dimarts, 23 de març del 2010

La nocturna més sorprenent!

Divendres, per indicacions de la Fátima, la meva guia esportiva, tocava nocturna, així que després de convidar a varies persones acompanyar-nos a fer un Puig de la Creu, només la Mariona s’hi va animar.
Pels qui no s'ho creien... sí sortim de nit!



Així que plego de treballar i amb el coet al cul cap a casa, berenar, canviar-me i corrent amb el Santi cap a Castellar per trobar-nos amb la Mariona. I allà de seguida ens encarem amb les poderoses rampes dels bombers que ens porten al Puig de la Creu, mira que són dures però amb nova posició degut al canvi de tija pujo prou bé, acabo amb 1 peu de penalització. Un cop d’alt agafem aire i avall cap a Sant Llorenç i per pista facilona fins a Castellar de nou i com sempre apa a sopar a Can Petasques. Al entrar l’amo diu un parell de coses rares que no acabo d’entendre, que si el Santi vol la motxilla? Que si pugem a dalt perquè anem disfressats... disfressats com sempre penso jo!

Però tot té una explicació... pujo les escales fixant-m’hi bé, és una masia antiga i cada graó fa una mida diferent així que pujo mirant el terra i quan sóc dalt i aixeco el cap sento
- SORPRESA!
Hi tan si SORPRESA, de tanta sorpresa em quedo estorada i embadalida, com en estat de xoc, penso però si encara no és el meu aniversari, què foten tots aquests aquí? La opció que el Santi em preparés una festa sorpresa ja m’havia passat pel cap però jo que sóc tan quadriculada, encara no me’n havia fet a la idea, en tot cas em tocava pel següent cap de setmana, jejejeje.
L'artífex de la festa, sí, sí tu riu, jejeje

Aviat al·lucino mandonguilles, hi ha un munt de gent! Entre saludar tothom, canviar-me (sort que la meva germana preferida em va portar roba de paisà) sopar, fotos per aquí, fotos per allà, regals i tot plegat, més aviat del compte arriba l’hora de marxar.
Quina nit més especial GRÀCIES A TOTS i quin muntatge més espectacular GRÀCIES SANTI! Poques persones hauran tingut l’oportunitat de celebrar els 29 anys i 361 dies tan ben acompanyades com jo ;)!
Les campiones de quan treballava a Stardivarius ben acompanyades i amb alguna panxeta i tot..
els tres amics més ocellots que tinc, carinyosament, eh!
els incombustibles companys de rutes
els 4 magnífics de l’oficina
la parella de trifulgues suïsses, Carol, perquè rius? amb lo serios que som...
Les dues complices i el cunyao!
Que contenta ella amb el seu àlbum! Mmmmm un pastís deliciós, en vull més!
El convidat estrella fent el numeret... el barrufet free rider


I el dissabte és clar, havent anat a dormir a les 4 no hi ha qui ens arrenqui del llit...així que després de dinar, ens animem i cap a Granollers amb la Petitona, allà la canviem per les bicis i anem tot pedalant cap a Corró, buscant algun corriol de la pedalada de Les Franqueses per anar practicant una mica de tècnica que últimament vaig molt peix, però per tècnica la del circuit de Copa Catalana de Corró d’Amunt!
Arribem i estan acabant la crono, saludem als coneguts i xarrem una estona amb la Clara i el Carlos, busquem la Noe i el Ribi però com que han vingut pedalant, sembla que deuen haver anat tirant perquè no els atrapés la nit abans d’arribar a casa.

Finalment ens animem a fer el circuit, són uns 7 kms molt tècnics, pujades curtes però intenses, trialeres de baixada, vaja ideal per una cursa, ja em veig parant a mitja baixada i 4 persones caient sobre meu perquè més estret no podia ser el tema... a mi que no m’hi busquin! La Clara ens ha explicat una mica el circuit però ni tan sols m’espero a arribar a les baixades complicades per fotrem el pinyo del dia, per una vegada que anava decidida.... traço malament una mini baixada però amb força pendent i acabo pel terra amb la cama dreta marcada i el peu esquerra fotut entre els radis de la roda de davant ???¿¿¿ espero que amb els 30 aprengui a baixar d’una vegada per totes! A partir de llavors ja vaig més poruga, així que n’hi trialera ni res, el tram xungo de veritat el baixo a peu.... Quan arribem a la zona de carpes queden 4 gats, desitgem molta sort al equip de Cicles la Salut i cap a Granollers falta gent.
Coi tu que divertit això de Corró, que no s'hi anava a patir??

I el diumenge... el dia ens va aguantar! Uf, mira que dissabte al vespre li vem donar voltes, que si anem aquí plourà aviat, que si anem allà hi haurà molts arbres caiguts, que si, que si... doncs al final vem encertar, el Dimondback dels Maratonians ens va passar el track de la ruta que ell havia fet el dissabte i tot i que els núvols van amenaçar amb ganes bona part del dia, ens van respectar perquè poguessin rodar esplèndidament d’Aiguafreda a Sant Celoni.

La primera pujada la vaig pagar, era llarga, i al principi vaig imposar un ritme alt, que al final el Santi i el Francesc es van encarregar de mantenir perquè jo no podia, cosa que vol dir que a partir de llavors notava les cames ben cansades i és que no estic acostumada a no parar amb tota la setmana i per primer cop crec que he completat una setmana fent alguna cosa de cames cada dia!

La ruta preciosa, els trams de GR5 estupendos, vem perdre una mica de temps perquè en el meu intent de millorar el tema tècnica vaig voler repetir alguns trams per on no em vaig llençar a la primera. Sort que els tres compis es porten i no els hi fa res esperar-me i donar-me les indicacions pertinents!


Per acabar-ho d’adobar deixem passar algun que altre tren a Sant Celoni mentre endrapem uns estupendos entrepans en una ennuvolada terrasseta! Perquè ens ho mereixem, jejeje


I avui sí, finalment n'he fet trenta, ara només queda esperar, que se'm foti el cul gros, em surtin arrugues i tot allò que tothom diu que implica canviar del 2 al 3, espero però que sigui de manera paulatina que sinó quina por, jejejeje

dijous, 18 de març del 2010

Cap de setmana LudicoGastronomicBetetero!!


Aquest cap de setmana ha estat perfecte, no en tinc cap dubte, ha tingut tots els ingredients: moments inoblidables, rutes noves i gent nova, que més es pot demanar?

El tema començava ja divendres, per nadal sembla que em vaig portar mooolt bé i em van regalar un sopar però no un sopar qualsevol si no al Celler de Can Roca a Girona!!! Però com que està clar que sense bici no ens podíem quedar vem agafar la Petitona amb les bicis amb la idea de dormir a Girona i a l’endemà fer el carrilet fins a Olot i tornar. Del sopar no em recrearé amb els detalls, només dir que va ser tota una experiència provant combinacions de menjar inverosímils i maridatges amb uns vins excepcionals que difícilment repetirem.


Amb tot ens vem anar a dormir prou tard i dissabte al matí entre una cosa i un altre començàvem a pedalar a quarts d’onze i això que teníem per davant un mínim de 110 quilometres!!!
No les teníem totes de fins on arribaríem ja que amb la gran nevada el risc de que estigués impracticable era ben alt!

Lo primer buscar el carrilet, jo portava el gps però per sorpresa meva no els tracks però anar per el món amb l’Ada es tot una assegurança , no se com però ella s’enrecordava on era!!

Els primers quilòmetres tot bastant bé i tranquil només trobàvem gent arreglant el camí, fantàstic! Així que amb una lleugera pujada constant anàvem fem fins arribar a Amer on la cosa començava ha estar bastant perjudicada, el tou de neu que dies enrere hi havia s’havia desfet en gran part formant unes pasterades de fang considerables!!

D’aquesta manera el nostre avançar es va tornar mes penós i més brut jeje!! Però tot sigui dit en alguns trams on la neu aguantava ens brindava uns paisatges que semblava que rodàvem per la Vall d’Aran . Lo millor son unes fotos per veure un carrilet inèdit i menys explicació:




Això si, si una cosa he après d’aquesta ruta és a no subestimar-la, jo la veia com un joc de nens, una cosa fàcil sense desnivell i caram millor no us dic el que em va costar arribar a Olot.....
En fi, a les 14:00 desprès de 3:30 arribàvem a Olot famèlics i ben arrebossadets de fang, nosaltres i les bicis que grinyolaven per tot arreu!! Per sort ràpid vem trobar una terrasseta on fer uns entrepans per tornar a ser persones i on ja dinats vem viure un altre moment d’aquells especials, dels que recordes.


Quan ja recollíem per marxar apareix un senyor gran i al veure com anàvem de fang comença a fer broma, l’home molt trempat, amb una vitalitat tremenda i això que em diu que te 85 anys!! Seguim fent bromes i l’home que tenia ganes de xerrar m’explica mitja vida i mira per on que resultava ben distreta! Resulta que l’home de jove havia estat torero i li deien ‘el Nardo’, fins i tot ens va explicar com va conèixer la seva dona. Era envejable veure la vitalitat i l’energia que desprenia l’home però tot i això l’home, en Nardo, ens deia:
- Tinc de tot, em trobo fantàstic de salut, la gent m’estima allà on vaig però ja estic cansat de viure.
La veritat es que sobtaven les seves paraules però veient-lo tant jovial costa de creure. En fi al vespre a l’arribar el vem buscar per Internet i l’home havia protagonitzat un reportatge per la 2 (a Gran angular) i havia escrit un llibre!!!! Ah també li havien dedicat un Pasodoble!!!, tot un personatge!!!!!

Bé continuem la ruta, la tornada ara és molt més agraïda, ja no tenim falsos plans si no més aviat baixada però el camí amb les hores de sol ja es una autèntica marranada per tot arreu així que durant el recorregut ens veiem obligats a parar diverses vegades a netejar la transmissió ja que la cadena va ben boja!!!! Unes fotos:



Arribem a Girona cap a quarts de set, dutxem les bicis, recollim i abans d’eixir de la ciutat atraquem un forn i provem un altre delicadesa de la zona: La coca de Greixons, ummm ben bona!!! Amb això tancàvem l’estada per terres gironines.

Diumenge: doncs tocava seguir arrodonint el cap de setmana i per això teníem una bona proposta: L’Heri i el Ru havien muntat una ruta per la nostra zona per una colla d’amics del Vici-Bici . Així que el plan era perfecte, ens treien a passejar, coneixíem camins nous i lo millor per arrodonir el cap de setmana, gent nova! D’aquesta manera a les nou ens presentaven a Castellar on ens reuníem una dotzena de bikers amb ganes de ruta i la vem tindre!


L’Heri ens va anar fent de guia, el Ru finalment va anar a fer una Brevet, primer ens va portar cap a Caldes de Montbui on vem fer una mica de turisme, desprès per tot de camins desconeguts per mi vem anar cap a Sant Feliu i d’allà a fer la pujada cap a Santa Maria del Grau. Fins aquell moment anàvem ben tranquilets i fent parades per reagrupar però aquí venia una pujada ben llarga i ens vem emocionar.... Francesc i jo fotent-nos pals cap amunt i l’Ada darrera seguint-nos i anar pujant, pujant.... amb unes rampes considerables fins on semblava que ja ho teníem. Allà parem i ens posem a descansar, van passant els minuts i no arriba ningú i nosaltres lluny de pensar un altre cosa dient: si que tarden... Amb tot que la cosa era exagerada i comencem a pensar si ens hem colat, miro el Gps, a bona hora... i si efectivament aquesta no era la pujada!!!!



Desfem el camí en la zona de les rampes mes fortes i en una cruïlla agafem un altre pujada.. en fi que arribem ben tovets a Santa Maria del Grau on allà si que feia estona que ens esperaven!!!



Superat el tema continuem ruta, passem per Coll Moner, arribem a Can Cadafalch i a mes d’agafar la pista i baixar com fa la majoria, un grupet d’il·luminats decidim anar a fer la trialera que porta fins a baix. El primer tram prou bé, algun arbre però poca cosa però la part final ens trobem un parell de llocs amb arbres caiguts per tot arreu on tenim que fer mans i mànigues per passar, unes imatges:



Dels trams que es podien fer només destacar que el Francesc es va fer un tram de trialera ben pelut que jo encara no m’he atrevit.... que cabr*!!!

Amb tant obrir-nos camí finalment arribem a Castellar a les 16:00 de la tarda, la resta del grup havia reservat per dinar a Can Petasques, nosaltres volíem fer-ho a casa però donada l’hora ens vem quedar i ens vem fotre un altre banquet! Quin cap de setmana!!!!

dimecres, 10 de març del 2010

St. Mordor Sacalm, la trilogia


Com diu la dita, l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, doncs sí, hi fins hi tot tres! Així que per tercer any consecutiu hem anat a deixar-nos la pell a la Guilleries Expres, és a dir hem anat a patir a St. Mordor Sacalm i hem completat la trilogia:
1a part Guilleries Expres 2008: como sufrir i no morir en el intento
2a part Guilleries Expres 2009: bájalo como puedas 2 y medio

3a part Guilleries Expres 2010:
Per ser com a mínim 4 vem anar també a buscar el Ru i el Francesc i realment no cregueu que érem gaires més, al pavelló hi havia una cua important però era de la gent que anava a fer la marató a peu, en bici i que fessin la llarga uns 75!
4 dels 75 sonats, quin fred!
Sí, sí sempre és ell el que fa el pallasso...
I és que la prova espanta per si sola i si a més hi afegeixes que la previsió del temps era de neu a partir del migdia... per sort però vem arribar que encara feia sol, a mesura que passaven els quilòmetres el tema es va ennuvolar però no van començar a caure gotes fins ben bé quan marxàvem de St. Hilari a quarts de 6 de la tarda, al menys amb això vem tenir sort! Això sí fred en feia.
El Santi, el Jordi, el Ru, el Francesc i el Carles

Abans de sortir saludem a la resta de sonats, el Dani, el Jordi amb qui havíem intercanviat comentaris al bloc, la Núria i el Joan, el Carles-Epic, l’Edu... i comença la maxacada perquè realment no té un altre nom. No vaig patir tan com el primer any perquè sabia el què m’esperava però se’m va fer molt dura la ruta, especialment per falta de motivació, perquè és una clàssica en el nostre calendari i al Santi li feia molta il·lusió venir que sinó... jo la veritat no en tenia masses ganes, sabia que gairebé totes les baixades les faria a peu, la nova posició de la bici tan recent no em va ajudar gaire, i l’emprenyamenta amb els organitzadors del campionat de la Selva tampoc m’animava a participar-hi però Sant Hilari és Sant Hilari i em vaig deixar portar.
Apa ara ja no hi ha marxa enrera

Així que sortim la primera pujada fa que aviat s’agafin posicions, jo em situo amb la Rosa Maria i fem forces quilometres juntes, vaig còmoda al seu ritme i em deixo portar, ens avança el Francesc i l’animo perquè vagi a caçar el Santi que només sortir ja s’ha escapat. De ben a prop em marca el Rubén.

Però és clar, arriba el tram de caminar, la Rosa Maria em treu uns metres i comencem a enfilar-nos empenyent la bici pel corriol de cada any, aquest cop però més sec. El primer tram d’empènyer i ja se’m queixen les lumbars. Quan me’n adono porto una bona cua de bikers darrera meu! Arriba la baixada i és molt pitjor, tot rellisca de mala manera i com que anem en fila india cada vegada que algú rellisca estem a punt de fer l’efecte dominó i baixar tots rodolant. Per sort, arribo sencera al avituallament del km.11 on es separen la curta i la llarga, no tinc la moral alta i estic temptada d’anar-me’n avall però l’orgull m’ho impedeix i segueixo al Ru cap a l’opció dels valents.

Després de pujar una mica sobre la bici tornem a caminar, primer de pujada i després altre cop avall, aquí vaig perdent a tothom, la Rosa Maria, el Ru... em quedo sola, m’atrapa un grupet més, entre ells el Jordi però també em deixen enrere, algun tram que sembla més senzill provo de baixar sobre la bici però per mi és impossible, hi ha un gruix de fulles important i sota pedres i arrels ben amagades, vaig fent trompicons i decideixo baixar a peu, lent però en aquest cas més segur. Farta de caminar i relliscar intento baixar un tros que sembla més sociable, ben concentrada i intentant controlar la bici amb el fre de davant, si faig servir massa el de darrera derrapo i se’m descontrola tot i sorpresa, quan vaig a frenar la maneta cedeix massa i la bici no frena gens, la que em faltava pel duro, a St. Hilari i amb les pastilles de davant que semblen paper de fumar! Gairebé és tot baixada fins el km.18 així que perdo molt temps respecte els que baixen sobre la bici.

M’emprenyo quan passo per llocs on recordo perfectament haver baixat bé l’any passat, ho tinc clar, he de practicar molt la tècnica i si fa falta potser baixar una mica el seient, em fa ràbia perquè pujant vaig còmoda.
On s’acaba la baixada hi ha el segon avituallament, com sempre, l’estava esperant amb candeletes per menjar una mica de plàtan i agafar forces per la pujada següent però només hi ha taronja i coca, i com que aquesta fruita tan refrescant la tinc prohibida durant les curses tasto la coca. Xerro una mica i quan arriba una noia que està fent la marató corrent i amb qui m’he creuat ja unes quantes vegades la deixo passar i engego darrera d’ella, el tram de baixada per arrancar no és més que una enganyifa, al cap de res es travessa el riu i ja et pots carregar la bici a l’esquena que toca pujar a peu un tram ben dret. I quan arribes a la pista no tot és bufar i fer ampolles, és una pista que cada any està més perjudicada, com que és molt pedregosa i passa poca gent i cada cop hi creix més la vegetació. Unes corbes més amunt sí que s’agafa una pista bona. Vaig pujant a un bon ritme quan de cop se’m enrampa el dit petit del peu esquerra i s’enfila sobre el dit del costat, intento moure el peu dins el botí però llavors també se’m enrampa el pont del peu, ho supero com puc però al cap de res se li encomana al altre peu, mare meva, quin mal rato!

Tot i això aprofito per recuperar unes quantes posicions i al avituallament em trobo de nou amb el Jordi som al equador de la cursa així que encara ens queda un bon tute i decideixo prendre’m un gel. Sortim junts però torna a tocar un tram de forta baixada que torno a fer majoritàriament a peu així que de seguida el perdo de vista, travessem algun rierol, a mitja baixada toca pujar alguna paret i quan ja som baix de tot què toca? Doncs tornar a pujar, evidentment. M’enganxo a un noi que m’ha passat al últim tram de baixada i vaig pujant darrera seu, al cap de poc em trobo al Jordi parat i fent estiraments, les rampes no perdonen, l’animo i amunt que fa pujada i si que en fa sí! Rampes del 14% sort que no duren massa i la cosa segueix pujant però moderadament. Llavors és quan li agafo el ritme a la pujada i me la faig meva, així que avanço al altre biker i em planto al quart avituallament, no miro el comptaquilòmetres ni l’hora que és per no atabalar-m’hi però crec que era més o menys el km 28.
El Santi aprofita per fer-se alguna autofoto i tot! Ell sí que està motivat!

Llavors fem un petit bucle, i a la pujada començo a tenir problemes amb el canvi, em costa molt aguantar la cadena als dos pinyons de dalt, però amb insistència ho aconsegueixo, no li dono massa importància perquè els acabo posant. Les rampes als peus segueixen fent de les seves però amb menys intensitat. Faig el cim i torno a encarar una altra baixada de nassos, i llavors ho reconec, és on vaig caure l’any passat i me’n vaig endur un record que portaré uns quants anys marcat a la cama, però què feia jo baixant sobre la bici per aquí? Ara no m’ho hagués ni plantejat. La trialera ens porta a la pista des d’on es veu el cotxe de l’avituallament d’abans, i aquí hi ha un tram de baixada per pista, crec que és el primer! Buf, per fi puc baixar sobre la bici!

Pero l’alegria dura poc i les fletxes et porten directes a una paret ben vertical, com que vaig amb embranzida tinc intenció de pujar al menys el primer tros però començo a pujar pinyons i no hi ha manera, cauen com a mínim al tercer començant per dalt. Per més que ho intento no em fan cas i finalment paro a mirar què passa, al ARTEC abans de trencar la cadena em passava el mateix així que me la miro però no hi veig res i després se’m enxufa la bombeta, a que serà el cable del canvi... tan al Dani i al Mario que porten el mateix model se’ls hi va trencar al poc temps de tenir-lo així que... efectivament, el canvi s’aguanta per un fil però la qüestió és que s’aguanta, així que em passo els 13-14 kms que queden resant perquè no acabi de petar, millor poder posar el tercer pinyó i el plat petit que haver d’anar amb el pinyó petit... això sí, ningú em treu d’haver de caminar a les rampes més dures que normalment hagués fet amb tot posat, com si a Sant Hilari no es caminés prou!

Amb penes i treballs arribo al últim avituallament, em diuen que falten uns 7 kms, però l’experiència em diu que en són uns 10 i els primers d’allò més durs, també recordo unes rampes del final... a vegades preferiria no tenir tanta memòria perquè pensar arribar allà sense els pinyons grans no m’anima massa. Aquí sí que miro l’hora, són les 14:21, no arribo ni amb broma abans de les 15:00 que era l’objectiu per millorar el temps de l’any passat així que vaig fent i cada cop sóc més a prop del final, no pot ser d’una altra manera, els caminaires que vaig passant a la baixada del final també es moren per arribar.
Vinga que ja arribo...
Finalment arribo a la zona de tobogans que ens porta de nou al pavelló i de cop sento unes veus animant-me, són el Santi, el Francesc i l’Edu, per fi, he tornat a superar els 42 kms (a mi cada any me’n surten 45) més durs del món biker, i no pels 2300 de desnivell sinó pel fart de caminar que et fas, al menys jo. Estem a dimecres i encara tinc els quàdriceps com a pals, baixar escales a dia d’avui es converteix en tot un trauma.

Classificacions dels pro's

A l'arribada amb la Núria i el Joan i la Sina, tota una valenta que l'ha fet a peu

El què més il·lusió em fa és que el Santi està més que content, s’ha zampat St. Mordor amb 5:22h, un temps record i això que cap al final li ha donat per tirar-se pel terra perquè diu que els bessons se li han pujat a les espatlles, quines coses més rares, jejeje


Però el protagonisme final el volia la Petitona, un cop menjada la paella i la buti i tots canviats, li dona per no arrancar, i després de diversos intents ens donem per vençuts així que després d’esperar la grua i un taxi perquè ens baixes a Granollers i Sabadell acabem arribant a casa cap a les 20:00h, i la Petitona i les bicis es queden a dormir a Arbúcies... el què no ens esperàvem és que no ens les podrien baixar fins avui per culpa de la neu i el glaç!
Desconsolats mentre ens quedem morts de fred sense Petitona i sense bicis