dissabte, 14 de novembre de 2009

Com passa el temps...

Aquests mesos després de les vacances hem anat una mica de bòlit, sobretot perquè per feina el Santi ha estat gairebé 4 setmanes a Madrid, sort que me’l deixaven tornar els caps de setmana! Així que a part de la Volta a la Cerdanya, la Volta al Penedès i l’Artec hem anat fent les nostres sortidetes de rigor.

A finals d’agost vaig treure a passejar, vull dir a patir el Rubén i la Mariona, vem anar a fer un track del Dani (Doo4ever) que amb el nom ja paga Pedrasanta Extrem, el Santi no ens va poder acompanyar perquè només sortir de casa li va tornar a aparèixer una butllofa a la Larsen, però aquest cop gegant, així que va fer mitja volta i es va escapar de fer una de les rutes pel Vallès més exigents que conegui, no m’estranya que el Dani estigui lo fort que està! I això que la Mariona estrenava bici i m'havia dit que volia fer una ruta suau!


El 3 de setembre vem quedar per fer una nocturna amb la Mariona, l’Armand, el Grey, el Dr. Voll. La ruta típica, un Puig de la Creu i va ser aquí quan van començar els meus problemes respiratoris, vaig arribar a dalt del Puig amb “pitus” i tot....

Com que teníem una part de la ruta dels bombers pendent, amb el Ru, el Francesc i la Carol el 6 de setembre vem agafar el tren fins a Sant Quirze de Besora i vem enganxar el track allà on l’havíem deixat per completar-lo, és a dir, arribar a Aiguafreda i sort que aquell dia vem decidir no acabar-lo perquè el què quedava de ruta, era molt tècnica i per tan força lenta. Ens vem fer un tip d’intentar superar trams pedregosos i baixar trialeres impossibles però com sempre: vem riure molt!


Per la Diada va ser el Dani (DiamondBack) qui ens va treure a passejar i vem enredar al Francesc, el Wizard i el Sergio perquè ens acompanyessin a fer la Enduraid i la Diferent de Sallent en la seva versió més endurera, també havíem de fer els Senders de Navarcles però entre que se’ns feia tard per anar a buscar el tren de tornada i un superman que em vaig marcar per cridar una mica l’atenció i esquinçar-me una costella ho vem haver de deixar estar: queda pendent!


L’endemà però, sense saber encara el diagnòstic de la caiguda, vem agafar les bicis per anar a esmorzar a Sant Llorenç, tot i que es va queixar bastant durant tota la ruta, vem deixar al Francesc que ens acompanyés. Es tractava d’anar acostumant les meves cames a sortir dos dies seguits ja que pel següent cap de setmana m’esperaven la Noe i les dues superetapes de la Volta a la Cerdanya.

Dilluns al fisio per confirmar la lesió i tota la setmana de cures intensives per no fallar a la Noe i ho vaig aconseguir, mig tocada per la costella i amb els esbufecs emprenyadors, vaig plantar-me el divendres a Castellar de N’Hug.

Mentre la Noe i jo compartíem ruta, el Santi va decidir participar a la Mussolenca, una pedalada que organitzen i per cert, ho fan molt bé, els nostres amics de la Penyamussolenca. I ho va fer de conya, el 23è de la llarga amb les seves ja clàssiques molèsties als genolls i una punxada prou inoportuna.

2ª Pedalada Mussolenca from Santi García on Vimeo.


I per tancar el setembre amb el Rubén i el Francesc, vem intentar seguir un track que li vaig demanar a la Nuri i que unia les torres de guaita de Collserola, el què no vaig pensar és que quan ells van fer la ruta era abans de les ventades i vem trobar molts dels corriols tallats per arbres caiguts, cosa que va convertir la ruta en una gimcana forestal i que ens va fer improvisar més d’una vegada. De torres però al final en vem fer poques...



Per despedir-me de la Orbea a lo grande vem anar a la Volta al Penedès i per rematar-ho a l’Artec, per fi aquest cop vem ser finishers!

I el 18 d’octubre va ser l’estrena oficial de la Scale... era tot nervis, i vem anar-nos a trobar amb la gent de la Penya Mussolenca ,que feia molt temps que no veiem, per fer una sortida per Collserola on vaig poder comprovar que per superar les zones tècniques necessitaria un temps d’adaptació que, a disgust meu, encara dura...


Els Maratonians van organitzar una nova expedició a Montserrat i com que sembla que sigui el nostre destí predilecte no vem poder dir que no i tot que no vem completar la ruta per no cremar-nos més del compte vem pujar fins el monestir a comprar pastís de formatge i vem agafar el tren a Vacarisses. Els meus genolls van començar a queixar-se degut als canvis de posició sobre la bici i és per això que ara estic de proves de seient amunt, avall, endavant, enrere... jejejeje a veure si li trobo la posició adequada.




L’endemà no vem anar ni a la Falconada ni a la Ronde’lles (tot i que em va saber greu ja que fins ara no me’n havia saltat cap edició) i de qui va ser la culpa? Del Francesc, entossudit en anar a fer unes galtes vem organitzar una sortideta pels nostres dominis amb parada per esmorzar entaulats però el pobre Francesc no es va llevar fi i al final no va poder venir, així que el Ru, la Carol i jo vem encarar amb la millor cara que vem poder les pujades que el Santi ens havia preparat... pocs quilòmetres però prou desnivell i al final un bon àpat a Castellar.





Com cada any, no sé pas perquè, estrenem el novembre amb l’aniversari de la meva germana, així que tocava celebrar-ho a Solsona amb la family i com no vem pujar les bicis per sortir a estirar les cames. Dissabte a buscar bolets amb no massa èxit però ho havíem de provar i diumenge una ruta d’uns 30 kms molt rodadora, vaja que no hi havia ni un corriol, tot pista, però ja ens anava bé per no forçar gens.



Fa una setmana varem anar a despedir-nos dels amics de Can Pau de la Rosa que es traslladen a Nogueruelas on l’Annabel, el Jordi i tota la quitxalla ens van rebre amb els braços oberts, unes pizzes estupendes, artista invitat i en conjunt una vetllada més que estupenda a la vora del foc. Estem seguríssims que aneu on aneu deixareu ben marcada la vostra petjada, igual que ho heu fet en els nostres cors, i és que si s’és especial s’és especial i vosaltres esteu fets d’una pasta única!

Després de la gresca ens va costar llevar-nos aviat i com que eren passades les 10:00 vem agafar camí a Matadepera amb l’intenció de seguir el track de la Rondelles d’aquest any que pintava prou bé, uns corriols només sortir i una pujada nova, llàstima que uns núvols negres molt amenaçadors i una caiguda prou tonta però amb mala pata van fer que doblegués la puntera del quadre nou!!! i vem preferir tornar abans no ens passessin més coses.

Amb la puntera adreçada, vem assistir a la segona trobada del Roca Bikes, organitzada pel Francesc, no erem massa gent, 8 bikers però ens acompanyava el vent, i això que ningú l’havia convidat. Vem sortir de la Garriga direcció Puiggraciós i després cap al Castell del Clascà, al Santi i a mi la pujada ens va agradar molt, les vistes eren magnífiques, el Tagamanet, el mar, la Mola... després d’esmorzar a raser del Clascà vem agafar un corriol que porta a Sant Miquel del Fai, la major part ja l’havíem feta durant la Transcatalunya de l’any passat i vaig recordar perquè no m’havia agradat, és força estret i transcorre gairebé tot amb precipici a l’esquerra i vaig anar cagadeta tota l’estona, i més amb la bici nova que segueixo sense tenir domesticada a les zones tècniques, així que ben a poc a poc i gaudint de les vistes el vem anar fent. A St. Miquel vem deixar la resta del grup que anaven direcció Riells per anar-nos cap a Sabadell, seguint al revés el track de la Sabadell-Collsuspina.

Durant aquest mesos però no tot han estat flors i violes, hem perdut el Toni de Solsona i el Xavi Novell, dos ciclistes de cap a peus i millors persones i com no podia ser d’una altra manera hem recordat en Jordi, que ja fa un any que ens va deixar. Nois, sigueu on sigueu estic segura que ja sabeu que hi ha una multitud de gent pedalant per vosaltres!

Tot i que després de l’Artec hem baixat la intensitat de les sortides i el quilometratge, és a dir, que estem de pre-temporada el Santi segueix tenint molèsties als genolls, ara especialment al esquerra i és per això que demà no m’acompanyarà a la Costa Fustera... t’hi trobaré a faltar!! Però està clar que per poder afrontar els nous reptes que ens ronden pel cap per la pròxima temporada s’ha d’estar al 100% i val la pena sacrificar alguna sortida per tal d’aconseguir-ho. Ànims guapíssim!

4 comentaris:

Power ha dit...

Santi,recuperet del tot,q em fa falta motivacio! XD

Santi ha dit...

Gracies Francesc!!! El teu problable canvi de bici si que em motiva a mi.... Entre tu i l'Ada em portareu a la ruina!!

Txema ha dit...

Ei Ada!
Moltes gràcies! jeje.
La veritat es que en acabar la ruta vaig pensar amb vosaltres i ara encara valoro i admiro molt mes el que feu!!
Va ser una experiència molt bona!

Fins aviat, salut i força als pedals!

Clara ha dit...

Ostres Ada, veig que tu has pres en serio això de resumir les teves sortides per posà al dia el blog, j aja que tu vaig dir de conya j aja. Ei jo també tinc el plaer de coneixeré la Mariona, així que tenim que organitza una sortida per rodar junts no?? Quina passada la de sortides que feu, no teniu pas temps per avorrir-vos …Recorda de informa de les sortides que hi feu que potser si en deixeu m’apunto..
Perd cert com et trobes de les respiracions???
I el Santo del genoll??
Petons parella