de ingerir líquits!!!!



Per valorar el grau de 'hidratació' que portavem els quatre dir que així de memoria n'hem comprar:

6 begudes isotóniques (3l), 5 gelats i alguna xocolatina. Les de la benzinera flipaven amb nosaltres fent viatges a comprar mes coses!
Amb tot un plaer sortir amb tant bona gent!!!

dilluns, 16 de juny del 2008

Pedalada dels Cingles de Bertí. Gallifa

Després de l’èxit d’ahir a Montmeló, avui tenim previst anar a la pedalada del Cingles de Bertí a Gallifa, ens llevem a les 6:30, uf quina mandra, sort que ahir ja vem deixar les bicis carregades a la furgo (això sí sense netejar) i ara només ens hem de preocupar d’esmorzar i enfundar-nos els mallots ciclistes. L’experiència de l’any passat ens diu que a Gallifa més val arribar-hi aviat per poder aparcar en condicions, el poble és petit i costerut.
Com que arribem amb temps anem a buscar els dorsals i esmorzar un coca de vidre molt bona que ens ofereixen, poc a poc va arribant gent coneguda, el Jordi del Bicivallès amb un company, el John de Rubí i tot de Mussols, una dotzena aproximadament, aprofitem per fer petar la xerrada abans de que donin la sortida.



Pel què hem parlat amb el Santi hem quedat de sortir tranquilets, veure com responen les cames després de l’apretada d’ahir i anar fent xino-xano però d’això res de res, sortim envalentonats amb l’Ana i el Seven i ben aviat comencem a pujar, veig que el Santi li fot canya i intento seguir-lo, la pujada és llaaaaaarga però la fem força bé, no el perdo de vista i anem tirant fortets. Al coronar hi ha un avituallament on el Santi m’espera un moment i agafem la primera trialera de la jornada, aquí perdo força temps, faig el què puc muntada i el què no a peu, les pedres estan mullades, em trobo un grup de gent excurcionista, una branca decideix interposar-se entre el canvi i jo, per tant he de parar a treure-la. Així doncs que quan acabo aquest tram i tornem a la pista el Santi ja ves a saber on és, no el diviso pas! Plat gran i a recuperar per la pista que baixa i planeja. Després unes quantes rampes més fins a trobar la carretera de Sant Llorenç a Gallifa, creuem i seguim direcció Sant Llorenç. En aquest camí conegut m’atrapa el German que em saluda amb un:

- No anaveu tranquils vosaltres avui?
Això pensava jo!! En aquell precís moment agafem un corriol a mà esquerra, aquest molt guapo, tant que el puc fer senceret sobre la bici i desemboca a una pista de baixada força llarga, aquí perdo al German i em passen uns quants homes-bala més!
Penso per mi, cap problema, ara ve una pujada del 15 i ja en recuperaré algun... Aixó em pensava jo, encaro la pujada intento pujar pinyons i la maneta del canvi no em fot ni cas, està totalment suelta, fluixa, merda: algo passa i he de parar. M’aparto a un costat, el canvi passa de mi, dos nois molt amablement paren a mirar si em poden donar un cop de mà i veiem que he petat el cable del canvi, mala sort, em toca patejar toooota la pujada (1km i mig aprox) fins arribar al avituallament. Mentre vaig pujant sento l’Ana:

- Què fas caminant, vinga puja!!!!!

Quan m’atrapa li ensenyo el canvi i compren que no es plan de pujar amb pinyó petit, li dic que no m’esperi que vagi fent i deixí el llistó de les fèmines ben alt i segueix a tota pastilla. Amb aquestes arriba l’Oscar (el Gralla):

- Hombre Ada, como tu por aquí???

L’animo i el perdo de vista també. Per fi arribo al avituallament i miracoli! Hi ha el Santi esperant-me amb un cable a la mà!!! Mare meva què faria sense ell! Els nois que s’havien parat a ajudar-me l’han avisat del tema i abans de poder baixar de la bici ja està fent el canvi, treu cable petat per aquí, posa cable nou per allà, cargolet al seu lloc, funda col·locada i apa al cap d’uns minuts podem continuar.


Sortim disparats, el Santi avui està pletòric, content de trobar-se bé després de la cursa d’ahir, jo començo a estar cansada però de moment el segueixo, fem una pujades, saludem al Luis que ens havia passat mentre fèiem reparacions i arribem al trencall que puja al Castell de Gallifa o també conegut com Ermita de l’Ecologia, ens pensàvem que hauríem de pujar-hi però tot al contrari, agafem una nova trialera a la dreta, un noi ens deixa pas i el Santi n’adelanta a un altre, però jo no sóc tan agosarada i m’espero que arribi el pla, vaig perdent al Santi de vista, he d’avançar aquest noi o ja no el veuré fins l’arribada, ara és la meva penso i quan canvio la traçada per avançar-lo em foto el “fostión” del mes, hi havia una roca immensa, bueno va, força grossa, mig amagada entre les herbes i quan l’he vista ja no l’he poguda esquivar, clavo la roda davantera i m’enclasto el manillar a les costelles, d’aquí no sé com vaig per terra, total que quedo assentada d’esquenes al camí. Uns nois que venien darrera i que encara deuen estar flipant del pinyo que m’he fotut em socorren. Quan recupero la respiració m’adono que només m’he fet unes rascades al braç esquerra, uns blaus a les cuixes i el pitjor, el cop del manillar. Arrenco i apareix una altra seqüela, una rampa al bessó esquerra... la trialera continua de baixada, de pujada, creua riu, escala roques i segueix la pista amunt, vull posar plat petit per no forçar el múscul però en aquesta última part de l’excursió la sort no està amb mi, i cada cop que ho intento toca sortir-se la cadena, és a dir fer “molinillo”, i he de parar a pujar plat manualment. Després de 3 molinillos i força desencantada veig la carretera d’arribada, 200 metres i s’acaba el traumàtic final de ruta, m’han sobrat els últims 10 kilòmetres!

Al cap de poc però m’oblido de tots els mals, i és que passem una bona estona comentant anècdotes de la sortida i fent uns riures amb la PenyaMussolenca, tot ben acompanyat d’uns superentrepans de botifarra, amb o sense ceba i unes claretes per tirar avall. A més a més em giro i diviso la Isabel i el Juan, una parella de Terrassa que vem conèixer a la volta Eivissa del març i amb qui no havíem tornat a coincidir fins llavors.

Al final un cap de setmana amb pocs quilòmetres, 65 en total, però com diu la Noe, amb molta xispa!


diumenge, 15 de juny del 2008

Volta Ràpida

Aquest dissabte tocava l'Open Btt de Montmeló, una cursa d'allò més curiosa primer per l'horari, dissabte a les sis de la tarda i després per el recorregut ja que passa per dintre del mateix Circuit.
Així doncs quedem amb mon germà a les 16:00 i marxem els tres cap allà, sort que anàvem amb temps ja que aquest any havien canviat el lloc de sortida i va tocar donar unes voltes extres per arribar...


Un cop a lloc donem unes voltes per escalfar i a tres quarts de 6 ens posem en la linia de sortida preparats però com ja es normal la sortida no va ser fins a les 18:15 així que lo d'escalfar, pa que?
Arriba el moment i sortim de manera neutralitzada atravessant el poble, un perill esquiva cotxe per aquí , frena per allà.... Bé fem un parell de quilómetres així i ja ens deixen fer, comença el festival!! Des de les curses de la Selva que no anava a cap carrera, bé diguem pedalada amb premis, i tenia curiositat i nervis per veure com respondria, així que apreto lo què puc però com sempre veig passar l'Ada com un llàmpec per un costat.... a mi em costa molt agafar el ritme així que vaig fent amb l'esperança de seguir-la...
Tot això encara per carretera, en poc agafem un trencall i arriba el moment peculiar de la sortida, entrem en el Circuit! Aquí el tema es per veure'l des de les grades, tot de penya en bici pedalejant com a bojos que acostumats a veure les imatges dels cotxes i les motos passant a tota ostia , ben bé sembla que no es moguin de lloc jejeje.. Aquí consegueixo atrapar l'Ada i passem per la recta de meta plegats on hi ha un fotògraf que inmortalitza el moment.

Foto de l'any passat:





Sortim del circuit i ara comença la cursa de debó , per fi entrem al bosc (als 10km+-) i comencem una pujada interminable,el Coll Mercader, que ens ha de portar fins al Castell de de S.Miquel. És una pujada ampleta amb molta pendent però que tracciona bé. Es llarga de collons. Afortunadament el dia és bastant grisot i no fot una calda excessiva i això facilita molt la pujada. Aquí em trobo bé i començo a tirar pim pam i extraordinariament aconsegueixo deixar enrera l'Ada.
Oeeeee l'hi he fotut un pal a l'Ada!!! Dolent sí ,però es que ultimament em porta asfixiat en les pujades!!!

Doncs amb la moral ben alta continuo cap amunt, uff es ben llarga estic mitja hora ben bona pujant...

Acabada la pujada gran ara toca uns quants corriols ben divertits que serveixen per fer la sortida més completa, ara que em foten una escandalera els frens tot baixant que fins i tot algun em deixa passar i tot. Segur que per no escoltar-me!!!

Després de divertir-se, com no potser d'un altre manera, rampot del quinze per calmar els ànims, aquí ja hem noto les cames carregadetes però per sort no es gaire llarga la pujada. Un cop amunt del Telègraf s'agafa una pista de baixada pronunciada que ja no l'abandones fins al Poligon de Martorelles, en aquesta baixada em ratllo bastant, molta pedra solta i jo no vaig gaire còmode amb els frens, a part de sorollosos a la que em descuido frenen en sec, de progressius ben poc....


Ja abaix el típic recorregut pestós per polígon industrial, paisatge de fàbriques i rectes llargues!!! En aquets paratges l'unic que penses és en arribar... Canviem el polígon per la llera del Riu Besòs, bé no guanyem gaire amb el canvi però que hi fotrem... Tot per agafar un caminet i ja arribar a meta.

Arribo i fantàstic, bossa d'obsequis i entrepà de llonganisa oeeee!! Corro cap a la meta per veure arribar a l'Ada i fer-l'hi una foto, això últim no m'hes possible ja que he perdut la càmara....

I res amb tot lo que he apretat i les bones sensacions sembla que a l'Ada tampoc l'hi anat malament ja que als dos minuts ja arriba!!!

Lo milloret de la sortida és que l'Ada repeteix podi però aquest cop Primera!!!! Així que a part de les fotos tornem amb uns quants obsequis mes yuhuhuhuhhu!!! Ah i la càmera recuperada del mig del bosc per uns bons jans que anaven darrera meu, Gracies!!!





Classificacions

dijous, 12 de juny del 2008

Descobrint Collserola

Doncs per treure-li suc a la bici deixada del Santi el diumenge també vem anar a donar una volta. Sortim a les 9:00, aquest cop per Collserola, com que tenim el hippie-ese espatllat (com sempre, jejeje) sortim de memòria, tinc una barreja de tracks al cap que hem fet amb la Penyamussolenca, la Collserolada by Grey i un dia amb el Kiguo i en John, es tracta de barrejar-los i a veure què surt!

Al final ens en hem ensortit prou bé, del Puig Madrona hem baixat per la famosa trialera fins el dipòsit, d'allà cap a l'ermita de la Salut de Sant Feliu, després varies pistes cap a la Rierada i tot seguit amunt fins a trobar la carretera de Molins, aquí dubtem i preguntem a un noi que ens indica per anar cap a la Santa Creu d'Olorda, seguim pujant i hi arribem a les 12:00h, ostres, se'ns fa tard, agafem un mini tros de carretera fins que trobem una pista que surt a la dreta, el cartell que posa Dictador és inconfusible i ens llencem pista avall (quina diferència del dia que la vem fer de pujada!), apa toca pujar de nou, em d'aconseguir arribar al Tibidabo per saber tornar a casa sense desfer el camí que ja hem fet. Per sort arribem a llocs coneguts, reconeixem l'entrada a la trialera anomenada Muralla Xina però anem tard i tot i que sens fa la boca aigua hem de passar de llarg, per compensar al Mirador de Sant Pere Màrtir agafem una trialera (el Santi disfruta com un nen amb la doble, que no s'hi acostumi!) que ens va ensenyar el Kiguo que ens porta a la Carretera de les Aigües, com sempre transitadíssima per ciclistes, corredors, passejadors, gossos... superat l'eslalom ràpidament tirem cap a la Font Groga i d'allà avall com l'aigua (que per sort aquest finde ens ha deixat descansar) cap a Sant Cugat. Anem enganxats de temps a les 15:00h hem de ser a dinar a casa els meus pares nets i polits, així que a Sant Joan toca agafar el tren que ja són les 14:00h.


Per sort els 60 kms de ruta ens ha servit per agafar una gana tremenda i arrasem amb el dinar!!

dimarts, 10 de juny del 2008

Efectes Secundaris

Tard o d’hora havien d’aparèixer i com no ha sigut d’hora... ara sí, ja tinc i he patit totes les seqüeles de la sortida de Solsona i d’aquets dies de fangars ... La història va començar a forjar-se ja divendres , com sempre (quin remei) aquella tarda vaig posar-me a posar a punt la bici per la sortida del dissabte. Primer la netejo , bé bàsicament l’hi trec fang , canvio pastilles de fre i em poso a mirar-me el canvi que fot sorolls estranys i no canvia gaire bé... Començo a tocar però ràpid veig que en pinyons petits la cadena se surt de la rodeta de més a baix... La rodeta té un joc acollonant i les dents fetes pols així que escarvo per el ‘baul de los recuerdos’ i trobo un canvi DX amb més de deu anys al damunt que curiosament te la rodeta més nova que l’actual. Si és que ja no es fan els coses com abans!! Faig l’arreglo i a esperar què tal l’endemà...

Dissabte 7: Ens aixequem a les 8:00 amb intenció de sortir a fer els exploradors, no tenim gps ni catxarros d’aquets hi hem decidit que aprofitaríem aquest cap de setmana per investigar uns camins i fer una bona tiradeta aprofitant que no tenim compromisos.
Sortim vora les nou direcció Castellar, es curiós ara ja feia setmanes que no sortíem sols i avui podem anar al nostre ritme ‘anar fent’. La cosa pinta bé, baixem al riu, agafem pista i comencem a visualitzar Castellar. En tot arriba una pujada, l’Ada s’escapa no vegis com apreta la paia!! Em poso serio i em llenço a la persecució però a la primera pedalada escolto:
Crackkkkkkkkkkkkk!
Collons que malament que sona, la cadena noto que s’enganxa i paro immediatament, penso:
- La rodeta que vaig muntar ahir que haurà sortit corrents...
M’ho miro i veig el canvi a can pistraus,la rodeta al seu lloc.... Em costa entendre-ho però quan m’hi fixo es ben fàcil:
Patilla del canvi trencada!!!!




Lo primer que em ve al cap es la Noe que fa poc va passar per el mateix ,quina putada!! Miro per intentar arreglar algu però el tronxacadenes que porto està en pitjor estat que la patilla... Així que desmunto canvi i provo d’engranar la cadena d’alguna manera que hem permeti moure’m .
La cosa queda amb la cadena en plat gran i pinyó gran però com és d’esperar la cadena no s’està quieta. A les baixades deixant-me caure i pedalant a l’hora perquè la cadena no s’enganxés als radis i als plans l’Ada remolcant-me i jo pedalant com podia... A les pujades directament corrent!!

Al poc ens creuem amb l’Adrià i intentem retallar la cadena però sembla que avui no es el dia i la cadena es resisteix.. Ho deixem estar i continuem el nostre periple , gràcies Adrià! Per sort fins la tenda on portaria la bici nomes tenia uns 7-8 quilometres . Arribo a Cicles Jove i ara ve lo millor, el mecànic en Jordi, que em veu hi em diu:
- I ara que hem de fer???
- Doncs... no sé buscar la patilla del canvi i...
- Però volieu sortir no?
- Sí, què hi farem...
- Doncs agafa aquella bici i continueu la sortida , ja la setmana que ve m’he la tornes i m’entres busco una patilla.
Jo em quedo al·lucinat i encantat de la vida, això es tracte al client !! Així que surto de la tenda amb una ProFlex doble.
Bé ,segona oportunitat de sortida, aquest cop canviem d’itinerari i marxem cap a Galliners a fer uns corriols per allà per provar la ‘bici nova’ . Aquí podria explicar una prova completa de la bici, haig de reconèixer que és divertit això de sortir a provar bicis. De l’experiència amb la doble destacaria:
- Que còmode que és tant per les suspensions com per el sofà que porta de seient i la posició de passeig que te també!!!
- Lo bé que es baixa i lo que costa pujar-la ahhhhh!!!!
- Com es troben a faltar els automàtics....
- Quin gran invent el bloqueig de les suspensions!
- Els frens de disc Lx no van gens malament, una sorpresa.

Així que al final hem salvat el matí bastant dignament, he provat una bici , l’Ada ha descobert més camins per fer bones rutes i hem fet 54km’s.