dimarts, 3 de novembre de 2009

Volta al Penedès, 3 i 4 d'octubre

Etapa 1a (108 kms, uns 2300 de desnivell)


Doncs sí el 3 i 4 d’octubre vem tenir el gust de participar a la 3ª edició de la Volta al Penedès, una prova de filosofia similar a la Volta a la Cerdanya, també es fa en parelles, amb roadbook i són dues etapes amb tram d’orientació a cada una.

El divendres vem arribar una mica tard a la casa de Colònies Penyafort de Pontons, centre neuràlgic de la prova, perquè el Santi venia d’estar treballant a Madrid. Tot i així la gent començava a sopar, així que ens hi vem afegir. Saludem als coneguts, la Nuri i el Miki, la Maria i el Fede ..., després preparar una mica les bicis i a dormir a la furgo.
El Santi prenent apunts durant el breafing

Esmorzant a la furgo, el típic arròs amb llet

I dissabte... mentre esperàvem el nostre torn per sortir, ens fèiem passar el fred com podíem, però les tonteries ens van passar aviat, ja que començàvem pujant i és clar de seguida ja amb els primers esbufecs del dia, sort que el Santi m’animava sí o sí!

A punt per sortir, ens toca!

Però els problemes no s’acaben amb els meus esbufecs, la bici del Santi està rebel, canvia quan vol, com vol i amb una escandalera de cuidado i el Santi que encara no ha acaba d’estar situat després de la seva estada pels madriles comença a posar-se de mal humor... mentre no trenqui res...

Acabada la primera pujada i ja de baixada, quan passem pel costat d’una font, començo a reconèixer el terreny, estem fent al inrevés un tros de la primera etapa de l’edició anterior, m’ho conec perquè al maig vem venir-la a fer per estrenar el GPS, però quan arribem a una zona de vinyes on el roadbook ens indica que hem de seguir la pista principal ens perdem nosaltres, i dues parelles més, que diria que ens seguien a nosaltres... i és que per un moment totes les pistes em semblen principals, resulta que estan fent la verema i per poder entrar les màquines ho han eixamplat tot. Reculem i recuperem el camí bo, ens han passat bastantes parelles, entre elles la Nuri i el Miki que sortien per darrera nostra... ara les coses comencen a posar-se al seu lloc, jejeje

Anem fent prou animats i ens plantem al control d’abans del tram d’orientació, poso el mapa a la vista i decidim prendre el camí que ens sembla més curt, no pas el recomanat per l’organització, amb el risc, és clar de perdre’ns i efectivament, arribem bé fins l’església de St. Miquel i agafem correctament el següent trencall a la dreta però després veiem un camí a l’esquerra amb una senyal de prohibit passar i que sembla que només vagi a una casa, així que passem de llarg però fem mal fet... quan ens n’adonem potser hem de recular uns 2-3 kms, llàstima! Haurem de fer un curs d’orientació.

Ens encantem poc al control del final de l’orientació i agafem la baixada amb ganes, primer per un tros més corriolero i després per pista ampla, per arribar també per corriol al avituallament, ostres això sí que és una novetat: rodanxes de pinya, que bones!
Arribant al control del final del tram d'orientació

El Llibert Mill, un dels organitzadors i un crack del mtb, ens explica que ara toca un bon tros de baixada facilona i després el tros potser més lleig de la ruta, bueno va, deixem-ho en menys bonic, jejeje ja que hem de travessar algun polígon i diversos pobles.

Zona de vinyes, com no!

I té tota la raó, però passat aquest tram menys acollidor arribem a la zona del pantà de Foix, el voregem i el deixem enrere després de creuar per la presa.


Aquest tram i el següent ja els coneixíem de la ruta que va organitzar l’Angel (Dr. Voll) la tardor passada, així doncs, quan vaig veure que agafàvem una pista de pujada direcció a unes antenes ja em vaig posar a tremolar.... sort però que aquest cop no la vem fer sencera i en un encreuament vem girar a l’esquerra de baixada cap a l’urbanització Daltmar, per anar a trobar, primer per un sender convertit en pista gràcies a la maquinària pesant i després per corriol, el lloc on l’organització ens esperava amb el dinar.
Allà el Josep Mª, un altre dels organitzadors, no fa cara d’estar massa engrescat, li comento i m’explica que li sap greu que aquest any que han fet la ruta menys dura (ja que l’any passat molta gent els ho va demanar), es troba que la majoria de parelles venen més fortes i li sap greu no fer-nos patir prou! La veritat és que comparat amb la primera etapa de l’edició anterior que vem fer pel nostre compte aquesta era més light però nosaltres ja en teníem prou i de sobres!

Arribant al dinar

Apalancadíssims dinant, no m'estranya que ens costés tornar a arrencar...

Del dinar, sortim mandrosos, creuem Moja i anem deixant enrere l’Ave, l’AP-7, les bodegues de Torres per encarar-nos ja cap a Pontons. Al voltant de Torres ens trobem un carreteiro la mar de simpàtic que ens dona conversa, tan que gairebé ens saltem un trencall.

De xaxara amb el carreteiro simpàtic

Trobem bé un desviament complicat que hi havia vorejant unes oliveres i fem una zona de corriols molts diferent de la resta, és una zona humida, prop d’una riera, ben entretingut. Poc després de sortir-ne ens atrapa una altra parella mixta, l’Eli i el Josep i anem fent més o menys junts fins l’últim avituallament, a la Font de les Dous que s’hi arriba també per una corriol que transcorre paral·lel a una séquia.

Rodant amb l'Eli i el Josep

Passem a prop de diverses ermites...

Aquí hi ha dues opcions per encarar l’última pujada del dia,

Opció A, creuar per un pont un rierol i agafar una pista, és més llarg però 100% ciclable.

Opció B, carregar-se la bici a l’esquena i pujar per unes escales que porten a la pista però més endavant.

Per no cascar-nos els genolls més del compte decidim agafar la pista i l’Eli i el Josep pugen per les escales, el Llibert es feia creus que la majoria triessin les escales. I feien ben fet perquè la pista donava una santa volta! Quan encara ens faltaven un parell de corbes i un bon tros de pujada veiem com l’Eli i el Josep arriben a dalt de les escales i agafen la pista, ara ens toca apretar de valent per atrapar-los. Pugem a ritme, bueno, més ben dit al ritme que els esbufecs em permeten i cada cop els tenim més a prop fins que, quan ja quasi els teníem, el Josep para en un marge, ha punxat! Els hi demanem si necessiten quelcom i seguim endavant.

Hop Santi Hop, vinga que és l'última pujada!

Per fi sembla que arribem dalt de la pujada però és una falsa il·lusió, era el final de la pujada continuada però ara s’intercalen trams de baixada amb rampes considerables, apa que no ha estat res! Finalment arribem a un trencall que reconec de l’etapa de l’any passat, ara sí que es tot baixada, així que plat gran, avall i arribem a Penyafort!

Va, ja no t'enganyo més... aquesta sembla que sí que és l'última...

Entrem en segona posició de parella mixta i més o menys 11ens de la general però com que no tots hem sortit a la mateixa hora finalment quedem 3ers de parella mixta de l’etapa i 12 o 13 de la general.

A l'arribada amb l'Eli i el Josep

Després d’una bona dutxa, la fem petar una bona estona assentats prenent el sol, quan aquest marxa comença a fer fred i anem a sopar a quarts de nou. Som molt poques parelles les que ens hem quedat, ja que la majoria són de la zona i han preferit anar a dormir a casa, així que fem un sopar en petit comitè, la Nuri, el Miki, la Maria, el Fede, els Català, una parella més i els organitzadors.

Sopar de germanor, vaya cara a pillos que fan aquests dos..



Etapa 2a (51 kms uns 1300 de desnivell)




La sortida per parelles, començant per la que va arribar última el dia anterior i finalitzant per la primera, per corroborar aquella frase que diu “los últimos serán los primeros”.

Sortim de Penyafort a l’inversa d’ahir, és a dir per on vem acabar però igual que la sortida de la 1a etapa de l’any anterior, així doncs ja puc tremolar, comencem pujant, primer suau i constant per rematar-ho amb unes rampes pedregoses d’allò més entretingudes.

Com tots els segons dies em noto les cames fatal, però per sort no tant com a la Volta a la Cerdanya, i com la Noe el Santi es troba de conya, així que comença pujant com una moto i jo intentant seguir-lo, avançant parelles i anar-li dient, afluixa que tinc les cames com a pals i això ho pagaré, segur! Per acabar-ho d’adobar la parella que va per darrera nostra a la classificació al passar-los sens posen a roda tota la pujada.

Un cop dalt puc respirar una mica i descansar a la baixada, però no massa que llavors ens passen tots els que hem avançat pujant i no serveix per res. Després d’una rampa de consideració, arribem a una zona corriolera molt guapa, que alguns es salten ( a sobre no passava res perquè si seguies per la pista principal sorties al mateix lloc però és clar amb menys temps, ejem, ejem...) i on ens trobem en Llibert penjant cintes perquè no ens despistem. Aquí començo a tenir problemes amb la bosseta que duc penjada del seient, un velcro no s’enganxa bé i la porto tota l’estona a punt de caure, així que cada dos per tres he d’enganxar el velcro com puc.

Però lo bo s’acaba aviat i toca pujada i a sobre d’asfalt, i em veig obligada a posar la reductora, mare meva i estem començant.

Just abans de començar a pujar altra vegada

Sort que no és molt llarga i agafem una pista rodadora però molt pedregosa, fatal per la bossa del seient, que acaba caient amb la conseqüent parada per rescatar-la i tornar-la a enganxar... amb aquestes ens passen la Núria i el Miki.
Miki, vols dir que és gaire pràctic aquest porta mapes?

Arribem a un roure monumental on comença el tram d’orientació, després de l’èxit d’ahir volem seguir algú per anar sobre segur, al menys que si ens perdem no sigui culpa nostra, jejejeje.
El control on comença el tram d'orientació
Així que col·loco al mapa, que no sigui dit, i apa a intentar seguir els de davant, però el tram és de pujada i els anem perdent, sembla però que no anem mal encaminats perquè ens acostem a unes antenes i pel què deien ahir els de l’organització això és bona senyal. Finalment arribem dalt de la pujada i trobem algunes parelles que estan esperant per reagrupar o per decidir per on baixar, jo ho veig bastant clar, seguir recte.. i mentre ho decidim arriben l’Eli i el Josep que sense pensar-ho dues vegades trenquen cap a la dreta... no hi ha res com conèixer la zona.. què hi farem, com que ja havíem pres la decisió nosaltres tirem recte avall.

Primer ens pensem que l’hem cagat de valent perquè anem seguint un PR i alguns trams la cosa es complica però finalment sembla que no ho hem fet tan malament, arribem a una masia i a la carretera que ens porta al control d’arribada, uns moment abans de que arribin el Josep i l’Eli.

Ara però no tenim res a fer, arribem a una zona amb bastants trencalls, algun corriol i ells s’ho coneixen bé, nosaltres no anem tan àgils i els anem perdent, per acabar-ho de rematar arribem a la zona del Castell de Font-Rubí, això significa: patejar! Ara sí que l’hem liada, les vistes des de dalt són molt guapes però la baixada és d’aquelles que li haguessin agradat al Permanyer, bici a l’esquena i a saltar pedres, si normalment ja se’m donen malament aquest cop pitjor intentant que la costella no se’n ressentís... així que vaig fer cua baixant.

Arribant al castell, sí, sí que ja pujo...


Vistes des del castell amb Montserrat al fons

Que sí, que sí, que ja baixo... Santi, truca al Permanyer, això ho ha de veure!

Després de l’esmorzar un corriol més que guapo, guapíssim, llàstima que al final ens varem trobar un noi que havia caigut i duia l’ull ensangrentat, per sort l’organització ja n’estava al cas i l’ambulància de camí.
Esmorzant pa amb tomàquet i bull blanc... jo lo típic: plàtan i fruits secs

Després d’un tram més rodador, arribem al control 4, avui en lloc de pinya tenim meló, cap dins doncs! Agafem les rampes amb companyia d’una altra parella, un noi molt simpàtic que ens porta ben distrets. Dubtem una mica en el trencall següent i quan ens decidim agafem la baixada que s’acaba de seguida. Arribem a un riu que hem de creuar i on els de l’organització han posat un control de pas i encarem les últimes rampes de la jornada, això sí, per ser les últimes són les més potents, uf, quins rampots, els Santi se’ls fa de pe a pa però a mi em toca caminar.

L’arribada sembla cada cop més a prop però encara l’hem d’acabar de suar, les rampes deixen pas a una pujada més constant però a aquestes alçades prou dura amb un tros de carretera cap al final i després sí, una altra baixada típica del Penedès: pedregosa, pedregosa, ideal per haver d’anar controlant la bosseta que no es torni a deixar anar.

Finalment divisem la meta, contents i satisfets, dutxeta, neteja de bicis, pica pica al solet mentre arriba tothom i dinar de despedida i entrega de premis, on, per haver fet tercers en parella mixta, ens obsequien amb dues ampolles de cava de les caves Parés Baltà, un obsequi 100% Penedès. Llàstima però que al sorteig de regals no ens va tocar res, i això que amb el quadre DITEC nosaltres ja ens conformàvem, jejeje!

Quines cares de felicitat i això que encara no havíem atacat els canelons

El Llibert, el Josep Mª i el Jordi en ple sorteig

Des d’aquí aprofito per felicitar als organitzadors i animar-los a seguir preparant aquesta prova, ens ha agradat molt i ens heu fet sentir com a casa, gràcies! Així doncs si ens és possible l'any vinent tornem!

5 comentaris:

Clara ha dit...

Ostres Ada i Santi us apunteu a tot, quines machaquedas, per cert aquí estan organitzat els temps per arribar els controls? També esta inclòs el menjar i el sopar? Molt be no, l’organització..Ara unes vistes espectaculars però el segon dia, buf quines pujades mes heavy
Collons esta molt be la classificació..

Felicitats

Noe ha dit...

Mare meva, yo flipo con la memoria que tienes para las rutas, me contentaria con un 20% de la tuya....o bueno...quizas mejor no, es que si hago memoria en las subidas y lo recuerdo muy dura.....jodido, jejejeje
Oye, tu llevabas la scott o me ha parecido ver la orbea en la foto? Igual es que tengo que cambiar las gafas...no me hagas mucho caso, con eso de correr ando fatal de todo, jijiji
Besos pareja.

Ada ha dit...

Ei Clara! Doncs sí, la organització està molt bé i hi ha una opció d'inscripció on pots agafar l'allotjament, àpats...de talls de pas en principi no n'hi ha.

Noe, no tinc memòria per tot però pels camins sí! Però tens raó, és un pal enrecordar-te quan arriba una pujada de la muerte, llavors a vegades preferixo tenir amnèsia! Per cert, quan vem fer la Volta al Penedès encara no havia arribat la Scott!!

XAVI ha dit...

Portaves l'Orbea????

XAVI ha dit...

Perdó, no havia acabat de llegir el missatge del 6/11/2009