dimecres, 10 de març de 2010

St. Mordor Sacalm, la trilogia


Com diu la dita, l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, doncs sí, hi fins hi tot tres! Així que per tercer any consecutiu hem anat a deixar-nos la pell a la Guilleries Expres, és a dir hem anat a patir a St. Mordor Sacalm i hem completat la trilogia:
1a part Guilleries Expres 2008: como sufrir i no morir en el intento
2a part Guilleries Expres 2009: bájalo como puedas 2 y medio

3a part Guilleries Expres 2010:
Per ser com a mínim 4 vem anar també a buscar el Ru i el Francesc i realment no cregueu que érem gaires més, al pavelló hi havia una cua important però era de la gent que anava a fer la marató a peu, en bici i que fessin la llarga uns 75!
4 dels 75 sonats, quin fred!
Sí, sí sempre és ell el que fa el pallasso...
I és que la prova espanta per si sola i si a més hi afegeixes que la previsió del temps era de neu a partir del migdia... per sort però vem arribar que encara feia sol, a mesura que passaven els quilòmetres el tema es va ennuvolar però no van començar a caure gotes fins ben bé quan marxàvem de St. Hilari a quarts de 6 de la tarda, al menys amb això vem tenir sort! Això sí fred en feia.
El Santi, el Jordi, el Ru, el Francesc i el Carles

Abans de sortir saludem a la resta de sonats, el Dani, el Jordi amb qui havíem intercanviat comentaris al bloc, la Núria i el Joan, el Carles-Epic, l’Edu... i comença la maxacada perquè realment no té un altre nom. No vaig patir tan com el primer any perquè sabia el què m’esperava però se’m va fer molt dura la ruta, especialment per falta de motivació, perquè és una clàssica en el nostre calendari i al Santi li feia molta il·lusió venir que sinó... jo la veritat no en tenia masses ganes, sabia que gairebé totes les baixades les faria a peu, la nova posició de la bici tan recent no em va ajudar gaire, i l’emprenyamenta amb els organitzadors del campionat de la Selva tampoc m’animava a participar-hi però Sant Hilari és Sant Hilari i em vaig deixar portar.
Apa ara ja no hi ha marxa enrera

Així que sortim la primera pujada fa que aviat s’agafin posicions, jo em situo amb la Rosa Maria i fem forces quilometres juntes, vaig còmoda al seu ritme i em deixo portar, ens avança el Francesc i l’animo perquè vagi a caçar el Santi que només sortir ja s’ha escapat. De ben a prop em marca el Rubén.

Però és clar, arriba el tram de caminar, la Rosa Maria em treu uns metres i comencem a enfilar-nos empenyent la bici pel corriol de cada any, aquest cop però més sec. El primer tram d’empènyer i ja se’m queixen les lumbars. Quan me’n adono porto una bona cua de bikers darrera meu! Arriba la baixada i és molt pitjor, tot rellisca de mala manera i com que anem en fila india cada vegada que algú rellisca estem a punt de fer l’efecte dominó i baixar tots rodolant. Per sort, arribo sencera al avituallament del km.11 on es separen la curta i la llarga, no tinc la moral alta i estic temptada d’anar-me’n avall però l’orgull m’ho impedeix i segueixo al Ru cap a l’opció dels valents.

Després de pujar una mica sobre la bici tornem a caminar, primer de pujada i després altre cop avall, aquí vaig perdent a tothom, la Rosa Maria, el Ru... em quedo sola, m’atrapa un grupet més, entre ells el Jordi però també em deixen enrere, algun tram que sembla més senzill provo de baixar sobre la bici però per mi és impossible, hi ha un gruix de fulles important i sota pedres i arrels ben amagades, vaig fent trompicons i decideixo baixar a peu, lent però en aquest cas més segur. Farta de caminar i relliscar intento baixar un tros que sembla més sociable, ben concentrada i intentant controlar la bici amb el fre de davant, si faig servir massa el de darrera derrapo i se’m descontrola tot i sorpresa, quan vaig a frenar la maneta cedeix massa i la bici no frena gens, la que em faltava pel duro, a St. Hilari i amb les pastilles de davant que semblen paper de fumar! Gairebé és tot baixada fins el km.18 així que perdo molt temps respecte els que baixen sobre la bici.

M’emprenyo quan passo per llocs on recordo perfectament haver baixat bé l’any passat, ho tinc clar, he de practicar molt la tècnica i si fa falta potser baixar una mica el seient, em fa ràbia perquè pujant vaig còmoda.
On s’acaba la baixada hi ha el segon avituallament, com sempre, l’estava esperant amb candeletes per menjar una mica de plàtan i agafar forces per la pujada següent però només hi ha taronja i coca, i com que aquesta fruita tan refrescant la tinc prohibida durant les curses tasto la coca. Xerro una mica i quan arriba una noia que està fent la marató corrent i amb qui m’he creuat ja unes quantes vegades la deixo passar i engego darrera d’ella, el tram de baixada per arrancar no és més que una enganyifa, al cap de res es travessa el riu i ja et pots carregar la bici a l’esquena que toca pujar a peu un tram ben dret. I quan arribes a la pista no tot és bufar i fer ampolles, és una pista que cada any està més perjudicada, com que és molt pedregosa i passa poca gent i cada cop hi creix més la vegetació. Unes corbes més amunt sí que s’agafa una pista bona. Vaig pujant a un bon ritme quan de cop se’m enrampa el dit petit del peu esquerra i s’enfila sobre el dit del costat, intento moure el peu dins el botí però llavors també se’m enrampa el pont del peu, ho supero com puc però al cap de res se li encomana al altre peu, mare meva, quin mal rato!

Tot i això aprofito per recuperar unes quantes posicions i al avituallament em trobo de nou amb el Jordi som al equador de la cursa així que encara ens queda un bon tute i decideixo prendre’m un gel. Sortim junts però torna a tocar un tram de forta baixada que torno a fer majoritàriament a peu així que de seguida el perdo de vista, travessem algun rierol, a mitja baixada toca pujar alguna paret i quan ja som baix de tot què toca? Doncs tornar a pujar, evidentment. M’enganxo a un noi que m’ha passat al últim tram de baixada i vaig pujant darrera seu, al cap de poc em trobo al Jordi parat i fent estiraments, les rampes no perdonen, l’animo i amunt que fa pujada i si que en fa sí! Rampes del 14% sort que no duren massa i la cosa segueix pujant però moderadament. Llavors és quan li agafo el ritme a la pujada i me la faig meva, així que avanço al altre biker i em planto al quart avituallament, no miro el comptaquilòmetres ni l’hora que és per no atabalar-m’hi però crec que era més o menys el km 28.
El Santi aprofita per fer-se alguna autofoto i tot! Ell sí que està motivat!

Llavors fem un petit bucle, i a la pujada començo a tenir problemes amb el canvi, em costa molt aguantar la cadena als dos pinyons de dalt, però amb insistència ho aconsegueixo, no li dono massa importància perquè els acabo posant. Les rampes als peus segueixen fent de les seves però amb menys intensitat. Faig el cim i torno a encarar una altra baixada de nassos, i llavors ho reconec, és on vaig caure l’any passat i me’n vaig endur un record que portaré uns quants anys marcat a la cama, però què feia jo baixant sobre la bici per aquí? Ara no m’ho hagués ni plantejat. La trialera ens porta a la pista des d’on es veu el cotxe de l’avituallament d’abans, i aquí hi ha un tram de baixada per pista, crec que és el primer! Buf, per fi puc baixar sobre la bici!

Pero l’alegria dura poc i les fletxes et porten directes a una paret ben vertical, com que vaig amb embranzida tinc intenció de pujar al menys el primer tros però començo a pujar pinyons i no hi ha manera, cauen com a mínim al tercer començant per dalt. Per més que ho intento no em fan cas i finalment paro a mirar què passa, al ARTEC abans de trencar la cadena em passava el mateix així que me la miro però no hi veig res i després se’m enxufa la bombeta, a que serà el cable del canvi... tan al Dani i al Mario que porten el mateix model se’ls hi va trencar al poc temps de tenir-lo així que... efectivament, el canvi s’aguanta per un fil però la qüestió és que s’aguanta, així que em passo els 13-14 kms que queden resant perquè no acabi de petar, millor poder posar el tercer pinyó i el plat petit que haver d’anar amb el pinyó petit... això sí, ningú em treu d’haver de caminar a les rampes més dures que normalment hagués fet amb tot posat, com si a Sant Hilari no es caminés prou!

Amb penes i treballs arribo al últim avituallament, em diuen que falten uns 7 kms, però l’experiència em diu que en són uns 10 i els primers d’allò més durs, també recordo unes rampes del final... a vegades preferiria no tenir tanta memòria perquè pensar arribar allà sense els pinyons grans no m’anima massa. Aquí sí que miro l’hora, són les 14:21, no arribo ni amb broma abans de les 15:00 que era l’objectiu per millorar el temps de l’any passat així que vaig fent i cada cop sóc més a prop del final, no pot ser d’una altra manera, els caminaires que vaig passant a la baixada del final també es moren per arribar.
Vinga que ja arribo...
Finalment arribo a la zona de tobogans que ens porta de nou al pavelló i de cop sento unes veus animant-me, són el Santi, el Francesc i l’Edu, per fi, he tornat a superar els 42 kms (a mi cada any me’n surten 45) més durs del món biker, i no pels 2300 de desnivell sinó pel fart de caminar que et fas, al menys jo. Estem a dimecres i encara tinc els quàdriceps com a pals, baixar escales a dia d’avui es converteix en tot un trauma.

Classificacions dels pro's

A l'arribada amb la Núria i el Joan i la Sina, tota una valenta que l'ha fet a peu

El què més il·lusió em fa és que el Santi està més que content, s’ha zampat St. Mordor amb 5:22h, un temps record i això que cap al final li ha donat per tirar-se pel terra perquè diu que els bessons se li han pujat a les espatlles, quines coses més rares, jejeje


Però el protagonisme final el volia la Petitona, un cop menjada la paella i la buti i tots canviats, li dona per no arrancar, i després de diversos intents ens donem per vençuts així que després d’esperar la grua i un taxi perquè ens baixes a Granollers i Sabadell acabem arribant a casa cap a les 20:00h, i la Petitona i les bicis es queden a dormir a Arbúcies... el què no ens esperàvem és que no ens les podrien baixar fins avui per culpa de la neu i el glaç!
Desconsolats mentre ens quedem morts de fred sense Petitona i sense bicis

7 comentaris:

Oscarjet ha dit...

wow !! quina cronica...m´encanta com les escriviu....
no coneixia la dureça de la "express"..
jo no hagues sigut capaç d´escriure: "d’anar-me’n "...hehe
que be que he trobat un blog en català !!!!!!
ara a recuperar els cuadriceps i la "petitona"..
saluts desde el garraf parell !
:D
P.D, estic ja engantxat a akest magnific blog de boixos per la btt..

Paco de Cadaqués ha dit...

Quina bona memoria que tens,Ada...!!!
Potser seria millor no recordar segons quins moments,no.??.
Sou molt valents de tornar per las terres de Mordoc ,i més a més només pel repte de fer-ho..!!!Ja els i val els senyors de la federació..!!!
Una abraçada valents..!!!

JORDI ROMERO ha dit...

Osti, Ada! Lo de la furgo no ho sabia! Quan us vaig dir adéu estáveu a la furgo, ja us podia haver donat un cop de mà!
Ei, i quina memòria que tens, jo ja no recordo ni la meitat, vaig a fer el post ara i, bueno, no sé, a veure què surt. Felicitats al Santi (Tiempazo!!!) i a tú pel teu trofeu "destranquis" totalment merescut!

Fins la pròxima! Un plaer haver compartit uns Kms junts!

jordiromero.blogspot.com

Mario ha dit...

Primer enhorabona Santi pel teu temps.. ja es nota que cada dia vas més fi i ja no tens problemes de genolls.
Ada, quan no hi motivació ja no surt, res. Ni baixes be, ni acabes d'anar fina, pero tot i així treien pit fins al final. Tens prou reptes aquest any per motivar-te.jeje
Per cert sort que tu no vas acabar de trencar el canvi. Jo a la cursa de Mediona quan va començar a fer el tonto no vaig caure en el cable i al final de tant abusar me'l vaig carregar. A partir d'ara sempre un de recanvi..
Ah, i cuideu a la petitona que encara ha de fer molt de servei.

Clara ha dit...

Ja ja ja com sou, no m’estranya que en doneu ànims ..Si us tinc que seguir…
Buf això si que es un repte amb cara i ulls i no les curses de ratolins que en faig jo. Buf quina duresa i quina satisfacció al acabar-la noo..M’imagino al ritme que deuríeu.Moltes felicitats a tots, no nomès per la cursa si no per torna-la a fer sabent al patiment .Una abraçada

Nava ha dit...

Mas vale tarde que nunca, felicitats nois, como siempre atravesar las montañas de los Urukays, tierras de mordor, son para estar más que satisfecho de la faena realizada. Por vuestro relato y echando atrás en mi mente, me habéis echo recordar los dolores y las caídas que sufrí y que este año, sin jugarme nada y con una forma que da pena, ni siquiera he tenido los pensamientos de acercarme, otra cosa, yo pertenezco este año a los que pagan 57 € o sea cicloturista catalán, jeje, si los otros son pros, vosotros que pagáis 70 que sois, yo ya ni me lo imagino, jajajaja, es broma, un abrazo y seguir como siempre pareja, fuerza y honor, força btt.
Pd.- Como soy del baix emporda no ara falta que os explique como lo he pasado estos dias, un saludo. Y apago la luz no sea que nos quiten los transformadores. clic.

quim ha dit...

Bones
He anat seguint el teu blog darrerament. Bones cróniques. El cas és que jo sóc de bici de carretera, però aquest estiu vinent amb uns amics anem a fer l'Eiger Bike. L'any passat vaig estar de vacances per allà i n'he quedat enamorat, per tant aquest any el repte és fer la volta llarga. He vist que l'has feta ( felicitats!!!) i m'agradaria algun consell. Sobretot el tema de les baixades. Jo sóc molt i molt dolent ( prudent) baixant i quan veig un tram una mica complicat, doncs peu a terra. A l'Eiger Bike que tal són les baixades?? Les pujades ja vai veure com són, vai fer la primera amb bici carretera, i... brutal!! Per tant ja sé què m'espera pujant. El dubte són les baixades que com t'he dit em fan molt de respecte. Merci i si vols el meu correu és quimllado@hotmail.com
Kuidat i Salut
Quim