Artec 2009: Quin dia!!

Diumenge 11 d'octubre.

Ja ho se que la crònica arriba amb unes setmanes de retard però tot arriba!
L’Artec, l’últim repte de l’any ja només per això ja tenia ganes que arribés, aquestes alçades d’any les meves reserves de patiment ja estan per el terra i els meus pobres genolls des del maig que m’estan demanat una treva... Però tot i això tenia molt clar que volia anar a l’Artec, era el meu particular homenatge al Jordi, ell quant l’any passat tots fèiem mala cara i maleíem haver-hi anat, ell anava amb un somriure de pam dient que allò era Costa Rica!!!!

Vem pujar el dia abans per fer nit a la petitona i aquella tarda mateix ja ens vem trobar amb el Dani (Doo4ever) i la seva family i els integrants del nou C.C.Totgas que amb la seva habitual generositat ens van convidar a sopar a la seva autocaravana, gràcies!!!

Per cert desprès de sopar de camí a la nostra caseta ens criden des d’una furgo, ens apropem sense saber qui eren i ens trobem als companys de Vilafranca, Llibert i altres Metal Bikers que la setmana anterior ens van fer gaudir de la Volta al Penedès.
Bé, anem al dia de la cursa, tot i dormir a escassos 25 metres de la sortida quan arribem està ple fins dalt, aconseguim posar-nos amb el Francesc i unes files mes endavant veiem al Ruben, Miquel, Moixa i d’altres que jo ja no els veuria mes fins l’arribada....

Es dona la sortida i com si l’arribada fos a la cantonada la gent surt a tope, al poc l’organització ens obsequia amb un tram ben original tot passant per dintre d’una granja de vaques, literalment per dintre! Desprès agafem el carril bici i aquí ja començo a veure que avui tindre una jornada complicada.... la cadena no s’està quieta, em salta contínuament obligant-me a anar mes suau per por de no trencar-la, fantàstic.
Desprès d’aquest tram on tothom anava treien fum al plat agafem un corriol de pujada, aquí vaig millor ja que puja bastant i el canvi sembla que nomes funciona bé si vaig amb el pinyó mes gran, vaig avançant amb l’esperança d’atrapar algun conegut ja que en el tram de rodar havien desaparegut tots!! Porto pocs quilometres i ja estic bastant desmotivat, lo dit m’espera un dia llarg..

Tot pujant em trobo l’Ada parada, merda que l’hi ha passat, ràpid ho esbrino quan veig que porta la cadena penjant, ben trencada... per sort porto un eslavó ràpid i tot i la nostra poca habilitat mecànica ho arreglem prou ràpid. Continuo la pujada amb l’Ada darrera, vaig mirant que vingui ja que no m’enrefio gaire de la cadena, acabem el corriol i seguim pujant per una pista mes ample que ens porta fins a Font Pobre.
Aquí la pista comença a baixar, el terreny està humit però en principi no te massa complicació o això em pensava ja que de cop la bici m’abandona i com puc surto corrents sense ella, caram quin dia... segueixo baixant però ara amb una sensació d’inseguretat important ...
Unes baixades més tard vaig pensant que no vaig segur quan de sobte noto que la roda de darrera em patina amb una arrel, miro de controlar-ho i quan em penso que ja està no se que caram passa que es clava de darrera amb algu i acabo menjant-me el manillar amb la barbeta i a continuació el terra bastant violentament. M’aixeco atordit tant que passa un noi i em pregunta si estic bé i jo que li responc:
- No, vull dir sí, gràcies.
Encara situant-me arriba l’Ada però abans no pari li dic que continuí que estic bé, ella continua però no dec ser gaire convincent quan la veig aparèixer al minut un altre vegada!!!

Vinga ja van dues caigudes i una reparació de cadena i encara no he arribat al tercer avituallament, el qual apareix en pocs metres per sort!! L’únic bo és rodar un tros més amb l’Ada, carreguem piles al control i continuem... bé continua ella, miro la roda de darrera i punxada!! Estupendo!!!!
L’Ada insisteix en quedar-se ajudar però l’hi dic que continuï no fos cas que l’encomani la sort!!!

Així que amb la moral per els peus, arreglo la punxada i continuo , el camí tira definitivament cap amunt, cap a Santa Magdalena de Cambils tot superant el Coll de Canes on hi ha el control de dinar on ‘gaudeixo’ d’uns macarrons amb tomàquet...
A l’avituallament m’informen que l’Ada ha passat que va bé, estupendo com a mínim que a ella l’hi surti bé.
Continuo cap amunt, encara falta un munt i ja em noto bastant perjudicat i la transmissió segueix donant guerra tot i les meves penúries aconsegueixo arribar al tall de pas del 66% a temps, un quart d’hora per sota només, aquí la immensa majoria amb els que vaig rodant pleguen, jo que òbviament no m’estava divertint també ho hauria de fer però el record del Jordi i el seu entusiasme m’obliga a continuar, això i lo tossut que sóc!!
D’aquesta manera afronto la pujada a Fontanils, en la qual les cames m’obsequien amb un ventall ben ample de rampes en llocs diferents, suposo que per fer la ruta més distreta... Quin dia!!! Un cop a dalt una mica de baixada i un altre control horari que el passo més o menys com l’altre, es a dir just. Vist lo poc que m’ha sobrat, em preocupo per la possibilitat de no passar el pròxim i més sabent que és l’últim així que procuro accelerar una mica el ritme però les cames acompanyen poc i el tros de pujada a Bracons per asfalt se’m fa un autèntic infern, m’arrossego literalment, per sort a mitja pujada un avituallament de líquids i agafem una pista cap amunt.
Els primers metres em trobo mes recuperat i avanço millor però la pista es comença a enfangar de mala manera i em veig obligat a caminar per poder avançar, quina ràbia! Vaig mirant el rellotge i els quilometres amb l’esperança d’aconseguir l’objectiu, passo una mala estona però finalment assoleixo l’últim control de pas a temps, concretament cinc minuts abans del teòric tancament!!
Mare meva quin patir, però ara ja em trobo més alleugerit com a mínim sé que ja ningú em farà abandonar però encara em quedava estona per acabar, per davant quasi 20 quilometres.

------ Quin dia!!

Per rematar-ho al poc de sortir del control em salto un trencall, sort que uns excursionistes m’avisen, mitja volta i a caminar ja que com és normal m’he colat en una forta baixada....
Recupero el camí i vaig fent, a les baixades em deixo caure, els plans ho passo fatal ja que el canvi no para de saltar i a les pujades... patir!!!
Per arribar a St.Esteve em fan passar per una sèrie de corriols que normalment hagués gaudit però avui no tocava, ni en els corriols em vaig divertir!! Per sort tot arriba al seu final i veig davant meu la somiada arribada i com no l’Ada animant!!!!

Quin descans per fí s’acabat, tinc la neurona esgotada!! Avui ha estat una gran prova per el meu cap i estic content per haver superat les adversitats.

No us penseu que tot em va anar malament, lo millor del dia estava per arribar, desprès de la dutxa ens reunim Ruben, Francesc, Ada i jo per anar a sopar i quin tiberi especialment l’entrecot del Ruben, quin volum!!!!!!!!!!

Per fi s'arregla el dia!!!

Peaso entrecot!!

I amb aquesta dono per tancat un llarg any de maratons, ara a recuperar-me dels genolls i a fer sortides biciclo-gastronómiques jejeje!!!