dimarts, 9 de setembre de 2008

El Puigmal o test Gore Tex

A les 5 del matí sona el despertador, això cada vegada va de mal en pitjor! En aquest cas però la ruta s’ho val, l’any passat la vem fer amb la gent de l’Escapa i no ens volíem perdre l’oportunitat de tornar a fer l’ascensió, no és una ruta llarga però sí dura, ja que els primers 25 kilòmetres de pujada no te’ls treu ningú, a més era l’oportunitat perfecte per comparar el nostre estat de forma.
Així doncs que havent dormit menys de 4 horetes agafem els trastos i cap a Planoles, arribem a quarts de 8 i ja hi ha força moviment de falcons i mussols. En total ens reunim 23 bikers i just quan anàvem a emprendre la sortida es posa a ploure... ja sabíem que la previsió meteorològica no era la millor però al menys ens havien venut que tindríem treva fins al migdia...

Esperem que passi aquest primer ruixat i quan amaina arranquem. No anem massa lluny perquè a la primera de canvi el Marcelo, un falcó amb qui havíem coincidit a la Transvasament trenca la cadena, talment sembla el dia la marmota, l’any passat va succeir exactament el mateix! Unbelievable. Superat aquest primer entrebanc, agafem la carretera cap a Dòrria i anem coneixent a la gent de Falcons. Com a tots els grups alguns tiren més que altres i fem el primer reagrupament a pocs metres de Dòrria, estem tots pendents del cel que ara fa més bona pinta, així que amunt!

Seguim per pista entre boscos en direcció al Pla de Meians, aquest tram que tan dur se’ns va fer l’any passat aquest cop el superem prou bé, ens esperem a un encreuament per tornar a fer reagrupament. Parats agafem fred i és que l’aire és gelat i sembla que ens està enviant els núvols a sobre.
Continuem per la pista esquivant algunes vaques fins arribar al prat que ens porta a la Creu de Meians, tot i que sembla que no faci molta pendent l’herba fa que costi avançar. Arribem a la creu amb sol i aprofitem per esmorzar, però de cop i volta el cel queda encapotat per complert i comença a ploure...aquí el Santi i jo desenfundem els GoreTex nous de trinca i ens aixopluguem allà on podem.




Des de la Creu de Meians la pista segueix amb les rampes més dures de tota la ruta, tot i que no està clar que continuem perquè la pluja ara sembla persistent, decidim al menys atacar els rampots, cadascú arriba sobre la bici fins on pot, el Santi i jo superem els nostres récords de l’any anterior, tot i que les Larsen de darrera no són les millor aliades per les rampes enfangades. Un grupet animats, seguim endavant i encarem la pròxima rampa, amunt que a dalt i falta gent! En un replà el Santi para a inflar la roda del darrera, no està punxada però la vàlvula no està fina i va perdent. Aixoplugats sota els arbres rebem la comunicació pels walkies de que un grup està pensant en fer mitja volta, ara a part de ploure la boira ha fet acte de presència. Després de debatre-ho el grup que estem més enfilats decidim continuar, sabem que no podrem fer el cim, les condicions meteorològiques ens ho impedeixen però al menys volem intentar arribar al Pas dels Lladres i baixar per l’altra banda, per la zona de Fontalba. Personalment veig viable l’ascensió, tampoc ens falta tant, el què no veig clar és la tornada per l’altra banda, recordo que no era per pista sinó per corriol poc definit i amb la boira em fa por que ens desorientem, però bueno, el Marcelo (que ha fet la ruta 4 vegades) ho té molt clar, el Quique porta el track i si un cop a lloc no ho tenim clar sempre podem baixar per on hem pujat.
Un cop presa la decisió fem recompte dels valents- insensats que decidim continuar i i ves per on som: 13! El número de la mala sort no ens espanta i continuem. Un cop superats els rampots que faltaven arribem a la tanca que fa de frontera, la travessem i continuem per la pista de la Catalunya Nord. Aquí el camí ens dóna un respir, planeja i fins i tot baixa una mica, davant nostra la boira imponent que no ens deixa ni intuir el Puigmal. La treva dura poc i comencem a enfilar-nos de nou. Mare meva, quina diferència amb l’any passat, aquí anava traient el fetge per la boca i ara fins i tot ens permetem el luxe d’apretar. El Santi ha de tornar a parar a inflar i tot i així quan me’n adono el torno a portar a roda, mare meva, està que se surt. Seguim endavant, aviso al Juan, que va obrint camí, que aviat hem de trobar un munt de pedres apilades a mà dreta, si no recordo malament és on comença el Pas dels Lladres i també la baixada, serà un bon lloc per protegir-nos del vent a l’espera la resta de la colla. Al cap de poc, entre la boira localitzem el lloc i corre cuita ens hi encabim, sembla mentida, tot i que ens seguim mullant com polls al estar a raser del vent la sensació de fred desapareix, fins i tot fem bona cara:

Sembla mentida que estant tan a prop del cim, haurem de baixar sense haver-lo pogut ni veure. Espero fins l’últim moment que el vent s’endugui la boira i al menys el puguem divisar però és impossible. Fem un mos i quan els 13 estem a punt emprenem ben xops la baixada. El Marcelo ho té claríssim i ens guia entre la boira, el Quique va confirmant que anem bé i quan li preguntem:
– Estem seguim el track?
Ell ens contesta:
– Hi sóc a sobre!
Anem baixant pel corriol que primer transcorre pel lateral d’una paret més pedregosa i després per un prat. Fot un fred que pela, hem de procurar no separar-nos més del compte perquè la boira fa que de seguida ens perdem de vista. Al costat d’una tanca que hem de passar fem reagrupament i se’ns hauria de veure, per fer-nos passar el fred uns es posen a ballar en cercle fent botets, sembla un ritual per fer escampar la pluja i la boira, d’altres s’arrauleixen arran de terra per evitar l’aire glaçat... quina colla!


El Santi i jo estem supercontents amb els nostres Gore Tex nous de trinca, no teníem clar fer la inversió, però la veritat és que ha valgut la pena i ha anat pels pèls la meva jaqueta va arribar just el dia abans de la ruta! La millora comparat amb els trossos de plàstic que dúiem fins ara és substanciosa, a la pujada no he suat com si fos en una sauna, para el vent, no et mulles i a sobre és lleuger, em sembla que els amortitzarem i tot.
Això sí, ens van faltar els guants llargs, la baixada era tremenda, és a dir, cames i braços en tensió i els dits de les mans que ni me’ls sentia, morts de fred i tiessos de tan frenar. En una parada, me’n adono que porto els bessons negres i els tirants de la bici també! Ja podia anar frenant ja si se’m estaven desfent literalment les pastilles de fre de darrera!






Per sort al anar baixant desapareix la boira, arribem a la pista i de seguida a la carretera que baixa a Planoles, aquest cop, a diferència de l’any passat no agafem la trialera on em vaig fer l’esquinç al turmell, i és que avui no és el dia, qui més qui menys està imaginant-se davant d’una sopa o un cacaoalt calent. El Santi i jo baixem xino-xano ell amb la roda de darrera altre cop fluixa i jo frenant amb les dents!
A Planoles ja no plou i ens estan esperant el grup que havien reculat. La majoria de Falcons decideixen anar a dinar a La Corba, un restaurant que hi ha entre Ribes i Ripoll i el Loren i nosaltres ens hi apuntem. Mare meva quin dinar! El Quique que sembla que n’és un habitual organitza el tema, ens porten amanides, esqueixada, escalivada una taula d’embotits que farà història i de segon cadascú tria el què li ve de gust. Amb la panxa ja a punt de rebentar el Santi, a diferència de la majoria, decideix demanar postres, un iogurt de cabra per tirar avall i li serveixen un iogurt en pot de vidre de 330 grams!!!

Al final 38 kilòmetres, més de 22 de pujada i contents d’haver-nos aventurat a seguir fins el Pas dels Lladres i d’haver conegut una bona colla dels Falcons (entre ells una altra fèmina, la Mercè). A mi però em torna a quedar pendent fer el cim amb la bici sencera, l’any passat de rebentada que vaig arribar, el tros de “pateio” el vaig fer només amb la roda de davant!

7 comentaris:

geryan ha dit...

Enhorabona!!!! per la gran aventura i pel super dinar!La proxima no me la perdo!

Marc Masague V. ha dit...

Això de Can Puigmal ho tinc a "Tareas pendientes" :)
com us cuideu... lladres!

Ada ha dit...

Yep nois!! Doncs hi haurem de posar remei, no pot ser que no hi hagueu pujat! Ara perquè ja són èpoques complicades per fer cims però queda pendent!

MarionaBTT ha dit...

Molt bé valents, heu superat la prova "Gore-Test", osti quin fred, i amb lo malament que es pedala amb els dits glaçats...
Ada, he estat xafardejant el post del Turo i deies que aquest diumenge es la marxa femenina, em sembla que es el dia 21 (si et refereixes a la de Castefa. Jo si al final es fes diumenge potser m'apunto. Tens rao que el Turó enganxa!!!Ens veiem!!!

Santi ha dit...

Mariona, demà intentarem el Turó (ja saps si t'hi vols apuntar...) i la marxa de Viladecans és aquest diumenge 14!! Apuntat-hi!!

Marc Masague V. ha dit...

La prova Gore - Tex es supera quan passes per caixa, després reconec que és una prenda brutal per anar en bici, transpira i et protegeix del fred

Santi ha dit...

Uff la prova de la caixa, això si que es un repte....