diumenge, 8 de març de 2009

Embuclats per les rampes del Vallès


Després del Gran Premi de la Selva, que hem acabat amb molt bon gust de boca, ens hem plantejat tornar a les sortides llargues, sinó els reptes que tenim per aquest any sens faran més durs del què ja són. Així doncs que buscant opcions per aquest dissabte, vem veure que pel forogalletero s'organitzava una ruta pel Vallès, perfecte, a prop de casa i amb quilòmetres: ens hi apuntem!


Ens trobem amb el David, a qui feia molt temps que no veiem, a l'estació de Renfe de Plaça Espanya, mentre esperem que arribi el Jaume, es presenta la Mariona amb la bici de carretera, es veu que l'Armand ve amb el mateix tren. La fem petar mentre esperem, el tren arriba amb retard. De seguida que arriba el Jaume ens separem dels carreteiros i baixem cap al Ripoll per anar cap a Castellar pel cementiri que el Toni ens espera.


El Toni és l'ideòleg de la ruta, només havíem pedalat un cop amb ell i feia força temps, la intenció seva és unir en un mateix dia les pujades més dures de la zona, batejades com a "rampes de pàrking", així doncs no podia ser d'una altra manera i enfilem cap el Puig de la Creu però pels bombers. Aquesta pujada només l'he feta una vegada abans, fa un parell de setmanes durant una nocturna on la Mariona ens hi va portar, de nit se'm va fer dura però la vaig poder fer sense posar peu a terra, aquest cop ha estat diferent, alguns troços el terreny és molt poc adherent i costa traccionar, en una pendent molt forta la bici s'emparra en anar cap a la dreta, dreta, dreta i quan faig cop de manillar per intentar recuperar la direcció punxada al hombro que em fa veure les estrelles, uf em pensava que ja estava curat, merda! En una de les caigudes tipus superman que vaig tenir a St. Hilari vaig caure sobre el braç dret, el vaig tenir adolorit a principis de setmana però ja se'm havia passat, bueno, això em pensava... Anem bé, jo amb l'hombro tocat, la forquilla que fa el tonto i no absorveix els obstacles petits i amb un munt de rampes de parking per davant, ideal per no forçar l'hombro! Què hi farem...

Segueixo pujant, el Santi, el Toni i el Jaume van amunt amb una energia que fa por, jo vaig fent amb el David, de cop el perdo de vista, paro, que no sigui que li hagi passat alguna cosa... i sí, li ha passat que el sol apreta i s'estava fregint. Aconseguim arribar a dalt el Puig, la primera pujada i no vegis el què m'ha costat... sort que toca baixar!



El primer tram de baixada em fa adonar que baixar no es tan bonic com m'esperava, la forquilla no va fina i em menjo totes les pedres i de rebot se'm ressenteix l'hombro, sort que arribem a la pista i baixo millor. Apa ja tornem a ser a Castellar, al mateix punt on ens hem trobat amb el Toni, tirem direcció Sentmenat, planegem i baixada amb caiguda de bidó i el David que gairebé es menja un cavall que venia de cara, sooo!


Au, ens plantem al inici de la pujada de Guanta, el primer tram es fa prou bé, és una pista amplíssima que puja però res de l'altre món, anem xerrant fins que en un trencall el Toni comença a treure's roba i ens anuncia que arribem a la segona rampa de parking de la jornada, que ens l'agafem amb calma. La veritat és que he passat un munt de cops per aquí però sempre de baixada, mai de pujada, algun cop havia de ser el primer, no? Pujo vigilant però igualment una pedra mal posada m'impedeix una bona traçada i punxada al hombro, ostres és com una tortura, si no puges bé punxada al canto. Un cop dalt ja reclamem l'esmorzar però decidim aguantar-nos fins a Granera.


Tirem cap a Tres Pins, d'allà cap a Sant Sebastià de Montmajor amb una altra baixada ideal a tope de pedres soltes d'un tamany desmesurat, d'aquelles que com en pillis una malament t'envia a pendre vent. Així doncs que segueixo patint i baixo a dos per hora. No arribem a Sant Sebastià, girem a l'esquerra per anar a buscar la carretera de St. Llorença a Gallifa, no sense abans passar per un parell de parkins més, això sí, aquests més curts. Passem la carretera i entrem en la zona desertica ocasionada pels incendis del Parc Natural de St. Llorenç del Munt i l'Obac del 2003, encara avui no hi ha ni un arbre, la vegetació fins fa uns anys era nula, ara comença a creixer el sota-bosc. Fa molt bon dia i aquí el sol apreta de valent, això sí a les baixades amb l'aire fresquet que corre et sembla que portes poca roba, és un dia de contrastos, i sinó que li diguin al Toni que es va treure i posar la jaqueta abans de començar cada rampa.






Anem carenejant, les vistes són estupendes, la Mola, el Montcau, Montserrat i arribem a Granera, on endrapem els entrepans. El Toni i el David fan un cafetó i emprenem la ruta de baixada fins a St. Llorenç. A mitja baixada se'ns creua un bernat pescaire, que deu fer per aquí?



Creuem Sant Llorenç i en lloc de pujar per el camí de les estatues, n'agafem un altre que comença més suau però es va animant mica en mica. Arribem a la pista principal que ens porta a Can Cadafalc i el Santi i jo que ens en morim de ganes convencem al Toni per baixar a Castellar per corriols, en fem però només els dos primers trams, ja que l'últim, el més llarg i més cobert, no ens refiem que estigui ciclable pel tema dels arbres caiguts últimament i com que encara tenim força ruta per davant no és plan de perdre temps esquivant pins barrant el pas.
Disfrutem dels corriols, tot i que el David gairebé hi deixa el plat gran, i ens deixem anar aquest cop per les rampes de parking que ens baixen fins al poble. Altre cop som al punt de sortida, estem més que embuclats!!

Ens dirigim a Sabadell pel marge dret del riu, per després agafar una pista que transcorre per una zona humida molt bonica, anem creuant rierols que l'any passat ningú s'hagués imaginat que existien i de cop apareix una altra rampa de parking que ens porta a St. Julià d'Altura. Uf quina mandra! ara que estem a tocar de Sabadell tirem cap a Matadepera, només pensar en la pujada de la Font de la Tartana i la de la Font del Plàtan m'agafen tots els mals! A Matadepera el Toni i el David estan famèlics i acaben amb els dolços del bar que trobem obert, a mi la parada em va de conya per agafar aire pel què queda de ruta.

Després de divagar sobre Red Bulls i Power Gels continuem amb gairebé 90 kms i veient que ja són quarts de 4 el Toni, el Jaume i el Santi posen el turbo per pujar a Can Torres, impossible seguir el seu ritme, així que m'he de conformar amb el meu, quin remei!

Per anar a buscar la pujada de la Font del Plàtan guiem al grup pel corriol de les Arenes, ja que el Toni no el coneixia. El primer tram de pujada fatal, si normalment ja em costa avui impossible, entre l'hombro i la forquilla em tenen fregida, sort que aviat passa a ser de baixada i el gaudeixo. Però com ja se sap lo bo s'acaba aviat així que toca pujar la Font del Plàtan. Per fer-ho més emocionant improvitsem una mini carrera al sprint al creuar el riu, quines idees de bombero, una mica més i acabo ben banyada, allò rellisca que dona gust i amb feines i treballs aconsegueixo controlar la bici per no llepar, llàstima que el Toni i el David em tapen a la foto perquè si es veiés la cara que feia...



Apa, ara sí que toca pujar, com que és l'última rampa la fem més animats, i arribem a Can Cadafalc ben satisfets. I com no podia ser d'una altra manera repetim la baixada del Puig i ens plantem a Castellar per tercera vegada en una mateixa ruta, això sí que és un senyor bucle! Ens despedim del Toni i tirem cap a Sabadell fent el màxim de corriols possible, sembla que tots hem quedat prou contents, però n'hi ha que no n'han tingut prou, deixem al Jaume al Ripoll amb l'intenció de tornar a Barcelona per Collserola, tot i que sap que se li farà fosc s'hi llança, ole! El David, el Santi i jo amb els 120 kms i 2.600 de desnivell estem prou satisfets, per fi ens hem retrobat amb una ruta llarga i ara en volem més!!

Com que hem fet bé els deures i tinc l'hombro que necessita un descans, decidim que demà anirem a Banyoles a deixar-nos-hi la veu animant als amics i veure uns quants PRO's del més alt nivell.

6 comentaris:

Annabel ha dit...

Cullera Ada!!!! Vas molt forta, deu ni dor!!!! Divendres venen uns amics comuns a fer l'ultima cremada de l'any a Can Pau, us voleu apuntar ( en Joan Blanch i familia)????

Un día quan sigui gran voldre ser com tu!!! ;-)

MarionaBTT ha dit...

Ei!!!He sentit que en voleu més????
Doncs aquests dissabte ús vull veure al Turó, que segur que serà una ruta llaaaaarga...
Ens veiem!!!

Mario ha dit...

Crec que no us vau deixar ni una de 'rampes de parking' de la zona..
Molt bona la foto del sprint al riu. Llàstima l'Ada que casi se'n va riu avall.

petit vives ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Noe ha dit...

Yupiiii, por fin habeis vuelto a las andadas maratonianas.
El domingo al final, en lugar de ir a St.Perpetua, iré a Cassa de la Selva, al Caixa Girona (creo), porque dicen que es menos pistero que la Mogoda.
Besotes

petit vives ha dit...

Eo! La veritat es que va estar molt bè, ara cada vegada que passo pel costat d'un parking els meus quadriceps es tensen. Ada, si ariivem a saber que controles tan bè els aiguaplanings et deixem passar primer.
Una sortida molt complerta, pista, corriols, senders alguna trialareta....espero que aviat fem un altre. Records! Sadanti