diumenge, 4 de setembre de 2011

7a etapa 30/07 Sestriere - Sauce d'Oulx. Finishers de l'IronBike, o no...

L'últim!!

Sort que dúiem els taps perquè sinó amb els roncs d’un dels inquilins del camping indoor hagués estat impossible aclucar els ulls. Un dia més, aquest cop l’últim, a quarts de 6 ve la Fátima a despertar-nos, no sense abans equivocar-se de tenda i despertar els veïns, jejejeje.

No sé ni com hem arribat fins aquí però això s’acaba, lluitant cada dia ens hem plantat a l’última etapa de l’Iron Bike 2011, així que avui d’objectiu només n’hi ha un: pedalar els tres fins a Sauze d’Oulx. 

Com cada dia anem a esmorzar a l’autocaravana, vestir-nos, la Fátima ens posa la crema escalfadora i avui sí, tothom és puntual a la línia de sortida, però en canvi avui ens fan esperar un munt d’estona abans de sortir, es veu que hi ha algun problema amb el telecabina que ens ha de pujar a 2.700 metres perquè puguem fer la primera especial del dia, un descens cronometrat de 1.100 metres de desnivell en 8kms.

buf, em sembla que faig pitjor cara que ahir i mira que era difícil!
El Milton s'ha adaptat completament a nosaltres i ens ha agafat confiança i tot, jejeje
El Vicenç, el Chema, jo mateixa, el Jordi, el Pep i el Santi, tots a punt per l'última etapa!
Fent-la petar amb la Nicky: bellíssima!
Fa cara de no creure's que hem arribat fins aquí però és del tot cert!

El Milton, el Víctor, el Chema i Jose, quins cracks!
Super Arenes!!
El Gran Vicenç!!!
Una parella de sonats, molt sonats!
Amb l'Iñaki i el Miguel

Anem sortint en ordre invers a la classificació, i aquest cop podem sortir els tres junts fins al telecabina on, igual que ahir, pugem d’un en un, quan arribo a dalt, em trobo l’Anne, la noia francesa, indignada, m’explica que els de l’organització s’han distret i una de les noies i un parell de nois han començat a baixar per l’esquerra del telecabina en lloc de fer-ho per la dreta que és on comença el descens, l’incident provoca que l’organització ho pari tot i deixa d’arribar gent amb el telecabina. A dalt esperant per poder arrencar amb l’especial som uns 16, això sí el temps va contant, sort que avui no hi ha d’haver problema per entrar dins el temps màxim d’etapa i a més el sol brilla amb ganes, que sinó a 2.700 metres parats ens haguessin hagut de pujar unes estufes. 


Després d’uns moments d’incertesa i converses de walkies ens diuen que ens aniran donant pas de minut en minut, recoi, portem no sé quanta estona parats i ara ens haurem d’esperar 16 minuts més??? Per sort, quan ja havien sortit 3 o 4 acceleren la cosa i ens deixen sortir cada 20 segons. La Denise que avui té pressa surt davant nostre, un noi de l’equip de la Nicky i després jo, el Santi i el Vicenç darrera meu que ja m’atraparan. Així agafada amb fred la baixada és fatal, intento no perdre el noi del davant, però el problema és que s’equivoca i jo el vaig seguint i no me’n adono, sort que per darrera sento cridar al Vicenç i al Santi i puc rectificar a temps, però és clar, ja he perdut uns segons. Al del meu davant el crido però no em sent i continua avall per la pista de descens, la complicada.

Seguim baixant, el descens no és gens tècnic però vaig feta pols, entre el cansament acumulat i les ferides de les mans em costa aguantar-me sobre el manillar, els reguerots van tallant la pista i sóc com un ninot sobre la bici, a cada un d’ells estic a punt de sortir volant, per sort l’únic que surt volant és el meu bidó i el Vicenç s’encarrega de rescatar-lo. Aguanto com puc i després ve un tram de corriol ple de pedres, recoi que complicat m’ho posen! Per rematar-ho en alguns trams el corriol baixa ple d’aigua de les pluges d’aquests dies, amb lo lenta que estic anant impossible atrapar a la Denise, que a més ella va descansada. Creuem un poblet on la policia para el trànsit i en dirigim a Sauze di Cesana on s’acaba l’especial, just abans d’acabar-la avancem a un parell, està clar que lo seu no és baixar però al menys és un consol per mi que començant així l’etapa ja estic patint pel què queda, mare meva estic destrossada! El Santi també va cardat perquè només arribar al avituallament demana un ibuprofè, avui és ell el que pateix de genolls i això que fins ara només hem baixat!



Al avituallament ens estan esperant el César i la Fátima que amb els seus ànims ens donen forces per continuar cap a Sauze d’Oulx. Seguim primer amb lleugera baixada i després per una pujada suau fins a trobar el corriol que vem fer ahir abans d’acabar la primera especial i seguim pel mateix recorregut fins a Bousson on, en lloc de seguir paral·lels al riu com ahir, trenquem a mà esquerra i comencem la primera ascensió del dia, un portet de 10 kms i 600 de desnivell, pel què ens tenen acostumats aquí això no és res! Tot i el tute que portem a sobre anem atrapant gent, quina sorpresa! I visualitzem a la Denise i el seu company, que estrany, jo pensava que ja no la veuríem fins a meta, impulsivament pugem un punt el ritme i els avancem mentre penso per mi “ingènua que ets ara et passarà com una bala que ahir no va fer el Chaberton i ha d’estar descansada”, però no, cap resposta per part seva i nosaltres seguim avançant, jo he de confessar que un punt més orgullosa si cap.

Una mica més enllà atrapem a la Nicky, al Franco i al Santi Vilarrubla, una mica de “catxondeo” i seguim amunt on trobem a l’Anne, cadascú al seu ritme tots amb una idea al cap: arribar. També és en aquesta pujada on ens atrapa el Milton i el mestre Vicenç aprofita l’ultima oportunitat per esprintar al líder de l’Iron Bike, boníssim, i el Santi i jo ens quedem enrere comentant les sortides del Vicenç, el crack, el mestre que ens ha volgut acompanyar, sense haver-li proposat, en aquesta aventura, gràcies!!

Que bé trobar gent maca pel món, la Nicky, el Franco i el Santi V.
L'Anne!
El Milton a punt de sortir volant amb el mestre Vicenç
El Vicenç s'emociona i després ens ha d'esperar, com cada dia...

Agafem un trencall a la dreta i la pujada es torna més suau fins que es converteix en baixada, llavors ens trobem una bona colla de boy scouts de cara, en compte de no atropellar-ne cap ens deixen anar avall, amb aquestes ens avança el Matt l’anglès del Wiggle i com que el mestre Vicenç m’ha ensenyat que als pro’s se’ls ha d’esprintar això faig, davant la cara d’estupefacció del Santi i el Vicenç em poso a apretar i m’hi poso al costat, intercanviem un parell de frases i em retiro esperant als meus companys amb un somriure trapella, jejeje

Ben aviat arribem a un avituallament on no parem, l’etapa no és molt llarga, portem de tot i estem animats, avui no hem de pujar a cap 3.000 i encara que és poc, podem donar tot el què tenim que demà no hem de pedalar! Al cap de res però estem caminant, entrem a un lloc ben curiós, una forta pendent avall, escales, un pont tibetà??? Coi, què hi fa un pont tibetà aquí! El Vicenç em diu que no hi he pas de passar, quin ensurt però creu-ho a l’altra banda i de cop és com si s’acabés el terra, unes escales molt dretes avall sense barana i que en un tram no tenen paret a cap de les dues bandes i una timba de consideració a l’esquerra, com que no m’ho esperava m’agafa vertigen i em quedo immòbil arrapada a la paret de roca que tinc a un costat. Sort que els meus dos escuders m’ajuden i fan viatgets per venir-me a rescatar la bici, jo, després de respirar fondo una mica, em poso a baixar les escales d’esquena gatejant, tal i com m’explica un dels italians i així, fent una mica el ridícul, aconsegueixo baixar el tram més complicat de les Gorges di San Gervasio. Això sí, cada vegada que m’agafa vertigen llavors estic una estona descol·locada i com que la gorja no s’acaba, sinó que el recorregut transcorre per passarel·les de fusta i senderons pel costat del riu, doncs perdem una mica el bon ritme que havíem agafat i ens avancen uns quants bikers.

Sort que el Vicenç em va dir que no era pel pont! llàstima que l'escala que hi havia a continuació tampoc em va fer el pes
jaja, tos baixen normal i jo d'esquena
buf, ho vaig passar fatal i veient al Santi baixar-me la bici encara més
I un grup de nens tan tranquils passant pel pont tibetà i jo cagada de por a les escales....
Al cap d'una estona encara em dura l'afecte vertígen

De la gorja sortim a una carretera de baixada que hem de deixar de sobte per agafar una pista a mà dreta, comença un tram de puja i baixa bastant ràpid on tornem a recuperar alguns camins de l’etapa anterior que ens porten fins a Cesana. D’allà un tram més de carretera i agafem una pista a mà dreta que creua un parell de petits poblets que estan units per un caminet maquíssim però amb unes rampes potents però curtes. Després tornem a baixar a la carretera a Fenils, el mateix poble on ahir hi havia l’avituallament on començava l’especial del Chaberton i on avui comença la segona especial de la jornada però que per sort no puja a cap 3.000!

Hi ha un munt de gent a l’avituallament, tothom fent-la petar, amb un ambient molt més distès que els altres dies, per últim cop gaudim dels curiosos antipasti que ens donen als avituallaments de l’IronBike, no hi ha perquè tastar la Nutella si no vols, jo em decanto pels “montaditos” de tomàquet i formatge... res de Nutella! Toquem de peus a terra i encetem l’última especial rumb a Sauze d’Oulx, és un altre port d’uns 10 kms però aquest pica més perquè en lloc de 500 metres té uns 900 metres de desnivell i la pista no és tan bona, em costa agafar-li el ritme però com que és la última s’ha de fer i és fa i per despedir-nos com es mereix de l’Iron Bike té un tram curt de bici a l’esquena on mentrestant vaig xerrant amb un txec.

L'Isma ens fa una foto al avituallament, tots amb la boca plena. El Miguel, el Jordi i els tres de sempre
Amunt que no sigui dit que no ens esforcem a l'última especial!!

La pujada s’acaba i ens llencem fort avall ben alegres perquè estem a punt d’acabar l’última especial de l’IronBike i a més la Louise no ens ha atrapat i la Denise tampoc l’hem tornada a veure! Arribem a l’alfombreta del xip més que satisfets i amb els ànims i crits de suport de la gent que hi ha per allà.

Amb la tranquil·litat d’arribar dins del temps i d’estar fent una bona etapa encarem l’última pujada, la pujada definitiva, però un parell de corbes amunt ens trobem uns 8 bikers parats, entre ells el Milton i els dos germans italians que van segon i tercer de la general, que estrany que encara estiguin aquí... estan comentant que els dos germans i algun dels altres bikers s’han equivocat i no han fet tota l’especial, es veu que hi havia un bucle que no estava massa ben senyalitzat i abans d’agafar la baixada, s’havien de fer uns 200 metres més de desnivell fins el cim on hi havia un control per tornar a baixar al mateix trencall i llavors sí ja baixar fins l’alfombreta, i a nosaltres se’ns passa l’alegria de cop, no hem passat per cap control això vol dir que ens hem saltat el bucle, quina ràbia, mira que fins ara tot havia estat molt ben senyalitzat... els dos germans italians estan ben preocupats perquè si no els hi compten aquesta especial perdran el podi. El Milton comenta que ell també ha estat a punt d’equivocar-se perquè les senyals eren poc clares, amb aquestes comencen a arribar alguns altres que sí que han fet tot el bucle, com el Matt i s’estranyen de veure bikers que anaven per darrera seu allà davant... al final decidim continuar. 

El Milton seguint la roda bona, jejeje
Anem fent la pujada distrets amb el Milton que ha decidit acabar amb nosaltres l’etapa, s’apodera de la càmera de fer fotos i s’ho passa com un nen petit fent un munt de fotos i cavallets, no para. Quan arribem a un trencall on hi ha gent de l’organització els germans Rostagno i el Milton paren a comentar el problema de l’especial però de seguida ens torna a atrapar. Com piquen els carrers de Jouvencaux i Sauze d’Oulx, els últims 100 metres de desnivell de pujada són ben drets però com que anem distrets amb el Milton, estem contents per acabar i hi ha gent animant doncs la cosa passa més lleugera.
Comença el reportatge fotogràfic, aquí amb una estàtua de fusta, en aquest caminet ni havia unes quantes
Cada cop falta menys... nervis...alegria...
El Vicenç a punt de trepitjar una de les marques del Iron Bike, més d'un dia somiariem amb elles...
I quines rampes per acabar-ho de rematar!
El Milton va tan relaxat que li demana a una senyora que ens faci una foto als 4
Ells sí que en saben!
L'última tonteria abans d'arribar
És veure l’arc d’arribada i un pessigolleig puja des de l’estomac, això està fet!! Quina gran alegria! L’emoció d’acabar la que diuen que és la prova més dura del món del MTB ens aclapara i les llàgrimes em fan una visita però queden camuflades amb la ruixada de cava amb la que ens reben la Fátima i el César, tots plegats fem una pinya!

Pinya ironbiker!

Molt ben acompanyats!
Ja ho tenim! El Santi em va enredar i els dos ho hem tirat endavant!

Quina sort haver comptat amb el Vicenç! Sabadell Power!
Amb la jefa! Que moltes vegades més ens pugui banyar amb cava!
I això que només fa una setmana que es coneixen, jejeje
Hem format un gran equip abans, durant i després de cada etapa
Ell vas ser dels pocs que quan li vem dir que anavem al Iron Bike en lloc de dir-nos uuuuh ens va dir: us agradarà molt! Gràcies Pep i felicitats pel gran resultat!

Kms etapa:65.5
Desnivell positiu etapa: 2500
Temps etapa: 5:52
Temps màxim etapa: 8:30

El balanç de l’etapa: avui es tractava d’arribar i ho hem aconseguit, així doncs que si ens feia mal alguna cosa o les bicis no anaven del tot bé, cap problema, a partir de demà podrem gaudir d’un merescut descans.

Començant el merescut panxing

Què millor que un bon gelatto per celebrar-ho!

Pel què fa a la classificació tot acaba amb el despropòsit iniciat en l’etapa 5, quan vaig a queixar-me després de l’entrega de premis els jutges em miren estranyats, com si fos el primer cop que els hi comentem aquest tema, intento amb totes les meves forces transmetre la meva indignació i ràbia per ni tan sols haver estat compensada amb el segon calaix del podi sinó amb el tercer, però entre el meu anglès macarrònic i les poques ganes que tenen ells d’entendre’m... m’ajuda la Fátima que parla italià però n’hi així. Els tres no som finishers de l’Iron Bike perquè el 5è dia vem entrar fora de temps, però el què realment ens fot és que no siguem finishers de l’Iron Bike de la mateix manera que no ho són aquells que han abandonat en alguna de les etapes o simplement no han pres la sortida d’alguna de les etapes, com poden equiparar això amb haver fet totes les etapes com és el nostre cas? És més aquest any havien proclamat via web i també en el primer briefing que valorarien més acabar les etapes que no fer-ho, a sí? Doncs això encara s’ha de veure!

D’altre banda, tots els que la 6a etapa, la del Chaberton, van acabar fora de temps (i alguns que no la van ni acabar) encara que a la classificació final els hi surti una etapa no finalitzada sí que són finishers de l’Iron Bike, perquè tal i com va dir el Fabrizio el Chaberton és l’esperit de l’Iron Bike i no els hi tenen en  compta aquesta etapa no finalitzada, en canvi a nosaltres sí que ens computa i se’ns suma a l’etapa 5a i per tant tenim 2 etapes no finalitzades, i és per això que tot i que la Denise no va acabar l’etapa 5 i l’etapa 6 no la va fer estic per darrera d’ella a la classificació, és més els dies que li havia retallat més minuts a les especials, que són el 5è i avui no compten.

Davant les meves queixes em diuen que les classificacions són així perquè segueixen els criteris dels rallys de motor, però en quin rally quan un pilot abandona una etapa pot continuar al dia següent amb opcions a guanyar la general?
També m’han arribat a dir que hi ha hagut un mal entès amb la traducció del Italia al anglès...
I el què més m’ha tranquil·litzat: que reconeixen que és injust i que miraran de canviar-ho l’any vinent! No et fot, però si jo l’he pedalat aquest any l’IronBike! Dient això només fan que reconèixer una cosa, que el Fabrizio i la gent que dissenya el recorregut només l’han fet amb moto i no tenen ni idea del què es fer-lo amb mtb, en dies consecutius, l’any vinent que pedalin ells que jo m’encarregaré del reglamento, jejeje

Així doncs que indignada i fent el numeret m’obliguen a conformar-me amb la meva 3a posició això sí satisfeta de saber que sóc la única de 6 noies que he aconseguit acabar totes les etapes de l’Iron Bike 2011.

Classificació de l’etapa (amb els problemes de marcatge de la 2a especial no l'han contada i només hi ha els temps del descens cronometrat)


Tot i que no ho diguin les classificacions nosaltres hem superat l’Iron Bike i n’estem molt i molt contents i orgullosos, dubtàvem sèriament de que poguéssim aguantar etapes tan dures tants dies seguits, ens feia especial respecte el tema de caminar amb la bici a l’esquena, però ho hem superat i, tot i que hem tingut els nostres moments de patiment, el bon humor, les ganes de tirar endavant i el tenir-nos l’un a l’altre compartint aquest repte han fet que en sortim vencedors! I és que com va dir Dickens:

L’home no sap del què és capaç fins que ho intenta

Però ni molt menys hem estat sols en mig de la grandesa dels Alps, a part de la immensitat d’ànims rebuts de la família, amics i companys de feina, volem donar les gràcies molt especialment al Vicenç, per la paciència i els consells que ha compartit amb nosaltres, un bon dia va decidir acompanyar-nos i no li estarem mai prou agraïts, també a la Fátima perquè sense el seu recolzament (animar-nos, fer-nos menjar, massatges, preparar-nos els bidons, conduir l’autocaravana ...) les coses haguessin estat molt més complicades, i com no al Cesar perquè a més de fer-nos de mecànic ens feia riure en tot moment amb les seves aventures que en són unes poques, mil gràcies a tots!
Un detallet per la jefa! 
Una menció especial per tots els companys bikers que eren allà disposats a viure l’aventura i amb qui vem tenir l’oportunitat de compartir més o menys quilòmetres i estones al campament, sobretot al Tarrés, que es va convertir en un més de la colla i al Milton que si em descuido em munta un club de fans, jejejeje i com no al nostre amic Iñaki, que ens va venir de perles que no vingués molt motivat perquè així vem poder compartir moltes estones, sinó hagués estat impossible, al Arenes el triatleta més atrevit, el Miguel, el Carlos, l’Emili, el Xavi Guàrdia, el Joan Pons, el Jordi, el Sergi, l’Ivan, l’Alvaro, el Chema, el Santi, els bascos, els asturians.... i tot i que segurament això no ho llegiran mai vull agrair personalment a la Nicky i a l’Anne el seu recolzament i encoratjar-les a enfrontar-se a moltes bestieses més com aquesta!

Espero trobar-me-la algun altre dia gaudint del què ens agrada
I un gran detall del Milton & companyia, mil gràcies a tots!!
Aquest maillot l'emmarco!
Mare meva quin sopar a Gap, res de pasta!
Entrecot!!!
Ple de riure i un gelatto
I al final fins hi tot vem trobar l'abuela de la Fátima! Increíble!


Milton Ramos da la sorpresa y se convierte en el segundo español que gana el Iron Bike



Ha sido su primera participación en un Iron Bike y ya ha salido por la puerta grande! El español de origen hondureño de 32 años, Milton Ramos, ha superado todas las expectativas, subiendo a la cima del podio. Enhorabuena!

La resistencia, la paciencia, la tenacidad y la perseverancia de Milton Ramos se han acabado imponiendo en una durísima prueba donde solo los más fuertes, física i psicológicamente, la superan.
Una carrera donde los participantes no solo compiten con los demás, sino que llegan a unos límites que ellos mismos nunca creyeron que serían capaces de alcanzar. Donde cada uno impone su propio reto, se mide y se conoce a uno mismo.129 historias de triunfos personales o aparentes fracasos, de sacrificio, de anécdotas, de diversión, de aventura, de compañerismo… todos con un objetivo común: superar uno de los retos más singulares de BTT, el Iron Bike 2011.
Vaya entorno! El Chaberton de 3.120m, la mina de talco de Prali, la llegada a Sestriere y la cima del monte Fraiteve, el refugio Selleries, el monte Bellino, el paso en el Baran… todos representan una postal maravillosa de este paisaje alpino, todo un legado histórico y natural de las provincias de Cuneo y Torino; un recorrido espectacular por donde han pasado las ruedas de estos corredores intrépidos.
Después de siete intensísimas jornadas de competición y de adversidades meteorológicas, a la 7:30 de esta mañana, 98 bikers tomaban la última salida en Sestriere. El excampeón y favorito al triunfo, que había dominado gran parte de toda la carrera, Ismael Ventura, después del abandono en la etapa anterior, no estaba presente, con lo cual daba vía libre a la victoria final a Milton Ramos.
En la especial cronometrada, los corredores se han enfrentado a un descenso técnico de más de 1.200m de desnivel, consumido en tan solo 8km hasta el final de la prueba, en Sauze de Cesana. 3 españoles han sido los mejores en superar el descenso: el primero ha sido Jordi Nogues; el segundo puesto ha sido para Agustín Navarro que ha terminado en el top10 de la general y la tercera posición se la ha llevado el líder Milton Ramos.
A la llegada final de la etapa, en Sauze d’Oulx, el sol por fin ha premiado a los corredores y al numeroso público asistente, quien ha ovacionado al nuevo campeón de esta 18ª edición del Iron Bike, una de las que se recordaran por ser de las más duras de su historia. Milton Ramos ha cumplido el sueño de todo biker, ganar este durísimo raid de bicicleta de montaña. Por supuesto no podía contener la emoción en proclamarse vencedor absoluto de esta prueba de resistencia que, tal y como dijo él mismo durante la carrera, “Quien no haya estado en el Iron Bike, no sabe realmente lo que es el Mountain Bike”.
El segundo y tercer puesto se lo han llevado los hermanos italianos Alessandro y Luca Rostagno, dos amantes del BTT que han demostrado tener ya mucha experiencia en esta prueba. Cada año repiten y siempre desempeñan un buen papel en la competición.
En categoría femenina, la americana Louise Kobin ha sido la ganadora absoluta, aún habiendo abandonado en la penúltima etapa. Su renta de puntos era muy elevada respecto sus competidoras y con esta última jornada, la veterana de 43 años, con un segundo puesto en la especial, se ha asegurado la victoria. La catalana Ada Xinxó, quien también participaba por primera vez en el Iron Bike, ha superado el reto, ha hecho un carrerón siempre con una sonrisa en la cara y ha conseguido un merecido 3r puesto por detrás de la italiana Denise Avalle. La española ha terminado todas las etapas, todo un mérito, tendiendo en cuenta que solo 58 bikers han llevado a cabo todas las etapas íntegras en el plazo máximo impuesto.
En la competición por parejas, los españoles Oscar Castro y Unai Paniagua han terminado en segunda posición por detrás de la pareja de polacos Filip Kuzniak y Szymon Zacharski. I en Master 40 los italianos han dominado en todo momento; el escalón más alto del podio se lo ha llevado Vittorio Noello.

8 comentaris:

Fátima ha dit...

Sabes el gran valor que doy a ser un equipo y yo del mío sólo puedo estar orgullosa.

El detalle de llegar los 4 juntos el último día junto con la foto de todos abrazados es DEMASIADO GRANDE.

Y solo hay un pero. Mira que llevo yo burradas y salvajadas hechas a mi cuerpo pues

L’home no sap del què és capaç fins que ho intenta (yo sigo en castellano pq no se en catalán)... yo aun no lo sé y con vosotros al lado creo que aun esta mucho más lejos de lo que me pensaba.

Txema ha dit...

Moltes Felicitats FINISHERS!!!!!! Enhorabona a tots!! Es molt gran el que heu aconseguit!! Molt emocionant i sense paraules.... Sou d'admirar i un gran referent!!
Haviam amb que ens sorpreneu ara!! jajaja em sembla que ja ho teniu tot fet!!

Quique ha dit...

moltes felicitats pel gran objectiu assolit. Dificil sera trobar algun repte més fort. Han sigut una serie de cróniques molt interssants i emocionants, les fotos són una passada, i el que heu fet molt gran... A l'Ada, felicitats per la victoria moral. Aquets italians han sigut molt injustos. Hauria estat un detall per part de les altres ocupants del podi reconeixer la teva força i esforç fente pujar al calaix més alt.
Salutacions gironines.

Ada ha dit...

Gracias jefa!! un honor tus palabras! aunque ahora te queden lejos tu has tenido tus IronBikes particulares!
Txema, tot fet? no pas, se'm passen un munt de coses pel cap, ara només fa falta triar perquè encara que volguem no podem estar a tot arreu!
Quique, tot i que diuen que és la prova més dura de btt segur que n'hi ha alguna altra que potser amb menys kms i menys desnivell se't pot igual o més dura, són masses els factors que influeixen, la veritat és que quan ets allà penses que és dur, massa dur però passen els dies i te'n vas oblidant, com ens agrada patir, jejeje

pablo.bk ha dit...

Enhorabuena campeones. De las grandes, la mejor.
Eso si, estáis más que sonaos, y si, estoy realmente sobrecogido. Pero sobrecogido por la envidia que me dais cada vez que sacáis un nuevo episodio de esta mega aventura.
Enhorabuena!!!

Anònim ha dit...

FELICITATS!!!, amb "F" de FINISHERS!!!

Rubén

Oscarjet ha dit...

Enhorabona parella! Un 10 per a tots...Quina manera de relatar tan bona que m´ha tingut enganxat tots aquests dies...Sou genials i FINISHERS amb tots els drets...!!!

Quina duresa i quin valor...sou durs de veritat.

Gracies per compartir, m´heu fet passar uns vespres molt bons abans de anar a dormir. He parlat a tots els meus amics de les vostres gestas i tot !!
Espero poder fotra-us una bona abraçada ben aviat nois.

Fins aviat !!!!

;D

xavi ha dit...

Enhorabona nanos!!! Lliçó de bones maneres els has donat Ada, si señora. Crec que continuant i acabant els heu demostrat el que s'ha de tenir. Quina vergonya aquests italians, això és quedar malament de veritat.

Com diu en Txema, sou uns FINISHERS, clarament. La resta són paraules, el que compta és el que vau fer, anar acabant els dies. Si senyors! Un Ironbike al pot, i a més Ada has demostrat ser la fèmina més dura.
Santi tiu quins plats que us foteu de menjar, això no pot ser bo, suposo que l'entrecot era integral jejeje...