dimarts, 20 de març del 2012

Gran Setmana!

Desprès de no agafar la bici en una setmana per una tendinitis al braç que feia que el meu tendó fotés un terrabastall de por, arrencava la setmana amb moltes ganes de bici, pura ànsia!
Dilluns: Tot i les ganes encara vaig ser prudent i res de bici al carrer, castigat fent spinning suant lo que no està escrit, quin rotllo!
Dimarts:  Ara si, a passejar la bici però tampoc no gaire ja que em tocava anar a recollir la Petitona al metge que ja estava curada! Un bon dia, recupero furgo i torno a pedalar, aquest cop també prudent, una hora i escaig per el riu sense cap molèstia, fantàstic!!!
Dimecres:  Per coses diverses portava setmanes sense entrenar més de dos dies aquesta tocava recuperar, així que a quarts de 7 de la tarda torno a treure la bici a passejar però aquest cop sense miraments, a més tenia una llum per provar de NaturalShine de 900 lumens que prometia, primer cap a Castellar, un cop allà per pujar al Puig tiro per el recte i m’enfilo per les rampes de bombers, 20 minuts de pujada important, d’allà fins a Can Cadafalch on realitzo la prova definitiva de les llums i del meu braç: Tot el corriol fins Castellar! La veritat és que el llum espectacular i el braç responia però tot i això la baixada se’m fa llarga, fer zones tècniques de nit i sol no es massa relaxant ni massa bona idea... ho baixo tot però decideixo que millor acompanyat un altre cop!!! I cap a casa, bona ruta per un dimecres!
Dijous i divendres descans però dissabte.... sortida amb el Bestiar!!!!


 Dissabte:  Ens trobem a Granollers amb en Francesc i una part del comando Sentmenat, en Dani i en Bender, amb aquests figures segur que ens tocarà córrer!
De Granollers cap a Cànoves la majoria tranquils anar escalfant però altres van per feina, uns xerrem i l’Ada va fotent series treien xispes, tremendo!!!

Això sí sembla que veure-la córrer d’aquella manera va servir per anar esverant el bestiar poc a poc fins que quant vem començar la pujada al Pla de Calma, lluny d’anar tranquils, vem pujar a un ritme ben alt com a mínim per un servidor,  evidentment el ‘venusiano’ del Dani anava xiulant!! Mare meva com que la setmana passada no vaig fer la interminable pujada al Turó per mi aquesta era llarguíssima, la primera de l’any, i tela si se’m va fer llarga sort que a l’últim tram, superades ja les rampes més dures... el Dani va afluixar i el Bender i jo vem respirar, per fi!!!  

A dalt ens atrapen el Francesc i l’Ada que arriba remugant perquè carai corríem tant, ni idea la veritat però de Granollers fins allà dalt en un moment, aquest bestiar va ràpid!

Un parell de rampes i baixada de pista on al poc parem, ja que ens passàvem de llarg un trencall... allà l’Ada em diu:
-         Que no ho sents?
-         Òndia la roda!
Doncs sí, la roda de davant perdent aire i no s’atura.. o lo que es lo mateix un tall a la Exception, casum l’olla tot un Iron sense problemes i aquí la forado en una pista!!!! Aprofitem la parada forçosa a muntar càmera per anar esmorzant, avui anem per feina!

Vistes del Tagamanent
Si la pujada era de nivell doncs la baixada no es quedava curta... rodàvem fins al Tagament on agafàvem el mític GR5 fins Aiguafreda, mare meva quina tela, trams farcits de pedres, esglaons de tamany abusiu, arrels amb ganes de buscar brega.. tot un divertimento!


I quines feres de companys... un esglaó enorme que no se m’ocorria millor manera que fer-lo caminant, Francesc el salta... quin crack!!
A Aiguafreda agafem una  pujada xunga cap als Cingles de Bertí on les cames es queixen de valent però un cop amunt ens obsequia amb unes vistes impressionants.




 D’allà al PuigGraciós i quatre corriols més fins Granollers. Gran ruta, millor companyia i fantàstic entreno, 70 kms i 2000mt + en un matí ben complert!! I un cop ens acomiadem dels companys ens entaulem a dinar com uns campions, que ens ho hem guanyat!!!
Puiggraciós

Ru, perquè estiguis orgullós de nosaltres!

Diumenge:  Es presentava d’allò més estrany ja que a l’Ada li tocava fer el trasllat a la nova botiga de l’Escapa així que sortiria sol. Vaig veure que la gent del Republik Bikes sortien però ho feien massa d’hora per mi.. així que em vaig aprofitar que tenien el track penjat per sortir al meu aire més tard. La ruta molt bé, primer cap a Matadepera on abans d’arribar-hi ja havia perdut el bidó ben ple... un desastre! D’allà uns corriols ben familiars ja que resulta que bona part del track era seguint el recorregut de la Volta al Vallés d’aquest any, això si esquivant alguna encerrona, tot un punt!

El Tom, el meu proveïdor d'aigua, jejeje
A la zona de Sant Feliu, festival de corriols, ohhh com m’agraden! D’allà el track esquiva la pujada del ‘Nopuedo’, per una molt més sociable, ho celebro!!  En aquesta pujada coincideixo amb els de la botiga, entre ells el Tom i el Seven que feia un munt que no hi coincidia en bici, faig la pujada amb ells, alguna foto, a dalt comento el track amb el Wardok, l’organitzador i bona gent que son tots, surten diversos voluntaris per donar-me aigua quan saben que no en porto, finalment en Tom em dona tot un bidó gran ple oeeeeee, GRACIES TOM!!!!
El Seven
La colla del Republik
 Continuo sol i acabada la pujada empalmem amb el corriol de Can Cadafalch, uooh m’ho passo com un nen baixant, de dia molt millor!!! De Castellar pujada fins al Puig on el track m’indica per un bucle prou xulo per la zona de Sant Llorenç amb els seus corriols, segueixo cap a Coll Monner à Tres Pins i direcció al Avenc del Castellet on hem trobo al Luis en direcció contraria amb més colla, xerrem una mica i s’acomiaden fent-me molta enveja ja que van cap a Sant Llorenç a fer una cerveseta...

Guanta
 Jo segueixo, estic al·lucinat porto vora 4 hores a ritme alegre i les cames no es queixen, unes sensacions boníssimes!!! Què més.. doncs passo per Guanta, baixada i a buscar el camí dels cactus fins a Castellar on desprès de 4 hores paro a esmorzar, tard però prou bé un entrepanet que portava i de postres un croissant de Xocolata del Villaró oeeeeh!!

Amb la panxa plena cap a Sabadell on passo per la nova botiga de l’Escapa a vore que tal i... al·lucino, mare meva quina quantitat de material i que gran, amb bar i tot!!!
65km i 1700mt+
Gran setmana de bici però ara mateix tinc excedent d’àcid làctic a les cames, quin mal!!!



L'Ada amb el Xavi i el Miquel de mudances

divendres, 16 de març del 2012

Rally di Romagna MTB


Era el 9 de novembre de l’any passat quan un dels soferts ironbikers 2011, el Franco Amati, em contactava a través del facebook per convidar-me a un cursa per etapes, recoi, quina emoció! Un somriure tonto se’m dibuixa a la cara, crido al Santi i comencem a buscar informació sobre la prova, és el Rally di Romagna, una cursa jove, aquest 2012 serà la seva tercera edició, però sembla que molt treballada, 5 etapes, quatre d’entre 65 i 85 kms amb 2200-3000 de desnivell i una cinquena de 40 kms, transcorre per la província de Ravena a la costa est d’Itàlia, una zona que desconeixem totalment, ho tenim clar, hi hem d’anar!
El Franco i el Nico a la tercera etapa de l'Ironbike

La prova és a finals de maig, movem quatre fils i li confirmo al Franco que sí, que contacti amb l’organització perquè accepto encantada l’invitació, per si ens en faltaven, ja tenim un altre objectiu pel 2012. Ho acabem de lligar tot amb l’Stefano Quarneti, ja no hi ha marxa enrere!
Sortida d'una etapa davant la Cava di Monte Tondo, lloc emblema de la cursa

Emocionats anem seguint la web que ens diu l’Stefano que la renovaran i l’actualitzaran el què no ens diu es que la prova creix, segurament en nombre de participants, uns 60 el 2011 sinó en etapes, quilòmetres i desnivell, mare meva que per això no estàvem preparats, i al final la cosa ha quedat de la següent manera:


19/05/12 1a Etapa Pròleg: Riolo Terme – Riolo Terme 37 kms i 1.400 de desnivell
20/05/12 2a Etapa: Riolo Terme – Marradi 65 kms i 3.500 de desnivell
21/05/12 3a Etapa: Marradi - Tredozio 70 kms i 3.000 de desnivell
22/05/12 4a Etapa: Tredozio – Palazzuolo sul Senio 70 kms i 3.800 de desnivell
23/05/12 5a Etapa: Palazzuolo sul Senio – Riolo Terme 80 kms i 3.200 de desnivell
24/05/12 6a Etapa: Riolo Terme – Riolo Terme 95 kms i 4.600 de desnivell
25/05/12 7a Etapa Contrarellotge individual: Ravenna 20 kms i 0 metres de desnivell

Només escriure-ho ja m’he cansat! No sé què els hi donen per posar l’etapa reina el penúltim dia, això em sona d’alguna cosa...
I sembla que també ens tocarà caminar...
L'any passat la Niky també hi era, a veure si ens tornem a trobar!

Així que si no teniu pla pel 19 al 25 de maig ens veiem tot pedalant per la Romagna. I nosaltres aquest any Itàlia per partida doble, a entrenar!!

diumenge, 11 de març del 2012

Satisfeta de tornar al Turó de l'Home

De tant en tant s’ha d’anar a comprovar que el Turó de l’Home segueix allà on era. Així que quan vaig veure que el Joan proposava fer la clàssica: Santa Coloma – Turó de l’Home, era divendres i encara no tenia pla i la nostàlgia em cridava, doncs vaig i m’hi apunto. No sense abans enredar al Francesc, cosa fàcil, i mig enredar al Ru que es fa el remolon. El Santi li toca fer bondat i quedar-se a casa, que la tendinitis li demana repòs, per sort va millorant!

A les 7:30h em trobo amb el Francesc, que ja ha fet 25 kms venint pedalant des de Sant Feliu, a Sabadell Centre i agafem el tren fins a Montcada, d’allà uns quilometrets fins el punt de sortida, sota el pont de la B-20, allà esperem, buscant el sol, el Jaume i el Joan. Arriben a l’hora convinguda, les 8:30 i de seguida arranquem a pedalar que fa més fresca de la que ens pensàvem 6º i el Jaume va d’estiu! Quin fred només veure’l!

El fred però passa ràpid que ens hem d’enfilar al dipòsit, és dissabte al matí i sembla que tothom ja ha sortit de casa, quin trànsit per la serra de Marina, com deu estar això en diumenge... a veure si plou una mica que sinó entre la sequedat del terreny i la multitud de bikers hi ha trams que s’hi està fent sorra de platja. Avancem conscients de que falta molt pel Turó, ell mateix es preocupa de que no se’ns oblidi, que lluny però que nítid que es veu. El Joan ens va avisant de que no està en el seu millor estat de forma, fins i tot diu que quan vem pujar-hi per primer cop el 2008 estava més fort que ara,  però les ganes d’enfilar-se les té i això és el què compta.


Comencem amb energia i amb moltes ganes de ruta llarga
Anem superant, un rere l’altre, tots els punts típics de l’aproximació al Turó, el dipòsit, la Conreria, Nou Pins, la Roca d’en Toni... on ens sorprèn el Ru que s’afegeix a la ruta, seguim cap a  Sant Bartomeu, on el Joan i jo ens alegrem de poder tornar a desitjar-li bon dia a la senyora Montse, després cap a Can Bordoi i pujant al Corredor ens trobem una bona colla d’escoltes molt i molt jovenets que van a acampar carregats com a mules, si les motxilles són més grans que ells! 
Trobem al Ru ven entretingut fent-la petar
Ja hi som tots!
Aquests eren dels que anaven poc carregats...
El Francesc protagonitza l’escapada del dia però nosaltres ens quedem ben entretinguts quan el Jaume decideix portar un dels nens una estona, decididament és la imatge del dia:
SuperJaume al atac!
Sort que aquesta bici ho aguanta tot i les cames del Jaume també :)


Superat el Corredor en llencem cap a Sant Celoni, ja arribant al poble el Joan s’ha estudiat una alternativa i variem lleugerament la ruta per tal d’evitar uns gossos pocs amics dels bikers. I ja al poble parem en una terrasseta per acompanyar els entrepans amb unes coles fresques que són vora les 13h i la calor ja apreta. Abans de tornar a emprendre la marxa em trec la samarreta sense mànigues per pujar només amb el maillot de màniga llarga, passaré calor segur, però tampoc em vull desabrigar més que fa un airet fresquet i segur que a mesura que guanyem alçada la calor es farà més portadora.

Parada per carregar forces que no vol dir bidons...

Ara sí que arriba lo bo, un tou de quilòmetres de pujada sense descans, concretament uns 20, hem d’arribar a 1.600 metres i ens comencem a enfilar. La primera part es fa bé, però lo serio arriba amb el “km de la muerte”, abans però parem un moment que n’hi ha alguns que necessiten treure’s roba, jo aprofito per encarar les rampes i esperar-me més endavant fent fotos a la corba més punyetera, jejeje

Però si encara es veu molt lluny!
Joan, fa calor però no tanta!
Superant les rampes dures

 Un cop passades les rampes més dures anem recuperant la respiració mica en mica i arribats a una mena de santuari la pista suavitza, just en el moment que el Jaume punxa. El Joan se’n alegra un munt, jejeje, no és que sigui mala persona, es que així pot descansar! En lloc de posar càmera el Jaume emboteix una “botifarra” de cautxú al neumàtic, infla i apa a continuar la ruta.
Ras!
Material indispensable per fer una bona botifarrada, jejeje
No sé jo si no va ser el Joan qui li va punxar la roda al Jaume...
Arribats a la carretera i per evitar els gossos, aquest cop els de la masia de Can Grau, en lloc de seguir pel GR-5, pugem un tros per la carretera i agafar la pista unes corbes més amunt. El què té de bo el passar per aquí és que descobrim una font, esperem que l’aigua sigui bona perquè el Francesc va sec del tot i aprofita per omplir, cap dels 5 hem pensat en omplir els bidons a Sant Celoni, quin desastre...

Altre cop a la pista ens toca superar el tram de pujada que més dur se’m fa avui, és un tram de pista molt ample, que no té cap encant destacable i es fa d’allò més avorrida a més ens toca pujar a ritme, el Jaume tot just començar-la li falla l’invent i la roda del darrera torna a perdre aire, així que li fem companyia mentre ell emboteix alguna botifarra més i el Joan va tirant amunt. 
El bestiar en té prou amb poca cosa per distreure's...
Per exemple donant voltes a aquest cartell mentre el Jaume arregla la punxada
El problema es que després el Jaume surt a ritme, i el seu ritme és bastant més fort que el nostre i és clar, ens deixem algun cartutxo intentant seguir-lo, cosa que és missió impossible. Per sort para davant l’estany d’en Vilada, on el 2008 ens vem fer el bany recuperador, per fer-nos unes fotos. El Francesc i jo seguim amunt desitjant que s’acabi la pujada i el Ru ve una mica més enrere i acaba de pujar amb el Jaume fins arribar de nou a la carretera. El Joan molt queixar-se però no l’atrapem fins llavors i fem una parada al mirador de les Guaitadores, just davant d’on comencen els 6 últims kms d’asfalt que ens esperen abans de fer cim. El Joan ens diu que necessita 20 minuts de repòs per poder afrontar la pujada final i el Francesc, té un petit moment de “pàjara” sort que els poso a to amb un parell de barretes i un traguet del poc isotònic que em queda en el bidó i al cap de poc ja tornem a estar pedalant.
Relaxada la pujada, eh...
Joan, res de parar 20' això ho arreglo jo amb un parell de barretes, jejeje
El Ru surt animat, el refredat que porta no li està pas passant factura, i ens treu uns metres però el seguim d’aprop el Francesc i jo, més enrere el Jaume fa companyia al Joan que va pujant xino-xano. Unes corbes més amunt atrapem al Ruben i anem pujant els tres, el Francesc para un moment a fer una foto i el Ru i jo seguim, normalment aquest tram d’asfalt se’m entravessa, a més algun il·luminat se li va acudir anar marcant els kms que falten pel cim i a mi és una cosa que em desmotiva, però ara vaig bé, les cames em responen així que agafo un ritmet i veig que el Ru es queda una mica enrere.

El Joan va pujant amb la companyia del Jaume
Vinga nois que ja ens falta poquet!
Direcció al Turó
Ara em trobo bé de cames, jijiji
Un núvol prim tapa una mica el sol i ja no fa tanta calor, els tres parem el pàrquing que hi ha dos kms abans del cim esperant al Jaume i al Joan per arribar tots alhora, el Francesc diu que li tiben els isquios i que està petat i el Ru aprofita per fer estiraments, jo estic contenta, tenia ganes de fer una tirada llarga, ja feies temps que no en fèiem i ho enyorava. 


El Francesc té raó al Turó a partir de migdia s'ennuvola
Tots més agrupats anem fent cim i ens anem abrigant per la temuda baixada, per més roba que et posis baixant el Turó sempre passaràs fred, imagina’t doncs el Jaume, de curt, maillot, maniguets i guants curts! Això sí, com que és previsor porta una bossa-paravent, jejeje. Sort que el Joan li deixa una samarreta tèrmica.

A punt de rematar la feina
I gairebé a dalt trobem una mica de neu
La satisfacció de tornar al Turó
Tot i que no les tenia totes el Joan arriba a dalt i amb molt bon humor

La baixada es fa molt llarga, massa, a més el fred no me’l trec de sobre i quan ja comences a somiar amb un bar calentó, bevent i menjant alguna cosa, pufff! Acabant de baixar el “km de la muerte” per darrera el Ru i el Francesc, una pedra em fa un tall al neumàtic de darrera, els crido però no em senten, sort que per darrera venen el Jaume i el Joan, estem un munt per reparar la punxada, veiem un forat i el Jaume intenta tapar-lo amb l’última de les “butifarres” però no hi ha manera de que taloni el neumàtic, és llavors quan el Joan s’adona que hi ha un altre tall, no tenim més remei que posar càmera, però abans m’entretinc a treure 6 punxes enormes record de Sant Hilari, que estan fermament clavades a la coberta, ara sí posem la càmera i a córrer que el Ru i el Francesc ens estan esperant al bar de l’estació de tren de Sant Celoni.
Coi de punxada...
Quina gana, alguns més... Francesc deixa algo pels altres!
Lo dolent d’aquesta ruta és la tornada, a Sant Celoni ens toca esperar més de 40 minuts el tren, amb 15 ja en teníem prou per acabar amb tots els pastissos del bar! Després el viatge en tren, el Ru baixa a la Llagosta i el Francesc i jo a Montcada on fem transbord, amb uns altres 15 minuts d’espera. Això sí, molt contenta de que el Joan hagi proposat fer aquesta ruta, el cos em demanava ruta llarga i amb els quasi 108 kms que m’han sortit m’he quedat d’allò més satisfeta.


I avui diumenge tocava  anar a fer crits, què millor que aprofitar el bon dia que feia per anar a animar a tota la colla de bikers desitjosos de deixar-se la pell en el exigent circuit de Banyoles, hem aprofitat també per fer unes quantes fotos, quants cracks junts!

La Clara flanquejada per les Silvies :) quines tres valentes!
El rei de les no-cròniques diu que s'ha llegit les nostres cròniques de la  Selva! Quin valor, jejeje
La Maja Wloszczowa fotent canya
La Sandra en acció
El Miquel a sac!
La Mercè, petita però sempre a fondo

El millor, veure arribar la Clara amb aquest somriure d'orella a orella
Sílvia, a per la Volcat!!
Qui diu que l'esport no uneix?

Gran Absalon, llàstima que no hagi vingut l'Hermida
A tope Bisonte!!!!