dimarts, 27 de setembre del 2011

Rutes a l'empordanesa

Fa un parell de caps de setmana vem estar per l’Empordà, una zona que tenim completament abandonada, suposo que ens queda una mica massa lluny per anar-hi sovint... però aquest cop anava perfecte, aprofitant que el divendres jo tenia unes activitats de team building amb els de la feina a l’Estartit muntem un parell de rutes empordaneses en btt i establim el camp base del dissabte a Rabós.

Divendres al vespre el Santi em passa a buscar per Peratallada, on porto una estona fent turisme, el poble és preciós, per sort ja no hi ha massa turista i puc passejar-m’hi solitàriament.

Peratallada
Amb la Petitona enfilem cap a Rabós mentre es va fent fosc i arribem just per entaular-nos a sopar al Restaurant Can Tomàs, mentre esperem que arribin la Carol i el Charlie, amb qui compartirem el cap de setmana. En principi la Carol i jo volíem anar a la Volta Cerdanya com l’any passat però al final preparem una cosa més casolana que després de les vacances no està la cosa per molt dispendi.

Ja tots 4 ens situem amb les furgos al pàrquing del poble on passem una tranquil·la nit. De fet, amb la son que porto crec que ni que l’ase que hi havia en un estable proper s’hagués passat tota la nit bramant ni me’n hagués assabentat.


A les 7 sona el despertador i encetem el dia, està una mica núvol però ja es veu que no és res greu i intuïm que de fred no en passarem.
Taller de mecànica rural
Una mica més tard del previst, ens posem en marxa tot seguint al Santi, que dels 4 és l’únic que porta la ruta al gps. Primer de tot el track ens porta a Sant Quirze de Colera, donem la volta al monestir i suem la cansalada amb la primera pujada del dia, de fet crec que aquí ens trobem les rampes més dretes de la jornada, quina manera de gotejar, no és que faci molta calor, és que fa moltíssima xafogor, sembla que estiguem pedalant dins una sauna. El genoll dret es queixa una mica i és que des de que vem tornar de l’Iron Bike li costa escalfar.

St. Quirze de Colera, quin monestir més tranquil

Aprofitem la baixada per recuperar-nos una mica de la calorada inicial i anem comentant la jugada, he llegit en algun lloc que al paratge natural de l’Albera, que és per on transcorre la ruta majoritàriament, és l’únic lloc de la península on subsisteixen tortugues. Quina cosa se’m ha ocorregut dir, ens passem la ruta, bàsicament la Carol i jo buscant tortugues per tot arreu, evidentment sense èxit i això que d’il·lusió n’hi posem una estona llarga!

La baixada s'acaba i noi, com s'enfila aquesta carretera

Anem fent tot xerrant, ara pista, ara asfalt, zones molt tranquil·les i sense cap dificultat tècnica, la gràcia de la ruta recau en el fet d’anar descobrint llocs nous i paisatges molt diferents als habituals. Al Coll de Banyuls uns quants cartells ens recorden que durant la Guerra Civil aquest va ser un pas fronterer per on molts republicans van trobar el feixuc camí cap a l’exili. El nostre camí és més àgil i després d’apropar-nos a la Tour Madeloc ens deixem caure carretera avall direcció Cotlliure mentre ens creuem amb una bona colla de ciclistes d’edat que lluiten per enfilar-se a la muntanya.

Tot avançant cap a la Torre Madeloc
Carol, que no estàs al cas!! jejeje

Arribats al Fort de Sant Elm (entre Cotlliure i Portvendres) el trac baixa a Cotlliure per pista però veiem a la nostra esquerra un magnífic GR, després de confirmar amb un autòcton que també ens portarà a Cotlliure ens hi tirem, mare meva l’únic tram tècnic de la ruta, quina manera d’arriscar, jejeje!

Vistes espectacular de Cotlliure des del fort de Sant Elm
Ara sí!
Esmorzant a Cotlliure

Al costat de la platja ens mengem l’entrepà, hem d’agafar forces per la pujada del dia, que ens ha d’enfilar fins a Puig Neulós a 1.256m. L’aproximació és per carretera fins el poble de Sureda, en algun moment arribem a dubtar si arribarem a pujar per asfalt però no passat el poble l’asfalt es torna pista de terra i comencem l’ascensió, llarga però de bon fer. Altre cop el pitjor enemic torna a ser la xafogor, la xafogor i les mosques emprenyadores! Anem guanyant alçada i el paisatge canvia radicalment, boscos d’alzina i roure ens fan ombreta, que s’agraeix d’allò més i una font ben situada ens permet omplir bidons perquè si ens descuidem la Carol s’ho veu tot, jejejeje!

Puig Neulós, ja som aquí!
El Charlie sembla que ha divisat una tortuga! a no, falsa alarma...

Un cop superada la pujada del dia, ens prenem un descans al Refugi del Coll de l’Ullat però la Carol i jo comencem a agafar fred així continuem. Bàsicament ens queda un llarg descens fins a Rabós amb tres moments puntuals de pujada. Una d’elles ens porta fins la base del Castell de Requesens, prou monumental l’edifici.

Apa, prou de descansar, anem baixant que és per avui

Tanta pista ens afecta les neurones, què nassos fem?
Castell de Requesens a la vista

Després de donar una volta al Castell ens dirigim al Forn de Calç estranyament s'hi arriba primer per un sender entre el bosc i a continuació el track ens porta per una pista molt bruta, sembla que no té massa us, tot plegat ens agafa per sorpresa després de tanta pista! De fet, poques vegades hem fet una ruta tant i tant pistera i tot i així en algun moment determinat tant la Carol com el Santi han volgut tastar el terra empordanès, per sort sense més conseqüències que algun cop i alguna rascada, és el què passa quan després de tant rodar fàcil apareixen 4 pedres.

Mireu quina cara d'alegria se li posa a la Carol al veure un corriol!
El forn de Calç a dalt té un refugi de muntanya
Retrobem la pista que ens porta a Espolla, enmig d’un paisatge ben original de roques grans i de formes arrodonides escampades pel bosc, com si una ésser gegant hagués estat jugant amb elles i no hagués tingut temps de recollir-les. El Santi me’n ensenya unes que estaven amuntegades de tal manera que recordaven un gripau, això sí, de dimensions espectaculars.

Entre vinyes arribem a Espolla, això està fet! Al poble el Charlie bateja una font, la Font dels Desgraciats, primer el Santi s’hi para a netejar-se quatres esgarrapades fruit de la caiguda i tot seguit i arriba un senyor  que ha trepitjat una caca de gos i vol netejar la sabata, com reien la resta de la colla de jubilats que l’acompanyaven!

Arribant a Espolla
Ara sí que ho tenim fet, quatre rampetes i a Rabós! Ens desempolseguem una mica, piquem 4 coses i canviem el campament de lloc, marxem a Port de la Selva i ens instal·lem al càmping Port de la Vall, tot un luxe en temporada baixa. Després d’una merescuda dutxa, recuperació activa tot passejant fins a Port de la Selva per anar a sopar, on endrapem unes pizzes mentre el Barça goleja l’Osasuna (8-0).

Sí, hem superat una ruta pistera!!
Com dirien els del camping, res 15-20 minutets i sou a Port de la Selva...

L’endemà, diumenge, hem quedat amb en Paco de Cadaqués perquè ens deleiti amb una ruta per la seva zona, però la cosa pinta malament, a quarts de 4 del matí ja comença a ploure i a les 7 ens enviem uns quants sms i cancel·lem la trobada. Quina llàstima perquè la zona promet i a més poder tornar a veure al Paco després de tant de temps també! Haurem de quedar una altre dia.

De totes maneres com que ja ens hem llevat i aprofitant que en aquell moment no plou, ens calcem les bambes de trekking o les sandàlies estiuenques a falta de bambes i apa des del càmping cap a Sant Pere de Rodes passant per el petit poblet de la Vall de Santa Creu i acabant-nos d’enfilar sota un ruixat important al castell de Sant Salvador de Verdera. Al final 10 kms de passejada amb un paisatge espatarrant tot i la pluja.

Deixem la Vall de Santa Creu
El Sr. Buby ens acompanya amb els ulls ben oberts veient com avança a passes agegantades
Seriosament ena apropem a Sant Pere
ups, s'ha acabat la serietat...
Deixem Sant Pere de Rodes darrera nostre
Toc, toc, que hi ha lloc?
Pluja purificadora tot enfilant-nos
Ens mullem, però des del castell de Verdera tot està espectacular
De tant en tant és bo airejar-se i no tocar de peus a terra, oi Carol?

dimarts, 20 de setembre del 2011

VACANCES A ESCÒCIA. PART 1 DE PRESTWICK A ARISAIG

Després de l'Iron Bike vacances sense bici a Escòcia!

7 d’agost Aeroport de Prestwick – Dundonald Castle – Stirling – Callander – Aberfoyle



Després d’una nit terrible intentant dormir al aeroport de Prestwick, a primera hora del matí els de la companyia Arnold Clark ens passen a buscar a l’aeroport per conduir-nos fins al nostre fantàstic cotxe de lloguer, un fantabulós Micra blanquet i poc rodat, esperem que tingui tantes ganes com nosaltres de fer quilòmetres. 

Preparant l'Ironbike quan vem voler buscar allotjament per la 1a nit no vem trobar res...
Després del tràmit corresponent, comencem a viure al 100% les tradicions escoceses, xirimiri per ambientar el dia i conducció per l’esquerra amb el volant a la dreta, sort que el Santi se’n surt la mar de bé.


Aviat fem la primera parada al castell de Dundonald i continuem el nostre camí cap a Glasgow mentre aprofito per anar fullejant la guia que, amb l’Iron Bike, no ens ha donat temps de preparar gran cosa per les vacances i anem definint la ruta sobre la marxa i no tenim cap allotjament reservat. Llegeixo que en diumenge la catedral està tancada als turistes i com que era el què principalment volíem veure de Glasgow doncs passem de llarg i cap a Stirling hi falta gent.


El primer castell de la vacances: Dundonald!
Abans d’entrar pròpiament al poble anem a visitar el Monument a William Wallace, l’heroi nacional d’Escòcia. La parada ens va genial per començar a impregnar-nos ràpidament de l’ambient i el paisatge escocès. Això sí, és acabar la visita i el plugim es converteix en una tromba d’aigua important, cosa que aprofitem per entaular-nos a dinar.
Als peus del monument un actor representa les tècniques de lluita de l'època de William Wallace
El primer restaurant un italià, pizza i un bon gelatto!
Amb la planxa plena visita a Holy Rude, l’església del poble que ens deixa fascinats no per l’obra arquitectònica sinó perquè l’explicació de la història de l’edifici està traduïda a més de 70 idiomes, des de el català i el basc, familiars per nosaltres fins el tàmil, el gujarati... un detall més que exquisit!


Passejant ens arribem al castell de Stirling però ens fa mandra una visita que, a jutjar pel tamany de la construcció, se’ns allargaria unes hores i decidim continuar direcció Callander, un poblet a les portes del Parc Nacional de Loch Lomond i Trossachs. Anem a l’oficina del Visit Scotland on molt eficaçment per 4 lliures ens reserven habitació per una nit a un Bread & Breakfast, un parell de pobles més enllà, a Aberfoyle.

Des del castell vistes a monument a W.Wallace i el pont de Stirling, sota una cortina d'aigua ben densa
A les portes del castell l'estauta de Robert The Bruce (rei d'Escòcia 1306-1329)
Una botiga encantadora a Callander, com a curiositat venen vi en copes
Passegem pel poble mentre mengem un pastisset de carn
Abans d’arribar al poble on passarem la nit ens aturem al Loch Katrine però segueix plovent, cosa que no ens motiva a fer-hi una visita massa intensa i posem rumb al nostre primer B&B. Quina sorpresa quan ens ensenyen la nostra habitació! No ens imaginàvem que estigués tan bé, te de tot, un llit gran, habitació àmplia, tocador, mini cuina sense fogons, bany en-suite (és a dir dins la pròpia habitació)... un luxe. I el millor de tot ens donen una llista perquè marquem què volem esmorzar l’endemà, és a dir, si vols bacon, salsitxes, ous ferrats, ous remenats, torrades... està vist que ens fotarem les botes!

El Loch Katrine, amb la pluja estem sols...
La típica ovella amb paraigües al museu de la llana d'Aberfoyle
A Escòcia hi ha molta afició entre les senyores de més edat en fer spining
Sembla que els núvols ens donen una mica de treva cap al vespre
Quina habitació més complerta! A veure si hi ha algun regalet en aquest calaix?
El nostre 1er B&B, excel.lent!
I per una completa integració decidim anar a sopar a un lloc típicament escocès on tastem la sopa del dia, que amb la fresca que fa en aquest país una cosa calentoneta mai fa mal i de segon homemade lasanya i haddock (és un peix, aquí se li diu serrata) arrebossat com no, tot amb patates fregides, sí, sí la lasanya també. I si dic que la lasanya fet a casa és un plat típic escocès no és que m’estigui equivocant, ja sé que sona italià, però es que al 95% dels restaurants que vem anar n’hi havia... i tot plegat regat, com no pot ser d’una altra manera, amb unes bones pintes.
La típica lasanya escocesa
Amb les poques hores que hem dormit, caiem rendits al llit, quina diferència amb la moqueta del aeroport!


8 d’agost Aberfoyle – Lake of Menteith – Luss- Inveraray – Kilmartin – Oban- Ballachulish


Després d’una bona dormida, el banquet de l’esmorzar és massa, a part de barra lliure de paquets de cereals individuals, melmelades, llet, iogurts, fruita, sucs,.. ens serveixen els nostres típics esmorzars escocesos, pel Santi bacó, salsitxa i ou ferrat i per mi bacó i ous remenats, sort que venint de l’Iron Bike no hi ha remordiments que valguin!   

Ens cau la baba amb els esmorzars... i això que encara no havíem vist res...
Ara sí, al atac! Quina manera de començar el dia!
Evidentment sortim amb les piles carregadíssimes disposats a menjar-nos el món, bueno va, Escòcia. Arribem de seguida al Lake of Menteith, l’únic llac a Escòcia que és Lake i no Loch. Però sembla que aquí les visites turístiques van a un ritme més lent que el nostre i les barquetes que et porten a visitar la Inchmahome Priory, les runes d’una abadia que es troben en una petita illa al mig del llac, encara no estan en marxa. Això sí una munió de pescadors es concentra al petit port del llac, sembla que s’estiguin preparant per un concurs. Admirem les vistes i la pau del lloc i prosseguim cap al Loch Lomond, la cosa va de llacs avui, és clar, a Escòcia és un tema recurrent.

El Lack of Menteith i la illa amb la Inchmahome Priory al mig
Darrera meu Port of Menteith i a la platja un munt de pescadors a punt per sortir a navegar

El cel ens regala un matí núvol però sense pluja, cosa que és d’agrair, diu que les vistes del llac més boniques es troben en un petit poblet de pescadors, Luss, així que parem el Micra allà.

No hi ha massa gent, així que passegem tranquil·lament per la zona i quan descarrega l’autocar de turistes espanyols que trenquen la calma del lloc, ens empenyen a prosseguir amb la nostra ruta cap a la costa oest escocesa. 

Loch Lomond, no plou però el ventet es deixa notar
Escòcia a ple agost però ell és l'únic que es banya a Luss
El jardins del poble estan més que guarnits, no hi cap ni un gnom més
Deixem el Loch Lomond per anar a trobar el Loch Fyne, en realitat el Fyne no ho és pas un llac sinó un fiord, una entrada de mar, però aquí a tot li diuen lochs. Per anar de l’un a l'altre ens enfilem una mica i en un tres i no res el paisatge fa un canvi brutal i sembla que estiguem a 2000 metres d’alçada, res d’arbres, extensions herboses, amb petits llacs i torrents d’aigua per tot i entremig la carretera sinuosa que un cop dalt el collet ens convida a fer una pausa i anem comprenent que Escòcia té molta natura per ensenyar-nos.


Als peus del Loch Fyne ens trobem el poblet de Inveraray, la mar de fotogènic, i el seu castell d’exin castillos també. Aquest cop ens entretenim fent la visita i quan acabem ens adonem que tenim gana, normal és l’hora de dinar, el què no és normal és que no haguem tingut gana fins ara, normalment quan fem turisme a mig matí hem de picar alguna cosa perquè l’estomac sens queixa però clar amb l’esmorzar que ens hem fotut...




Igual que ahir no tenim lloc reservat per dormir, així que ens acomiadem d’Inveraray i continuem cap a Oban, on tenim intenció d’anar a l’oficina de Visit Scotland perquè ens reservin quelcom.  A mig camí però hem de fer una parada tècnica, per salvar una crisi de somnolència profunda i aprofitem per visitar les Kilmartin Stones (làpides esculpides entre els segles XIII i principis del  XVIII) al poble del mateix nom i fer un bon cafè que ens mantingui amb els ulls ben oberts fins Oban.

Kilmartin Stones
Ràpida visita a Oban que toca anar a buscar B&B
A l’oficina de turisme de Oban hi passem una bona estona però cap de les dues persones que ens atenen troben cap B&B disponible per passar-hi la nit, es veu que aquesta zona i fins a Fort William, on busquem l’allotjament, està a tope de turistes. Una ullada ràpida al poble i marxem direcció Fort William fixant-nos amb les indicacions dels B&B, la major part a l’entrada tenen un cartell on t’indica si tenen habitacions lliures o no, hi posa Vacancies o No Vacancies, ens hi anem fixant i anem fent quilòmetres cap al nostre destí, a mesura que anem avançant amb el cotxe les vistes són espectaculars, ens imaginàvem un país molt verd però no tant blau però entre rius, llacs i mar costa decidir què és el què més predomina.
Parem a admirar el Castle Stalker des d'un mirador
Són gairebé les 19:00h i nosaltres sense lloc on dormir, tot i que ens falten uns 25 kms per arribar a Fort William, no ens podem arriscar a avançar més, així que entrem a un poble que es diu Ballachulish, afortunats de nosaltres ens quedem l’última habitació disponible a Lyn Leven Guest House i veiem com darrera nostre pengen el cartell de No Vacancies. 
Quina sort, l'última habitació per nosaltres!!
A cada habitació tenim a la nostra disposició, te, llet i oatcakes (galetes de civada típiques)

Un cop descarregades les maletes en una altra habitació de luxe, anem tot passejant a sopar al poble amb ànims de seguir descobrint la cuina escocesa, avui toca provar el gammon i una hamburguesa de la casa, i és que de seguida ens adonem que el ventall de plats als restaurants d’Escòcia no és massa ampli, tot es queda amb el típic Fish & Ships, hamburgueses i haddock... ai que patirem!

Si noi, més patates i ous!

9 d’agost Ballachulish – Fort William- Nevis Range – Arisaig – Mallaig – Arisaig


Continuem amb els esmorzars sibarites i un cop tips i tot recollit marxem cap a Fort William on tenim la intenció de llogar unes bicis i pedalar pel circuit de la Copa del Món que hi ha a Nevis Range, als peus del Ben Nevis.
Bacó, ou remenat, xampis i salsitxa, com et posaràs si en sobra!
Abans d’anar a la zona del Bike Park parem al poble per anar a l’oficina de rigor de Visit Scotland per reservar algun B&B prop de Mallaig, on volem agafar un ferri l’endemà per visitar l’illa de Skye però la noia ens diu que la zona està molt plena i que segurament no trobarà res, que més val que hi anem i sobre la marxar segur que trobem alguna cosa, però clar, si marxem ara cap allà ens saltarem el nostre moment Scottish Mtb i això no pot ser, així que ja ens espavilarem amb l’allotjament i cap a Nevis Range hi falta gent.

Però avui no tenim el dia, arribem al Bike Park i no els hi queden bicis de XC... ens diuen que hi ha una altra botiga de lloguer més avall i ens hi plantem, com aquell qui diu ens emportem les dues últimes, buf! Pels pèls! 
Un parell de "espes" marxando!
Jajaja quin desastre, ens vestim de ciclistes i ens posem a pedalar a la recerca del circuit de Copa del Món, però o estem molt petats de l’IronBike o aquestes bicis no són com les nostres, posició de passeig, pesen un munt, els frens van al revés (sí, sí el de la roda de davant a la dreta i el del darrera a l’esquerra!), així que ens costa prou fer-les moure. 



Mica en mica ens anem enfilant i anem descobrint diversos circuits del Bike Park, fem els de XC però també veiem els de DH i com més amunt els paisatges més espectacular, tot i que el Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit que només fa 1.344 metres, resta amagat per la boira i pocs moments es deixa veure.


El Ben Nevis ara treu el cap

Com es nota la humitat de la zona, tot ple de liquens i molsa
Acabem amb uns 30 kms de btt amb una temperatura esplèndida per la pràctica del nostre esport tant estimat, i amb un somriure d’orella a orella d’haver-nos tornat a enfilar sobre unes burres gairebé dues setmanes després d’haver acabat l’Iron Bike i una cosa està clara... seguim tenit ganes de bici!!


Abans de continuar direcció Mallaig parem a Fort William per dinar-berenar alguna cosa i aprofitem per reservar per internet plaça en el ferri de primera hora per l’endemà al matí. Tinc la panxa una mica remoguda, és clar amb aquests esmorzars!

Amb la reserva feta agafem la carretera com sempre admirant el fantàstic paisatge que ens rodeja i aquest cop en paral·lel a la via del tren, un tren turístic que fa el mateix recorregut que nosaltres i passa per llargs viaductes, el més famós és el Glenfinnan que té 21 arcs i és conegut per les imatges de la pel·lícula del Harry Potter. 

Unes milles abans de Mallaig comencem a fixar-nos amb els B&B que sembla que per aquí no n’hi ha tants. Ens apropem a un que al cartell de la carretera posa que té habitacions disponibles però quan hi arribem la mestressa ens diu que acaba de llogar l’última i que només li queda una habitació amb un llit petit i sense bany, quedem que seguim buscant i si no trobem res més tornem. Per sort però a les afores del següent poble, Arisaig, trobem habitació.

La situació és prou còmica, el Santi es queda al cotxe mentre vaig a preguntar, primer no trobo la porta de la casa i hi entro per darrera, la senyora està mig sorda i entre que no em sent i el meu anglès macarrònic estem una bona estona per entendre’ns mútuament... finalment m’ensenya una habitació, és l’habitació més classicota que hem tingut fins ara i el bany és compartit amb ella i està clar que viu sola, tot i que tot és aparentment normal tinc una sensació estranya, com si d’una peli de por és tractés i m’estigués ficant a la boca del llop, quedar-nos a dormir a casa d’una velleta aparentment inofensiva, no hi ha més hostes, ningú sap que som aquí... i si ens ataca quan estiguem en el son més profund? Jejejeje

Descarreguem les maletes i anem a Arisaig a fer turisme, és un poble de pescadors mooolt tranquil, és petítissim, 4 cases, un hotel, un bar i un restaurant. Només es veu moviment a la zona del moll, que està ple de cotxes, però aviat arriba un vaixell ple de turistes que han anat a fer una visita a les illes properes on s’hi poden veure foques, els descarreguen i s’emporten els cotxes, la pau regna de nou a Arisaig.

Un pescador en marxa i a primer pla l'epilobi aquestes flors roses que hi ha per tot Escòcia
A Escòcia a qualsevol reconet encantador hi ha un banc per, senzillament, deixar córrer el temps
La meva panxa segueix fent-me la punyeta però el Santi té gana, així que sopem, jo faig una sopeta i aigua amb gas a veure si se’m posa tot a lloc. 

Filet de salmó amb musclos, bandarra, tu que pots aprofita!
Havent sopat com que és aviat decidim arribar-nos a Mallaig per comprovar quanta estona ens separa del ferry i així demà al matí assegurar-nos de no perdre’l. Ens havien dit que tardaríem uns 15 min. però ni tant sols això, amb 10 ja ens hi plantem. En el poble predomina la zona portuària, una benzinera i els edificis de la companyia del ferry, tot plegat fa que perdi encant així que marxem cap al B&B. Des de la carretera observem una novetat en el paisatge escocès: també hi ha platges de sorra blanca i el contrast amb la roca i el verd intens dels prats és espectacular.

Apa, ja ho tenim tot controlat, demà a esmorzar aviat per no perdre el ferry i cap a la illa de Skye!